Les enquestes de les darreres setmanes, que com sempre cal prendre-les amb el màxim de relativisme, assenyalen una derrota contundent del tripartit. Els analistes atribueixen aquest resultat a l’enfonsament d’Esquerra, que trauria entre 7 i 12 diputats, molts menys que els 21 del 2006 i dels 23 del 2003. Un càstig en tota regla, que m’estalvio de qualificar, no en vull fer sang… en aquest bloc.

Per la seva banda, i com no podia d’una altra manera, i com ja passa habitualment en els Baròmetres de mitjans com La Vanguardia, la federació de CiU sembla que en sortirà molt beneficiada. Es parla de fins i tot 60 diputats, que els deixaria a la porta de la majoria absoluta.

Això ha fet reviscolar molts sectors que durant la llarga travessa del desert a l’oposició, s’havien autodeclarat desapareguts en combat, i han deixat que siguin uns altres els que s’han hagut de partir la cara amb els Zaragoza, Iceta, Ferran i companyia. Ara, que veuen el final del túnel, nets i polits, etziben tots els cops de colze necessaris per situar-se en una bona posició per sucar. Aposten, doncs, pel cavall guanyador.

Aquests sectors, veuen clarament que el PSOE a Madrid, també s’enfonsa irremeiablement i, en conseqüència ja preparen el terreny per a un nou pacte amb el PP de Mariano Rajoy. I en aquest pacte, naturalment, la figura clau és en Duran i Lleida. Tanmateix, pactar amb un PP que ha estat el gran impulsor dels diversos recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut del 2006 fa angúnia. Solució: una rentada de cara a càrrec del poder mediàtic amic, és a dir, de La Vanguardia. Un seguiment d’aquest mitjà ens permet comprovar que, a banda de convertir Duran i Lleida en un personatge intocable, malgrat els continus escàndols financers del partit que encapçala, ja abona el terreny per presentar la cara més amable del PP. En aquest sentit, les cròniques d’en Jordi Barbeta o de l’Enric Juliana, cadascú des de la seva perspectiva, són autèntics globus sonda sobre un futurible acord entre CiU i PP. Un Majèstic 3, després dels dos anteriors (1996 i 2000).

Això no obstant, aquests sectors haurien de tenir en compte que CiU sempre surt sobrerepresentada en les enquestes dels seus mitjans amics. Vull dir que sempre se li atribueixen més escons dels que finalment acaba aconseguint. És una constant en l’estratègia d’influir en els ciutadans.

Per altra banda, a ningú se li escapa que el panorama polític del moviment sobiranista català, del qual CiU sempre ha obtingut un suport important, ha canviat com un mitjó en els darrers anys. En primer lloc, hi ha uns 400.000 electors que podem considerar sobiranistes, que el 2006 van deixar de votar ERC, però no van votar CiU, sobretot pel seu paper ben galdós amb el tema de l’Estatut i el pacte ZP-Mas. En segon lloc, el sorgiment de Reagrupament, que inicialment era titllat d’un simple esqueix d’ERC, s’ha comprovat que també pot captar no només gran part d’ex-v0tant d’ERC, sinó també d’una part important del votant sobiranista convergent. Quan això s’ha constatat, la campanya contra Reagrupament s’ha fet més virulenta i potent, amb els resultats prou coneguts. A hores d’ara la seva empenta ha fet impossible ignorar-lo en els baròmetres d’intenció de vot. Per això tots els esforços se centren ara en minimitzar-ne l’impacte, en forma d’intenció de vot. Tres, el moviment sobiranista s’ha eixamplat com mai gràcies a les consultes sobre la independència, fet que ha tingut un efecte totalment pedagògic: la independència és possible si el poble català s’hi compromet de veres. A hores d’ara ja són 250.000 els catalans i les catalanes, d’un total de 900.000 que han votat afirmativament a la Independència. És un percentatge superior als resultats obtinguts pel principal partit del govern. I cal recordar que es tracta d’una consulta sense validesa legal, però d’una enorme transcendència política. Les properes onades dels mesos d’abril i juny, i, naturalment, la celebració de la consulta a Barcelona, representaran la culminació d’aquest procés que no només ha capgirat el tradicional fatalisme de molts catalans, sinó que també, per primera vegada, ha posat la Independència de Catalunya en les primeres planes i pantalles dels mitjans de comunicació globals. A hores d’ara, la possibilitat que Catalunya assoleixi la Independència a curt o mig termini (2020), és una opció que tenen en compte a Brusel.les, Washington i a altres centres de poder mundials.

Finalment, hi ha l’Opció Laporta que darrerament ha protagonitzat l’episodi de política digital més rellevant dels darrers anys a Catalunya, amb la posada en funcionament de la seva pàgina web. L’Opció Laporta, pot trencar clarament totes les previsions i es pot convertir en un actor que ensorraria totes les previsions de la federació. Ara per ara, tots els esforços es concentren en evitar que es presenti, conscients com són que el seu reclam electoral no només obtindrà vots del sobiranisme -i encara més si hi ha entesa amb Reagrupament- sinó que pot arribar electoralment a sectors de l’electorat que mai se n’han declarat, de sobiranistes, però que veuen en Laporta un veritable triomfador i un fenomen mediàtic de rang internacional, a anys llum de, per exemple, el propi President de la Generalitat d’adalt.

En definitiva, com un veritable cavall guanyador i sense les hipoteques peperes.

Prop d’ on jo visc, a l’ Aràbia Saudita, no fa pas gaire setmanes hi va haver aiguats, com la setmana passada n’ hi va haver a Dubai, als Emirats Àrabs Units.

En el cas de KSA la història va ser tràgica i hi va haver fins i tot morts. Naturalment els responsables polítics que van ometre les seves responsabilitats són a la presó, preventiva, a l’ espera de sentència ferma. No crec que els executin, que podria ser, però tampoc dubto que els inhabilitaran. Per incompetents. El clavegueram de Jeddah no estava inter-connectat. Hi ha maldestres a tot arreu.

A Barcelona i rodalia, on s’ hi volen fer uns jocs d’ hivern, hi ha nevat encara no un pam i feia dies que se sabia. El carnestoltes del Saura (que és nominalment responsable d’ Interior), però, va decidir marxar de cap de setmana cap a Mallorca, no va tornar-ne fins dilluns al vespre, viu bé aquest.

Un altre tripat, a mig matí, va decidir agafar el tren per anar de Manresa a Barcelona a coordinar qui sap què. El tren, com no, no va arribar.

En Boada se’n renta les mans i en fa responsables els compatriotes amb cotxe.

El Resident Montilia no tenia a l’agenda res de res i fins les deu del vespre no va gosar aparèixer per televisió.

Queda clar que la llei de l’ avortament va fer força anys tard. Hauria de ser lliure i gratuït de molt abans que no pas aquesta colla hagués vist cap llum. Ni preventivament avortats, ni inhabilitats ni dimitits. És així com ens trobem.

Salut i independència,

Cesc.

Per alguna banda he llegit que el “PP vasco se solidariza con Rosa Díez y condena el ataque que sufrió en la Universidad Autónoma de Barcelona”. No hi ha res que em commogui tant com veure la germanor que provoca l’altre nacionalisme. He de reconèixer que hi ha nacionalistes que en saben de cuidar la seva paradeta. Encara que siguin els més xusqueros, al cap i a la fi. És el cas del PP que pul·lula per Euskadi i és el cas d’aquesta senyora que defensa a capa i espasa el viure de la política a base de practicar la llei del mínim esforç. Uns i altres són allò que els americans en diuen “a pain in the ass”. Són poqueta cosa, però fan feina tossuda i constant. Amb el temps i una canya poden arribar a assolir les més altes cotes. De misèria, això també. Però la constància d’autista que gasten pot fer molt de forat.

Aquesta senyora –i naturalment tota la pasterada que volta pel PP, amb idèntic ADN-, sap els rèdits immediats que pot aconseguir a base d’esprémer la llimona del victimisme. Per suposat, el negoci dona per molt més que plantejar la guerra oberta, cruament, dient les coses pel seu nom. (D’altra banda, no han d’estranyar pas aquestes arts. Per algun cantó li ha de sortir l’educació rebuda tants anys al sí del socialisme espanyolista).

Al País Basc hi va veure la llum. Des d’aquelles meravelloses contrades va poder descobrir el que se’n pot arribar a ser de cafre defensant postures separatistes a Catalunya. Allò que mai passaria a Euskadi -al menys de forma tant barroera- va succeir contra pronòstic a casa nostra. Que els defensors del nacionalisme més radical serveixin en safata a la part contrària tot el poder d’un país, és un símptoma que li ha portat més d’una revelació.

La primera és que no necessita interlocutors autòctons, per intentar vendre la seva versió de colitis sota la forma de programa polític. N’hi ha hagut prou amb tunnejar la idea que van menstruar els Ciutadans i fotre’ls la potada al cul. O la punyalada trapera, com ells mateixos prefereixen considerar-ho.

La segona és que Catalunya li permet situar-se –insisteixo, amb la llei del mínim esforç- al capdamunt del firmament mediàtic espanyol. Només cal que intenti perpetrar una conferència a un lloc tant solemne com pot ser la Universitat. Una cosa tant naïf com aquesta, es converteix en notícia per què hi ha residus mentals que diuen defensar Catalunya. Ho fan amb tal perícia que arriben a proporcionar a la senyora Díez -i no ho oblidem, de vocació política professional- el paper que ha vingut a cercar certificadament i que avala la seva santa causa: el de pobre víctima del nacionalisme “excloent”. Amb molta puteria obre el sac nacionalista -i amb l’ajut impagable d’uns independentistes- hi col·loca de tot. El que li ha passat a Euskadi, en forma de paquet bomba, i la tòrrida situació que provoca la canalla, això sí, molt exaltada.

Gràcies a una manca manifesta d’intel·ligència, pot invertir el paradigma. De defensora i abnegada servent del nacionalisme espanyol en la seva versió més sectària, acaba convertida en una mena de màrtir, que segons en quina latitud hom contempli l’escena, pot arribar fins i tot a fer vessar alguna llagrimeta sentida. La senyora Díez sap com n’és de productiu treure punta al paper de victimeta desconsolada. El que no m’esperava jo, és que encara quedin residus d’escolanets estelats disposats a engreixar-la, en comptes de mirar de fer-li passar gana. Però vertadera gana, collons.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/| http://elmeusuport.blogspot.com/

Catalunya ha doblat amb escreix la seva població des de 1950. En tot just seixanta anys el país ha passat de 3.218.000 habitants a una població que s’estima actualment entorn els 7.300.000. Un creixement de població que s’aixeca principalment sobre la immigració i que ha posat la cultura del país en una situació difícil. La pressió del franquisme sobre la llengua i la cultura catalanes no va impedir la transmissió generacional però va complicar el procés d’integració del milió i mig d’espanyols que van arribar durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Un procés que continua en primer terme amb l’arribada d’un milió de nous immigrants d’arreu del món al llarg dels darrers deu anys. Sis dècades de trasbals demogràfic han fet de la Catalunya d’avui un territori complexe on més del seixanta per cent dels catalans tenen un o tots dos pares nascuts fora del país.

El procés d’integració, el soldat mutu entre els catalans d’ahir i els d’avui mateix, ha topat amb dèficits i mancances molt profundes. La manca de polítiques pròpies fins als anys vuitanta principalment però també l’actitud submisa de molts catalans i el fet que la immigració hagi arribat en onades massives que han col·lapsat les inèrcies d’integració que fins llavors havien funcionat de forma natural. Avui tot just comencem a viure el naixement de la tercera generació de les famílies que van arribar al país als anys seixanta. Hi ha llums i ombres però l’èxit és notable. Tot i que resulta evident que la integració va més enllà de la llengua també ho és que a Catalunya la llengua és l’element més vistós i la clau de volta de tot el procés. Des del nacionalisme sovint s’opta per l’alarma i el derrotisme. Es fa un cop d’ull lleuger a les dades i l’alerta és general. Un 46% dels catalans té el castellà com a llengua habitual i només un 36% el català. Finis cataloniae clamen els profetes! Però difícilment podria ser d’altra manera quan els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país.

Una mirada més detallada a les estadístiques prova que el procés d’integració avança a bon ritme. No arriba al 32% el percentatge de catalans que tenen la llengua pròpia com a idioma inicial, com a llengua materna. Un 35% si hi sumem els catalans criats alhora en català i en castellà. Però a partir dels 15 anys ja sumen un 37% els que declaren tenir el català com a llengua d’identificació. La llengua que els defineix. A això caldria sumar-hi els bilingües, els que s’identifiquen amb ambdues llengües, que són gairebé un 9%. El català és llengua familiar d’un 35% però llengua d’identificació d’un 46%. En trenta anys de Generalitat i immersió lingüística un 11% de catalans d’origen immigrant han pujat al carro de la llengua. Comptat i debatut el resultat és positiu. Particularment quan es té en compte la lentitud amb que funcionen aquests processos. El ritme de la integració és lent, generacional, i les xifres confirmen que el rellotge corre a favor de la catalanitat. Avui som més país que ahir però menys que demà.

Però d’on surt llavors l’angoixa nacionalista que veu un país que s’apaga i pretén jugar-s’ho tot al doble o res? Dels darrers deu anys. L’èxit en la catalanització del país hauria estat evident i molt vistós si no fos que en deu anys Catalunya ha rebut una nova onada d’immigració superior al milió de persones que ha desdibuixat el camí fet. Potser més de sis-cents mil ciutadans s’han sumat a la llengua de forma plena però quan torna a ser impossible demanar un tallat en català la tensió és comprensible. Ara, més enllà de l’angoixa cal ajustar-se a la realitat. Conèixer els nostres dèficits però també els nostres èxits. No fos cas que enduts pels nervis acabéssim canviant allò que ja funciona.

Marc Arza / catalunya.ffw

Per més que hi hagi proclames en favor de la unitat dels sobiranistes, enfocada aquesta unitat en el sentit de confluir en una mateixa candidatura de cara a les properes eleccions, és evident que això no serà possible. Amb tots els respectes per l’amic Enric Canela o per l’Agustí Soler, em sembla un esforç inútil, i fins i tot contraproduent, el que s’està fent des de Suma Independència o des del PRC fent crides i proclames públiques per una única candidatura sobiranista; i sobretot fent-ho com una apel·lació al patriotisme.

És evident que CiU i ERC no s’avindrien mai a renunciar a les seves sigles, i tampoc cal que ho facin perquè responen a projectes diferents encara que tinguin la defensa de Catalunya com a interès comú; i probablement, aquests dos partits ja no entren en els plans de SI ni del PRC. Però també és evident que Reagrupament tampoc renunciarà al seu projecte ni a les seves sigles, a no ser que sigui per formar una candidatura conjunta amb Joan Laporta, el qual en un determinat moment va arribar a afirmar que no veuria malament que Carretero se sumés al seu partit. Aleshores, quan des d’aquestes plataformes o d’altres petits grups es fa una proclama per una candidatura unitària, en realitat, a què es refereixen? Es tractaria d’una altra candidatura que els aplegués a ells, conjuntament amb Catalunya Acció o algun altre petit moviment, o bé que Carretero els fes un lloc en el seu projecte.

Quan dues persones, que poden comunicar-se directament quan vulguin, han de recórrer a les proclames i declaracions públiques és perquè ja no hi ha voluntat de diàleg per alguna de les parts o perquè ja saben que no obtindran una resposta positiva. Jo sóc partidari que, en la mesura que sigui possible, s’eviti la fragmentació de les opcions electorals sobiranistes i que per tant es treballi  per aglutinar el màxim els diferents moviments i grups existents. Però això s’ha de fer de forma seriosa, amb propostes concretes a les persones o als òrgans de direcció de les diferents organitzacions, sense crear falses expectatives ni plantejar-ho com un requisit indispensable per a continuar essent considerat patriota.

I aquest és l’aspecte que voldria remarcar: hem començat a sentir, i provinent de més d’una força política, aquell argument tan fal·laç com absurd que “per patriotisme” hauríem de fer pinya entorn de no sé qui, o que algú hauria de renunciar a presentar-se, o que determinades candidatures poden ser perjudicials perquè resten vots a les altres… Cadascú pot creure que la seva és la millor opció, però no oblidem que el panorama polític del país el conformen tots els grups, inclosos els no parlamentaris, i que, per tant, tots hi fan el seu paper i poden exercir-hi la seva influència. La victòria del sobiranisme no serà la victòria de cap força en solitari, sinó del seu conjunt. Per patriotisme, n’hi haurà que votarem opcions diferents; podem procurar el màxim de confluències abans de les eleccions, però sobretot hauríem de procurar que després de les eleccions aquesta confluència de les diferents forces sobiranistes es fes efectiva en la unitat d’acció en allò que és essencial.

mmm.... independènciaaaaaa!

Haig de reconèixer que el vint-i-poc per cent de participació que es va donar a nivell general en la segona onada de consultes, celebrada el passat 28 de febrer, em va provocar inicialment els mateixos efectes que podria tenir prendre’s una litrona de bromur. Veus unes dades tan baixes, pitjors a les de les primeres, i a primer cop d’ull, obviant tots els hàndicaps que ha hagut de superar aquesta iniciativa, caus en la temptació de dubtar de fins a quin punt aquesta moguda respon a un interès real del carrer. De fet, quan va tenir lloc la primera onada ja vaig fer el símil de què s’havia organitzat una festa per conèixer gent nova i hi havien acabat anant els quatre borratxos de sempre. Però un cop païts els resultats, haig d’admetre que ni l’anàlisi pessimista de la primera vegada ni el contundent ‘baixon’ que m’ha provocat la segona han estat del tot justos.

Perquè ben mirat, l’èxit i el valor d’aquestes consultes no s’ha de buscar tant en la quantitat de gent que s’ha aconseguit atraure a les urnes sinó sobretot en la manera que ha aconseguit posar-nos d’acord. Les nostres visions de la política nacional o de com enfocar el projecte independentista perquè aquest acabi reeixint d’una vegada són molt diverses i sovint enfrontades, res a veure amb la unanimitat que desperta el convenciment de què formem part d’un sol poble que té tot el dret a decidir el futur que vol per a ell. I si la mandra, la insensibilitat o la ceguesa del sistema, de la legislació o dels mateixos polítics no ens ho permeten hem demostrat, i aquesta és una altra gran victòria, que som ben capaços d’autoorganitzar-nos i exercir un dret que només pot ser nostre, el de decidir. Més encara, la celebració d’aquestes consultes ha permès acostar a col·lectius que fins ara vivien d’esquenes, gairebé sense conèixer-se ‘políticament’. Independentistes i unionistes hem pogut asseure’ns i parlar, donar-nos raons,  enfrontar arguments… les consultes estan permetent que, al carrer, hi plogui independència (una altra cosa és la quantitat de gent que aquest fet l’hagi pogut enganxar amb capelina).

Amb tot, i tornant al que comentava al principi, no es pot obviar que les dades de participació sí tenen una vessant negativa. A mi personalment, com a mínim, m’han vingut a confirmar una sospita que tenia des de fa temps. Als catalans ens va la marxa. El masoquisme, per ser més específics. No dic que no hi hagi altres països tant o més ‘dolentots’ que nosaltres. Segur que la nostra passió per les cordes, el cuir i els assots no la tenim en exclusiva, però el que està clar és que és molt sentida. Les primeres consultes, a banda d’enganxar en fora de joc a molts dels nostres polítics i mostrar el mal funcionament sensorial que pateixen d’altres, van motivar una sonora bordada de la caverna que es va manifestar en molts àmbits, fet que va resultar ser decisiu per esperonar els votants a passar per les urnes. En canvi les segones han arribat en un clima de certa indiferència o d’enfocar intencionadament l’interès  en altres temes, com intentant que passessin desapercebudes. I així, sense difamacions, sense insults, sense noves putadetes de rellevància… aish, no ha estat el mateix. No costa trobar altres exemples que van en la mateixa línia… l’inusitat suport electoral a ERC en l’època de linxament públic a en Carod pel seu paper a ‘Dialogator, missió Perpinyà’; o més recentment l’Estatut, que de ser ignorat per un motiu o altre per la majoria va acabar essent, després dels corresponents retocs per a un look constitucional i la pertinent pallissa mediàtica espanyola, l’escollit per molts com a màxim representant de la nostra dignitat com a poble (?!?!?!).

El cas és que cadascú a la seva habitació pot gaudir de la manera que vulgui, però no sé si és gaire cosa bona això de què per encabritar-nos políticament necessitem abans que ens fotin canya. Pot donar molt bons resultats en alguns moments quantitativament però no deixa de ser un ‘pan para hoy y hambre para mañana’ a nivell qualitatiu. O és que està bé confiar el major o menor grau de força del vot independentista al que pugui acabar dient el Tribunal Churro-Mediamanga-Mangotero sobre l’estatutet, per exemple? Penso que aquesta manera de fer li pot acabar passant molta a factura a formacions que pretenen capitalitzar el vot independentista a les properes eleccions, com Reagrupament, i per descomptat  a la plataforma que pugui acabar presentant o no en Laporta. Ara mateix, per exemple, sense un clima especialment alterat i mancat d’hostilitats destacables… n’esteu segurs que el suport electoral a ambdues entitats no patiria un efecte Camp Nou a cinc minuts del final d’un partit avorrit (la gent comença a deixar l’estadi per no trobar trànsit)? Això per descomptat no afectarà a CiU, que sigui com sigui viurà dels avantatges de ser un dels protagonistes del bipartidisme galopant que imperarà en la propera campanya electoral.

Per això… espero que RCat i les altres formacions que vulguin vendre independència a les properes eleccions comencin a posar-se del tot les piles pel que fa a desenvolupar el seu missatge i a fidelitzar votants, més enllà d’aquells que puguin venir motivats pel context en què se celebrin les eleccions, per molt benvinguts que puguin ser.

Em sembla que fa uns quants mesos, vaig escriure un post en aquest bloc que duia per títol “La Independència es construeix des del Baix“. Si repasseu els arxius suposo que el trobareu. Em referia, naturalment, al Baix Llobregat. M’agradaria tornar a tocar el tema, perquè s’ho val.

A hores d’ara ja són quatre els municipis de la comarca que ja han celebrat les consultes per la Independència. El primer va ser El Papiol, el 13 de desembre. Diumenge passat, van ser Molins (a seques), Begues i Torrelles de Llobregat. En la propera onada, la que se celebrarà entre el 24 i el 25 d’abril, està previst que Esparreguera, Castelldefels, Collbató, Corbera, La Palma, Martorell, Olesa, Pallejà, Sant Just Desvern i Vallirana, la facin, Una autèntic big bang, diria jo. Per acabar-ho d’adobar, les dues grans poblacions de la comarca, en termes demogràfics, Cornellà i Sant Boi, totes dues amb més de 80.000 habitants, ja treballen a preu fet per a realitzar la consulta el 20 de juny.

En total, doncs, 16 dels trenta municipis de la comarca participaran en aquest procés. No està pas malament. Aquesta implicació demostra ben a les clares que els qui volen estigmatitzar la comarca com una mena de territori apatxe s’equivoquen completament. Naturalment, el Baix Llobregat té unes característiques socials, culturals, econòmiques i polítiques particulars. Com qualsevol altra comarca. Però dit això, és evident que al seu ritme, també segueix la dinàmica general del país.

Un cop d’ull als resultats que fins ara s’han donat, ens ho confirma. Als quatre municipis que ja han celebrat consultes, la participació ha superat el 20% del cens establert (els empadronats majors de 16 anys): a Begues el 22. 27%, a Molins el 21,14%, al Papiol el 21.13% i a Torrelles de Llobregat el 20,40%/. Són dades realment importants, tenint present que es tracta de consultes sense validesa legal. Algú em pot posar algun exemple d’un nivell de mobilització tan important com aquest per qualsevol altre tema? No, és clar que no. Les consultes són, des d’aquest punt de vista, una mostra de participació política de base sense precedents, que desperten l’admiració arreu del món democràtic.

Pel que fa al vot afirmatiu a la Independència, és realment extraordinari. A la búlgara, diríem. Van votar a favor de la Independència el 93,14% a Torrelles, el 90.62% al Papiol, el 89.93% a Molins i el 89.27% a Begues. Brutal, no?

Podem dir, doncs, que contràriament al que alguns havien predit, el Baix Llobregat no va per lliure, respecte la resta del país. Som una comarca més i estem plantant cara a l’espanyolisme rampant que hi pretén fer de senyorito. Som, això sí, la primera línia en la lluita. I estar en primera línia comporta molts esforçod que en comarques de la “reraguarda” no han de fer. Però aquestes són les cartes que tenim, i hem de jugar amb elles. No s’hi val a demanar-ne d’altres.

Personalment estic seguint molt d’aprop la campanya de Cornellà decideix. He assistit als dos actes de presentació que s’han fet fins ara. Un al Patronat (al Barri Centre) i l’altre a l’Orfeó Catalonia del barri del Pedró. Se n’enfaran un a la resta de barris del municipi (Sant Ildefons, Gavarra, Riera, Almeda i Fontsanta). En els dos actes esmentats, la presència de gent ha estat més que notable. Quan tingui un moment lliure ompliré la butlleta de voluntari que porto a la cartera des de fa quasi un mes i m’implicaré personalment i no com ara, que ho faig de forma indirecta. També segueixo d’aprop els treballs de Sant Boi decideix.

Sovint, l’estigmatització de Cornellà i del Baix Llobregat en el seu conjunt, és interioritzada pels propis independentistes. És un error. No tinc cap mena de dubte que els resultats de les properes consultes seran molt encorajadors i demostraran que els intents de particularitzar la comarca, de transformar-la en una mena d’enclau, fracassaran de forma absoluta.

A mi em faria gràcia, si no fos que ens hi juguem molt, aquell capteniment que molta gauche divine encara té respecte la meva comarca d’adopció. Per aquest tropa, el Baix Llobregat continua sent exactament el mateix que fa trenta o quaranta anys, com si res hagués canviat. De fet, els sociates voldrien congelar el temps i que tot es mantingués igual als anys d’or dels setanta, quan ells eren joves i guapos (sic).

Però el cert és que una part molt significativa de la població no només ha progressat econòmicament i socialment, sinó que han assumit desacomplexadament la catalanitat. És cert que el català és parlat de forma habitual per només el 30% de la població, sense dubte un dels percentatges més baixos del país.

Però també ho és que el missatge de l’independentisme desacomplexat està arribant cada cop més a sectors que s’expressen habitualment en espanyol, però que això no els impedeix, naturalment, de constatar que si volen garantir el benestar propi i de la seva gent, la Independència és el camí a seguir.

En aquest sentit, considero que els resultats de les properes consultes seran altament positius. La del 28F penso que ha demostrat la maduresa del moviment sobiranista. Malgrat l’immens boicot mediàtic, que sense cap mena de dubte ha tingut el seu impacte, el moviment se n’ha ensortit i consolidat. Això em porta a afirmar que les votacions del 24-25A i les del 20-J seran molt importants, que marcaran definitivament un camí de no retorn. Un camí que, ha de comptar com a fites posteriors, la consulta a la ciutat de Barcelona, la capital nacional, i posteriorment la Declaració d’Independència que votarà el Parlament sorgit de les eleccions de la tardor. Després hi haurà l’aprovació de la Constitució de Catalunya i la seva ratificació referendària.

No tinc cap mena de dubte que llavors la participació assolirà percentatges enormement superiors i legitimarà finalment la Independència com a projecte polític de present i de futur. I en ell, el Baix Llobregat hi tindrà molt a dir.

Ahir mateix, a migdia, el President Laporta va posar en marxa el seu www.laporta2010.cat . Com era d’ esperar va tenir un allau de visites que, fins i tot,  va superar les previsions més optimistes, fent marxar de mare la capacitat del servidor.

La posada en marxa d’ aquest instrument de comunicació directa amb el cos electoral, tanmateix, no ha esvaït, per si mateix i en un primer moment, molts dels dubtes que encara planen sobre quina serà la candidatura que encapçalarà.

És curiós, però, que aquest proppassat cap de setmana RCat hagi inaugurat seu social a la ciutat de Girona en un indret ben cèntric i en un espai ben ampli de 140m². Mentre que el mateix Rcat, a Barcelona, on hi ha el gruix de la militància i dels electors, disposa d’un local providencial de 50m² en un recòndit i tranquil carrer de la vila de Gràcia.

Tampoc deixa de cridar l’ atenció que al local de Girona, penjat al balcó, s’ hi anunciï amb tipografia ben grossa i clara la presència de Joan Carretero quedant l’ Organització en un segon terme.

Que demà dimecres hi hagi anunciada una conferència a Sabadell sobre els avantatges de la plena sobirania i de les maneres d’ arribar-hi, que comptarà amb la presència de Jan Laporta, Joan Carretero, Alfons Lopez Tena, Josep Guia, Oriol Junqueras etc… és només un encadenament de casualitats. Suposo.

Penso que el que més convé a en Jan Laporta, i per tant a l’ independentisme, és mantenir la visualització pública que la presidència del Barça li dona i mirar d’ estirar al màxim la concreció de la seva candidatura de manera ferma. Entretant, anar bastint un discurs que serà el que marcarà l’ agenda política dels propers mesos; entorn de la independència i la manera d’ accedir-hi i els avantatges que ens suposarà com a poble.

L’ intent del Resident Montilla i el seu soci i compatriota Rajoy de traslladar el debat a un estèril dretes i esquerres haurà fracassat. Esperem-ho.

La capacitat gestora i d’ influència supeditada dels sociates ha quedat ben retratada, i ha estat motiu suficient per catapultar les possibilitats de reeixir de CiU, a qui també li convé enterrar l’ ecspanyolíssim debat de dretes-esquerres, per centrar-se en el sobiranista i de capacitat gestora contrastada.

Per part meva informar-vos que he pogut participar una mica en la redacció preliminar del programa electoral d’ RCat, amb un company que viu a Sud-Àfrica hem fet aportacions sobre com es poden internacionalitzar les empreses catalanes. Per molt que es digui que el Programa serà monotemàtic, us puc ben assegurar que farà goig, almenys, pel que he vist dels aspectes econòmics.

Salut i independència.

Cesc.

Ps, demanar-vos també disculpes perquè la setmana passada em va ser impossible d’ enviar la meva col.laboració al BGS.

Per on corre la informació?

Diumenge vam tornar a treure les urnes de la capsa. Aquest cop no sé si amb més pena que glòria, però en tot cas amb tota la sordina mediàtica possible. No vull ni pensar com pot arribar a ser d’anònima la propera convocatòria. Coses d’aquest concepte tant patrimonial –i tant progre!- de la llibertat d’expressió que corre per casa nostra.

De totes formes el problema de fons per a mi és tot un altre. Hi ha projecte sòlid rere el legítim desig separatista? Tenim lideratge per dur-lo a terme? Pocs han fet cap proposta en ferm per tirar endavant el dia després. Poquíssims, per no dir cap ni un.

M’és ben igual el percentatge que al final ha assolit la convocatòria del 28F. A mi em diu poc de rellevant. Per bé i per malament. El que m’agradaria saber és cap on ens pot dur aquesta mena d’iniciatives, que consti. Mai he cregut que des d’un punt de vista nacional avancem un pam a base de fer propostes que són bàsicament testimonials i poca cosa més. No hi sé veure la utilitat i ho dic des de la més pura innocència i des del total respecte pels que l’han tirat endavant. I, és clar, no he trobat per enlloc cap notícia que m’aïlli satisfactòriament el dubte.

Política tòxica, premsa tòxica

Adverteixen els gurus que la propera campanya electoral serà tòxica i tendenciosa. Plena de mitges veritats –o mitges mentides, com vulguis-. Sembla ser que els tarats troben en la xarxa una via on poder amplificar el seu cantó més estrambòtic. Sembla ser que la distribució d’un fals comunicat atribuït a na Sandra Lomas ha fet veure la llum a uns quants mitjans que el van publicar. La recomanació feta al gremi del periodisme per combatre aquesta guerra bruta és tant com mirar de verificar la font de la notícia. No veig que el “problema” sigui nou. En tot cas, d’un temps ençà, el que falla estrepitosament no és la xarxa. El que ha caigut en picat és la credibilitat del tractament de la informació. I de l’ofici de periodista. Fa temps que res no resultat tant tòxic com la informació servida i amanida.

 L’independentisme titella

Ara que per Catalunya tornem a tenir crides a les urnes, el Ministeri de l’Interior contrapograma amb un altre capítol del culebrot etarra. Per arreu, sobre tot per l’Espanya profunda, aquest nou cop a ETA ha fet més forat que la notícia dels referèndums separatistes.

És francament curiós el recorregut informatiu que plana sobre la cosa etarra. Sembla part d’aquesta –relativament- nova tendència, que consisteix en servir-ho tot amanit i ben amanit. Fa temps que s’ha dit que tota aquesta tropa està més que controlada. Molt controlada. Hom va arribar a aquesta conclusió després de veure que rere un atemptat la resposta contundent dels cossos i forces de l’Estat arribava immediatament. Que és com el joc del gat i la rata. Sempre hi ha un grupuscle –o potser més d’un- que està més que localitzat i que serveix per contrarestar el mal mediatic que pugui cometre la banda.

Els catalans ja en tenim alguna experiència que apunta a confirmar la teoria. Penso en alguna trobada que la banda feu per Perpinyà. Està documentada de cap a peus als arxius de la policia. I ara que aquests desgraciats fins i tot perden l’oremus donant suport a “La roja”, ara només serveixen per fer el passarell i esdevenen el recurs perfecte per eclipsar el vertader perill que sí atempta contra la unitat d’Espanya: l’independentisme català.

Dessmond |  http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga ja fan feina en aquesta direcció. Calen, però, més iniciatives com aquesta perquè viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Marc Arza / catalunya.ffw