Divendres passat a l’espai “La Mirada Patriòtica” del Cimera ens suggerien llegir el “Mail Obert” d’en Partal, titulat “Coses que no expliquen de Chery”. Un article punyent, des del punt de vista ciutadà, que és l’objecte final de desig polític. El periodista valencià deixa al descobert una de les maniobres orquestrades en l’obscuritat que els socialistes volen vendre al personal, amb finalitats recaptatòries. Pensen que oferint segons què els vots els han de replegar a cabassos. Però és clar, aquests no tenen al seu dòcil servei ni internet ni el grau de llibertat que comporta aquest avenç per a la ciutadania.

L’anunci amb tot el bombo i plateret del viatge fet per en Montilla cap a la Xina va fer una impressió ben diferent, en el telenotícies perpetrat per la televisió catalana. Tot eren virtuts, sempre que no paris esment en la lletra petita de l’afer, que en cap moment la va oferir un sol servei “d’informació” de la casa. (La Corpo té tals “professionals” que només s’exciten quan els apliquen els blocs electorals. Aleshores tota aquella pell tan fina què volen fer veure que tenen, es remou quan arrenca oficialment una cursa electoral. En el que resta de legislatura s’empassen el que sigui).

Hi ha certament un clam en favor de la regeneració política. I no falta pas raó per tal demanda. Aquesta impunitat per oferir negocis al comú dels mortals que ratllen l’estafa en qualsevol altre ram podrien, com a mínim, ser denunciats. I si en un cas com el present s’ha actuat de bona fe –que ja és molt suposar!- el que toca és plegar immediatament del càrrec. En quina mena d’afers estranys hem de veure involucrat el president d’aquest país?

Però en reclamar l’oxigenació de la vida política també cal no deixar de banda la competència dels que la practiquen. No és únicament una qüestió de mala o bona fe el que pot enterbolir el seu correcte funcionament. Hi ha un alt component d’aptitud: no tothom pot ser alegrement candidat a presidir la Generalitat o a gaudir d’un escó en el Parlament, tot i que hi tinguem dret. Ho dic pensant en molta gent –la immensa majoria!- que amb la millor de les voluntats podria dur el país al desastre sense ànim de voler fer-ho. Avui jo mateix puc comfessar que seria un d’aquests, per exemple. Insisteixo a dir que tot i tenir-hi dret, no tothom pot aspirar honradament a segons quin nivell polític.

És per aquest raonament que em fan molt respecte, també, aquells que volen regenerar el sistema a base de sobredimensionar el material humà amb el que compten. Vesteixen la cosa, mecànicament, amb el cant de les llistes obertes. I per aquest forat s’hi cola de tot. El bo i millor i allò que ningú vol tenir pul·lulant per casa.

Aquells que prometen el paradís a cop de proclamar la independència, amb un grau d’exigència que no garanteix els mínims de res, han de ser molt conscients de la responsabilitat que assumeixen. Perquè el seu fracàs pot ser un fracàs col·lectiu i davant d’això no s’hi podrà al·legar ignorància. S’hi pot fer de més o de menys. Hom pot reclamar als núvols el dret a la felicitat, talment com fa dies que ja demanden els homes –i les dones- que opten per oferir solucions “justes, lògiques i valentes”. Però certes maniobres, encara que no siguin tan obscures com les citades, mancades del rigor necessari que garanteix qualsevol possibilitat d’arribar a una fita amb èxit, poden destrossar la moral de l’independentisme. Perquè, malgrat sigui una rematada obvietat, l’únic que pot ferir de mort l’opció independentista són els independentistes. Tot el que sigui vendre fum, si us plau, deixe-m’ho a uns altres, que segurament mereixen enfonsar la seva nau. No és el nostre cas.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

La setmana passada demanava pel programa de Solidaritat Catalana. Hi ha qui ho va trobar d’allò més extravagant i hi ha qui ho trobà encertat. En qualsevol cas, el programa general encara està per venir.

Tot aquest enrenou que genera aquesta formació, agrupació, gran coalició, partit, colla o el que sigui, deixant de banda la cosa de proclamar la independència, no ofereix res més, de moment. No perdem la fe, doncs.

Amb les coses així de magres, no em resta altra opció que anar espinjolant per la xarxa. No hi ha més substància que el procés electoral de les primàries, la renovació del lloc web i una bona colla d’actes amb el segell d’èxit pel territori. Això sí, ventilen com a gran fita la gent que els arriba d’aquí d’allà, com si fossin autèntics trofeus de caça. Només pel fet que reben militants d’altres formacions.

En aquest nou web s’hi poden trobar perles que, sens dubte, passaran a la història de la literatura política: “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” O bé: “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi.” Vist aquest grau de deliri lletraferit, em sembla encara més necessari saber quins mínims de programa gastaran aquesta tropa. Perquè, és clar, haver de confiar-ho tot a la saviesa popular potser és una mica massa fort. Ja n’hem tastat de precedents galdosos en aquestes nostres contrades.

El procés electoral, però, ens aboca al bo i millor. (O potser ens ho porta internet?. Ara dubto). Podem trobar candidats que en la seva cursa per ser escollits ofereixen programes polítics d’abast incalculat: “Que les grans decisions polítiques siguin aprovades pel poble en referèndum”. És a dir, polítics que ho dipositen tot en el bon saber popular. Parlem d’un principi de l’anti-política. Què entenem per “gran decisió”? Amb aquesta filosofia no ens calen ni els polítics honrats! Si les coses importants les hem de ventilar via referèndum, també han de saber aquestes llumeneres que per gestionar el dia a dia ja tenim un exèrcit de funcionaris. Per què coi volem polítics que no es puguin mullar?

Corre com un regueró de pólvora aquesta versió tronada de la sobirania popular. Al poble li atorguen poders gairebé metafísics i una saviesa que rarament trobarem en altres bandes, per més democràtiques i avançades que siguin. Aquest desfici per proclamar la bondat de l’igualitarisme com a remei de tots els mals fa una mica –massa- de basarda. Per què al final l’èxit és fruit d’un bon lideratge. També en el terreny de la política. Però quan hom atorga el paper de líder al poble és perquè pateix una absència d’idees, de coratge, de suficient capacitat per gestionar el país.

He trobat, per exemple, un pack de quatre candidats que entre d’altres coses defensen “Llistes obertes, votació directa, selecció, no imposició de candidats”. Sembla una broma; però no. I toquen les tecles més vitals en aquest seu programa: “Persecució del descontrol, el malbaratament, la negligència i l’obscurantisme amb els diners dels nostres ciutadans. Establiment d’un òrgan realment operatiu i independent de les finances dels partits i els polítics. Declaració de béns abans, durant i després de l’exercici del càrrec públic. Duresa en el codi penal per als polítics corruptes.” Quedo impactat amb això darrer. Tant que em recorda la campanya d’aquell polític en les darreres eleccions espanyoles. Oferia solucions de tres tipus, a canvi del vot: justes, lògiques i valentes. En el capítol de la valentia cito dues de les quatre coses que proposava:1) Apujar els impostos als més rics per tenir més serveis per a tothom. 2) Lluitar contra la pobresa. El més gruixut del cas és que va aconseguir l’escó de diputat i avui és líder indiscutible de la seva formació. Ah, i segur que estaria encantat de muntar referèndums així que el panorama oferís la mínima escletxa.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Des del meu exili daurat a Mallorca llegeixo de tant en tant alguna cosa referida a la política. A l’estiu en corre poca que pugui ser realment interessant. Poca, poca. Si tinc alguna estona lliure entenc que és més productiva invertir-la a la piscina. El meu fill torna boig amb l’aigua. I jo torno boig contemplant el seu desfici. Bogeria per bogeria, em quedo amb la de casa, que és santa innocència.

Veient el que pot donar de si l’esfera independentista, trobo que també n’hi ha per acabar ben tocat en grau més o menys preocupant. Ara, amb això de Solidaritat Catalana tinc la sensació d’estar revivint capítols d’un culebrot que tampoc fa tant de temps ja vaig veure. Aquesta cursa per presentar el projecte, el cant de les bondats atribuïdes a la regeneració política, el magnífic món de les llistes obertes, la proclamació unilateral de la independència… bé ha de ser que l’estiu convida a endossar reposicions.

El mètode assembleari de tria dels candidats se’ns presenta com l’ungüent miraculós que necessita el sistema. Ha de deslliurar-nos de trepes i bandarres. (Per cert, que poques coses són més ineficaces que la cultura assembleària). La de rucades que he vist escrites en nom d’aquesta creuada, que sembla ser “dona la paraula al poble”! Aquestes pensades són pròpies d’indocumentats de marca major o de nous venedors ambulants de fum. Bandarres que cerquen la fi d’altres bandarres. El vell conte de que tot canviï per a que res canviï. Rere tota la pompa que hi ha en aquest discurs regeneracionista no hi ha absolutament res de nou que desperti confiança. No hi ha per enlloc cap aportació de valor afegit al joc polític. La tria de candidats en format assembleari no és garantia de cap regeneració aplicada a res o ningú. En una mostra on només hi ha tarambanes l’únic que pot passar irremeiablement és que tot un perfecte tarambana tingui opció a engreixar les llistes. Però d’aquí a inferir que el sistema queda oxigenat això només delata un excés de sol, molt propi de les nostres dates també.

Exceptuant la via assembleària -i dos o tres noms que poden fer patxoca mediàtica-, que ofereix aquest nou producte independentista? Em refereixo tant a uns com els altres. Mira que fa dies que bramen i fan cartes i assemblees i capten militants d’altres bandes i ho publiciten i s’estiren el monyo amb independentistes com ells –com nosaltres- i aixequen el dit amenaçadorament com si covessin la veritat i donen lliçons i gesticulen i ara declaren i ara esmenen la plana i fan els comptes del gran capità quan parlen d’adhesions a la seva causa i tot bou o bèstia grossa ja els paga la quota… i al final de tot plegat, no hi ha ni un bri de programa. Moltes ganes d’esgarrapar vots al veí, però no amb mèrits propis. Ans el contrari, intentant fer bandera del demèrit. Per fer això, ja patim els socialistes i llur maquineta de fer por.

Tanta energia per demostrar que els demés no són prou independentistes. O que la resta de món només aplega independentisme de via estreta. Coi, però aquestes patums pensen elaborar cap programa? Que ens volen oferir a la gran massa independentista? Una magnífica llista de perfectes desconeguts? Tenen en el cap algun indici de full de ruta? Quin numeret pensen representar si pesquen algun escó al Parlament? Tots aquests darrers moviments, a més de semblar la repetició de la jugada reagrupada, pensa oferir-nos una mica de teca?

Aquí no es tracta de demostrar que Convergència no es prou independentista. O que no ho és Esquerra, per exemple. Comença a urgir poder rebre en què és basa tot aquest independentisme, que suposadament ha de fer-nos enlairar cap els núvols. Cada dia resta menys estiu per consumir i el més calent encara és a l’aigüera.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Des d’aquest paradís que és Mallorca, sobreviure un estiu resulta quelcom possible. Aquí hi plana l’harmonia que imposen les ensaïmades farcides de cabell d’àngel i els fideus amb conill o l’aguiat de pilotes. També resulta de gran ajut una bona ració de palo amb sifó. Tot ben dosificat, en el moment precís, és el millor antídot per suportar el que sigui.

Fins i tot quan llegeixo les bestieses de la Tura i la seva teoria sòmines sobre la radicalitat federal ja no em provoca ni fred ni calor. Res. I això és gràcies, ho repeteixo, a tot un seguit de coses que té per costum subministrar-me aquest paradís anomenat Mallorca. És que els catalans som ben fàcils d’acontentar!

Enguany l’interès per moure la carcanada a Mallorca és doble. A mi m’agrada intentar comprendre la realitat d’aquest bocí de món i trencar els tòpics que acostumem a engreixar injustificadament els principatins. Per això procuro entrevistar-me amb gent que considero intel·ligent, que sabrà deixar de banda les seves preferències polítiques personals i que farà els possibles per fer un relat el màxim d’objectiu. En tot aquest temps que fa que visito Mallorca regularment –fa al voltant de deu anys- sempre havia tingut interlocutors situats en l’òrbita d’allò més conservadora. Hi he conegut gent molt interessant i que té una visió prou crua de la realitat i que amb el seu relat m’han obert més d’una porta mental que jo ni sabia que existia. I aquest estiu he tingut, a més, el goig de poder sumar-hi la visió d’en Josep-Joan Rosselló, company d’aquest blog els dimarts.

En Rosselló milita a ERC, a Mallorca. Havia seguit el que escriu al seu blog i el que penja via Facebook. Entre el seus “amics”, per exemple, hi ha en Biel Bibiloni, una de les persones amb el cap millor moblat pel que fa a rigor i consciència nacional. Entre una cosa i altra va ser suficient per decidir-me a proposar-lo com a col·laborador en aquesta finestra.

Vam estar xerrant dijous passat, a s’horabaixa. Va ser una estoneta llarga i agradable, difícil de transcriure. En Joan-Josep, a més, té encara aquella vocació de periodista que avui ja és raresa: intenta ser objectiu a les totes. El seu raonament és tan documentat com argumentat i això el fa difícil de rebatre. Tot i que ell es defineix d’esquerres, resta molt lluny de ser un clixé de l’esquerra. Ans el contrari, jo diria que ideològicament frega amb tot que tingui pulsió nacionalista. Fa goig poder fer xerrar amb una persona com ell, perquè tens la sensació d’haver aprofitat el temps a les totes. Sempre intenta fer entenedor allò que els catalans som incapaços de comprendre de la vida mallorquina, ja sigui política o l’ordre amb el qual cal escometre un àpat.

Em va acompanyar una amiga en aquesta trobada. A mi em resulta molt útil que una dona em digui la seva versió, quan en aquesta cosa només hi participen homes. Tenen un sisè sentit que rarament es pot trobar en d’altres bandes. I li vaig demanar: què t’ha semblat? Em va respondre sense haver-ho de pensar ni mig segon: “un patriota de pedra picada!”. Vaig coincidir amb ella i vaig quedar més que content d’haver topat una persona com ell, tant perquè ajudi aquest blog a ser un projecte de referència com per saber que estiu rere estiu podré fer-li totes les consultes que em torben des d’un punt de vista nacional. Què més podem demanar-li a un estiu?

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

El sol de Mallorca ho aplaca tot. Excepte el cant de les xigarres. No hi ha dia assoleiat que no bramin insistentment aquestes minúscules bèsties. Mentre aquí només canten els insectes, a Catalunya només donen senyals de vida sers políticament igual de petits, en vies d’extinció.

Ha de destrempar bastant veure en què s’ha convertit l’ideari socialista, si algun cop te n’hi has sentit. Així, des de la distància, el que m’arriba té un punt d’agònic difícil de remuntar. Ho han provat tot per tal de garantir una línia de flotació. Però sembla que qualsevol pensada està fermament condemnada al fracàs. Afortunadament.

El cas Millet és antològic. Dur al Parlament aquest afer per tal d’assolir l’erosió mediàtica -allò que seria molt noble si fos per via del combat estrictament polític-, hauria de tenir el seu càstig a les urnes. Perquè aquesta mena de comissions fantasmes, lluny d’aclarir res, encara provoquen més desencís.

On queda aquella declaració de principis tan encomiable, consistent en voler muntar una campanya sobre el debat dels projectes polítics i les idees, en comptes de parlar sobre les persones? Va ser escoltar en Collboni i veure’l desaparèixer instantàniament del mapa. Pel que s’ha vist no hi ha ningú més en les seves files que defensi aquest estil, que molt probablement hagués pogut fer més forat que intentar indignament burxar allí on la justícia, per exemple, ja està burxant.

Aquesta incapacitat per oferir un producte polític de mínima qualitat a la ciutadania fa malpensar en dos sentits. Per una banda, sobta que aquestes hores baixes es produeixin justament ara, que gaudeixen la presidència de la Generalitat. Quan hom governa hi ha tota una rastellera de recursos possibles de lluir. És gairebé impossible haver de recórrer a tanta misèria, que l’únic que comporta és més deserció. D’altra banda, fa pensar quin baix concepte tenen de la població, perquè cal considerar un punt d’idiota molt desenvolupat a qui pugui picar en l’esquer que ara mateix ofereix la cosa socialista. És un insult més o menys explícit el que ens llancen.

L’Hereu i la seva broma de referèndum han estat el referent més proper d’aquesta mena de presa de pèl. Tot un desplegament de mitjans i persones només pensats per garantir la remuntada. Com si la resta del personal fóssim entre analfabet i borderline. Han perdut la perspectiva, així que han assolit el poder absolut a Catalunya. Tothom fa dies que destria quan hom fa política o quan intenta prendre el número al personal. I després les enquestes parlen elles totes soletes.

Amb el cas Millet han mirat de fer una carambola només apta pels més genials: purgar la incomoditat que habita en les seves files i deixar tocat el primer partit de l’oposició. Però no és a base d’aquesta filigrana que la ciutadania menjarem a ulls clucs tot el que aquesta colla intenta cuinar. Fa molt de temps que sabem interpretar allò que diuen i el que és més important: allò què volen dir. Tot quant missatge irradien ara ja només genera una resposta: independència, independència i més independència.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Aquest estiu, des d’un punt de vista independentista, és preveu xafogós. Tòrrid. Roent com pocs d’altres. Feia temps que als separatistes no ens havien posat la pastanaga davant els nassos de forma tan llaminera. Fa temps, també, que ja corre un cert run-run a l’ambient, però els darrers esdeveniments han provocat cada cop un clam més gran en favor de la independència. Les coses es precipiten de tal forma que a Catalunya o ets separatista o ets imbècil. O bé tens ferms interessos en un partit d’àmbit espanyol(-ista) que no permet massa marge.

Un concepte de solidaritat a punta de pistola. Les retallades, les estafades i els insults que patim els catalans pel simple fet de ser-ho. La irrespirable atmosfera que la política espanyola ens sotmet. La poca solvència que el projecte espanyol ens ofereix a nosaltres i al món sencer, encardinada en els paràmetres d’una crisi mental, política i econòmica. L’absència de pòsit democràtic en grans capes de la societat espanyola, significadament en la que s’autoproclama “intel·lectual”. La crisi d’Esquerra, el naixement d’RCat, la crisi d’Rcat, la Coordinadora pels referèndums, els referèndums, el gir patriòtic i social del govern de Catalunya. La indigència en la qual ha entrat el sistema constitucional. La nova immigració que aterra a casa nostra sense prejudicis patriòtics. El fracàs demostrat i reconegut pels pares de la política del peix al cove. La globalització. El nou ordre mundial. Ah, i hi ha qui afegiria: la prohibició de les funestes “corridas” a Catalunya.

Tot això barrejat, remenat i ben sacsejat durant gairebé trenta anys dona com a resultat unes ganes irrefrenables d’apostar per un Estat propi. Mai com ara, els indecisos veuen la llum. Els descreguts, també. I els possibilistes, que fa dies han consumit llur ble. Els espanyols que viuen i treballen a Catalunya, també. No hi ha res com un bon xarop d’estopa per començar a veure per on és que hom pot aconseguir el vertader oasi català.

L’independentisme mica en mica eixampla la base, popular i política. Comencem a percebre l’efecte de bola de neu. Sí, encara que apreti tanta calor la pilota no pateix desglaç. Ans el contrari. En aquests darrers dies hem vist la floració política de noves formacions, disposades a treballar pel mateix objectiu: la independència. Aquest concepte ja no és tabú. A casa nostra no genera pors i és habitual com a tema de conversa. Davant el devessall de contratemps que planen damunt nostre apunta com la solució de tots o gairebé tots els nostres mals. La independència guanya terreny en allò que és positiu. Aquest canvi de percepció és, segurament, la clau del seu èxit.

Resta, però, que davant aquesta recta final de legislatura, l’independentisme sàpiga generar un projecte polític capaç de canalitzar tot aquest gran moviment que ara mateix demanda la separació a les totes. Seriós i que defugi competir amb el Circ du Soleil. Sabem, hores d’ara, que la independència no serà bufar i fer ampolles. I que no és més independentista aquell que se’n proclama als quatre vents, sinó qui treballa sense fer masses ostentacions. El votant independentista, a més d’anar creixent, ha acumulat experiència i aconstuma a destriar el gra de la palla. I a ser exigent, fins i tot en grau absolut.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

PS: Dijous de la setmana passada va sortir la sentència pel cas d’Objecció electoral a Espanya, que afecta a en Marc Belzunces. Em quedo parat amb aquesta opció triada, valenta i decidida, que l’honora. Només espero que aviat ni ell ni ningú més hagi de recorre altre cop a l’objecció per reclamar allò que al final la historia demostra que és just. És un gran honor per a mi haver estat company de blog en aquesta finestra. Tot el meu suport per en Marc!

Aquesta setmana passada ha estat rica i plena en esdeveniments polítics. Hem tingut notícia del naixement de Solidaritat Catalana. Hem sabut que si la cosa depèn d’Esquerra, no hi haurà un tercer tripartit. (Em fa pensar que les enquestes de partit han de pintar un horitzó ben de color sutge). Hem tornat a sentir dir en Montilla que ell és català i catalanista, espanyol i federalista… per no haver de dir espanyolista? Hem vist en què és converteix el major “grup parlamentari” català quan li toca votar a Madrid, a l’escalf de la gran família socialista. Hem vist, també, en què pot quedar la vena catalanista del socialisme un cop s’hagin tancat les llistes.

Estem assistint a un gran desgel. Comença a haver moviment sota les gran plaques que fins ara configuren el gruix de la nostra política. El canvi climàtic també ha tocat de ple l’humor nacional i així es va poder visualitzar el 10-J. Molts tabús comencen a descomposar-se, un cop tenim consciència que el desig de separació no és una idea minoritària. Darrerament hem assistit, també, a tot un cúmul d’enquestes que atorguen més o menys brillo a la xifra que defensa l’opció independentista. Però el cas és que si mai les haguessim vist, si mai haguessin estat publicades, després d’assistir a la gran manifestació de Barcelona tindriem igualment clar que som molts molts molts els que vivim d’un mateix desig.

Sabem, d’altra banda, que a CiU li bufa el vent de cara. Que simplement no fent res arribarà aquest cop a bon port. I el cert és que, tot i el context, en Mas està fent declaracions i més declaracions que poden deixar tothom encara més en fora de joc. Hem de veure com anirà aquest final de cursa, però. Em demano què traurà de rellevant la tan bramada -com estrambòtica- comissió d’investigació del Parlament on el mateix Millet se’n va enfotre del mort i del qui el vetlla. O de si encara hi ha algun altre dossier per posar en dansa, vist que fins el moment els imputats són socialistes. Només una sorpresa de darrera hora pot provocar un canvi de tendència, que de moment l’únic que fa és confirmar-se o anar en augment.

Davant d’aquest panorama sospito que el pitjor ja ha passat. Tot i que els catalans som únics per segar-nos l’herba uns als altres, ben arran. (No us perdeu un nou episodi, ara en un punt ben roent, protagonitzat per n’Enric Vila i en Salvador Sostres!) Si hem estat capaços de marcar-nos tants gols en pròpia porta, res indica que no hi puguem tornar, doncs. Seria una llàstima que no sabéssim aprofitar l’ocasió per sumar en comptes de restar. L’independentisme viu uns moments d’efervescència com feia temps no es veia. És un sentiment ampli, transversal. És per això que aviat apareixerà una iniciativa blogaire independent en clau electoral, dirigida al món independentista. Serà una aposta lliure de complexos i cansada de tanta impostura. Si en vols saber més, no dubtis en fer-m’ho saber. Pots escriure’m a dssmnd-ensaïmada-hotmail-punt-com, amb el subject que hi digui: “vull informació blogaire indepe”. No cal que escriguis res més. Així que el projecte estigui totalment tancat, t’ho faré saber. Espero que faci bon servei a la causa.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Estafadors i estafadors

El cas Palau ha despertat moltes menes de passions. Més en un temps de crisi com el present. De crisi múltiple, vull dir. A més de l’econòmica, cal no perdre de vista la crisi moral, de valors, que afecta directament al cor de la nostra societat. Els uns han oblidat que hi ha una causa oberta i que és en curs. Els altres venten alegrement material que forma part del secret de sumari. Tot plegat ha engreixat un circ que fa difícil de preveure cap on ens pot portar. Així les coses, el Parlament s’ha sumat a les ganes irrefrenables de fer més espectacle tot obrint una comissió d’investigació. Pobre Parlament! Els ridículs que hem vist fer en aquesta santa casa quan s’ha obert una comissió!

El senyor Millet al capdavant de la institució sembla ser que era una màquina d’afaitar euros públics. Diuen les filtracions, els agosarats, els llestos que solen haver en les converses de casino, que hauria ventilat entre trenta i trenta-tres milions d’euros. I a mi em sembla que si aquest home l’hem de crucificar per aquesta quantitat, abans, molt abans, n’hi hauria d’haver hagut uns quants que havien d’haver passat davant d’ell. Fer desaparèixer una trentena de milions, en el sector d’allò que és cosa pública, significa una minúcia. No entenc tant d’escàndol encetat amb aquest cas, quan les estafes que es produeixen gestionant calers i interessos públics n’hi ha que en són infinitament superiors. Tots en coneixem uns quants i perpetrats davant els nostres nassos.

Acceptar un mal finançament

A mi se me’n fot bastant saber a quina butxaca o altra van a parar els milions que haurien de ser en un determinat lloc i després no apareixen mai. Se me’n refot, de debò. Considero que hi ha autèntica vocació delictiva en aquest procedir, que generalment l’engalta un polític o altre. Les mentides polítiques haurien de poder ser perseguides i castigades, perquè acostumen a embrancar quantitats astronòmiques de diner públic. I converteix en petitesa la xifra que ronda el cas Palau.

La setmana passada varem tenir un numeret protagonitzat pel conseller Castells. Es va ofendre majúsculament quan el diputat de CiU li va dir que els tripartits havien deixat la caixa de la Generalitat tremolant. (Cosa, per cert, que ja vam sentir dir a aquesta gent de pell tan fina dels seus predecessors, quan finalment van arribar a governar). El conseller es va encendre com un misto perquè va fer notar que allò era empastifar, mentir i crear alarmisme. Ho diu ell, que d’una banda ens va cantar les excel·lències d’un acord de finançament que no va convèncer ningú més que els convençuts per la via espanyola de la disciplina de partit. I d’altra, un cop ha reconegut que la Generalitat ha ajornat pagaments i ha hagut de recórrer a finançament privat per tal de poder fer front a les seves obligacions. De quina petita fortuna parlem? Qui fa el gran negoci amb les penúries econòmiques de la Generalitat? On és tota aquella riuada de diners que el govern amic havia de canalitzar directament cap a Catalunya i ara ningú sap on coi paren? No és això una mena d’estafa i multimilionària? Si converteix al Sr. Millet en un sant baró!

Apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament…

En plena crisi econòmica mundial el president del govern espanyol fa maletes i es planta als Estats Units, en un viatge segurament pensat en clau estrictament mediàtica. Espanyola, naturalment. Aleshores el gran ZP encara parlava de refredament econòmic, quant tothom en deia crisi. Allí fa saber al món –a través de les quatre rates que executen el seguiment informatiu- que el sistema financer espanyol és el millor d’aquest planeta. Ho proclama des dels Estats Units, bressol del capitalisme i, per tant, font de tot el mal global econòmic. Quina gran estafa van semblar aleshores aquelles paraules, confirmada estrepitosament ara que ha de recórrer a plans imposats d’austeritat per rascar milions i més milions d’aquí d’allà. I ja no parlem, per exemple, d’aquest procés de fusions vergonyants entre caixes, moltes de les quals voregen el punt del col·lapse financer. No s’hauria de penar tanta irresponsabilitat, exercida des d’un càrrec com el de president de govern? Fer cas o no a tal personatge pot significar pèrdues multimilionàries.

Però els grans escàndols en l’exercici de la cosa pública no tenen un principi necessàriament econòmic. L’incompliment d’un programa electoral o d’un pacte polític, pot comportar una estafa política de dimensions incalculables. I generalment aquest desgavell en la gestió també acaba suposant un cost traduït en euros, que deixa altre cop en Millet com una verge santa i encara molt adorable.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Hi ha qui encara s’ha mirat aquesta manifestació amb un posat de perdonavides. A pilota passada hi ha qui encara gosa, l’endemà de la gran manifestació a Barcelona, donar lliçonetes de patriotismes i moralina de tres al quarto. Venen ganes d’espletar-li  allò tant “chuntista”: “Vaya Vd. a la mierda!”. No vols manifestar-te, no ho facis. Però no vagis tocant la bossa que no sona, home, que ja fa dies que ens afaitem.

En aquests darrers temps que hem viscut immersos en una mediocritat insofrible cal donar un avís a Espanya, sí. Contundent. Però sobre tot a la classe política catalana, que necessita sentir el brunzir rere les orelles que anuncia l’arribada d’un nou tombant. Això és impossible de transmetre-ho a ningú des de casa estant, fent el passerell amb el comandament a distància, amb les lleganyes fossilitzades i tota aquella suficiència que tomba d’esquena. (I no parlo precisament pel que he vist al Cimera, que és lloc de culte per a qualsevol ànima devota del separatisme).

Calia fer una macro-concentració com aquesta per rearmar la moral col·lectiva. Necessitem prendre consciència de que tot aquest núvol dispers d’opinions conflueix en un punt anomenat independència. I no pas per quatre rates, que és el que vol gràficament presentar la part contrària. La nació sencera no està per més floritures. In-de-pen-dèn-ci-a.

Aquesta manifestació ha obert un fossar. Hi ha tota una rècula de personatges que han quedat tocats de mort. Políticament parlant, vull dir. S’han acabat les floritures al voltant de les disquisicions entre ridícules, gratuïtes, partidistes, mesquines, avorrides avorrides i pseudopatriòtiques. La darrera traca ha estat el culebrot al voltant de la bandera i la pancarta. Quines ments tant allunyades de la realitat! Aquesta marxa deixarà uns quants cadàvers. Hi ha, encara, en la nostra política masses personatges que han dedicat tota una vida a la conspiració de partit, a les corregudes per intentar sortir a la puta foto i a viure d’alguna trinxera. Tot aquest cúmul d’energies invertides així mai comptaran amb la comprensió de la majoria. Per això aquesta sordidesa, quan surt mínimament a la superfície desperta la fam d’abstenció. O d’enviar al fossar tanta impostura.

S’ha llençat un missatge clar. Diàfan. Només la incompetència o nous graus d’impostura poden donar marge a l’error d’interpretació. Haurà, encara, uns quants mercenaris que voldran situar els fets en el vell joc de les dretes i les esquerres. Sabem en quin plat mengen calent, aquests diables. No és aquesta genteta la que avui ens preocupa. Aviat serà l’hora de repatriar-los, amb totes les garanties -i més- de caire humanitari. Ara cal veure com entomen aquest avís per a navegants de la política tot el món que oscil·la entre el nacionalisme –català-, el sobiranisme, l’independentisme i qualsevol altre bestiar que no rendeixi culte a Espanya. Són tota aquesta colla que ja no pot recórrer a la solitud o a la manca d’ambició, com excusa. L’humor dels catalans ha pres un altre rumb i l’espanyol, també. Totes aquelles històries de la germanor, dels pactes de la transició, l’Espanya federalista, dels aires regeneradors i democràtics, tot això s’ho ha emportat una ventada. Aquest joc amb les cartes marcades ja el coneix tothom i ara volem canviar d’escenari. Sense pors i sense complexos. Hem dit “Prou!”.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

“El malson” el provoca Espanya

Dissabte vaig anar a dinar a casa d’un bon amic. Tot i que la gran majoria del meu cercle d’amistats és entre nacionalista i molt nacionalista, aquest és l’únic que té plantat un màstil en el recó més privilegiat del jardí. Allí sempre hi voleia una senyera. I trobo que la bandera sempre fa tan grata companyia que si mai tinc oportunitat de canviar de casa o d’optar a una segona residència, el tracte el tancaré en funció de la patxoca que pugui fer-hi un senyor màstil amb la corresponent senyora senyera.

Vaig aprofitar un moment del recés per fer un cop d’ull a “El Malson”. No és que sigui una obra interessant des del punt de vista estrictament literari, sinó des de la peripècia que relata el seu protagonista –i autor-, en Lluís Prenafeta. Fa temps que aquest senyor desperta moltes simpaties i jo diria que moltes enveges. Certament, apunta qüestions que jo considero de tipus vital quan parlem de viure democràticament, amb uns nivells ben oxigenats.

Un dels fenòmens que passen més desapercebuts i que suposa una rebaixa del nostre nivell social, mental, polític, és el poc respecte amb que hom tracta la informació. La forma amb la qual es jutja la gent i amb quina poca vergonya interior se la sentencia. Aquell punt d’endarrerit mental que tots portem a dins, aquell bocinet de Belén Esteban, es multiplica a l’hora de remenar temes que potser només hauria de fer-ho la justícia, discretament. Oblidem –interessadament- que a voltes les coses no són el que semblen. I fins que no s’ha acabat una causa el millor és practicar prudència, no fos cas que la puguem vessar. Aquesta norma l’hauríem de respectar, perquè fent gros el cúmul d’arbitrarietats i donant-los per bo, també podria ben ser que algun dia els hagi de patir qui tan alegrement els ha engreixat. I això comporta la indefensió, la impotència, que ningú no hauria d’experimentar en un suposat Estat de dret i, encara menys, quan hom afirma no ser culpable de res del que se l’imputa.

En aquest llibre en Lluís Prenafeta llença una càrrega de profunditat contra el sistema espanyol, en més d’un sentit. Allò que és estructura d’Estat s’imposa com una llosa a tothom que se li planta pel davant, sobretot si hom gaudeix de la condició de català. Aquest Estat actua brutalment per tal que quedi clar qui ostenta el poder en aquestes contrades. I ho fa amb la mateixa manca d’escrúpols quan és a títol individual. El sistema penitenciari espanyol, per exemple, n’és una mostra bastant indecent vist el tracte que aquesta estructura de poder dispensa a presos, presoners i llurs familiars.

Demà dimarts hi haurà la presentació del llibre a dos quarts de vuit de la tarda. Serà a la llibreria Bertrand, a la Rambla Catalunya, 37. Hi assistirà també en Vicent Sanchis i l’editor de Columna, en Pere Tió. Jo hi penso treure el nas.

Anar o no anar

Aquesta és la qüestió. Anar o no a la manifestació que Òmnium organitza el dia 10 de juliol. Aquesta pregunta ha corregut com un reguer de pólvora per la blogosfera catalana i concretament en la independentista, així que ha estat convocada.

Sempre que hi ha una causa aparent damunt la taula comença el ball de bastons, les disquisicions filosòfiques i la retòrica pàtria agafada amb pinces. Altre cop, la tàctica i el mal costum de no pensar dos cops les coses, crec que deixen la decisió en el sentit que sigui ben bé en una crua intempèrie. Vagi per endavant que a mi em sembla tan respectable assistir-hi com no fer-ho.

Opino, però, que abans de començar a disparar amb l’alegria que s’ha fet, caldria escatir abans de res el motiu de la manifestació. Aquest punt crec que és l’origen de molta de la confusió que ara mateix corre per la xarxa. Sap francament greu veure en determinats fòrums el que hauria de ser una excusa per fer causa comuna entre independentistes, només serveixi per allunyar-los una mica més.

Hi ha un punt que potser passa, altre cop, massa desapercebut en determinats criteris mentals independentistes. La jugada que ens fa el TC supera de bastant més la literalitat del que seria purament el redactat estatutari. El que aquí hom qüestiona, sobretot, és el dret a decidir dels catalans. En aquesta ocasió l’exercici ha estat el de resoldre si volem menjar-nos lliurement un bunyol anomenat Estatut. I demà la cosa pot versar sobre assumptes de molt més calatge polític. Però el que aquí s’ha ventilat fulminantment és un exercici de sobirania popular, agafant d’espantall l’Estatut.

En aquest afer ens hi juguem molt més que un text de vol rasant. Podem sentar un precedent que a curt o mig termini se’ns giri –per no perdre costum- en contra. Fins on comença o acaba el que fins ara era tan clar que era allò tan ampul·losament anomenat com “la voluntat popular”? Quan o qui la podrà donar per bona i, per tant, vinculant? La sentència del Tribunal Constitucional és una càrrega de profunditat als paràmetres més elementals de l’exercici democràtic. Consentint això els catalans i per extensió Catalunya, no tenim res a fer. L’Estatut no és l’objectiu a dignificar, sinó el motiu. El tema més de fons és el de recuperar la solvència del nostre dret a decidir, que no pot ser tutelat per cap institució –estrangera-. Podrem garantir la força o la validesa dels nostres vots en un futur, si ara no vetllem per tal que així sia?

Em sembla que cal donar un missatge contundent a Espanya. No tant perquè hagin tocat l’Estatut, sinó perquè es carreguen la nostra “voluntat popular”. La mateixa que un dia ha de poder decidir si vol engegar-los o no a dida, però que ha de comptar amb un sistema de reconeguda solvència. Tant per part nostra, però sobretot que els ho deixi ben clar a ells. Així les coses, l’Estatut el podem deixar morir de pena, de riure o d’avorriment. Amb el que no poden fer-nos més conyeta és amb el nostre dret a decidir. Mai. En cap cas. Sempre, és clar, que tinguem com objectiu proclamar la nostra independència democràticament. Per tant, torno a dir: jo hi penso treure el nas.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/