No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible.

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor.

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir.

Algú deia, en aquest mateix Bloc, que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós… i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.

L’ofensiva per terra, mar i aire contra Reagrupament no s’atura. Realment crida l’atenció que una cosa tan, aparentment petita, insignificant, que no es menjarà un kiko a les properes eleccions, sigui l’objectiu a abatre per determinats mitjans digitals, algun dels quals ja fa temps que sospito que no és més que una tapadora del CNI (dels serveis d’intel.ligència espanyols, que existeixen encara que sembli una contradicció), pels sociates (Nadal), els palanganeros tontos  (Huguet), i, naturalment, per Convergència. Llegiu si us plau, el bloc d’una política que no és precisament santa de la meva devoció (si en tingués, és clar), de la Carme Laura Gil. En el darrer paràgraf del seu darrer post, escriu, concretament:

A punt d’acabar l’article una frase d’en Laporta a l’entrevista publicada al diari AVUI, el diumenge dia 8, m’inquieta, fins al punt de preguntar-me si he d’escoltar l’antic company de partit d’altra manera, si potser López Tena des de Solidaritat farà un servei formidable a CDC . Laporta digué: “Som la garantia que el tripartit no es torni a fer”. Què més podria desitjar CiU?.

Primer de tot, la frase té un dret d’autor, i el seu titular no és altre que en Joan Carretero, que ho va dir, moltes setmanes, fins i tot mesos abans que el senyor Joan Laporta. Carretero, però, va afegir alguna cosa més, que aquí trobem a faltar. Concretament, va afegir a continuació que els beneficiats de la no repetició del tripartit, tanmateix, si de Reagrupament depèn, pixarien sang, una terminologia si voleu, colpidora (no és el mateix que pixar xampany, ho reconec, ni tan glamorós), però nogensmenys, és d’una innegable arrel mèdica.

Però, naturalment, el fragment que més m’ha cridat l’atenció és quan Gil afirma que “potser López Tena des de Solidaritat farà un servei formidable a CDC”. Boques, la Gil? Pretty much, respondria, jo…

Podria argumentar més el tema, però la prudència m’exigeix que, ara per ara, ho deixi aquí. Tanmateix vull recordar que en Carretero ha demanat a en Joan Puigcercós (E) i a en Joan Laporta (DC), una trobada formal per tal d’explorar una Candidatura d’Unitat, que va ser el clam unànime que va sorgir de la manifestació del 10J a la qual molts dels lectors d’aquest bloc vau participar. Vull recordar, també, que en Carles Móra, candidat per Reagrupament, ha posat unes instal.lacions municipals al servei d’aquesta trobada, que considero de la més estricta lògica patriòtica, malgrat els estirabots que darrerament hem sentit i que, novament, per prudència, no comentaré. Ja se sap, la unitat, exigeix sacrificis i renúncies, malgrat que sovint tinc unes ganes enormes d’aconseguir la independència, més que res per perdre de vista determinada gent…

Tot i les ofensives per terra, mar, aire i, sobretot, per la xarxa, avui dimecres, si la calor no em venç, seré amb els companys de Reagrupament de Lleida, inaugurant el nou local. I més endavant, el de Vic, i entremig, a les festes de Gràcia i a la Universitat Catalana d’Estiu, i a tants i tants altres llocs… Que el CNI ja poden enviar els seus trolls, o els dependentistes, em temo, pagar 20 euros per barba per intentar matxacar-nos, que nosaltres seguirem i cada cop som més. I ara, més forts, més durs… i més intel.ligents.

El Secretari general adjunt de CiU, Felip Puig, afirmava sense gaire manies que “quan l’independentisme esdevingui voluntat compartida i majoritària de la societat catalana, la federació liderarà aquest procés”. Un frase en sintonia amb aquella “manca de maduresa de la societat catalana” a què feia referència l’Artur Mas. Diuen els convergent que continuen fent-se seva la idea del dret a decidir, però que ara, en aquesta propera legislatura, encara toca. A tot estirar, en els propers quatre anys proposaran exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic.

A CiU són conscients que de cara a aquestes eleccions no els convé presentar una imatge excessivament independentista que els allunyaria de la centralitat i podria posar en perill la fita de conquerir la Plaça de Sant Jaume. La resposta més fàcil, però potser no la més encertada, és, com ja s’han afanyat a fer des d’Esquerra i des d’altres sectors independentistes, carregar contra aquests polítics que no tenen suficient coratge i sobretot que sembla que prioritzin l’objectiu de seure a les poltrones del poder. Així, per a Esquerra, el panorama queda molt més clarificat: Hi ha una partits autonomistes, partidaris d’anar fent la viu viu en el marc de l’estat espanyol, on hi hauria tant CiU com els Socialistes i IC-V, enfront de l’únic partit parlamentari que aposta clarament per l’assoliment d’un Estat propi. Un argument que se li gira en contra a Esquerra, quan apareixen noves plataformes i propostes electorals desacomplexadament independentistes que li retreuen el seu galdós paper amb el tripartit i que s’atribueixen elles ser les veritables opcions per la independència.

Al meu entendre, tal com ja he dit en altres ocasions, l’enfocament és erroni i mancat de perspectiva. Tant de bo fos cert que CiU estigués disposada, com diu, a exercir el dret a decidir en un tema concret com el del Concert econòmic. Segons quins siguin els resultats electorals de l’octubre, el més probable és que no facin ni això. Però és que el tema del Concert econòmic el va començar a treure a principis dels 90 ERC, basant-se entre altres amb estudis de l’actual Conseller d’Economia Antoni Castells. I aleshores allò semblava una utopia. La centralitat política, en aquells anys, quedava lluny de la reivindicació del Concert econòmic, i molt més encara feta sobre la base del dret a decidir.

No és que CiU hagi sofert una transformació per ella mateixa. La que ha canviat és la societat catalana, que ha forçat la federació nacionalista a canviar el discurs per a mantenir-se en la centralitat. Esquerra pot blasmar ara que els convergents es quedin tan curts renunciant en aquesta legislatura a emprendre definitivament el procés cap a la independència, però això deu ser degut a què ja no recorden què van aprovar en el darrer Congrés del Partit, ara fa tot just dos anys. Per exemple, en un apartat de l’estratègia política aprovada  es parla de “la necessitat d’assolir a partir de 2010 un model de Concert econòmic”. I més endavant en l’apartat que porta per títol “Condicions per a eventuals pactes durant la legislatura 2010–2014”  diu “Esquerra ha de centrar el debat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya als voltant del concert econòmic”. I per acabar-ho de reblar, la ponència estratègica aprovada per Esquerra diu: “La política d’aliances que, en el seu cas, seguirà Esquerra per a la configuració d’un nou govern al Principat de Catalunya durant la legislatura 2010–2014, es basarà en les següents condicions: Concert econòmic. Esquerra proposarà negociacions amb l’Estat Espanyol per tal d’assolir el concert econòmic, coincidint amb la revisió quinquenal de l’actual model¹. En cas de negativa del Govern espanyol, caldrà convocar una consulta popular de suport a la demanda del concert econòmic….”. I després d’incloure el 2014 com a possible data per a una consulta popular, la ponència acaba afirmant: “Tanmateix, no es tracta de posar data a la independència, sinó de fixar un probable horitzó en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament i, al mateix temps, que aquest referent emblemàtic actuï com a estímul per tal que en dues legislatures² es preparin les condicions per aconseguir la majoria social que faci possible que el Principat esdevingui un Estat propi.”

Això ho aprovava Esquerra ara fa dos anys, per una amplíssima majoria dels seus militants, i entre altres ho van votar també Joan Carretero i Uriel Bertran. I aquella proposta d’Esquerra per a aquesta propera legislatura no era tan diferent del que proposa ara CiU. No es tracta de retreure res a ningú, sinó d’admetre que la societat avança a un ritme que no sempre coincideix amb el dels polítics, afortunadament. I es tracta de no pretendre atribuir-se protagonismes, que en el millor dels casos són compartits, perquè són molts i diversos els factors que han permès aquest canvi, que els partits polítics ni esperaven ni havien previst.  Tothom, en aquest darrer any, ha hagut de ressituar-se per seguir el ritme que li marcava la societat catalana.

L’objectiu, doncs, no hauria de ser pretendre demostrar que només nosaltres ( tant se val si ho diuen els convergents, els republicans, els reagrupats o els laportistes) defensem de veritat els interessos d’una Catalunya que aspira a la plena llibertat, ni que només la nostra victòria ens farà avançar com a país. L’objectiu hauria de ser aconseguir entre tots que la centralitat política del país sigui la via independentista. I tant se valdrà, aleshores, que siguin els convergents o uns altres els qui la liderin.

¹ És a dir, com a mínim començar a negociar el Concert econòmic a partir de la tardor del 2014

² Això vol dir que seria a partir del 2018

No tinc pas tan clar, malgrat que molts ja hagin brindat amb cava, si el final de tot plegat acabarà essent positiu o negatiu per a Catalunya. El que sí que és cert és que en els darrers temps, darrers mesos, i no només amb la sentència contra l’Estatut, s’ha anat esberlant el que podia semblar una pau concertada, el manteniment d’un pacte políticament correcte, allò que alguns n’han dit pacte constitucional o equilibri de relació entre l’Espanya centralista i uniformadora enfront de visions més federals, confederals o sobiranistes. Era un equilibri que no agradava, evidentment els nostàlgics del franquisme, els qui continuen creient que la violència és una peça clau per al manteniment de les seves idees, com tampoc agradava als independentistes que hi veien un topall difícil de superar. No agradava ningú, però era una mena d’empat tècnic que permetia mantenir l’actual statu quo.

Els independentistes, tant a Catalunya com al País Basc, havien jugat fins ara la carta constitucional, perquè hi veien una fórmula d’avançar lentament sense el risc de trencadisses difícils de controlar, i de resultat incert. Quan es va iniciar la tramitació de l’Estatut, les cartes ja estaven marcades. Els sobiranistes, de tots els partits i lògicament també d’Esquerra, sabien que iniciaven el procés l’elaboració d’una llei orgànica espanyola, l’Estatut; estrictament espanyola encara que tingués la particularitat de poder deixar al poble de Catalunya la darrera paraula sobre si l’acceptava o no. De fet, era la penúltima perquè ja sabien que aquest marc espanyol en el qual acceptaven jugar, potser amb el propòsit de fer-hi la darrera partida, preveia que al darrere hi havia un Tribunal Constitucional plenipotenciari; de la mateixa manera que la Constitució preveu que l’exèrcit sigui el garant de la unitat d’Espanya. El que passa és que, a Catalunya es van sumar els interessos dels qui volien arribar a esgotar, sense trencar, les possibilitats del marc Constitucional espanyol amb els interessos dels qui volien demostrar que havíem arribat al final de l’autonomisme i que havíem d’encetar una nova etapa sobiranista. Però ni uns ni altres no preveien que els qui trencarien el “pacte constitucional”, serien justament els espanyols i les seves institucions.

Ja ho vam veure quan al País Basc, una majoria parlamentària (aquella majoria que aquí sovint hem dit que necessitaríem per a fer el pas decisiu per a exercir el dret a decidir) va aprovar fer una consulta a la ciutadania amb declaració solemne del seu President, que en va fixar la data i tot. Només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè tot quedés paralitzat, l’Ibarretxe es fes enrere, i arribés la frustració entre la població basca. Després, ja traient-se la careta de demòcrates, socialistes i populars van impedir que un sector important de la població basca pogués exercir el seu dret a vot, i amb aquesta estafa van guanyar les eleccions. I no va passar res. Els dirigents abertzales, precisament els qui optaven per la via pacífica i una sortida dialogada del conflicte, continuen a la presó, i el Govern basc es dedica a anar desmantellant les estructures mínimament normalitzadores i que amb tota la cautela del “pacte constitucional” havien aixecat els governs del PNB. L’objectiu dels socialistes i populars bascos és el mateix que l’objectiu, en bona part ja assolit, del Govern valencià: eliminar els signes d’identitat de país, inclosa o fonamentalment la seva llengua, i reduir el País Valencià a la costa del Levante espanyol, que fins ara havia estat la mina d’or de l’especulació urbanística a base de carregar-se el territori.

La primera reacció del President Montilla davant la sentència del TC va semblar aïrada, però com ell mateix advertia, tot va ser un foc d’encenalls, perquè pocs minuts després li devien recordar des de Madrid quins eren els seus superiors, i que això de la Presidència catalana és una delegació de funcions que circumstancialment li ha atorgat el partit. Perquè l’endemà el discurs ja va ser força diferent, i s’assemblava més al de Zapatero i al de la Chacón mostrant-se satisfets perquè la sentència pot tocar el moll de l’os de l’Estatut, però percentualment no deixa de ser una petita part del conjunt del text estatutari. I a més, el dirigent dels socialistes espanyols (que inclou els catalans), reblava el clau dient que amb la Sentència, que es valora positivament, es dóna per tancat el procés autonòmic.

Podem celebrar amb cava (jo també ho vaig fer, naturalment) un “Adéu a Espanya”. Però tenim davant nostra una altra realitat: Socialistes i Convergents, que fins ara se sentien prou còmodes amb el repartiment del petit pastís autonòmic, i més ara que sembla que toca el torn de remenar les cireres als convergents, ens parlen de refer el pacte o de renegociar no sé què: què es pot negocia davant d’una sentència que ja és inapel·lable? De fet, el que estan dient és que miraran de trampejar la situació, aguantar el xàfec, sotmetre’s com va fer Ibarretxe a la decisió política dels espanyols, encara que sigui disfressada de Tribunal constitucional, i continuar administrant les engrunes que ens queden. Potser tenia raó Montilla quan deia que el poble català mostrarà el seu rebuig al carrer el dia 10 de juliol (que a Madrid no els farà ni fred ni calor), però sobretot decidirà quin camí vol emprendre en les eleccions de la tardor. I és allà on la por dels líders polítics a perdre els seus privilegis pot encomanar-se al conjunt de la societat catalana: ens podem trobar amb un Parlament similar a l’actual, amb la diferència no massa rellevant que el nou Govern sigui convergent. I dic no massa rellevant, perquè si tal com ens està anunciant l’Artur Mas, aquest Govern no està disposat a fer el salt a la legalitat i a liderar un procés cap a la plena sobirania i es refia només de la seva “astúcia”, com deia l’Oriol Pujol, vol dir que ben poca cosa canviarà des del punt de vista nacional. Si les forces independentistes, tant me fa que es diguin ERC, Reagrupament, Democràcia catalana o Unitat popular, no tenen prou força com per a condicionar decisivament el nou govern, el brindis dels catalans amb “L’adéu Espanya”, es pot convertir en un brindis dels espanyols amb un “Adéu Catalunya”, referint-se no a la separació de Catalunya sinó només a la idea d’una Catalunya sobirana.

 No he estat mai massa partidari de creure en conspiracions; més aviat penso que la coincidència d’interessos provoca moviments que tenen tota la traça de ser conxorxats, sense necessitat de què ho siguin realment. Amb tot, recordo que des de l’època del PSAN, a les acaballes de la dictadura i inicis de la transició, hi havia un cert convenciment intern que les successives escissions que patia el partit, gairebé sempre per la via de la radicalització, no podien ser fruit de l’atzar. Periòdicament, apareixia un nucli de militants que atiava el foc fins a provocar un enfrontament intern que acabava amb la sortida d’un sector del partit, de manera que ni els escindits eren capaços de crear una nova força regeneradora, ni el PSAN aconseguia aixecar el cap. S’havia insinuat, fins i tot, que al si del partit podia haver-hi infiltrats policials interessats en fer avortar qualsevol intent de construir un moviment independentista seriós.

Repeteixo que, particularment, no m’han convençut mai aquesta mena de teories conspiradores, tot i que segons els entesos sembla demostrat que l’organització ETA ha estat sempre infiltrada per elements que normalment han aparentat voler ser més radicals que ningú, justament amb l’objectiu d’evitar qualsevol sortida negociada del conflicte. Amb tot, costa de creure que, així, per naturalesa, hi hagi tanta estultícia en el món del sobiranisme català, de manera  que sempre apareguin persones, sectors o moviments interessats en fer fracassar qualsevol iniciativa mínimament seriosa. I tant em refereixo als qui esperen i desitgen una ensorrada d’Esquerra per a justificar una nova opció independentista, com als qui al si d’aquest nou moviment ja estan preparant maniobres per a dinamitar un pacte entre Laporta i Carretero, o els qui no satisfets amb cap faran campanya contra tots, o sortiran amb estirabots molt més equiparables als numerets del JimmyJump que a cap proposta electoral seriosa.

Ja sé que d’estultícia n’hi ha a tot arreu, només faltaria. Però és evident que produeix uns efectes molt menors quan es manifesta a les files dels qui només aspiren a continuar administrant les engrunes autonòmiques i anar “vivint de Catalunya”. El plantejament és molt semblant entre els qui tenen com a únic objectiu fer fora el tripartit i els qui aspiren bàsicament a repetir-lo, Aquests es poden permetre tota mena de frivolitats, perquè al capdavall les grans decisions, les econòmiques, les socials, les relacions internacionals, etc. sempre els vénen donades des de Madrid, i ells poden perdre el temps en ximpleries com veure qui s’ha aprofitat més del cas Palau o qui del cas Pretòria. Allà on calen els economistes, els pensadors i els diplomàtics més seriosos i audaços és en les files independentistes, perquè encara tot està per fer, i s’ha de bastir de bell nou.

Deia l’escriptor Joan Barril: “quan vegi el President de la Caixa defensant la independència, llavors hi creuré”. Una expressió semblant a la que hem sentit dir a altres dirigents polítics, i no em refereixo només a la maduresa que reclamava l’Artur. L’opció independentista pot estar prou madura pel que fa al sentiment intern de la gent, de molta gent, però hem d’acabar de donar-li la solidesa i la credibilitat que no es dóna precisament a base de fer-nos mútuament la guitza. No es tracta de criticar Joan Barrril, l’Artur Mas o el President de la Caixa, per no creure en la maduresa del moviment independentista, sinó de treballar plegats perquè tots ells, i també el President de la Caixa, el de Foment del Treball o els dirigents europeus, vegin que no hi tenen res a perdre amb Catalunya com a nou Estat europeu.

La classe dirigent que avui per avui té els ressorts del poder podria acabar decidint-se per l’opció sobiranista si no veiés perillar els seus interessos, i més aviat hi veiés un negoci rodó el fet d’alliberar-nos de la càrrega d’Espanya. Però està clar, difícilment faran el pas quan veuen la immaduresa dels qui parlen de construir la independència de Catalunya al marge dels partits polítics actuals, quan els partits més obertament independentistes des d’ERC a Reagrupament, Laporta o la CUP no solament són incapaços de plantejar un full de ruta assumible per una majoria de la societat catalana, sinó que ni tan sols són capaços de presentar un projecte comú. No està clar, encara, que Laporta i Carretero arribin a un acord sense el qual difícilment podran fer res cap dels dos; però és que ja hi ha al si de Reagrupament sectors disposats a dinamitar l’acord per a garantir el fracàs més absolut.  No crec en les teories conspiradores, però no sé si encara costa més de creure en tanta estupidesa.

Han causat una certa sorpresa i desencís les declaracions d’Artur Mas assegurant que ell no convocaria, si guanya les eleccions, un referèndum per la Independència en aquesta propera legislatura. De tota manera ha estat una sorpresa relativa, perquè des de CiU mai s’han posicionat a favor d’accelerar un procés cap a la independència, per més que alguns dels seus líders sempre hagin deixat entreveure que continuava essent un dels seus horitzons possibles. Potser el que ha fet més gràcia és que ho argumenti dient que la societat catalana no està prou madura encara per afrontar aquest repte, que dit en altres paraules voldria dir que l’Artur Mas no té tan clar que aquest referèndum es guanyés. El que passa és que, per guanyar-lo, primer s’ha de celebrar.

Probablement el tema no està en la maduresa o en la immaduresa dels catalans per a acceptar la celebració d’un referèndum; perquè llevat del PP i d’un sector dels socialistes catalans, crec que la majoria estaria a favor d’acceptar que el poble exercís democràticament el seu dret a decidir, encara que per alguns la decisió fos quedar-se dins d’Espanya. El problema per a l’Artur Mas està en saber si tindria un coixí social suficient com per a poder fer amb garanties el salt a la legalitat. Perquè és evident que el Referèndum, amb Llei de consultes o sense, si es fa s’haurà de fer al marge de la legalitat espanyola, amb les conseqüents represàlies jurídiques, polítiques i, perquè no, policials. Unes represàlies que no es va veure amb cor d’afrontar l’Ibarretxe, malgrat les seves promeses solemnes i el suport del Parlament, i que només podrien salvar el polític que lideri el procés, si hi hagués un clamor popular com no hem vist mai fins ara a Catalunya.

Curiosa, però, la fatxenderia d’alguns dels dirigents d’Esquerra que durant tots aquests anys han estat incapaços de plantar cara al seu soci de Govern, quan aquest retallava a Madrid el que s’aprovava al Parlament de Catalunya, quan feia un clar seguidisme dels socialistes espanyols (amb el tema de les Caixes, per exemple), quan no han estat capaços ni d’exigir el compliment de l’Estatut pel que fa al finançament. ¿Podem creure que el lideratge de Puigcercós esmenarà els errors comesos fins ara? ¿Podem pensar que aquesta vegada sí que Esquerra es jugaria el tipus, tal com reclama ara que ho faci l’Artur Mas? Jo personalment ho voldria creure. Però fins i tot així, tampoc cal escandalitzar-se perquè el dirigent de CiU aposti de cara a la propera legislatura només per exercir el dret a decidir en un tema com el del Concert econòmic. Ja seria un pas important, perquè CiU no ho havia plantejat mai en aquests termes d’exercir el dret a decidir; comptant que toparà igualment amb l’oposició frontal del Govern espanyol que tampoc permetrà un referèndum d’aquestes característiques, i que per tant, caldria fer la consulta igualment al marge de la legalitat.

Però és que els dirigents d’Esquerra tenen poca memòria. Només fa dos anys del darrer Congrés del Partit, en el qual es va aprovar l’estratègia a seguir. I en aquesta estratègia tampoc es contemplava la celebració de cap referèndum per la Independència en aquesta legislatura que ve. Només a darrera hora Josep Lluís Carod Rovira, que ja se sabia defenestrat, va aconseguir colar-hi de forma genèrica la data del 2014 com a possible horitzó per a fer la consulta. Un any en què hi tornarà a haver eleccions, i que per tant tampoc seria possible fer-ho, a no ser que aquestes es convoquessin anticipadament. Però es va acceptar la data del 2014 amb tan poc convenciment que a la vegada també s’aprovava un altre punt en què es deia que cinc anys després de la posada en funcionament del nou sistema de finançament, Esquerra encetaria converses i negociacions per a aconseguir el Concert econòmic. Per tant, segons l’estratègia d’Esquerra no era en aquesta legislatura que ve, com proposa l’Artur Mas, que s’hauria de plantejar el tema del Concert econòmic, sinó en la següent, a partir del 2014. I encara sense cap compromís de convocar una referèndum sinó simplement encetant les negociacions pertinents.

Doncs, bé. El que està dient l’Artur Mas és que no està disposat a jugar-se la carrera política, o a llançar-se a la piscina sense assegurar-se que estigui plena d’aigua. També s’ha de tenir en compte que les paraules dels polítics sempre són circumstancials i que poden capgirar-se segons d’on bufi el vent. Esquerra, després de les consultes independentistes sorgides al marge de la seva estratègia inicial, també ha canviat el discurs i sembla disposada a fer un gir important, almenys com a element de pre campanya. I l’Artur Mas fa aquest plantejament, entre altres raons, per no espantar excessivament un electorat conservador que tampoc apostaria per la independència si no ho veiés molt clar. Però després de les eleccions tot dependrà dels resultats obtinguts per les diferents forces polítiques, de manera que tant podria acabar desdint-se fins i tot de la promesa d’exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic, com veure’s arrossegat a anar més enllà. Tot dependrà del pes que tinguin en el nou Parlament les forces independentistes. O dit d’una altra manera, tot dependrà de si el tema de la Independència està prou madur en la societat catalana com per a donar a les forces polítiques que la defensen la força necessària per a tirar-la endavant. Perquè també podria ser que un poble madur, amb voluntat independentista com diuen les enquestes, acabés no confiant, per immadurs, en els polítics que en fan bandera.

Suposo que és difícil demanar objectivitat a la classe política i en general als analistes més interessats en afavorir determinades opcions que en fer una valoració precisa de la realitat. Com en qualsevol espot publicitari, cadascú explica i interpreta l’actualitat segons els seus interessos: la pròpia formació apareix com l’única que respon a les veritables necessitats del país, enfront de la perniciositat o de l’errònia actuació dels altres. Una manca d’objectivitat que, naturalment, es fa més acusada quan s’acosten períodes electorals.

Però també com en els espots publicitaris els resultats de l’engany resulten limitats perquè hom ja sap que totes les afirmacions i argumentacions que s’hi exposen s’han de posar, com a mínim, en quarantena. Els ciutadans, per sort, no responen tan fàcilment a les proclames dels partits que els prometen el paradís enfront de l’infern que representen els altres, i acaben guiant-se per una certa intuïció o com a mínim havent passat pel sedàs del sentit comú i, també, d’un cert conservadorisme. Al capdavall, ningú se sent enganyat del tot perquè s’acaba confiant no tant en la millor de les propostes com amb la menys dolenta.

El problema, doncs, no està en el fet que els partits polítics acostumin a justificar-se a prosteriori, donant per suposada la bondat de les seves propostes i de la seva estratègia, perquè això podria entrar dins de la normalitat publicitària. Sinó que el problema ve quan els qui de veritat s’acaben empassant la farsa són els mateixos que l’han propagada. I això esdevé especialment greu en els grups minoritaris, com ens pot passar en l’àmbit independentista. Un error d’anàlisi ens pot portar a la major de les frustracions.

Com ja he dit en altres ocasions, una mena de purisme intransigent ens fa veure fantasmes a tot arreu, i comencem a descartar opcions per traïdores a la causa, per botifleres o venudes a l`enemic, per desviacionistes i erràtiques… Col·loquem els socialistes al mateix calaix que el PP, però tot seguit hi afegim CiU pels seus pactes amb els populars o per les seves pors, i al darrere hi vénen els d’Iniciativa i els d’Esquerra pel seu vergonyant pacte de Govern amb els socialistes… i quan ja no ens queda més que Reagrupament o Laporta, també hi ha qui els acaba menystenint pel seu desmesurat personalisme, o per qualsevol altra raó. Al final ens quedem en res. Però això sí, continuem parlant de la voluntat del poble de Catalunya, atribuint-nos una mena de representativitat que a l’hora de la veritat no es tradueix en res.

Tenim el país que tenim, i una majoria de la població continua donant suport a alguna d’aquestes forces polítiques que, amb excessiva frivolitat, hom pot titllar d’enemigues de Catalunya. Poden no haver-nos agradat moltes de les actuacions dels partits catalans, però ens caldria una mica més d’objectivitat si no volem estavellar-nos en un fracàs que, a part de ser estrepitós, pot resultar incomprensible per als qui creien messiànicament que res del que hi havia fins ara ja no era útil per al país. ¿Com ens explicarem que després de tantes desercions per part dels partits tradicionals, sovint esquitxats, a més, per casos de corrupció, i havent-hi un suposat creixement de l’independentisme entre la població catalana, la nova opció veritablement independentista acabi traient uns resultats tan minsos?.

És cert que a molts no ens ha agradat el pacte de Govern tripartit, i que les seves actuacions sovint ens han semblant claudicants. Però potser hauríem de començar reconeixent que aquests set anys de Govern tripartit, dirigit pels socialistes, tampoc han representat cap daltabaix. I, naturalment, Esquerra hi ha tingut el seu paper en positiu. No s’ha avançat com molts hauríem volgut, és cert; però tampoc s’han fet passes significatives enrere. I CiU, si guanya les eleccions, es trobarà amb una situació relativament semblant a la que va deixar, on tot està per fer però on tot és possible. Ja sé que a alguns els agrada sentir que el món s’ensorra perquè tothom ha desertat, que caldrà començar de bell nou, i que ara vindrà la força salvadora que ens guiarà cap a la independència. Ho sento, però sóc dels qui pensen que tothom hi haurà d’aportar la seva part, i que la d’alguns no serà sinó un granet de sorra, tanmateix important.

La Vanguardia inasequible al desaliento segueix amb la seva campanya per terra, mar i aire, de salvar l’autonomia,és a dir,la darrera baula que uneix Catalunya i Espanya. I en aquesta ofensiva s’ha erigit en el principal actor polític de l’unionisme. El seu objectiu és difondre un escenari on no es concep res més que la victòria del CiU per pallissa, vaja, sense baixar de l’autocar. I no hi ha cap alternativa més.

Dit d’una altra manera, La Vanguardia, conscient del desastre del tripartit i de l’augment de l’independentisme, ha decidit agafar el fusell i sortir al carrer. I la seva estratègia per parar el cop és convertir CiU en el front de salvació de l’autonomia. Sí, La Vanguardia està dictant a CiU què ha de fer i quan ho ha de fer. Juga amb el desfici dels convergents per tornar a tocar cuixa després de set anys de travessa pel desert. Estan disposats a qualsevol cosa, fins i tot a fer el ridícul (anatema màxim de tot convergent, per cert). I naturalment, juga amb la complicitat total i absoluta de l’autèntic intocable de la política catalana, que és el sr. Duran i Lleida, el qual només està esperant el moment oportú, el moment adient, per eliminar de l’escena l’Artur Mas.

I com es pot convertir CiU en el front de salvació de l’autonomia? Doncs canalitzant cap a ella centenars de milers de vots sociates i peperos, naturalment. La Vanguardia, sap del cert que el tripartit no es reeditarà,  per la sagnia de vots i escons que patiran tots tres socis,  i de forma molt particular Esquerra, que fins i tot pot tenir problemes per formar grup parlamentari propi. En conseqüència, els sociates ja no els són útils per defensar l’statu quo. L’únic que el pot defensar és aconseguir que molts ciutadans que van votar el PSC o el PP en anteriors consultes, ara votin CiU, per tal de donar-li el màxim nombre d’escons possibles que eviti que hagi de dependre de vés a saber qui. Naturalment, serien vots prestats, no permanents. Vots conjunturals, vots de desplegament ràpid, per salvar l’autonomia. I els convergents, rucs com són, no només s’ho empassaran, sinó que es pensaran que són l’hòstia i estrelles del rock, naturalment.

Perquè ells, no veuen que quatre anys més amb Espanya és una quasi sentència de mort per Catalunya, tant a nivell econòmic, com polític, com social i com cultural i lingüístic. No. Ells només estan obcecats en tornar a tocar cuixa. No hi ha res que els importi més que això. El seu maleït eslògan és totalment fals, perquè a hores d’ara en Montilla no té cap mena de possibilitat de tornar a ser President de la Generalitat. Cap ni una. Repeteixo, ni una. No hi ha una dicotomia entre els dos candidats. Això és fals, més fals que un duro sevillano. A no ser que algú es pensi que al Parlament de Catalunya es pot reeditar el pacte a la basca. Però hi ha algun tarat que s’ho pensi? Oi que no? Doncs ja som al cap del carrer. A hores d’ara qui té les màximes possibilitats de ser el futur president de la cosa és l’Artur Mas. A no ser que, naturalment, es produeixi un capgirament total i absolut de la política catalana. Llavors, el tema clau és amb quines condicions hi arribarà.

Però aconseguir que CiU guanyi les eleccions properes només és la primera part de l’estratègia de La Vanguardia. La segona part són les eleccions espanyoles. Aquí, naturalment, apostarà pel PP, tot i que mimarà també al seu querubí Duran. És a dir, un cop, pensen, superat el tràngol de les eleccions catalanes, i allunyada la possibilitat d’una majoria sobiranista que faci vés a saber què -no gosen ni esmentar-ho, perquè perden els nervis, només de pensar-hi- serà el moment de donar una majoria popular al parlament de Madrid, que elimini els socialistes, que no deixen de ser l’ovella negra en el conjunt europeu, liderat per polítics conservadors com la Merkel, Sarkozy, fins i tot Berlusconi i ara, Cameron. Una ovella pòtola que ha fet el ridiculum tremens al llarg dels sis mesos de presidència europea, per cert.

I un cop aconseguida la majoria popular a Madrid, i sempre en funció de la correlació de forces, es pot donar o bé un nou pacte tipus Majèstic, que suposaria una mica d’oxigen per a CiU, o ras i curt la desarticulació de l’estat autonòmic tal i com el coneixem actualment, seguint sempre els criteris establerts per la sentència del Tribunal de marres. En aquest darrer cas, els neocons aznaristes tornarien a treure el morro i, aquest cop sí, acabarien la feina que van deixar penjada el 2004 quan van perdre les eleccions de forma inesperada. I al Duran Lleida li donarien una menjadoreta a Roma, pels serveis prestat. I al Mas…. al Mas ni aigua, naturalment. Roma no paga els traïdors.

Repeteixo, La Vanguardia ha pres el fusell, i els convergents que es pensen que són ells els qui manen… Beneits!

Santi Vila és ja el cap de llista de CiU a les properes eleccions al Parlament del Parc per la demarcació de Girona. Hipotèticament, serà l’adversari de Joan Carretero si aquest decideix finalment assumir aquesta mateixa posició electoral en el marc d’una candidatura independentista transversal.

Santi Vila acaba de fer unes declaracions que hi ha per sucar-hi pa. El jove polític empordanès, batlle de Figueres, se’n fot del sobiranisme convergent, titllant-lo de “còmic” i de “grotesc”, i s’ha declarat fervent seguidor d’un altre peix gros de l’univers convergent, el també batlle Lluís Recoder, i autèntica esperança blanca de l’establishment nostrat.

Molt bé, jo no sé què pensaran tots els sobiranistes convergents, que s’omplen la boca dia sí i dia també d’alertar sobre dicotomies catastròfiques que no repetiré ara per no fer-los el joc, naturalment. Recordo també, que ara fa uns dies, va ser el mateix Artur Mas que en una entrevista amb la Mònica Terribas, va declarar que el seu ideal nacional seria una “confederació d’estats ibèrics”. Quan ho vaig sentir, quasi caic de la cadira. Serà en Mas un deixeble avantatjat de l’ideal iberista de, per exemple, la FAI? N’hi ha per llogar-hi cadires.

Amb CiU tenim un problema. I un problema ben gros. Estic d’acord amb els que diuen que sense CiU la independència no és possible. O en tot cas, matisaria: sense CiU la independència serà molt més difícil. Però impossible, no. La política comparada ens ofereix molts casos on estructures partidistes que semblaven sòlides, en qüestió de poc temps, s’han ensorrat i esvaït. Naturalment, això també podria passar a qualsevol formació catalana, CiU inclosa. I afirmar el contrari és ser un sectari.

Quan dic que amb CiU tenim un problema, Duran i Lleida al marge, que de fet és “el” problema, em refereixo a que el seu fonamentalisme espanyolista està entorpint l’accés a la independència de Catalunya. I, sí, els convergents espanyolistes no són com a ells els agrada definir-se, persones moderades. No, són profundament fonamentalistes en la creença en la viabilitat d’una Espanya plurinacional, autèntic oximoron, atès que són conceptes antitètics.

El cas dels convergents espanyolistes, i doncs, radicalment favorables a l’espoliació econòmica de Catalunya, a la seva subordinació política, i a la seva alienació cultural i lingüística, em recorda sobremanera al cas del Quebec. L’any 1995, s’hi va celebrar el segon referèndum d’autodeterminació. Jo hi era, i el vaig seguir i estudiar amb detall. El resultat va ser que els sobiranistes no van aconseguir la victòria per un estretíssim marge, exactament, per 25.000 vots. Menys, molt menys de l’1% del cens. Una autèntica desgràcia.

A l’hora d’analitzar-ne els resultats, de seguida es va fer evident quelcom xocant. Contràriament al que es podia esperar, el suport a la sobirania va fallar en els districtes sociològicament més proclius a aquesta opció. No tant perquè no hi guanyés, sinó perquè la seva victòria no va ser tan àmplia com s’esperava. Per exemple, a la pròpia ciutat de Quebec, la capital, votà a favor de la sobirania únicament el 54.4%, i a la regió de Chaudiere-Apalatxes -amb un 98% de població francòfona- només ho féu un 50.7%. A ningú se li escapa que si en aquests i altres districtes, sociològicament molt decantats cap al sobiranisme, el vot pel Sí hagués estat més contundent, amb molta probabilitat s’hauria assolit una victòria històrica i a hores d’ara, el Quebec faria 15 anys que ja seria independent. L’efecte dominó que això hauria generat, no tinc cap dubte que hauria tingut un profundíssim impacte a Catalunya.

Aquest precedent ens ha de fer estar molt alerta. Sovint donem per suposat que determinats territoris i determinats estrats socials, són autèntics feus inexpugnables de la catalanitat. I que en conseqüència, en l’adveniment d’un referèndum d’autodeterminació el sí a la Independència guanyaria de carrer. Doncs bé, alerta amb aquestes alegries.

El senyor Santi Vila es pensa que dient poca-soltades com les que diu es fa el simpàtic i el progre. El guai que dèiem abans. Però la pregunta que realment s’han de fer els amants de les dicotomies apocalíptiques és quants Santis Viles hi ha a les files convergents? Quants individus immadurs aspiren a perpetuar l’espoliació econòmica, la subordinació política i l’alienació lingüística-cultural de Catalunya per part d’Espanya?

En definitiva, quants dats pel sac hi ha a CiU que es pensen que dient pestes de l’independentisme, es guanyaran la glòria eterna i els afalacs dels espanyols?

Joan, si s’escau, quan arribi el moment, que arribarà, menja-te’l amb patates a aquest pimpollo.

Aquest divendres 23, dia del Llibre i la Rosa, els lectors de l’Avui i El Punt trobaran encartada un exemplar de la Constitució de Catalunya. És un document elaborat per una comissió independent de juristes i que va ser adoptat en la 2a Assemblea de Reagrupament, per una amplíssima majoria dels seus associats. Aquesta adopció porta implícit un compromís: la Constitució de Catalunya serà la primera llei que els diputats que representaran Reagrupament al Parlament de Catalunya presentaran perquè s’aprovi. És un compromís ferm, i sense cap mena de dubte, una declaració d’intencions. Reagrupament -o la candidatura a la qual Reagrupament doni suport- presenta no una proposta de govern, sinó una proposta de país. Aquesta, i no cap altra, serà la nostra oferta electoral. Perquè en les properes eleccions ens juguem el futur de la Nació, el futur de Catalunya com a Poble. No es tracta de canviar un partit o un tripartit per un altre o uns altres que continuaran practicant la submissió i la dependència respecte Espanya. No. Es tracta de protagonitzar un Acte de Sobirania, que doni naixement a un nou actor polític, l’Estat Català, és a dir, la República de Catalunya. La responsabilitat que tenim els ciutadans és enorme: o seguim pel camí de l’espolí i l’espanyolització o obrim una nova via cap a la Llibertat i la Independència. És això el que ens hi juguem. La resta és la politica politiquera que ja hem patit al llarg dels 23 eterns i frustrants anys de pujolisme i els 7 demencials i vergonyants anys de tripartidisme. Dient-ho més planerament: Catalunya ha passat per 39 anys de dictadura espanyolista i per 30 anys d’experiment, totalment fracassat, d’autonomisme. És el moment de la Independència. És el moment de la Constitució de Catalunya.

La Constitució de Catalunya que proposem és un document que contrasta radicalment amb autèntics despropòsits juridicopolítics com són la constitució espanyola del 1978 o aquest homenatge al mal gust que rep el nom d’Estaut d’Autonomia del 2006, que espero amb candeletes que sigui esquinçat, esventrat i esbudellat pel Tribunal Constitucional espanyol. Serà la confirmació suplementària i de fet, reiterada i supèrflua, que sota Espanya el màxim que podem aspirar és a ser un Levante feliz, sempre al servei dels interessos i capricis de l’oligarquia, pública i privada, de la metròpoli madrilenya.

És una Constitució, no és cap secret, que s’inspira descaradament, en la Constitució dels Estats Units. Una constitució aquesta, dit sigui de passada, que ha tingut un enorme impacte en la història política i constitucional dels darrers dos-cents anys i escaig, i que, sospitosament, sembla obviar-se en molts plans d’estudi universitaris. I no és cap casualitat això. La Constitució dels Estats Units ha estat presa com a referència per la immensa major part de nacions que al llarg d’aquests dos segles han accedit a la Independència, que també de passada, és l’acte de naixement més comú de tots els estats actuals. La immensa majoria, per cert,  dels quals, en el seu moment van trencar amb la legalitat vigent que representava l’estat del qual s’independenditzaven. Sense manies. Sense complexos.

La Constitució de Catalunya, doncs, és un document breu. Només compta amb un Preàmbul, vint-i-sis articles distribuïts en cinc títols i quatre disposicions transitòries i finals. No tinc cap dubte que un amant de la memorística li costaria ben poc d’aprendre-se-la de memòria en un espai de temps més que curt.

Vull però, cridar l’atenció sobre la cita prèvia que obre el text. Es tracta de l’usatge Unaquaeque gens, és a dir, cada nació escull la seva pròpia llei. Voleu un exemple més explícit d’acceptació del dret a l’autodeterminació? Realment emociona que els nostres avantpassats, centenars d’anys fa, ja tenien molt clar els fonaments del que avui en dia en diem Llibertat, Independència i Democràcia. Llegint-lo, no només t’emociones si no que de seguida et preguntes com és possible que venint d’on venim, tenint uns precedents tan gloriosos com els que tenim, portem tres-cents anys d’humiliacions i vexacions constants. I et planteges que, ja és hora d’acabar amb aquesta comèdia, o més aviat amb aquesta tragèdia, que ja dura massa. Només per això, per honrar la memòria de tots els avantpassats que van deixar un testimoni com aquest, gloriós i capdavanter, ja es justifica la Independència de Catalunya. Només per això. Ja ni tan sols és necessari parlar dels nostres fills i dels fills dels seus fills. És superflu.

La Independència, per recuperar la glòria.

La setmana que ve, més.