El dissabte de la setmana passada vaig assistir al plenari de l’àmbit de política del Tercer Congrés Catalanista. Dirigits per la Patrícia Gabancho, Pere Ibern (substituint a López Bofill), Roger Albinyana, Alfons López Tena (substituint-me a mi, ja que a la data pensada originalment era a Copenhaguen), Ruth Carandell i Alfred Bosch van fer un resum de les ponències dels diversos temes dins d’aquest àmbit, a més a més de lliurar-nos per escrit les conclusions generals.

Malauradament el Tercer Congrés ha passat més desapercebut mediàticament, políticament i socialment del que mereixia. Tanmateix, coses de les noves tecnologies, podeu consultar-ne totes les ponències al seu lloc web. Per l’àmbit que ens pertoca, el de política, podeu consultar-ne totes les ponències en la seva pàgina corresponent on, per cert, podeu trobar la meva contribució Sectors socials partidaris i contraris a la independència de Catalunya. A més, s’està mirant de publicar-ho en paper. Igualment, els resultats es lliuraran al Parlament de Catalunya el dia 23 de novembre.

Esquerda generacional

El Congrés no ha fet més que mostrar que avui dia el catalanisme està, de forma general, abocat de forma directa o indirecta a la independència de Catalunya. Tanmateix, mentre estava allà assegut entre el públic vaig observar un aspecte amb el qual m’he trobat sovint en el que podríem anomenar com a Catalanisme tradicional. La mitjana d’edat del públic assistent era superior als 50 anys. D’entre la cinquantena de persones només hi havíem 3 o 4 que estiguéssim dins dels 30. Hom podria dir que un dissabte al matí els joves s’estan recuperant de la nit del divendres. Tanmateix, recordo que quan vaig participar a una taula rodona sobre independentisme a la xarxa a Òmnium Cultural (19h entre setmana), novament la mitjana d’edat era superior als 50 anys. I això que si parlem de xarxa, és un tema de joves. Potser és que a Òmnium no hi ha gaire joves. Però també recordo assistir com a espectador a una conferència de l’Alfons López Tena al Centre Excursionista de Catalunya. I novament la mitjana d’edat era superior a 50 anys. I això que estem parlant de muntanya i esport, és a dir, d’activitat desenvolupada per gent jove.

Per la qual cosa, només puc que preguntar: on són els joves catalanistes d’avui dia?

El fracàs del catalanisme tradicional

Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.

Per exemple, la Viquipèdia no ha sorgit de cap entitat catalanista (tradicional). Sinó de persones individuals. De fet, molts viquipedistes tenen un veritable ressentiment cap a l’Enciclopèdia Catalana, una de les grans obres del catalanisme tradicional. I precisament per això, la Viquipèdia i molts viquipedistes tenen mancances gravíssimes des del punt de vista d’àmbit referencial nacional. No passaria res si no fos perquè el que el que serà, i ja és, l’obra referencial per a la majoria de la gent serà la Viquipèdia, i no pas l’Enciclopèdia Catalana. Un àmbit referencial que serà substituït per un de netament pitjor.

El mateix podem dir de la llengua. Hi ha també un veritable ressentiment entre força gent que treballa per la catalanització del programari cap a l’IEC i el TERMCAT. Com sempre dic, el catalanisme tradicional ens ha proporcionat una vintena d’universitats, l’IEC, el TERMCAT, més desenes d’administracions diverses. ¿Sabeu qui va fer el primer diccionari gratuït de català, avui implementat a correctors webs (més de 100.000 consultes mensuals només al de Softcatalà), a l’OpenOffice.org, al Firefox, Thunderbir, Opera, Abiword, Gnumeric, Avui.cat i un llarg etcètera? Cap d’aquestes institucions que ens costen una pasta. Ni tant sols un equip de persones. No, va ser obra d’una sola, única i simple persona, que a més era físic i no pas lingüista: l’Ignasi Labastida. Posteriorment la seva feina ha estat continuada per una altra persona, el mallorquí Joan Moratinos. Quan una cosa tant bàsica, tant necessària i tant elemental com és un corrector ortogràfic de la teva llengua, que tot i ser una feinada immensa, pot ser fet per una persona i no ho han pogut fer les institucions clàssiques, això només vol dir que el catalanisme tradicional està fracassant. No ha pogut adaptar-se a la modernitat. Si el català a les TIC hagués hagut de dependre de les institucions que li va dotar el catalanisme tradicional, la situació actualment seria un autèntic desastre, una tragèdia, un camí a l’extinció.

Podria posar-ne més exemples. Aneu a l’Ateneu Barcelonès. El TERMCAT esta dinamitant un model de llengua en l’àmbit TIC construït durant 10 anys, i ningú entén per què.  Etcètera. Sovint et trobes que el catalanisme tradicional fa més nosa que servei.

Capacitat d’autocrítica

Potser això és el que vaig trobar a faltar al Tercer Congrés. Hauríem de tenir capacitat d’autocrítica per a detectar què no s’està fent bé. Això implica que prèviament s’han hagut de definir quins són els objectius, no grans objectius, no gran discursos i reflexions, sinó objectius concrets, limitats i sectorials. Determinant les necessitats econòmiques, de personal, de coneixements, d’esforços i el termini de temps per a dur-los a terme. I un cop fet i acabat, cal analitzar perquè han funcionat quan ho han fet, i sobretot, s’ha d’analitzar perquè no van funcionar quan es va fracassar. Això no ho estem fent. Tornant al tema de la llengua, com pot ser que després dels milions d’euros que hi dediquem, amb milers de funcionaris treballant-hi, a l’hora de la veritat tota aquesta immensa maquinària sigui incapaç de resoldre les necessitats diàries elementals com és escriure un correu electrònic sense faltes? Per a què ens serveixen? Per a què els paguem?

Fa anys, quan CiU estava al govern, Softcatalà va criticar i dir que les coses no s’estaven fent gens bé. Això va descol·locar a molta gent. La crítica oberta i clara al catalanisme des del catalanisme no entrava dins del cap de molta gent. Tot estava (i està) contaminat pel conflicte espanyolisme-catalanisme, per la qual cosa s’opta per no criticar el catalanisme no sigui que es doni munició a l’espanyolisme. La qual cosa no és positiva, com acabo de dir: el catalanisme tradicional per manca d’autocrítica ha abandonat la modernitat completament. I tot això va portar al caciquisme (tant Òmnium com l’IEC van tenir-hi problemes, passant per l’Orfeó) i a la corrupció la punta de l’iceberg de la qual comencem a veure actualment. Per cert, a Softcatalà com que no se la podia acusar d’anticatalanista o espanyolista, se la va acusar d’anticonvergent, i tothom més tranquil.

Trencament generacional

Tot plegat és una cosa que em preocupa profundament. Si el catalanisme no pot atreure a gent jove, això és mor per inanició. Com molt bé saben a la Catalunya del Nord i l’Alguer. No estic pensant en termes estrictament d’independentisme, sinó en termes lingüístics, culturals i socials. Perquè si la funció de l’independentisme és aconseguir l’estat català, la funció del catalanisme és construir-lo a partir de l’endemà.

Haurem de mirar al nou catalanisme que s’ha estat construït a Internet, que s’ha fet d’esquena al catalanisme tradicional. Però amb això no basta. Tots dos catalanismes han d’anar junts, i això vol dir que el tradicional s’ha de modernitzat de forma urgent. Ha d’evolucionar el discurs, l’ha de mutar i s’ha d’adaptar a la realitat d’una societat moderna extremadament complexa que té com a referent tot el planeta. Si no ho fa, el seu llegat serà oblidat i l’haurem de reinventar, com la sopa d’all (cosa que ja ha passat més d’un cop).

Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.

El passat dilluns 2 de novembre el diari La Vanguardia publicava una enquesta sobre la independència de Catalunya. Convé fer-li una ullada amb certa atenció.

Fitxa tècnica

L’enquesta s’ha fet sobre 1.000 entrevistats i l’ha dut a terme l’Instituto Noxa. Aquest és un nombre baix, tot i que entra dins de la normalitat de les enquestes d’aquest tipus, que es mouen entre 800 i 2.500 persones (CIS, ICPS, UOC i El Periódico). Bàsicament el nombre d’entrevistats va en funció del pressupost disponible, amb un cost típic de 10 EUR per entrevista telefònica.

L’enquesta es va fer telefònicament assistida pel sistema Cati, la qual cosa també és comuna. Es va fer entre el 22 i el 27 d’octubre d’enguany. No tenim altres dades, com si l’enquesta es va fer només en espanyol (tipus CIS), o es demanava la llengua de preferència (tipus ICPS o UOC). Tampoc tenim la matriu original, i no sabem el nombre total de preguntes que s’hi van fer.

Resultats generals

Per a mesurar el suport a la independència tenim bàsicament 2 tipus de preguntes. La que pregunta si estem a favor o en contra de la independència (CIS, ICPS) i la que pregunta què faríem en cas d’un referèndum immediat (UOC; El Periódico, La Vanguardia). L’enquesta que fa periòdicament el CEO no serveix per mesurar el suport a la independència perquè, entre altres coses, no ens dóna informació sobre quanta gent està en contra o indecisa, aspectes cabdals. És curiós que tothom pregunta directament sobre la independència de Catalunya (govern espanyol (CIS), diputacions provincials (ICPS), universitats catalanes (UOC, ICPS) i mitjans catalans (EP, LV)). Tothom ho pot fer, menys la Generalitat de Catalunya.

Comparem, per tant, el resultats de l’enquesta de La Vanguardia amb les altres enquestes, i resultats de referèndums sobre el conjunt del cos electoral (les enquestes pregunten a tota la població de 18 o més anys):

Pel que fa al suport a la independència, l’enquesta de La Vanguardia torna a confirmar el que ja sabíem, que està al voltant del 36%, tal i com ja diuen les enquestes de l’ICPS, CIS, El Periódico, la UOC i la pròpia LV el 2008. A més, i tal com ens diuen els resultats del dos darrers referèndums a Catalunya, aquest suport és suficient per guanyar. Més encara, mai cap govern de la Generalitat ha obtingut mai un suport superior al 35% sobre el conjunt de ciutadans de Catalunya (repeteixo, és sobre el conjunt que mesuren les enquestes).

El matís que introdueix l’enquesta de La Vanguardia, molt rellevant, és pel que fa al comportament dels opositors a la independència de Catalunya, els unionistes. Fins ara teníem dues respostes contradictòries. De les enquestes de l’ICPS i CIS sabem que al voltant del 45% està en contra de la independència. Pel que fa al comportament concret davant d’un referèndum immediat, la UOC ens venia a dir, però, que la meitat d’aquests votaria que no (un 22%), mentre que l’altra meitat no aniria a votar (27%). Mentre que El Periódico ens venia a dir que tots els unionistes anirien a votar que no (un 44%) i que l’abstenció estaria formada pels indecisos. Els resultats de La Vanguardia, tant del 2007, 2008 com del 2009, se situen en la banda d’El Periódico: tants els votants del Sí com els votants del No anirien a votar en massa. Convé tenir en compte que l’enquesta de LV del 2008, on el rebuig obté un 50%, té només 600 enquestats (4% d’error teòric), un nombre massa baix.

Atesa la diferència actual de 10 punts percentuals a favor de l’unionisme, el comportament dels unionistes és cabdal. Si aniran a votar o no, si els podem canviar de parer o no (ho hem de fer amb un 15% només). Tenint en ment sempre que en cap referèndum d’enlloc del món vota el 100% de l’electorat. Sempre hi ha abstenció, entre un 10%-30% típicament. I tenint també en compte que a hores d’ara tampoc s’ha fet un debat públic obert confrontant les dues opcions, ni s’ha fet una campanya intensa i calculada a favor de la independència entre els sectors indecisos i unionistes.

Vots a partits

L’enquesta de La Vanguardia d’aquest dilluns també segmenta per vot a partit. No diu, però, a quines eleccions es refereix (nacionals, municipals, espanyoles o europees). Hi ha diferències significatives entre unes i altres eleccions. Suposem que els resultats corresponen a eleccions catalanes, i comparem-lo amb les dades que ja sabem:

Veiem que els resultats de la nova enquesta de La Vanguardia coincideixen plenament amb els de l’estudi que m’encarregà el Cercle d’Estudis Sobiranistes (primera part, segona part, figures) sobre una vintena d’enquestes de l’ICPS i el CIS. A ERC hi ha una majoria absoluta d’independentistes, a CiU estan força igualats, guanyant els independentistes, a la resta hi ha majoria d’unionistes.

Sentiment de pertinença nacional

L’enquesta també segmenta per sentiment de pertinença nacional. Comparem novament amb el que ja sabíem:

I veiem que les dades tornen a quadrar. Els termes identitaris exclusivament catalans o més catalans que espanyols són independentistes. Mentre que els termes identitaris tant català com espanyol, més espanyol o exclusivament espanyols són unionistes. Remarcant especialment que el terme indentitari intermedi (tant català com espanyol) no ho és en termes d’independentisme/unionisme: clarament és unionista.

Conclusions

Així doncs, podem afirmar que els resultats de La Vanguardia estan en la línia d’altres enquestes, del que ja sabíem. Confirma el grau de suport, i l’adscripció de l’independentisme/unionisme per vots a partits i sentiment de pertinença nacional. La contribució més significativa seria la del comportament dels unionistes, que anirien a votar en massa, en contraposició a d’altres enquestes i altres dades que coneixem (els unionistes són més abstencionistes a les eleccions nacionals, etc).

N’hi ha gent que ha criticat l’enquesta per tenir una intencionalitat contrària a la independència de Catalunya. Per exemple, l’Ignasi Sivillà ens envià al CES el seu parer sobre l’enquesta, fent-se també ressò en Vicent Partal. No estic d’acord en què l’enquesta estigui manipulada. O en tot cas, ho estarien totes. A més, l’Ignasi en els seus càlculs només considera els votants, no pas els abstencionistes, la qual cosa és un error si pensem en el resultat conjunt. Tampoc cal fer estimacions o càlculs a partir d’altres preguntes sobre una pregunta que l’enquesta fa directament.

Sobre les enquestes caldria tenir uns quants conceptes clars. L’enquesta més fiable seria aquella que féssim a absolutament tots els catalans. Però això és literalment impossible: sempre fallaria alguna o altra persona. A més, si féssim la mateixa pregunta a tots el catalans un dia, i l’endemà féssim la mateixa pregunta a les mateixes persones, els resultats tampoc serien exactament iguals. I després hi ha el tema pràctic: fer una enquesta a tots els catalans a banda de ser impossible a la pràctica, és inviable econòmicament. Per això hem de recórrer a aproximacions estadístiques. I tota aproximació té les seves limitacions, els seus problemes i les seves virtuts. Per tant, sempre que jutgem els resultats d’unes enquestes hem de tenir clar que mai coincidiran entre elles de forma completa. La fiabilitat ens l’atorgarà les semblances entre elles, i allà on hagi grans diferències és on haurem d’arrufar el nas i demanar-nos el per què d’elles, primer cercant qüestions tècniques i finalment considerant intencionalitat política.

Eina indispensable: enquestes pròpies

Per això sempre dic que una de les principals eines de l’independentisme contemporani és fer enquestes anuals pròpies. Només així podrem conèixer amb un mínim detall la societat catalana moderna que, com tota societat contemporània occidental, és extremadament complexa. No s’hi valen esquemes simplistes ni percepcions personals. Només amb enquestes pròpies podem definir un grup de 50 o 60 preguntes que considerem necessàries des de la nostra òptica, que toquin prou aspectes de la vida normal de les persones, però també aspectes que ens interessin des d’un punt de vista nacional. Amb la resolució territorial que vulguem. Amb les dades ben públiques, a ser possible també les matrius originals, per a què arribi a tothom, i tothom hi pugui fer recerca ben lliurement (des del sociòleg fins a l’afeccionat o curiós).

Tot plegat no deixar de ser una qüestió simplement econòmica. Si volem enquestes sobre la independència com les que s’han fet fins ara, amb uns 1.500 entrevistats, això són de l’ordre de 15.000 EUR anuals. Si volem fer-la també a les Illes Balears i el País Valencià (cosa que no s’ha fet mai), serien, per tant, de l’ordre de 30.000 EUR anuals. Crec, sincerament, que és una cosa que com a col·lectiu ens podem permetre.

Si volem major resolució (nivell comarcal), informació i fiabilitat aleshores ens hem de fixar en el que fa la FUNDACC pel consum cultural. Estem parlant de 30.000 entrevistats a Catalunya, 2.500 a les Illes Balears i 7.000 al País Valencià. És a dir, de l’ordre de 300.000 EUR anuals per Catalunya, 400.000 EUR en conjunt. Una cosa més difícil, però que també ens podríem permetre. No deixa de ser una quantitat de l’ordre del que demanen per intermediacions immobiliàries alguns antics alts càrrecs de la Generalitat que poden cobrar pensió de jubilació pública sense necessitat de treballar.

Vull dir, que sovint fem grans disquisicions dialèctiques i parlem de grans conceptes, i al final sovint es tracta de fer inversions econòmiques per obtenir coneixement i, sobretot, treballar. Cosa que massa sovint no fem.

Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.

Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.

Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.

Ocultació de delictes: l’omertà catalana

Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.

Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!

El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme

Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).

En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.

A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.

Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.

Doctor, no sé què ens passa

Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:

Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.

I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?

La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?

PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.

Segon apunt sobre Dinamarca i els danesos. La setmana passada parlava de les primeres impressions que m’havia produït el país en una estada de vacances de 10 dies. Una deliciosa coincidència tenint en compte que la setmana anterior havíem arribat a la conclusió que la Catalunya independent s’hauria d’emmirallar amb països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia, entre d’altres.

Una altra coincidència, com és veure un comentari de la D. al Facebook, i me n’adono que resulta que Dinamarca és el país més feliç del món (i l’Oprah flipa), segons el psicòleg Adrian White de la Universitat de Leicester. Vaja, el país independent que més s’assembla a Catalunya en els paràmetres bàsics és el més feliç del Món! Però quin és el segon més feliç? Suïssa! I quin és el tercer país més feliç? Àustria!  Els segons països que més s’assemblen a una Catalunya independent!! I què me’n dieu dels altres estats que esmento al primer paràgraf d’aquest apunt? Doncs resulta que Finlàndia és el sisè país més feliç del món, i Suècia el setè. Israel, per motius obvis, ocupa una posició inferior, la 53.

Els lectors assidus heu anant seguit el procediment de tot plegat. He anat comparant els paràmetres bàsics dels estats i al final hem arribat a la conclusió que aquests països són els que coincideixen més amb nosaltres (extensió, població, economia…). I un cop determinat això, resulta que mirem el que  potser més interessa en aquesta vida, com és la felicitat pròpia, i trobem que són precisament aquests estats on els seus ciutadans són més feliços, estan més en equilibri amb l’univers i l’existència pròpia. No ha estat  pas premeditat que surtin aquests estats, sinó tota una troballa.

La felicitat

Són molts els catalans que se’n foten, o directament senten menyspreu, de la referència a la persecució de la felicitat que fa la declaració d’independència dels EUA. “Que ingenus que són aquests americans” diuen de forma superba. Bé, si considerem que un estat modern està al servei dels seus ciutadans, i no al servei de glòries imperials militaristes, hom ha d’entendre que l’estat més eficaç serà aquell en què els seus ciutadans estiguin més satisfets amb la seva vida, més feliços. I resulta que la Catalunya independent tindrà els paràmetres fonamentals per ser un dels països més feliços del món. Com vaig dir la setmana passada, prou gran per a tenir una societat i economia moderna complexa, prou petit per establir un sentiment de pertinença de grup amb uns criteris comuns exigents de convivència. Òbviament és molt millor tenir un estat que té per objectiu que els seus ciutadans siguin feliços que no pas un que concep els seus ciutadans com a súbdits al servei seu.

I Espanya? Espanya fa infeliços als catalans

Arribats a aquest punt més d’un lector s’haurà demanat quina posició ocupa el Regne d’Espanya en el rànquing de felicitat, inclosos els catalans. Doncs la posició d’un estat en guerra com Israel, ni més ni menys que la posició 46:

De la qual cosa podem concloure un fet objectivament cert: Espanya no fa feliços als catalans. Espanya no és un estat eficaç pels catalans.

El Top20, per ordre, és: 1 Dinamarca, 2 Suïssa, 3 Àustria, 4 Islàndia, 5 Les Bahames, 6 Finlàndia, 7 Suècia, 8 Bhutan, 9 Brunei, 10 Canadà, 11 Irlanda, 12 Luxemburg, 13 Costa Rica, 14 Malta, 15 Països Baixos, 16 Antigua i Barbuda, 17 Malàisia, 18 Nova Zelanda, 19 Noruega i 20 Les Seychelles.

Mirant aquesta llista és evident que els estats mitjans/petits són els més eficaços pels seus ciutadans. Els estats de la dimensió de Catalunya són els millors per als seus ciutadans. I si ets feliç, què més vols?

Estic segur que per a molts lectors del BGS el dia que proclamem la independència serà un dels dies més feliços de la seva (meva) vida. Potser no tant com tenir un fill, l’enamorament, el casament i altre dels aspectes importants de la vida, però vaja, gairebé.

Així doncs, la propera vegada que ens preguntin per què volem la independència de Catalunya, ho tenim molt fàcil: Perquè volem ser feliços!

Treballem dur i siguem feliços. Només cal això. Fugiu de tot allò que us faci infeliç, fugiu de totes aquelles persones que provoquen infelicitat. Amb la rancúnia de la infelicitat no s’arriba enlloc. Amb la il·lusió i l’empenta de la felicitat aconseguirem la fita ben aviat.

Apunt escrit des De l’Holocè estant.

Dels apunts que he anat fent les darreres setmanes hem arribat a la conclusió que una Catalunya independent s’hauria d’emmirallar en països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia, entre d’altres. Dinamarca és un dels països amb qui tenim més semblances i, coincidències de la vida, porto una setmana en aquesta terra. El dimarts ja seré als Països Catalans, però.

De Dinamarca es poden aprendre moltes coses en el dia a dia. El grau de civisme a Dinamarca és envejable, però no tot són flors i violes. Sembla ser que darrerament tenen problemes de bandes de droga, i hi ha hagut algun mort. Però fora d’això, pots anar al barri més “txungo” de Copenhaguen i no patir per la seguretat. El grau de seguretat és una de les bases diferencials entre la societat danesa i la catalana. Per exemple, pots deixar la bici al carrer sense lligar amb la tranquil·litat que no te la robaran. I estem parlant de bicis que, en molts casos, superen els 1.000 euros. És curiós l’ús extrem que fan de la bicicleta (el país n’està ple arreu) si tenim en compte que tenen una densitat de població més baixa que la nostra, amb ciutats amb molt espai lliure (carrers amples, parcs) i un clima tant sever. La primera temptació seria utilitzar el cotxe, ja que disposen d’espai per aparcar-lo i s’hi va ben calentó. Tanmateix, la bici en combinació amb el transport públic (que no és pas barat) et permet anar còmodament arreu. Copenhaguen és la ciutat del món on més es fa servir la bicicleta: el 55% dels desplaçaments es fan en bici. Es fa servir tant, que el metro es va inaugurar el 2002. La qual cosa vol dir que l’ús de la bici ha estalviat moltíssims calers públics al conjunt de danesos, més enllà del benefici obvi en la salut i el medi ambient (i per tant, calers del sistema públic de salut).

On és la base del civisme?. No crec en característiques genètiques especials dels danesos. Sens dubte, 160 anys de democràcia amb un sistema educatiu de qualitat donen per a molt. Aquí no és estrany veure com ciutadans cívics recriminen severament les escasses actituds incíviques d’altres ciutadans. Tanmateix, hi ha punts de la ciutat que podem qualificar de bruts. Sembla ser que amb la crisi econòmica hi ha certs serveis que s’han hagut de limitar, tot i la forta pressió fiscal. Com diuen els danesos, Dinamarca té dos problemes: el clima i la pressió fiscal. En tot cas, quan hom viu en aquest grau de civisme, es automàtic pensar com es pot tolerar, aguantar i patir el grau d’incivisme que tenim a Catalunya. Per acabar-ho d’il·lustrar, a l’edifici on sóc resulta que un veí no separa la brossa. Tots els veïns van rebre una carta de la immobiliària dient que això era inacceptable (“hvilket er uacceptabelt”). Quan les coses funcionen, la societat es pot dedicar a aquests detalls. A Catalunya el reciclatge falla en això, i això és un sobrecost econòmic important que paguem entre tots. Dediquem una part molt significativa dels escassos recursos econòmics que ens deixa la lladre Espanya a cobrir l’incivisme atàvic català.

Sigui com sigui, els danesos viuen força bé. Tot i el fred rigorós, el país hi està adaptat. Aquests dies d’octubre les temperatures són les típiques de Barcelona a ple hivern i això no impedeix a la gent sortir pel carrer amb la canalla (arreu hi ha canalla!) per a prendre un gelat, anar amb bicicleta o fer una excursioneta. Fins i tot prenen begudes en terrasses, tot i el fred. Al fred t’hi acabes adaptant, i a més et fa valorar la calidesa de la llar, d’un bon bar o d’un restaurant. Al bars i restaurants trobes llocs en penjar les jaquetes, tots els lavabos tenen aigua calenta, i sovint tens a disposició una flassadeta per posar-te a les cames si tens fred.

Un altre tema important són els horaris dels menjars. Molt més racionals que als Països Catalans. Aquí la gent flipa quan els expliques que sopem tant a prop de l’hora d’anar a dormir. Perquè ells van a dormir si fa no fa com nosaltres. Fan un bon esmorzar cap a les 7 del matí, dinen cap a les 12 i sopen cap a les 6/7. Tenen també el brunch, un esmorzar/dinar entre 10 i 16, per si et lleves tard el cap de setmana. Realment es nota la diferència, sobretot en el sopar. Arribes cansat de la feina, sopes bé i recuperes energies. Tens unes quantes hores útils del dia per a fer coses amb la panxa plena i te’n vas a dormir sense cap pesadesa a la panxa. Si tens una miqueta de gana abans de dormir, pots prendre alguna coseta; l’equivalent al nostre berenar, però molt suau.

Més enllà d’això, en el dia a dia mediàtic hi ha dos temes estrella. La immigració i els impostos. La immigració és molt menor que la que patim a Catalunya, però tot i això estan molt preocupats. La pressió fiscal és una problemàtica que ja ens agradaria tenir als catalans. Podríem decidir plenament què fem i què no fem amb els nostres impostos, i podríem preguntar-nos per què tenim la qualitat que tenim dels serveis públics.

Llengua

Els danesos comparteixen amb els catalans la preocupació per la llengua. Per començar tota la població és bilingüe danès-anglès. L’alemany, que en el passat era molt conegut, s’ha abandonat possiblement per l’expansionisme alemany de la Segona Guerra Mundial. La D., que és qui m’ha acollit aquests dies, parla danès, tot i que no havia viscut mai aquí. Això ha arribat a emocionar a algunes persones, que l’han abraçada. Altres no han arribat a comprendre que una estrangera aprengui danès, i li han continuat parlant en anglès, llengua que també domina. S’ha trobat en situacions en què ella parlava en danès i el seu interlocutor danès li continuava parlant en anglès. Us sona? Tant una actitud com l’altra (reconeixement o rebuig) no fa més que mostrar que l’autoestima lingüística dels danesos és baixa, i tenen molt interioritzat que la seva llengua és una llengua petita. En algun restaurant ens hem trobat que els cambrers, en parlar-los en danès, han dit “In English, please”. Immigrants que no tenen cap intenció d’integrar-se en el país. Això, tanmateix, ha estat una anècdota, i la gran majoria continuen en danès, fins i tot cambrers immigrants. A anys llum del que passa als Països Catalans.

D’altra banda, pel que m’ha explicat la D., als diaris danesos de tant en tant es llegeixen cartes de persones preocupades per la salut del danès. A ulls catalans no deixa de sorprendre. Aquí tenen un estat propi i tot és en danès. Si vas al super tots els envasos estan etiquetats en danès. I quan dic en danès, vull dir que únicament són en danès, sense cap llengua més. Tant marques locals com marques internacionals que trobem als Països Catalans, la qual cosa d’una banda demostra que el que diuen pel sud és excusa de mal pagador, i de l’altra ensenya als catalanets que al final el que importa és si tens un estat o no el tens. Si vas a una llibreria, hi veus tots els llibres en danès, incloses traduccions actuals de llibres internacionals, i algun llibre en anglès (molt pocs).

Independència com a via per millorar la societat

Sento enveja de la societat danesa, tot i els problemes que puguin tenir. La independència de Catalunya és l’eina necessària de transformació de la nostra societat per assolir estàndards europeus més racionals. I com ens demostren els països escandinaus, societats de la nostra mida són segurament les més fàcils d’assolir per la seva extensió. Prou grans per ser una societat complexa moderna i rica, prou petites per establir un sentiment de pertinença de grup amb uns criteris comuns exigents de convivència.

Continuem amb el sisè i darrer lliurament sobre els paràmetres bàsics de Catalunya i en quina situació ens situen al món. El primer va ser la superfície, el segon la població, el tercer el PIB, el quart el PIB per habitant, el cinquè a l’IDH i aquest darrer a la llengua. No és que hi hagi més paràmetres interessants, com el nivell educatiu, la qualitat sanitària, el pes de la indústria, la capacitat d’innovació, la ciència, etc. Però requeririen una recerca en profunditat, la qual cosa vol dir temps (que no tinc) i va més enllà d’un apunt al bloc. En tot cas animo als lectors interessants en el tema que ens exposin aquestes dades si les tenen.

El català

Fins fa molts pocs anys no teníem dades globals de la llengua catalana, una d’aquelles coses amb les quals et sorprèn aquest país. Perquè no serà per IEC, universitat i institucions diverses que es dediquin a lallengua… Bé, la qüestió és que avui dia sabem que el català el parlen (o afirmen saber parlar-lo) uns 9,5 milions de persones. Tanmateix, a l’hora de fer comparacions s’utilitzen el nombre de parlants que tenen la llengua com a llengua inicial o materna, els parlants nadius. I fins a estudis recents com Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI o l’Informe sobre la situació de la Llengua Catalana (2005-2007) (pdf) no hem tingut una dada rigorosa moderna. L’informe a més de poder-se descarregar en pdf de franc també es pot comprar a les llibreries per 12 EUR. Un document de capçalera, especialment pels lectors del BGS.

Bé, la qüestió és que l’informe ens diu que actualment als Països Catalans tenen el català com a llengua inicial exclusiva 4,9 milions de persones. Si hi afegim els que tenen tant el català com una segona llengua com a llengües inicials la cosa puja a 5,8 milions. A la qual cosa caldria afegir-hi els catalanoparlants fora dels Països Catalans, que podrien ser uns 350.000 segons una estimació antiga. Arrodonint, tenim entre 5,2 i 6,1 parlants nadius de català.

Si anem al rànquing de llengües de la Wikipedia en anglès, el català se situa al voltant de la posició 105:

Europa: bielorús (10,2 milions), llombard (9,1), suec (9), búlgar (9), napolità (7,5), finès (6,1), albanès (6), danès (5,3), eslovac (5,6), noruec (5), georgià (4,1).

Resta del món: hebreu, kazakh, khmer, xosa, armeni, afrikaans, mongol, guaraní, quítxua i moltes altres llengües que per aquí no coneixem. Els curiosos millor que mirin la llista a la Wikipedia.

Que en estats seria: Bielorússia, Itàlia, Bulgària, Finlàndia, Albània, Dinamarca, Eslovàquia, Noruega, Geòrgia, Israel, Kazakhstan, Cambodja, Sud-àfrica, Armènia, Mongòlia, Perú, Bolívia, Paraguai.

Catalunya

Però centrant-nos en Catalunya cal tenir present la seva situació sociolingüística actual. La primer llengua inicial de Catalunya l’any 2008 era l’espanyol, amb el 55% de la població que la té com a tal (4 milions). Li segueix el català amb el 31,6% (2,3 milions), altres amb el 9,3% (0,7 milions) i català i espanyol amb el 3,8% (0,3 milions). Ens pot agradar o no, però aquesta situació.

Un paràmetre important és el de llengua d’identificació, la llengua amb la qual s’identifica el parlant de forma voluntària, independentment de la seva llengua inicial. Aquí les coses s’igualen més: l’espanyol baixa al 46,5% (3,4 milions) i el català puja al 37,2 % (2,7 milions). Els bilingües català/espanyol també pugen al 8,2% (0,6 milions). A priori la llengua d’identificació és la que es transmetrà als fills. Igualment, els estudis indiquen que el català té un guany generacional del 10%.

La qüestió és que la situació del català és força atípica. La Catalunya independent no salvarà automàticament el català. Però és com allò dels diners i la felicitat. Els diners no donen la felicitat diuen. Però tu dóna’m els diners, que després jo ja veuré si sóc feliç o no. Òbviament a llarg termini hem d’aspirar que la llengua catalana sigui l’hegemònica a Catalunya.

La nostra lliga

Així doncs, considerant els 6 paràmetres vistos fins ara (superfície, població, PIB, PIB per habitant, IDH i llengua), aquesta és la nostra lliga:

Alemanya, Albània, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Azerbaidjan, Bahrain, Bèlgica, Bielorússia, Bolívia, Bulgària, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea del Sud, Dinamarca, el Salvador, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, EUA, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hondures, Hong Kong, Hongria, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Japó, Jordània, Kazakhstan, Líbia , Macedònia, Moldàvia, Mongòlia, Nicaragua, Noruega, Nova Zelanda, Països Baixos, Paraguai, Perú, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Sèrbia, Singapur, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Veneçuela i Xipre.

La màxima coincidència, 6 de 6, es dóna amb Dinamarca. A continuació, amb 5 de 6 coincidències, tenim Suïssa, Israel i Finlàndia. Amb 4 de 6 coincidències tenim Àustria, i amb 3 de 6 tenim Suècia i Taiwan. Aquest serien els exemples principals a seguir.

Què fan ells? En quina lliga juguen? Qui són els seus aliats geopolítics? I els seus enemics? En què es basen les seves economies? Són respectats internacionalment? Tenen capacitat d’influència mundial? Són coneguts els seus països per la població d’arreu del món?

Apunt escrit des de l’Holocè estant, a Copenhaguen.

Continuem amb el cinquè lliurament sobre els paràmetres bàsics de Catalunya i en quina situació ens situen al món. El primer va ser la superfície, el segon la població, el tercer el PIB, el quart el PIB per habitant i aquest cinquè està dedicat a l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH). L’IDH és un indicador creat per l’ONU per a mesurar el nivell de desenvolupament dels estats arreu del món, i poder comparar-los. Té en compte la durada i qualitat de vida, el nivell educatiu i el PIB per habitant.

Catalunya i Espanya

L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) té publicats l’IDH per al 2005 tant de Catalunya (0,945) com d’Espanya (0,949, incloent-hi a Catalunya). Primera consideració: Espanya té un desenvolupament humà superior a Catalunya. Superior a 0,004, ja que si es treu a Catalunya d’Espanya el seu índex pujaria. Hom pot pensar que això és molt poc, certament, però si aneu a la Wikipedia i el seu llistat d’estats/països per IDH veureu que les diferències entre estats són molt petites. Però abans d’anar al món, fixem-nos on són les diferències entre Catalunya i Espanya.

La pàgina de l’IDH ens mostra els valors dels índex per calcular-lo. Catalunya guanya a Espanya en PIB per habitant (0,965 enfront 0,940). En canvi Espanya ens guanya en esperança de vida (0,930 a 0,927) i, sobretot, escolaritat (0,990 a 0,943). Tenim més pasta, però els catalans viuen menys i tenen menor nivell educatiu. ¿Demostració matemàtica de l’espoli fiscal, que afecta a la inversió pública en els sistemes sanitari i educatiu?

Catalunya al món

Ara anem a la llista de la Wikipedia. Cal dir que les dades de Catalunya i Espanya de l’Idescat són per al 2005, mentre que a la Wikipedia diu que són pel 2006. Però resulta que les dades per Espanya són les mateixes a ambdós llocs, tot i que la Wikipedia diu que han pujat respecte al 2005. Sembla ser que la recopilació del 2006 inclou dades tant del 2006 com del 2005. Confusió que en tot cas tampoc és crítica. M’interessa donar una idea general de referència.

Per IDH Catalunya se situa en la posició 19/20 empatats amb Itàlia. Per a què no ens acusin que escombrem cap a casa, posem-nos per sota, en la posició 20 de 180. Som davant del grup d’estats amb l’IDH màxim. Tenim 19 estats per dalt i 160 per sota. Estem dins del 12% d’estats amb major IDH. Continuem pujant: partíem de la posició 139 per superfície, passàvem a la 98 per població, som a la 32 per potència econòmica, a la 21 en PIB per habitant i pugem a la 20 per desenvolupament humà.

Per tant, al voltant nostre tenim els següent estats:

Europa: Suïssa (0,955), França (0,955), Finlàndia (0,954), Dinamarca (0,952), Àustria (0,951), EUA (0,950), Espanya (0,949), Bèlgica (0,948), Grècia (0,947), Itàlia (0,945), Regne Unit (0,942) i Alemanya (0,940).

Resta del món: Nova Zelanda (0,944) Hong Kong (0,942) i Israel (0,930).

La nostra lliga

Així doncs, considerant els 5 paràmetres vistos fins ara (superfície, població, PIB, PIB per habitant i IDH), aquesta és la nostra lliga:

Albània, Alemanya, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Azerbaidjan, Bahrain, Bèlgica, Bielorússia, Bolívia, Bulgària, Canadà, Colòmbia, Corea del Sud, Dinamarca, el Salvador, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, EUA, Finlàndia, França, Grècia, Hondures, Hong Kong, Hongria, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Japó, Jordània, Líbia, Macedònia, Moldàvia, Nicaragua, Noruega, Nova Zelanda, Països Baixos, Paraguai, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Sèrbia, Singapur, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Veneçuela i Xipre.

Tenim màxima coincidència, amb tots els paràmetres, amb Suïssa i Dinamarca. Coincidim amb 4 de 5 paràmetres amb Àustria, Finlàndia i Israel. Coincidim amb 3 de 5 paràmetres amb Taiwan i Suècia. Aquest serien els exemples principals a seguir.

Què fan ells? En quina lliga juguen? Qui són els seus aliats geopolítics? I els seus enemics? En què es basen les seves economies? Són respectats internacionalment? Tenen capacitat d’influència mundial? Són coneguts els seus països per la població d’arreu del món?

La propera setmana més paràmetres.

Apunt escrit des de l’Holocè estant.

Continuem amb el quart lliurement sobre els paràmetres bàsics de Catalunya i en quina situació ens situen al món. El primer va ser la superfície, el segon la població, el tercer el PIB i aquest quart està dedicat al PIB per habitant, tant nominal (preus corrents) com per paritat de poder de compra (PPC). És a dir, la riquesa que ens toca a cadascun dels catalans.

PIB per habitant nominal (preus de mercat)

He estat incapaç de trobar al web de l’Institut d’Estadística de Catalunya les dades en euros de PIB per càpita. Surt en percentatge en relació a la mitjana del Regne d’Espanya i de la UE. Una d’aquelles coses que sovint et trobes a Catalunya i que la meva intel·ligència no arriba a entendre… En fi, si dividim el PIB total amb la població a 1 de juliol del 2008, surten 29.757 EUR. Però l’INE espanyol sí que el dóna en euros en una nota de premsa (pdf), i diu que són 28.095 EUR. Considerarem el que diu l’INE espanyol (no sé si es pot dividir tal qual), que transformat en dòlars són 41.216 USD.

Ara anem al rànquing de països per PIB nominal de la Wikipedia en anglès, i veiem que hi ha 3 rànquings. Si agafem el rànquing del Fons Monetari Internacional, els més complet, els catalans ens situem en la posició 21 de 180, entre el Regne Unit i Itàlia. 20 estats per sobre, 159 per sota. Dins del 12% més ric del món. Continuem pujant: partíem de la posició 139 per superfície, passàvem a la 98 per població, som a la 32 per potència econòmica i els catalans són els 21 en PIB per habitant.

Per tant, al nostre voltant, tenim els següents estats/països:

Europa: Àustria (50,100 USD), Bèlgica (47.100), França (46.000), Alemanya (44.700), Regne Unit (43.800), Itàlia (39.000), Espanya (35.300, amb nosaltres, sense nosaltres baixaria), Xipre (32.800) i Grècia (32.000).

Resta del món: Austràlia (47.400 USD), EUA (46.900), Canadà (45.400), Singapur (39.000), Japó (38.600) i Nova Zelanda (30.000).

Queden per sota estats com Israel, Eslovàquia, Croàcia, Portugal, Corea del Sud i un llarg etcètera.

PIB per habitant per paritat de poder de compra (PPC)

Tanmateix, per comparar el poder adquisitiu és millor utilitzar el PPC, més que no pas el de preus de mercat. Perquè per molt que guanyem, si tenim els preus molt cars, al final ens poden quedar menys calers que uns altres que guanyin menys però tinguin les coses més barates. Amb el PPC aquesta problema es minimitza (en teoria). Com veure a continuació, però, la nostra posició no varia, tot i que sí una mica els nostres amics.

Novament l’Idescat no dóna el valor del PIB per habitant en poder de compra, sinó que dóna un percentatge en relació al PPC espanyol. En concret diu que és el 117,0% de l’espanyol, PIB brut harmonitzat per habitant en paritat per poder de compra. Si anem al rànquing de la Wikipedia en anglès d’estats/països per PIB per càpita en PPC, tenim que l’espanyol és de 30.621 USD. Així que el català és, a grans trets, de 35.827 USD. Això ens situa en la mateixa posició 21 (de 181), aquest cop amb Finlàndia just per sobre i Alemanya just per sota.

Al nostre voltant tenim els següents estats/països:

Europa: Suïssa (42.800 EUR), Irlanda (42.500), Països Baixos (40.400), Islàndia (40.000), Àustria (39.600), Dinamarca (37.300), Suècia (37.200), Regne Unit (36.500), Bèlgica (36.200), Finlàndia (36.200), Alemanya (35.400), França (34.200), Espanya (30.600, inclosos nosaltres), Itàlia (30.600), Grècia (30.500), Xipre (29.800), Eslovènia (29.500) i la República Txeca (25.400).

Resta del món: Canadà (39.200), Austràlia (37.300), Bahrain (34.600), Japó (34.100), Taiwan (30.900), Israel (28.200), Corea del Sud (27.600) i Nova Zelanda (27.000).

Quedarien per sota estats com Eslovàquia, Croàcia, Portugal, Hongria i un llarg etcètera.

És evident que compartim poder adquisitiu amb el primer món, especialment amb els estats de l’Europa Occidental. Tanmateix no cal oblidar que això són mitjanes, i que a Catalunya tenim problemes greus de pobresa i pobresa relativa, especialment amb la bombolla immobiliària i la població jove.

La nostra lliga

Així doncs, considerant els 4 paràmetres vistos fins ara (superfície, població, PIB i PIB per habitant), aquesta és la nostra lliga:

Albània, Alemanya, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Azerbaidjan, Bahrain, Bèlgica, Bielorússia, Bolívia, Bulgària, Canadà, Colòmbia, Corea del Sud, Dinamarca, el Salvador, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, EUA, Finlàndia, França, Grècia, Hondures, Hongria, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Japó, Jordània, Líbia, Macedònia, Moldàvia, Nicaragua, Noruega, Nova Zelanda, Països Baixos, Paraguai, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Sèrbia, Singapur, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Veneçuela i Xipre.

La màxima coincidència la tenim amb Suïssa i Dinamarca, ja que coincidim en els 4 paràmetres. Coincidim en 3 dels 4 paràmetres amb Àustria, Finlàndia, Israel, Suècia i Taiwan. Aquest serien els exemples principals a seguir.

Què fan ells? En quina lliga juguen? Qui són els seus aliats geopolítics? I els seus enemics? En què es basen les seves economies? Són respectats internacionalment? Tenen capacitat d’influència mundial? Són coneguts els seus països per la població d’arreu del món?

La propera setmana més paràmetres.

Apunt escrit des de l’Holocè estant.

Continuem amb el tercer lliurament sobre els paràmetres bàsics de Catalunya i en quina situació ens situen al món. El primer va ser la superfície, el segon la població i ara li toca al PIB; el Producte Interior Brut. El valor que mesura la capacitat o potència econòmica d’un país.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya el PIB (nominal) del país era l’any 2008 de 216.923 milions d’euros. Com que les comparacions internacionals es fan en dòlars americans, al canvi d’ara mateix segons una coneguda web ens dóna com a resultat 319.122 milions de dòlars americans. 320.000 milions per arrodonir.

Ara anem al rànquing d’estats per PIB nominal a la Wikipedia anglesa, i ens adonem que hi ha 3 rànquings. Agafem per exemple el del Fons Monetari Internacional, que té 179 estats/territoris/països (el de la CIA és una mica caòtic). En aquest rànquing, Catalunya se situa en la posició 32 de 180. 31 estats per sobre i 148 per sota. L’economia 32 mundial, dins del 20% de les economies més importants del planeta. I això sense comptar el creixement econòmic que hi hauria com a conseqüència de la finalització de l’espoli fiscal i l’existència d’un govern centrat en la defensa de l’economia pròpia. Continuem pujant i de debò: partíem de la posició 139 per superfície, passàvem a la 98 per població i som a la 32 per potència econòmica. Molt poca broma.

Al nostre voltant, dins de la nostra dimensió econòmica, tindríem els següents estats:

Europa: Suïssa (493.000 milions de dòlars), Suècia (485.000), Noruega (456.000), Àustria (415.000), Grècia (358.000), Dinamarca (343.000), Finlàndia (274.000), Irlanda (273.000) i Portugal (244.000).

Resta del Món: Aràbia Saudita (482.000), Taiwan (393.000), Iran (345.000), Argentina (326.000), Veneçuela (319.000), Sud-àfrica (277.000), Tailàndia (273.000) i Colòmbia (240.000).

Quedarien per sota nostre estats com la República Txeca, Israel, Romania, Xile, Egipte, Ucraïna i un llarg etcètera.

És evident que quan una companyia no vol proporcionar productes en català no és pas pel pes econòmic del nostre país. De fet, seria molt més eficaç anar a les empreses estrangeres que volem que proporcionin els seus productes també en català (tipus Apple) i dir-los simplement que som l’economia 32 del món. Ni menys ni més. Sense necessitar d’explicar que si el català patatim-patatam.

Tot plegat ens permet dir que no estem tant malament, que diria aquell. Seríem una de les principals economies del món per si soles, formant part de la Unió Europea, la principal economia del planeta, i amb un potencial de creixement molt important. Si tenim gent bona dirigint el país i la mediocritat actual no acaba d’ensorrar el país.

La nostra lliga

Així doncs, considerant els 3 paràmetres vistos fins ara (superfície, població, economia), aquesta és la nostra lliga:

Albània, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Àustria, Azerbaidjan, Bèlgica, Bielorússia, Bolívia, Bulgària, Colòmbia, Dinamarca, el Salvador, Eslovàquia, Eslovènia, Finlàndia, Grècia, Hondures, Hongria, Iran, Irlanda, Israel, Jordània, Líbia, Macedònia, Moldàvia, Nicaragua, Noruega, Països Baixos, Paraguai, Portugal, Sèrbia, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan i Veneçuela.

La màxima coincidència la tenim amb Suïssa i Dinamarca, ja que coincidim en els 3 paràmetres. Coincidim en 2 paràmetres amb Àustria, el Salvador, Finlàndia, Israel, Suècia i Taiwan. Aquest serien els exemples principals a seguir.

Què fan ells? En quina lliga juguen? Qui són els seus aliats geopolítics? I els seus enemics? En què es basen les seves economies? Són respectats internacionalment? Tenen capacitat d’influència mundial? Són coneguts els seus països per la població d’arreu del món?

La propera setmana més paràmetres.

Apunt escrit des de l’Holocè estant.

Actualització (20/09/2009): Dades canviades a PIB nominal, que és el que proporciona l’Idescat. El de Paritat de Poder de Compra no l’he sabut trobar.

La setmana passada parlava de la superfície de Catalunya. Aquesta setmana toca parlar d’un dels altres paràmetres bàsics, la població. Al cap i a la fi, el que importa d’un país és la gent. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’Idescat, a Catalunya el 2008 hi havia oficialment 7.364.078 habitants. Si anem al rànquing d’estats per població de la Wikipedia en anglès, això ens situa en la posició 98 d’un total de 223. Tenim 97 estats per davant i 125 per darrera. Tenim més estats per sota nostra que no pas per davant. I en relació a la setmana passada, passem de la posició 139 per superfície a la 98 per població.

Si mirem els estats de la nostra dimensió, veuríem que no seriem un estat independent tant estrany:

• Europa: Hongria (10 milions), Bielorússia (9,7 milions), Suècia (9,3), Azerbaidjan (8,6), Àustria (8,4), Sèrbia (7,8), Suïssa (7,7), Bulgària (7,6), Dinamarca (5,5), Eslovàquia (5,4) i Finlàndia (5,3).

• Resta del Món: Bolívia (9,9 milions), Hondures (7,5 milions), Israel (7,5), Líbia (6,4), Paraguai (6,3), Jordània (6,3), El Salvador (6,2) i Nicaragua (5,7).

I encara hi ha estats per sota dels 5 milions d’habitants prou coneguts: Noruega, Croàcia, Irlanda, Emirats Àrabs Units, Geòrgia, Costa Rica, Nova Zelanda…

Cal dir que si considerem el llistat de la setmana passada, per superfície, la nostra superfície donaria per a fins 23 milions d’habitants (Taiwan), 16 milions (Països Baixos) o 10 milions (Bèlgica). Òbviament tindríem una dependència exterior o tecnològica major encara (dessalatge d’aigua, producció d’energia i aliments…), a banda de l’impacte sobre el medi que tindria (havent transformat el Vallès en una gran urbanització…).

De tot plegat es pot veure que l’estat català inicial se situarà a la taula mitjana del concert mundial pel que fa a població. Un altre tema seria si tota la població actual tindria la ciutadania catalana, o si en l’altre extrem seríem una mena d’Andorra gegant (menys nacionals que no pas residents estrangers). Vull dir, que si quan arribi la independència i s’hagi de triar lliurement la nacionalitat, o catalana o espanyola, hi hauria o no un segment important de la població que triaria romandre amb la nacionalitat espanyola i continuaria residint a Catalunya sense més grans problemes (tot i que amb les limitacions pròpies de la Unió Europea pel que fa a viure al país del qual no som nacionals). Se’ns dubte una línia de reflexió intel·lectual digna de ser explorada.

La nostra lliga

Així doncs, si ajuntem els estats esmentats fins ara, obtenim aquesta lliga on jugarem:

Hongria, Bielorússia, Suècia, Azerbaidjan, Àustria, Sèrbia, Suïssa, Bulgària, Eslovàquia, Finlàndia, Bolívia, Hondures, Israel, Líbia, Paraguai, Jordània, Nicaragua, Dinamarca, Països Baixos, Moldàvia, Bèlgica, Albània, Eslovènia, Taiwan, Armènia, Macedònia i el Salvador.

I a més, en ambdós paràmetres considerats fins ara (superfície i població) aquests estats coincideixen i per tant és on ens hauríem de fixar més:

Dinamarca, el Salvador, Israel i Suïssa

Què fan ells? En quina lliga juguen? Qui són els seus aliats geopolítics? I els seus enemics? En què es basen les seves economies? Són respectats internacionalment? Tenen capacitat d’influència mundial? Són coneguts els seus països per la població d’arreu del món?

La propera setmana més paràmetres.