No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible.

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor.

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir.

Algú deia, en aquest mateix Bloc, que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós… i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.

Se’m fa difícil, hores d’ara, preveure què pot passar amb la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència, oi més quan encara no està clar el paper que finalment jugarà Reagrupament. Tinc la impressió, però, que el principal obstacle a superar serà el de contrarestar la normalitat amb què molts ciutadans de Catalunya han acabat acceptant una situació absolutament anormal i insostenible.

Tot i que hom pot recordar que històricament hi ha hagut moviments i partits que han reeixit en molt poc temps, és possible que costi de fer creïble una proposta sortida del no res i en quatre dies. Podem parlar de la necessitat de la regeneració política, de l’apoltronament dels professionals de la política, però en el fons una part important de la població ja dóna com a normal i irremeiable la situació actual i acaba pensant que, al capdavall, la política és això i que els que vinguin nous acabarien fent el mateix que els altres.

D’estudis sobre l’espoli fiscal que pateix Catalunya n’hi ha molts; i, encara que puguin diferir en matisos, tots coincideixen en què el preu que paguem els catalans per a ser espanyols és descomunal i insostenible. Cap país del món podria suportar ni toleraria un espoli equivalent al 10% del PIB, o el que és el mateix que a cada català ens costa tres mil euros anuals el fet de mantenir-nos dins de l’Estat Espanyol. Una quota elevadíssima per a formar part d’un club que ens menysprea i ens discrimina en tots els sentits. Ja hi ha estudis sobre el que es podria arribar a fer anualment si amb un Estat propi ens alliberéssim d’aquest espoli: des d’increment de pensions a millora de serveis o d’infraestructures. Però els catalans hem assimilat com a normal aquest espoli, fins al punt que alguns poden vanagloriar-se d’aconseguir la promesa (que saben que després no es complirà) de reduir-ne una petita part. Com si féssim un homenatge i nomenéssim benefactor el lladre que promet robar-nos una mica menys.

Amb absoluta normalitat s’accepta una Constitució que estableix (en contra dels principis de la pròpia Constitució) la discriminació dels ciutadans de l’Estat en funció de la seva llengua; una discriminació que en un país normal seria titllada simplement de racista. I en canvi, aquí, és ratificada per un Tribunal Constitucional corromput políticament, i acceptada amb més o menys resignació per sectors de la societat catalana com la cosa més normal del món. Tenim, en general, una Justícia que es mou als dictats de la política, que fa judicis d’intencions en funció de l’interès de determinades ideologies, i com a màxim els més agosarats arriben a  discrepar-hi, enlloc d’exigir-ne la imputació per corruptes.

Hi ha partits i persones, algunes penso que sense mala fe, que no es cansen de proposar i de reivindicar un model federal que saben que és radicalment rebutjat per la part amb qui ens hauríem de federar. Els dirigents socialistes, però també una gran massa de votants, continuen veient com a normal que les seves propostes federalistes i de convivència al si de l’Estat siguin menyspreades i ridiculitzades pels seus propis dirigents i companys de partit. I amb tota normalitat aspiren, sabent que és pura utopia, a ser menystinguts una mica menys. Parlen de no arriscar-se a aventures de final incert, referint-se a la independència, quan ells ens han portat, una i una altra vegada, a aventures absolutament fracassades. Però és un fracàs que els nostres dirigents, i amb ells una part de la societat catalana, ja accepten en un fatalisme crònic com a normal.

Presentem com a victòries el que són simples derrotes, potser menys estrepitoses que altres, però derrotes al capdavall. I el que és més greu, les assumim com a normals i encara ens demanen que agraïm als nostres agressors que prometen ser menys cruels que els altres.

La resposta normal i lògica, en un país normal, seria acabar d’una vegada amb tanta humiliació i tant d’odi contra els catalans, de l’única manera normal i lògica possible: creant un Estat propi. Però estem tan avesats a pagar una quota altíssima per a ser discriminats i menyspreats que som capaços d’agrair i donar la nostra confiança a qui ens prometi, sense sortir d’aquesta insòlita normalitat, que les agressions i l’espoli potser serà menys durs. Com si el nostre destí estigués entre romandre en una cel·la de càstig o gaudir del privilegi d’una cel·la normal, enlloc de trobar normal i lògica la via cap a la plena llibertat.

Fins al darrer moment, viurem una carrera de desgast per veure quin gall es fa amo del galliner o per veure si acabarem presentant dos galliners per separat. No hi ha dia que als mitjans de comunicació i sobretot als fòrums digitals no apareguin escrits intentant recolzar l’actitud del metge de Puigcerdà o la de l’ex President blaugrana. En el pitjor dels casos, insensatament perquè no sabem com acabarà tot plegat, n’hi ha que es dediquen a carregar i a desqualificar el qui avui pot semblar un adversari, demà pot ser un soci de coalició i, en qualsevol cas, en un moment o altre haurà de ser un aliat imprescindible.

Uns i altres s’esforcen per presentar-se com els més legitimats per a liderar el que hauria de ser la coalició independentista transversal que hauria de revolucionar el panorama política català. Des de qui argumenta que Carretero hauria de ser-ne el capdavanter perquè va ser també el primer en exposar públicament el seu projecte, a qui defensa Solidaritat perquè és qui ha creat la Plataforma on haurien d’integrar-se tant el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, com el Reagrupament de Joan Carretero. A partir d’aquí, hi ha els mutus retrets de personalisme dels seus dirigents, de dialogar més a través dels mitjans que discretament cara a cara, i els fidels d’ambdós bàndols que troben mil i un arguments per a defensar el procés seguit pel seu grup. Sincerament, els arguments i les raons, en aquest cas, em serveixen de ben poc. Ja sé que no hi ha ni el partit perfecte ni el candidat immaculat. M’importa ben poc saber quin dels dos és més personalista, quin és més obert i transparent, o quin dels procediments encetats és el més correcte. L’únic que m’interessa és quin pot ser més eficaç per a la consecució de l’objectiu comú.

Com a militant d’ERC ¹ he estat, des de fa anys, molt crític amb la direcció del Partit sense enquadrar-me en cap dels corrents interns que Joan Puigcercós ha aconseguit finalment engolir o foragitar. Precisament aquests dies de vacances he publicat tot un seguit d’articles sota el títol “Dels corrents crítics als projectes personals” en què faig un resum del procés que ha seguit Joan Puigcercós per a fer-se amo i senyor del partit republicà. Com a independentista que no aspiro (i no vull) a cap càrrec ni figurar a cap llista, no em preocupa tant la destrossa interna que n’ha fet l’actual direcció d’Esquerra com que aquesta destrossa sigui un fre i un obstacle per a les aspiracions de molts catalans d’avançar definitivament cap a la independència. També com a militant d’ERC vaig saludar molt sincerament l’aparició de Reagrupament, i després de Solidaritat Catalana, perquè crec que el país necessita un revulsiu que reculli l’anhel de molts catalans, frustrat en bona part per l’erràtica política de la direcció republicana.

Ara mateix, doncs, m’importen ben pocs les raons que em poden donar els dirigents d’Esquerra per a argumentar que aquesta vegada sí que aniran de debò, que a CiU li exigiran tot allò que no van exigir als socialistes; o les raons que em poden donar els reagrupats per a defensar el lideratge de Carretero o les dels altres defensant l’opció laportista. El que de veritat importa, o almenys a mi m’importa, és que l’opció o les opcions resultants siguin les més eficaces per al país. Si al capdavall de tot el procés de liquidació de les dissidències i discrepàncies internes, Joan Puigcercós  aconsegueix, tal com va prometre en el darrer Congrés, fer el salt per esdevenir el grup majoritari de l’esquerra, em trauré el barret i donaré per bona la purga que a priori m’ha semblat suïcida; però si, tal com pronostiquen totes les enquestes, no solament no hi ha un salt endavant (que com a mínim hauria de ser de 25 diputats) sinó que es fan passes enrere, tenint tota la conjuntura a favor, aleshores en demanaré la seva dimissió.

I el mateix es pot dir de Carretero i Laporta. Si, amb la fórmula que sigui, s’aconsegueix el resultat que caldria esperar d’un desencís general per la política dels partits tradicionals i d’un creixement innegable del sentiment sobiranista (Joan Carretero deia que menys de 10 diputats s’hauria de considerar un fracàs, i Laporta afirmava que ell no es presentava per a ser una força residual al Parlament), haurem de convenir que s’ha encertat en la fórmula i aplaudir-ne els dirigents. Contràriament, si el resultat de la picabaralla, amb entesa final o sense, és també un fracàs electoral caldrà censurar-los tots dos.

Insisteixo, m’importen ben poc les raons i els raonaments. Si en les actuals circumstàncies del tot favorables a una opció independentista, no s’assoleixen bons resultats no hi haurà altra conclusió que la ineptitud dels seus líders. Encara hi són a temps, espero, per a no malbaratar el somni de tanta gent que no perdonaria que afanys de protagonisme, preteses raons personals i orgulls mal entesos, ens aboquessin al fracàs,

(1) Com que en una intervenció anterior, algú ja em reptava a dir “què votaria jo”, només recordar que, a diferència de Carod Rovira que en afirmar que no aniria a les llistes d’ERC deia que “recuperava la llibertat de visió”, jo no l’he perduda mai aquesta “llibertat”. Puc ser soci d’una Colla castellera, però participar quan vulgui en una exhibició de Gegants. O no?

El company articulista d’aquest Bloc, en Josep Sort, s’exclamava d’una suposada ofensiva “per mar i aire” contra Reagrupament. I, naturalment, apuntava directament al sector que avui per avui sembla ser la seva competència més directa, precisament perquè és la que té els posicionaments més semblants; fins i tot copiats, segons diuen. Això em porta a reflexionar sobre el comportament dels dirigents polítics en relació als seus fidels seguidors, i a la inversa.

Vivim uns moments en què sembla que hi hagi una recomposició del mapa polític català, amb l’aparició de nous moviments i una gran quantitat traspassos de militància. Se suposa que els qui han conviscut durant temps en una mateixa formació és perquè hi han trobat molts punts en comú i moltes coincidències ideològiques. Però resulta que quan, per les raons que sigui, hom decideix fer el pas de passar a una altra formació política, aleshores descobreix en els seus antics companys de partit tots els defectes i tots els vicis; o era una mica  neci de no haver-los vist abans, o ara està carregant les tintes per a justificar la seva actitud. I no caldria, perquè tothom té dret a canviar de partit si considera que des de la nova formació podrà contribuir millor a fer avançar el país cap als objectius de ben segur que compartits.

En el darrer Congrés d’Esquerra, ara fa dos anys, el discurs de Carretero jurant i perjurant la seva fidelitat al partit (que tampoc calia) va ser dels més aplaudits. Però un cop va ser foragitat per la mateixa direcció amb l’excusa d’un article de premsa, van sorgir al sí de la formació republicana multitud de veus alegrant-se de la seva sortida, i alguns des de la direcció fins i tot afirmaven que per fi “s’havia fet net”. I a l’altra banda, els reagrupats blasmaven desaforadament els qui havien estat durant molt de temps companys de partit, com a mínim del seu màxim dirigent i de molts altres del seu equip. Una situació que s’ha repetit amb la sortida d’Esquerra de l’Uriel Bertran o l’Hèctor Bofill, i molt semblant a la que es produeix quan dirigents locals de Reagrupament, aquestes dies, han fet el pas cap a Solidaritat Catalana.

Només cal seguir els comentaris de simpatitzants en els blocs respectius de gent d’Esquerra o de Reagrupament per veure com abunden els comentaris viscerals tant en contra dels antics companys, com dels qui poden ser els futurs aliats. I això sense que aquestes veus siguin desmentides responsablement pels seus dirigents. És a dir, que des de les cúpules dels partits permeten que es vagi creant un clima d’hostilitat i d’animadversió envers els qui poden ser políticament uns adversaris, enlloc de procurar temperar els ànims i en tot cas deixar clar que aquesta no és la posició dels dirigents, ni molt menys l’oficial del grup.

Perquè, està clar, després vénen les decepcions i els desenganys. Si després de blasmar de tort i de través els antics companys d’Esquerra resulta que la direcció de Reagrupament fa una crida a formar una candidatura conjunta, més d’un queda descol·locat. El mateix pot passar amb els qui ara es dediquen a menystenir i gaire bé insultar Joan Laporta, i d’aquí a quatre dies (si tot va bé com molts esperem) poden acabar formalitzant un pacte.

Sembla com si els dirigents necessitessin unes masses exaltades, a l’estil dels “Boixos nois” , que remarquessin el propi perfil fins a extrems que no gosarien fer ells mateixos, potser per amagar que la diversitat de sigles i de grups independentistes es correspon més a personalismes i afanys de protagonisme que a diferències reals.

El Secretari general adjunt de CiU, Felip Puig, afirmava sense gaire manies que “quan l’independentisme esdevingui voluntat compartida i majoritària de la societat catalana, la federació liderarà aquest procés”. Un frase en sintonia amb aquella “manca de maduresa de la societat catalana” a què feia referència l’Artur Mas. Diuen els convergent que continuen fent-se seva la idea del dret a decidir, però que ara, en aquesta propera legislatura, encara toca. A tot estirar, en els propers quatre anys proposaran exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic.

A CiU són conscients que de cara a aquestes eleccions no els convé presentar una imatge excessivament independentista que els allunyaria de la centralitat i podria posar en perill la fita de conquerir la Plaça de Sant Jaume. La resposta més fàcil, però potser no la més encertada, és, com ja s’han afanyat a fer des d’Esquerra i des d’altres sectors independentistes, carregar contra aquests polítics que no tenen suficient coratge i sobretot que sembla que prioritzin l’objectiu de seure a les poltrones del poder. Així, per a Esquerra, el panorama queda molt més clarificat: Hi ha una partits autonomistes, partidaris d’anar fent la viu viu en el marc de l’estat espanyol, on hi hauria tant CiU com els Socialistes i IC-V, enfront de l’únic partit parlamentari que aposta clarament per l’assoliment d’un Estat propi. Un argument que se li gira en contra a Esquerra, quan apareixen noves plataformes i propostes electorals desacomplexadament independentistes que li retreuen el seu galdós paper amb el tripartit i que s’atribueixen elles ser les veritables opcions per la independència.

Al meu entendre, tal com ja he dit en altres ocasions, l’enfocament és erroni i mancat de perspectiva. Tant de bo fos cert que CiU estigués disposada, com diu, a exercir el dret a decidir en un tema concret com el del Concert econòmic. Segons quins siguin els resultats electorals de l’octubre, el més probable és que no facin ni això. Però és que el tema del Concert econòmic el va començar a treure a principis dels 90 ERC, basant-se entre altres amb estudis de l’actual Conseller d’Economia Antoni Castells. I aleshores allò semblava una utopia. La centralitat política, en aquells anys, quedava lluny de la reivindicació del Concert econòmic, i molt més encara feta sobre la base del dret a decidir.

No és que CiU hagi sofert una transformació per ella mateixa. La que ha canviat és la societat catalana, que ha forçat la federació nacionalista a canviar el discurs per a mantenir-se en la centralitat. Esquerra pot blasmar ara que els convergents es quedin tan curts renunciant en aquesta legislatura a emprendre definitivament el procés cap a la independència, però això deu ser degut a què ja no recorden què van aprovar en el darrer Congrés del Partit, ara fa tot just dos anys. Per exemple, en un apartat de l’estratègia política aprovada  es parla de “la necessitat d’assolir a partir de 2010 un model de Concert econòmic”. I més endavant en l’apartat que porta per títol “Condicions per a eventuals pactes durant la legislatura 2010–2014”  diu “Esquerra ha de centrar el debat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya als voltant del concert econòmic”. I per acabar-ho de reblar, la ponència estratègica aprovada per Esquerra diu: “La política d’aliances que, en el seu cas, seguirà Esquerra per a la configuració d’un nou govern al Principat de Catalunya durant la legislatura 2010–2014, es basarà en les següents condicions: Concert econòmic. Esquerra proposarà negociacions amb l’Estat Espanyol per tal d’assolir el concert econòmic, coincidint amb la revisió quinquenal de l’actual model¹. En cas de negativa del Govern espanyol, caldrà convocar una consulta popular de suport a la demanda del concert econòmic….”. I després d’incloure el 2014 com a possible data per a una consulta popular, la ponència acaba afirmant: “Tanmateix, no es tracta de posar data a la independència, sinó de fixar un probable horitzó en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament i, al mateix temps, que aquest referent emblemàtic actuï com a estímul per tal que en dues legislatures² es preparin les condicions per aconseguir la majoria social que faci possible que el Principat esdevingui un Estat propi.”

Això ho aprovava Esquerra ara fa dos anys, per una amplíssima majoria dels seus militants, i entre altres ho van votar també Joan Carretero i Uriel Bertran. I aquella proposta d’Esquerra per a aquesta propera legislatura no era tan diferent del que proposa ara CiU. No es tracta de retreure res a ningú, sinó d’admetre que la societat avança a un ritme que no sempre coincideix amb el dels polítics, afortunadament. I es tracta de no pretendre atribuir-se protagonismes, que en el millor dels casos són compartits, perquè són molts i diversos els factors que han permès aquest canvi, que els partits polítics ni esperaven ni havien previst.  Tothom, en aquest darrer any, ha hagut de ressituar-se per seguir el ritme que li marcava la societat catalana.

L’objectiu, doncs, no hauria de ser pretendre demostrar que només nosaltres ( tant se val si ho diuen els convergents, els republicans, els reagrupats o els laportistes) defensem de veritat els interessos d’una Catalunya que aspira a la plena llibertat, ni que només la nostra victòria ens farà avançar com a país. L’objectiu hauria de ser aconseguir entre tots que la centralitat política del país sigui la via independentista. I tant se valdrà, aleshores, que siguin els convergents o uns altres els qui la liderin.

¹ És a dir, com a mínim començar a negociar el Concert econòmic a partir de la tardor del 2014

² Això vol dir que seria a partir del 2018

Deia temps enrere, saludant la irrupció de Joan Carretero amb el seu Reagrupament en el panorama política català, que perquè la operació tingués èxit calia dosificació les aparicions públiques creant un clima creixent i continuat de sumar adhesions i generar engrescament col·lectiu. No és fàcil sortir amb una nova marca electoral i fer-se un lloc al Parlament; hi ha uns hàbits adquirits per part de la ciutadania, tant si és per reiterar la confiança a una mateixa força política malgrat els desenganys i que no acabi de convèncer del tot, com si és per a desconfiar de tots i de tothom i quedar-se amb l’abstenció. I per més que hi hagi un increment del sentiment sobiranista, les enquestes continuen apuntant a la majoria convergent, la davallada dels republicans i la no entrada al Parlament de cap nova força independentista.

Des d’aleshores ençà, no sé si per incapacitat, per impotència o per error tàctic, Carretero ha estat incapaç de generar aquest engrescament col·lectiu que podia omplir el buit deixat d’una banda per les pors acomodatícies de CiU i de l’altra pels errors comesos per Esquerra. D’aquell considerar un fracàs treure menys de deu diputats hem passat a aspirar tenir algun tipus de representació, sense saber a tres mesos vista sota quina fórmula es presentarà. Els esdeveniments, objectivament, han estat favorables a la creació d’aquesta nova opció política, però no s’hi ha sabut donar la resposta adient. Ben al contrari, han aflorat contradiccions internes, disputes i desercions.

Desconec com han anat i en quina situació es troben hores d’ara les negociacions per a formalitzar una candidatura conjunta amb Joan Laporta. Però és evident que les coses no s’han fet bé. Era molt arriscat esperar la disponibilitat de Joan Laporta, fins al mes de juny, per a endegar d’una manera definitiva aquesta nova candidatura, i més o menys tothom donava per fet que al final arribaria a bon port. S’han perdut molts mesos, sense fer créixer el moviment emprès i limitant-se a mantenir en l’horitzó unes expectatives que de no concretar-se seran vistes com un fracàs absolut. No sé si per personalismes o perquè Laporta s’ha adonat que Reagrupament no agafava el vol que semblava inicialment que havia d’agafar, el cas és que ha decidit tirar pel dret i treure’s de la màniga una Solidaritat Catalana per la Independència, flanquejat per dues de les cares més visibles de les consultes independentistes, Alfons López Tena i Uriel Bertran. La proposta inicial, en què s’invitava a CiU i a Esquerra a sumar-s’hi, només es podia entendre com una broma o com una proposta feta per a ser rebutjada per tal de poder utilitzar el rebuig per a justificar la seva decisió de presentar-se. Reagrupament, que confiava en la incorporació de Joan Laporta, s’ha trobat descol·locat i amb el dilema de ser ell qui s’apunti com un grup més al projecte de Solidaritat o d’arriscar-se a quedar fora de l’escena política. Per acabar-ho d’adobar apareix la nova proposta sobiranista entorn de SI.

L’espectacle és, com a mínim, esperpèntic. Tothom fa proclames insistint en la necessitat d’una candidatura transversal que aglutini tot el sobiranisme i que teòricament hauria de trencar amb la inèrcia actual d’un nacionalisme conservador representat per CiU i un de més progressista representat per Esquerra. Però els mateixos que prediquen la unitat i la transversalitat es barallen entre ells perquè al capdavall tothom vol una paller, però que ell en sigui el pal. És difícil retreure a cap grup parlamentari que no vulgui sumar-se a un projecte transversal, quan des d’aquest mateix sector sobiranista (no sé si algú és capaç de discernir entre les diferències programàtiques de Reagrupament, de Solidaritat o de SI) ja es disputen el lideratge.

Ho deia també dies enrere: estem fent tard, per no arribar enlloc. El marge de maniobra ja és mínim, per no dir inexistent. O de forma immediata una d’aquestes candidatures aconsegueix erigir-se en l’element aglutinador que vagi incorporant la resta, i entenc que en l’actual situació és Joan Laporta qui es troba més ben situat, o ens aboquem tots al fracàs més absolut. Si algú, des dels serveis secrets del nacionalisme espanyol, hagués planificat l’aparició de tantes propostes independentistes amb l’objectiu de boicotejar-les totes, no ho hauria pogut fer millor. Si jo fos del PSC o del PP estaria d’allò més content amb l’espectacle; probablement, també ho estan els dirigents de CiU i d’Esquerra que veuen com s’autodestrueixen entre ells uns possibles competidors en les eleccions; però de ben segur que tot plegat porta al desànim i al desencís de molts catalans que havien començat a posar il·lusions en un nou projecte que ens havia de portar qui sap on. I vist el panorama, és d’allò més lògic que molts independentistes acabin votant com sempre CiU o Esquerra, o que es quedin a casa.

Els independentistes estem massa avesats buscar-nos enemics entre nosaltres mateixos, sense diferenciar el que són matisos o divergències tàctiques dels veritables enemics. I no solament això; un cop feta la línia divisòria, sovint errònia, intentem col·locar a l’altra banda el màxim de gent, de grups i de sectors possibles, com si no poguéssim reafirmar-nos per nosaltres mateixos i haguéssim de magnificar les divergències o els presumptes errors dels altres per a fer més creïble la nostra proposta. No deixa de ser un complex d’inferioritat, una poca confiança en els nostres propis valors, o potser la inseguretat que genera imaginar la possibilitat que no siguem nosaltres precisament els escollits com a protagonistes de l’assoliment de la fita final.

Alguns independentistes, sovint des de plataformes o grups ben marginals, se senten alliberats si poden autoerigir-se ells com els únics defensors de la pàtria, essent la resta una barreja de traïdors, botiflers, col·laboracionistes, venuts o incapacitats per la por i per interessos particulars. Des d’aquesta visió, el panorama seria tan desolador i catastròfic que no sé si valdria la pena continuar lluitant per la independència d’aquest país.

Particularment seria partidari de no pretendre fer unes línies divisòries massa estrictes, perquè fins i tot a les files del Partit Popular trobaríem persones (no gaires, d’acord) que hi militen o el voten pensant honestament que els seus postulats són els millors per a Catalunya, i que no van en contra de la llengua i la cultura catalanes sinó que creuen trobar-hi una manera d’harmonitzar la diversitat i d’equilibrar la convivència entre ambdues cultures. De fet, a totes les enquestes sociològiques sempre apareix al si de les files populars un petit percentatge de gent que podria estar per la independència. Però admetem que no podem analitzar tant els casos individuals que hi pot haver al si de cada partit, com les línies generals que imposen les respectives direccions. I aleshores sí que podríem establir més fàcilment les línies divisòries.

Ja sé que a molts els agrada, i és possible que jo mateix alguna vegada ho hagi fet, posar-ho tot al mateix sac. Però fins i tot davant del dubte, o davant del fet que les direccions dels partits no són homogènies, i per tant poden tenir diferents matisos, jo preferiria deixar al bàndol de l’enemic els que realment són els enemics, sense barrejar-hi els qui potser no tenen les mateixes aspiracions que nosaltres o els qui honestament encara creuen en la possibilitat de trobar un encaix dins d’una utòpica Espanya plural. Per tant, la línia de l’enemic, insisteixo entès com a enemic del país, quedava explicitada en la manifestació del 10 de juliol. Només el Partit Popular i Ciutadans es felicitaven de la Sentència del Constitucional perquè hi veuen una ocasió immillorable per a aconseguir combatre i abatre la llengua, la cultura i la identitat de Catalunya; ja s’imaginen els populars poder aplicar l’estratègia anihiladora que tan bé els ha funcionat al País Valencià (contravenint totes les lleis, el propi Estatut i les resolucions judicials que els ha convingut). Des d’aquest punt de vista, l’enemic és fort a Espanya, però no a Catalunya, a diferència del que passa al País Basc, per exemple.

Establerta aquesta primera línia divisòria, podríem intentar marcar-ne una altra que diferenciés els qui tenen com a projecte polític una Catalunya integrada, encara que reconeguda com a tal, dins d’Espanya i els qui creiem que aquesta via és impossible. No pas pels socialistes catalans, sinó pels espanyols que veuen incompatible la convivència de diferents identitats en un pla d’igualtat. El fet que hi hagi sectors, sobretot els socialistes, però també a les files d’Iniciativa i de CiU que encara creguin en la utopia d’una Espanya amb diverses nacionalitats, diverses llengües i diverses cultures, no és motiu per enquadrar-los a les files enemigues; poden ser adversaris polítics, perquè tenen un projecte polític diferent al nostre, però no són enemics en la mesura que siguin respectuosos amb la voluntat popular, tant si aquesta s’expressa a favor d’un Estatut que nosaltres hem trobat ridícul com si s’expressa a favor de la sobirania. Però també aquí podríem caure en la temptació de deixar CiU de la banda dels socialistes (els dirigents d’Esquerra ho fan constantment), quan en realitat a CiU hi ha de tot, amb predomini sobiranista encara que no vegin clar el moment o la forma de fer el pas definitiu. Des de la perspectiva estrictament electoral i partidista d’Esquerra pot semblar rendible denunciar els convergents de ser tan autonomistes com els del PSC, perquè això els deixa més marge per a captar el creixent vot independentista. En lloc d’intentar arrossegar els convergents cap al sobiranisme, igual com es podria fer amb IC i amb sectors avui enquadrats a l’òrbita socialista, s’opta per arraconar-los a l’autonomisme. Dubto que ni tan sols electoralment sigui rendible.

Però és que aquest mateix raonament, erroni i nefast al meu entendre, és el que poden fer tot seguit sectors de l’entorn de Reagrupament. I al seu torn en vindran uns altres que intentaran posar la línia divisòria encara més enllà, fins al punt que al bàndol independentista no hi queda sinó la marginalitat. I això no és cert. Afortunadament, avui l’independentisme és molt més transversal i precisa d’aquesta transversalitat. Ja sé que algú em dirà (de fet ho sentim cada dia) que no podem refiar-nos de CiU perquè aquests són capaços de tornar a pactar amb el PP, i probablement l’Artur Mas no estarà disposat a jugar-se-la a favor de la independència si no s’hi feu forçat o no ho veu molt segur; però també n’hi ha que ens insisteixen cada dia que no podem comptar amb Esquerra perquè ja vam veure què feien aliant-se amb els socialistes, i quina credibilitat poden tenir ara omplint-se la boca d’independència quan han estat set anys tan dependents dels socialistes; i naturalment, també ens podem carregar Carretero i el seu Reagrupament, així com la figura de Joan Laporta pel seu desmesurat personalisme, fins al punt que és aquest personalisme el que ha dificultat tant la seva entesa. I així fins a l’infinit; fins a establir la línia divisòria dels veritables patriotes catalans que ens han de conduir a la Independència més enllà de Catalunya Acció o la nova escissió de la CUP, que en el millor dels casos poden treure un resultat residual en les properes eleccions. Això si són capaços de presentar-se.

De línies divisòries, poques i permeables. I en tot cas, tendint més a portar adversaris cap al nostre bàndol que allunyant-ne els qui haurien de ser els nostres aliats.

Ja ens havien advertit que més important que les retallades a determinats articles de l’Estatut seria la interpretació i el judici d’intencions que podia fer el Tribunal Constitucional. Un cop publicat el gruix de la Sentència no és gens agosarat dir que, a més de la corrupció mateixa d’un Tribunal titella en mans dels dos partits espanyols, hi ha clars indicis de prevaricació quan la sentència té una clara intencionalitat política, respon a criteris que ben poc tenen a veure amb els principis jurídics, en alguns moments ni tan sols s’ajusta al recurs presentat i es limita a defensar un model d’Estat que correspon a una ideologia concreta que en el seu moment va haver de fer determinades concessions a la pluralitat, però que ara vol recuperar el terreny perdut. De fet, és el que diu, encara que amb unes altres paraules l’informe jurídic encarregat per la Generalitat per a fer una primera anàlisi de la Sentència del Constitucional en considerar que hi ha hagut una “mala intenció”.

Difícilment passarien un examen de primària uns individus que neguen que la paraula “nacionalitat” emprada per la Constitució, en contraposició a “regió”, no es correspongui al concepte de “nació”. Tampoc cal ser expert en dret per saber que un preàmbul no té validesa jurídica; de manera que quan el Constitucional reafirma quelcom que ja és sabut és perquè té por que algú en faci un ús argumentatiu i de caràcter polític, cosa que a ells ja no els corresponia entrar. Però és que, a més, la Sentència del Constitucional afirma que “Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a “Cataluña como nación” y a “la realidad nacional de Cataluña”. Però és que en el Preàmbul de l’Estatut enlloc es fa una afirmació dient que Catalunya és una nació. La seva elaboració va precisar de pactes i rebaixes a Catalunya, després acabades de ribotar a Madrid, de manera que es va haver de fer un joc de paraules precisament perquè hi havia més d’un partit polític que no volia que constés tal afirmació. I el que fa el preàmbul de l’Estatut és simplement recordar el que en algun moment ja ha aprovat el Parlament de Catalunya i el que diu la mateixa Constitució: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Per tant, el que vénen a dir els senyors del Constitucional és que els acords del Parlament de Catalunya no tenen validesa jurídica, i que el text de la Constitució és inconstitucional si s’interpreta al peu de la lletra.

Enlloc de l’Estatut es parla de trencar la “Unitat d’Espanya”, sinó que ben al contrari es fan referències contínues al marc constitucional espanyol. Però els membres del Tribunal Constitucional, aparcant la seva condició de juristes i actuant com delegats dels respectius partits nacionalistes espanyols, reiteren constantment la necessitat de salvaguardar la “Unidad de España”. I no ho fan en base a cap anàlisi jurídica del text impugnat, sinó que ho fan simplement com a persones d’una determinada ideologia que, en un judici d’intencions absolutament inacceptable per part d’un Tribunal, temen que en aquest marc estatutari es puguin prendre decisions polítiques que tendeixin a afeblir la seva sacrosanta “Unidad”.

No es tracta, evidentment, de buscar subterfugis i falses dreceres per a recuperar part del que ha retallat la sentència del Constitucional. Perquè, de fet, el que fa el Tribunal no es limita a unes retallades ni a unes interpretacions interessades, segons la seva ideologia, sinó que declara la no existència dels catalans. Afirma que no es pot parlar de ciutadans catalans, perquè no existeix la ciutadania catalana; hi ha només ciutadans espanyols, alguns dels quals circumstancialment viuen a Catalunya. La Sentència ens nega l’existència; i si no existim, no tenim drets a reclamar.

Sobre qualsevol dels articles retallats es podria discutir l’efecte real que acabarà tenint, i per tant també cercar les fórmules per a reconduir la situació i fer que els efectes negatius siguin mínims. De fet, és cert que el Tribunal Constitucional no ha pres en consideració molts dels arguments emprats pel Partit Popular en el seu recurs, de manera que el català com a llengua de l’administració no pot ser “preferent”, però sí la “normal”; el català, segons el Constitucional pot continua essent la llengua vehicular de l’ensenyament, encara que també ho pugui ser el castellà (com de fet ja ho és ara en molts casos) i ja ho preveia també la legislació catalana, etc.

Ara, el que no es pot entrar a discutir és la negativa a acceptar la nostra existència. Aquí no hi valen mitges tintes. Aquí hi ha una qüestió de dignitat que no podem deixar passar per alt. És evident que alguns dels nostres polítics ja han desertat d’aquesta dignitat i estan disposats a actuar com a gossos servils, agraint les bastonades de l’amo. Altres tindran por d’alçar excessivament la veu i necessitaran una empenta com va ser la manifestació del dia 10, i sobretot necessitaran que el resultat de les eleccions de la tardor premiï els qui facin bandera de la dignitat nacional i apostin per un futur de llibertat per al país. Hi haurà diferents opcions que responguin a aquesta voluntat d’afrontar amb dignitat la defensa de la nostra existència, i del nostre dret a decidir. I caldrà que no perdem ni un minut en baralles entre nosaltres, per més que algú consideri molt rellevants els matisos, quan el que tenim al davant és un enemic que no ens nega només el dret a decidir, sinó el dret a ser.

Després de diversos estires i arronses, magnificats per la premsa, entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, encara que personalitzat en la figura del President Montilla, finalment s’ha arribat a un acord per a fer possible la manifestació d’avui a la tarda, amb el màxim d’unitat. Els mateixos mitjans de comunicació que magnificaven els desacords i la manca d’unitat eren els que consideraven que s’estava donant un espectacle lamentable. Lamentable tot plegat, sí; però els desacords no eren de protocol ni banals.

Després d’unes primeres manifestacions apel·lant a la dignitat dels catalans per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional, aviat es va veure que per a molts això de la dignitat quedava en una expressió retòrica que es contradeia amb el sentit de submissió humiliant que té el concepte d’acatament. Els socialistes es trobaven, i de fet es troben, en un veritable embolic: n’hi ha que sincerament creuen que aquesta sentència tira per terra tot el seu argumentari de caràcter federalista; fins i tot per als qui no creien ni en el federalisme, sinó que ja els anava bé el nacionalisme espanyol del PSOE, era un revés de cara a les seves aspiracions electorals de la tardor; al càstig electoral de la tardor s’hi podia afegir el càstig per la gosadia del President Montilla de veure’s en una foto darrera una pancarta que parla del “dret a decidir”, quan ell, per disciplina de partit, no decideix ni sobre què pot decidir.

La discussió, doncs, sobre la posició del President de la Generalitat al capdavant de la manifestació tenia un rerefons ben evident, d’interès partidista per part dels socialistes, que no podien deixar de ser-hi ni tampoc donar la sensació que avalen el “dret a decidir” (ni que sigui el dret a decidir sobre l’Estatut). En una situació normal, tindria raó l’Iceta quan deia que a cap país del món es negaria al seu President la legitimitat d’encapçalar una manifestació; el que passa és que l’Iceta obviava no solament que no estem en cap situació de normalitat, sinó que el que se’ns nega és que realment existim com a país, fet que els mateixos socialistes catalans acaten servilment. I que consti que em sembla bé que a la manifestació de la tarda ens hi trobem tots, des dels qui simplement reclamen que no se’ls retalli tant l’Estatut, perquè era una de les seves apostes polítiques per a trobar un utòpic encaix a Espanya, als qui creuen que el que és greu és que un Tribunal pugui desautoritzar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, sigui quina sigui aquesta voluntat, i també als qui senzillament consideren que vist el fracàs d’aquest intent d’encaix, vist que Espanya és incapaç de respectar-nos tal com som, consideren que ja n’hi ha prou i que l’única opció és la independència. Una manifestació, doncs, massiva, però amb interessos diferents que bàsicament tenen en comú l’enemic; encara que alguns estiguin subordinats a aquest enemic.

Aleshores la pregunta és per a qui ens manifestem?. Doncs, igual com hi ha motivacions diverses per a fer-ho també hi ha destinataris diversos. Josep Lluís Carod Rovira, suposo que amb l’afany de donar un toc d’originalitat a la cosa, propugnava que el lema de la capçalera de la manifestació fos bilingüe, català-anglès, donat que un dels objectius, segons ell, és donar a conèixer al món la nostra realitat. Però per a molts, el destinatari de la foto de la manifestació d’avui és el Govern espanyol, els partits espanyols i les seves institucions; es tracta de fer-los saber que no ens resignem tan fàcilment a l’arbitri d’una part tan interessada i partidista que resulta escandalós que rebi el nom de Tribunal. Està clar que, per a alguns, aquest missatge al Govern espanyol hauria de servir només per a renegociar el pacte estatutari de manera que per altres vies es pugui recuperar bona part del que ha retallar el Constitucional, i per a d’altres hauria de servir com a advertència per a futures negociacions i propostes. Els independentistes, per la seva banda, voldrien enviar a Espanya el missatge que tan alegrement alguns expressaven amb aquell “Adéu, Espanya”.

No oblidem, però, que estem a les portes d’unes eleccions i cada partit procurarà enviar als seus electors el missatge pertinent, encara que amb una credibilitat diversa. Per tant, per als aparells dels partits els destinataris de la manifestació d’avui són els mateixos ciutadans. Una manifestació molt massiva aniria en descrèdit dels qui han celebrat la sentència, de manera que els mitjans de comunicació afins, sobretot els espanyols, intentaran minimitzar-ne el número tant com puguin, i si és possible buscaran qualsevol incident, per anecdòtic que sigui, per a blasmar el conjunt de la mobilització. Els socialistes necessiten una bona mobilització per a fer veure al seu electorat que ells no traeixen tan fàcilment el catalanisme, i que no estan tan supeditats a Madrid, però també necessiten que la manifestació no se’ls giri en contra prenent un aire excessivament sobiranista. De fet, és el mateix que els pot passar als convergents que ja els va bé que en el lema de la manifestació es parli del dret a decidir, però sense que la cosa se’ls escapi de les mans, no fos cas que això els obligués a radicalitzar més el seu programa electoral que voldrien mantenir en la ja tradicional ambigüitat calculada. Per a Esquerra, en canvi, el previsible viratge de la manifestació cap a l’independentisme aparentment afavoreix els seus interessos electorals, sempre que després siguin capaços de convèncer l’electorat que aquesta vegada sí que aniran de debò.

Sense que deixin de ser vàlides aquestes intencionalitats de la manifestació, jo m’inclino a pensar que fonamentalment ens manifestarem per a enviar un missatge clar i contundent a la nostra classe política. És a ells a qui hem d’interpel·lar. A Madrid, ja sabem que els importa un rave la nostra manera de ser i de pensar, que demà parlaran de la “roja” i que en tot cas estan convençuts que passat l’estiu ja no ens en recordarem. És als nostres polítics a qui hem de demostrar que ja n’estem tips de tanta por i de tanta indignitat, buscant encaixos impossibles i utopies federals en les quals no hi creu ningú, que ja n’estem tips de polítics que fan de la poltrona l’objectiu fonamental per no dir únic. Hem de demostrar-los que ha arribat l’hora de la veritat: o ajupim el cap, admetem la nostra derrota i assumim la mort de la nostra llengua i de la nostra identitat com a poble, o aixequem el cap amb dignitat i ens prenem la llibertat de decidir el nostre futur, encara que sigui en contra de les seves lleis.

No tinc pas tan clar, malgrat que molts ja hagin brindat amb cava, si el final de tot plegat acabarà essent positiu o negatiu per a Catalunya. El que sí que és cert és que en els darrers temps, darrers mesos, i no només amb la sentència contra l’Estatut, s’ha anat esberlant el que podia semblar una pau concertada, el manteniment d’un pacte políticament correcte, allò que alguns n’han dit pacte constitucional o equilibri de relació entre l’Espanya centralista i uniformadora enfront de visions més federals, confederals o sobiranistes. Era un equilibri que no agradava, evidentment els nostàlgics del franquisme, els qui continuen creient que la violència és una peça clau per al manteniment de les seves idees, com tampoc agradava als independentistes que hi veien un topall difícil de superar. No agradava ningú, però era una mena d’empat tècnic que permetia mantenir l’actual statu quo.

Els independentistes, tant a Catalunya com al País Basc, havien jugat fins ara la carta constitucional, perquè hi veien una fórmula d’avançar lentament sense el risc de trencadisses difícils de controlar, i de resultat incert. Quan es va iniciar la tramitació de l’Estatut, les cartes ja estaven marcades. Els sobiranistes, de tots els partits i lògicament també d’Esquerra, sabien que iniciaven el procés l’elaboració d’una llei orgànica espanyola, l’Estatut; estrictament espanyola encara que tingués la particularitat de poder deixar al poble de Catalunya la darrera paraula sobre si l’acceptava o no. De fet, era la penúltima perquè ja sabien que aquest marc espanyol en el qual acceptaven jugar, potser amb el propòsit de fer-hi la darrera partida, preveia que al darrere hi havia un Tribunal Constitucional plenipotenciari; de la mateixa manera que la Constitució preveu que l’exèrcit sigui el garant de la unitat d’Espanya. El que passa és que, a Catalunya es van sumar els interessos dels qui volien arribar a esgotar, sense trencar, les possibilitats del marc Constitucional espanyol amb els interessos dels qui volien demostrar que havíem arribat al final de l’autonomisme i que havíem d’encetar una nova etapa sobiranista. Però ni uns ni altres no preveien que els qui trencarien el “pacte constitucional”, serien justament els espanyols i les seves institucions.

Ja ho vam veure quan al País Basc, una majoria parlamentària (aquella majoria que aquí sovint hem dit que necessitaríem per a fer el pas decisiu per a exercir el dret a decidir) va aprovar fer una consulta a la ciutadania amb declaració solemne del seu President, que en va fixar la data i tot. Només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè tot quedés paralitzat, l’Ibarretxe es fes enrere, i arribés la frustració entre la població basca. Després, ja traient-se la careta de demòcrates, socialistes i populars van impedir que un sector important de la població basca pogués exercir el seu dret a vot, i amb aquesta estafa van guanyar les eleccions. I no va passar res. Els dirigents abertzales, precisament els qui optaven per la via pacífica i una sortida dialogada del conflicte, continuen a la presó, i el Govern basc es dedica a anar desmantellant les estructures mínimament normalitzadores i que amb tota la cautela del “pacte constitucional” havien aixecat els governs del PNB. L’objectiu dels socialistes i populars bascos és el mateix que l’objectiu, en bona part ja assolit, del Govern valencià: eliminar els signes d’identitat de país, inclosa o fonamentalment la seva llengua, i reduir el País Valencià a la costa del Levante espanyol, que fins ara havia estat la mina d’or de l’especulació urbanística a base de carregar-se el territori.

La primera reacció del President Montilla davant la sentència del TC va semblar aïrada, però com ell mateix advertia, tot va ser un foc d’encenalls, perquè pocs minuts després li devien recordar des de Madrid quins eren els seus superiors, i que això de la Presidència catalana és una delegació de funcions que circumstancialment li ha atorgat el partit. Perquè l’endemà el discurs ja va ser força diferent, i s’assemblava més al de Zapatero i al de la Chacón mostrant-se satisfets perquè la sentència pot tocar el moll de l’os de l’Estatut, però percentualment no deixa de ser una petita part del conjunt del text estatutari. I a més, el dirigent dels socialistes espanyols (que inclou els catalans), reblava el clau dient que amb la Sentència, que es valora positivament, es dóna per tancat el procés autonòmic.

Podem celebrar amb cava (jo també ho vaig fer, naturalment) un “Adéu a Espanya”. Però tenim davant nostra una altra realitat: Socialistes i Convergents, que fins ara se sentien prou còmodes amb el repartiment del petit pastís autonòmic, i més ara que sembla que toca el torn de remenar les cireres als convergents, ens parlen de refer el pacte o de renegociar no sé què: què es pot negocia davant d’una sentència que ja és inapel·lable? De fet, el que estan dient és que miraran de trampejar la situació, aguantar el xàfec, sotmetre’s com va fer Ibarretxe a la decisió política dels espanyols, encara que sigui disfressada de Tribunal constitucional, i continuar administrant les engrunes que ens queden. Potser tenia raó Montilla quan deia que el poble català mostrarà el seu rebuig al carrer el dia 10 de juliol (que a Madrid no els farà ni fred ni calor), però sobretot decidirà quin camí vol emprendre en les eleccions de la tardor. I és allà on la por dels líders polítics a perdre els seus privilegis pot encomanar-se al conjunt de la societat catalana: ens podem trobar amb un Parlament similar a l’actual, amb la diferència no massa rellevant que el nou Govern sigui convergent. I dic no massa rellevant, perquè si tal com ens està anunciant l’Artur Mas, aquest Govern no està disposat a fer el salt a la legalitat i a liderar un procés cap a la plena sobirania i es refia només de la seva “astúcia”, com deia l’Oriol Pujol, vol dir que ben poca cosa canviarà des del punt de vista nacional. Si les forces independentistes, tant me fa que es diguin ERC, Reagrupament, Democràcia catalana o Unitat popular, no tenen prou força com per a condicionar decisivament el nou govern, el brindis dels catalans amb “L’adéu Espanya”, es pot convertir en un brindis dels espanyols amb un “Adéu Catalunya”, referint-se no a la separació de Catalunya sinó només a la idea d’una Catalunya sobirana.