“El somni televisiu a la Catalunya dels anys trenta
no hauria estat possible sense una societat que
llaura la terra amb  el xapo de la il·lusió“

“República TV”
Francesc Canosa

A “República TV, la Catalunya de la primera televisió” Francesc Canosa hi escriu la història del somni televisiu de la Catalunya dels anys trenta i de tot allò que s’hi intueix. Pàgines dedicades a explicar el projecte de televisió catalana però també una història paral·lela, la de la Catalunya impossible. Un llibre que barreja el projecte amb el país per acabar escrivint, gairebé sense voler, sobre aquell projecte de país.

“República TV” es pot llegir com un llibre d’història però també com allò que realment és, un manual de sobirania. Un manual que es podria condensar en una senzilla formula de física política: sobirania és projecte per entusiasme. La Catalunya del primer catalanisme polític, de Cambó a Macià, n’és la demostració matemàtica. Sobirania és el senzill llapis de carbó de la Mancomunitat dibuixant l’obra magna que havia de ser la Catalunya moderna. La que farà la tercera ràdio d’Europa. El país d’alguns dels periodistes més brillants del continent (el triangle Pla-Xammar-Gaziel) i de catalans com Homer Teixidó que aniran a treure el cap al món, allà on bullin els projectes més interessants del planeta, per engegar iniciatives semblants un cop arribats a casa. La televisió, el telèfon, la difusió de la premsa per via aèria, … El que calgui per fer de Catalunya un país capdavanter.

I és clar que els espanyols hi voldran posar les urpes. Grapejar-ho tot amb el seu estil perro del hortelano. Quedar-se els èxits o bé fer-los impossibles. Però no hi podran fer res perquè totes les lleis i reglaments del món són inútils contra una societat dinàmica amb un objectiu entre cella i cella. La Barcelona de la primera televisió és la ciutat de l’entusiasme. La Barcelona que fa de capital de l’imperialisme català. Un impuls imperial en positiu. Allò que ara en diríem dinamisme, innovació, creativitat o swoosh! Potser l’infern són els altres, Espanya, però la sobirania som nosaltres i només nosaltres.

Els pioners de la televisió catalana van desaparèixer enmig del Desastre Nacional l’any 1939. Una gota més de Catalunya que anava avall enmig de la torrentada però el final havia començat alguns anys abans. La Catalunya a mil revolucions, la del dinamisme catalanista, comença a apagar-se amb una revolta i s’acaba entre l’alzamiento i la revolució. Amb els errors del sis d’octubre, l’absurda revolta de 1934, la política acabarà fent impossible el camí a la sobirania. Sense Desastre Nacional, amb una Generalitat coixa però amb un país despert, la televisió i la Catalunya impossible només eren qüestió de temps. La sobirania eren ells. La sobirania som nosaltres i només ens cal no equivocar-nos massa.

Anava a comentar això de la manifestació de l’Òmnium però, vaja, tot el que pugui dir jo ja ho han dit altres, i millor. Només diré que quan vaig sentir les paraules del president Maragall en què afirmava que s’havia de fer una manifestació com la del 79 vaig pensar que hi ha molta gent que viu ancorada en el passat i no s’adonen que no poden anar repetint-lo. Això ja no serveix. Òbviament el país no és el del 79 i hem cremat unes quantes etapes pel camí.

Llívia

A més, sobre això hi ha una segona reflexió. I és que tot i comprant l’Avui tots els dies aquí a Llívia, no em puc pas considerar informat sobre l’assumpte. M’agafa de vacances i amb la connexió a Internet esporàdica. I això m’ha fet adonar inesperadament la meva dependència actual de la xarxa per a estar informat avui dia. Amb un mitjà clàssic ja no basta. Has de tenir els teus diaris digitals de referència, els teus blocs, els teus mitjans internacionals, la Wikipedia, el Huubs i el Google (el News, el cercador de blocs i el cercador tradicional). Si no, avui dia no et pots bastir una opinió el més acurada possible. Els periodistes dels mitjans tradicionals també haurien de reflexionar-hi. Jo pago 1,10 EUR cada dia per a estar informat, i no m’informen com cal. Com ens limitaven la informació abans d’Internet!

Per cert, al final no vaig poder anar a l’acte de Reagrupament a Puigcerdà. M’hagués agradat però vaig tenir una recaiguda del refredat arran de la pujada al Canigó el dia anterior i no estava en condicions.  Entre d’altres coses m’hagués agradat demanar-li a en Carretero com és que pertot arreu de Puigcerdà posa Bourg-Madame per a referir-se a la Guingueta d’Ix, quan hi ha un decret de la Generalitat que  obliga a posar-ho en català i a més resulta sorprenent en un municipi governat per independentistes. Al cim del Canigó una anècdota. Vaig fer unes quantes fotos a un grup de catalans que venia de Camprodon. Un cop fetes les fotos, vaig agafar un dels bastons, vaig treure l’estelada que sempre porto a sobre quan pujo un cim, la vaig lligar al bastó i vaig demanar al grup si ara ens podien fer la foto a nosaltres. Resposta: “Coi, haver avisat que portaves una bandera catalana!”. Així que vaig haver de tornar-los a fer un parell de fotos del grup amb l’estelada, sota la mirada de francesos i altres catalans més tímids. L’anècdota serveix per a mostrar que hi ha catalans que no fan bandera de l’assumpte, però que quan veuen una estelada, s’hi apunten immediatament i sense cap problema.

I escrivint això em recordo d’una segona anècdota. En Miquel Català, el de la traducció del web del Parlament Europeu, va passar per Llívia en la seva ruta en bici que està fent pel nord del país, incloses Andorra i la Catalunya del Nord. Es va quedar a dormir una nit a casa, i vam poder veure el nou remolc de la bici on duu les coses. Resulta que els remolcs de bici han de dur una banderola obligatòriament. Ell va posar, per tant, una estelada petita (la del centenari) com a banderola. Ens explicà la complicitat que generava entre els conductors a la carretera i la gent que trobava pels indrets on s’aturava a descansar. De fet, quan estàvem a l’església de Llívia es va apropar una persona per demanar-li on l’havia comprada.

L’establishment unionista pretén fer creure que aquesta bandera és quelcom radical i que divideix. La realitat, però, és fàcilment comprovable: crea simpatia i adhesió entre els catalans, i és autoexplicativa davant els nombrosos visitants estrangers del país.

Els “primers”: la farmàcia de Llívia

En un apunt anterior ja vaig criticar el nacionalisme català. Entre d’altres coses pel que m’ha passat a Llívia. Resulta que molta gent ha sentit a dir que a Llívia hi ha la farmàcia més antiga d’Europa. Així que quan arribes a Llívia el primer que fas és cercar aquesta farmàcia. Després va i veus que està tancada per obres, i que no fa cap pinta de farmàcia, sinó de museu. Finalment la gent del poble et diu que està tancada des de fa un any i mig i, el més important, que fa molts anys que no era pas farmàcia. La Viquipèdia ens diu que va deixar de ser farmàcia el 1942.

Clar, jo entenc que la gent entén que quan hom parla de la “farmàcia més antiga d’Europa” es refereix a una farmàcia que encara funciona. Perquè clar, si ja no funciona i pensem que una farmàcia del XVIII no podia vendre més que herbetes i remeis casolans, és lògic pensar que a la mateixa època segur que havia per Europa un establiment d’aquestes característiques, del qual encara trobaríem l’edifici o les ruïnes. O fins i tot abans: Imperi Bizantí, els estats italians renaixentistes, al Sacre Imperi, etc. Segur que n’havia d’haver com a mínim un.

La mania del nacionalisme català a dir “el primers d’Europa” o del “món”. Importa? Igual que la comparació amb Madrid. Tant costa dir que és el primer de Catalunya o els Països Catalans i sentir-nos igualment orgullosos? No veig que Catalunya avui dia pugui jugar a ser el primer d’Europa o del Món en cap cosa. Avui dia això requereix un bon sistema educatiu (que no tenim), un bon incentiu a creadors, emprenedors i empresaris (que no tenim), una força laboral altament qualificada i motivada (que no tenim) i una comparativament forta inversió privada i pública en R+D+I (que tampoc tenim). I encara que és complís, crec que el país no pot aspirar a jugar la Lliga de Campions. Bàsicament per demografia i extensió. La de Campions està reservada als EUA i la Xina fonamentalment, posteriorment afegint-hi la UE en el seu conjunt, Índia, Rússia, Brasil i Sud-àfrica bàsicament.

Ens hauríem de conformar a fer les coses bé i viure en la millor societat possible, sent conscient de quina posició ocupem en el món actual i què hi podem aportar. Sense comparar-nos amb països que ni geopolíticament ni econòmicament podem comparar-nos. Hem d’identificar la nostra lliga i jugar-hi. Perquè clar, quan després anem pel món dient que “vam ser els primers” en tal o qual cosa, fem una mica el ridícul. Començant perquè la majoria de coses que passaren i s’inventaren a l’Europa de l’Edat Mitjana ja havien passat a la Xina de mil cinc-cents anys abans, la dels Set Regnes.

En tot cas, una de les coses que està guanyant ideològicament l’independentisme és la constatació del país que tenim, la voluntat de ser millors aprenent dels exemples internacionals que tenim i la intenció, i  gosadia per tirar-ho endavant. Falta molt poc per a què l’independentisme esdevingui l’única opció social i política que ofereixi un futur acceptable. Al final el que importa és el futur, no pas el passat aquest nacionalista.

Avui he fet un cafè amb en Xavier. Hem anat al restaurant que hi ha als baixos de l’Ateneu Barcelonès. Abans d’arribar-hi, però, ens hem trobat amb en Marcel. Durant deu minuts hem estat petant-la a peu dret. Jo els he presentat, atès que no es coneixien ells dos. La conversa ha estat agredolça. Però en Marcel i jo som optimistes, en canvi, en Xavier no, en absolut. I té molts motius per ser pessimista. Fixeu-vos el que us diré: ell és doblement doctor. Primer ho va ser en Sociologia, i més endavant en Història Contemporània. És una ment meravellosa (A Beautiful Mind), però no de pel.lícula, sinó de les de veritat, de carn i ossos. De matèria gris amb potes. Però, com que és un independentista de pedra picada, i no de moqueta i cotxe oficial, doncs ho paga. I ho paga amb un sou de merda en una universitat que seria de merda si no fos que porta el nom d’un dels personatges més rellevants de la Història Nacional de Catalunya, i encara que el nom no fa la cosa, en tot cas fa lleig associar el seu nom a quelcom escatològic.

En Xavier té 46 anys i diu que no arribarà als 50, més exactament diu que no vol arribar als 50. Que tot és una merda, que n’està fins als collons i que vol plegar. Em preocupa, en Xavier. És el típic rata de biblioteca que si fóssim independents, seria membre de l’Acadèmia de la Història, que per un sou simplement digne, escriuria pels descosits i les seves obres, no aptes per a postmoderns, sense tenir un impacte mediàtic, anirien donant gruix a l’alta cultura, a la cultura que no és passatgera. A la cultura que deixa petja. 

Però no som independents, encara. I en Xavier no té paciència, com altres, per aguantar fins als 75 anys, continuant sent esclau. La seva lucidesa, la seva dignitat són incompatibles amb la xurma, la morralla, els detritus, la deixalla, el rebuig i l’escòria, en una paraula, amb la merda, que remena les cireres.

Naturalment, jo no goso comparar-me amb ell quant a capacitat intel.lectual. Però sí que penso que toco més de peus a terra que ell. Si se’m permet sóc més realista i més materialista que ell. Sóc tan materialista que per a mi, el 25 de desembre no és res més que la Diada de Francesc Macià, el nostre Pare de la Pàtria, l’home que ens retornà la dignitat, o que si més no, ens començà a retornar la dignitat. Amb encerts i amb algun error, cert. Però ningú no em negarà que si avui som on som és gràcies a que en un moment donat, Macià va trencar amb la legalitat vigent i va proclamar la República Catalana. Sense aquest acte de violència (que diria en Pedrolo), no hi hauria hagut ni Estatut del 31, ni del 32, ni del 79, ni la merda aquesta infumable del 2006, que espero i desitjo que el Tribunal Constitucional Espanyol matxaqui de dalt a baix, d’esquerra a dreta i de davant a darrere.

Xavier amic meu, plegar ara? Ara que guanyem? No t’ho pots permetre. Hem donat tant pel sac als espanyols, que estan perdent els nervis. És ara que hem de mantenir la calma. Els espanyols són la riota d’Europa, com ho demostra la seva obstinació a no reconèixer la Independència de Kosova. Hem de resistir una mica més… O és que no resistiren els catalans de 1714 o els de 1939? I objectivament la seva situació era molt pitjor… Si ja sé que em diràs que precisament per això ara estem pitjor… que quan l’enemic està definit, no hi ha problemes, ans al contrari, tot és molt més clar. En canvi, com passa ara, quan l’enemic sembla invisible o som nosaltres mateixos, el perill és molt més gran… I, com sempre, una part de raó tens. El catanyolisme és una autèntica plaga, que genera imbècils integrals. Però fins i tot tenint en compte això, els propis espanyols treuen foc pels queixals, no poden suportar cap manifestació de catalanitat… la seva intolerància està batent rècords i cada cop són més els catalans i les catalanes que arriben a la conclusió que amb aquesta gentussa no hi ha res a fer. Nosaltres, tu i jo, ja fa temps que ho sabem, això. Però ara són centenars de milers de persones que també ho saben, fins i tot gosaria dir, milions… i és per això que la responsabilitat i -perquè no dir-ho?- l’orgull i les medalles que ens pengen del pit, ens obliguen a continuar fotent-li, fins arribar a la victòria definitiva. El dia VE, el de la victòria sobre Espanya. I llavors, només llavors, quan els carrers estiguin plens de patriotes sortits de sota les pedres -molts dels quals, fins una setmana abans encara eren espanyols- amb calma i tranquil.litat, amb la consciència de la feina ben feta, podràs decidir què fer quan siguis gran.

I m’aposto un pèsol, que no serà plegar.

Alfred Arola, José Manuel Bar, Meritxell Batet, José Guillermo Bernabeu, Ferran Bono, Meritxell Cabezón, Joan Calabuig, Herick Manuel Campos, Joan Canongia, Carme Chacón, Ciprià Císcar, Montserrat Colldefons, Joan Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Maria Teresa Fernandez de la Vega, Anton Ferré, Antonia Garcia, Antonio Garcias, Carlos Gonzalez, Fèlix Larrosa, M Lluïsa Lizarraga, Isabel López, Manuel Mas, Carmen Monton, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz,  Maria-Gracia Munoz, Miriam Munoz, Montserrat Palma, Jordi Pedret, M Dolors Puig, Immaculada Rodríguez-Pinero, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez, Josep-Antoni Santamaria, Juana Serna, Jordi Sevilla, Pedro Solbes, Bernat Sòria, i Francesc Vallès.

 QUE ELS SEUS INDIGNES NOMS QUEDIN GRAVATS EN TOTS ELS CERVELLS DELS PATRIOTES CATALANS, I QUE SE’LS PRIVI DE LA NACIONALITAT CATALANA UN COP ES PROCLAMI LA INDEPENDÈNCIA

——

ELS NOMS DELS 45 BOTIFLERS SOCIATES A CATALUNYA

Alfred Arola, José Manuel Bar, Meritxell Batet, José Guillermo Bernabeu, Ferran Bono, Meritxell Cabezón, Joan Calabuig, Herick Manuel Campos, Joan Canongia, Carme Chacón, Ciprià Císcar, Montserrat Colldefons, Joan Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Maria Teresa Fernandez de la Vega, Anton Ferré, Antonia Garcia, Antonio Garcias, Carlos Gonzalez, Fèlix Larrosa, M Lluïsa Lizarraga, Isabel López, Manuel Mas, Carmen Monton, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz,  Maria-Gracia Munoz, Miriam Munoz, Montserrat Palma, Jordi Pedret, M Dolors Puig, Immaculada Rodríguez-Pinero, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez, Josep-Antoni Santamaria, Juana Serna, Jordi Sevilla, Pedro Solbes, Bernat Sòria, i Francesc Vallès.

 QUE ELS SEUS INDIGNES NOMS QUEDIN GRAVATS EN TOTS ELS CERVELLS DELS PATRIOTES CATALANS, I QUE SE’LS PRIVI DE LA NACIONALITAT CATALANA UN COP ES PROCLAMI LA INDEPENDÈNCIA

—–

ELS NOMS DELS 45 BOTIFLERS SOCIATES A CATALUNYA

Alfred Arola, José Manuel Bar, Meritxell Batet, José Guillermo Bernabeu, Ferran Bono, Meritxell Cabezón, Joan Calabuig, Herick Manuel Campos, Joan Canongia, Carme Chacón, Ciprià Císcar, Montserrat Colldefons, Joan Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Maria Teresa Fernandez de la Vega, Anton Ferré, Antonia Garcia, Antonio Garcias, Carlos Gonzalez, Fèlix Larrosa, M Lluïsa Lizarraga, Isabel López, Manuel Mas, Carmen Monton, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz,  Maria-Gracia Munoz, Miriam Munoz, Montserrat Palma, Jordi Pedret, M Dolors Puig, Immaculada Rodríguez-Pinero, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez, Josep-Antoni Santamaria, Juana Serna, Jordi Sevilla, Pedro Solbes, Bernat Sòria, i Francesc Vallès.

 QUE ELS SEUS INDIGNES NOMS QUEDIN GRAVATS EN TOTS ELS CERVELLS DELS PATRIOTES CATALANS, I QUE SE’LS PRIVI DE LA NACIONALITAT CATALANA UN COP ES PROCLAMI LA INDEPENDÈNCIA

Queda clar? Doncs… SOM-HI! 

Ahir llegia al diari que el cardenal arquebisbe de Madrid Antonio María Rouco Varela apel-la“ a l’oblit de la memòria històrica per tenir una sana purificació mental i per una voluntat de reconciliació”.

Mira que són HIPÒCRITES! sí,sí, HIPÒCRITES!, en majúscules i amb totes les lletres, això és el que són els que volen deixar enrere el passat i convidar a cafè i pastes a tothom, assassins i víctimes, com si mai hagués passat res. I un be negre amb potes rosses!

Em pregunto quan admetran els portadors de la creu que van ser còmplices del terrorisme franquista i quan confessaran que es sentien ple còmodes tenint un cacic de cap d’estat per protetgir-los i riure´ls les gràcies ?

De quina sana purificació mental parla aquest individu de rialla lúgubre? potser serà de la seva perquè els familiars de les víctimes del franquisme no oblidem el passat i només obtindrem la pau mental quan els culpables siguin jutjats i no precisament per la justícia divina. Llegiu-ne la resta »

En un dia com avui en què el món va ple del primer afroamericà que arriba a ser president dels Estats Units de Nord-amèrica, jo també voldria girar els ulls cap al continent americà, però per una altra qüestió. Mentre no ens diguin que Obama s’ha fixat en Catalunya i que està disposat a exercir la diplomàcia perquè l’Estat espanyol comenci a albirar la democràcia i permeti un referèndum d’autodeterminació, altres diran millor que no pas jo quin significat tenen aquestes eleccions i què pot passar al món a partir d’ara. Obama, en la seva qualitat d’afroamericà que es creu el seu país d’adopció, demostra que un català nascut de pares marroquins o xinesos o peruans o el que sigui també podria arribar a ser president de la Generalitat. L’exemple de Montilla, òbviament, no val. Montilla no es creu Catalunya. El seu projecte és Espanya. Però de veritat que avui no pretenia escriure sobre això.

Amèrica i Catalunya tenen una altra relació. Des del passat 1 d’octubre és a la venda un llibre del professor Charles J. Merrill (Colom of Catalonia. Origins of Christopher Columbus revealed) en què Llegiu-ne la resta »

0bro els ulls i em veig a mi mateix assegut a la banqueta negre del vell piano de roure, miro el metrònom que fa de xemeneia al mig de la tapa de cordes de l’instrument acústic. Els temps minven i alenteixen les notes de la trista partitura que toquen els meus dits amb una inconsciència inclement.

El seu suau CLAC, CLAC, CLAC,CLAC, m’hipnotitza els sentits deixant-me en un estat d’inacció tensional.

Llegiu-ne la resta »