Aquesta setmana, la política catalana estava de festa major. La celebració de l’últim Debat de Política General de la legislatura al Parlament. La premsa ha recollit bé el que va passar a la Cambra i, en general, destaca un cert to moderat, avorriment i poc més. Un tràmit en el que ningú no va lluir i que a la ciutadania l’ha deixat tan freda que si s’hagués celebrat a Sydney un congrés sobre la reproducció dels cangurs. Sembla que el que més ha arribat als ciutadans catalans, i espereu, són els SMS de Saura i de Sirera, redactats en la seva llengua d’ús, l’ecocatalà i l’espanyol, respectivament.

He escoltat alguns talls dels discursos i he llegit bastants comentaris i resums. La meva conclusió no és gaire diferent. Un tacticisme excessiu, uns per seguir el màxim de tranquils fins que s’acabi la legislatura i els altres per no perdre, amb alguna sortida fora guió, oportunitats de cara a les properes eleccions.

Montilla ens ha obsequiat amb un catàleg de l’obra feta pel seu govern en el que només he trobat a faltar la Sagrada Família, deu ser un oblit. Llegiu-ne la resta »

Avui, amics lectors teniu un article, una mica diferent i fet a corre cuita. Tal com diu el títol és un article d’impressions primaverals sense gaire connexió entre elles. Per això són impressions i no reflexions.

Des del dijous passat fins avui dimarts, he tingut la visita dels meus pares, concretament a la ciutat a on visc des de fa 3 anys, a Karlsruhe. He fet de guia turístic, hem visitat a part de Karlsruhe, Heidelberg, Speyer, la Selva Negra amb Baden-Baden i Calw, i del Palatinat amb els seus castells esculpits a les roques a Dahn, com també la bonica ciutat de Wissenbourg (Alsàcia).

A part de l’esgotament, tot ha estat un èxit, hem tingut bon temps i la veritat és que la primavera a Alemanya és exuberant. Per aquestes contrades, la natura té pocs mesos per espavilar-se, des de finals de març o principis d’abril fins a octubre, és quan les plantes, arbres i animals tenen que fer tota la feina abans que vingui el cru hivern.

Gràcies a les pluges abundants la natura brolla amb una força increïble quan el sol comença a escalfar la terra. I quan fa calor, al menys a Karlsruhe, la temperatura es pot enfilar a més de 35ºC sense cap problema. De fet aquest més de maig ja hem arribat a 32ºC. Però de la mateixa manera que pot pujar tant, també pot baixar ràpidament, per exemple al cap de dos dies desprès d’arribar als 32ºC, la màxima que varem tenir fou de 17ºC plovent durant tot el dia.

Aquesta variabilitat de temps en pocs dies, junt amb una hiverns freds, tinc la impressió que ha fet que el poble alemany tingui interioritzat una necessitat de ser previngut, que tingui precaució per tot i que sempre estigui pensant en fer les coses bé.

Llegiu-ne la resta »

Si hi ha una conclusió clara de tota la campanya dels Deu Mil a Brussel.les, és que un cop assolits els objectius amb aquella iniciativa, no podem tornar a casa, simplement, i esperar que els partits polítics tornin a ocupar l’espai públic que els ciutadans hem estat ocupant les darreres setmanes. No. Hem de continuar portant la iniciativa i marcant el ritme -o si més no, intentar-ho.

És per això que saludo efusivament aquesta mena d’spin off  o per dir-ho en termes més intel.ligibles, d’esqueix, de la campanya dels Deu Mil, tot i que potser estrictament no ho sigui, que ha sortit darrerament a la llum pública. Em refereixo, naturalment a la nova campanya Catalunyaestatlliure (CeL) que es proposa impulsar un referèndum d’autodeterminació en el 2010. Per dir-ho més exactament, els impulsors de la iniciativa, es proposen tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), per tal que el Parlament del Parc aprovi una llei de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. 

Com és ben conegut, una ILP és un mecanisme de participació democràtica que permet als ciutadans proposar als parlamentaris una iniciativa legislativa determinada. El procediment per fer-ho consisteix en presentar una proposició legislativa elaborada per ciutadans sobre un tema que els ateny. Aquesta proposició, és tramesa a la Mesa de la Cambra, la qual ha de determinar si l’admet a tràmit o la rebutja. Si l’admet, llavors dóna als promotors un termini de temps (120 dies, si no m’equivoco), per tal que recullin 50.000 signatures, degudament contrastades, que donin suport a la iniciativa legislativa. Si es compleixen aquests dos requisits, llavors la ILP entra a la cambra i segueix el procediment legislatiu, durant el qual, tanmateix, els diferents grups parlamentaris poden modificar-la o no, i són els qui en darrera instància l’aproven o no. 

Com es pot veure, el protagonisme dels ciutadans, s’atura un cop es lliuren les signatures recollides, i són els polítics del Parlament els que tenen la darrera paraula. Això si més no, formalment. Amb tot, res no impedeix, ben al contrari, que un cop en mans dels parlamentaris, des de fora, els ciutadans seguim de ben a prop tot el procediment legislatiu corresponent, denunciant, si s’escau, aquelles accions o comportaments que considerem de forma negativa. O aplaudim, naturalment, els positius. 

Ara bé, el primer pas és aconseguir que la Mesa del Parlament, admeti a tràmit la ILP. Tot i que són necessaris molts menys, de fet, només uns quants -ara no recordo la xifra exacta- en el moment de redactar aquestes ratlles, ja som 8.118 els membres de la comissió promotora de la ILP. Una xifra podríem dir que ben demostrativa de la força i empenta d’aquesta campanya.

Naturalment, jo hi participo. I no només això. He acceptat ser el delegat de la campanya de recollida de signatures que, eventualment, tindrà lloc si s’admet a tràmit la ILP a la comarca on resideixo des de fa ja uns quants anys: el Baix Llobregat. Segons tinc entès, de delegats territorials (perquè en alguns casos no coincidiran amb les comarques), en serem, o de fet ja en som, una vintena, si fa no fa.

Només vull aprofitar aquesta tribuna per fer palès l’honor que representa assumir aquesta responsabilitat, i per deixar clar que anirem a per totes, i que intentarem que el màxim nombre de catalans i catalanes de la comarca signin la ILP, per tal que arribi amb el màxim de suport possible. Fins i tot, un dels primers pensaments que he tingut al respecte és un eslògan de campanya, que ben bé podria ser La Independència es construeix des del Baix! Ei, s’accepten alternatives, naturalment.

Per descomptat que també crido tothom a posar-se en contacte amb els delegats corresponents per participar en la campanya. Els del Baix Llobregat, ja ho sabeu, un servidor.

Avui al vespre tindrem una cita al Via Fora de Sants, on ens han convidat a fer una xerrada sobre la transversalitat política, i més concretament, la transversalitat de l’independentisme. Possiblement aquest element és el que millor ens defineix com a col.lectiu. Hi intervindran l’Enric Canela i en David Morgades. Un servidor farà la presentació i moderarà el debat posterior. Si algú no ha reservat plaça i té intenció d’assistir-hi, millor que s’espavili, perquè l’espai és limitat. I de fet, possiblement ja no en quedin de lliures.

La transversalitat política és un símptoma de maduresa. Tenim idees socials, filosòfiques, culturals diverses, però ens uneix el fil roig de la independència de la nostra Pàtria. Un país necessitat d’una sacsejada que el tregui de la decrepitud en la que l’han ensorrat l’espanyolisme i, en els darrers trenta anys,  l’autonomisme. Per aconseguir aquesta fita, tanmateix és necessari que l’independentisme sigui percebut com una autèntica revolució democràtica.

Precisament per això, és totalment nociu la idea aquesta que els partits independentistes han de ser com uns partits més del sistema polític. No! No podem reproduir els esquemes clàssics de la partitocràcia que ha monopolitzat la vida política en els darrers decennis i ha escanyat les iniciatives sorgides de la societat civil. Penso, per exemple, en moviments com la Crida a la Solidaritat, que va tenir una altíssima ressonància social en la dècada dels vuitanta, però que va acabar amb els seus responsables fent el salt a la política partidista. El mateix es pot dir d’altres iniciatives que van fer tant o més soroll que la pròpia Crida.

Llegiu-ne la resta »

És fàcil  psicoanalitzar les raons i motivacions endimoniades que han portat alguns partits espanyolistes com el PP o els Ciutadans del bunyol a defensar insistentment que els pares “catalans” puguin triar l’idioma de l’escolarització dels seus fills.

Saben que la llengua es transmet de pares a fills però també són sabedors de que hi ha una altra via, la que  representa el dia a dia dels infants a les escoles d’educació primària. Els partits polítics de caire facciós busquen precisament la destrucció d’aquesta segona forma d’accés a la llengua pròpia del país, que no és altre que la catalana i evidentment si algun tribunal de justícia els donés la raó seria el gran triomf de l’espanyolitat radical dins  les terres catalanes.

Imaginem per un moment que els propòsits d’aquests polítics de discursos farcits d’epítets irracionals finalment aconseguissin el seu objectiu  i un esquadró de pares catalans castellanoparlants es presentés a les escoles exigint el seu dret a l’escolarització dels seus fills en una llengua forana. Què farien els Srs. Maragall, Montilla i companyia? S’inclinarien per fer complir la sentència, fingirien fer-se les víctimes alhora que estarien contents de ser servils a l’estat espanyol o per una vegada no pensarien només en les garrofes immerescudes que els  donen cada mes i s’inclinarien per una negativa clara?

Podria ser que l’honestedat dels inquilins actuals de les corts catalanes quedés retratada amb una certa contundència davant aquesta greu amenaça de destrucció col·lectiva identitaria?

Sincerament tan de bo no ho haguem de comprovar mai però no  veig als socis “d’entesa” cometent deslleialtats als seus amos espanyols, més aviat i lluny del bon sentit me’ls imagino cortesos a la seva veritable natura ideològica.

Davant la seva falta d’iniquitat per fer les coses que més convindrien, faríem bé de començar a preparar una defensa argumental  per contrarestar aquests atacs tan indignes i provocadors que ens poden condicionar encara més la nostra llibertat com a catalans.

El que és evident és que si les escoles catalanes han d’oferir una escolarització a la carta, no només s’haurien de contemplar llengües estrangeres com el castellà, sinó també llengües com l’àrab, el xinés, el mandinga, el romanès, el rus, i totes aquells altres que  els escolars parlen a casa seva, no?