Esbrinar quina serà la pinzellada final que portarà a la conseqüència lògica d’un estat propi per Catalunya és com intentar esbrinar quina serà la combinació guanyadora de la 6/49.  Per a mi, si avui haguéssim d’agafar totes les peces del trencaclosques i ajuntar-les per veure la imatge final me’n mancaria una de molt important, la de Convergència i Unió.

L’any 2006 CiU va aconseguir guanyar les eleccions per vuitena vegada consecutiva, aquest cop obtenint 48 diputats  i amb vots i escons a les 4 demarcacions catalanes . Fent una ullada a aquests indicadors podem  pensar clarament que la implicació dels conservadors catalanistes serà clau per poder arribar a assolir la majoria necessària per les fites independentistes.

Fins aquí res a dir sinó fos per l’ambigüitat en temes d’identitat política que caracteritza aquest partit catalanista de centre. Les constants declaracions contradictòries instaurades  en la federació a favor i en contra d’un estat propi fan que la desconfiança entre els seus votants independentistes vagi en augment.

 Un s’adona de dues circumstàncies:

 -   La primera és que el seu missatge nacionalista-regionalista hostil i de to esmolat provoca una ràbia continguda  als seus votants encara que després no s’acaba traduint en un canvi d’opció a l’hora d’anar a votar a les urnes.

-    La segona és que si això passa és degut a que no hi ha una opció prou atractiva perquè aquests votants vulguin canviar el seu suport. Per tan podríem dir que tenim un problema.

 Està clar que tots els independentistes donarien una càlida acollida a una escissió sortida de CiU forta i engrescadora que volgués “reagrupar” a tots els votants de centre que volen un gir cap a la independència.

 Així doncs si ara algú em preguntés si crec si hi pot haver independència sense convergència la resposta seria: “avui no, demà potser”. 

Benvolgut tribunal de lectors,

 En un futur llunyà alguns estudiosos de la història de Catalunya no tindran objecció en catalogar els inicis del S XXI com l’etapa de màxima maduresa de la decadència política catalana. De fet, avui, com a conseqüència de la seva manca d’implicació amb les necessitats d’aquest país ja podríem etiquetar inequívocament d’aquesta manera a la política catalana contemporània.

 Bo i que podria inflar el text augmentatiu amb altres exemples igual de clarificadors n’he triat tres que segons el meu criteri parlen per si sols:

                      -  FRACÀS DELS POLÍTICS CATALANS DESPRÉS DE L’EXITOSA MANIFESTACIÓ DEL  10 DE JULIOL  A BARCELONA.

Un milió i mig de catalans i catalanes varen bellugar-se pels carrers del cor de Barcelona alhora que empunyaven senyeres que tenyien el cel de la capital d’estelades i trasbalsaven la calma dels unionistes espanyols.

Mils de boques esclataven cridant als núvols a favor d’un estat propi (IN-INDE-INDEPENDÈNCIA), xiulant i menyspreant els líders polítics dels partits catalans que  desvergonyits intentaven mantenir-se com  els màxims protagonistes de la gran marxa independentista.

L’endemà, com no, les clàssiques portades a la premsa, farcides de plomes optimistes que feien commoure al respectable i negar els ulls  als més vells. Evidentment era massa bonic, hi havia massa sensatesa en aquella felicitat col·lectiva, un parèntesi que com sabeu, ben aviat es va evaporar gràcies a la incompetència dels polítics catalans. 

                    -   LA CLARA INVIABILITAT DE LA CANDIDATURA ÚNICA INDEPENDENTISTA:

 Fa molt de temps que defenso que una candidatura única fora del parlament és una utopia i només és propaganda de palla perquè alguns grimpaires surtin a la fotografia de “L’AVUI”(s’ha de pactar? i tan, però en el parlament, no fora).

Ara ja no és només una opinió subjectiva meva, ara ja és un fet consumat que la vanitat del Sr. Laporta i cia s’ha encarregat de certificar-ho ben aviat. És evident que el Sr. Carretero no vol passar per l’adreçador del trio meravelles i defensa (com és ben lògic) la titularitat del projecte que va parir així com  els esforços i diners que hi ha invertit.

Tot plegat “suma” una divisió de vots independentistes que no  aniran a parar enlloc i no beneficiaran a ningú.

                      -  L’ESTANCAMENT DEL CATALANISME CONSERVADOR:

 Ni la manifestació de la PDD, ni la de Brussel-les de 10mil, ni la d’Omnium el Juliol passat han aconseguit fer variar el  parer de plantejament dels estrategs de Convergència i Unió. Sembla com si no anés amb ells, com si visquessin en una política autista  deslliurats de la realitat i on només compta la màxima de convertir el seu candidat amb president de la Generalitat.

Amb paraules buides intenten convèncer a tothom de que el país no està preparat per una aventura secessionista, de que seria una gran catàstrofe sortir de l’estat  espanyol i d’altres bajanades similars.

No s’adonen que la maquinària espanyola fent servir un humor sepulcral cada vegada agafa més terreny i resta poder de decisió als catalans fins a convertir-los  en putxinel·lis de roba foradada.

 Vist per sentència !

Ja estem acostumats que a Can CiU juguin sempre a la puta i la ramoneta quan es tracta de parlar d’independència, però crec que per fi el Sr. Felip Puig va deixar les coses clares. Per mostra un botó:

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/208035-puig-es-mostra-tranquil-per-les-ultimes-baixes-de-ciu-captades-pel-projecte-de-laporta.html

 Després d’aquestes declaracions d’intencions tan reveladores és de suposar que tothom que és independentista i es plantejava votar CiU en les properes eleccions ha resolt els seus dubtes de cop. No, amics meus, ara ja no toca ! que us pensàveu !

 Em fa l’efecte que els líders convergents després de la desfeta de l’Estatut i de veure com les gasta el TC han decidit que val més viure agenollats que morir drets com homes lliures.

CiU covardament ha posat punt i final a les aspiracions separatistes d’ una part dels seus militants i de la majoria dels seus votants. No ha perdut el temps en assegurar el seu encofrat i els pilars que els aguanten on estan. No desestabilitzem l’estructura que sinó perdrem les eleccions nois !

 Doncs jo crec que seguint aquest camí potser sí que guanyaran les properes eleccions però perdran les següents de forma clamorosa. El fet de que majoritàriament els catalans tinguin ganes de desfer-se del tripartit després de patir-lo estoicament durant 8 anys segurament jugui al seu favor. Ara bé, a la que toquin el govern se’ls hi girarà tothom en contra i els hi exigiran que prenguin decisions que ja ara diuen que no pensen prendre.

 M’agradaria saber què “collons” en pensen treure de governar en una autonomia de merda que cada vegada té menys pes polític  a casa nostra i que converteix als seus dirigents en titelles despersonalitzades i afeblides de sentits.

 Convergència està caminant entre esbarzers punxeguts amb un comportament impropi que fa avergonyir a tots els que hem format part de les seves files alguna vegada. Bo i que ja han fet el nus a la corda i tenen la forca preparada per posar-hi el coll, encara estan a temps de rectificar i evitar un suïcidi polític del que mai més podran recuperar-se.

 Tan de bo Santa Llúcia els retorni la vista.

El que pensi que a les properes eleccions hi haurà la possibilitat de fer una declaració unilateral d’independència al parlament català és un ximple o un ingenu.

Estant tan a prop de les eleccions autonòmiques i veient els “favors al país” que fan alguns grimpaires per dividir la unitat que ells mateixos prediquen, m’obliga a pensar que molts catalans continuaran optant pel vot tradicional. 

Si ja era complicat que l’opció Carretero arribés a bon port, la irrupció d’alguns “nens” capritxosos que copien la idea original de Reagrupament per esgarrapar algunes fotografies i titulars de premsa és per posar-se a plorar.

La unitat d’una candidatura única independentista està tan lluny de produir-se que parlar-ne és tan trivial com parlar del temps que fa o del que vàrem sopar ahir.

Aferrar-se a una idea utòpica per afrontar unes eleccions és estúpid, cal restituir el que no funciona per una altre opció que curi la ferida oberta. El que si és cert és que l’experiment de la unitat servirà per tenir una visió celestial de la realitat d’un país desdibuixat i perdut que fa volar coloms per no caure en la més gran de les depressions. 

És cert que som molts els catalans que volem la independència, però no és menys cert que la majoria no votaran opcions oportunistes poc transparents i enterbolides de vanitats.

Ni Reagrupament (l’opció més seriosa de les unitàries), ni Solidaritat Catalana, ni altres collonades d’algun il·luminat pesaran prou per assolir uns bons resultats electorals. El més probable és que es facin la punyeta entre ells i acabin aconseguint l’autòlisi de la idea de la transversalitat independentista.    

Jo sóc dels que pensen que la transversalitat sense fissures i la unió del món independentista només es pot   donar a la societat civil. Intentar  traspassar el mur que condueix a la política és igual a fracàs  estrepitós. 

No ho se, potser m’equivoco però auguro una victòria de conveniència de l’únic partit que avui per avui pot eliminar al tripartit del mapa polític català i un gran fracàs de la mal anomenada Candidatura única independentista. 

I sinó al temps…

(*)Estimats lectors, avui substitueixo al company Arza perquè està de vacances.

Reconec que malgrat el Sr. Carretero no és sant de la meva devoció, ni comparteixo les seves idees mereix liderar la idea de la transversalitat electoral, ja no només per ser el primer en proposar-ho sinó també per ser el més transparent. I és que els Laportes, Tenes, Beltrans i cia només divideixen encara més la parròquia on prediquen exhibint-se en un circ de vanitats per veure qui la té més grossa. No aporten res nou i només intenten dominar el mercat independentista actuant amb prepotència  com si es tractés d’una gran multinacional.

Tot plegat un negre espectacle que no passa desapercebut pels que mirem amb binocles des de la graderia l’alçament d’aquests homes bala que pretenen tocar el cel amb la seva “traça habitual “. 

 Veient els intents d’autobeatificació d’aquests suposats pallassos del vodevil i la faràndula per encapçalar la “pol posicion” de la independència és lògic que el venerable comenci a tenir seriosos problemes de trempera.

Assistim perplexos a una farsa depriment per promocionar grimpaires afamats de glòria i fama que utilitzen els sentiments d’uns Catalans de bona fe que necessiten trobar un Messies salvador.

Sempre buscant l’aplaudiment fàcil dels ja convençuts amb propostes agafades amb cables i corretges que aguanten la fragilitat del seu pragmatisme. Una salsa d’alvocat i ketchup immenjable que volen vendre com a gastronomia fina però que en realitat dista molt de ser-ho. Ja n’hi ha prou, COLLONS !

Em pregunto qui tornarà a parlar de termes com “unitat”, “sumes” o “candidatures úniques” després del que es preveu com una desastrosa carrera cap al suïcidi independentista electoral.

Avui comença un altre any, que de segur ens proveirà de sorpreses, noves experiències, de coses bones, dolentes i entre totes aquestes coses el meu comiat del Bloc Gran del Sobiranisme.

Al crear aquest bloc tenia la idea d’establir una eina de futur que servis per generar opinió i debat d’una manera diferent en un mercat ple d’ofertes, però orfe de tranversalitat. L’èxit va ser ràpid, era una fórmula senzilla, efectiva i totalment innovadora. De fet els 7 fundadors del bloc vàrem assaborir la glòria  en un periple molt curt i del tot inimaginable, modèstia a part ens vàrem convertir en un bloc de referència nacional.

La gestació de la manifestació de Brussel-les en el ventre del BGS ens va convertir en gairebé herois de l’entorn independentista, brodàvem la fortuna i anàvem creixent plens de confiança.

Però com en totes les històries d’aquest món el pessigolleig de la felicitat no dura per sempre i el gust aspre de l’enveja, les mentides i la maldat ràpidament va aflorar.

Després de la fabulosa reivindicació independentista en terres Belgues les coses es varen començar a torçar en el pinyol del bloc.

On abans tot era cordialitat van aparèixer discrepàncies  i desconfiances derivades d’un fort enfrontament que vaig patir amb una innoble mona de vodevil. El desenllaç d’aquest llibre de despropòsits va acabar en una polèmica però necessària i dolorosa decisió.

No costa gaire d’imaginar que les conseqüències varen ser especialment singulars i el bloc es va veure abocat en una greu crisi que va fer perillar seriosament la seva viabilitat. Les males arts i l’estupidesa humana que afloren com un remolí dins la ment dels homes dividien l’opinió de dins i fora del bloc, s’escampaven per la xarxa com el pitjor dels verins que fa imaginar un final fatal.

Encabir en unes línees tota l’angoixa  que vaig haver de viure injustament em resulta del tot impossible, la silueta allargada i deformada del pessimisme s’apoderava de la meva ànima esquinçada .

Però per sobreviure a les riuades més violentes que et trobes a la vida necessites no estar sol. Gràcies al suport dels companys que varen optar per quedar-se i dels que es varen incorporar valentament  en plena crisi aconseguírem tornar a veure la claror de la normalitat.

Ara crec que ha arribat el moment en el que sigui jo qui deixi el relleu a una persona que serà l’encarregada de portar aire nou entre els pilars i encofrats d’aquesta obra.

No se si tornaré a estampar la meva lletra en  les pàgines d’aquest bloc, només se que fixaré el meu repòs fins que el país em torni a cridar a lleva.

Mentrestant desitjo que el 2010 beneeixi al BGS perquè pugui seguir ajudant  per aconseguir  alliberar Catalunya del domini espanyol.

Una abraçada a tots/es els lectors i amics del Bloc Gran del Sobiranisme.

Bon any 2010.

Sospirava tot sacsejant el cap mentre llegia en els diaris digitals de les últimes setmanes el guirigall de l’actual entorn independentista. Vaig pensar que veient tot el que estava succeint alguns lectors deurien estar sufocats de tant de riure i d’altres totalment perplexos, desencaixats i molt emprenyats..

 Quin país! vaig esbufegar al veure una noticia que feia esment a com grinyolava l’entesa dels líders de les plataformes insurgents, i tot en el millor moment d’emergiment independentista que es recordava des de feia molts anys. Les diferències entre una part dels organitzadors de les consultes  feien suposar una guerra  amb el pitjor desenllaç.

Més tard vaig seguir llegint que havien dissimulat el desordre fotografiant-se amb una encaixada de mans i un fals somriure als llavis. Bé, vaig pensar: “ val més això que no que continuessin clavant-se punyalades cruels en públic”.

 Embadalit vaig arribar fins a una altra noticia ben curiosa, particularment feia referència a una proposta que capitanejava el meu excompany de capçalera el Sr. Canela.  Entre textures destil·lades sense precisar venia a oferir una polèmica opció electoral independentista que pretenia ajuntar totes les funcions còsmiques en una sola direcció. Sumem per la independència! deia fermament. Recolzat a la cadira, gronxant-me endavant i endarrere pressentia que aquesta opció no presagiava res de bo. De segur seduiria a qui no vol ser realista i es deixa portar per la il·lusió però no als que toquen de peus a terra.

Entre els comentaris de l’article  els que provenien  de catalans reagrupats   retreien la divisió que suposaria per l’independentisme tenir dues formules clòniques per triar. Això feia que em preguntés si aquesta suma no acabaria sent una resta.

Sincerament intentar fer una unió de dretes i esquerres sense forats ni fissures abans d’entrar al parlament em semblava del tot impossible. Les diferents sensibilitats i filosofies d’entendre la vida dels catalans/es farien  que aquesta proposta portés la bandera de la utopia i segurament el segell del fracàs.

Evidentment les dretes i esquerres independentistes haurien de fer un front comú per poder tenir la majoria parlamentaria necessària per donar un cop de puny a la taula, però  no  encapçalant una sola opció electoral .

M’entristia pensar que l’opció d’assolir la independència el 2014 es podia esvair si es continuaven posant per davant els personalismes a la lògica. Les meves cabòries m’engolien i em deixaven pensarós, si perdem l’oportunitat de poder preparar el terreny en aquests propers 4 anys potser no en tindrem cap més.

 Bon Nadal a tots els patriotes d’aquest país mil·lenari.

Independència Sí, independència No, ara Sí, ara No.

El Sr. Artur Mas pateix per una banda la plena passió per un país que espera que algú el rescati dels seus raptors i per l’altra una obsessió que l’encega d’una manera irracional per arribar a ser president del Govern Català a qualsevol preu. Aquests sentiments antagonistes són difícils d’organitzar i provoquen que els electors i militants de CDC estiguin plenament desconcertats amb el seu líder. Sembla talment que el Sr. Mas faci declaracions instintives als mitjans de comunicació a favor o en contra de la independència depenent del vent que bufa o segons el grau d’angoixa que la possibilitat de perdre vots li provoca. Aquesta manca de criteri o de valentia ocasiona un sentiment de ràbia i tristor que deixa molts catalans/es independentistes de centre en estat catatònic i sense direcció política clara. La realitat política del món de centre dreta català sobiranista és un degoteig de decepcions i patacades constants al cor dels seus devots. Estan cansats, molt cansats de ser xais que esgarrifats han de sentir de la boca del seu pastor , una vegada i una altra, que la independència no és una prioritat. Al meu criteri el Sr. Mas no hauria d’estar al timó del partit amb més votants independentistes del país. Convergència hauria d’estar liderada per una persona valenta, decidida a portar la llibertat al poble i que volgués sortir de l’anella de núvols grisos que ofega el partit i el país. Tinc clar, que les famílies catalanes de caire conservador independentista no votaran partits d’esquerres, ni suposats partits transversals amb un programa electoral de categoria sísmica. No, ni parlar-ne. Continuaran votant a contracor un partit covard o es quedaran al sofà de casa i que alabat sigui Déu.

Jo mateix em considero una víctima d’aquesta malaltia que afecta tot el partit convergent, de fet va ser el motiu principal perquè renunciés a la militància i em convertís en un elector a la deriva sense cap opció política.

La paradoxa dels meus pensaments és totalment Kafkiana i fatigosa. Em consumeix saber que no podem adoptar una actitud electoral frívola i deixar que l’espanyolisme socialista continuí malmetent Catalunya. Tampoc goso conspirar contra els meus sentiments sobiranistes donant suport a qui es comporta com el més gran dels indecisos. Em passo els dies combatin els bons consells i tenint l’esperit cada vegada més feble de tan de buscar la solució a aquest espinós dilema.

Mas Sí, Mas no, perquè sinó què?

Quan es va activar l’insolent ‘titititit’ del despertador no vaig experimentar la mandra de llevar-me d’altres dilluns, vaig deixar enrere ràpidament el feix nebulós de les lleganyes matineres i  vaig dirigir la mirada cap el calendari de paret penjat a la porta de l’armari. Seguidament vaig encendre el llumet de la tauleta de nit i els ulls desvetllats es van fixar en el número 13 que tenia marcat amb un cercle vermell. Semblava que aquell ultim mes de l’any em feia una ganyota de complicitat que em convidava a esbossar un somriure per sota el nas.

Fascinat deixava anar una pluja de tebis pensaments sobre el resultat que es donaria a les consultes per la independència del diumenge i m’estovava incomprensiblement. Estava segur que el poble acudiria massivament a aquesta convocatoria i seria capaç de compensar l’esforç de totes les persones que havien lluitat per aconseguir l’oportunitat de poder-se pronunciar sobre el seu futur.

Fent una lectura poc envernissada de tot plegat arribava a la conclusió que els catalans amb intel·ligència, sentit pràctic i maniobres d’equilibrista havien construït una  eina imprevisible per fer trontollar qualsevol prohibició legal que vingués d’Espanya  amb l´objectiu d’impedir  la consulta.

Per ser franc, confesso que havia  tingut por de que els nostres col-lonitzadors trobessin la manera de fulminar la iniciativa desempolsegant antigues lleis escrites en arameu o invocant  l’esperit del vi perquè ens atordís la raó. Sort que finalment s’havia imposat el bon seny que beneeix la valentia dels qui reclamen amb assertivitat els seus drets.

També em reconfortava tenir el nítid convenciment que  les bravates de quatre fantasmes desbocats del passat que feien onejar al vent figures de pollastres bastards amb fletxes i jous rovellats ja no aconseguien  intimidar ningú.

Tot plegat era una sensació fantàstica, em feia tenir la profunda convicció de que s’havia guanyat amb escreix  la batalla de les consultes a uns particulars bergants que ho volien impedir utilitzant consignes enfundades de rancicasposisme .

Em preguntava si encara algú tindria ni que fos vagament el dubte de que el poble Català volia fer una tramesa immediata cap a la llibertat.

Mentre m’afaitava a la pica del lavabo em va aflorar una mirada sarcàstica davant del mirall i em va fluir de l’ànima un petit record pels nostres polítics. Com s’ho farien després del diumenge partits polítics com el PSC o d’altres il·luminats per justificar els seus actes denigrants en contra de les consultes per la independència? Encara  s’escarrasserien per convèncer al poble del seu suposat catalanisme ?

Ai, que trigarà a ser diumenge!

Divendres passat vaig tenir l’honor de formar part dels ponents de l’acte d’inici de campanya de la consulta per la independència que va organitzar la comissió d’Arenys de Mar. Després de l’acte, tal com s’espera del protocol d’aquestes situacions  em vaig endinsar entre el públic melòman de música polititzada. Observava amb atenció com una faixa humana de tall patriòtic debatia enèrgicament la situació on es troba el país. Vaig caminar àgilment, fent de tastaolletes molt a prop de cada conversa que em semblava transcendent, i en el moment que perdia interès per a mi m’esfilagarsava fent-me fonedís per participar en una altra.

Dos dels assistents havien entrat en un debat un xic enterbolit i recargolat sobre la singularitat dels titulars de la premsa catalana a favor de la Dignitat per Catalunya. Un home de mitjana edat enfundat en una americana negra feia lliscar pels seus llavis uns arguments maldestrament definits, retallats i poc resseguits de detalls que defensaven la iniciativa de l’editorial conjunta. L’altre un home més jove, de potser una trentena d’anys el mirava detingudament, sense immutar-se i amb un somriure a la cara movia el cap en senyal de contrarietat.

Les nostres mirades es van trobar de forma vinculant  i com qui no vol la cosa em vaig incorporar en aquella interessant conversa que prometia una extensa col·lecció d’opinions diverses.

Hi havia qui afirmava que presumiblement  era una tàctica orquestrada pel govern tripartit per defensar l’estatut i conquerir l’atenció dels ciutadans desviant-la de les consultes per la independència del dia 13 D. (Com sempre no podia mancar la teoria de la conspiració que recorria la silueta de la hipòtesis en un oceà de foscor). No mancava però un remolí de lectures positives de quines podien ser les circumstàncies que envoltaven aquest succés. Defensar que la premsa catalana amb un prodigiós instint infal·lible de protecció al país havia decidit unir-se per deixar caure un missatge de fortalesa a Espanya, em va semblar que era si més no qüestionable.

No em va costar gaire aturar l’intercanvi d’arguments inacabables quan un servidor va preguntar als interlocutors  com creien que es tenia que retornar la dignitat a Catalunya.  Llavors la conversa es va submergir en un profund silenci momentani que es va trencar definitivament quan a l’uníson tots dos homes mirant-se fixament als ulls van dir:

“amb la llibertat”.

* Nota als lectors del BGS: “He decidit alternar els capítols de les relacions del govern Català i americà al llarg de la nostra història (Expedient classificat obert: Cat. Washinton D.C.) amb articles diversos per amenitzar la lectura i no focalitzar-la completament en un sol tema”