Una de les sorts de viure lluny de casa és que l’ informació que t’ arriba no te la poden manipular massa descaradament, ni fer entrar amb un calçador, no tenen automatismes com el de pujar al cotxe i que s’ engegui Rac1 o Cat Ràdio i et creguis que vius res en viu i en directe. No arribes a casa i et serveixen el TN d’ aperitiu abans de sopar, amb talls informatius parits amb propòsits propagandístics descarats a les totes, ni et lleves i trobes l’ Avui i La Vanguardia a la bústia o a la fonda quan encares l’ esmorzar.

Normalment tries tu les fonts d’ informació, sempre cibernètiques, tries i remenes, tot i que hi ha gent amb bona voluntat que t’ envia un e-correus informant-te de quina en passa. N’ hi ha que, fins i tot, t’ envien correu postal amb segells autoadhesius que fan força gràcia…per la vigència informativa de quan els reps.

Com que ja fa anys que volto ja m’ he acostumat a fer dos diaris, un del que passa, la meva percepció, subjectiva sempre, i un de molt divertit sobre el que em pensaria que passa si no tingués internet per poder contrastar res.

El de les confidències postals de tota mena, basats i legitimats per rumors, talls de noticiaris radiofònics i interpretacions de set-ciències de pa sucat amb oli. Tertulians professionals que en diria en Moran. Mal interpretadors de la realitat, que viuen de la seva tergiversació i de la polèmica que generen.

Bé, aquesta setmana he arribat a la conclusió que les eleccions s’ avancen, la crisi fa insostenible el desgovern, i cal minar tota possibilitat que l’ independentisme demoscòpic es vegi traslladat al Parlament.

Si faig cas al que tinc al diari divertit, em trobo que l’ amic Francesc Abad és un antilaportista colpista fet de merda seca que cal escombrar o desbridar abans que el pus que genera no s’ escampi per un abscès al cul de Catalunya. Sort que el conec prou.

En Carretero és un tronat “chavista “ i pederasta que s’ omple el bigoti de les mels de les jovenetes que s’ acosten a RCat i els hi deixa el pus a les natges. Sort que hi he compartit les tovalles i conversa.

La Sandra Lomas una pèrfida seductora que aprofita la seva voluptuosa biologia per endolcir les nits a patriotes madurs que abandonen la consulta irremeiablement encisats per l’ encant de l’ embruixadora dama…bufff. Pobra mossa.

Anem a veure, compatriotes, potser que anem a pams. Potser que ens deixem de tot aquest joc de despropòsits inversemblants, d’ aquest joc dels disbarats fora de tota proporcionalitat i mesura. Potser que ja va sent hora que ens deixem de batalletes intestines estèrils i sobrevingudes i reprenem la feina i la pedagogia amb l’ exemple a on ens convida en Salvador Cardús.

Tantes rèpliques i contrarèpliques amb l’ únic objectiu d’ enfrontar-nos, molt més enllà de cap lògica discrepant entenimentada.

L’ ecspanyolisme ha d’ avançar eleccions, ens volen trinxar perquè els neguiteja el tsunami que s’ aproxima i han posat tanta carn com han pogut a la graella en format d’ altaveus i d’ estímuls de resposta, alimentant tant com han pogut un espiral de grolleria i esterilitat. No els hi fem, a més a més, bullir l’ olla, donant-los més carnassa suplementària. Aturem-ho.

Si fos a Catalunya organitzaria una festa a on hi cabéssim tots amb un sol propòsit; deixar les ganivetades per després de l’ assoliment dels objectius compartits, i llavors maldaria per deixar-los en un malentès menor motivat pels fogots de la batalla.

S’ hi és a temps.

M’ agradaria, fins i tot, que fos un tercer qui entrés i digués:

Al loro!, patriotes, venen eleccions i us vull formats, a tots, com un sol home.

I que l’ exèrcit avancés cap a l’ èxit democràtic, reconciliat i decidit. Amb la llança enamorada i delitós d’ entrar en batalla.

Però això ja forma part de l’ altre diari, del subjectiu.

Salut i independència….si us plau,

Cesc.

A mitjans del novembre passat vaig escriure en aquest blog un post titulat “No caure en la temptació”. Ho vaig fer pensant en el mal que es podia fer a RCat esbombant misèries internes. I posava com exemple el que va patir ERC en el seu darrer congrés, on cada facció es va dedicar a deixar en fals el projecte global que hom suposa que tothom allí dins representa. Fa bastant lleig això de veure que uns companys parlen malament dels altres, així públicament, sense gaire pudor. Se’m va acudir fer-ho perquè vaig trobar indicis prous significatius a la xarxa de que alguna cosa no rutllava prou bé. (Que RCat no funcioni com se suposa que ha de fer-ho és motiu de preocupació. Sigui quina sigui la teva opció política, si et declares nacionalista/indepedentista/sobiranista, com és el meu cas). Després de llençar uns quants globus sonda i de parlar-ne, el temor se’m va confirmar. Això em va provocar tal escrit aleshores. Hi havia prou mar de fons com per fer-ne un post, com a mínim.

Ha passat temps d’aleshores ençà. El suficient per confirmar el pitjor de la premonició: mostrar les vergonyes al gran públic sense manies resulta letal. Provoca un desconcert molt difícil de digerir. No pas pels militants que remenen la cua prop dels quadres, no. Aquests mengen tot el que els donin. Com passa arreu, d’altra banda. El que resta sobtat és aquesta majoria silenciosa, que fa dies espera topar amb quelcom nou i prou solvent.

Hem assistit a una maniobra difícil de catalogar, per única. Quatre membres d’una junta provoquen la dimissió de pràcticament tota la resta, que en nombre guanyen de carrer qualsevol proposta que al final toca posar a votació. És un plantejament que jo, hores d’ara, encara no m’explico. Però reconec que també tinc les meves limitacions per comprendre segons què. Com això d’arribar a veure-hi aquí un “un abscés ple de pus al cul i algú l’havia de desbridar”. Simplement em supera. No entenc com la versió oficial d’aquesta lamentable crisi pot triar aquesta poètica.

Un cop s’ha actuat, veiem que ens diu una endoscòpia endorenal qualsevol.

Veiem unes trifulques que mai havien d’haver-se conegut entre companys de projecte. El meu amic Josep Sort parla d’escombrar la merda. I he de dir que a mi l’ànima se’m cau als peus, perquè no fa pas una eternitat que bona part d’aquesta merda, ell i jo compartíem taula. Suposo que trobarem una estona per parlar-ne. De fet li dec encara un dinar a casa meva, per presentar-li l’hereu. Suposo que podrem parlar-ne abastament. Veig, també, en Joan Arnera embrancat en agres disputes així que dedica un post al seu amic, que és un d’aquests quatre. I em sap greu perquè penso que n’Arnera té la raó del seu cantó, donat que parla des d’una certa distància dels fets. Ell no ha participat en primera línia en res del que aquí s’ha cuinat, però s’ho troba ben servit en safata. La visió de n’Arnera segurament és la de la majoria silenciosa. No ho podem oblidar. La defensa d’aquest amic provoca amenaces mai vistes al Cimera, blog de referència patriòtica. Far entre fars. Guia impagable de l’independentisme. Després hi ha aquest amic, bon amic meu també. Li han dit el nom del porc. L’han vexat, han mentit el que calgui per tal de poder-lo estossinar amb una mica més d’alegria. A ell i els altres tres. Ara ha anunciat que cantarà de pla i que parlarà de demències. Jo simplement espero que s’ho pensi dues vegades i que finalment ho deixi estar. Alimentar segons quina mena de circ no reporta res de productiu. I el temps posa les persones al seu lloc. Hi ha, també, desfermada la temptació convergent. Consisteix en fer notar que davant d’aquest caos, cal votar CiU. Bé, jo el que crec és que es pot defensar aquesta opció però deixant de banda aquesta base argumental. És poc elegant i només serveix per fer més grossa una ferida de la qual ningú hi hauria de participar. I menys la tropa convergent. La gent ja és prou gran i sap destriar el gra de la palla. Ara no és l’hora de fer certa mena de reflexions probablement interessades. Es tracta de veure, un cop desbridat el que sigui, com posem per davant l’interès de país per damunt de qualsevol misèria humana. Dividint les divisions ens tornem infinitament més petits. I ells ho saben. Si us plau, els drapets bruts acostumem-nos a rentar-los dins de casa. Ells, recorda-ho, són els enemics de Catalunya. No els ho posem tant o més fàcil.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/

Reagrupament va aparèixer a l’escena política impulsant dues idees força: independència i regeneració política. Un discurs de puresa democràtica que blasmava la partitocràcia com la font de tots els mals i que davant la impossibilitat d’imposar el seu discurs a Esquerra va portar els reagrupats a fer fer foc nou. La seva primera assemblea general aprova la ponència política i escull junta directiva per majoria abassegadora enmig d’un clima d’eufòria. Però les bones intencions poden ser perilloses i totes les taques destaquen més sobre la túnica blanca dels purs. Només han calgut cinc mesos perquè una desavinença mínima entorn el procediment d’elecció de candidats al Parlament ho engegués tot a rodar provocant una crisi que ha estat a punt d’acabar amb el projecte. Tant hi fa si la crisi surt de la incapacitat per a manegar diferències de criteri legítimes o d’un afer de faldilles, la qüestió és que a la primera de canvi s’ha demostrat que la capacitat regeneradora de Reagrupament és un bluf en tota regla.

Reagrupament i el Sr. Carretero tenien la voluntat de fer-ho bé, de fer-ho millor. Pensaven que amb un partit de nova planta seria possible trencar amb els vicis que la política catalana carrega a l’esquena. I no han fallat per engany o per mala intenció sinó per incapacitat i simplisme. Les persones són difícils i els polítics són persones. Combinar les visions i les ambicions, els anhels i els vicis d’una colla de gent en un projecte polític no resulta gens fàcil i, bé o malament, la rigidesa i l’autoritat del nostre sistema de partits ajuda a fer-ho possible. Només amb flexibilitat, diàleg i un respecte escrupolós a la norma es pot construir una organització més oberta. Unes qualitat que Reagrupament no té i que són incompatibles amb el lideratge càustic del Sr. Carretero. I francament, no sembla que el candidat in pectore del partit, el Sr. Laporta (alies el Conducator expulsadirectius), tingui una filosofia de direcció massa més dúctil.

El simplisme benintencionat de Reagrupament no pesa només sobre l’ànsia de regeneració política del partit. La mateixa lectura superficial, innocent i estèril porta els reagrupats a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d’En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s’adapta als plans estrictes d’una colla de gent per moltes ganes que hi posin. Tot indica que el projecte polític de Reagrupament acabarà igual que la seva primera junta directiva, com la comèdia de Falset. I si alguna cosa no li cal al nacionalisme català és fer el ridícul.

Fer foc nou pot ser una pèssima idea si acaba servint per cremar la barraca.

Marc Arza / catalunya.ffw

Fa tot just quinze dies que parlava aquí mateix de l’assemblearisme polític, i recomanava no ser excessivament fonamentalistes tampoc en aquest tema. Com sempre, alguns dels comentaris posaven el crit al cel, però no tant per defensar el caràcter assembleari de Reagrupament com per pretendre que aquesta nova formació sigui radicalment diferent de la resta. Em sembla força absurd, i sobretot inútil, pretendre analitzar ara la crisi de Reagrupament basant-nos només en la relació dels fets puntuals, les formalitats d’uns Estatuts, les preses de posició d’uns i altres, i les sortides de to que també n’hi ha hagut per totes bandes.

Un error generalitzat en el món de la política, i sobretot en l’espai del sobiranisme català, és el de creure que hi ha una sola via, proverbial, única i salvadora, enfront d’un magma de perversitats contra les quals cal lluitar. El nostre (per uns serà Reagrupament, per altres ERC per altres CiU o per altres les CUP) és l’única força capaç de tirar endavant el país i de portar-lo cap a la seva sobirania, i la resta no són sinó traïdors, botiflers, corromputs o en el millor dels casos una colla de bufanúvols. Hi ha una sola via a seguir, i seguir cegament sense possibilitat de crítica interna, i la resta s’ha de combatre. Doncs, no. Els país avançarà en la mesura que les diferents opcions i matisos sobiranistes conflueixin cap a un mateix objectiu, que no té per què coincidir ni amb anar plegats en les eleccions ni en fer coalicions de govern. Em preocupa de certs reagrupats la seva visceralitat a l’hora de considerar infal·lible el seu líder, i de considerar la seva opció com l’única que pot representar el sentiment independentista. Igual com em preocupava quan Carretero, Carod, Puigcercós i Renyer feien aquest mateix plantejament quan compartien posicions de lideratge al si d’Esquerra. Ni Esquerra va deixar de ser vàlida de cop i volta, ni Reagrupament era la panacea de res, ni ara tampoc han deixat de tenir validesa. Ni els uns ni els altres.

S’han comès molts errors; i jo sóc especialment crític amb els d’Esquerra precisament perquè és el meu partit i per això em dol més. Entenc que per alguns Esquerra deixés de ser la seva eina per a treballar i es decidís a emprendre una nova iniciativa com la de Reagrupament; jo des d’Esquerra ho vaig saludar positivament, amb el desig que es consolidés i entrés amb força al mapa política català. Però això no és incompatible en continuar creient que Esquerra també pot ser un bon instrument per a continuar avançant. Alguns esquinçaven les cartes i passaven d’una defensa numantina de les posicions d’Esquerra, que jo també posava en dubte, a renegar-ne radicalment per abraçar  un nou fonamentalisme, ara a Reagrupament. I només cal veure com, arran de la crisi del cap de setmana passat, tornem a trobar des dels qui s’aferren al lideratge inqüestionable i idealitzat de Carretero, als qui de cop i volta han descobert en ell una mena d’Hugo Chàvez.

Carretero afirmava que les eines per a aconseguir la independència eren el de menys. I Laporta deia que es trobaria a gust a totes les opcions que tenen com a objectiu l’Estat propi. I el cert és que necessitem aquestes eines i que no podem ser alhora a tot arreu; però també ho és que totes les opcions no solament poden ser igualment vàlides sinó que són necessàries.

que tremoli... l'enemic?

Amb la calma que sempre dóna el temps ja començo a trobar absolutament intranscendent la recreació en versió política que l’amic Carretero ha fet del Follow the leader, ni el Sin ti no soy nada que li han dedicat massivament els reagrupats. És més, vés que tot plegat no hagi estat una estratègia per difondre el nom de Reagrupament del tot i consolidar-lo com a una oferta visible de cara als propers comicis. O això o escenificar davant tothom qui dins aquella formació pot donar el cop de puny més gran a la taula. O fins i tot que, parlant de punys, el ‘doctor’ s’hagi disfressat de Bud Spencer i li estigui aplanant el camí de RCat al Terence Hill devora canapès. Falten molts mesos per a les eleccions, ¿algú que només plantegi el seu vot en clau independència ‘pero shá’ s’enrecordarà, d’aquesta disputa domèstica el dia que es trobi davant les urnes –és més, li importarà-?  ¿El que ha passat a Reagrupament aquests dies dóna sensació de menys seriositat que sentir-li dir al sr. Zaragoza que el PSC s’ha guanyat governar en solitari, a ICV que la seva política de pactes la plantejaran després de les eleccions (com si tinguessin gaire on escollir) o veure estelades en la nova campanya de CiU, per citar alguns exemples? I què me’n dieu d’exigir un referèndum d’autodeterminació en les negociacions post electorals per tot seguit aprovar una llei que no fa sinó deixar absolutament clar que per a aquests tipus de consultes cal el permís explícit del ‘papa’?

Amb el panorama polític que corre al país i un cop passat el xàfec, no veig tan greu que una associació debutant pugui embrutar-se una miqueta el jersei amb tants mesos de precampanya i de campanya per endavant. Tal com ho veig, el problema que té Reagrupament no és el d’haver de decidir si vol ‘patir’ o domesticar a conveniència dels seus dirigents el seu caràcter assembleari. Jo no sóc ni seré un associat a Reagrupament, però sí que en sóc un votant potencial que espera que a les properes eleccions aquesta formació obtingui molts més vots dels que rebrà per part dels seus membres. Essent així, i sense cap ànim d’ofendre a ningú, trobo que el debat creat al voltant de l’escrupolositat assembleària que ha de tenir Reagrupament no deixa de ser una discussió estètica molt poc pràctica. El problema gros que té Reagrupament és que en la seva virtut hi porta la penitència. És la simplicitat del seu missatge –independència, i un cop declarada ja discutirem sobre el sexe dels àngels- el que singularitza i fa atractiva aquesta associació per als que volem tenir un estat propi, però aquest fet limita alhora moltíssim el seu sostre electoral a curt termini. Ara per ara crec que hi ha molts més independentistes potencials que de convençuts. Per aquest motiu penso que el més convenient és elaborar una llista el més atractiva possible, la que pugui guanyar més votants, i això no té perquè coincidir amb la que deixi més contents els afiliats, per poc democràtic que pugui quedar dir això. Quines són les prioritats? Assolir la independència o quedar com un partit súperdemocràtic que se l’ha fotut a les eleccions? En tot cas, darrera els projectes d’autor sempre hi ha un responsable al que se li poden passar comptes en funció dels resultats obtinguts.

Amb tot, el que més preocupat m’ha deixat d’aquesta ‘crisi’ és que ha posat de manifest un cop més una realitat evident: a Catalunya no ens calen enemics que ens vulguin fer mal, malauradament ja ens tenim a nosaltres mateixos per deixar-nos ben distrets a hòsties. Ja sigui perquè els partits clàssics alliçonen els seus fidels perquè ningú pugui seduir-los (fumant-se sense pietat l’eslògan ‘El primer, Catalunya’), per la nostra passió irracional per l’estètica, per l’afany de notorietat d’alguns o per l’eterna lluita interior entre seny i rauxa, aquí sempre acabem dividits per (si m’ho permeteu) ‘tonteries’ que poca cosa tenen a veure amb l’objectiu principal. La mala organització de les primeres consultes que va denunciar públicament (!) l’amic Tena, veure com li falta temps a CiU per titllar de frikis als reagrupats arrel de tot l’afer Carretero, tot seguit en Puigcercós dient que ell ‘ja ho va dir’, com no, les estèrils i eternes guerres dialèctiques dreta-esquerra, i ara el més o menys dogmàtic assemblearisme. Senyors/es, volem tenir un estat propi o simplement volem tenir raó? Jo crec que si a Madrid alguna vegada pateixen per la nostra possible partida, en tindran prou d’observar-nos una estona per quedar-se absolutament tranquils. I tal dia farà un any a la nostra estimada colònia.

Des de l’any 1998 els veïns del Cabanyal-Canyamelar batallen casa per casa per la continuitat del seu barri. En el que ja és conegut com un referent dins del moviment dels “salvem” la Plataforma Salvem el Cabanyal ja ha esdevingut un pol de trobada per tots aquells qui volem la ciutat de València més lliure (alguns només del PP, altres de l’especulació, altres lliure del tot). 15.000 persones van ocupar el carrer de la Reina, una de les artèries del Cabanyal per reclamar-lo sencer i viu, un torrent humà massa difícil de païr per al govern de Rita Barbera. Calia combatre-lo, i el pla ja estava en marxa

Primer arribà l’atac preventiu. El dia abans las Províncias, baló d’oxígen de l’espanyolisme pintat de blau, i que l’altre dia feia una declaració d’intencions en un document intern on es vantava de ser “la principal plataforma ideològica del centre dreta en este territori i haver convertit València en “el principal dic de contenció de la pressió pancatalanista”, es despenjava amb una curiosa notícia “ Salvem engorda su manifestación con 15 asociaciones no valencianas. Ai làs, el fantasma del catalanisme havia irromput en el cor del barri marítim de València sense avís previ.

La manifestació, com no podia ser d’una altra manera va ser un èxit de participació en un ambient lúdic i festiu i amb la participació de moltes famílies senceres per preservar un entramat urbà que ja forma part de l’adn dels valencians. La crisi es va desfermar a la Plaça de l’Ajuntament, que havia de moure fitxa…Canal 9 esperava ordres. Calia anar un pas més enllà en la construcció de la mentida. Pas 1: minimitzem els xifres i canviem “15000 persones, 30000 segons els organitzadors” per “nombros grup de persones”. Pas 2: totes les estelades, senyeres etc que hi haja a la mani han d’ixir així colarà lo de noliejar autobusos des del Barcelona”. Pas 3: citem els partits problemàtics presents “PSPV, Esquerra Unida…i Esquerra Republicana”…8 segons de declaracions dels independentistes i així arrodonirem la jugada…i així ho van fer al video que il.lustra aquest post.

Una de les màximes de la comunicació és intentar repetir una mentida mil vegades per a fer-la veritat. Antonio Clemente, secretari general del PP valencià va assegurar que s’havien noliejat autobusos des de Catalunya per compensar la «manca de força» de la convocatòria i destacà la presència del PSAN. Las Provincias destacada atacs a la seu de l’empresa promotora Cabanyal 2010 que no es van produir, i Alfonso Grau, ma dreta de Rita Barberà es despenjava amb unes declaracions sense preu “La inmensa mayoría de los que hoy (por ayer) se han manifestado no tienen nada que ver con el Cabanyal. Muchos son de fuera de Valencia”

Una vegada més l’argumentari de sempre, ells vetllen pels interessos dels valencians i la resta som antivalencians. Cal mantenir fins a l’extrem la mentida i acaben comparant la defensa del Cabanyal per part dela veïns com una desfeta com la derrota d’Almansa . I direu, caram aquestos del PP sí que en saben. Però llavors truquen a la porta del correu electrònic i arriba un article del País. Desmentint de feixistada? No, reforçant la tesi .Ja ho deia fuster: Per descomptat, els valencians “normals” no són excessivament normals com a valencians

Les crisis acostumen a tenir els seus aspectes positius. La que Reagrupament acaba de passar ha donat un lideratge inequívocament reforçat i una Junta Directiva que finalment serà cohesionada i podrà treballar i comunicar, tant als associats com al conjunt de la Nació, sense entrebancs.

Penso que efectivament, un dels aspectes que cal millorar de tot plegat és el tema cabdal de la comunicació (la qual cosa no vol dir que el treball no ho sigui, de cabdal, per descomptat).

Vivim en una societat mediàtica. Els mitjans de comunicació són uns potents agents de socialització. Allò sobre el que informen -i allò sobre el que no informen- acostuma a esdevenir l’objecte de debat i discussió entre els ciutadans, sobretot aquells que tenen una certa predisposició o interès respecte els afers públics o la cosa pública (la res publica de la que parlaven a la Roma Clàssica).

En aquest sentit resulta sorprenent i il.lustratiu, la rellevància mediàtica que els fets esdevinguts en una associació privada, que té per objectiu, això sí, impulsar una candidatura independentista transversal en les properes eleccions, han assolit en els darrers dies.

Una candidatura que encara no s’ha presentat a cap elecció, i que en conseqüència, lògicament, no compta amb cap diputat, obre telenotícies, omple les tertúlies -amb la seva corresponen quota d’estirabots-, monopolitza els articles d’informació i d’opinió…. Mai he sabut d’un precedent similar.

Durant unes hores, els dependentistes, els mercenaris de la submissió catalana a Espanya, van destapar les ampolles de cava i esbufegaven alleujats. L’alegria els ha durat poc, molt poc.

Una reacció de dignitat ha fet possible redreçar la situació. Ha estat un enorme exemple de patriotisme en el sentit més noble de la paraula. Em sento molt orgullós de formar part d’aquest grup humà.

Però a aquesta empenta sanadora, que ha capgirat una situació, diguem-ne, complexa, s’hi ha afegit una demanda en forma d’exigència. Cal comunicar, cal ser transparents, cal ser oberts.

Reagrupament és, de lluny, una entitat amb uns nivells de transparència sense parió. Però ho ha de ser més. Aquesta és la gran lliçó.  I cal trencar amb els vicis de la vella política, de la partitocràcia clàssica.

I és en aquest sentit que caldrà desenvolupar sistemes bidireccionals de comunicació, que anul.lin qualsevol sensació d’aïllament entre els òrgans directius, els territorials i els reagrupats. Sense porters (gatekeepers) que intenin controlar-ne el fluxe d’informació o fins i tot segrestar-la.

Reagrupament ja ha donat mostres d’una enorme capacitat d’innovació comunicativa (transmissió per internet de l’Assemblea Nacional i d’actes pel territori). Cal incidir en aquesta via i assegurar la interactivitat i la bidireccionalitat. Fins i tot, l’omnidireccionalitat.

Per això, se’ns presenten uns mesos carregats de feina, i que haurem de “comunicar-la” de forma encara més propera a tothom. I ara, estem en unes condicions molt  més òptimes que fa unes dies enrere.

Us convido a ser-ne partíceps.

Abans de res us vull demanar disculpes perquè aquest post està fet cuita-corrents per un imprevist que no ve al cas, i perquè el meu estat d’ ànim no es massa propici com per parlar de política en uns dies tant i tant moguts com han estat aquests darrers. Només espero que el temps i la perspectiva ens aclareixin el què del com.

Qui em coneix una mica sap que ni sóc cinèfil ni m’ agrada la música, de fet de música, només escolto Frank Sinatra i, molt de tant en tant, Bob Marley o Peter Tosh. Al cotxe hi tinc un alimentador automàtic de Cd’s que no reversiono o renovo des de que el vaig omplir, quan em vaig assabentar que li tenia . Malaguanyat.

De cinema vaig millor, sempre viatja amb mi la trilogia d’ Star Wars, Godfather, Casablanca i una pel.licula francesa que es diu Tango i una altra d’ americana que es diu The Usual Suspects. Poca cosa més tret del Sí, Ministre i Catalunya des de l’ aire. No em cal més videoteca. El cinema d’ actualitat me’ l miro durant els vols i ben poca cosa m’ engresca.

Ahir, tanmateix, malgrat que era molt tard quan vaig poder tornar cap a casa i m’ havia de posar a escriure aquestes ratlles que us subratllo vaig decidir de posar-me a mirar First Blood, el primer de Rambo. Hi havia un no sé què en aquell film que pensava que em faria entendre tot el que ha vingut succeint a RCat els darrers dies.

I de fet vaig enllestir-la convençut que el maltractament que rep el protagonista per part dels responsables policials, és el que causa tot el desori posterior. Potser a RCat també força sacrificis eren estalviables. No ho sé.

Només espero que els màxims responsables de l’ Associació sàpiguen què es duen entre mans i on volen arribar, que tot sigui a fi de bé i que el desgast o sacrifici de persones tant valides estigui justificat així com l’ espectacle ofert sigui, finalment, reconfortant.

Salut i independència,

Cesc.

Feia dies que tenia al cap un determinat tipus de post per avui i m’ha enganxat de ple la crisi d’RCat. He de dir que m’ha deixat una mica tocat. Res d’aquesta naturalesa no surt mai de franc. Ni pel cantó Carretero, ni per l’altra banda que no ha dimitit. Ni pels que ens ho mirem de fora. Ni pel país, que és el més terrible de tot. Ni per aquest país que tant estimem! No sé perquè ens entestem en arribar a aquest punt, tants i tants cops.

Volia parlar sobre un article que va publicar La Vanguardia el passat dia 11 i que es titula “Vicens Vives, hoy”. Fou escrit pels professors d’Esade Àngel Castiñeira i Josep Ma. Lozano. És simplement un molt bon article. Arriba perfectament a l’ànima d’aquell qui es postula com nacionalista. Recordar ara -amb l’excusa del centenari del seu naixement- a un personatge com Vicens Vives és tota una necessitat vital. De país, vull dir. En un moment de crisi existencial com el present i tant de rumb de col·lisió col·lectiu, és tot un encert intentar fer surar les idees i una visió incombustiblement catalana del món. Sense renúncies, amb intel·ligència. Tenint molt en compte el moment que li toca viure a aquest gran historiador i projectant opcions de futur. Aquella Catalunya que resta sota el jou del franquisme és un artefacte que convida al pessimisme. És un escenari depriment el de la derrota. En aquest context el que ell inspira està fet en clau de futur i de forma molt compromesa. Els autors trien unes cites d’en Vives molt encertades, que retraten un personatge lúcid i generós. Un líder amb molt de fonament. “Ferma’t el cor, abomina l’irrealisme i pensa amb lògica nua”.

Volia repetir aquí el que ja he dit en alguna altra banda. Vivim un moment on es fa molt difícil trobar referents de gran volada. Hem renunciat a venerar els mestres. On són els del nostre temps? Amagats a Esade o sota les pedres. Bona part del desconcert en el qual ens hem sumit és en gran mesura culpa de tanta autosuficiència injustificada. El camí el marca no pas qui més raona, sinó qui gosa cridar més fort. Mai els indocumentats havien tingut tanta facilitat per arribar tant amunt. Mai hem estat tant vulnerables des del punt de vista col·lectiu com ara. La cridòria, la banalitat, la intrascendència avui s’han convertit en referents indiscutibles de país. I això ens passarà factura, és clar.

Hi ha qui pensa molt en la independència, oblidant per complert Catalunya. Brollen per les cantonades els nacionalistes econòmics, aquells que ens han de dur a la independència a base de denunciar el dèficit fiscal o mil i un robatori que ens aplica l’administració borbònica. Sembla que siguem fruit del maltractament espanyol i, en conseqüència, hi ha incapacitat manifesta per elaborar un projecte nacional.

La crisi amb la qual ens ha obsequiat Reagrupament pot ser que vingui més a tomb del que suposava. De fet pot significar un reflex del que ara mateix em lamento, d’aquesta incapacitat per trobar referents sòlids i saber-los respectar. Em sembla molt humà, que consti, però hi ha moments en que ha de prevaldre el sentit de país per sobre de tot. Això vol dir tenir molt clar que el recorregut és llarg i que som dipositaris d’un testimoni que ens arriba d’una ombra mil·lenària.

Encara que no facin tant de soroll, sort en tenim de professors com n’Àngel Castiñeira, en Josep Ma. Lozano o en Raimon Ribera. D’una banda ens fan reflexionar en obert amb articles prou interessants. D’altra, són els pilars del “ Programa Vicens Vives, de lideratge i compromís cívic”, que enguany arriba a la seva setena edició. Si aquesta iniciativa hagués tingut més vida, potser avui no hauríem de contemplar segons quina mena de crisi. Ells treballen amb joves que algun dia ocuparan llocs estratègics d’aquest país, a base de conrear el vertader lideratge i el compromís. Pensar en clau de futur evita molts desastres, com ara els presents. “Amb l’esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú ni tampoc ho seran els teus”. Fan molt bé de recordar-nos-ho.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/

La retirada d’en Carretero del Reagrupament que ell mateix havia impulsat és una notícia tan recent que costa de seguir amb garanties. Hi ha molts interrogants sobre el futur de Reagrupament i les opcions d’en Joan Laporta.

- Com ho veieu?
- Que en sabeu?
- Quin futur apunteu per al sobiranisme a les properes eleccions?

Feu les vostres aportacions als comentaris i les aniré pujant al cos del post.

COMENTARIS REBUTS (16:15):

1. J. Moreno diu: