Costa d’entendre la campanya que s’estan fent els socialistes catalans donant per fet que van de perdedors, que només l’atzar o una ensopegada del seu adversari podria portar-los a la victòria. S’han passat tots aquests anys elogiant el tripartit, per acabar reconeixent que els ciutadans ja n’estan tips d’aquesta mena de Govern. Dic que costa d’entendre perquè, a priori, sembla que una manera d’incentivar el vot i d’aconseguir més suports és donant una imatge d’optimisme, més engrescadora. Si realment és una espifiada seva i això els porta ha acabar d’enfonsar-los, endavant i ho celebrarem amb cava. Però molt em temo que en el fons no hi hagi una calculada estratègia de comunicació i publicitària, a través de la qual considerin que poden recuperar-se a darrera hora del desgast sofert amb el tripartit. En temes de publicitat i de màrqueting n’hem vist de tots colors. I, en qualsevol cas, ja s’ho faran.

Una altra cosa és el plantejament que es pugui fer, en aquest mateix sentit, des dels sectors independentistes. Penso que és imprescindible generar un clima d’il·lusió i d’engrescament, que per anar bé hauria de tenir una progressió creixent, des d’ara fins a les eleccions de la tardor. I el que dic em sembla que és igualment vàlid per a ERC i per a Reagrupament, que poden anar ara separats, però que si volem portar el país cap a la independència estan condemnats a entendre’s. Aquesta progressió de l’estat d’ànim que s’hauria de generar en la població només serà possible si es percep que s’hi van sumant nous sectors i noves persones, i sobretot que no hi hagi entrebancs. Crisis com la recentment viscuda per Reagrupament no hi ajuden gens, i caldria que no es repetissin; i ja em perdonaran els qui amb tota la bona fe, però amb una molt escassa visió de la realitat, pretenen vendre’ns-ho com un reforçament del projecte o del seu líder. I els enfrontaments que sovint es perceben entre les diferents famílies sobiranistes encara hi ajuden menys; la gent hauria d’intuir, encara que ningú ho explicités exactament així, que el veritable canvi no vindrà pel relleu nominal en la Presidència de la Generalitat, sinó perquè aquest relleu haurà estat possible per la suma de forces sobiranistes, o que com a mínim l’hauran condicionat decisivament.

És important calcular els tempos per tal de no desinflar-nos abans d’hora; és un dels riscs que crec que corren les consultes independentistes, i que ens podrien portar un seriós disgust. Entre altres coses, perquè som capaços d’engrescar-nos d’una manera no només desmesurada sinó sobretot desconnectada de la realitat. Vull dir que, quan parlem d’aconseguir un engrescament general per un projecte independentista, sense el qual és molt difícil avançar, no podem limitar-lo als sectors ja convençuts; és el que ens passa a vegades en aquests fòrums i en ambients nacionalistes, que som capaços de fer una cursa per veure qui és capaç de demostrar que és més independentista que ningú i ens agrada escoltar-nos a nosaltres mateixos com ens autoinsuflem, però sense adonar-nos que la majoria de la població va per un altre cantó.

És cert que no es pot anar amb pessimisme, a no ser que sigui una calculada estratègia de màrqueting com suposo que deuen fer els socialistes per a despertar el seu electorat. Però també ho és que hem de generar un optimisme que toqui de peus a terra, perquè la gent ha de veure el projecte com a viable i possible. És evident que tots els candidats aspiren al màxim, i a cada partit hi ha un presidenciable, però no podem obviar que el mapa polític català està prou consolidat com per no resultar creïble una hipòtesi que ho capgiri tot. Hi hauran lleugers avenços i retrocessos en funció del desgast sofert al Govern o de la capacitat de capitalitzar la feina feta; i la irrupció de Reagrupament hauria de ser un element important a tenir en compte, perquè pot fer forat entre l’electorat de més d’un partit. Passar-nos per excés d’eufòria pot acabar restant credibilitat al projecte.

Des de l’any 1998 els veïns del Cabanyal-Canyamelar batallen casa per casa per la continuitat del seu barri. En el que ja és conegut com un referent dins del moviment dels “salvem” la Plataforma Salvem el Cabanyal ja ha esdevingut un pol de trobada per tots aquells qui volem la ciutat de València més lliure (alguns només del PP, altres de l’especulació, altres lliure del tot). 15.000 persones van ocupar el carrer de la Reina, una de les artèries del Cabanyal per reclamar-lo sencer i viu, un torrent humà massa difícil de païr per al govern de Rita Barbera. Calia combatre-lo, i el pla ja estava en marxa

Primer arribà l’atac preventiu. El dia abans las Províncias, baló d’oxígen de l’espanyolisme pintat de blau, i que l’altre dia feia una declaració d’intencions en un document intern on es vantava de ser “la principal plataforma ideològica del centre dreta en este territori i haver convertit València en “el principal dic de contenció de la pressió pancatalanista”, es despenjava amb una curiosa notícia “ Salvem engorda su manifestación con 15 asociaciones no valencianas. Ai làs, el fantasma del catalanisme havia irromput en el cor del barri marítim de València sense avís previ.

La manifestació, com no podia ser d’una altra manera va ser un èxit de participació en un ambient lúdic i festiu i amb la participació de moltes famílies senceres per preservar un entramat urbà que ja forma part de l’adn dels valencians. La crisi es va desfermar a la Plaça de l’Ajuntament, que havia de moure fitxa…Canal 9 esperava ordres. Calia anar un pas més enllà en la construcció de la mentida. Pas 1: minimitzem els xifres i canviem “15000 persones, 30000 segons els organitzadors” per “nombros grup de persones”. Pas 2: totes les estelades, senyeres etc que hi haja a la mani han d’ixir així colarà lo de noliejar autobusos des del Barcelona”. Pas 3: citem els partits problemàtics presents “PSPV, Esquerra Unida…i Esquerra Republicana”…8 segons de declaracions dels independentistes i així arrodonirem la jugada…i així ho van fer al video que il.lustra aquest post.

Una de les màximes de la comunicació és intentar repetir una mentida mil vegades per a fer-la veritat. Antonio Clemente, secretari general del PP valencià va assegurar que s’havien noliejat autobusos des de Catalunya per compensar la «manca de força» de la convocatòria i destacà la presència del PSAN. Las Provincias destacada atacs a la seu de l’empresa promotora Cabanyal 2010 que no es van produir, i Alfonso Grau, ma dreta de Rita Barberà es despenjava amb unes declaracions sense preu “La inmensa mayoría de los que hoy (por ayer) se han manifestado no tienen nada que ver con el Cabanyal. Muchos son de fuera de Valencia”

Una vegada més l’argumentari de sempre, ells vetllen pels interessos dels valencians i la resta som antivalencians. Cal mantenir fins a l’extrem la mentida i acaben comparant la defensa del Cabanyal per part dela veïns com una desfeta com la derrota d’Almansa . I direu, caram aquestos del PP sí que en saben. Però llavors truquen a la porta del correu electrònic i arriba un article del País. Desmentint de feixistada? No, reforçant la tesi .Ja ho deia fuster: Per descomptat, els valencians “normals” no són excessivament normals com a valencians

A diferència del que opina la gran majoria de l’opinió publicada catalanista, la meva opinió és que la pèrdua d’audiència de Catalunya Ràdio és una molt bona notícia per al país. I això ho diu un que ha crescut amb Catalunya Ràdio sintonitzada tant a casa com al cotxe. Però que d’ençà del Tripartit, s’ha passat gairebé completament a RAC1. Al cap i a la fi el dia té 24 hores (i sort dels podcasts!).

Segons va dir el conseller Tresserres (ERC) fa un temps, a Catalunya el 63,7% de les ràdio de FM tenen titularitat pública. Només el 22,7% tenen titularitat privada. El restant 13,6% correspon a un tercer sector que no sé ben bé què és, però on s’hi fiquen ràdios eclesiàstiques i llatines (no són privades aquestes darreres?). Comparteixo l’opinió del conseller d’Esquerra que Catalunya pateix una anomalia crònica pel pes excessiu del sector públic en la comunicació. Coi, a efectes pràctics som un país comunicativament comunista!

Crec que l’objectiu és clar: el panorama radiofònic, i mediàtic en general, ha d’estar dominat per mitjans privats nacionals. Els mitjans públics hi han de ser, però han de ser minoria. Per entendre’ns, invertir els percentatges anteriors. I si volem això, i tenim a Catalunya Ràdio de líder d’audiència, òbviament només es pot aconseguint si Catalunya Ràdio perd audiència, i aquesta va a parar a un mitjà privat nacional. I això és el que indiquen les dades que està passant, bàsicament. Per això la política encertada del Tripartit, tot i el resultat és més aviat producte de la incompetència del Tripartit més que no pas d’una planificació premeditada. D’altra banda, això de la SER no és més que l’anomalia espanyola que viu de la Transición modèlica espanyola.

Grups mediàtics en català

Certament és trist que el Grupo Godó sigui el propietari de la principal cadena radiofònica privada en català i líder d’audiència. Però de moment són els únics que han demostrar reeixir. Mentre el centre-dreta ho ha fet, cal dir que les iniciatives privades per part de l’esquerra han fallat, com Ona Catalana.

Com també es pot dir d’iniciatives que sobreviuen però que no han acabat de reeixir, com és el cas de l’Avui. El catalanisme ha fracassat fins ara en crear potents i hegemònics grups mediàtics nacionals en català. Bona part de la culpa és la cultura de la subvenció, l’estatalisme, el control dels partits polítics i la desmesurada presència dels mitjans públics, que fan competència deslleial.

Ens hauríem de preguntar com pot ser que mitjans llatins amb pocs anys de vida i sense subvencions han aconseguit tenir més lectors que l’Avui, que en té 33 anys. Per què no tenim cap diari gratuït nacional. Per què hem hagut d’esperar fins fa molt poc per a tenir una política de regal de subscripcions a mitjans entre la joventut, per a estimular la lectura de diaris, una qüestió cabdal en democràcia. I per què no hi ha una política a favor dels mitjans en català, com donar una subscripció el doble de temps en relació a mitjans en espanyol. Per què hem hagut d’esperar fins fa molt poc a tenir un mesurament d’audiències nacional. Tant nacionalisme i tanta bandera, i ni tan sols hem estat capaços de fer una simple enquesta d’audiències.

Per què no s’ensenya als alumnes a tenir un criteri a triar? Jo sempre dic que un mitjà és un creador d’opinió. I si jo m’he de crear una opinió, em crearé l’opinió que jo vulgui. Per això no accepto que em regalin opinió (diaris gratuïts). Si ha de ser la meva opinió, jo seré qui la tria, no permetré que altre em regali la seva. I per això pago 1,10 EUR cada dia comprant l’Avui o El Punt. Amb la satisfacció afegida que hauria d’estar contribuint a un grup mediàtic privat dels meus (satisfacció que no acabo de tenir).

Internet i independentisme

La llibertat d’Internet ens permet mirar amb uns altres ulls el sector mediàtic pre-Internet. L’eclosió de mitjans digitals en català en la llibertat d’Internet demostra potser que és la llibertat la que afavoreix el català. No pas la concessió, subvenció, la creació de mitjans públics i el control polítics.

I al cap i a la fi, un mitjà de comunicació ha de permetre l’expressió d’un determinat segment de la societat. En un context normal, els mitjans estan segmentats. S’adrecen a un públic objectiu concret, l’informen amb la seva visió i permeten la seva expressió pública en el conjunt del panorama mediàtic.

I entrem en el tema de la publicitat. Si no vaig errat (corregiu-me en cas contrari), la legislació espanyola no permet que en mitjans amb concessió es facin anuncis de tipus polític fora del període de campanyes electorals. I jo em demano, per què no puc fer una campanya a favor de la independència de Catalunya si me la pago amb els meus calers, siguin eleccions o no? Si pago el que toca? També tenim el cas de TMB, on hi ha determinats anuncis vetats, el darrer el de la Plataforma per la Llengua.

Us imagineu que un dia estigueu dinant a casa tranquil·lament i sortís per la tele un anunci explicant els avantatges de la independència de Catalunya? I que hi sortís tantes vegades com l’anunci aquell de la cercesa a Formentera? Si tothom ha acabat coneixent la cançoneta dels dallonsis, us imagineu que una cançoneta d’un anunci per la independència? Doncs imagineu, imagineu, perquè ni tenim l’anunci, ni tenim els calers, ni tenim la legislació adequada, ni tenim el grup mediàtics, ni tenim els mitjans.

(no tant) Nou paradigma

Només podem confiar en el nou paradigma d’Internet, on hi ha una veritable llibertat, i al final el que compta és el pla de negoci, la capacitat de les persones i la qualitat del producte. I tenim la sort que aquest paradigma és un fet internacional que juga a favor nostre. Ara hem de demostrar que en aquesta llibertat els catalans reeixim. I aquí és on tenim la mancança. L’estructura d’aquests 30 anys d’autonomia ha demostrat ser inadequada per a la societat mediàtica actual. Segurament perquè arrossegava els problemes de la dictadura, però avui dia això ja no és excusa per a emprendre mesures de tipus estructural en l’ambit mediàtic. Liberalització del sistema comunicatiu. Desmuntar bona part dels mitjans públics. Retallar les subvencions i exposant clarament per a què es donen, ja que actualment hi ha una categoria de subvenció a què tothom té dret faci el que faci. Polítiques de difusió discriminatòries a favor dels mitjans en català. En educació ensenyar a triar els mitjans, i a triar-los en català. Cerca solucions al tema de les centrals de publicitat, com ja s’ha començat a fer amb l’enquesta d’audiències que va començar l’any passat (!!!) amb el Baròmetre de la Comunicació. En definitiva, l’administració hauria de demanar als mitjans privats què necessiten, no pas suplantar-los i domesticar-los amb subvencions.

Molt en temo, però, que això no és més un aspecte concret d’un panorama general en què el socialisme, per una banda, i el nacionalisme, per un altra, van reeixir en desmuntar la societat civil catalana, eliminant tota iniciativa que els pogués fer nosa en la seva lluita pel poder. És hora que despertem del miratge estatalista.

Torno a reprendre el tema de les caixes del qual ja em vaig ocupar la setmana passada. I és que és clau. I sembla que es vol passar com si fos un petit detall. Avui mateix, si no m’erro s’aprovarà això tan esperpèntic que porta per nom FROB i que respon a Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, i que dóna amplis poder al Director del Banc d’Espanya per imposar els seus criteris fins i tot per damunt dels governs autonòmics. Ens podem jugar un pèsol que les caixes catalanes tant si volen com si no volen, hauran de passar pel confessionari i els llegiran la cartilla, i el que és pitjor, els espanyols, no contents amb l’espoli fiscal, ara començaran a entrar a les nostres llibretes d’estalvi i compte corrents. No vols caldo… dues tasses! Ens trobem, doncs, davant d’un altre moviment centrípet, de recuperació de poders per part del govern espanyol, que va en el camí que porta, a curt o mig termini, a la instauració d’un nou Pacte d’estat per harmonitzar el tema autonòmic, és a dir liquidar-lo, definitivament. No debades, també aquesta setmana, s’ha aprovat el nomenament del nou cap del servei d’intel.ligència espanyol, i la grossa ha caigut en un dels militars que més va influir en el procés de negociació del nou estatut, l’any 2005, quan va declarar, com aquell que no diu res, que “els militars sempre tenen present la unitat d’Espanya (sic)”, o una cosa semblant. El prestigiós -tot i que de vegades polèmic- diari New York Times, va definir a aquests militars que van obrir boca en aquells mesos com a troglodytes, literalment. Doncs això, un troglodyte al capdavant dels serveis d’intel.ligència, és a dir, els encarregats, entre d’altres coses, de portar a terme les Psyops, la guerra psicològica, naturalment sempre a major glòria de la unitat d’Espanya (resic).

Bé, però tornem al Banc d’Espanya. L’ideòleg del Frob, o si més no qui li tocarà gestionar-lo, no és altre que en Miguel Ángel Fernandez Ordonez, MAFO pels amics. Mai m’ha caigut bé, en MAFO. És la quintaessència del funcionari al servei de l’Estat i, doncs, l’enemic mortal de tota mena de traspassos a les administracións territorials, que diuen. Ara bé, li reconec l’habilitat que compartia amb el seu difunt germà, de tenir com un sisè sentit, per col.locar-se en el lloc oportú en el moment oportú. Vull dir que és un individu que pot funcionar tant amb la dreta com amb l’esquerra. No oblidem que el seu germanet, va ser ministre tant amb la UCD, com amb el PSOE, i per aconseguir això cal tenir molta habilitat política.

No dubto que el troglodita utilitzarà la guerra psicològica per lluitar contra l’independentisme català que cada cop creix més, i que a partir de setembre, farà un pas endavant espectacular. Vaticino. En MAFO també utilitzarà el Frob per collar-nos. Adverteixo que anem amb peus de plom sobre les notícies que apareixeran properament, siguin rumors o globus sonda, perquè estic segur que aniran adreçades a emmerdar i a posar pals a les rodes, com era d’esperar, per altra banda.

No debades, existeix un precedent molt clar d’utilització dels serveis d’intel.ligència i l’autoritat bancària per combatre un moviment independentista. Em refereixo, naturalment, al cas canadenc.

Un incís, començo a estar una mica tip de molts independentistes catalans que sempre que pensen en el Quebec diuen que el Canadà no és Espanya i que té una tradició democràtica sense màcula, etc, etc. Primera observació. Tenir més tradició democràtica que Espanya, no és un obstacle gaire difícil, perquè la tradició democràtica espanyola, diguem-ho clarament, és inexistent. No em refereixo a la constitucional, sino a la democràtica, compte. Són tradicions diferents. Poden existir constitucions no democràtiques i democràcies sense constitucions (el Regne Unit, per exemple, tot i que és una monarquia). Per altra banda, si, com sovint es diu, el Canadà ha deixat convocar dos referèndums d’autodeterminació al Quebec, és perquè considerava que el No a la Sobirania, guanyaria de carrer. És evident que a hores d’ara, aquesta certesa no existeix i que la convocatòria d’un tercer referèndum, malgrat l’existència de precedents, serà molt més entrebancada. Senzillament, perquè ara són conscients que el poden perdre. I de fet, no tinc cap dubte que quan es convoqui, el perdran.

Precisament, durant la campanya referendària del 1980, al Quebec, tant els serveis d’intel.ligència federals (la famosa Policia Muntada del Canadà, o, en terminologia francesa, la Gendarmeria Reial del Canadà), va jugar brut difonent tot tipus de rumors que van desestabilitzar la causa sobiranista.

Però el que m’interessa ara és el que va fer el Bank of Canada. Aquesta institució, en els dies anteriors a les votacions, va ordenar que camions tràilers amb uns logos immensos de l’entitat, circulessin de forma ininterrompuda i ben visible per la ciutat de Montréal, i a l’hora es va difondre el rumor que l’autoritat bancària estava traslladant tots els seus dipòsits a Toronto, de manera que de seguida es va estendre com la pólvora que les entitats financers del Quebec es quedarien sense fons si guanyava el Sí a la Sobirania. L’impacte psicològic i real de la campanya, va ser, no cal dir-ho, brutal.

Digueu-me desconfiat, però a mi no m’estranyaria que amb el pretext de la crisi i tot la pesca en MAFO and company se les enginyessin per fer circular intoxicacions amb l’únic objectiu de fer mal a la causa independentista catalana.

És el seu deure, com a alts funcionaris que són de l’estat. I és la nostra obligació denunciar-les i desarticular-les. Anem, doncs, amb peu de plom, i desconfiem de les obvietats.

Els esdeveniments darrers a l’Iran, on segons sembla hi ha una revolució que es fa a través de 140 paraules, en referència, naturalment al Twitter, el sistema de microblogging més extés en l’actualitat, m’hi han fet pensar.

Jo, la veritat, a hores d’ara no sé si les mobilitzacions són genuïnes o, com apunten algunes fonts, un muntatge dels serveis americans, que consideren la Web 2.0 com un instrument cada cop més imprescindible per aconseguir allò que abans s’aconseguia a base d’ajuda secreta, diners, armes, etc. Vull dir, naturalment, acabar amb els règims no comprensius amb els interessos de Washington. Crida l’atenció, si més no, que d’ençà el ja famós discurs de Barack Obama pronunciat al Caire, ara fa unes setmanes, en el món islàmic s’hagi produït dos fenomens que apunten a la mateixa direcció: la victòria, diria que contrapronòstic, de la coalició pro-occidental al Líban -amb la correlativa derrota de Hezbollah i els seus aliats-, i de l’altra la revolta “democràtica” dels partidaris del reformista Mousavi. Una revolta que ha triat -aquestes coses no se sap ben bé qui n’és el responsable directe- com a slògan o crit de mobilització, la pregunta “On és el meu vot?“.

Abans de començar a escriure aques post, he fet una brevíssima recerca documental i he trobat que al Facebook, ja són més de 12.000 els membres del grup homònim, uns quants centenars més també són seguidors al Twitter, sense oblidar tampoc les fotos del Flickr, que mostren els manifestants marxant pels carrers de les ciutats iranianes, i on destaca la important presència de dones a primera línia. Fins a les darreres conseqüències, com fatalment s’ha pogut comprovar en els darrers dies.

Tot plegat, com deia a l’inici, m’hi ha fet pensar. Potser no seria ja hora de començar a reflexionar sobre que se n’ha fet del nostre vot? Del vot català em refereixo, naturalment. A hores d’ara, els catalans i les catalanes no tenim ningú que ens representi a les institucions democràtiques. La darrera prova del cotó la tenim en el rebuig de la mesa del parlament del parc, una institució a hores d’ara totalment desprestigiada i deslegitimada, amb un president que no només no està a l’alçada, si no que és una total i absoluta nul.litat.

Pregunto, no seria hora de mobilitzar-nos no només realment, condició imprescindible, per descomptat, sinó també a través de la xarxa, fent que les nostres demandes de més democràcia donin la volta virtual al món i tinguin un ressò global?

Jo penso que sí. No podem tolerar més aquest cul-de-sac on ens trobem els darrers anys. Tothom sap que els ciutadans rebutgen i desconfien de la classe política actual -als governs, als parlaments, als ajuntaments… Les xifres d’abstenció així ho demostren fefaentment.

Cal sacsejar el país i posar-lo de nou sobre les vies que ens conduiran a l’estació no només desitjada, sinó sobretot necessària, imprescindible: la de la Independència.

El proper dia 27, davant del parlament del parc ens concentrarem per exigir de nou un Acte de Sobirania, és a dir, un acte de dignitat. Tal vegada serà fer-ho davant d’un búnker, o pitjor, un cementiri d’elefants. Potser la tria de la localització demostra que encara hi ha un bri d’esperança en que aquesta institució -i particularment els seus membres- se sentin al.ludits i reaccionin.

Però jo us seré sincer, Ho dubto. Potser fóra millor concentrar-se davant el Consolat dels Estats Units, a la part alta. Llavors sí, que sense cap mena de dubte, la nostra causa tindria un ressò mediàtic global, i no se n’assabentarien només els lleons, els hipopòtams i les zebres. I probablement llavors, tindríem la nostra causa al Facebook, al Twitter i al Flickr, i qui sap si llavors, entraríem a l’agenda del President Obama. I d’aquesta manera deixaríem de ser, en paraules sàvies d’en Marc Belzunces, la Catalunya de la marmota.

Dilluns vaig assistir a la conferència inaugural de l’11è BDigital Global Congress, organitzat per Barcelona Digital Centre Tecnològic, i que de fet, les seves sessions s’allargaran fins dijous. La persona convidada a pronunciar-la va ser la Rahaf Harfoush, una especialista en New Media, col.laboradora de Don Tappscott, autor de Grown Up Digital, una obra clau sobre els anomenats Nadius Digitals, és a dir, els joves que han nascut i desenvolupat en un entorn digital. Harfoush, però, no va ser convidada per aquest fet, si no perquè va formar part, durant tres mesos, del New Media Team de la campanya de Barack Obama. L’experiència tan intensa que va viure, ara l’ha bolcat en un llibre que, segons Amazon, es podrà comprar a partir de l’1 de juny. El llibre porta per títol, Yes We Did! i com explicita el subtítol, analitza des de dins com els anomenats social media van construir la marca Obama.

Harfoush, que deu rondar la trentena i, paradoxalment, no és ciutadana americana, ans canadenca d’ascendència siriana, va estructurar la seva conferència en base a set elements que van caracteritzar la campanya portada a terme pels social media o xarxes socials. Abans, però va citar quines van ser les tres aportacions claus, cabdals, de la campanya d’Obama, en general. Aquests tres aportacions van ser:

a) L’estratègia del 50 estats, és a dir, ser present en tot el territori, sense deixar cap estat per perdut, fins i tot en aquells on les possibilitats de triomfar eren escasses. Aquesta estratègia (que de fet no es va aplicar íntegrament, perquè per exemple a Alaska, els demòcrates no van fer-hi campanya) va ser dissenyada anteriorment per Howard Dean, candidat demòcrata en les eleccions del 2004. El resultat va ser espectacular, perquè en aquells estats que es donaven per perduts van sorgir milers d’activistes que amb més o menys èxit van fer front als republicans. Però el que realment va ajudar va ser que els republicans van haver d’utilitzar importants recursos econòmics i humans en estats que ells donaven per guanyats, recursos, doncs, que no van poder invertir en aquells altres estats on la possibilitat de victòria era molt més incerta (per cert, d’aquest tema ja vaig fer un post en aquest mateix bloc, que duia per títol Dels 50 estats a les 92 comarques).

b) Tenir molt en compte els centristes insatisfets o decebuts, sobretot pels anys de radicalisme que va representar el bushisme: guerres, integrisme religiós, aïllacionisme internacional, auge de l’anti-americanisme, i naturalment, atur, crisi econòmica, financera, immobiliària, polarització ideològica. No cal dir que el missatge electoral d’Obama s’allunyava de tot radicalisme -mai es va voler presentar com el president dels afroamericans, per exemple, i per contra emfasitzava, per una banda, la necessitat de refer ponts, de cohesionar la societat americana, entesa com “una” nació, i no dues (la vermella i la blava), i de l’altra, els seus eslògans de campanya eren clarament positius (hope, change i naturalment, l’omnipresent i voluntarista yes we can).

c) Les micro-donacions. Clau. La campanya d’Obama va finançar-se amb 750 milions de dolars, 2/3 dels quals van ser a través de micro-donacions d’entre 5 i 50 dolars. Milions de persones van implicar-se, i fins i tot el fet de donar, segons va explicar la conferenciant, va fer que molts ciutadans passessin a considerar Obama com una inversió pròpia i es preocupessin de la seva salut o de si prenia mal quan jugava a bàsket o baixava les escales dels avions amb les mans dins les butxaques. A més, a mesura que passaven les setmanes, es va constatar que molts micro-donants anaven incrementant les seves aportacions. Així, el mes de setembre, en el darrer tram de les eleccions, es van donar, només en aquest mes, 150 milions de dolars, una quantitat mai assolida fins llavors.

Vistos les tres aportacions claus, genèriques, de la campanya d’Obama, passem ara als set elements que, sempre segons Harfoush, van caracteritzar la campanya en la xarxa.

1. Redefinir la implicació. L’objectiu de la campanya en la xarxa era que aquesta tingués vida per ella mateixa al marge o sense dependre dels mitjans locals, dels telenotícies i dels diaris, de manera que sempre es tenia el control d’ella a través dels diferents instruments de la web 2.0 (facebook, myspace, you tube, twitter). Aquí també els paper de la blocosfera era clau, i sobretot, el que calia era potenciar els blocaires més actius -una actitud fins llavors tabú per part de les màquines electorals que sempre els havien titllats de freakis o amateurs. D’aquesta manera també calia impulsar els activistes locals (altrament coneguts com a netroots), és a dir, aquells que utilitzen la xarxa per a mobilitzar els seus veïns, que els coneixen amb noms i cognoms, etc.

2. Importància dels menys actius. Per guanyar unes eleccions cal mobilitzar tothom que sigui susceptible de votar la candidatura demòcrata. Passa, però que sovint, importants sectors, potencialment votants, opten per abstenir-se perquè conclouen que la cosa no va per ells. Per combatre això, es va fer un enorme esforç d’hipersegmentació dels votants potencials, de manera que els missatges que cadascuna de les 13 milions d’adreces electròniques amb que es comptava, rebia un missatge que incidia en aquells criteris, valors o prioritats electorals, morals, socials, culturals personals. La informació, òbviament, sovint l’havia proporcionat el propi ciutadà en el seu perfil de Facebook, per exemple. D’aquesta manera, molts ciutadans es pensaven del cert que el propi Obama els coneixia personalment, i que els havia enviat un correu on els parlava dels seus interessos i valors que ells més consideraven. En total, es van enviar 1 miliard (mil milions de correus electrònics).

3. Facilitar el comportament ja existent. Proporcionar eines digitals (aplicacions per a dispositius mòbils, per exemple) que facilitin una planificació acurada de l’activisme polític personal.

4. Incentivar les bones pràctiques. Portar un registre detallat de les activitats fetes i dels ciutadans contactats (molt sovint veïns), per tal de refinar la personalització del missatge, i el seguiment fins al moment del vot.

5. Personalitzant la campanya. A través de la difusió de bànners que es penjaven en els blocs individuals i que incloien elements com la quantitat donada o recaptada d’altres ciutadans, en forma de termòmetre, on el màxim era una quantitat que cadascun s’autoassignava. Molts dels activistes digitals feien tot el possible per aconseguir el màxim, la qual cosa va tenir repercussion fonamentals en la pròpia campanya.

6. Incentivant la Co-Innovació. Lluny d’assumir actituds o plantejaments dirigistes o de model centre-perifèria, clarament s’optava per la proximitat i per deixar als activistes un amplíssim marge de maniobra a nivell local i d’entorn immediat. Naturalment, l’impacte d’aquesta llibertat era enorme perquè cada activista aportava el seu granet de sorra, sovint des d’una perspectiva innovadora i, sempre, molt tocant la realitat, molt a prop de la seva vida quotidiana.

7. Acceptant -potenciant?- els fenomens imprevistos. L’exemple més clar és el famossíssim vídeo del Yes We Can, que contràriament al que molta gent es pensa, no formava part de la campanya oficial del candidat, sinó que va ser una iniciativa personal d’un cantant -Wii.i.am- que el va penjar a la xarxa i que ha tingut més de vint milions d’accessos. Una perspectiva menys oberta, de seguida hagués exigit la seva retirada, però la gent d’Obama de seguida van optar per no denunciar-lo ni exigir-ne la seva retirada. 

Finalment, cal tenir en compte que a la principal punt d’entrada de la campanya digital d’Obama, el popularment conegut com MyBO, vam descarregar-s’hi 2.000.000 de perfils, van crear-s’hi 35.000 grups de voluntaris (de les coses més peregrines que un hom pugui pensar, totes elles però, amb Obama com a referent), s’hi penjaren 400.000 posts de blogs i s’hi anunciaren 200.000 actes offlines de campanya -és a dir reals, no virtuals, no en la xarxa.

Disculpeu si m’he allargat excessivament, i segur que m’he deixat moltes coses. La conclusió, tanmateix, és que tota la campanya digital ha de dur com a resultat final la mobilització electoral, de manera que tota la organització en xarxa ha de tenir per objectiu l’activitat offline.

Penso que les idees d’Harfoush (bloc), han de ser tingudes en compte i analitzades amb molt més detall de la crònica quasi sobre el terreny que acabo de fer.

Perquè s’acosten temps en els que, efectivament, no podem deixar que cap independentista es quedi a casa. S’acosten temps per no només fer confiança a aquells que ja fa temps utilitzen la xarxa com a instrument d’incidència política i social, sinó sobreot per fer que els centenars de milers dels que ja estan fatigats, fastiguejats, decebuts, etc., de l’autononisme, optin de forma tranquil.la per un independentisme proper, compromés en l’assoliment de la sobirana el més aviat possible per fer front a tots els reptes i els riscos del món contemporani, de la crisi i de les mancances socials, econòmiques, culturals, etc. S’acosten temps que exigeixen, ara sí, una implicació personal: per responsabilitat, o per patriotisme. Perquè Catalunya només té els catalans. És a dir, els que volem un estat català. És a dir, els independentistes. 

Perquè en definitiva, del que es tracta és que nosaltres, els catalans i les catalanes, més aviat que tard, acabem també exclamant, plens d’emoció i alegria “Yes We did!”.

Avui al vespre tindrem una cita al Via Fora de Sants, on ens han convidat a fer una xerrada sobre la transversalitat política, i més concretament, la transversalitat de l’independentisme. Possiblement aquest element és el que millor ens defineix com a col.lectiu. Hi intervindran l’Enric Canela i en David Morgades. Un servidor farà la presentació i moderarà el debat posterior. Si algú no ha reservat plaça i té intenció d’assistir-hi, millor que s’espavili, perquè l’espai és limitat. I de fet, possiblement ja no en quedin de lliures.

La transversalitat política és un símptoma de maduresa. Tenim idees socials, filosòfiques, culturals diverses, però ens uneix el fil roig de la independència de la nostra Pàtria. Un país necessitat d’una sacsejada que el tregui de la decrepitud en la que l’han ensorrat l’espanyolisme i, en els darrers trenta anys,  l’autonomisme. Per aconseguir aquesta fita, tanmateix és necessari que l’independentisme sigui percebut com una autèntica revolució democràtica.

Precisament per això, és totalment nociu la idea aquesta que els partits independentistes han de ser com uns partits més del sistema polític. No! No podem reproduir els esquemes clàssics de la partitocràcia que ha monopolitzat la vida política en els darrers decennis i ha escanyat les iniciatives sorgides de la societat civil. Penso, per exemple, en moviments com la Crida a la Solidaritat, que va tenir una altíssima ressonància social en la dècada dels vuitanta, però que va acabar amb els seus responsables fent el salt a la política partidista. El mateix es pot dir d’altres iniciatives que van fer tant o més soroll que la pròpia Crida.

Llegiu-ne la resta »

Em resisteixo a creure que la història es repeteix inexorablement, que no n’aprenem res. Més aviat m’inclino a pensar que la tenim present d’una manera intermitent o que hi pensem cada cop que veiem a venir un parany. Per això no sóc determinista i penso que serem capaços de redreçar alguns errors que actualment estem cometent. Llegiu-ne la resta »

Un diari digital, posem que Crònica, publica una notícia amb aquest titular: “Zapatero diu que complirà les seves promeses i que farà retrocedir l’independentisme”. A partir d’aquí, hermenèutica, és a dir, valoracions i interpretacions. És probable que sigui un missatge tranquil·litzador per als seus, però fixem-nos-hi: si l’independentisme és tan minoritari, per què s’hauria de prendre cap molèstia? No serà que en el fons, això que sigui minoritari ho ha hagut d’afegir perquè no sonés massa alarmista per a Espanya? Sabem el que diuen les dades del CIS que va analitzar Marc Belzunces per al Cercle d’Estudis Sobiranistes. Fa temps que no fan enquestes perquè deuen tenir por de fer-les públiques. Em temo, senyor de les promeses incomplertes, que això de l’independentisme se’ls ha escapat de les mans. Em temo molt que no tenen més alternativa que fer veure que no existeix i provar de minimitzar-ho. Però algun dia Espanya es llevarà amb una crisi d’identitat, amb un “miembro amputado”, com si diguéssim.

Llegiu-ne la resta »