Fa pocs dies que ha començat la campanya per les consultes per la independència a molts pobles i ciutats del Principat. Segurament, aquest és el gest més sincer per avançar en la construcció de la majoria social per a la independència: la força de les urnes. La gestació de la majoria, lenta (fins a exasperar a alguns) però segura, busca també recosir la societat per evitar l’escissió, i ací el vot dels nouvinguts és clau.

La premsa de Madrid com sempre amb les mans al cap i l’escopeta carregada. Un país on el periode d’estabilitat política més gran mai no ha passat dels 50 anys i que està acostumada a la repressió i el “justo derecho de conquista” no entén d’urnes i funcionen com amb quasibé tot amb “al amigo el pecho y al enemigo la ley” i amenacen als ajuntaments que es posicionen al costat del ciutadans.

Aquests primers passos cap a la independència moltes vegades ens fan pensar en com reaccionarà la caverna quan per fi arribe la independència. La opció dels tancs sembla descartada, doncs a ulls d’Europa dificilment s’entendria i podria acabar la història amb Espanya fora de la Unió Europea. La segona amenaça és aquella tant típica que exclouràn el nou Estat de la UE. Error: un nou estat és qualsevol canvi de fronteres i tant nou estat seria l’Estat Espanyol com els Països Catalans i tots dos estarien prèviament a la UE i tots dos compleixen a priori (tot i tant malament com s’està gestionant la crisi) els criteris de convergència de la UE, per tant aclarit.

Ens queda però una altra cosa per resoldre: la nostra independència telecomunicativa. Estarem d’acord la majoria de nosaltres en què el futur econòmic dels Països Catalans, passa com tractava ja l’altre dia per una economia del coneixement, i en convertir-nos en un pol logístic del sud d’Europa. Aquí calen moltes infraestructures però també una altra cosa: infraestructures pròpies de telecomunicacions. Molt de ferrocarril, però també molta fibra òptica. I en aquest àmbit, segurament dels últims en què algú es pot parar a pensar quan es fa independentista, Espanya també ens escanya. Ens sotmet a una velocitat de banda ampla de les més lentes del món (abastant evidentment els països desenvolupats). Segons The Information Technology and Innovation Foundation mentre als països capdavanters com Japó tenen una velocitat mitjana de 61 mbps, a l’Estat Espanyol només funcionem amb una velocitat mitjana 1,2 mbps, a uns preus realment abusius i sense cap voluntat estatal de garantir la banda ampla com a servei públic, fet que a més de mantenir uns preus elevats provoca una escletxa tecnològica sense precedents en nuclis disseminats com pedanies o entitats municipals descentralitzades que no tenen accès a la banda ampla per trobar-se allunyades de les estacions dels nuclis més grans. Aquest fet, és més greu encara si tenim en compte que molts dels polígons industrials i pols des d’on es vol bastir aquesta economia del coneixement estan en aquests nuclis disseminats. Es pot bastir una economia del coneixement a 56k? Tenim eixida com a país si no ens autoabastim en aquests sectors tant cabdals per a l’economia dels Països Catalans?

El dissabte de la setmana passada vaig assistir al plenari de l’àmbit de política del Tercer Congrés Catalanista. Dirigits per la Patrícia Gabancho, Pere Ibern (substituint a López Bofill), Roger Albinyana, Alfons López Tena (substituint-me a mi, ja que a la data pensada originalment era a Copenhaguen), Ruth Carandell i Alfred Bosch van fer un resum de les ponències dels diversos temes dins d’aquest àmbit, a més a més de lliurar-nos per escrit les conclusions generals.

Malauradament el Tercer Congrés ha passat més desapercebut mediàticament, políticament i socialment del que mereixia. Tanmateix, coses de les noves tecnologies, podeu consultar-ne totes les ponències al seu lloc web. Per l’àmbit que ens pertoca, el de política, podeu consultar-ne totes les ponències en la seva pàgina corresponent on, per cert, podeu trobar la meva contribució Sectors socials partidaris i contraris a la independència de Catalunya. A més, s’està mirant de publicar-ho en paper. Igualment, els resultats es lliuraran al Parlament de Catalunya el dia 23 de novembre.

Esquerda generacional

El Congrés no ha fet més que mostrar que avui dia el catalanisme està, de forma general, abocat de forma directa o indirecta a la independència de Catalunya. Tanmateix, mentre estava allà assegut entre el públic vaig observar un aspecte amb el qual m’he trobat sovint en el que podríem anomenar com a Catalanisme tradicional. La mitjana d’edat del públic assistent era superior als 50 anys. D’entre la cinquantena de persones només hi havíem 3 o 4 que estiguéssim dins dels 30. Hom podria dir que un dissabte al matí els joves s’estan recuperant de la nit del divendres. Tanmateix, recordo que quan vaig participar a una taula rodona sobre independentisme a la xarxa a Òmnium Cultural (19h entre setmana), novament la mitjana d’edat era superior als 50 anys. I això que si parlem de xarxa, és un tema de joves. Potser és que a Òmnium no hi ha gaire joves. Però també recordo assistir com a espectador a una conferència de l’Alfons López Tena al Centre Excursionista de Catalunya. I novament la mitjana d’edat era superior a 50 anys. I això que estem parlant de muntanya i esport, és a dir, d’activitat desenvolupada per gent jove.

Per la qual cosa, només puc que preguntar: on són els joves catalanistes d’avui dia?

El fracàs del catalanisme tradicional

Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.

Per exemple, la Viquipèdia no ha sorgit de cap entitat catalanista (tradicional). Sinó de persones individuals. De fet, molts viquipedistes tenen un veritable ressentiment cap a l’Enciclopèdia Catalana, una de les grans obres del catalanisme tradicional. I precisament per això, la Viquipèdia i molts viquipedistes tenen mancances gravíssimes des del punt de vista d’àmbit referencial nacional. No passaria res si no fos perquè el que el que serà, i ja és, l’obra referencial per a la majoria de la gent serà la Viquipèdia, i no pas l’Enciclopèdia Catalana. Un àmbit referencial que serà substituït per un de netament pitjor.

El mateix podem dir de la llengua. Hi ha també un veritable ressentiment entre força gent que treballa per la catalanització del programari cap a l’IEC i el TERMCAT. Com sempre dic, el catalanisme tradicional ens ha proporcionat una vintena d’universitats, l’IEC, el TERMCAT, més desenes d’administracions diverses. ¿Sabeu qui va fer el primer diccionari gratuït de català, avui implementat a correctors webs (més de 100.000 consultes mensuals només al de Softcatalà), a l’OpenOffice.org, al Firefox, Thunderbir, Opera, Abiword, Gnumeric, Avui.cat i un llarg etcètera? Cap d’aquestes institucions que ens costen una pasta. Ni tant sols un equip de persones. No, va ser obra d’una sola, única i simple persona, que a més era físic i no pas lingüista: l’Ignasi Labastida. Posteriorment la seva feina ha estat continuada per una altra persona, el mallorquí Joan Moratinos. Quan una cosa tant bàsica, tant necessària i tant elemental com és un corrector ortogràfic de la teva llengua, que tot i ser una feinada immensa, pot ser fet per una persona i no ho han pogut fer les institucions clàssiques, això només vol dir que el catalanisme tradicional està fracassant. No ha pogut adaptar-se a la modernitat. Si el català a les TIC hagués hagut de dependre de les institucions que li va dotar el catalanisme tradicional, la situació actualment seria un autèntic desastre, una tragèdia, un camí a l’extinció.

Podria posar-ne més exemples. Aneu a l’Ateneu Barcelonès. El TERMCAT esta dinamitant un model de llengua en l’àmbit TIC construït durant 10 anys, i ningú entén per què.  Etcètera. Sovint et trobes que el catalanisme tradicional fa més nosa que servei.

Capacitat d’autocrítica

Potser això és el que vaig trobar a faltar al Tercer Congrés. Hauríem de tenir capacitat d’autocrítica per a detectar què no s’està fent bé. Això implica que prèviament s’han hagut de definir quins són els objectius, no grans objectius, no gran discursos i reflexions, sinó objectius concrets, limitats i sectorials. Determinant les necessitats econòmiques, de personal, de coneixements, d’esforços i el termini de temps per a dur-los a terme. I un cop fet i acabat, cal analitzar perquè han funcionat quan ho han fet, i sobretot, s’ha d’analitzar perquè no van funcionar quan es va fracassar. Això no ho estem fent. Tornant al tema de la llengua, com pot ser que després dels milions d’euros que hi dediquem, amb milers de funcionaris treballant-hi, a l’hora de la veritat tota aquesta immensa maquinària sigui incapaç de resoldre les necessitats diàries elementals com és escriure un correu electrònic sense faltes? Per a què ens serveixen? Per a què els paguem?

Fa anys, quan CiU estava al govern, Softcatalà va criticar i dir que les coses no s’estaven fent gens bé. Això va descol·locar a molta gent. La crítica oberta i clara al catalanisme des del catalanisme no entrava dins del cap de molta gent. Tot estava (i està) contaminat pel conflicte espanyolisme-catalanisme, per la qual cosa s’opta per no criticar el catalanisme no sigui que es doni munició a l’espanyolisme. La qual cosa no és positiva, com acabo de dir: el catalanisme tradicional per manca d’autocrítica ha abandonat la modernitat completament. I tot això va portar al caciquisme (tant Òmnium com l’IEC van tenir-hi problemes, passant per l’Orfeó) i a la corrupció la punta de l’iceberg de la qual comencem a veure actualment. Per cert, a Softcatalà com que no se la podia acusar d’anticatalanista o espanyolista, se la va acusar d’anticonvergent, i tothom més tranquil.

Trencament generacional

Tot plegat és una cosa que em preocupa profundament. Si el catalanisme no pot atreure a gent jove, això és mor per inanició. Com molt bé saben a la Catalunya del Nord i l’Alguer. No estic pensant en termes estrictament d’independentisme, sinó en termes lingüístics, culturals i socials. Perquè si la funció de l’independentisme és aconseguir l’estat català, la funció del catalanisme és construir-lo a partir de l’endemà.

Haurem de mirar al nou catalanisme que s’ha estat construït a Internet, que s’ha fet d’esquena al catalanisme tradicional. Però amb això no basta. Tots dos catalanismes han d’anar junts, i això vol dir que el tradicional s’ha de modernitzat de forma urgent. Ha d’evolucionar el discurs, l’ha de mutar i s’ha d’adaptar a la realitat d’una societat moderna extremadament complexa que té com a referent tot el planeta. Si no ho fa, el seu llegat serà oblidat i l’haurem de reinventar, com la sopa d’all (cosa que ja ha passat més d’un cop).

Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.

La sèrie nord-americana The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca en espanyol) és una sèrie de visionat gairebé obligatori per a les persones interessades en política. Sense conèixer a fons la vida política nord-americana m’atreveixo a dir que la reflecteix bé atès l’èxit que va tenir als EUA. A la sèrie es mostren coses que per aquestes latituds ens escandalitzem i que allà no són cap problema. Per exemple, quan el president diu que els regals que superen una determinada quantitat de diners (crec que eren 20 USD) el regal és de l’estat i ha de ser taxat. O quan, en negociar els pressupostos, es concedeixen milers de milions de dòlars per arribar a un acord. I després es queixen els del Financial Times… Per cert, l’article original del FT l’han penjat a un web espanyol. La veritat, l’article no està tan malament, coneixent què és el FT. En tot cas, jutgeu vosaltres mateixos.

Tornant al The West Wing, em voldria centrar en un passatge força interessant. Uns soldats nord-americans cauen dins de territori nord-coreà mentre hi espiaven. Una violació clara dels acords internacionals d’alto-el-foc. El president amb el seu cap de gabinet (el millor actor de la sèrie) es reuneixen a la sala de crisi amb els militars, personal de la CIA, secretaris d’estat i assessors. Davant el problema tothom comença a parlar dels riscos, dels costos, de les implicacions a nivell geopolític i legal que pot comportar una operació de rescat en territori enemic. Fins i tot el conflicte armat obert que pot desencadenar. Arriba un moment en què l’opinió majoritària sembla decantar-se cap a què no paga la pena rescatar els militars ja que té seriosos i evidents riscos.

I aleshores el cap de gabinet, expilot, talla en sec la discussió amb un cop de puny seguit d’un Nosaltres no abandonem mai els nostres. Peti qui peti. Passi el que passi. I se’n fa el rescat. L’objectiu primer de l’estat nord-americà es defensar als seus ciutadans. Impliqui el que impliqui. Encara que signifiqui posar les vides d’altres militars nord-americans en perill, o desplaçar un exèrcit o una despesa econòmica important. O que el ciutadà hagi fet un delicte o no. Primer el recuperem de les mans estrangeres i després ja el jutjarem segons les lleis nord-americanes. És per això que els EUA miren d’evitar coses com el tribunal de la Haia. La roba bruta la volen netejar a dins de casa seva. Però de cara enfora, els seus ciutadans són els seus ciutadans, i ningú els toca.

I els catalans?

Intentar fer la comparació amb els catalans i la Generalitat és voler posar-se a plorar. Tenim un nosaltres no abandonem mai els nostres català? L’exemple paradigmàtic són les denúncies sobre actes de xenofòbia i racisme lingüístic que hem de patir dia sí i dia no els catalanoparlants. Tothom sap (tothom que n’ha fet vull dir) que les denúncies no serveixen de res perquè l’administració mira cap a un altre cantó. Fins i tot sembla que l’agredit en sigui el culpable!

Vaig tenir l’oportunitat de dir-ho en persona al mateix Puigcercós divendres passat a l’UCE. El primer que han de sentir els catalans és que la seva administració, la que paguen amb els seus impostos, ha d’estar al seu costat de bon principi, defensant-los. I no pas que t’apliquin el principi de desconfiança, com fan ara. Ara mateix, la majoria de la gent davant d’un atac o menyspreu xenòfob o racista prefereix passar de tot. Perquè no només ha de lluitar contra el xenòfob o racista, sinó que a més ha de lluitar contra la seva administració i la seva gent. I així l’opció pragmàtica de deixar-ho estar és la més evident.

El problema és que en Puigcercós em va donar la raó. “La Generalitat ha d’actuar d’ofici, sense que el ciutadà se n’hagi de preocupar més” va reblar. Vaja, com si ERC estigués a l’oposició i no fes anys que té la responsabilitat directa de la Secretaria de Política Lingüística i l’Agència Catalana de Consum. S’ha de tenir barra! Se n’ha de tenir MOLTA!!!

Penso en totes aquelles persones que estarien disposades a tirar endavant la denúncia dels actes de xenofòbia i racisme que han patit pel fet de parlar o ser català però que no ho fan sabent que no només hauran d’enfrontar-se al xenòfob, sinó també a la seva administració i a bona part dels seus conciutadans.

Des de la societat civil queda molt camí per córrer per solucionar aquest tema. Anant més enllà de la simple declaració, establint una infraestructura concreta i efectiva sobre el tema. Per exemple, una mena de lliga de defensa dels drets civils dels catalanoparlants, amb un bon equip d’advocats i recursos econòmics per a exercir de defensa dels ciutadans, actuant d’acusació particular quan toqui i, sobretot, dur als tribunals a l’administració catalana en una situació com l’actual, on l’administració no compleix amb la seva obligació legal: fer respectar la llei i defensar els drets reconeguts als ciutadans. Fins que no passi això, no serem un país seriós ni ningú ens respectarà. Començant pels propis catalans. Hem de ser capaços de jugar a la lliga dels grups de pressió, dels lobbys, creant una infraestructura privada que ens pugui defensar com a catalans i com a independentistes davant dels atacs, fins i tot de l’administració. Hem de sentir que serem defensats per gent que creu en nosaltres i comparteix un mínim de les nostres idees.

Manifestació Òmnium

Aprofito l’avinentesa per a comentar això de la manifestació. A l’UCE també vaig assistir a la conferència de l’Alfons López Tena i després al sopar vam tornar a comentar la jugada. Sembla que hi ha hagut un malentès mediàticament, embolicat per les declaracions del president Maragall. L’objectiu de la manifestació d’Òmnium (i altres organitzacions) no és pas defensar l’estatut. És defensar el dret dels catalans a decidir. No es defensa l’estatut en sí, sinó la decisió dels catalans (de fet, l’Alfons ho comenta a l’article quinzenal de l’Avui).

El meu parer, sense haver-hi reflexionat a fons, és que la manifestació es farà igualment, i per tant que l’independentisme ha d’aprofitar la infraestructura proporcionada pels altres i mirar de fer-se-la seva. En la batalla mediàtica prèvia i omplint la manifestació d’estelades, pancartes i cartells. Per exemple i seguint el model anglosaxó, podríem crear un pdf amb un lema (o diversos) perquè la gent s’imprimís a casa o a una fotocopisteria una d’aquelles cartolines doblegades que després es despleguen a la manifestació. A banda de també fer-les a una impremta i repartir-les de franc per altres llocs.

Recordo com quan amb els Jocs Olímpics sabies que podies anar a diversos llocs de la ciutat i et donaven banderes catalanes. Podies demanar-ne totes les que volguessis, els metres de llarg que calguessin. ¿Tenim recursos econòmics per a donar desenes de milers d’estelades i desenes de milers de cartells amb lemes netament independentistes? A banda que puguis comprar-te ‘n per tu i regalar-ne a algunes de les persones més properes. Cal aprofitar qualsevol manifestació d’ampli ressò per a demanar la independència.

Anava a comentar això de la manifestació de l’Òmnium però, vaja, tot el que pugui dir jo ja ho han dit altres, i millor. Només diré que quan vaig sentir les paraules del president Maragall en què afirmava que s’havia de fer una manifestació com la del 79 vaig pensar que hi ha molta gent que viu ancorada en el passat i no s’adonen que no poden anar repetint-lo. Això ja no serveix. Òbviament el país no és el del 79 i hem cremat unes quantes etapes pel camí.

Llívia

A més, sobre això hi ha una segona reflexió. I és que tot i comprant l’Avui tots els dies aquí a Llívia, no em puc pas considerar informat sobre l’assumpte. M’agafa de vacances i amb la connexió a Internet esporàdica. I això m’ha fet adonar inesperadament la meva dependència actual de la xarxa per a estar informat avui dia. Amb un mitjà clàssic ja no basta. Has de tenir els teus diaris digitals de referència, els teus blocs, els teus mitjans internacionals, la Wikipedia, el Huubs i el Google (el News, el cercador de blocs i el cercador tradicional). Si no, avui dia no et pots bastir una opinió el més acurada possible. Els periodistes dels mitjans tradicionals també haurien de reflexionar-hi. Jo pago 1,10 EUR cada dia per a estar informat, i no m’informen com cal. Com ens limitaven la informació abans d’Internet!

Per cert, al final no vaig poder anar a l’acte de Reagrupament a Puigcerdà. M’hagués agradat però vaig tenir una recaiguda del refredat arran de la pujada al Canigó el dia anterior i no estava en condicions.  Entre d’altres coses m’hagués agradat demanar-li a en Carretero com és que pertot arreu de Puigcerdà posa Bourg-Madame per a referir-se a la Guingueta d’Ix, quan hi ha un decret de la Generalitat que  obliga a posar-ho en català i a més resulta sorprenent en un municipi governat per independentistes. Al cim del Canigó una anècdota. Vaig fer unes quantes fotos a un grup de catalans que venia de Camprodon. Un cop fetes les fotos, vaig agafar un dels bastons, vaig treure l’estelada que sempre porto a sobre quan pujo un cim, la vaig lligar al bastó i vaig demanar al grup si ara ens podien fer la foto a nosaltres. Resposta: “Coi, haver avisat que portaves una bandera catalana!”. Així que vaig haver de tornar-los a fer un parell de fotos del grup amb l’estelada, sota la mirada de francesos i altres catalans més tímids. L’anècdota serveix per a mostrar que hi ha catalans que no fan bandera de l’assumpte, però que quan veuen una estelada, s’hi apunten immediatament i sense cap problema.

I escrivint això em recordo d’una segona anècdota. En Miquel Català, el de la traducció del web del Parlament Europeu, va passar per Llívia en la seva ruta en bici que està fent pel nord del país, incloses Andorra i la Catalunya del Nord. Es va quedar a dormir una nit a casa, i vam poder veure el nou remolc de la bici on duu les coses. Resulta que els remolcs de bici han de dur una banderola obligatòriament. Ell va posar, per tant, una estelada petita (la del centenari) com a banderola. Ens explicà la complicitat que generava entre els conductors a la carretera i la gent que trobava pels indrets on s’aturava a descansar. De fet, quan estàvem a l’església de Llívia es va apropar una persona per demanar-li on l’havia comprada.

L’establishment unionista pretén fer creure que aquesta bandera és quelcom radical i que divideix. La realitat, però, és fàcilment comprovable: crea simpatia i adhesió entre els catalans, i és autoexplicativa davant els nombrosos visitants estrangers del país.

Els “primers”: la farmàcia de Llívia

En un apunt anterior ja vaig criticar el nacionalisme català. Entre d’altres coses pel que m’ha passat a Llívia. Resulta que molta gent ha sentit a dir que a Llívia hi ha la farmàcia més antiga d’Europa. Així que quan arribes a Llívia el primer que fas és cercar aquesta farmàcia. Després va i veus que està tancada per obres, i que no fa cap pinta de farmàcia, sinó de museu. Finalment la gent del poble et diu que està tancada des de fa un any i mig i, el més important, que fa molts anys que no era pas farmàcia. La Viquipèdia ens diu que va deixar de ser farmàcia el 1942.

Clar, jo entenc que la gent entén que quan hom parla de la “farmàcia més antiga d’Europa” es refereix a una farmàcia que encara funciona. Perquè clar, si ja no funciona i pensem que una farmàcia del XVIII no podia vendre més que herbetes i remeis casolans, és lògic pensar que a la mateixa època segur que havia per Europa un establiment d’aquestes característiques, del qual encara trobaríem l’edifici o les ruïnes. O fins i tot abans: Imperi Bizantí, els estats italians renaixentistes, al Sacre Imperi, etc. Segur que n’havia d’haver com a mínim un.

La mania del nacionalisme català a dir “el primers d’Europa” o del “món”. Importa? Igual que la comparació amb Madrid. Tant costa dir que és el primer de Catalunya o els Països Catalans i sentir-nos igualment orgullosos? No veig que Catalunya avui dia pugui jugar a ser el primer d’Europa o del Món en cap cosa. Avui dia això requereix un bon sistema educatiu (que no tenim), un bon incentiu a creadors, emprenedors i empresaris (que no tenim), una força laboral altament qualificada i motivada (que no tenim) i una comparativament forta inversió privada i pública en R+D+I (que tampoc tenim). I encara que és complís, crec que el país no pot aspirar a jugar la Lliga de Campions. Bàsicament per demografia i extensió. La de Campions està reservada als EUA i la Xina fonamentalment, posteriorment afegint-hi la UE en el seu conjunt, Índia, Rússia, Brasil i Sud-àfrica bàsicament.

Ens hauríem de conformar a fer les coses bé i viure en la millor societat possible, sent conscient de quina posició ocupem en el món actual i què hi podem aportar. Sense comparar-nos amb països que ni geopolíticament ni econòmicament podem comparar-nos. Hem d’identificar la nostra lliga i jugar-hi. Perquè clar, quan després anem pel món dient que “vam ser els primers” en tal o qual cosa, fem una mica el ridícul. Començant perquè la majoria de coses que passaren i s’inventaren a l’Europa de l’Edat Mitjana ja havien passat a la Xina de mil cinc-cents anys abans, la dels Set Regnes.

En tot cas, una de les coses que està guanyant ideològicament l’independentisme és la constatació del país que tenim, la voluntat de ser millors aprenent dels exemples internacionals que tenim i la intenció, i  gosadia per tirar-ho endavant. Falta molt poc per a què l’independentisme esdevingui l’única opció social i política que ofereixi un futur acceptable. Al final el que importa és el futur, no pas el passat aquest nacionalista.

Ja que fa cosa d’un parell d’hores que m’ha petat el disc dur de l’ordinador principal (amb totes les dades), que fa 5 dies que estic amb un bon refredat prenent medicació (bon començament de vacances i motiu pel qual no vaig anar a fer la cervesa), que fa calor i que som a l’agost, aprofitaré per a donar les dades d’audiència del BGS segons el Google Anayltics.

Reflexió: En aquesta vida moderna on depens absolutament d’Internet, s’han de tenir com a mínim 2 ordinadors a casa, i fer còpies de seguretat. Per sort ho tinc, però m’emprenya haver perdut unes quantes dades. En tot cas, en 15 anys d’informàtica personal és la primera vegada que em passa això del disc dur…

Des del 5 de maig tenim posat al BGS el Google Analytics. Com que pel maig no és sencer comentaré juny i juliol. Cal tenir en compte que en general a tots els webs cap al maig hi ha un màxim i després la cosa va disminuïnt.

Visitants únics

Això equival a persones, tot i que estrictament parlant mesura navegadors únics.

Juny: 3.581

Juliol: 2.976

No està malament per a un bloc en català. Cal tenir en compte, però, que diversos blocs personals d’èxit tenen més visitants, com caballe.cat. Els webs en català de més èxit estan per sobre del mig milió. Tanmateix, el BGS és jove i darrerament hi ha molt desafecció política.

Visites

Una persona pot fer moltes visites a un web.

Juny: 11.856

Juliol: 11.805

És interessant saber si els usuaris tornen un altre dia. Al voltant del 75% dels visitants del BGS tornen. I uns quants són comentaristes fidelíssims que no fallen gairebé cap dia ;-).

Pàgines visualitzades

En una visita podem veure diverses pàgines.

Juny: 28.665

Juliol: 30.369

Cada visitant, de mitjana, visualitza unes 2.5 pàgines (apunts).

Temps de visita

Vejam quan de temps dedica, de mitjana, el visitant a llegir el BGS:

Juny: 4 minuts 51 segons

Juliol: 5 minuts 47 segons

Tot i que pugui sembla poc, la meva experiència em diu que és un valor que no està gens malament.

Llengües

Les llengües amb què s’identifiquen els nostres lectors internacionalment a Internet:

Juny: català: 53,80%, espanyol 41,60%

Juliol: català 52,45%, espanyol 41,78%

Si fóssim d’una empresa de l’altra punta del planeta, escriuríem el bloc en bilingüe català-espanyol. Si us plau, utilitzeu el Firefox en català, molts de vosaltres us esteu identificant com a castellanoparlants sense saber-ho (possibilitat tràgica: que no us importi).

Cal dir, però, que aquests percentatges de català se situen en la banda alta dels webs en català. A Catalunya només el 15% dels ordinadors està en català, una de les pitjors dades dels àmbits (llibres, televisió, diaris, etc) d’ús social del català.

Navegadors

Juny: Firefox 46,50%, Internet Explorer 39,28%

Juliol: Firefox 43,52%, Internet Explorer 41,53%

Li seguirien navegadors com el Safari, Opera, Konqueror, amb quotes molt baixes. No està gens malament els percentatges del Firefox. Si fa no fa correlacionen bastant bé amb la llengua.

Sistemes operatius

Juny: Windows 86,90%, Mac 7,15%, Linux 4,71%

Juliol: Windows 86,20%, Mac 7,17%, Linux 4,29%

Molt estable. Tenim en compte que Linux és l’ecosistema informàtic més favorable al català, als catalans i als independentistes catalans (tant per llengua com per llibertat), el percentatge de Linux és molt baix. Com a mínim hauria de superar àmpliament als Mac, que són anticatalans i colonitzadors. En tot cas, el percentatge de Linux és superior a la mitjana global (al voltant del 2%).

Procedència geogràfica

On són els nostres visitants:

Juny: Regne d’Espanya 96,20%, EUA 1,10%,

Juliol: Regne d’Espanya 95,49%, Alemanya 1,2%

Al Regne d’Espanya bàsicament és Catalunya (sense pràcticament visites de la resta dels Països Catalans) i dins de Catalunya, bàsicament de Barcelona (al voltant del 60% de visites). El Google Analytics podria millorar bastant això de la procedència geogràfica, començant per no utilitzar noms franquistes dels municipis dels Països Catalans. Cal dir, però, que el centralisme espanyol és molt evident a la xarxa d’Internet, i que molts catalans passen per madrilenys o d’altres bandes d’espanya.

Conclusions

Bé, tenint bones eines de mesurament d’audiències, com és el Google Analytics, es poden saber moltes coses, obtenir un valuós coneixement per a després fer més coses. I els lectors no patiu, les dades són completament anònimes: es impossible que us identifiquem. Una altra cosa són els comentaristes, que deixen la seva IP i aleshores sí que es possible identificar-los.

En definitiva, les dades del BGS no estan gens malament, però si volem esdevenir un lloc de referència social n’hem d’augmentar les dades a més de 15.000 visitants únics, per dir-ne un nombre. Hem de fer comunitat i això depèn no només dels autors sinó també de vosaltres, benvolguts lectors.

En els darrers dies i setmanes hem assistit a un degoteig de notícies que em semblen totes elles postives, Segons tinc entès el ritme d’afiliacions a la nova aposta estratègica de l’independentisme, no para de créixer. Aviat, alguns que jo sé, es trobaran amb un pam de nas quan intentin cobrar pel banc o la caixa les quotes d’afiliació de la seva militància. Clar que, possiblement, a nivell financer, això no els crearà grans maldecaps, perquè ja s’han espavilat de cercar altres ingressos, públics i privats, per altres bandes, començant pels astronòmics sous d’alguns dels seus màxims representants institucionals. Tanmateix, penso que en termes orgànics, de persones amb noms i cognoms, sí que els hauria de preocupar. I, de fet, sense condicional, penso que s’esgarrifaran quan facin comptes, i vegin que la seva tan preuada cohesió i unitat, finalment seran possibles gràcies al fet que només quedaran ells, i els seus acòlits, que mengen de les engrunes que llencen.

He dit que la nova aposta estratègica no para de créixer en militància. Tant a nivell individual, com cada cop més, també col.lectiva. Algunes formacions de l’univers sobiranista, ja han anunciat públicament que s’hi integraran. És una gran notícia, que demostra una enorme generositat i, encara més, un patriotisme fora mida. No puc més que felicitiar-los pel seu lliurament. D’altres semblen, que poc a poc, van bastint ponts de confluència, que espero que, finalment, arribin a bon port. Fins i tot ha aparegut alguna proposta que, si més no, és digna de valorar-se, al marge que finalment es porti a terme o no.

És cert que també tenim reaccions, poc assenyades, des del meu punt de vista, de desconfiança. Jo espero i desitjo que a mig terme, no a curt, aquestes desconfiances vagin deixant pas a una creixent col.laboració del tot necessària.

Naturalment, més enllà, d’aquestes opcions col.lectives, en l’ambient es difon que milers de catalans i catalanes, després d’anys de desorientació, i directament, d’engany, i desil.lusió, comencen, comencem a tenir de nou confiança en les nostres pròpies forces. El 2010 ha de ser una fita que permeti, al poble català donar suport a una opció que sense cap dubte ni vacil.lació, plantegi que, en la conjuntura immediata, Catalunya ha de declarar-se sobirana i dotar-se d’un estat propi, lliure, independent, i ingressar en la comunitat d’estats independents, com un més. Res, d’excuses de mal pagador. Res de trens federals i pluges fines. La situació econòmica i social ens empeny a la independència, si ens en volem sortir sense perdre cohesió i benestar socials. La salut de la llengua catalana, només podrà ser promoguda i reforçada amb un estat català sobirà. Sense ell, el català és una llengua condemnada. Punt.

La globalització i els canvis estructurals fan que les nacions, cada cop més esdevinguin, sobretot, entitats definides en funció d’un projecte polític que planteja un model d’organització econòmica i territorial concret. El projecte polític espanyol per a Catalunya ja sabem del cert quin és: espoliació econòmica, periferització en benefici de la gran capital, anihilació de la llengua catalana, empobriment, atur, creació d’una elite política, empresarial i cultural que treu rèdits de la dependència, etc. En definitiva, el projecte polític espanyol per a Catalunya és la seva conversió en una mena de “Gran Múrcia”, al servei de les elits economicofinanceres del capitalisme espanyol.

Per contra, el projecte polític independentista per a Catalunya, és el d’una societat cohesionada, amb una economia desenvolupada d’alt valor afegit, amb una ordenació territorial que fomenti l’equilibri i la sostenibilitat, amb una mà d’obra altament qualificada, i amb un paper internacional referencial pel que fa al respecte a la diversitat cultural, el suport a la cultura popular i a la solidaritat amb tots els pobles empobrits i oprimits.

Aquests són els dos únics projectes polítics que tenen futur. No n’hi ha cap altre. Ens toca a cadascun de nosaltres posicionar-nos al respecte. Jo ho tinc molt clar. Per aconseguir que també una majoria de catalans i catalanes també ho tinguin clar, calen apostes valentes i que no amaguin l’ou. Prou de tractar els ciutadans com a menors d’edat. Cal parlar clar i sense embuts. O la Catalunya lliure, o la submissió a Espanya i una lenta i dramàtica desaparició com a poble. 

Fa cosa d’un mes l’Alfons López Tena citava, a un article d’opinió, les paraules d’en Gandhi Primer ells t’ignoren, després ells se’n riuen de tu, després ells et combaten, després tu guanyes. I utilitzava aquesta frase per il·lustrar que actualment l’independentisme comença a entrar en l’etapa en què et combaten.

Fixeu-vos en aquest vídeo promocional fet per RedHat, una de les principals companyies de programari lliure del món, de títol Truth Happens (quelcom així com La veritat s’imposa):

Pels que no entengueu l’anglès, fa servir les mateixes paraules d’en Gandhi. Podeu substituir les frases del vídeo per frases en contra de la independència. La veritat s’acaba imposant.

Això em serveix per il·lustrar les enormes similituds que hi ha entre l’independentisme català i el programari lliure (o codi lliure, o codi obert). La lluita del programari lliure no fa més que beneficiar a l’independentisme, i qualsevol independentista ha de veure aquest moviment com un dels seus més ferms aliats. El moviment del programari/coneixement lliure va molt més enllà de productes concrets (Linux, OpenOffice.org, Firefox, eMule, Ubuntu…), sinó que a més té uns principis i una filosofia propis.

El programari lliure té els següents benificis per a l’independentisme:

Llegiu-ne la resta »

Una de les crítiques que rep el moviment independentista català és la seva fragmentació i dispersió en multituds de fraccions, plataformes i associacions.

Qui no ha sentit dir que a Catalunya si hi ha quatre catalans independentistes de seguida hi haurà dues plataformes o bé quan un partit comença a tenir força militants de seguida se’n forma una escissió. És ben cert que si avaluem la història, el moviment independentista és ple d’exemples d’escissions i lluites fratricides entre elles.

En aquest article miraré d’explicar que aquesta fragmentació del moviment sobiranista no necessàriament ha de ser dolenta; fins i tot, en els temps actuals, en l’era d’Internet i de les xarxes socials, possiblement sigui aquest el millor camí per aconseguir la independència.

Llegiu-ne la resta »

Sempre s’ha escrit sobre el tòpic que els països llatins ens diferenciàvem dels anglosaxons i sobretot dels germànics, perquè érem  poc seriosos, poc organitzats i poc treballadors. Per contrarestar-ho, des del sud d’Europa es deia que els llatins érem més àgils, més creatius i sobretot que teníem una capacitat d’improvisar que ens permetia superar tot el que ens mancava en seriositat, organització i ganes de treballar. Però es clar si comparem els països segons el seu estat de benestar i de progrés de la seva societat, tot indica que aquest tarannà llatí no ha donat bons resultats darrerament.

Aviat farà 3 anys que porto vivint definitivament a Alemanya, després de treballar durant 20 anys per tot l’Estat espanyol, principalment als Països Catalans i us puc dir que el tòpic és més cert del que un es pot imaginar. Però no es tracta tant a nivell individual, és a dir, a Alemanya hi ha tants ganduls, caragirats i pocavergonyes com a Catalunya, però en canvi sí que a nivell col·lectiu es nota la diferència.

Llegiu-ne la resta »

Avui he estat dubtant si escriure al voltant d’algun d’aquests fets que ocupen tan a la premsa i que són una mostra de la mostra del nostre estatus colonial i del menysteniment que ens tenen alguns representants de la metròpoli o dedicar-me a comentar altres fets, també relacionats, i que m’amoïnen bastant més pel que representen per al futur.

Entre els temes que avui em veien al cap està aquesta declaració de Manuel Fraga Iribarne, que tan l’escau, parlant de penjar als nacionalistes. Tant m’és si volia dir penjar o veure quin pes tenim, com diu la portaveu del PP. Amb tot, crec que el currículum de Manuel Fraga en vida del dictador i els anys posteriors l’avala. Com diu avui Sanchis, el problema és que aquestes manifestacions van recollir aplaudiments i rialles dels presents.

També és un tema d’actualitat el finançament. Està a punt de complir-se la tercera negació pressupostària, el tercer termini incomplert pel govern espanyol, i la rèplica de Antoni Castells al que li han venut el conill abans de caçar-lo. Se’n parlarà i molt.

Llegiu-ne la resta »