Alguns exercicis* d’hipòtesi política en futur condicional:

• I si el socialisme espanyol ha après alguna cosa de l’aventura del tripartit? I si el PSOE ha decidit reconquerir el PSC per evitar noves distorsions en el discurs espanyol del socialisme? I si la Ministra de Defensa, la soldado Chacón, és l’instrument escollit per executar aquest atac al tímid discurs propi de l’esquerra majoritària a Catalunya?

• I si l’hegemonia socialista a l’àrea metropolitana comença a anar a la baixa? I si els partits que s’apoderen d’aquesta bossa de vots no tenen el perfil catalanista (d’acceptació del mínim consens nacional) que fins avui ha tingut el PSC? I si arran d’això l’anticatalanisme deixa de ser residual a Catalunya?

• I si els espanyols han descobert que el la generalització de l’autonomia, allò del “café para todos”, ha estat un mal negoci? I si els centres de poder de l’estat comencen a pensar en una marxa enrere que desmunti l’entramat autonòmic fora de Catalunya i el País Basc, deixant les comunitats històriques en una posició diferencial?

• I si la crisi econòmica i institucional a Espanya és tan profunda que demana posar-hi els cinc sentits sense el soroll català? I si alguns grups de poder a l’estat aposten per impulsar un nou pacte amb Catalunya que abaixi la tensió catalana i tanqui el desgavell de l’Estatut?

• I si Convergència i Unió necessita mantenir viu el govern ZP per evitar unes eleccions que durien inevitablement a una majoria absoluta del PP? I si el PSOE s’acaba enfonsant prou com per dur el PP a l’hegemonia total i a impulsar una reforma constitucional?

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

*Algunes de les hipòtesis comentades pel periodista Enric Juliana en un sopar recent organitzant per l’Espai Hayek (FCO).

Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.

Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.

Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.

Ocultació de delictes: l’omertà catalana

Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.

Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!

El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme

Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).

En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.

A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.

Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.

Doctor, no sé què ens passa

Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:

Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.

I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?

La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?

PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.

De totes les notícies poc edificants que han sortit les darreres setmanes arran del cas Millet, del que no penso parlar, no us espanteu, em quedo i són per a mi motiu de reflexió, amb les que tenen a veure amb els partits polítics. Curiosament, de totes les malifetes de Fèlix Maria Millet una de les coses que més s’ha destacat és la de la signatura de sis convenis amb La Fundació Trias Fargas que El Periódico, de línia política ben coneguda, va publicar fa pocs dies.

CDC ha rebut durs atacs per part del PSC pel finançament de la Fundació Trias Fargas. El PSC critica que aquesta fundació hagi signat aquests convenis amb contrapartida econòmica amb la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música. Vagi per endavant que no em sembla gens bé que una entitat subvencionada amb fons públics i d’aportacions dels ciutadans subvencioni amb aquests diners la fundació d’un partit polític, sigui quin sigui. La cosa no acaba aquí, avui El País es despatxa amb un article que intitula: Pujol va afavorir a 28 empreses que van finançar el seu partit. Diu el diari que són dades dels document dipositats al Registre de Fundacions. No sabia que el que es diposita en aquest registre fos públic. No trobaria ni bé ni malament, però són públics?

Resulta difícil imaginar l’interès altruista d’Esther Koplovitz per la Fundació Trias Fargas, però tot és possible. El 90% i potser em quedo curt de les aportacions d’empreses a partits o fundacions polítiques són interessades. Sé que no totes, conec persones que ho fan perquè creuen en el país. Jo mateix ho he pogut constatar, empresaris disposats a ajudar econòmicament per la llibertat. Si això m’ho han dit a mi… per tant de tot hi deu haver, però no ho espero de grans corporacions. Llegiu-ne la resta »

La repulsió i el rebuig evident mostrat per personatges circenses com el Sr. Iceta o la Sra. Tura cap a la consulta sobre la independència de Catalunya que es farà diumenge a Arenys de Munt ha de servir per curar la ceguesa que encara pateixen alguns catalans envers el PSC/OE.

Pels socialistes catalans els independentistes som una colla de folls d’un sanatori d’empestats que hauríem d’estar a l’interior de flascons de formol i exhibits en un museu de deformacions.

Està clar que el PSC amb la seva traça habitual ha sabut tractar l’esdeveniment d’Arenys de Munt de forma extraordinària, competent i apropiada. No només ha girat l’esquena al poble català sinó que, amb cops amagats, ha volgut treure rèdit polític intentant criminalitzar a CiU pel seu suport a la consulta independentista.

Sincerament ara més que mai no entenc què doblega a ERC a mantenir a un partit nacionalista espanyol al govern de la generalitat. De fet dissabte passat a l’Ajuntament d’Arenys em va resultar estrany veure la Sra. Anna Simó donant suport a la consulta d’Arenys, una persona que forma part dels impulsors de la desnaturalització del catalanisme al país. Però això ara no toca, ara no criticaré el preu que alguns han pagat per aconseguir una llotja al liceu, ara hem d’estar units contra els qui de forma tan greu amenacen que es pugui dur a terme un acte legítim i democràtic tan necessari pel futur de Catalunya.

I dels bordegassos socialistes de la vil·la de Madrid què en podem dir? doncs que amb la seva aportació mediàtica han beneït de forma impol·luta la consulta convertint-la en un afer d’estat. Sí senyor! han demostrat els seus grans dots de dirigents i han exhibit les taquicàrdies i sudoracions que els provoca qualsevol espurna d’insolència amb denominació d’origen Catalana.

En especial m’agradaria destacar la intervenció de la vicepresidenta espanyola Maria Teresa de la Vega que amb el seu aspecte inquisitiu ha sentenciat indefugiblement que en la Constitució Espanyola no hi té cabuda l’autodeterminació de Catalunya. Engrapar una Constitució feta amb la por i la coacció franquista com si fossin els 10 manaments no ha de fer tremolar el terra de ningú, no és un argument vàlid, és només producte del manyoc de nervis d’una persona desesperada.

Els socialistes han fet el ridícul una vegada més maquinant maldestrament la manera de fer fracassar el projecte de la consulta per a la independència a Arenys de Munt. No patiu que no faran gran cosa, no serà res més que una tronada, molta fressa i poca endreça. La consulta es farà, milers de catalans/es gaudiran d’un dia històric i el SI del resultat final ens farà eixordar les orelles.

La llibertat és més propera que mai, visca la llibertat!

La veritat és que el cinisme polític no té límits. Veient tots els fets i declaracions d’aquestes darreres setmanes i fins i tots mesos no és pot arribar a entendre com el país encara no va pitjor.

Ara llegeixo com una sèrie de polítics parlen de reformar la constitució espanyola. Aquests polítics els podem definir com a rucs o com a cínics. Rucs si s’ho creuen possible i cínics si no ho fan. Potser és la calor d’aquet agost, realment pot arribar a afectar.

L’article 167 de la Constitució espanyola diu:

1.- Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les Cambres. Si no hi hagués acord entre totes dues, s’intentarà obtenir-lo mitjançant la creació d’una Comissió de composició paritària de Diputats i Senadors, que presentarà un text que serà votat pel Congrés i el Senat.

2.- Cas de no aconseguir l’aprovació mitjançant el procediment de l’apartat anterior, i sempre que el text hagués obtingut el vot favorable de la majoria absoluta del Senat, el Congrés per majoria de dos terços podrà aprovar la reforma.

3.- Aprovada la reforma per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació sempre que ho demani, dins dels quinze dies següents a la seva aprovació, una dècima part dels membres de qualsevol de les Cambres.

Qualsevol persona mínimament informada sap que per aconseguir les tres cinquenes part de les cambres (210 del Congrés) o els dos terços del Congrés (234) cal que PSOE i PP hi estiguin d’acord. Si encara no s’han posat d’acord per intentar la reforma en el tema de la successió monàrquica, un absolutament tema menor, algun pensa que obriran la caixa dels trons per una emprenyada catalana? Quina ximpleria. Que no heu vist el festival muntat pels espanyols durant tot el debat estatutari? I el posterior? Si us plau, no ens dieu més bajanades.

Em sembla que és prou clar per a qualsevol persona intel·ligent que millorar l’autogovern de Catalunya i evitar l’extinció nacional passa perquè Catalunya deixi de ser una colònia i es deslliuri del jou espanyol.

He dit sovint que estic fart d’eufemismes que només serveixen per entabanar a la gent de bona fe. Vull recordar una vegada més que segons el diccionari, i així utilitzo jo la paraula, nacionalisme és una ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació. Soc nacionalista, sinònim d’independentista, i els que no són independentistes no són nacionalistes, potser els agradaria ser-ho quan siguin de grans, però a hores d’ara no ho són. Aquesta és la qüestió. I sobiranisme no existeix en català, però la paraula sobiranista també vol dir independentista. El dret a decidir està molt bé, però decidir què. Jo li dic autodeterminació a decidir que ha de ser el meu país.

Faig aquestes notes arran de totes aquestes discussions idiotes sobre plans B per després de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional espanyol. No acabo d’entendre com els partits que es defineixen com a nacionalistes o independentistes no diuen d’una vegada que el que cal és la independència i que treballen per aconseguir-la. Em surten amb sopars de duro: Independentisme gradual, haurem de replantejar les coses i genialitats similars. Vol dir que si la sentència digués que tot està bé ja estarien contents? Felicitats!

Aquesta vegada, per raons diverses, no tinc el temps necessari per argumentar massa i escric ràpid, però crec que en unes poques línies més puc exposar la meva posició, per altra banda coneguda.

Haver obert la via estatutària va ser una ximpleria. En el seu moment el president Pujol, que no s’ha declarat mai independentista i que de ximple no té un sol cabell, no volia entrar en aquest terreny. Ell sabia bé el que no feia, imagino que es veia venir l’embolic si s’intentava. Una cosa era discutir un estatut durant la transició en la que els espanyols estaven tan desorganitzats com nosaltres, i una altra ara, quan la maquinària centralista espanyola està ben engreixinada i quan a cops de lleis i sentències ens han anat reduint poder polític i ens han convertit en una diputació provincial dedicada a la gestió. Què més volen negociar ara? No hi ha res a discutir, per aquest camí estem totalment perduts. Una ximpleria obrir el camí estatutari i una altra votar-lo enlloc de retirar-lo. Jo també ximple de mi per haver votat a favor. Ho vaig fer perquè com a militant de CDC, que era, em vaig sentir en l’obligació de fer-ho. Mentre he estat militant he votat sempre el que decidia el partit i quan vaig veure que no hi podia estar d’acord en el que era essencial vaig marxar. Intento ser coherent, no sé si sempre ho aconsegueixo.

No ens queixem, potser haver obert el meló estatutari ens ha permès veure molt més clares les misèries polítiques d’aquí i d’allà i, en tot cas, ens ha donat l’oportunitat de revifar l’independentisme. Res no serà ara igual.

Amb tot per a què el futur no sigui igual ens calen dues coses. Una evitar això que estem vivint cada dia, a cada article o reunió, arreu, les baralles independentistes. Dic independentistes, no pseudo-independentistes, perquè la segona cosa que cal, la segona condició, és aclarir qui és independentista i qui no. Dir les coses pel seu nom i no sumar-se a moviments circulars a manifestacions plenes d’eufemismes, pensades més per a la ratificació d’aquells que van equivocar-se que no per alliberar el país. Els que van liderar els errors ara es volen donar un bany de multituds muntant manifestacions i així jugar les seves cartes. No caurem en el parany.

Per això he dit amb tota la claredat possible. Jo no em sumaré a cap manifestació que no reivindiqui en la seva capçalera l’Estat català.

I no em parleu de dignitat i d’altres valors. La dignitat d’un nacionalista és no renunciar a defensar la independència de la seva pàtria. Amb intel·ligència, si, però els valors s’han de veure clars. Les subtileses poden ser molt intel·ligents, però enganyen i això no és ètic. Els votants han de saber per a què servirà el seu vot. El PSC no enganya gaire, els seus vots són per entronitzar a Rodríguez Zapatero o a qui el PSOE digui. El PP no enganya: Rajoy i esborrar el nacionalisme. PSC i PP vots per la Espanya imperial. ICV no enganya: el vot és per fer el que digui el PSC. I ERC i CiU? ERC sembla que diu una cosa i fa una altra, ens parla d’independència i està rendida al PSC, una mica de “paquet”, quatre frases grandiloqüents que no aguanten una lectura acurada, tot per dissimular però a l’hora de la veritat: PSC. I de CiU de moment no he sentit que es declari a favor de la independència de Catalunya, només volgudes ambigüitats. Potser seria bo que ERC i CiU agafessin el testimoni del que el país necessita, ho diguessin i lluitessin per la independència. Seríem majoria. Que ningú no dedueixi del meu escrit que estic contra CiU i ERC, que més voldria que fessin examen de consciència i fessin un autèntic servei a Catalunya, que se sumessin realment a la causa independentista. Que diguessin arreu: We Want a Catalan State – Volem un Estat Català.

Si sumem, guanyem!

La mesa del Parlament del Parc, acaba de rebutjar per unanimitat l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l’Autodeterminació de Catalunya. Sincerament, jo no esperava una altra cosa. La degradació d’aquesta institució és total i absoluta. Em fa venir basques només de pensar-hi. Ara tot està meridianament clar. Des de l’autonomisme no es va cap a la independència. Des de l’autonomisme es va a la desaparició com a  poble i com a nació. La porta es tanca. O es tancarà definitivament amb la sentència del Tribunal Constitucional de marres, que, tot sembla indicar -Caamano dixit- tombarà l’equiparació legal entre l’espanyol i el català, entre moltes altres barabaritats més.

Està clar, no? I doncs, ara, què cal fer?. Atès que quan escric aquesta col.laboració setmanal no represento cap entitat, sinó la meva única i exclusiva opinió personal-que aquesta era la gràcia inicial dels blocs- em sento totalment legitimat per dir que ara, el que cal fer és associar-se a Reagrupament. Que més endavant, el que caldrà fer, és militar a la candidatura electoral, independentista i transversal, que es formarà. I que encara més endavant, el que caldrà fer és votar-la, de forma massiva i abassagadora. Votar-la per engegar a fer punyetes tota aquesta colla de xoriços i mamarratxos que des del governs, els parlaments, els ajuntaments, els diaris, els sindicats, les oenegés, et tutti quanti, xuclen la nostra sang, mentre afirmen que vetllen per l’interès general. I un bé negre amb potes rósses!

Perquè votar Reagrupament -o el nom o  la cosa que sigui- és votar per la voladura immediata del tripartit. És lluitar contra la corrupció generalitzada a l’Ajuntament de Barcelona i a totes les menjadores sociates dels darrers trenta anys. És acabar amb un dels períodes més grisos i dramàtics de la Catalunya contemporània, on s’assolirà una taxa d’atur inimaginable fa uns pocs anys -i sort que la prioritat d’aquesta genteta eren les polítiques socials… imagineu-vos què hauria passat si no les haguessin tingut com a “prioritat”!

Perquè votar Reagrupament -o el nom o la cosa que sigui- és l’única garantia que el PP, si més no al Principat, patirà la total i la més absoluta de les marginalitats, perquè se li negarà l’aire que respira i se li tallarà l’herba sota els peus, i no com va fer, i no tinc cap dubte que ho tornarà a fer -s’accepten apostes-  si li convé a ella -no a Catalunya-, CiU.

En definitiva, i per concloure, associar-se, militar i votar al Reagrupament -o el nom o la cosa que sigui- és la garantia total i absoluta que ni els demagogs espanyolistes del PSOE ni els neofatxes integristes del PP es menjaran una engruna en aquesta terra nostra que la volem lliure i, per descomptat, completa.

El nostre molt poc honorable president de la generalitat, si alguna cosa no té és un pèl de tonto a la closca. Sap perfectament que els dies com a cap d’estat del nostre país se li estan exhaurint a marxes forçades, i que ningú vol continuar venerant les seves inexistents qualitats i les seves gràcies dignes d’un mandril.  Intueix inequívocament que el seu gran rival cada vegada té més recolzament social i ja només li queda una solució si vol continuar seguint tocant la seva música: fer un pacte de govern d’aquests tan innovadors i menyspreables amb la dreta espanyola. Què dius insensat! em replicareu, doncs us ho repetiré amb gust, sense contemplacions i malgrat tingués set boques no me les podríeu tapar totes.

M’hi jugo la fortuna, que per on li acaba l’esquena penja una cua i que  pel seu terrat hi volta la voluntat d’arrossegar-se cap els pecats més negres en aquesta estratagema per aguantar la corona que tan va costar aconseguir al PSC/OE a Catalunya.

Si hi ha un partit clarament deshonrós en la política no és altre que el partit socialista, capaç de casar-se amb independentistes, embolicar-se amb els verds, i enganyar a marit i amant amb els populars.

Què han demostrat fins ara sinó tenir el sarcasme del dimoni? observeu-los amb paciència i sense desmai  veureu les seves ganyotes, brometes i menyspreus evidents cap a la vostra intel·ligència.

Gràcies a la gelosia estúpida dels Srs. Carod i cia, sí, sí, aquests crèduls beneits que van confiar en el conegut govern d’esquerres,  ens trobem governats per espanyols a casa nostra. Ens van convertir sense miraments en homes cornuts, van regalar la nostra bossa i van confiar les nostres esperances de llibertat als enemics. Quins erudits més virtuosos, els  haurien de fer profetes de llegenda, i tan que sí.

I ara què? hem d’inventar coses noves bo i el risc de fracassar? o primer hem d’assegurar el present i després preparar el futur amb calma.

Anhelo les llums que cremen a dalt del cel com qualsevol altre independentista però veig la sang que es vessarà si socialistes i populars pacten per garantir la unitat d’Espanya igual que han fet al País Basc.

Per què no ho haurien de fer també a casa nostra? Fet i fotut ho tenen tot  justificat pel bé de la corona, no?

De jove sempre havia pensat que les persones més ben preparades i sobretot honrades eren les que haurien d’estar al capdavant de les institucions. En la meva escala de valors, tenia gravat al cervell que els que exercien algun càrrec de responsabilitat, sigui política o acadèmica, mereixien tot el meu respecte no  només perquè fos de bona educació, sinó perquè eren persones que s’ho valien per la seva trajectòria prèvia abans de ser anomenats per al càrrec. Potser era l’educació que havia rebut, o potser l’exemple que havia vist a casa meva, però per mi, una persona gran i amb càrrec era perquè s’ho mereixia i no per altres circumstàncies.

Quan vaig anar a la universitat, ja vaig començar a veure que no necessàriament havia de ser així. Després, al meu poble, a Malgrat de Mar, a mitjan anys 90, quan vaig entrar de ple a fer el que jo sempre he anomenat política d’aficionat, de seguida em vaig adonar que els meus esquemes mentals estaven equivocats. Per si hi ha algú que no sap què vol dir política d’aficionat, per mi és la política que fan persones que no cobren cap sou expressament per fer-la, és a dir, que no és feta per un polític professional.

En aquells temps, al meu poble, amb els seus 16.000 habitants, només hi havia un professional de la política, l’alcalde, en aquest cas una alcaldessa. Els altres regidors amb cartera cobraven un sou molt minso ja que es considerava que no era una feina que requerís  dedicació at emps complet. Els regidors a l’oposició no cobraven ni un duro. Ara penso que la cosa ha canviat i des de ja fa uns anys si els regidors estan al govern poden arribar a cobrar un bon sou si s’hi dediquen a temps complet, fent-los també polítics professionals.

En aquella situació, la indefensió entre qui era polític aficionat a l’oposició i qui exercia el càrrec de màxima autoritat, i per tant tenia tots els avantatges que comporta el càrrec i a més a més es podia dedicar al 100% a la política, era tan brutal, que deixava molt poc marge a l’oposició per fer la seva tasca que requereix la democràcia perquè sigui realment verdadera. Per això en molt pocs ajuntaments hi ha hagut canvis d’alcalde si no és perquè aquest ha plegat expressament o ha comès algun error molt greu de tipus penal.

Ja ser que no es pot generalitzar, i que hi ha alcaldes honrats, treballadors i que es mereixen  amb escreix el càrrec, però dins d’aquest context en que jo he viscut, encara que l’alcalde sigui un incompetent o ignorant o poc honest i a més que tingui actituds xulesques, no importa pas gaire; mentre tingui picardia i dues nocions de saber manipular les persones, pot erigir-se com el cacic del poble i repetir mandat indefinidament. Si tampoc té cap escrúpol en pactar amb qui sigui, com a Malgrat de Mar que ha pactat amb totes les forces polítiques, té el càrrec vitalici assegurat. En aquests moment a Malgrat de Mar, governa el PSC-PSOE amb coalició amb el PP. De fet al govern actual alguns malgratencs l’hi diuen PPO€.

Tot això a mi em va sobtar quan vaig començar a fer política d’aficionat . Al principi vaig pensar que al meu poble no hi havia prou persones competents amb criteri propi que fossin capaces d’autoorganitzar-se per fer veure a la població a qui elegien cada quatre anys. Però quan vaig començar a conèixer una mica més el que succeïa als pobles del meu voltant, vaig veure que també passava més o menys el mateix. La meva conclusió fou que a la política de poble hi ha massa caciquisme, per això no em va acabar de convèncer mai, i m’estimava més seguir la política nacional; allà, pensava, segur que hi haurà més nivell i menys política de barriada baixa.

Quan el 1999 vaig decidir deixar de ser un polític aficionat per ser un simple militant de base, que paga la seva quota i ja està, vaig marxar fastiguejat i cansat de la misèria política que havia viscut durant els 6 anys de polític aficionat al poble.

Després de 10 anys, gràcies a la meva implicació en el projecte de Reagrupament, tant l’antic com el nou, he pogut conèixer molt de prop certes coses de la política nacional, i renoi!, m’he quedat glaçat. Glaçat que Catalunya és com el meu poble, i fins i tot diria que encara molt pitjor, perquè s’hi pot trobar totes les misèries polítiques més escabroses i baixes que hom es pot imaginar. Nogensmenys tal com està feta aquesta democràcia espanyola sembla que avui en dia per ser un polític amb càrrec s’hagi de fer un concurs d’oposició per veure qui és el més ignorant, incompetent, sectari, llepaculs i si pot ser, a més a més, sense gaires escrúpols.

Per això, l’altre dia parlant amb el Joan Carretero sobre tot plegat, em va dir que, per ell, és tan important la lluita per aconseguir la independència com la regeneració de la política, premiant l’honestedat, l’honradesa, l’austeritat amb les despeses públiques i la meritocràcia com a eix principal per a l’elecció dels càrrecs polítics. Em va dir que ambdues van totalment lligades.

Jo coincideixo plenament amb ell. A Catalunya, i ja no parlem de la resta dels Països Catalans, el caciquisme existeix, i no pas exercit per persones físiques, sinó pels aparells dels partits parlamentaris. Això per mi, encarà ho empitjora, perquè algú se’n recorda, del PRI o Partit Revolucionari Institucional de Mèxic? Un partit que es diu revolucionari i institucional (quina contradicció!), que va governar totes les institucions mexicanes durant més de 80 anys i va deixar un país devastat amb un dels índexs més alts de criminalitat i corrupció del món.

Doncs a Catalunya tenim un partit que cada vegada més s’assembla a una versió espanyola del PRI: el PSC-PSOE o la sucursal del PSOE a Catalunya com m’agrada dir a mi. Igual que el PRI, que també es consideraven socialistes, al final no m’estranyaria gaire que el PSC-PSOE arribessin a ser el partit de l’Estat com fou el PRI, un partit que només treballa per estar al poder i tot s’hi val per aconseguir-ho. Però els altres partits tampoc no es queden gaire curts, potser no tenen tant de poder però amb les seves poques parcel·les que tenen a les seves mans funcionen més o menys igual. Els càrrecs públics, siguin electes o no, estan donats a dit per executives d’aquests partits i això premia , amb algunes honroses excepcions, el pitjor escenari per als polítics honrats, preparats i sobretot els que tenen criteri propi.

A molts dels que en teoria tenen la responsabilitat de dirigir el govern de Catalunya, jo no els confiaria ni la comptabilitat de casa meva. Cal que tothom prengui consciència que no podem deixar a les mans d’aquesta gent els nostres estalvis, ni l’educació dels nostres fills, ni esperar que siguin capaços d’invertir correctament els nostres diners dels impostos. Cal renovar profundament la política a Catalunya per poder afrontar amb garanties els reptes del futur immediat. Sense polítics honrats i competents, mai no podrem fer front als problemes que tenim, començant pel més important i difícil, que és aconseguir la nostra independència.

Per això penso que l’associació Reagrupament Independentista és quelcom més que un moviment independentista, és també un moviment que vol dinamitar (de dinamita!) la política catalana tal com diu en Joan Carretero, per fer possible aquesta regeneració democràtica que necessita urgentment el nostre poble, perquè deixi de ser un poble, en el seu sentit pitjor, per esdevenir en el millor sentit que se li pot donar: un Estat independent i sobirà.

Entre tots ho podem fer, ara tenim una oportunitat molt bona; si no ho fem aviat, potser serà massa tard. Tots els que estem fins al capdamunt de la misèria de la política catalana i espanyola, deixem de queixar-nos o fer la cançó de l’enfadós, ara cal que tots ens arremanguem per posar-nos a treballar per canviar-ho d’una vegada per totes.

Jo ja he començat a fer-ho, i vosaltres?

Dimecres vam lliurar al registre del Parlament la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que com tots ja sabeu, proposa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació el proper 12 de setembre de 2010. Vaig tenir el goig de ser un dels que vam portar la documentació al registre d’entre els més de 10.000 membres de la comissió promotora. Més encara, vaig el plaer d’adreçar unes breus paraules a la porta del Parlament als patriotes que s’hi van desplaçar.

Començava aleshores una altra fase de la nostra lluita per aconseguir la independència de Catalunya. Ara restarem uns dies a l’expectativa, a l’espera que la Mesa del Parlament decideixi si admet o no a tràmit la ILP que hem presentat amb tant ampli suport.

Mentre això passa, nosaltres no estarem amb una mà a sobre de l’altra. Atès que confiem que la Mesa l’admetrà a tràmit i que hi caldran molts voluntaris, a més de fedataris, per aconseguir les 50.000 signatures preceptives (un parèntesi, en recollirem moltes més), anirem preparant les coses. Amb tot, la confiança no ens han de fer deixar de demanar, mentre, als nostres diputats que siguin fidels al país. Des d’aquí us recomano que, amb tota la vostra força, ho feu. Entre tots ho aconseguirem.

La nostra confiança ens fa pensar que d’aquí pocs mesos el Parlament discutirà aquesta proposició de llei i l’aprovarà. Però amb quines esmenes? En quins termes ho farà? És clar que siguin quins siguin els termes, el govern espanyol no autoritzarà mai un referèndum d’autodeterminació de Catalunya.

Conseqüentment, no trigarem gaire a veure com el Parlament de Catalunya es veu obligat a declarar unilateralment la independència. Serà totalment lògic, el Parlament haurà aprovat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i el govern espanyol no l’haurà autoritzat. S’hi hauran fet eleccions i, vista la situació, els partits independentistes, ja declarats, tindran la majoria. Què han de fer els diputats independentista quan la voluntat del poble és traïda? Declarar la independència sense més dilació.

La confrontació electoral haurà estat més clara que mai. Per una banda els catalans que volen un estat propi, és a dir aquells que volen un passaport que digui “Nacionalitat: catalana”, a l’altra bàndol els que volen tenir un passaport que digui “Nacionalitat: espanyola”. Em sembla fantàstic que aquests darrers diguin que són catalans, catalanistes de la ceba i que la seva família data de l’època del compte Jofre, o el que vulguin dir, finalment seran els que voldran continuar sent legalment espanyols.

Els votants ho hauran tingut clar, ja sabem com va això. Mireu Euskadi. Veureu com el gran enemic del PSC, el PP, s’aliarà amb ell en defensa dels sagrats valors patris, li diuen l’eix “nacional”. Ja no seran els gossos que mosseguen, seran els amics, no ho dubteu, faran un pacte “nacional”, potser també per canviar el mapa del temps a TVC. Tant és el pacte del Majestic com els acords del Tinell o el pacte d’Entesa, tots són acords entre els partits espanyols i els partits catalans (clar que hi ha una diferència en el primer cas el president no era de cap partit espanyolista, ni els del partit espanyolista van entrar al govern). És que encara ens entretindrem en dir que els socialistes són els bons i els populars els dolents? Si us plau, repasseu les hemeroteques, repasseu la història. Ens veuen i tracten igual, com a les pel·lícules, policia bo, policia dolent.

Recordeu que no hi ha cosa més semblant a un espanyol d’esquerres que un espanyol de dretes. El feixista Joaquín Calvo Sotelo va dir: Antes roja que rota. I el socialista Manuel Azaña: Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco.

Ara els temps són diferents, som a Europa, i s’empren eines diferents, però la visió d’estat espanyola segueix sent la d’Ortega i Gasset, la visió centralista, homogeneïtzadora i unitària. I el PSC i el PPC, esquerres i dretes, estan supeditats a aquesta visió espanyola de l’estat. No hi ha cap solució. La LOHPA en va ser la primera mostra en època democràtica i ja sabeu qui la va votar.

No jugueu a esquerres i dretes, Catalunya, si la majoria ens ho permet, ha de declarar-se unilateralment independent, tots junts. I aleshores la comunitat internacional decidirà si ens reconeix com a estat o no. No serà ni el primer ni l’últim cas de l’Europa moderna.

Recordeu que els enemics de l’estat català no són els espanyols d’allà, són els que viuen i treballen a Catalunya i es defineixen com a catalans, però volen romandre part de l’estat espanyol. La confrontació democràtica la tenim amb ells. Els espanyols de fora de la nació són i seran els nostres veïns, els nostres amics, o els nostres familiars. Jo no tinc cap confrontació amb l’Espanya democràtica, la meva batalla democràtica és contra un model d’estat defensat per la cinquena columna catalana.

Farem que tots els partits nacionals i tots els independentistes no militants s’apleguin. Amb tot, amb el vot i la unitat de tots els patriotes, de tots vosaltres, guanyarem el país.

Això del finançament ratlla el desvergonyiment més absolut, sense cap mena de dubte és la presa de pèl més gran que han patit els ciutadans des de la Constitució Espanyola. Els successius incompliments de les dates pels acords sobre finançament amb el govern espanyol i la conseqüent baixada de pantalons per part del govern català són un insult a un poble emprenyat que veu bretxes, enganys i espases espanyoles amenaçant un futur incert per Catalunya.

El memfotisme sonat del PSC, el cagamandurrisme per part d’ERC i el canpixisme d’Iniciativa  de ben segur són  ser les principals causes de l’elevat  grau d’insatisfacció conjuntural amb la classe política que tant sorprèn a aquests vils prohoms entonadors de paraules buides.

Les excuses ja no tenen cap valor, què pot esperar d’aquest govern el poble català? què ens pot oferir Espanya en aquest escenari encrespat i embriagat que tentineja de costat a costat per no trencar-se?

I és que fins i tot els que tenien els ulls encisats per l’encant socialista comencen a adonar-se que han estat mossegant un ham hostil que els convertirà en captaires i en presoners de les seves almoines.

Quin poder medicinal podria sanar la malaltia que provoca el verí espanyol? potser si comptéssim amb polítics catalans de virtuts excel·lents que posessin la seva gràcia al servei del poble es podria començar a fer un pas ferm endavant. Però on són aquests salvadors  del poble? miro per tot arreu i només veig bergants viciats embolcallats del verí de l’egoisme que paralitzaria el cor d’aquells que estimen la pàtria. Com poden estar de festa amb els nostres enemics? Per què fan confessions equivoques que no es creu ni el més gran dels folls?

Els polítics no han de fer entrebancar més al poble, l’únic camí és el que porta a la llibertat, amb la independència defensaríem el que és nostre i ja no  hauríem de pidolar el nostre or a qui ens el roba.

Prou ja de fer de puta d’Espanya, prou proxenetisme socialista, ja no farem més reverències als miserables  que ens obliguen a doblegar la cansalada a canvi d’engrunes del nostre propi pa.

Esperonem l’enginy i sortim del laberint que ens turmenta, exigim sensatesa als que ens representen de forma barroera en aquest combat deforme i defugim del setge de paraules vàcues que ens prometen el cel i acaben portant-nos    enganys que amaguen la claror de la realitat. 

I és que a Sants i a minyons no prometis sinó dons.