Des que Verdaguer li va dedicar un bellíssim poema l’any 1888 el pi de les tres branques ha estat un dels símbols del catalanisme. Un indret de visita obligada i una metàfora del país (països, si es vol). Sec, escapçat, mort i apedaçat, encara imposa quan es visita. Un arbre immens, altiu i negre enmig del verd del Berguedà.

Fa tres segles que a Catalunya la fidelitat al país és paga cara i el pi de les tres branques n’és una bona prova. Des que va esdevenir un referent de catalanitat l’arbre ha estat enverinat i cremat, atacat a cops de destral i més endavant, amb la millora de la tècnica, esgarrinxat amb una moto-serra. Avui qui el visita troba l’esquelet d’allò que havia estat. Un tronc enfosquit i sense vida, ple de cicatrius i amb una branca perduda. I és fàcil deixar-se endur pel pessimisme per veure en aquell pi la dignitat rebregada del país. Però l’arbre es manté dret. Ferm. Sec però endurit, gairebé petrificat. I encara més. Al voltant de l’arbre la vida reneix. Neixen nous pins que s’alcen tossuts per poder superar algun dia aquell que va inspirar Mossèn Cinto. I hi ha gent, joves i grans, molta gent que peregrina al pi i l’omple de vida amb la seva presència.

Hi ha l’adversari (l’enemic davant el qual sempre és l’hora d’estar alerta) que ataca el pi de les tres branques i tots els símbols del país pensant que pot ferir-lo però no hi ha cop, per fort que sigui, que pugui arribar a l’ànima. Anys de resistència, anys de renaixença, demostren que aquest enemic té la batalla perduda. Però la victòria és en el bosc, en la gent, i la clau de l’èxit és aquesta perspectiva. Hi ha qui es mira el pi tan de prop que no pot veure el bosc que hi ha al darrera. Aquells que voldrien quedar-se amb un pi sec perdent l’oportunitat de gaudir d’un bosc sencer. Tot un bosc que arrela, lentament, tement una maltempsada que l’esguerri.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

“És curiosa, en efecte, la unanimitat del poble espanyol davant l’unitarisme. Els espanyols més intel·ligents, els més revolucionaris, coneixen el mal enorme que han fet a Espanya el centralisme i la concepció unitària; però ni entre aquests elements no es troba un esperit filosòfic i lliure que adopti davant Catalunya la posició que adoptaren els anglesos desinteressats davant Irlanda. A Espanya no hi ha ningú que comprengui el problema de Catalunya; això, per a Espanya, és un símptoma fatal de debilitat intel·lectual. Aquesta incomprensió, en efecte, no vol pas dir que el problema sigui complex; vol dir que no hi ha ningú capaç de planterjar-se desapassionadament i amb humilitat un problema.”

“Si gireu la vista al vostre entorn, noteu d’un quant temps ençà que us manca alguna cosa: us manquen els federals. El federalisme, en efecte, avui ja no és una posició espanyola: és una posició que adopten els rars catalans trànsfugues de Catalunya que tenen un cert sentit del ridícul.”

“Prosperitat i rauxa de Catalunya”*
Josep Pla

*Publicat originalment a “Revista de Catalunya” (1924)

D’ençà de les primeres passes del catalanisme polític la dialèctica Bismarck/Bolívar ha estat una constant. La vocació nacionalista catalana i la pulsió regeneradora d’Espanya, dos ànimes que tot i l’aparent contradicció avancen en paral·lel durant tot el segle XX. Del tàndem Prat de la Riba/Cambó al joc Pujol/Roca (i Carod/Puigcercós en algun moment), el catalanisme ha combinat la voluntat de reforçar l’esperit nacional amb la modernització de l’estat.

Els últims deu anys, però, han fet evident la necessitat de replantejar aquesta estratègia catalanista. Des de l’entrada a l’Euro Espanya és una democràcia europea consolidada. Una economia dinàmica que ha sabut convertir Madrid en una megal·lopoli global i superar l’endarreriment atàvic del sud. Una modernització totalment reeixida però que no ha tingut els efectes balsàmics per a Catalunya que el catalanisme esperava.

L’acarnissament anticatalà de l’estat continua ben present. La discriminació econòmica i cultural no s’atura i Espanya és tan lluny d’assumir plenament el fet català com a principis del segle XX. Alhora, el dinamisme econòmic i social de Catalunya, autèntic motor del catalanisme, passa per una crisi profunda entre el desconcert i la cultura del no.

Potser la vella dialèctica Bismarck/Bolívar pot continuar essent una bona recepta per al nacionalisme català d’avui i demà si es mira a través del mirall tot girant els valors de l’equació. Fer de Bismarck a Catalunya, prioritzant el reforçament social, econòmic i cultural del país, mentre és reserva el rol de Bolívar per a la política catalanista de portes enfora. L’altra opció oberta al sobiranisme, limitar-se a exercir de Bolívar amb l’esperança d’una revolta nacional força improbable, podria acabar allunyant la modernitat del catalanisme i provocant un cansament que de vegades ja s’intueix.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Llegint la manifestació

La manifestació del 10J s’havia de fer. Calia respondre a la sentència del Tribunal Constitucional amb una demostració de rebuig massiva i es va aconseguir. Però la lectura compartida d’allò que va passar fa tres dissabtes arriba fins aquí. Tampoc no cal fer-se mala sang, les manifestacions són una arma política de gran calibre però amb poca precisió. Segur que no hi havia seixanta mil persones, segur. Segur que no n’hi havia un milió i mig, segur. I entre una xifra i l’altra el ventall és tan ampli que hi cap tot. Segur que no era una manifestació autonomista, segur. Segur, també, que no tothom que hi era es manifestava per la independència, segur. I entre un clam i l’altre hi torna a cabre gairebé tot. Les manifestacions fan de mal llegir. Són un bon cop de puny damunt la taula però després cal parlar i, per sort, a Catalunya només compta el que diuen les urnes.

Del 10J a l’11J

Des del sobiranisme gairebé tothom coincideix a dir que el 10J marcarà un abans i un després en la política catalana. Potser és cert però caldrà un temps per confirmar-ho. Els canvis de ritme d’aquesta intensitat només s’aprecien es d’un distància que encara no tenim. Però posar els ulls en el 10J no acaba de donar una imatge prou complerta del país. La foto és força més reveladora quan s’amplia el zoom al cap de setmana sencer. Dissabte a la tarda una part importantíssima del país, potser hegemònica, surt al carrer a rebutjar que Espanya ens lligui tan curt que costa respirar. Els carrers s’omplen de crits demanant la independència. Diumenge Catalunya vibra amb la victòria de la selecció espanyola i una gentada surt a celebrar la victòria d’Espanya al Mundial de futbol.

En el contrast entre les dues dates, en la manera com es complementen, hi ha el perquè de la dificultat per trobar una resposta política a les inquietuds del país. No es pot llegir el 10J sense l’11J però tampoc no es pot entendre l’11J a Catalunya sense la gran manifestació del dia abans. I d’aquesta complexitat en surt la paràlisi.

Contra la guerra de banderes

La coincidència d’una gran manifestació sobiranista el dia abans d’una gran festa espanyolista ha deixat alguns efectes secundaris interessants. Una guerra de banderes als balcons del país que fa tres setmanes que dura. Balcons amb senyeres, estelades majoritàriament, acompanyats d’altres balcons guarnits amb la bandera espanyola. El contrast entre ensenyes es dóna sovint al mateix edifici i fa setmanes que dura. Catalans que juguen al si tu no treus la teva jo no deso la meva de la forma més civilitzada, amb somriures d’ascensor inclosos. Des del sobiranisme potser hi ha qui se n’alegra però la guerra de banderes és, ara i aquí, una pèssima notícia. La bandera manifesta allò que ja existeix, l’espanyolisme o el catalanisme de qui la penja, però també reforça actituds incipients i genera rebuig o seguidisme. La bandera fixa una situació que fins llavors era  fluïda i variable. Potser és el primer gran fenomen dual de definició nacional, o amb mi o contra mi, que es dóna a Catalunya. I no és una bona notícia. Passejant pel país de nord a sud, de terra endins i fins al mar, és fàcil veure que la lluita és equilibrada. Al sobiranisme li convé que el joc de la indefinició es trenqui només el dia que Catalunya el pugui guanyar amb claredat. Quina mena d’equip aspira al final del partit quan tot just està empatant?

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Alguns fragments de “La temptació independentista“, un assaig nacionalista que arriba a les llibreries aquest mes de juliol:

“Com hem vist, Catalunya, en els moments claus de la seva història no ha sabut jugar bé les seves cartes polítiques, ni mesurar les seves forces, la qual cosa ens ha portat a dures derrotes (1640, 1714, 1939). En part és comprensible, però primari, que el catalanisme respongui a aquest bloqueig espanyol buscant la sortida independentista. Perquè això, plantejat així, no ens du enlloc. En la hipòtesi d’un xoc de trens entre Espanya i Catalunya, els catalans tenim totes les de perdre”.

“Tercera temptació: la paret d’Espanya”, p. 89

“És evident que cal aprofitar aquest situació d’empat tècnic en la qual ens trobem per reforçar les nostres posicions polítiques, lingüístiques i econòmiques i, en definitiva, de consciència i fortalesa nacional per tal que quan decidim plantar cara i anar cap a la independència ho fem amb la certesa que almenys tenim al nostre favor les màximes possibilitats de victòria. No és seriós avui, amb les nostres debilitats interiors, sense un lideratge fort, sense suports internacionals, sense exèrcit, sense una majoria sòlida darrere, plantejar la independència”.

“Tercera temptació: la paret d’Espanya”, p. 90

“Al segle XX, ens ha passat el mateix. Prat de la Riba, Cambó i Pujol han estat grans dirigents del país que, sense estridències, conscients de la força de Catalunya, amb una feina aparentment poc vistosa però consistent i que ha deixat petjada, van construir realitats que perduren en el temps. Tot i que Prat i Pujol van estar a la presó i Cambó va patir un atemptat que l’apropà a les portes de la mort, a més de morir a l’exili, no són considerats per a molts i en la mesura que es mereixerien herois nacionals. A Catalunya per ser considerat un heroi nacional t’has d’haver enfrontat a Espanya i haver perdut estrepitosament. Altrament, per a molts ets un “pactista traïdor espanyolista”. Fins que les noves generacions de nacionalistes no valorin més la feina ben feta que la política de flamarada, de 6 d’Octubre, de Prats de Molló, d’11 de setembre de 1714, de viatges a Perpinyà o de “marcar paquet”, no construirem realitats sòlides i que puguin durar en el temps i que ens vagin acostant de debò al futur Estat català. Quins han de ser els nostres veritables herois.”

“La sort dels nostres herois”, p. 107

“En línies generals, el pacte PSC-PSOE ha anat força bé per al país, ja que el PSC ha estat, voluntàriament o no, la ròtula que ha vertebrat la diversitat social del país, evitant el lerrouxisme i ajudant a soldar la nació. De fet, el PSC ha estat una gran escola d’integració de molta gent al país i a la seva realitat. Els casos paradigmàtics, entre molts d’altres, serien el del Molt Honorable president José Montilla o l’ex-alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Manuela de Madre. Immigrants tots dos de la primera generació, i que encara els anys vuitanta mostraven reticències i prejudicis respecte a la construcció nacional de Catalunya, han fet una meteòrica evolució que els ha portat a ser persones compromeses amb la realitat de Catalunya. Són gent que han vingut per quedar-s’hi i que se senten catalans i són, en certa manera, el reflex del gran èxit dels últims 30 anys de política a Catalunya”.

“El PSC”, p. 127-128

“El nacionalisme català ha d’enfocar la seva política espanyola tal com enfoca Alemanya, França o Itàlia la política internacional: sense prejudicis. Quan els alemanys van a negociar amb altres països qüestions d’estat, no pregunten si els que governen són de dretes, d’esquerres o de centre. Senzillament el que intenten és tenir un interlocutor vàlid amb qui poder negociar coses importants per al seu país. Els catalanistes hem d’anar a Madrid amb la força que els catalans ens donin a les urnes amb la mateixa mentalitat que els alemanys se’n van a París i negocien amb França sense mirar si el seu interlocutor és Mitterand, Chirac o Sarkozy”.

“La política espanyola del catalanisme”, p. 138

Més info a: http://latemptacioindependentista.cat

Alguns fragments de “La temptació independentista“, un assaig nacionalista que arriba a les llibreries aquest mes de juliol:

“Les posicions independentistes estan guanyant terreny ràpidament dins el nacionalisme català. Tanmateix, aquesta onada només afecta un terç del país, el nacionalista, i s’oblida dels dos terços restants. Fins avui els resultats polítics i nacionals d’aquesta radicalització han estat entre escassos i nuls. A La temptació independentista els autors exposen els riscos d’aquesta deriva i plantegen la necessitat de concentrar la força del nacionalisme cap a objectius tangibles i abastables per continuar avançant nacionalment, amb el reforçament del país, la cohesió interna i el País Valencià com a prioritats. Cal un nacionalisme autoexigent, amb sentit comú i visió històrica tant per afrontar les amenaces com per aprofitar les oportunitats que el futur ens depararà.”

Text de contraportada

“En els últims anys el nacionalisme català ha estat temptat –i encara ho està– per la via independentista com a única i definitiva solució a les nostres febleses nacionals i a l’opressió espanyola. L’onada independentista dels últims anys, que encara va creixent, només és capaç –almenys avui per avui– de radicalitzar aquells que ja són nacionalistes, mentre que es demostra incapaç de penetrar en sectors no-nacionalistes del país. I es pot donar la paradoxa que l’intent de garantir la supervivència de la nació amb un estat s’acabi convertint en un bumerang i arrossegui la nació cap a la decadència”.

“Propòsit”, p. 7

“És probable que Reagrupament acabi prenent el relleu o desbancant l’hegemonia d’ERC amb l’independentisme i que momentàniament sigui vist com la gran solució, de la mateixa manera que en el 2003 ho va ser l’ERC liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Qui prengui el relleu a ERC està condemnat a seguir el mateix camí que els seus antecessors: grans prometences, gran esclat d’il·lusió i de joia, compactació al seu voltant de gran part de l’independentisme i després un progressiu desencant que acabarà amb una nova gran decepció”.

“El bumerang”, p. 77

“Molts nacionalistes creuen que ha arribat l’hora de la independència, i sobretot ha arribat l’hora que CiU es passi a l’independentisme. No són conscients que una CiU independentista passaria a ser un partit minoritari, i l’aparent fortalesa quedaria desmentida”.

“Segona temptació: el miratge”, p. 78

en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als
mitjans que un cop acomplert el deure professional han
decidit no participar en cap de les celebracions

Busquets, Capdevila, Cesc, Piqué, Puyol, Xavi i Valdés. Una colla de catalans son l’espina dorsal de l’equip de futbol que és a les portes de guanyar el Mundial. Han anat a Sud-àfrica a fer la seva feina i l’estan fent a consciència. Hi deu haver qui els ho retreu. És fàcil dir als futbolistes catalans que no juguin amb la selección però què farien els que ho demanen? Posarien en risc al seva carrera professional per un sacrifici que pocs agrairien? Ara, els catalans que jugaran la final del Mundial amb la Roja no poden ignorar que ho faran poques hores després que centenars de milers dels seus compatriotes, la mateixa Guardia Urbana els xifra en més d’un milió, hagin sortit al carrer en una manifestació històrica. Un clam de dignitat catalana davant l’agressió del Tribunal Constitucional espanyol.

Potser és inevitable que els futbolistes catalans juguin amb la Roja quan son convocats. Potser és comprensible que ho facin a fons i tan bé sàpiguen. Potser és natural que hi posin el coll i sentin l’equip i arribin, si poden, a fer-se amb el títol. Però el que no pot ser és que quan Catalunya s’enfronta a l’Estat, l’endemà d’un clam català de punta a punta del país, els herois catalans de la pilota celebrin amb Espanya com si no hagués passat res. Jugar, suar, guanyar, és la seva obligació. Celebrar-ho és una elecció.

Si els jugadors catalans de la Roja senten el país i volen respondre a la pressió que l’Estat exerceix sobre Catalunya tenen un arma poderosa a les mans. Han de jugar la final i fer-ho bé, fer-ho a fons i portar el títol cap a Espanya. Però en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als mitjans que un cop acomplert el deure professional han decidit no participar en cap de les celebracions. Que prendran el primer avió cap a casa. Que aquesta és la seva manera de dir no al Tribunal Constitucional i a la seva pretensió d’imposar la voluntat espanyola sobre Catalunya.

Ho poden fer. Ho han de fer tots junts. Catalan power!

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Bèlgica penja d’un fil. Un fil gruixut i resistent que es la ciutat de Brussel·les però un sol fil al cap i a la fi. Si s’ha arribat fins aquí, a tocar de la desintegració d’un estat europeu de primer nivell, és perquè la desconnexió entre flamencs i valons és gairebé total. L’estat belga és avui una closca buida sota la qual fan la seva dues comunitats amb sistemes de comunicació tancats i nul·la permeabilitat. A Flandes i Valònia les narracions de la realitat, que la interpreten alhora que la construeixen, els allunyen més i més i fan la separació, de fet o de dret, un futur imminent.

La realitat catalana és ben diferent. Els mitjans de comunicació espanyols tenen una presència forta al país i massa sovint els mateixos mitjans catalans eviten posicionar-se entorn d’un punt de vista nacional sintonitzant amb els propis interessos. Però és possible que alguna cosa estigui canviant i la sentència de l’Estatut podria ser un punt d’inflexió. Una fita en el camí a la progressiva desconnexió catalana del sistema comunicatiu espanyol. Els mitjans s’han atomitzat, televisió i premsa inclosa, i la tendència ideològica de la nova oferta (també pel que fa a la qüestió nacional) ha tendit a allunyar-se del centre. Els darrers deu anys els nous mitjans d’abast espanyol tenen un perfil ideològic força extremat. La Razón, La Gaceta y Publico en son un bon exemple però el mateix ha passat amb els nous canals de TDT i els mitjans digitals de mes influència. La sentència de l’Estatut és un dels primers esdeveniments polítics de primer ordre en que les narracions dels mitjans a Madrid i Barcelona s’assemblen com un ou i una castanya. Però allò més important es que per als catalans que rebin el missatge de la premsa madrilenya més dura el missatge és tan desmesurat, tan allunyat de la realitat catalana a peu de carrer, que serà difícil que aquests mitjans no perdin part de la seva credibilitat (la poca o molta que puguin tenir) Catalunya endins.

Contra els fulls de ruta

Convergència i el Sr. Artur Mas tenen el seu full de ruta cap al dret a decidir. Esquerra i el Sr. Puigcercós tenen un full de ruta cap a la independència. Reagrupament i el Sr. Carretero tenen també el seu full de ruta cap a l’estat propi. I tot plegat sona una mica ridícul. La política és una mica mes complexa que un mapa de carreteres i pretendre que la solució al plet nacional català depèn de quatre passos ben trobats, l’un darrere l’altre. faria riure si no fos massa dramàtic. Els fulls de ruta han fet fortuna a Catalunya però desterrar l’expressió del vocabulari polític del país seria una gran idea.

Montilla i el concert econòmic

El President Montilla explica en un llibre publicat fa pocs dies que es mostra contrari al concert econòmic perquè aquesta formula fiscal faria inviable l’estat espanyol. Resulta preocupant perquè no només demostra que la fidelitat nacional del President Montilla no acaba d’estar ben calibrada, també fa evident que no acaba d’entendre de què va això del concert i és difícil saber que és més preocupant. Al President de la Generalitat allò que li ha de treure el son és la viabilitat econòmica de Catalunya, en dubte pel dèficit fiscal que ens ofega. Qualsevol altra cosa hauria de ser motiu suficient per a la moció de censura. Però encara més enllà el MHP Montilla parla com si el concert econòmic suposés que els catalans tallessin qualsevol aportació fiscal a l’estat i no és així com funciona. L’atractiu principal del concert econòmic és el control sobre els propis recursos i la posició de força negociadora que se’n deriva. Que la Generalitat recaptés els tributs catalans no implicaria, necessàriament, el final d’una “solidaritat” amb Espanya que es negociaria separadament però que garantiria eines per evitar l’expoli que patim fins avui.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Després de tres cents anys de dominació, dos segles i mig de dictadures, l’intent continuat d’aniquilació cultural, un expoli fiscal que no s’atura i tones d’anti-catalanisme ranci, es fa estrany pensar que hi pugui haver catalans que encara mirin a Espanya amb confiança, estima i esperança. Tanta i tanta gent, federalistes i similars, que s’esforcen a creure que l’entesa és possible. Una paradoxa catalana que fa pensar en unes línies de Joan Sales a “Incerta Glòria”, la gran novel·la sobre la Guerra Civil. Una guerra que és, entre moltes altres coses, una ofensiva espanyola (d’una Espanya) contra Catalunya (tota).

En un moment de la primera part de la novel·la (La Pobla de Ladrón, 19 de setembre) s’hi descriu un atac republicà contra les línies dels revoltats en que, de sobte, els nacionals atrinxerats simulen una rendició. Com a resposta els republicans “llencen els fusells per a pujar amb els braços lliures, arravatats d’entusiasme” i quan això passa els fatxes proven d’atacar per sorpresa. Joan Sales hi afegeix: “Crits i confusió, estan com a fascinats per aquella abraçada que se’ls brinda. Déu meu, que sigui tan profund en nosaltres aquest desig de ser germans i que el fem servir per matar-nos més a mansalva…”.

Una fascinació per l’abraçada traïdora que fa pensar en el desfici per Espanya dels federalistes. Resulta trist que sigui tan forta la voluntat de compromís de molt catalans i que l’estat l’aprofiti únicament per escanyar-nos amb més força. Amb Espanya potser hi haurà encara molt a tractar durant molt de temps, sembla difícil evitar-ho, però posar-hi esperança i sentiment és com córrer a abraçar l’enemic que ens enganya de la trinxera estant. Irresponsable, perillós, estúpid.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Alguns exercicis* d’hipòtesi política en futur condicional:

• I si el socialisme espanyol ha après alguna cosa de l’aventura del tripartit? I si el PSOE ha decidit reconquerir el PSC per evitar noves distorsions en el discurs espanyol del socialisme? I si la Ministra de Defensa, la soldado Chacón, és l’instrument escollit per executar aquest atac al tímid discurs propi de l’esquerra majoritària a Catalunya?

• I si l’hegemonia socialista a l’àrea metropolitana comença a anar a la baixa? I si els partits que s’apoderen d’aquesta bossa de vots no tenen el perfil catalanista (d’acceptació del mínim consens nacional) que fins avui ha tingut el PSC? I si arran d’això l’anticatalanisme deixa de ser residual a Catalunya?

• I si els espanyols han descobert que el la generalització de l’autonomia, allò del “café para todos”, ha estat un mal negoci? I si els centres de poder de l’estat comencen a pensar en una marxa enrere que desmunti l’entramat autonòmic fora de Catalunya i el País Basc, deixant les comunitats històriques en una posició diferencial?

• I si la crisi econòmica i institucional a Espanya és tan profunda que demana posar-hi els cinc sentits sense el soroll català? I si alguns grups de poder a l’estat aposten per impulsar un nou pacte amb Catalunya que abaixi la tensió catalana i tanqui el desgavell de l’Estatut?

• I si Convergència i Unió necessita mantenir viu el govern ZP per evitar unes eleccions que durien inevitablement a una majoria absoluta del PP? I si el PSOE s’acaba enfonsant prou com per dur el PP a l’hegemonia total i a impulsar una reforma constitucional?

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

*Algunes de les hipòtesis comentades pel periodista Enric Juliana en un sopar recent organitzant per l’Espai Hayek (FCO).