Benvolgus amics,

Aquesta d’avui és el darrer escrit que un servidor, Joan Arnera, escriurà al Bloc Gran del Sobiranisme. Això que llegiu és, doncs, un escrit de comiat. Han estat més de vuit mesos de participació setmanal, una bona colla de diumenges intentant amb bona voluntat de remoure algunes consciències, de promoure algunes reflexions, de criticar unes quantes coses, i de llançar a la palestra a un munt de metàfores… més o menys afortunades.

Permeteu-me però, encara, una darrera, molt breu, reflexió.
En aquest país nostre em sembla que hi ha dos menes de sobiranistes, dues tipologies de catalans normals. Uns són els sobiranistes pulcres, entusiastes, una mica ingenus, sempre a punt de la rialla i del copet a l’esquena, optimistes, excursionistes, francescdassissians. Els altres són els sobiranistes rabïuts, tancats a la cova, sempre a la frontera del desencís, insolidaris, ignasians.

La meva aspiració és no formar part de cap d’aquests dos grups, tot i que evidentment (i no me n’amago pas) la meva manera de ser, la meva manera nacional de ser, s’acosta una mica més a la segona tipologia. Tant és. El què vull dir és que cal que aquests dos tipus de sobiranista s’acostin, cal que trobem el terme mig. Ja sé que tots dos tipus, tots dos grups de sobiranistes, són necessaris, naturalment. Però sense passar-nos. Comencem a no necessitar ni jutges altius dels defectes dels altres ni rossinyols bonassos sempre amb la carmanyola plena.

Llegiu-ne la resta »

Avui, suposo, els amics lectors esperaran una crònica entusiasta de la manifestació d’ahir dissabte a Brussel•les. Però com que no vaig ser, ahir, a Brussel•les (perquè servidor té molta feina, pocs diners, i poques ganes de viatjar, què passa?), i aquest apunt és escrit divendres a la tarda, abans que no tot s’esdevingui o no s’esdevingui, doncs per la crònica haureu d’esperar a demà, benvolguts sobiranistes meus.
(Us diria que miréssiu TV3, però és clar, probablement TV3 preferirà parlar de les nevades a Torredonjimeno, que és un poble al qual espero tenir la fortuna de no haver de saber mai on coi para. Veurem.)
La qüestió és que Brussel•les potser haurà estat un èxit, o potser haurà estat un fracàs. Però en qualsevol dels casos, i aquesta és la idea que servidor es veu amb la tessitura de transmetre, en qualsevol dels casos Brussel•les es quedarà en una anècdota. Una altra anècdota.
(I ara em revé aquesta vessant pessimista que gasto darrerament, però em temo que algú ha de dir les coses una mica clares, i va, mira, ja les diré jo.)
Potser haurem posat al Manneken Pis la barretina i una estelada, hi haurà hagut una mica de xerinola i encara alguna rossa flamenca haurà fet (més o menys) sort i haurà passat la nit amb un català solter (o no solter) amb ganes d’acabar d’esbravar-se. Però, i després…
Després?
Després tornarem a la normalitat de sempre, i no passarà absolutament res. No passarà res. Res. Com en aquell parell de grans (i magnífiques, ep) manifestacions sobiranistes a Barcelona… sembla que ja ningú no les recorda. Tot es queda en el no res, aquí. Tot són actes plantejats des de la bona fe i les moltes ganes, però que després es queden encallats.
Torno a parlar d’encallar-se, doncs.
Brussel•les, benvolguts compatriotes, i perdoneu que sigui tan poc agradable avui, Brussel•les només és una onada molt petita, molt sola. Una onada perduda en un mar encalmat. No ens permet pas, Brussel•les, de sortir de la platja funesta on reposa el nostra cos cada vegada més ressec. I a mi m’agraden, les onades, totes les onades, i les onades petites també m’agraden i m’agraden aquells que creuen en les onades petites, i jo també crec en les onades petites.
Jo tambe crec en les onades petites
Però em guardo molt de creure que en tinc prou, amb una onada tan breu, tan lleugera, tan rudimentària, tan fràgil. Me’n guardo molt.
Per tant, em demano: i ara, què?
Després de Brussel•les… què?

P.s. per cert, algú sap on és, o què fa, Joan Carretero? No, només preguntava…

Hi ha vegades que un té l’estranya sensació d’haver-se encallat. No hi ha manera d’anar endavant, la topada amb el mur, amb el mateix mur de sempre, es repeteix inexorable. Les balenes encallen a les platges, de vegades repetidament, i si no són capaces de fer-se enrera i redreçar el rumb, moren de manera inevitable i trista, sobre la sorra, com un miratge sòrdid.
És així com em sento darrerament, i és així com sento el país, darrerament. Encallat, i sense alternatives. No tornarem al vell debat (ja vaig dir que no tornaria al vell debat), però amics meus, no hi ha cap alternativa, i ens precipitem com a col·lectiu cap al desastre. Cap al desastre col·lectiu. Només cal veure si el desastre és una agonia lenta (és a dir, continuar amb la mateixa agonia lenta d’ara) o si la cosa s’accelera i, finalment, som capaços de fer-nos un favor i morir-nos de pressa.
Ens reservem les alegries per al Barça, per a algunes nits compartides, per a les cerveses. Potser per a la nostàlgia, també.
Allò que caldria fer, allò que veritablement caldria, en aquest país, en comptes de fer manifestacions pacífiques i bonhomioses, és prendre les regnes d’una vegada. Caldria que algú es decidís a jugar-se el coll.
Hauríem de començar per tots els nostres polítics catalans i catalanistes. Tots els hauríem de fer desaparèixer. Alguna illa oceànica hi haurà, encara, plena de caníbals, on poder llançar-los a tots, juntets, despullats i greixosos, a veure què passa. Després ens podríem agermanar amb els autòctons caníbals, una vegada saciats.
El següent pas seria anar contra els socialistes, però això ja resultaria més senzill, sense la crossa eterna dels nostres fotuts polítics catalans. Als socialistes només caldria empènyer-los una mica enllà, cap al seu veritable país. Ara que als Monegros hi volen construir un Las Vegas, penso que tots els homes i dones (i els Icetes) del PSC tindrien un èxit notabilíssim fent de crupiers als casinos, o de personal de la neteja dels hotels, o de prostitutes barates als carrers. Grans feines per a aquestes grans persones. Una empenta, necessitem només.
Tot és començar, naturalment.
Fins que tot això no passi, fins que no siguem capaços de literalitzar les metàfores i de prendre’ns a nosaltres mateixos amb una mica de seriositat, fins que no ens cansem de fer el ridícul defensant l’indefensable, fins que no traguem el cony de fusells dels armaris on reposen empolsinats, al costat del nostre vell orgull, fins aleshores… continuarem encallats. Encallats.

Com les balenes. Sense rumb.

Morint a poc a poc.

Morint cada vegada més de pressa.

Tenim, els catalans, una notable història de derrotes i de fracassos col•lectius. Si fem una mica de demagògica historicista, tot plegat ho podem fer començar amb el compromís de Casp, aquella simpàtica reunió de delegats dels regnes de la Corona catalana en la qual (o abans de la qual) el murri santificat Vicent Ferrer va fer mans i mànigues en favor del Trastàmara i en contra del dissortat Jaume d’Urgell. En fi, en realitat el problema el vam tenir quan Ferran el Catòlic, un personatge del qual els catalans hauríem d’enorgullir-nos absolutament, un estadista espectacular que Maquiavel va prendre de model per a El Príncep i que, molt probablement, va finançar la descoberta d’Amèrica… deia que el problema el vam tenir quan el pobre Ferran el Catòlic no va aconseguir prenyar la seva darrera esposa, Germana de Foix. Un hereu en tal maduresa hauria probablement mantingut més ampla i clara la frontera entre Castella i Catalunya del que ho fou amb Carles l’emperador i els Àustries que el seguiren.

Tenim, doncs, els catalans, una notable història de derrotes i fracassos col•lectius, que no caldria ara que enumeressin. De vegades penso que hi somniem, els catalans, en les derrotes. I no estic segur que això sigui una cosa bona, la veritat, aquesta simpatia per la derrota, aquesta atracció. De vegades sembla que fem coses només amb la intenció de tornar a perdre, per enrolar-nos també nosaltres, les generacions que han comprès (és a dir, tot els que ja hem deixat o esteu en procés de deixar de creure en imbecil•litats mesetàries) en l’infatigable llistat de catalans vençuts, nobles i dignes de vegades, però sempre estesos al terra, entre bassals vermells, si em permeteu la (mala) poètica romàntica.

En fi, és una reflexió que em faig. El gust de la derrota, no ens és finalment massa dolorós, als catalans? No hauríem de començar a fer les coses ben fetes, a no fer les coses únicament amb optimisme i bona fe? No hauríem de començar també nosaltres, d’una vegada, a ser una mica fills de puta?
Fa un parell de dies veia a la televisió com al Parlament es discutien aquest senyor tan justet dels Ciudadanos, el tal Domingo (a qui sempre m’imagino amb l’escuradents a la boca), i aquest altre senyor tan miserablement absorbit per la supèrbia que és en Carod-Rovira, a qui tanmateix cal reconèixer una indiscutible vàlua com a orador. Però, en la disputa (la típica queixa dels fatxes sobre el fet que Catalunya pugui tenir delegacions internacionals), en Carod es va mostrar enfadat, indignat, revoltós. Com afectat en l’orgull, no sé si se m’entén. En canvi, a mi em sembla que contra aquesta mena de personatges (o, en general, contra els espanyols hipòcrites i genocides) fóra molt millor adoptar una actitud igual de xulesca, igual de condescendent. Vull dir que cal que ens embrutem les mans, si cal, vull dir que ja n’hi ha prou de voler-nos explicar o de fer-nos els ofesos. Cal que els enviem a la merda amb gràcia, que emprem el sarcasme, la ironia, el mateix menyspreu sardònic que ells utilitzen.

Ens cal orgull, fer les coses amb puteria (”hem de ser més putes”, que diu una amiga meva de Manresa), hem de menysprear l’enemic tan o més del què ell ens menysprea.

Hi haurà més fracasssos, és clar. Més encara si no som capaços de fer les coses bé, si ens movem sempre amb una sabata i una espardenya. Les bones intencions són extraordinàriament lloables, però el què necessitem és intel•ligència obscura, per dir-ho així, astúcia.

Cal que els catalans, com tothom, també sapiguem ser una mica (o molt) fills de puta. Com que l’enfrontament és inevitable (sí, il•lusos, l’enfrontament és inevitable), cal que ens hi fotem sense manies, amb totes les armes a la mà. I si també d’aquesta manera fracassem, almenys que puguem caure com uns senyors, rient-nos de nosaltres mateixos per com n’arribem a ser de desgraciats, els catalans, que aquells que ens han de vèncer són una colla d’analfabets grotescos incapaços de fer res més que no sigui fer el ridícul.

Fa uns mesos, gairebé en iniciar la curiosa singladura de ser un dels soferts autors d’aquest el vostre Bloc Gran, vaig escriure sobre l’avenç de la llengua castellana (i de les produccions castellanes, doncs) en el teatre que es programa a Catalunya. El teatre, deia (al post “Teatre“), tot al contrari que el cinema o que moltes (la gran majoria) d’altres activitats d’oci, havia mantingut llargament la llengua pròpia del país, la llengua catalana, com a vehicle predominant d’ús. Com que el públic del teatre és un públic d’una certa cultura, i això a Catalunya va unit (objectivament, i possiblement per desgràcia nostra) a l’ús habitual del català, no hi havia la necessitat, en el context teatral, de passar-se, per dir-ho molt graciosament, a l’enemic.
Ja deia jo, en aquell article, que les coses havien començat a canviar. Ho vaig atribuir, i ho mantinc ara, a una estratègia perfectament premeditada del poder socialista per acabar amb un dels poquets i fràgils bastions de la nostra cultura. Darrerament hi he tornat a pensar, en tot això, no pas perquè hagi anat gaire al teatre (ja ho vaig dir que no m’agrada, a mi, el teatre), sinó perquè no paro de veure i de sentir anuncis a tot arreu d’obres en espanyol que es representen a Barcelona. Fixeu-vos, per exemple, en tot el què s’anuncia a la televisió (o als autobusos), o pareu atenció a quines obres es dedica a promoure aquesta cosa del club aquest cultural més o menys de la Generalitat, això del TresC.
En fi, un altre dels reductes darrers de la llengua catalana en el món (més o menys) cultural o, més ben  dit, comunicatiu, ha estat sempre la ràdio. La ràdio en català ha estat tradicionalment majoritària, almenys la ràdio generalista, gràcies evidentment a Catalunya Ràdio.
Un altre reducte que està essent amenaçat, de manera brutal i directíssima, pel poder dels socialistes. Una gent, els socialistes, que mai no han escoltat la ràdio en català, i que des que governen (sí, Josep, d’acord, amb la connivència d’Esquerra Republicana de Catalunya, el diable se l’emporti) han dut a terme un estratagema d’anihilació progressiu, continuat i veritablement radical. No és exactament, doncs, un pla subtil, encara que hi ha encara una bona colla de catalanets que no se n’adonen, uns catalanets que tenen com a referent intel•lectual aquell mític Baldrich de l’Escurçó Negre (Baldrich –li fotia l’Escurçó– tu no veuries un pla subtil encara que el pla subtil pugés damunt de la taula, s’arromangués les faldilles i comencés a cantar “el pla subtil ja està aquí, el pla subtil ja ha arribat”).

La tàctica socialista amb Catalunya Ràdio ha estat fulminant, notable, vigorosíssima. En comptes de treure els valors de la casa i substituir-los per gent pròpia (per socialistes amb carnet, diguéssim), s’han conformat en treure (això sí) els valors de la casa… i substituir-los pels més tristos, maldestres i pallassos periodistets i periodistetes que han pogut trobar. Ni tan sols ha calgut que el substitut del Bassas fos el Joan Barril, a qui de tota manera el socialisme va proporcionant emissora rera emissora el seu (nostre) pa de cada dia (i a qui algú hauria de comentar, de passada, que els seus “contes intel·ligents” podrien acabar provocant suïcids col·lectius).
Però no. Per a substituir el Bassas (que amb franquesa, feia anys que anava cap avall), n’han tingut prou posant aquest personatge tan sòrdid i lletós, un xic sauri, que s’anomena Neus Bonet (i, per favor, almenys que no n’ensenyin la foto) i aquesta seva colla de col•laboradors preadolescents, esverats, ridículament emfàtics, incapaços de veure que –en realitat– cobren senzillament per provocar vergonya aliena.
A la tarda, després del programa del Fuentes (aquest sí, de la corda impol•lutament correcta), han fitxat tres senyoretes que semblen venir de l’associació escolta del barri de Les Corts, amb una dicció escandalosa i amb tantes taules com el desert del Sàhara. Una d’elles, consti, és la (guapíssima i “dels nostres”) Flora Saura, que hauria fet bé de no deixar-se enredar i continuar exercint senzillament de musa del millor grup de música pop del país (que no són els Manel, malgrat l’actual entusiasme).
I després, completant el tripartit hertzià,  hi ha aquest inabastablement grotesc Gaspar Hernàndez, que a més de rebre premis literaris (m’estalvio qualsevol comentari perquè no he llegit el seu llibre. Ni el llegiré) fa un programa d’autoajuda en el qual, us ho prometo, un dia vaig sentir que feien meditació en directe. Impressionant. Amb música de gongs i tota la parafernàlia new age. Aquest xicot, el Gaspar, el millor que podria  fer és posar un bar musical a l’Eixample, i permetre que les tarotistes transsexuals hi exercissin el seu ofici (el de tarotistes, dic) a les taules. Que la ràdio pública de Catalunya tingui un programa dedicat als psicoanalistes argentins, i en general, a tot aquest tipus de mariconades que només agraden als disminuïts emocionals, resulta ben alliçonador. El país és això. Un tarot de merda. Una cançó del Nepal. Exercicis espirituals laics. Això sí, molt laics, sempre laics, i a poder ser orientalistes. Visca Mao. Ah, no, visca el Dalai Lama (que m’he equivocat de neurona)
Suposo que la resta de la programació no millora gaire. Jo, en realitat (a banda de les investigacions que faig esforçadament per tal de poder escriure aquestes rigoroses anàlisis blocaires) la ràdio no l’escolto gaire. No gens. Només el Puyal, i encara. Ni Catalunya Ràdio ni tampoc RAC 1, emissora de la qual podem parlar un altre dia perquè l’exaltació fervorosa que desperta RAC 1 entre molts d’aquests catalans tan súper i súper enfadadets (vull dir, votants de CiU) és tant absurd que mereixeria un estudi antropològic. Diguem-ho clar: el Basté, com a alternativa, un senyor que no sap parlar, i que és incapaç d’escriure’s un comentari (un, un de sol!) amb ritme, és també una bonica metàfora de la Catalunya actual.
Hem d’escollir entre una merda, i una merda.
Venturosos aquells que, tot i així, brameu i brameu que aquesta merda, aquesta vostra segona merda, és molt millor que la primera…
Afortunats.

Recupero, amb el vostre permís, l’expressió d’una idea que ja vaig fer pública fa uns dies al meu bloc personal, Les intencions mecàniques (insisteixo en fer-me una –erràtica i absurda– autopropaganda). Després de la polèmica al voltant de la validesa o no dels suposats plantejaments sobiranistes de Convergències, i de l’agror de moltes de les paraules expressades, incloses naturalment algunes de meves, vaig sentir-me amb la necessitat de dir “prou”, i de, en certa manera, plantejar una petita rendició. To give up, que de fet té una traducció literal al català que no és pas exactament “rendir-se” sinó “donar-se.
Per tant, i en relació (només en relació) a la polèmica passada, jo senzillament em dono.
Naturalment continuaré, quan calgui, expressant els meus dubtes. Dubtes sobre Convergència, i dubtes sobre qualsevol altra formació política que ens pretengui fer passar bou per bèstia grossa i vulgui utilitzar aquest sentiment de sobirania que la societat catalana (una part, almenys, de la societat catalana) ha anat interioritzant els darrers temps (precisament, per cert, quan no ha manat Convergència, quines coses, oi?) per senzillament tornar al poder i tornar a ofegar-lo amb espurnes de bona voluntat, moltes paraules boniques, i la submissió de sempre a l’imperi de Madrid.
Som, tanmateix, en temps difícils, molt més difícils del què els polítics (uns i altres) volen reconèixer. No pas per culpa de la crisi. La crisi no té res a veure amb el país, i algú hauria d’explicar a tots aquests que s’esgargamellen per informar-nos del què de debò preocupa els ciutadans de Catalunya (per exemple, l’unionista Duran Lleida), que sense Espanya, vull dir sens els diners que ens roba Espanya, a Catalunya la crisi ens la menjaríem amb patates.
El problema de Catalunya, ara mateix, és al seva desaparició. Radical, i sembla que finalment definitiva. Allò que no va poder fer el decret de Nova Planta, ni tan sols el franquisme, sembla que ara ja seran capaços de dur-ho a terme els hereus de la dictadura, els hereus dels immigrants portats per la dictadura, i tota la colla de catalans enganyats pel cosmopolitisme imbècil (és a dir, si us hi fixeu bé, bàsicament tots els idòlatres del PSC-PSOE).
I mentrestant, nosaltres ens enredem en estèrils batalles sobre si Tremosa és més guapo que Junqueras, o sobre si Mas és més guapo que Puigcercòs.
En el futur, els llibres d’història no parlaran de nosaltres perquè seran llibres escrits a Madrid (aneu a Madrid i pregunteu si algú sap qui era Roger de Flor). Però si per casualitat hi ha algun llibre d’història que se salva de l’estupidesa congènita dels nostres veïns conqueridors, em temo que els experts en civilitzacions perdudes ens estudiaran amb la més absoluta de les incredulitats.
Ho tenien tot a favor, diran, només els calia mantenir-se ferms i resistir, tal i com tants anys havien fet abans. I magrat tot, es van deixar perdre, es van deixar morir. Els catalans es van permetre el luxe de desaparèixer del mapa en base al grotesc argument de no molestar gaire, de no fer-se sentir gaire, de no protestar gaire, d’anar poquet a poquet, de ser ben educats amb els que els oprimien i, com és natural, parlar la llengua dels botxins per suplicar als botxins un bocinet miserable del pastís.
En fi, jo em rendeixo en relació a les nostres petites i lamentables batalletes subnormals. Em rendeixo als comentaristes amargs. Em rendeixo a la repetició de bajanades. D’acord, en aquest cas, em rendeixo, em dono. Vosaltres guanyeu. El sabotatge (vull convèncer-me que, almenys, no premeditat) us funciona. Heu vençut. Res més no us serà dit.
Però respecte la lluita de veritat. Respecte de l’enemic de veritat. En la lluita per la supervivència, el meu puny continua alt, tancat, i en la meva mirada hi ha encara (i per molts anys) les mateixes quatre venetes de sang trencades, que m’acoloreixen el camp de batalla.
A Brussel·les, al Congo, a Cornellà, a Sant-Gervasi (tens raó, mestre)… on calgui.

He dit.

Quan la televisió normal no retransmet els partits del Barça, els homes del poble es reuneixen diumenge a la tarda per veure el partit a la pantalla amb pay per view de La Concòrdia. Mon pare hi va de tant en tant, i torna que terriblement put a tabac, perquè a La Concòrdia naturalment hi deixen fumar, i ma mare (que l’altre dia ja se’m va queixar perquè la feia sortir als meus articles) fa morros i abans de sopar li diu que es vagi a canviar de roba, o a dutxar-se. Jo només hi vaig de tant en tant, a La Concòrdia, perquè em fa l’efecte que és cosa de gent gran, i perquè tots els amigots de mon pare fan aquest tipus de comentaris i bromes per a les quals, els fills, necessitem una extraordinària dosi d’estoïcisme i paciència.
En la mitologia clàssica, la Concòrdia era la personificació de la pau i l’harmonia. Tot i que se l’acabà identificant amb la deessa grega d’aquest nom, Harmonia (filla d’Ares i Afrodita i esposa del mortal Cadme, fundador de Tebes), en realitat la Concòrdia és una de les deïtats més antigues i específiques de la Roma republicana. Se la representava com una dona madura, generalment amb una branca d’olivera i una cornucòpia a les mans com a símbols de la pau i de l’abundància que aquesta proporciona. Les bones matrones romanes la invocaven com a protectora de l’estabilitat matrimonial, i tenia també una important dimensió cívica com a garant de la prosperitat ciutadana.

Llegiu-ne la resta »

Després de llegir la vigorosíssima soflama patriòtica del company Morgades divendres passat, gairebé em veig amb l’obligació de repetir-me (tots ens repetim, tanmateix) i mostrar novament la meva desil•lusió amb Convergència, sobretot per prendre la raó a tots aquells que acusen el Bloc Gran de filoconvergent… cosa que només és mitjanament certa.
(Obro parèntesi. Perquè les coses quedin clares: aquí hi ha tres militants de Convergència, tots tres del sector sobiranista –per tant, del sector normal–, un militant d’Esquerra públicament enfrontat amb la direcció del partit –per tant, també persona normal–, una ànima bonassa que jo aproximo també als republicans però sense signatura, el nostre fabulós vell mestre franctirador que vira sempre cap a l’esquerra i es mulla en tots els bassals i bassalets que calgui… and last but not least servidor de vostès, que estic en contra de tot i que presumeixo pretensiosament de rebec i de guaperes –que ma mare em renyà la setmana passada pel meu escrit sentimental, en el qual segons ella adoptava la meva clàssica actitud de tímid fals enfant terrible només per agradar a les lectores. I tanco parèntesi)
En fi, jo parlava del text d’en David, que talment un romàntic herald de fina ploma (això li ho reconec), cantava l’altre dia amb gran èmfasi líric i molt esmeradament que “un esperit independentista cavalca amb força al cor de CDC”.
Caram! Cavalquem i tot, ara?
He pensat no sigui el mateix rei En Jaume que hagi passat per la seu convergent a fer-se el carnet. O el rei En Pere el Cerimoniós, que sempre ha estat el meu monarca preferit, aquest rei “assassí en sèrie” que li diu carinyosament el profesor Ruiz-Domènec. Però no, l’amic Morgades parla només en metàfores…
Sóc, o no sóc, una mala influència?

Llegiu-ne la resta »

Amb el permís dels lectors, avui recupero el típic article “estil Arnera” en què parlo de la meva història sentimental (sense explicar-ho exactament tot però, ep, sense dir cap mentida) i acabo (en principi) fent una petita tombarella de caire metafòric. Ja sé que aquestes metàfores no sempre acaben de ser lluïdes, però almenys les històries que explico diria que tenen una certa gràcia, fins i tot quan tot sovint, com passarà avui, jo acabo quedant una mica com un enze…

Llegiu-ne la resta »

D’un temps ençà, es diu que el catalanisme, sembla, ha quedat orfe de lideratges. Ens calen líders, propugnen les veus més privilegiades. No tenim líders. I tal vegada és veritat. Ja no queda ningú que cregui que en Carod o en Puigcercòs serveixin mai per a encapçalar aquest “gran pas endavant” que necessita (molt) i que reclama (poc) Catalunya. Alguns afirmen a brams i repetidament que el líder que ens cal és l’Artur Mas, una opció que (a mi) em sembla d’una ingenuïtat salvatge, d’una innocència extrema, si no és que directament deriva de la mala fe (espero que no).
Després hi ha els líders de la societat civil, bona part dels quals semblen darrerament desapareguts. Una desaparició d’altra banda ben normal, perquè tot plegat fa tanta llàstima que cansa i desconcerta fins i tot al més entusiasta. I per a més inri, cada vegada hi ha menys canals on es pugui defensar lliurement la idea d’una Catalunya sobirana, independent… i desespoliada. En fi, de líders de la societat civil n’hi ha, però n’hi ha pocs, i definitivament no lideren res. Més aviat hi ha veus, algunes brillants, d’altres només esforçades. També la mateixa societat civil (peculiar concepte) és en franca retirada, en un període de reclusió, atordida davant de la immensitat de la tragèdia.
De manera que Catalunya, el catalanisme, el sobiranisme, es troba sense líders. Això ens diem. Necessitem un nou lideratge
Ah, plantejament equivocat.
Petit error de concepte.
M’explico.
No negaré que efectivament el país manca d’una classe política i d’una elit intel·lectual fermament compromesa amb el futur i amb la llibertat. Això és indiscutible. No hi ha ningú, ara mateix (o són molt pocs), en les altes esferes catalanes (per dir-ho així), que s’atreveixi a posar el país per davant de partits, de tàctiques, de diners i de personalismes. No hi ha pràcticament ningú. Continuem amb la vella retòrica de l’enfrontament: tu ets un traïdor, tu ets un botifler, tu ets de dretes, tu t’has venut als socialistes, tu et vas vendre als populars. I el més trist del cas és que, si ens parem a pensar-ho… totes aquestes acusacions són certes.
(Hòstia, aquesta sí que és bona! Resulta que els uns tenen tots raó quan acusen als altres, i els altres tenen tots raó quan acusem als uns. De manera que som una colla d’imbècils rematats, i ens mereixem tot el què passa.
I jo crec molt sincerament que cada divendres al vespre hi ha una festa secreta, en algun punt del Baix Llobregat, on les riallades i les burles salvatges no s’estronquen en tota la nit. Si se n’en foten, de nosaltres, els nostres amos i senyors.)
Però tornem a la qüestió. Ens calen líders? Catalunya necessita líders? Potser sí, admetem-ho… Però potser més que líders ens calen primer de tot persones amb coratge i amb principis. Necessitem, no pas un messies nou, sinó una nova ètica del treball polític, del treball per la cosa pública. No necessitem pas un orador infal•lible, sinó una colla de gent que sigui capaç d’escoltar. (eh, que bonica, la metàfora?). D’escoltar el país, d’entendre el país. I de fer sacrificis. Un coratge pur, immune a les pressions, serè, ambiciós i digne.
No és pas un líder, doncs, allò que necessita Catalunya.
Catalunya, ho dic modestament, necessita una altra cosa.
Una altra cosa…
El sistema que tenim, els partits polítics que tenim, les baralles que tenim, la gent que tenim ara en primera fila… senzillament no volen (o no poden) lluitar veritablement pel país. Convergència mai no ho ha fet decididament, Esquerra s’ha volatilitzat en quatre dies, les CUP tindran sempre un paper menor, Iniciativa no és un partit veritablement catalanista. Tot això fa anys que dura. Algunes coses s’han fet bé. La majoria de coses s’han fet molt malament, molt malament, i ja és hora que ens n’adonem. Ningú no ha pensat veritablement en el país, en el futur (lliure) del país. Tampoc Convergència, no fotem.
Aquest país, doncs, necessita una altra cosa.
Una altra cosa.
Una altra gent.
Una altra ànima.
Se’ns acusa, als blocaires (amb raó), de parlar molt, de criticar molt, i de no fer propostes. És una acusació gairebé sempre certa. Però alguns som molt humils, humilíssims. Som el no-res. Només tenim la queixa, com a arma, i és per això que tant ens queixem, tan amargament. Se’ns acusa de no fer propostes. Molt bé. D’acord. Aquesta és, doncs, la meva proposta (sí, és una proposta modesta, teòrica, simple i descontextualitzada. Una proposta petita. Però bé que comenci per algun lloc, oi?). La meva proposta:
Una altra cosa
Una altra cosa
UNA ALTRA COSA!