Aquest és el meu darrer post al BGS. Cal deixar pas a noves veus i la que em succeirà n’ és i bona. Un compatriota mallorquí a qui dono la benvinguda.

Aquest darrer article hauria de versar, l’  actualitat hi força, sobre la sentència de l’ Estafatut, però m’ abstindré d’ embrancar-me en disquisicions sobre l’ amplitud i comoditat perduda dins la gàbia que ens segresta el Ser. Preferiré centrar-me en el que penso que pot arribar a significar aquesta manifesta incapacitat d’ encaix.

M’ ha agradat i força l’ article del President Pujol al respecte. Les darreres manifestacions seves les trobo ben encertades,  és una veu més que autoritzada per enterrar l’ autonomisme que ell mateix va ajudar a parir, nodrir i fer créixer. És bo que ell mateix participi de les exèquies. L’ autonomisme ja ha fet la feina que havia de fer, i segurament l’ ha fet ben feta.

Ara cal foc nou.

El xoc de legitimitats en tot aquest afer ha estat tant gran que hem arribat al cap del carrer, dubto que sigui factible engrescar ningú amb federalismes, confederalisme o concerts onírics. Ens han trencat el son amb una galleda de pixats de magistrats de tribunal de constitució post feixista. Ens hem de desvetllar tot d’ una, no tenim pas temps per seguir fent mandra.

Segurament la primera reacció del Poble de Catalunya serà la de sortir massivament al carrer a expressar la seva enèrgica protesta, és bo i sà que així sigui, però no és pas suficient ni els farà cap mal que ho fem. Ja hi compten i ja ho tenen amortitzat.

De la mateixa manera que la sentència no ha estat jurídica sinó política, la nostra resposta no pot pas ser només lúdica sinó que ha de ser, sobretot, política. Amb la diferència que la nostra legitimitat ha de venir dels vots i no pas de l’ arbitri legal i el xipolleig partidista.

La resposta més important que pot donar el poble de Catalunya a aquesta ignomínia és fer passar la majoria al Parlament; de la latent absoluta que tenim actualment, a una nova majoria, aquesta vegada qualificada, que superi els dos terços del Parlament i que sigui encarada al fet nacional.

L’ imminent entrada del President Laporta a l’ arena política  pot ajudar-hi força,  evitar que cap sobiranista quedi orfe de sufragi i es refugiï en la nefasta abstenció o l’ estèril vot en blanc.

Que s’ abstinguin i votin en blanc els seus. Dels nostres cap ni un.

És entre tots que ho farem tot.

Salut i independència,

Cesc.

El President Laporta ha fet una nova entrada al seu web on s’ intueix la seva decisió definitiva de fer el salt a la política nacional.

Paral·lelament,  RCat ha registrat una nova marca electoral, com a partit, requisit indispensable per concórrer a les eleccions.

Ambdós fenòmens semblen coincidir tant en el temps com en l’ espai, i sembla ja imminent que es formalitzi públicament i es sotmeti a votació entre els associats la presència de Jan Laporta com a cap de cartell del nou partit.

És curiós que amb tota l’ allau de demoscòpies que ens han anat donant els mitjans, la candidatura reagrupada mai entri al Parlament, i malgrat això sempre mereixi una nota explicativa al text que acompanya l’ enquesta. No veig pas que passi amb cap altra formació.

Tinc la intuïció, que no pas la certesa, que un cop la candidatura estigui formalitzada i quedi clar que concorre; es produirà l’ arrencada demoscòpica. La gent no declara a les enquestes que vol votar entelèquies o incerteses. Declara la intenció de vot a coses concretes i existents d’ entre el ventall de l’ oferta electoral. Ara sembla ser que Rcat ho serà.

Si els diaris han remarcat, fins ara, la no entrada al Parlament, per lògica editorial, destacaran amb titulars l’ entrada quan aquesta es produeixi.

De moment a la interessantíssima enquesta del Periòdico, ens parla de que els partidaris de l’ estat propi ja som el 48% dels catalans, destacant que d’ aquests, un altíssim 42,4%, a les darreres eleccions al Parlament no van votar. Una xifra gens menyspreable i que aniria molt bé que entre tots minimitzéssim i ajudéssim a fer efectiu el seu pes en escons.

Esperem que l’ entrada del President Laporta ajudi i força a que cap sobiranista es trobi orfe de representació.

Salut i independència,

Cesc.

El Grup Nació Digital ha incorporat en Salvador Cot de director de la seva capçalera principal. Una gran noticia per un gran diari.

El Nació Digital és un diari catalanocèntric de trajectòria netament sobiranista i absolutament transversal, gens partidista i sempre patriòtic.  Com cal.

 Personalment  me l’ estimo perquè va ser el primer indret cibernètic on vaig estrenar-me com a comentarista digital, ja fa força anys. I ja se sap… les primeres vegades mai  s’ obliden…

Si hi hagués de destacar un apartat, per damunt del que és comú a la resta de diaris digitals, és la porta oberta que deixen en el Fòrum, un indret on el lector pot inserir la seva opinió i/o reflexió, enllaçar-hi noticies o simplement comentar i dir-hi la seva respecte el que els altres hi han deixat dit. Gran escola per futurs blocaires.

També m’ hi agrada l’ apartat econòmic que porta en Quico Sallés, Diari de la Crisi, on s’ allunya dels Bilderberg i es centra en la realitat econòmica propera i nostrada.

On ara resideixo tinc restringit l’ accés a segons quin apartats del Grup, com ara  l’ Osona Tanga -em sembla recordar que en deien – on hi havia calendari i agenda de festes i “ l’ ocellota de la setmana” i poesies com les que us deixo:

CARDEU-ME PELS DESCOSITS

 Em consumiu sens detura

 amb verga de porcellana.

 Ardorós i submarí

 m’estremiu com l’argelaga.

 Sou aquell que em posseïu,

 sou el meu únic senyor,

 i us esclata entre les cames

 un tronc per fer plantació.

 Entreu-me prest i furient,

 penetreu-me quan vulgueu,

 dreta contra la paret

 o bé estesa al llit m’ho feu.

 Claveu-se’m fins les entranyes

 i endins i fonda escorreu

 la sement blanca de mascle,

 que altre cop vull que em prengueu.

 Cardeu-me pels descosits,

 i empleneu mes obertures

 feu escolar el vostre piu

 en mes plecs i carnadures.

 Una bretxa tinc oberta

 perquè vós us hi enfonseu,

 sacsegeu-me en l’escomesa

 i trempeu, fiqueu, furgueu.

 Verga dura amb què somio,

 m’encasteu per la meitat:

 la figa alço a la vista

 de vós, que us vull encalçat.

 Cavalqueu-me, ensementeu-me,

 Recardeu-me el cony batut:

 vostra sóc per enfonyar-vos

 de cara, d’esquena i cul.

 I mentre jo us excito

 esmolant-vos l’eina grossa

 vull que els mugrons em premeu

 mentre em refregueu la soca.

 No sentiu com regalimo

 sudoracions orbitals?

 Torneu a trempar, us prego,

 i feu-me esclatar les sangs.

 Oloreu la meva xona,

 rellepeu-me el turonet,

 xucleu-me entremig les natges,

 soscaveu el meu domeny.

 Ensenyoriu-vos, senyor,

 entre els meus plecs relliscants,

 i gemegueu sense fi

 dins el meu cony implorant.

 Escorreu-vos dins ma boca

 i entre els meus pits embogits,

 i endins la meva carn fonda

 sigui al cony o entre el palpís.

 No ens cal tàlem per cardar,

 només joiós bé de déu:

 un plaer sexual gegant

 fins l’esgotament extrem.

 EVA BUSOM

Bé, doncs, gaudiu-ne.

Salut i independència,

Cesc.

Quan ja semblava que la comèdia aquesta de l’ Estafatut estava dada i beneïda, el Resident Montilia va a Madrid acompanyat dels seus inseparables socis d’ IC i ERC –que l’ aplaudeixen amb les orelles- a regalar-se temps i a obsequiar als seus compatriotes del pp amb la possibilitat d’ abraonar-s’hi amb més nombre.

Queda clar, com deia en Jordi Barbeta, que el psoe se’n vol rentar les mans sense ni tant sols mullar-se-les. Ja els va bé que la feina els la faci el pp.

Pocs dies abans els 25 siwanistes del PSZzz ja van votar amb entusiasme patriòtic i també amb el pp; el menjar-se amb patates la poca autonomia de la que gaudien els ports catalans.

Suposo que la direcció d’ Esquerra deu considerar-ho tot plegat com un servei a l’ estació federal que aquesta xusma intenta vendre’ns.

D’ Esquerra ja fa temps que no entenc res de res, de fet no veig per la xarxa a ningú que els entengui i defensi, amb un mínim de credibilitat no sectària, el que la direcció està perpetrant dia sí dia també. Un suïcidi en tota regla.

Ben aviat la direcció d’ E es trobarà en la disjuntiva de triar entre “tripartit o ERC”, que en deia en Gonzalez a l’ Avui. Que ja és trist heure-se-les d’ aquesta manera.

Salut i independència,

Cesc.

Pel que sembla les coses no pinten gens bé. Ecspanya passa de campiona del món mundial de la petulància a simple membre dels  PIGS vigilats…a les portes d’ una intervenció per tutoritzar-la de fer-les més grosses. I podeu pujar-hi a peu dret que als catalans ens tocarà el rebre. La munyida que s’ aproxima serà d’ antologia. Res hi posaran alemanys o francesos si troben abans res que pugui ser aportat pels catalans.

Marxar d’ ecspanya passa de ser una sortida a ser La Sortida. L’única. Aquella opció que només depèn de nosaltres.

El President Pujol, per qui sempre he sentit afecte i respecte, sempre havia mantingut una posició escèptica respecte les possibilitats de reeixir de l’ independentisme. Aquest posicionament s’ ha anat refredant i avui compartim més que no pas ho fèiem fa uns anys.

El President sempre ha parlat i ho va fer, públicament, al Petit Palau la primavera del 2004, de que l’ accessió a la plena sobirania només venia per esfondraments de metròpolis o per crisi molt agudes . Ja ho tenim tot a l’ abast.

Si bé la independència només depèn de nosaltres, també és cert que a l’ independentisme li cal millorar articulació i muscle, i amb això tinc la sensació que perdem una mica el temps, que ens perd l’ estètica i no acabem d’ anar per feina. No concretem ni acabem de tancar res de profit…i així no farem ni cinc de calaix.

Organitzar-nos a casa, i parlo per RCat que és d’ on sóc partidísticament, és imprescindible per poder sortir a vendre res a fora. Però l’ organització interna, en sí mateixa, no ven res. És estèril si no es dota força per sortir portes enfora.

Si s’ ha de concretar l’ opció Joan Laporta s’ ha de començar a concretar ben aviat, ja anem contrarellotge i costarà molt de bastir i de tenir èxit si deixem passar gaire més dies.

Estem en un moment propici, una oportunitat així no la podem deixar passar. Tenim la raó i podem tenir la força. Esforcem-nos-hi, doncs.

Salut i independència,

Cesc.

Mediocre és el perfil de coses que fa un polític com en García Albiol. Al marge d’aquest pamflet de suposada propaganda política. Ell i la seva “presidenta” fan un trist paper en el cas que ens ocupava ahir, certament. La pregunta del milió seria què és el que ens ha passat per arribar en aquest punt?.

Tot el rebombori muntat és insubstancial, perquè es tracta d’intentar esgarrapar quatre vots posant les urpes en les bosses electorals on hi plana la desesperació. Vull dir on hi ha fatiga existencial, més que material.

El més fumut del cas, però, és que aquest cansament comença a ser generalitzat. L’actual model d’exercir la política sembla haver tocat sostre. Insisteixo: només cal veure el perfil de molts dels candidats que avui ja comencen a gallejar per les cantonades. Són gent d’una grisor demostrada, només aptes per produir una grisor encara més grossa.

Mentre aquí perdem bous i esquelles discutint si un pamflet determinat provoca o no xenofòbia, deixem de banda coses que en realitat comporten efectes encara més perniciosos. (No és que vulgui desmerèixer la qüestió de la xenofòbia, que no és menor. No. Però crec que aquest cas, aquesta veta, ja no dona més de sí).

El que mi em sobta és la impunitat del polític. M’explico: per encarar unes eleccions hi ha uns dies estipulats de campanya, o no? A mi m’escandalitza veure amb quina facilitat allò que és oficial és pot obviar sense gaire angúnies, si ostentes la condició de “polític”. El que és campanya se li en diu pre-campanya i aquí ens quedem tots tant amples. Si la cosa queda a dos anys vista, parlem de la pre-campanya de la pre-campanya de la pre-campanya. I així fent fins esquivar el que en teoria dicta la llei. A més dels pamflets del Sr. Garcia Albiol, avui ja corre el rostre novament tunejat de la Sanchez Camacho amunt i avall, aferrat en els busos de Barcelona. Per fer pre-campanya, of course.

Intenta fer tu cabrioles com aquesta i veuràs el pa que s’hi gasta. El més terrible de tot –i és el que realment provoca la fatiga- és que tota aquesta manera de funcionar no aporta res de valor afegit. Quina idea força hi ha rere aquest avançament del període electoral per la via del fet consumat i que a mi em podria justificar mínimament aquesta presa de pèl ? Cap ni una. Absència total d’allò que hauria de ser la política entesa com a referent de país. Res que marqui cap directriu si no és cap els conceptes més rupestres i delirants de la nostra societat. El que realment indigna és veure que totes aquestes energies i mitjans només es dirigeixen cap el no res.

Aquest fenomen no té traducció en el quefer d’una empresa o d’un particular. Els recursos –i més en temps de crisi!- s’han d’optimitzar, fer-los més rendibles que mai. I sempre dins els termes que estipula la llei. Veure aquest malbaratament de recursos morals i materials, porta directe cap el desencís col·lectiu.

Hem de fer net en moltes parcel·les d’aquest país. Aquí, també. I a fons. Sense l’exercici de la política entesa sempre en termes d’excel·lència ho tenim tot perdut. Per aquesta via guanyaran sempre els Albiols, les Sánchez Camacho i tota la carrua de politicastres que proclamen una Catalunya espanyola i sotmesa, fruit de la desesperació. Contra això hem de revoltar-nos i considerar l’excel·lència una de les prioritats de la nostra nació un cop alliberada!

Salut i independència,

Cesc.

És ben sabut i en el llibre “Así fue” de l’ Arzalluz hi queda ben explicat i detallat que durant el franquisme el psoe va desaparèixer del mapa…de la lluita antifranquista. No van fer res de res fins que aquell general va morir al llit. De vell…

Hi ha casos, però,  de gran “coratge” com ho és el cas de Joan Ferran i Serafini, àlies ”el crostes“, condemnat per actes terroristes contra avis malalts a Lourdes i després amnistiat el 77. Quin valent aquest!

Però per norma general els sociates van viure un llarg son letàrgic i tot just ara es desvetllen per homenatjar feixistes com en Marquès de Samaranch, o per reclamar al Tribunal Supremo, hereu directe del TOP (Tribunal de Orden Público) -també d’ origen feixista- que faci la vista grossa amb el seu ex càrrec electe Garzón empresonador preventiu d’ independentistes en temps olímpics i encobridor de torturadors dins els cossos i forces de seguretat de l’ estat.  Un dels seus. Queda clar.

Sociates que exposen a Brussel.les, ara que tenen una estèril presidència de l’ UE, el primer exemplar de la constitució tardo-franquista ecspanyola del 78 plena, com no podria ser d’ altra manera, de grafismes feixistes…l’ articulat n’ és a totes les edicions.

Sociates com el Resident Montilia i en Nadal, entre tots els altres, que critiquen, menytenen, silencïen i boicotegen, tant com poden, les consultes sortides de la societat civil. Naturalment no s’ acosten a cap urna i prohibeixen els seus de participar o col.laborar-hi, gent de democràcia de despatx com són.

L’ Iceta, aquella espècie de tieta babosa, titlla en Mas d’ independentista, com si fos un insult o una desviació ocultable, com si fos un tapat de l’ independentisme. Textualment diu “s’ està amagant la veritable naturalesa independentista de Mas”, com si s’ amagués que fos violador o pederasta o un ritualista satànic sàdic. Tot això mentre ell governa amb qui, i gràcies a qui, s’ omple la boca de proclames independentistes mentre signa concedir la Creu de Sant Jordi a uns fiscals que van voler empresonar el President de Catalunya i al majordom dels borbons. Que regnen, també, per concessió i com hereus del feixisme franquista amb l’ entusiasme reiterat sociata.

Ara venen eleccions i m’ agradaria que, entre tots, reuníssim munició argumental suficient com per combatre aquesta escòria procliu als homenatges feixistes. No fos cas que amb un altre simple i desvergonyit “que ve la dreta” quedessin sense desemmascarar.

Salut i independència,

Cesc.

Cal reconèixer que en Mas no tenia una feina gens senzilla sent Cap de l’ Oposició amb un sociatisme monopolitzant tots els ressorts del poder, i d’ informació, per tal de deixar ben patent que de pacte amb ecspanya no n’ hi ha cap, ni bilateralitat ni autonomia ni res que no sigui submissió absoluta als designis arbitraris dels ecspanyols.

Per si en tenia algú cap dubte ben aviat quedaran tots ben esvaïts. Clars i transparents.

Ell ha aconseguit de deixar ben clar que ni amb ZP,  ni amb cap sociata, Catalunya hi guanya res de res.  Que els sociates, per no tenir, no tenen, ni donen, el valor que els seus compatriotes del pp otorguen a la paraula donada. Que el seu és un federalisme retòric i que el seu catalanisme és d’ encaix a la voluntat partidista on es supediten.

També vull agrair-li que encari la campanya al Parlament mirant d’ atreure cap a l’ eix nacional votants catalans que encara són seduïts per partits d’ obediència ecspanyola deixant sempre clar que CDC té un mandat congressual dretadecidirista sense topalls de cap mena. Fent-ho no enganya a ningú i desgasta l’ eix no-nacional en benefici del propi. Ben fet.

El que ja no tinc tant clar és que s’ emboliqui amb concerts i confederacions quan és ben evident que el futur no dona un ventall d’ opcions tant generós, ni crec que el poble estigui per més experiments pactistes. Però ell deu saber perquè ho fa.

Fins i tot el President Pujol, aprofita cada aparició pública que té a l’ abast per dir que amb ecspanya no hi ha pacte que no sigui esguerrat. No cal insistir-hi massa més, doncs.

Només espero que el tactisme aquest, formi part d’ una estratègia de més llarga volada, que sigui una tàctica electoral per maximitzar resultats, però que després, un cop assolit l’ objectiu no ens embarqui,  també ell, en aventures pactistes amb qui les incompleix sistemàticament. Que avantposi el pragmatisme a l’ aventurisme estèril de més pactes cul-de-sac. La lliçó també ell l’ ha de tenir apresa.

El que sí que també vull agrair-li és que continuï encarant la campanya  no rivalitzant amb els altres integrants de l’ eix nacional i que es centri en el veritable enemic  a batre. Malgrat que a blogs i webs he vist encaraments entre convergents, gent d’ Esquerra i Reagrupats, també és cert que des de les direccions de les diferents opcions catalanes no les he vistes. I això és bo. És bo per l’ eix. És bo per Catalunya.

Sembla, a més a més, que el sociatisme tornarà al mata-degolla amb el pp. Això seria formidable, que s’ esbatussin ells entretant nosaltres eixamplem tant com sigui possible el nostre espai. Si som civilitzats hi guanyarem tots.

Salut i independència.

Cesc.

Benvolguda Mònica,

T’han tant estimbat que estic molt content d’ haver tingut una setmana tranquil-la, sense urgències sobrevingudes, sense vols, ni hotels, ni restaurants d’ última hora. Tot, tal i com estava previst. Sense sorpreses. Bé, de sorpreses sempre en tinc, conec més bé el món del taxi, això és cert. Els taxis t’ alliberen de moltes coses, i segons com, poden anar tant ben coordinats com un set de vuit amb folre i manilles.

Però m’ ha agradat d’ anar tranquil, mai ociós, això mai,  per entendre certes coses que em semblaven inconnexes.

Estic convençut que si la Història i la genètica haguessin anat de diferent manera i tots dos ens trobéssim en un suposat reducte cultural monàstic i mixt; d’ ara fa dos segles o tres o cinc, tant és, el celibat mai ens hagués capficat pas gota, comparat amb com ho faria la vida contemplativa i regalada que aquesta escòria sociata  tant bé practiquen i frueixen practicant. Aquest dolce fare niente que els caracteritza. Això sí que m’ amoïnaria que ens afectés a nosaltres.

Veure com elles callen, mentre ells obren prostíbuls ja era prova de connivència, de complicitat partidista, ells i elles ho saben el que es fan. 45 Mònica, 45 puticlubs en pocs dies autoritzats de bell nou només a Barcelona, pels de la rosa i els de la pastanaga, coordinadament amb els cossos i forces de seguretat del seu Estat per eixamplar quota. El que ens neguen…d’ estat, s’ ho regalen d’ industria del sexe a l’ engròs.

Després surt el dels taxistes a dir que cal anar ben sovint a mal follar-se. Lògic. De puteros. De putes i proxenetes. Ells i elles, de la maneta. El partit, el negoci. Els fills a la Deutsche…i a posar cara i posat de no haver trencat mai cap plat, de bufanúvols. Vaixelles!!

Recordo la teva cara al 33, tota tu com a una imatge brutal d’ assedegament de voluntat informativa, ja llavors, jo, treballava per Àsia, sovint des de casa, i a voltes esperar-te era una heroïcitat, no parlem ja de la Gemma i els seus teatres o concerts. Nits en blanc. Nits que es feien dia. Literalment. Acabar la Gemma i rebre la primera telefonada desde Kobe o Singapur.

Nits perdudes a la meva biologia, nits inoblidables als meus records.

Aquests sociates, com sempre fa qui et menysté i t’ insulta, et regala motius i justificacions per posar fil a l’ agulla, per menys  vida contemplativa i anestesiada i més professionalitat i voluntat de servei com a resposta. Et cedeix més motius per anar per feina. Amb més ganes. Com sempre hem tingut propensió a fer. Mònica.

Trobar motius per aixecar-se cada matí, en el teu cas no costa pas gaire, si mai t’ ha costat. Una família que t’ estimes, i per la qual molts sentim solidaritat. Una feina que sense moure’t gaire et permet grans resultats.

De ben segur que, a La Casa, n’ hi ha més d’un de nova Gemma, gent amb ganes i trempera, la professionalitat dels quals transcendeix qualsevol analítica retributiva i prop de la feina; un hospital, a Sant Joan Despí mateix, amb unes desviacions pressupostàries d’ antologia. El Broggi. Fet públic per la Sindicatura de Comptes, Andreu ajuda-la. Posem-hi llum i que ella en coordini els taquígrafs.

No massa més lluny, a Esplugues, el cas de connivència entre ENDESA i el PSZzz a la CAUFEC, hectàrees requalificades a la Porta de la Diagonal  que tantes coses explicarien dels talls de llum i tantes indulgències perpetrades.

De tantes vaques sagrades de Diputació, matrimonis i ministeris…de què et penses que balbuceja l’ al.lòcton Resident Montilia? i la maChacón exregidora? I l’ Hernadez requalificadora? No només són els €500M. No només. Explica’ns què hi passa, Mònica. Per l’ amor, o la mort, de Déu.

Benvolguda Mònica, pots passar a la posteritat com qui va negar trenta milions de merda al millor Barça de la Història, no pas per tu, de ben segur, o bé passar-hi com qui va enviar el sociatisme al femer, a fornicar sota l’ allau de condons  que els seus prostíbuls ens generaran…en connivència, complicitat i col.laboració d’ elles. Les sociates, les qui l’ alliberament de les dones mai els ha agradat gota ( elles lliures?). Cada dona alliberada i conscient de ser-ho un vot menys pels sociates. Puja-hi a peu dret.

Tu tries, benvolguda, sigues tu; mai hi ha preguntes estúpides…si no les vols/has de fer.

Salut i independència,

Cesc.

Ahir vaig llegir aquesta entrevista a l’ Avui, on s’ hi parla de la que ens cau al damunt. Llegint-la em va portar a reflexionar sobre un fet que em va passar la setmana passada a Qatar.

A Doha s’ hi està construint un gran aeroport, de fet és l’ obra, actualment en marxa al planeta, amb més pressupost de totes, em van dir que superava en escreix l’ ampliació del canal de Panamà que també s’ ha engegat enguany a Amèrica.

Bé, vaig anar-hi a presentar uns productes perquè hi fossin prescrits per una enginyeria danesa que hi treballa. El producte els interessava però em calia una aprovació o homologació del ministeri d’ indústria de l’ Emirat.

Vaig anar cap al ministeri a explicar-los el cas i a demanar la certificació de marres, em van atendre molt bé i em van dir que cap problema, que hi tornés l’ endemà que ho tindrien a punt. L’ endemà hi vaig tornar però després d’ esperar-m’hi més de dues hores el funcionari no havia tornat d’ “esmorzar”. Al dia següent també “esmorzava”, però aquell segon dia m’ hi vaig fixar més bé i vaig veure una bústia on si podia opinar sobre el servei rebut. M’ hi vaig esplaiar.

El tercer dia hi havia a la taula que em tocava d’ adreçar-me una noia jove, em tenia tots els papers a punt i es va disculpar en nom del ministeri per l’ endarreriment injustificat (tres dies?!?), no em vaig poder estar de preguntar pel seu antecessor a la cadira. Em va dir que havia estat acomiadat per no arribar esmorzat a la feina. Amb tota la naturalitat del món.

Qatar quan hi vaig anar per primera vegada, l’ any 96 o 97 era el segon país més pobre d’ Orient Mitjà, només per davant d’ un Yemen en guerra permanent. Al 2009 ja era el segon país del món amb la renda per càpita més alta…no dubto pas que ben aviat serà el primer…i no pas només pel nou aeroport…

A Catalunya és impensable que puguis acomiadar un funcionari per no arribar esmorzat a la feina (si el pots acomiadar d’ alguna manera), és improbable que et facin la feina en tres dies, és inaudit que se’t disculpin per la seva incompetència i impossible o inútil denunciar-ne la presa de pèl als administrats als que atén i serveix.

D’ aquí a tres o quatre setmanes hi tornaré a Qatar, a tancar la venda i a veure-hi el MotoGP on m’ han convidat, veurem amb quina diligència els funcionaris de l’ Agència Tributària ecspanyola retornaran l’ IVA a l’ empresa que farà la venda.

Només pensar que el 45% del PIB català està en mans de l’ Administració, no m’ estranyen gens les conclusions de l’ entrevistat a l’ Avui. Diria que fa curt i tot.

Salut i independència,

Cesc.