Negar la realitat pot ser una eina útil per a transformar-la però tot sovint és també el camí més directe cap al fracàs. Des del nacionalisme es viu amb força incomoditat la Catalunya sotmesa i desdibuixada que ens ha tocat com a pàtria. La negació és una resposta natural davant l’angoixa i, com els tres micos del mite oriental, hi ha molts sectors del nacionalisme que trien no veure la Catalunya que no quadra amb l’ideal. No sentir tot allò que desdibuixa la plenitud imaginària. Com el tercer mico de la colla, per no veure o sentir cal començar negant-se a parlar del que no agrada. D’aquí en surten alguns dels absurds que el nacionalisme carrega a l’esquena com ara ignorar l’existència de realitats potentíssimes com les províncies o la mateixa Espanya.

Les províncies no ens agraden per espanyoles i artificials però hem estat incapaços de fer-les desaparèixer. Fa cent cinquanta anys que l’estat gestiona els seus recursos ingents a través de les províncies i per artificials que fossin quan el Sr. Javier de Burgos se les va inventar, a cop de talonari públic han acabat jugant un paper important. Marquem el telèfon segons la província, votem segons la província, la gran majoria dels municipis catalans depenen de les províncies per a ser viables i els Presidents de Diputació provincial gestionen quatre dels pressupostos públics més importants del país. Ara, els nacionalistes vam decidir esborrar la institució de la nostra vida i de vegades sembla que ho hem aconseguit. Truquem a la circumscripció telefònica de Barcelona, votem a la circumscripció electoral de Tarragona i com que les comarques no se les sap ningú anem a esquiar a les comarques de Lleida. Fantàstic! Seguint amb aquesta estratègia dels Borbons en podem dir Berenguers i Borrells, a Madrid ens hi podem referir com a Comptat d’Urgell i del castellà en podem dir català. A partir d’aquí podrem afirmar que hem guanyat la batalla. Celebrem la victòria i ja ho tindrem tot fet!

Aquesta negació parvulària de les províncies no és res comparada amb l’ostracisme a que hem sotmès el nom mateix d’Espanya. Hi ha un elefant a la casa catalana que es diu Espanya però els nacionalistes som capaços de fer-hi vida ignorant la bèstia. Bé, de vegades, quan resulta impossible no referir-s’hi, ens resignem i en parlem com si fos un ratolí.

Què és Espanya? Com hem d’entendre Espanya? Per a les noves generacions de nacionalistes la resposta és clara. Espanya és una nació que ens és aliena. Un monstre que va ocupar Catalunya per la força de les armes i que fa segles que intenta acabar amb la nostra identitat per sotmetre’ns a un estat nació forjat i controlat per Castella. El cas és que Espanya és allà, no se’n mourà. Ara mateix Catalunya hi juga un paper submís i secundari. Tot just una regió díscola vista amb recel pels espanyols de debò. Però el cert és que Espanya, o alguna cosa semblant, existeix i té entitat més enllà de l’estructura administrativa que els nacionalistes anomenem amb menyspreu com a estat espanyol. Pregunteu-ho als portuguesos sinó. El vessant atlàntic de la península compta amb un estat amb totes les de la llei, té estel propi a la bandera europea i ha viscut d’esquena a Madrid durant més de tres segles. Però tot plegat no ha evitat que Lisboa pateixi una creixent dependència (co-dependència) d’Espanya. Fins i tot l’endemà de l’autodeterminació catalana Espanya continuaria existint com un terreny de joc similar al que Escandinàvia és per als països nòrdics. Un espai que caldria tenir en compte. I si Espanya existiria l’endemà de la independència deu ser que ara també és alguna cosa tangible. Una cosa que faríem bé de no ignorar. El papu que fa més por és el que no s’esmenta i des de la por no es construeix mai res. Paradoxalment, el nacionalisme (i l’independentisme) necessiten tenir projecte “espanyol” per a resultar creïbles i viables.

Castella té un problema. L’ànima castellana d’Espanya s’ha apropiat tan profundament del projecte espanyol que n’ha exclòs tota la resta. Els catalans ja no som espanyols. Però Catalunya, la Catalunya nacionalista, també té un problema. Hem renegat tan profundament de la idea d’Espanya que no tenim visió ni esquema mental per al món real. Un món en que Espanya és ben present. Més present i real que nosaltres mateixos tot sovint.

A poc a poc l’independentime immediatista ha anat guanyant espai dins el nacionalisme. Autèntics independentistes de Jehovà per als que l’estat propi sempre és a tocar. Tan irreversible com una profecia bíblica. Com passa amb totes les sectes la realitat no descoratja els independentistes de Jehovà, es limiten a ignorar-la i prou. Des del nacionalisme resulta incòmode plantar cara a l’independentisme immediatista però no es pot esperar més. Un diàleg que podria anar així…
________________________________________________________

Què deies botifler? Deia que l’independentisme és una trampa. Una trampa perillosa que pot acabar matant el nacionalisme (sobiranisme en diem ara, oi?) i tota esperança viable de projecte nacional.

Ui, ai, uf, oi! Ja podeu fer tots els escarafalls que vulgueu però les males cares i els insults no canviaran res. La independència potser és l’aspiració lògica de tot nacionalista però quan es mira el país i es coneix l’adversari que tenim al davant fer un plantejament independentista és de rucs. La cridòria separatista és la via més ràpida cap a l’arraconament del nacionalisme i la garantia d’una nova reculada que podria ser la darrera.

Ah sí? Ah sí? Explica’t botifler! A veure, com qualsevol persona normal pot veure passejant pel país el nacionalisme no és majoritari a Catalunya. Algú podria tenir els sants trons de posar-ho en dubte però afortunadament hi ha eleccions tot sovint i a cada convocatòria el nacionalisme mostra la seva debilitat. Arribem a un terç del cens en el millor dels casos.

Ep! Botifler, que no tot el nacionalisme vota i hi ha nacionalistes a tots els partits! T’equivoques, si algú vota a Catalunya són els nacionalistes. Mireu el retrat de l’abstencionista mitjà i veureu com no en té res de nacionalista. Feu un cop d’ull als resultats de les eleccions espanyoles, de llarg les que compten amb major participació, i veureu com el nacionalisme mai no hi passa d’una quarta part del cens. Som els que som… i ni un de més.

I llavors com és que el botifler Pujol arrasava? M’ho expliques? Doncs mira, és senzill. El President Pujol governava amb majoria absoluta perquè agrupava tot el nacionalisme en un sol espai i també gràcies a l’abstenció. A Catalunya els nacionalistes no som majoria però una bona part del país accepta passivament la construcció nacional a condició que no els hi toquem massa els nassos. Saben que defensem els seus interessos i ens deixen fer.

Ah sí botifler? I com ho saps tu això, que has parlat amb tots aquests o què? Home, n’hi ha prou veient l’abstenció massiva que hi ha en algunes comarques quan toquen les autonòmiques. Si anessin contra el nacionalisme votarien socialista, popular o alguna cosa pitjor. No ho fan perquè ja els hi va bé que governem.

Botifler, tu mateix et contradius? I per què no poden fer el mateix amb l’independentisme aquesta gent? Perquè aquesta gent son espanyols. Catalans i espanyols si ho vols però espanyols en tot cas. Mira les enquestes de pertinença que es fan a Catalunya. Gairebé el 50% del país se sent tan català com espanyol. Els pots convèncer perquè acceptin una Generalitat nacionalista que faci política de construcció nacional però si pretens tallar amb Espanya aquesta gent anirà a votar i el nacionalisme no tornarà a governar mai més.

Però l’independentisme ha crescut molt… I ens porta enlloc això? Si el nacionalisme no governa la Generalitat un independentisme fort només servirà per a fer soroll. Soroll patriòtic però estèril. Si el nacionalisme es torna majoritariament independentista no tornarà a governar mai més. Tots els que us indigneu amb la tebior convergent hauríeu d’anar-hi pensant.

Doncs mira botifler, mentre no siguem un estat a mi m’és igual qui governi la Generalitat. Sí? De debò? Imagina’t un país sense policia pròpia, amb dues línies escolars separades per llengua i sense TV3. Seriem més país o menys? Seriem més a prop o més lluny d’aquesta independència que tant desitges? Doncs sense un partit nacionalista fort que governi el país de demà mai no tindrem els equivalents futurs d’aquestes fites. Tu mateix.

Però és que necessitem la independència! Espanya ens roba! No avancem! No és senzill, no ho és gens, però tenir dificultats no és excusa per fer l’enze!

La meva idea inicial era no parlar-ne. d’aquest tema. Passar-ne olímpicament. Volia fer un article que comentés el Llibre Blanc que el govern independentista d’Escòcia acaba de treure sobre les opcions de futur que planteja per al país. Però la veritat, encara no he tingut temps de llegir-me les 198 pàgines de què consta. Me n’he fullejat unes quantes, i la veritat és que bavejo. Em comprometo a fer un post al respecte, però probablement serà al meu bloc personal, atès que el post de la propera setmana serà, com no pot ser d’una altra manera, referit a les consultes del dia 13. Ep! Si encara no hem assolit llavors la independència!

Repeteixo. No era la meva intenció parlar de l’afer Centelles. Però un debat típic dels que es té entre col.legues a la facultat, m’ha fet canviar d’opinió i penso que és necessari reflexionar-hi.

En el debat a la Facultat, un col.lega posava l’èmfasi en la responsabilitat individual o si es vol familiar, dels hereus de l’Agustí Centelles. Jo en canvi m’inclino més per una visió més estructural.

És evident que la família Centelles s’han comportat com uns impresentables. No han respectat la voluntat del seu pare. Allà ells amb la seva consciència, si és que en tenen. Jo aposto que no.

Tanmateix, la família Centelles és un arbre en un bosc. I no podem permetre que un arbre ens tregui la visió del bosc.

Si els Centelles han actuat d’aquesta manera és perquè hi ha allò que es diu en la ciència política, una estructura d’oportunitats que ho afavoreix o incentiva.

I quina és aquesta estructura d’oportunitats. Naturalment la nostra dependència. Els espanyols, amb Catalunya sempre, repeteixo, sempre juguen amb les cartes marcades. Són covards de mena, i mai s’arriscaran a un xoc si no saben d’avantmà que tenen les de guanyar. En aquest sentit, el cas que ens ocupa és d’una flagrant deslleialtat institucional. On és ara la tan esbombada bundestreue que tots els federalistes que es fan i es desfan no es cansen de reclamar dia sí i dia també per fer front a les reivindicacions sobiranistes? Enlloc. Ni hi és ni se l’espera. Aquest monument al feixisme que es diu Ministerio de Cultura espanyol, ha jugat les seves cartes, amb el suport indígena corresponent (Guardans), naturalment, i ha clavat unes quantes ganivetades a l’esquena del conseller Tresserres. Aquest home deu d’estar desesperat. Sota el seu mandat s’han tancat els repetidors de TVC al País Valencià i ha desaparegut a les Illes. El tema de les obres d’art religiós de la Franja, no pinta bé, els documents de Salamanca no acaben d’arribar i ara això. Ja fa mesos que es comentava que volia deixar-ho córrer. Però suposo que la dignitat li ha impedit fer-ho, perquè hauria sortit per la porta del darrere. És molt més decent fer-ho amb un èxit, quan estàs al capdamunt de l’onada, i no quan t’has fotut una pinya i se’t queda cara de tonto. I més si ets un acadèmic de prestigi, com és el cas.

Però que els espanyols juguen amb les cartes marcades, és de manual. Només una persona literalment imbècil, o que és tant incaut que pensa que ella soleta els pot fer canviar amb els seus raonaments de pa sucat amb oli, no ho sap això.

Però si els Centelles han fet el que han fet, és probablement perquè perceben que al seu entorn, vendre’s al millor postor és quelcom legítim. I no només legítim, és el que fan la immensa majoria d’amics, coneguts i saludats. I qui no ho fa és que és tonto. Vull dir amb això, que els Centelles han actuat com actuen quotidianament molts catalans -si bé, per sort, cada cop menys: acceptar les engrunes del poder i aplicar allò que la saviesa popular diu afarta’m i digue’m moro! Mentres Espanya pagui, molts catalans abans dels Centelles han dit Si Bwana….

En el rerefons d’aquesta acceptació social de la venda de la nostra dignitat, però, hi ha un evident element de fatalisme. Aquells que encara no han sortit de l’armari espanyol, i es continuen amagant en els seus calaixos, no tenen cap referent polític mínimament sòlid. És el fatalisme que expressa dia sí i dia també, el senyor Mas respecte un hipotètic referèndum d’autodeterminació.  Els que continuen dins l’armari espanyol tenen claríssim que som un poble derrotat i que les sortides col.lectives estan condemnades al fracàs, entre d’altres raons perquè els polítics autonomistes no tenen cap mena de solidesa, no mereixen cap mena de crèdit. I davant la inexistència d’una sortida col.lectiva, s’imposa lògicament, la sortida individual. El campi qui pugui. I això, és el que han fet els Centelles.

Més enllà de la responsabilitat que han contret amb el seu pare -que ells s’ho faran, a mi m’importa un rave- l’afer Centelles, demostra la baixa estofa que representa la dependència de Catalunya respecte d’Espanya. El baix calat d’un col.lectiu derrotat, submís, poruc, sense dignitat ni ambició. Els que encara són dins l’armari, no tenen cap projecte de res. O millor dit, sí que en tenen. L’estabulació (no sé si existeix aquesta paraula): és a dir, viure permanentment tancats i que els amos els donin el pinso i els treguin la llet, els o les munti el toro corresponent, matin els seus vedells i, finalment els acabin matant a ells mateixos, quan ja no serveixin per res.

Certament aquest futur desolador no és el que vull ni per la meva gent, ni pels seus fills, ni pel meu país. Sort tenim que cada cop hi ha menys Centelles entre nosaltres. Però mentre no dinamitem l’estructura d’oportunitats que els fa possible, mentre no fotem escales avall l’armari espanyol, amb els seus dependentistes a dins, no farem net.

El dia 13, 700.000 de nosaltres -no pas jo, malauradement- tindran la possibilitat de fer un gran pas endavant. Ja en parlaré la propera setmana.

El dissabte de la setmana passada vaig assistir al plenari de l’àmbit de política del Tercer Congrés Catalanista. Dirigits per la Patrícia Gabancho, Pere Ibern (substituint a López Bofill), Roger Albinyana, Alfons López Tena (substituint-me a mi, ja que a la data pensada originalment era a Copenhaguen), Ruth Carandell i Alfred Bosch van fer un resum de les ponències dels diversos temes dins d’aquest àmbit, a més a més de lliurar-nos per escrit les conclusions generals.

Malauradament el Tercer Congrés ha passat més desapercebut mediàticament, políticament i socialment del que mereixia. Tanmateix, coses de les noves tecnologies, podeu consultar-ne totes les ponències al seu lloc web. Per l’àmbit que ens pertoca, el de política, podeu consultar-ne totes les ponències en la seva pàgina corresponent on, per cert, podeu trobar la meva contribució Sectors socials partidaris i contraris a la independència de Catalunya. A més, s’està mirant de publicar-ho en paper. Igualment, els resultats es lliuraran al Parlament de Catalunya el dia 23 de novembre.

Esquerda generacional

El Congrés no ha fet més que mostrar que avui dia el catalanisme està, de forma general, abocat de forma directa o indirecta a la independència de Catalunya. Tanmateix, mentre estava allà assegut entre el públic vaig observar un aspecte amb el qual m’he trobat sovint en el que podríem anomenar com a Catalanisme tradicional. La mitjana d’edat del públic assistent era superior als 50 anys. D’entre la cinquantena de persones només hi havíem 3 o 4 que estiguéssim dins dels 30. Hom podria dir que un dissabte al matí els joves s’estan recuperant de la nit del divendres. Tanmateix, recordo que quan vaig participar a una taula rodona sobre independentisme a la xarxa a Òmnium Cultural (19h entre setmana), novament la mitjana d’edat era superior als 50 anys. I això que si parlem de xarxa, és un tema de joves. Potser és que a Òmnium no hi ha gaire joves. Però també recordo assistir com a espectador a una conferència de l’Alfons López Tena al Centre Excursionista de Catalunya. I novament la mitjana d’edat era superior a 50 anys. I això que estem parlant de muntanya i esport, és a dir, d’activitat desenvolupada per gent jove.

Per la qual cosa, només puc que preguntar: on són els joves catalanistes d’avui dia?

El fracàs del catalanisme tradicional

Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.

Per exemple, la Viquipèdia no ha sorgit de cap entitat catalanista (tradicional). Sinó de persones individuals. De fet, molts viquipedistes tenen un veritable ressentiment cap a l’Enciclopèdia Catalana, una de les grans obres del catalanisme tradicional. I precisament per això, la Viquipèdia i molts viquipedistes tenen mancances gravíssimes des del punt de vista d’àmbit referencial nacional. No passaria res si no fos perquè el que el que serà, i ja és, l’obra referencial per a la majoria de la gent serà la Viquipèdia, i no pas l’Enciclopèdia Catalana. Un àmbit referencial que serà substituït per un de netament pitjor.

El mateix podem dir de la llengua. Hi ha també un veritable ressentiment entre força gent que treballa per la catalanització del programari cap a l’IEC i el TERMCAT. Com sempre dic, el catalanisme tradicional ens ha proporcionat una vintena d’universitats, l’IEC, el TERMCAT, més desenes d’administracions diverses. ¿Sabeu qui va fer el primer diccionari gratuït de català, avui implementat a correctors webs (més de 100.000 consultes mensuals només al de Softcatalà), a l’OpenOffice.org, al Firefox, Thunderbir, Opera, Abiword, Gnumeric, Avui.cat i un llarg etcètera? Cap d’aquestes institucions que ens costen una pasta. Ni tant sols un equip de persones. No, va ser obra d’una sola, única i simple persona, que a més era físic i no pas lingüista: l’Ignasi Labastida. Posteriorment la seva feina ha estat continuada per una altra persona, el mallorquí Joan Moratinos. Quan una cosa tant bàsica, tant necessària i tant elemental com és un corrector ortogràfic de la teva llengua, que tot i ser una feinada immensa, pot ser fet per una persona i no ho han pogut fer les institucions clàssiques, això només vol dir que el catalanisme tradicional està fracassant. No ha pogut adaptar-se a la modernitat. Si el català a les TIC hagués hagut de dependre de les institucions que li va dotar el catalanisme tradicional, la situació actualment seria un autèntic desastre, una tragèdia, un camí a l’extinció.

Podria posar-ne més exemples. Aneu a l’Ateneu Barcelonès. El TERMCAT esta dinamitant un model de llengua en l’àmbit TIC construït durant 10 anys, i ningú entén per què.  Etcètera. Sovint et trobes que el catalanisme tradicional fa més nosa que servei.

Capacitat d’autocrítica

Potser això és el que vaig trobar a faltar al Tercer Congrés. Hauríem de tenir capacitat d’autocrítica per a detectar què no s’està fent bé. Això implica que prèviament s’han hagut de definir quins són els objectius, no grans objectius, no gran discursos i reflexions, sinó objectius concrets, limitats i sectorials. Determinant les necessitats econòmiques, de personal, de coneixements, d’esforços i el termini de temps per a dur-los a terme. I un cop fet i acabat, cal analitzar perquè han funcionat quan ho han fet, i sobretot, s’ha d’analitzar perquè no van funcionar quan es va fracassar. Això no ho estem fent. Tornant al tema de la llengua, com pot ser que després dels milions d’euros que hi dediquem, amb milers de funcionaris treballant-hi, a l’hora de la veritat tota aquesta immensa maquinària sigui incapaç de resoldre les necessitats diàries elementals com és escriure un correu electrònic sense faltes? Per a què ens serveixen? Per a què els paguem?

Fa anys, quan CiU estava al govern, Softcatalà va criticar i dir que les coses no s’estaven fent gens bé. Això va descol·locar a molta gent. La crítica oberta i clara al catalanisme des del catalanisme no entrava dins del cap de molta gent. Tot estava (i està) contaminat pel conflicte espanyolisme-catalanisme, per la qual cosa s’opta per no criticar el catalanisme no sigui que es doni munició a l’espanyolisme. La qual cosa no és positiva, com acabo de dir: el catalanisme tradicional per manca d’autocrítica ha abandonat la modernitat completament. I tot això va portar al caciquisme (tant Òmnium com l’IEC van tenir-hi problemes, passant per l’Orfeó) i a la corrupció la punta de l’iceberg de la qual comencem a veure actualment. Per cert, a Softcatalà com que no se la podia acusar d’anticatalanista o espanyolista, se la va acusar d’anticonvergent, i tothom més tranquil.

Trencament generacional

Tot plegat és una cosa que em preocupa profundament. Si el catalanisme no pot atreure a gent jove, això és mor per inanició. Com molt bé saben a la Catalunya del Nord i l’Alguer. No estic pensant en termes estrictament d’independentisme, sinó en termes lingüístics, culturals i socials. Perquè si la funció de l’independentisme és aconseguir l’estat català, la funció del catalanisme és construir-lo a partir de l’endemà.

Haurem de mirar al nou catalanisme que s’ha estat construït a Internet, que s’ha fet d’esquena al catalanisme tradicional. Però amb això no basta. Tots dos catalanismes han d’anar junts, i això vol dir que el tradicional s’ha de modernitzat de forma urgent. Ha d’evolucionar el discurs, l’ha de mutar i s’ha d’adaptar a la realitat d’una societat moderna extremadament complexa que té com a referent tot el planeta. Si no ho fa, el seu llegat serà oblidat i l’haurem de reinventar, com la sopa d’all (cosa que ja ha passat més d’un cop).

Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.

Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.

Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.

Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.

Ocultació de delictes: l’omertà catalana

Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.

Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!

El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme

Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).

En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.

A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.

Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.

Doctor, no sé què ens passa

Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:

Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.

I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?

La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?

PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.

Potser molts creien que l’Estat Espanyol era una fortalesa inexpugnable que podia repel·lir i esmicolar de forma mortífera qualsevol onada d’alçament independentista per molt lícita que fos.  Doncs no ha estat així i la insolència coratjosa d’un poblet del Maresme ha aconseguit  filtrar-se a brida abatuda per les comissures de les seves torres de contenció. Desconcertats i perplexos els espanyols han pogut veure des dels seus punts de guaita com el control sobre els pobles colonitzats se’ls  escapa de les mans inequívocament.

Després de la patacada soferta i veient que legalment no podran aturar les cents de consultes per la independència que es preveuen als municipis catalans opten covardament per les amenaces bèl·liques que volen sonar com una bufetada als que s’intentin alçar contra el regne. És així com pretenen silenciar un poble? quina bretolada, quina desbandada de la democràcia, quina ràbia escumejant  pròpia de cacics impertorbables i de tirans abassegats d’impulsos furiosos.

Sincerament, no tinc cap dubte que a l’Europa del Segle XXI les accions pensades amb la part  inferoposterior del tronc no hi tenen cabuda, i els crits histèrics de   l´espanyolisme caspós i ranci quedaran ofegats en el no res.

Que ningú tingui por dels famosos tancs perquè paradoxalment els tractats que els espanyols han signat amb Europa seran la millor defensa pel dret a la llibertat del nostre poble. Europa reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles sense estat si aquesta és la voluntat dels seus ciutadans, per tan és la millor defensa contra la visceralitat dels nostres enemics.

No deixa de ser graciós veure com el govern espanyol tremola de nervis, serra les dents i pateix d’una desgovernada fúria que els incita a mostrar les seves misèries més fosques pròpies d’un mercat de Calaf de forma desvergonyida.

La intimidació de l’exèrcit per aturar les propostes independentistes és com l’amenaça d’un difunt, paraules obscures engolides per un passat enterrat, la proclama de tristos rituals feixistes de museu, jo em pregunto, a qui volen enganyar?

Sento fins i tot llàstima per les seves males inclinacions que repudien i maleeixen la nostra fe en la llibertat, la democràcia i la pròpia identitat, i és que com més s´esforcen més cauen en la ignomínia maldestre pròpia del més gran dels bufons.

Ai las, mira que en són de bergants i bordegassos aquests espanyols

Realment la situació de patetisme a la que es veu abocada la política catalana, la politica politiqueta, més concretament, no sembla tenir deturador.  Davant d’una crisi de legitimitat sense precedents, amb uns nivells d’insatisfacció política estratosfèrics, amb un atur descontrolat, amb la gent que es passa per l’arc del triomf tots els principis i valors que haurien de ser presents en una societat madura, democràtica…què fan els polítics oficials? Tocar el violí o alguns bufar la flauta dolça. Vegem-ne alguns casos.

Els sociates  ja somniem amb l’arribada del federalisme. I no només ho somnien sinó que són tan agosarats -o tan cínics- que fins i tot ho verbalitzen. Individus impagables com el Daniel Fernàndez o el Francesc Valls, dos dels 25 sibwanes que tenen escó a Madrid, ja veuen el federalisme a l’estat al tombar de la cantonada. Que la santa els conservi la vista! Perquè allò que jo veig a la cantonada és un tsunami centrípet, que ja no espera al PP. El propi PSOE, amb iniciatives com el FROB, que deixa les mans lliures al Banc d’Espanya per fer i desfer el sistema de caixes d’estalvi -particularment les catalanes-, ja anuncia ben a les clares per on van els trets. Passa igual com al felipisme, quan el 1989 va aprovar la llei de la televisió privada, que a mig termini va ajudar d’allò més al primer triomf del PP. Els sociates preparen el terreny, i després els hooligans del PP, entren a sac, premen a fons el gas i no paren fins haver-ho destrossat tot. Després, quan els autonomistes encara s’estan refent de les hòsties rebudes, torna a aparèixer la ‘Creu Roja” sociata -of course- per refer els ponts, posar tirites, mercromina i iode. I qui dia passa any empeny. D’això l’Adam Smith en deia la divisió del treball. I jo en dic, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres.

Seguim. Dos personatges, diguem-ne, especials, s’han tirat del monyo pel tema de la … independència? No, wrong answer!. S’han tirat del monyo per veure qui la diu més grossa, o qui la té més llarga, pel que fa al concert econòmic! La mares que els va matricular! Aquests dos fenomenus són vells coneguts: en Francesc Homs, convergent, i el calabrès Joan Ridao. Aquest últim ha declarat que només pactaran amb qui garanteixi l’aplicació del concert d’aquí a cinc anys! Però si ja serem independents, tanoca! Que et penses que et durarà tant la camama? Xaval ho tens cru. Si t’esforces una mica més i arribaràs al nivell d’en Benach, que és el més baix que es pot caure en aquest país. Quant a l’Homs -per cert, antic company d’escola, encara que uns cursos per sota meu- comprovo que encara no s’ha refet de la pallissa rebuda en el debat sobre el finançament. Sobretot quan “els seus”, és a dir, els empresaris, i més concretament, la pimec -la petita i mitjana empresa- els van trair vilment i els van deixar amb el cul enlaire. A què treu cap ara demanar el concert econòmic? Però realment us penseu que els espanyols s’asseuran a la taula a parlar-ne? Si el que pretenen ara és que les comunitats autònomes de règim comú els retornin la bonica quantitat de 750 milions d’euros -si no m’erro- que suposadament els van donar de més! Quina manca de sentit de la realitat, i del ridícul. La ministre, el secretari d’estat i els seus acòlits i subordinats encara es deuen trencar el pit de riure!

I arribem al darrer, al diguem-ne “neo-constitucionalista”, perquè ara ha descobert el mecanisme del càntir o del porró, i proclama als quatre vents no una, ni dues, ni tres, sinó fins a cinc mesures a prendre si el tribunal constitucional peta -com així espero que faci- el nyap del 2006. Em refereixo és clar al conseller Huguet, que ha exigit la reforma de la constitució, la modificació de no sé quantes lleis orgàniques i ordinàries, l’aplicació del famossíssim apartat 150.2 de la constitució per ampliar les competències,  i altres barrabassades de calibre semblant. Hi ha quelcom patètic, cutre, descoratjador, en veure com un individu que havia arribat a fer aportacions interessants a la política independentista fa uns anys, s’acaba difuminant en el paisatge espanyol i cau en contradiccions insalvables. I en paradoxes de l’alçada d’un campanar: l’antic martell d’heretges convergents, que es va barallar a cara de gos amb el conseller Homs del darrer govern Pujol, i que fins i tot se les va heure amb aquest últim, acaba passats uns anys de menjadora reconeixent les virtuts del peix al cove i sobretot d’aquest número màgic: el 150.2. A aquestes alçades de la pel.lícula, tornar a aquesta via, que va estar tan de moda en els noranta- no només sembla sinó que efectivament és una embainada de dimensions colossals!

En definitiva, a les portes de la Diada Nacional de Catalunya, se’ns dibuixa un panorama polític el patetisme del qual demana a crits un moviment renovador, de regeneració i d’independència, que marqui una nova frontera per la Catalunya diversa i complexa del segle XXI. La frontera de la indepenència, naturalment. Convido tothom a participar-hi.

Repetirem una mica més que de costum. Potser un dels pocs aspectes positius d’això de l’estatut és que s’ha cremat una etapa necessària més. Encara que l’estatut representés una zero en progrés de l’autogovern autonomista, fins i tot si representa un retrocés, el fet d’haver cremat aquesta etapa ja és prou positiu. Amplis sectors de la societat catalana han vist que la via autonomista no té ja futur. Molts ja ho sabíem, inclosos la gran majoria dels lectors del BGS. Però convindreu amb mi que una bona part de catalans creien que era possible un augment significatiu mitjançant una reforma estatutària. Els humans, com a bons animals que som, aprenem només a base de clatellots. És una llei universal i geològica.

Després de les dues dècades del govern convergent de Jordi Pujol sort que va arribar un líder socialista peculiar com en Maragall. Si no hagués tirat ell endavant la reforma estatutària, encara estaríem parlant de fer-la. I això és una llei universalment catalana. Et trobes a un munt de gent que va repetint durant tota una vida Caldria fer…, S’hauria de fer…, Podríem fer… Però quan dius Molt bé, fem-ho. Qui s’encarrega de fer això i allò? Aleshores tothom mira cap a un altre costat i desapareix. No només en política, també en el món social. Tu pots queixar-te per no tenir un programa en català, o pots posar-te a traduir-lo o, si no en saps, posar-te a aprendre com fer-ho. El contrari és la dialèctica de bar dels típics afeccionats de futbol. Els nostres líders diuen el mateix que si estiguessin a un bar parlant del darrer partit del Barça, cosa que d’altra banda és absolutament inacceptable: o ets líder, o parles de futbol. Però les dues coses alhora, no. Un país no avança fent de marujo.

El món actual és dinàmic. I es basa en el coneixement. Generació, compartició, increment. A una societat moderna s’identifiquen ràpidament els problemes, i ràpidament es miren de solucionar. Mireu l’Obama amb la sanitat. O amb la Guerra de l’Irac. Mireu els alemanys amb el sector automobilístic. En un altre nivell, mireu els xinesos amb la producció energètica. Els propis americans han posat a un premi Nobel per solucionar el tema de l’energia, i li han donat una pasta. Volen solucionar el problema, i per això no hi han posat un xitxarel·lo. Miren de cremar les etapes ràpidament. Saben on són, saben quin és el problema, saben on volen arribar.

Reforma de la constitució espanyola

Són molts que ja ho vèiem clar això de l’estatut, com he dit. Però també és cert que gràcies a aquest procés ho veuen ja clar molts més. Tanmateix, sembla que encara queda algun reducte que necessita més clatellots per a veure-ho clar. Necessiten agafar-se al ferro roent de la (im)possible reforma de la constitució espanyola. És un comportament instintiu, completament irracional, ja que és d’una argumentació ben òbvia: majoria demogràfica espanyola. En tot cas, l’Alfons López Tena ja ho explica més que clar.

M’ha provocat absoluta perplexitat, però, que dirigents independentistes com l’Ausàs o l’Huguet (ERC) diguin confiar en una reforma de la constitució espanyola. És d’acudit de mal gust. Tres opcions: o nosaltres estem equivocats, o ells estan equivocats, o volen enganyar(-se). Però bé, si convé cremar aquesta etapa per a què el darrer sector de la societat catalana ho tingui clar, si us plau que ho tirin endavant ja i es deixin de tanta tonteria retòrica. Que proposin l’endemà de la sentència del TC la reforma de la constitució espanyola, de forma concreta i seriosa, amb advocats, juristes, polítics, seguint tots els passos legals espanyols que corresponguin. O que marxin a casa. Que a la resta no ens facin perdre el temps en declaracions buides, infantils, imbècils i sense sentit. Quan rebin el clatellot més que evident, els acollirem. No tindrem cap més remei, com quan diem a la canalla Fill meu, ja t’ho vaig dir. La naturalesa humana és així.

La prova del nou de tota la classe política serà, però, el comportament al parlament espanyol. Després del major atac a Catalunya en democràcia, ¿deixaran la tonteria i l’insult a la intel·ligència i faran la via flamenca d’una vegada? Vull dir, bloquejaran els pressupostos espanyols i la formació de governs espanyols de forma indefinida fins que no s’aconsegueixin les justes i elementals reclamacions catalanes? O abandonaran el parlament com feren croats i eslovens al seu moment al parlament iugoslau? Com deia aquell, el moviment es demostra caminant, i no amb xerrameca buida. Som en un moment polític apassionant, perquè s’han acabat les apostes i les cartes s’han d’ensenyar.

PD: Amb això s’acaba el període estival. A veure si a partir d’ara puc parlar una mica de números, que sempre resulta més interessant.

He començat a escriure aquest article setmanal quan encara no m’he pogut refer del cop emocional que m’ha fet prendre consciència del moment històric que estem a punt de viure. Vaig ser plenament conscient dijous, en llegir que la senyora Leire Pajín, secretaria d’Organització del PSOE, havia dit: “Us suggereixo que estigueu atents al proper esdeveniment històric que es produirà al nostre planeta: la coincidència en breu de dues presidències progressistes amb tots dos costats de l’Atlàntic: la presidència d’Obama a EUA i Zapatero presidint la UE”. Després d’aquest raig de llum que em va entrar pel xakra coronari, va travessar el meu cos fins sortir pel xakra sacre i em va donar una nova visió del món, vaig pensar, serà Obama conscient de la importància d’aquest moment només comparable al de l’aparició d’un estel al cel per anunciar als Reis Mags el naixement de Jesús?

De cop i volta em vaig posar a reflexionar. Què fem els catalans volent trencar un estat que és el gresol del nou ordre mundial? Serà que som tan imbècils que no ens hem adonat de la sort que hem tingut per estar dirigits per la batuta d’un gran líder, d’un nou messies?

Això no és tot, una altra cosa em va mantenir encara en aquest moment místic, de connexió amb l’univers primigeni. Va ser quan, al TN, vaig veure com, plagiant a Guardiola, el gladiador Zapatero es connectava amb la Xina imperial a través les vibrants notes de Turandot. Si hagués sonat Nessum dorma segurament no llegiríeu aquest article jo ja seria a Montserrat cercant el Sant Grial. Quins moments de glòria. Ho vareu veure? No us heu decidit ja a votar a Maleni?

Realment aquesta campanya només ha tingut una virtut, palesar amb claredat on som, el poc que importa Europa i que la política espanyola viu immergida en l’insult permanent. Una campanya, l’espanyola a Catalunya, que s’ha mogut entre la xenofòbia que encapçala Mayor Oreja, acompanyat del seu acòlit Alejo Vidal-Quadras, i la contínua aixecada de camisa envoltada de somriures i mentides que encapçalen l’amagada Maleni i la representat, tot sigui dit, una senyora que, malauradament, viu a la casa equivocada.

La campanya s’acaba i avui dissabte “reflexionarem”. Jo ja ho vaig dir: voteu a qui vulgueu però dels catalans. La cosa està clara malgrat que amb un fraudulent reglament electoral ens ho amaguen perquè no posen les llistes completes i els que hi surten davant no són els caps de llista que votarem.

Diumenge al vespre tothom parlarà, dilluns es valorarà i endavant que no ha estat res.

Mentre nosaltres ni cas, no és la nostra lluita. Nosaltres volem la independència i no ens interessa gaire aquesta comèdia partidista. Seguim amb la Iniciativa Legislativa Parlamentària per convocar un referèndum el 12 de setembre de 2010. La Mesa del Parlament ens va dir fa uns dies que hi havia algunes errades a les signatures, unes poques certes i d’altres interpretació seva ja que no atribuïen el dret de signar a la gent de les Illes, València o la Catalunya Nord. Bé, el dia 9 s’acaba el període de correccions, direm el que pensem i ells ja s’ho faran. Segur que els eliminen. Com que signatures en sobren, cap problema, hauran de decidir. Això, naturalment, tret que no inventin alguna cosa, serà aquest mes de juny. Què passarà? Jo fins fa molt poc pensava que els partits que estan d’acord amb el referèndum votarien a favor i la ILP passaria a tràmit, però aquesta setmana he tingut una sorpresa que ara em fa dubtar.

La compartiré amb vosaltres. El dia 29 de maig ERC va presentar a l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès una Moció pel Dret a Decidir. És tracta d’una moció en suport a la Llei de Consultes Populars que va aprovar el Govern i que s’haurà de tramitar al Parlament. En concret diuen al Preàmbul que, aquesta llei, coincideix plenament amb la finalitat de poder exercir el dret a decidir, respectant el marc jurídic existent i com un exercici eminentment cívic i democràtic.

Naturalment, com tots sabeu, aquesta llei, d’aprovar-se, no permetrà la convocatòria de cap referèndum sense el permís del govern espanyol. O sigui és la llei del dret a decidir el que el govern espanyol vulgui que decidim.

Però això darrer ja ho sabíeu. El problema és que acaben el Preàmbul de la moció tot dient: Qualsevol altra iniciativa encaminada a exercir el dret a decidir que no sigui per les vies legalment previstes està destinada a fracassar amb el conseqüent sentiment de frustració sobre la ciutadania i per tant fent un flac favor a l’objectiu final. Cal caminar amb pas ferm però segur per evitar entrebancs innecessaris que només fan que afeblir els nostres posicionaments polítics.

Aquest paràgraf va directament contra la ILP que vam presentar i ens està indicant, si aquesta moció té la benedicció de la direcció d’ERC, que ERC està preparant el terreny per justificar un vot contrari a la Mesa del Parlament.

És més que evident que la seva justificació és totalment insostenible. Si algú creu que som tan imbècils com per creure que pensem que la ILP entra dins dels límits de la Constitució espanyola s’ho hauria de fer mirar. Igualment si algú creu que som tan ximples com per creure que aquesta Llei de Consultes Populars ens ha de permetre exercir el dret a decidir, respectant el marc jurídic existent també s’ho hauria de fer mirar. Clar, tret que per als que l’han presentat “el dret a decidir” no es limiti a temes de tant abast polític com el del nom del proper coala que arribi al Zoo de Barcelona.

A mi m’està molt bé que facin aquesta llei, faltaria més, però el que estem fent ara és preguntar al Parlament si estan disposats a discutir la independència de Catalunya al si del Parlament. Clar i català.

I ho pregunto amb un subratllat: Estan els diputats catalans disposats a discutir al si del Parlament la independència de Catalunya? I singularitzant atesa la moció abans esmentada: Està ERC disposada a discutir al si del Parlament la independència de Catalunya abans del 2714?

El que indicaria, cas de tenir l’aval de la direcció, aquesta moció és que ERC té una por terrible a transgredir la Constitució espanyola tot i saber perfectament que la independència de Catalunya no es podrà donar mai dins del marc constitucional.

Bé, jo crec que les coses estan molt clares. Els que volem la independència ho hem decidit. Els independentistes no votarem a cap partit polític que no adopti realment la independència com a prioritat en el seu programa i en la seva acció. El rebuig a la ILP seria per a nosaltres una clara demostració d’oposició a l’independentisme real i una declaració de guerra als nostres moviments.

Les coses estan molt clares: Si sumem, guanyem. No hi ha dubte que sumarem la majoria de les opcions independentistes sota les mateixes sigles a les properes eleccions. Els partits polítics tenen l’opció de ser-hi o no, ja coneixen quina és la prioritat. I dic sovint davant les properes eleccions: Si sumem, guanyem. La conseqüència és immediata, un resultat guanyador a les properes eleccions farà que molta més gent també s’aplegui per la independència: Si guanyem, sumarem. No ho dubteu.

Ara tots endavant, el camí de l’independentisme desacomplexat està obert, el full de ruta és molt clar. Per donar tota la força i ressò al projecte nacional ja us podeu sumar a la Marxa de les Torxes per la Independència. A cada poble a cada ciutat, mobilitzeu a la gent. Un sol poble, il·luminat el vespre, Si sumem, guanyem i Si guanyem, sumarem.

Fa uns mesos, gairebé en iniciar la curiosa singladura de ser un dels soferts autors d’aquest el vostre Bloc Gran, vaig escriure sobre l’avenç de la llengua castellana (i de les produccions castellanes, doncs) en el teatre que es programa a Catalunya. El teatre, deia (al post “Teatre“), tot al contrari que el cinema o que moltes (la gran majoria) d’altres activitats d’oci, havia mantingut llargament la llengua pròpia del país, la llengua catalana, com a vehicle predominant d’ús. Com que el públic del teatre és un públic d’una certa cultura, i això a Catalunya va unit (objectivament, i possiblement per desgràcia nostra) a l’ús habitual del català, no hi havia la necessitat, en el context teatral, de passar-se, per dir-ho molt graciosament, a l’enemic.
Ja deia jo, en aquell article, que les coses havien començat a canviar. Ho vaig atribuir, i ho mantinc ara, a una estratègia perfectament premeditada del poder socialista per acabar amb un dels poquets i fràgils bastions de la nostra cultura. Darrerament hi he tornat a pensar, en tot això, no pas perquè hagi anat gaire al teatre (ja ho vaig dir que no m’agrada, a mi, el teatre), sinó perquè no paro de veure i de sentir anuncis a tot arreu d’obres en espanyol que es representen a Barcelona. Fixeu-vos, per exemple, en tot el què s’anuncia a la televisió (o als autobusos), o pareu atenció a quines obres es dedica a promoure aquesta cosa del club aquest cultural més o menys de la Generalitat, això del TresC.
En fi, un altre dels reductes darrers de la llengua catalana en el món (més o menys) cultural o, més ben  dit, comunicatiu, ha estat sempre la ràdio. La ràdio en català ha estat tradicionalment majoritària, almenys la ràdio generalista, gràcies evidentment a Catalunya Ràdio.
Un altre reducte que està essent amenaçat, de manera brutal i directíssima, pel poder dels socialistes. Una gent, els socialistes, que mai no han escoltat la ràdio en català, i que des que governen (sí, Josep, d’acord, amb la connivència d’Esquerra Republicana de Catalunya, el diable se l’emporti) han dut a terme un estratagema d’anihilació progressiu, continuat i veritablement radical. No és exactament, doncs, un pla subtil, encara que hi ha encara una bona colla de catalanets que no se n’adonen, uns catalanets que tenen com a referent intel•lectual aquell mític Baldrich de l’Escurçó Negre (Baldrich –li fotia l’Escurçó– tu no veuries un pla subtil encara que el pla subtil pugés damunt de la taula, s’arromangués les faldilles i comencés a cantar “el pla subtil ja està aquí, el pla subtil ja ha arribat”).

La tàctica socialista amb Catalunya Ràdio ha estat fulminant, notable, vigorosíssima. En comptes de treure els valors de la casa i substituir-los per gent pròpia (per socialistes amb carnet, diguéssim), s’han conformat en treure (això sí) els valors de la casa… i substituir-los pels més tristos, maldestres i pallassos periodistets i periodistetes que han pogut trobar. Ni tan sols ha calgut que el substitut del Bassas fos el Joan Barril, a qui de tota manera el socialisme va proporcionant emissora rera emissora el seu (nostre) pa de cada dia (i a qui algú hauria de comentar, de passada, que els seus “contes intel·ligents” podrien acabar provocant suïcids col·lectius).
Però no. Per a substituir el Bassas (que amb franquesa, feia anys que anava cap avall), n’han tingut prou posant aquest personatge tan sòrdid i lletós, un xic sauri, que s’anomena Neus Bonet (i, per favor, almenys que no n’ensenyin la foto) i aquesta seva colla de col•laboradors preadolescents, esverats, ridículament emfàtics, incapaços de veure que –en realitat– cobren senzillament per provocar vergonya aliena.
A la tarda, després del programa del Fuentes (aquest sí, de la corda impol•lutament correcta), han fitxat tres senyoretes que semblen venir de l’associació escolta del barri de Les Corts, amb una dicció escandalosa i amb tantes taules com el desert del Sàhara. Una d’elles, consti, és la (guapíssima i “dels nostres”) Flora Saura, que hauria fet bé de no deixar-se enredar i continuar exercint senzillament de musa del millor grup de música pop del país (que no són els Manel, malgrat l’actual entusiasme).
I després, completant el tripartit hertzià,  hi ha aquest inabastablement grotesc Gaspar Hernàndez, que a més de rebre premis literaris (m’estalvio qualsevol comentari perquè no he llegit el seu llibre. Ni el llegiré) fa un programa d’autoajuda en el qual, us ho prometo, un dia vaig sentir que feien meditació en directe. Impressionant. Amb música de gongs i tota la parafernàlia new age. Aquest xicot, el Gaspar, el millor que podria  fer és posar un bar musical a l’Eixample, i permetre que les tarotistes transsexuals hi exercissin el seu ofici (el de tarotistes, dic) a les taules. Que la ràdio pública de Catalunya tingui un programa dedicat als psicoanalistes argentins, i en general, a tot aquest tipus de mariconades que només agraden als disminuïts emocionals, resulta ben alliçonador. El país és això. Un tarot de merda. Una cançó del Nepal. Exercicis espirituals laics. Això sí, molt laics, sempre laics, i a poder ser orientalistes. Visca Mao. Ah, no, visca el Dalai Lama (que m’he equivocat de neurona)
Suposo que la resta de la programació no millora gaire. Jo, en realitat (a banda de les investigacions que faig esforçadament per tal de poder escriure aquestes rigoroses anàlisis blocaires) la ràdio no l’escolto gaire. No gens. Només el Puyal, i encara. Ni Catalunya Ràdio ni tampoc RAC 1, emissora de la qual podem parlar un altre dia perquè l’exaltació fervorosa que desperta RAC 1 entre molts d’aquests catalans tan súper i súper enfadadets (vull dir, votants de CiU) és tant absurd que mereixeria un estudi antropològic. Diguem-ho clar: el Basté, com a alternativa, un senyor que no sap parlar, i que és incapaç d’escriure’s un comentari (un, un de sol!) amb ritme, és també una bonica metàfora de la Catalunya actual.
Hem d’escollir entre una merda, i una merda.
Venturosos aquells que, tot i així, brameu i brameu que aquesta merda, aquesta vostra segona merda, és molt millor que la primera…
Afortunats.