Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions  per tren no eren tan  íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.

Una de les creixents afinitats que més ha sorprès ha estat la que s’està donant entre catalans (de Salses a Guardamar…) i occitans; encara molt limitada per l’escàs coneixement de l’idioma occità per part dels mateixos occitans (però també afavorida per la facilitat de comprendre el francès que tenen els catalans). També el fet de fer-se per escrit evita els problemes derivats d’haver d’acostumar l’oïda als accents particulars.

Fa pocs dies estava conversant amb un militant aragonesista i filòleg. M’explicava que a l’edat mitjana tot l’actual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.

Fins podria haver hagut, si els atzars de la història ens haguessin afavorit, un extens estat amb una forma prou arrodonida, que hauria pogut abastar la totalitat de les actuals Occitània, Països Catalans i Aragó (si mireu el mapa veureu com es nota que falta aquest darrer territori). Però aquest amic es lamentava que l’aragonès s’ha gairebé extingit, l’occità gairebé també, i el català va pel camí en les comarques més meridionals.

En aquest context l’aragonesista estava molt sorprès per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans que havia vist. També m’explicava que altres coneguts seus no poden concebre que un català pugui preferir la relació amb gent no espanyola que amb espanyols,  ni tampoc la típica opció catalana de que guanyi al futbol un equip no espanyol ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Però m’insistia que no era aquest el seu cas, sinó que allò que a ell el sorprenia  era  la poca delimitació d’ambdues  identificacions: la catalana i l’occitana.

Aquest amic em deia  que podia entendre que els independentistes valencians es defineixin “catalans”, atès que el nom de la llengua és el que és, i a més a més  perquè el gentilici de “Països Catalans” difícilment pot ser altre que “català”. Però no ho podia entendre en “nacions diferents”. És a dir, que de la mateixa manera que cap aragonès no es presentaria ni com a “català” ni com a “occità”, i si tampoc cap català ni cap occità es definirien com “aragonès” …com és possible que ell conegués catalans i occitans als quals no els importa ser denominats indistintament amb aquests noms? I menys havent observat a Perpinyà algunes expressions de menyspreu envers els “gavatxos”!

Li vaig respondre que, tot i ser jo un ignorant en aquests temes, la meva intuïció em feia pensar que algunes actituds deriven de la política, però que d’altres deuen ser molt més profundes: Perpinyà havia estat fa 350 anys frontera d’Espanya amb França i a les fronteres és normal que es polaritzin els sentiments, però en canvi a la resta del territori l’afinitat occitana és evident, fins i tot a València! Aquesta afinitat s’evidencia i es consolida després, quan viatgem  i ens trobem els topònims catalàns repetits per la geografia occitana, i especialment quan retrobem, parlem i intimem amb els nostres germans del nord.

Als espanyols els costa d’entendre aquesta dimensió d’afinitat perquè ells estan més avesats a confondre nació i estat, o a basar-se en les institucions per a definir identificacions. Molt sovint apel·len a la política per a intentar convèncer-nos que som catalanistes “com a conseqüència d’haver estat enganyats” (“¡No tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña  nunca tuvo título de reino!”). Ja sabem que no hi ha res més pesat que un espanyol fent prèdiques històriques, raó per la qual la majoria de catalans acabem responent-los amb justificacions que prioritzen els arguments democràtics més que els històrics (“se me’n fot que Catalunya no hagi estat mai res de res de res! Com si ens l’acabéssim d’inventar! Ens és ben igual! Si volem la independència no és per cap pretensió de devolució, és simplement PERQUÈ ESTEM FARTS D’ESPANYA!”).

De tota manera, és veritat que en el tema concret d’Occitània també hi ha una part històrica i política: des dels romans a l’Imperi Carolingi, de les dinasties catalanes i els seus vincles occitans fins les grans migracions… (ho comenta l’Enric Garriga-Trullols en aquest article que he recuperat on qualifica Occitània de “la nostra Amèrica”: http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Però és en el contacte humà que apareixen aquells altres elements d’afinitat personal que només es donen  entre un mateix poble quan aquest parla la mateixa llengua i té el mateix tarannà. El més curiós del cas és que això succeeix fins i tot quan parlem en francès! Per tant, alguns han apuntat que segurament estem parlant  d’una mena de “cosinatge vital”.

Fixeu-vos que, si de vegades es fan comentaris de l’estil: “catalans i espanyols som veïns, catalans i francesos som cosins, catalans i occitans som germans…”, la confusió familiar no és poca! Fins hi ha un grup al Facebook que preconitza la reconciliació entre França i Catalunya en tant que cosins ( http://www.facebook.com/group.php?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”

El tema del “cosinatge” també és recurrent a les tertúlies catalanooccitanes: després de “posar a parir” el terme “catalans i valencians, cosins germans”, percebut com a regionalista i espanyol, també s’ha acabat maleint allò de  “los cosins occitans e catalans”.  Per què?

Doncs perquè diuen que aquest modisme vol il·lustrar la proximitat entre llengües  similars, a l’estil del txec i l’eslovac, o del portuguès i l’espanyol; però molts ciberparlants rebutgen que la similitud de català i occità sigui comparable als parells esmentats, i afirmen que és fins i tot menys diversa que entre gallec i portuguès. Atès que  molts qüestionen la divisió en dos del galaicoportuguès, menys encara hauríem d’acceptar nosaltres que occità i català siguin dos idiomes distints.

També es critica el paper dels lingüistes que es limiten a aixecar acta notarial de les diferències entre parlars sense tenir el compte la causa i el context d’aquestes diferències, i  també s’argumenta que la divergència es produeix a partir d’unes artificiositats anomenades “llengua estàndard”.

Des d’aquest punt de vista, de la mateixa manera que els espanyols i els castellans (o els xinesos i els han, o els iranians i els perses) no són ni cosins ni germans, perquè són la mateixa cosa, també occitans i catalans seríem un mateix poble separat  per la història, la política i el temps. A partir d’ara “cataloccitans”?

El panoccitanisme és antic i no solament ha alimentat el catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista també s’hi ha nodrit  acusant els catalanistes de ser separatistes hispanòfils (en el sentit que una part dels occitans, en concret els barcelonins, han volgut consolidar la frontera entre França i Espanya al separar-se de l’idioma occità comú) i de tenir intencions hegemòniques damunt els occitans meridionals i insulars (valencians i mallorquins) al haver fet que s’escindissin també de l’idioma comú (fent-los adoptar  la denominació secessionista catalana de l’occità). D’això en parla una mica “La Il·lusió Occitana”, d’August Rafanell, hi teniu referències a http://webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .

Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no,  tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.

Potser aquest tema “ara no toca” perquè encara no és útil ficar-ho a l’agenda política,  però de la mateixa manera que l’independentisme català s’ha organitzat des de les Corberes al Segura i a Maó (malgrat els esculls de proclames, lleis i prohibicions), gràcies al contacte humà damunt l’afinitat inevitable de ser el mateix poble,  penso que també cal aprofitar l’afinitat panoccitana (podeu dir “cataloccitana” si ho preferiu) per anar fent contacte humà que generi lluites i organitzacions dintre d’un marc, l’Europeu, que ara ho facilita.

Per afavorir aquesta relació no solament ens cal normalitzar el català i recuperar l’occità ( http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) sinó fins i tot conèixer els idiomes oficials a ambdós territoris (aquí em criticareu!) perquè ara toca trencar fronteres de debò i començar a bellugar-nos, com dins de casa, per tot l’espai que va de Bordèu a Niça i de Montluçon a Alacant.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

       ————————————————

En capítols anteriors:

- Atur i Espoli entre Transversals i Carismàtics

http://blocgran.cat/?p=1970

- 8 maig a l’ONU (Ginebra) per l’Estat Propi – 9 maig a Europa

http://blocgran.cat/?p=1891

- Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania

http://blocgran.cat/?p=1830

- El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

- Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.

Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.

Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?

El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.

Marc Arza / catalunya.ffw / http://twitter.com/marcarza

El dissabte de la setmana passada vaig assistir al plenari de l’àmbit de política del Tercer Congrés Catalanista. Dirigits per la Patrícia Gabancho, Pere Ibern (substituint a López Bofill), Roger Albinyana, Alfons López Tena (substituint-me a mi, ja que a la data pensada originalment era a Copenhaguen), Ruth Carandell i Alfred Bosch van fer un resum de les ponències dels diversos temes dins d’aquest àmbit, a més a més de lliurar-nos per escrit les conclusions generals.

Malauradament el Tercer Congrés ha passat més desapercebut mediàticament, políticament i socialment del que mereixia. Tanmateix, coses de les noves tecnologies, podeu consultar-ne totes les ponències al seu lloc web. Per l’àmbit que ens pertoca, el de política, podeu consultar-ne totes les ponències en la seva pàgina corresponent on, per cert, podeu trobar la meva contribució Sectors socials partidaris i contraris a la independència de Catalunya. A més, s’està mirant de publicar-ho en paper. Igualment, els resultats es lliuraran al Parlament de Catalunya el dia 23 de novembre.

Esquerda generacional

El Congrés no ha fet més que mostrar que avui dia el catalanisme està, de forma general, abocat de forma directa o indirecta a la independència de Catalunya. Tanmateix, mentre estava allà assegut entre el públic vaig observar un aspecte amb el qual m’he trobat sovint en el que podríem anomenar com a Catalanisme tradicional. La mitjana d’edat del públic assistent era superior als 50 anys. D’entre la cinquantena de persones només hi havíem 3 o 4 que estiguéssim dins dels 30. Hom podria dir que un dissabte al matí els joves s’estan recuperant de la nit del divendres. Tanmateix, recordo que quan vaig participar a una taula rodona sobre independentisme a la xarxa a Òmnium Cultural (19h entre setmana), novament la mitjana d’edat era superior als 50 anys. I això que si parlem de xarxa, és un tema de joves. Potser és que a Òmnium no hi ha gaire joves. Però també recordo assistir com a espectador a una conferència de l’Alfons López Tena al Centre Excursionista de Catalunya. I novament la mitjana d’edat era superior a 50 anys. I això que estem parlant de muntanya i esport, és a dir, d’activitat desenvolupada per gent jove.

Per la qual cosa, només puc que preguntar: on són els joves catalanistes d’avui dia?

El fracàs del catalanisme tradicional

Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.

Per exemple, la Viquipèdia no ha sorgit de cap entitat catalanista (tradicional). Sinó de persones individuals. De fet, molts viquipedistes tenen un veritable ressentiment cap a l’Enciclopèdia Catalana, una de les grans obres del catalanisme tradicional. I precisament per això, la Viquipèdia i molts viquipedistes tenen mancances gravíssimes des del punt de vista d’àmbit referencial nacional. No passaria res si no fos perquè el que el que serà, i ja és, l’obra referencial per a la majoria de la gent serà la Viquipèdia, i no pas l’Enciclopèdia Catalana. Un àmbit referencial que serà substituït per un de netament pitjor.

El mateix podem dir de la llengua. Hi ha també un veritable ressentiment entre força gent que treballa per la catalanització del programari cap a l’IEC i el TERMCAT. Com sempre dic, el catalanisme tradicional ens ha proporcionat una vintena d’universitats, l’IEC, el TERMCAT, més desenes d’administracions diverses. ¿Sabeu qui va fer el primer diccionari gratuït de català, avui implementat a correctors webs (més de 100.000 consultes mensuals només al de Softcatalà), a l’OpenOffice.org, al Firefox, Thunderbir, Opera, Abiword, Gnumeric, Avui.cat i un llarg etcètera? Cap d’aquestes institucions que ens costen una pasta. Ni tant sols un equip de persones. No, va ser obra d’una sola, única i simple persona, que a més era físic i no pas lingüista: l’Ignasi Labastida. Posteriorment la seva feina ha estat continuada per una altra persona, el mallorquí Joan Moratinos. Quan una cosa tant bàsica, tant necessària i tant elemental com és un corrector ortogràfic de la teva llengua, que tot i ser una feinada immensa, pot ser fet per una persona i no ho han pogut fer les institucions clàssiques, això només vol dir que el catalanisme tradicional està fracassant. No ha pogut adaptar-se a la modernitat. Si el català a les TIC hagués hagut de dependre de les institucions que li va dotar el catalanisme tradicional, la situació actualment seria un autèntic desastre, una tragèdia, un camí a l’extinció.

Podria posar-ne més exemples. Aneu a l’Ateneu Barcelonès. El TERMCAT esta dinamitant un model de llengua en l’àmbit TIC construït durant 10 anys, i ningú entén per què.  Etcètera. Sovint et trobes que el catalanisme tradicional fa més nosa que servei.

Capacitat d’autocrítica

Potser això és el que vaig trobar a faltar al Tercer Congrés. Hauríem de tenir capacitat d’autocrítica per a detectar què no s’està fent bé. Això implica que prèviament s’han hagut de definir quins són els objectius, no grans objectius, no gran discursos i reflexions, sinó objectius concrets, limitats i sectorials. Determinant les necessitats econòmiques, de personal, de coneixements, d’esforços i el termini de temps per a dur-los a terme. I un cop fet i acabat, cal analitzar perquè han funcionat quan ho han fet, i sobretot, s’ha d’analitzar perquè no van funcionar quan es va fracassar. Això no ho estem fent. Tornant al tema de la llengua, com pot ser que després dels milions d’euros que hi dediquem, amb milers de funcionaris treballant-hi, a l’hora de la veritat tota aquesta immensa maquinària sigui incapaç de resoldre les necessitats diàries elementals com és escriure un correu electrònic sense faltes? Per a què ens serveixen? Per a què els paguem?

Fa anys, quan CiU estava al govern, Softcatalà va criticar i dir que les coses no s’estaven fent gens bé. Això va descol·locar a molta gent. La crítica oberta i clara al catalanisme des del catalanisme no entrava dins del cap de molta gent. Tot estava (i està) contaminat pel conflicte espanyolisme-catalanisme, per la qual cosa s’opta per no criticar el catalanisme no sigui que es doni munició a l’espanyolisme. La qual cosa no és positiva, com acabo de dir: el catalanisme tradicional per manca d’autocrítica ha abandonat la modernitat completament. I tot això va portar al caciquisme (tant Òmnium com l’IEC van tenir-hi problemes, passant per l’Orfeó) i a la corrupció la punta de l’iceberg de la qual comencem a veure actualment. Per cert, a Softcatalà com que no se la podia acusar d’anticatalanista o espanyolista, se la va acusar d’anticonvergent, i tothom més tranquil.

Trencament generacional

Tot plegat és una cosa que em preocupa profundament. Si el catalanisme no pot atreure a gent jove, això és mor per inanició. Com molt bé saben a la Catalunya del Nord i l’Alguer. No estic pensant en termes estrictament d’independentisme, sinó en termes lingüístics, culturals i socials. Perquè si la funció de l’independentisme és aconseguir l’estat català, la funció del catalanisme és construir-lo a partir de l’endemà.

Haurem de mirar al nou catalanisme que s’ha estat construït a Internet, que s’ha fet d’esquena al catalanisme tradicional. Però amb això no basta. Tots dos catalanismes han d’anar junts, i això vol dir que el tradicional s’ha de modernitzat de forma urgent. Ha d’evolucionar el discurs, l’ha de mutar i s’ha d’adaptar a la realitat d’una societat moderna extremadament complexa que té com a referent tot el planeta. Si no ho fa, el seu llegat serà oblidat i l’haurem de reinventar, com la sopa d’all (cosa que ja ha passat més d’un cop).

Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.

La sèrie nord-americana The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca en espanyol) és una sèrie de visionat gairebé obligatori per a les persones interessades en política. Sense conèixer a fons la vida política nord-americana m’atreveixo a dir que la reflecteix bé atès l’èxit que va tenir als EUA. A la sèrie es mostren coses que per aquestes latituds ens escandalitzem i que allà no són cap problema. Per exemple, quan el president diu que els regals que superen una determinada quantitat de diners (crec que eren 20 USD) el regal és de l’estat i ha de ser taxat. O quan, en negociar els pressupostos, es concedeixen milers de milions de dòlars per arribar a un acord. I després es queixen els del Financial Times… Per cert, l’article original del FT l’han penjat a un web espanyol. La veritat, l’article no està tan malament, coneixent què és el FT. En tot cas, jutgeu vosaltres mateixos.

Tornant al The West Wing, em voldria centrar en un passatge força interessant. Uns soldats nord-americans cauen dins de territori nord-coreà mentre hi espiaven. Una violació clara dels acords internacionals d’alto-el-foc. El president amb el seu cap de gabinet (el millor actor de la sèrie) es reuneixen a la sala de crisi amb els militars, personal de la CIA, secretaris d’estat i assessors. Davant el problema tothom comença a parlar dels riscos, dels costos, de les implicacions a nivell geopolític i legal que pot comportar una operació de rescat en territori enemic. Fins i tot el conflicte armat obert que pot desencadenar. Arriba un moment en què l’opinió majoritària sembla decantar-se cap a què no paga la pena rescatar els militars ja que té seriosos i evidents riscos.

I aleshores el cap de gabinet, expilot, talla en sec la discussió amb un cop de puny seguit d’un Nosaltres no abandonem mai els nostres. Peti qui peti. Passi el que passi. I se’n fa el rescat. L’objectiu primer de l’estat nord-americà es defensar als seus ciutadans. Impliqui el que impliqui. Encara que signifiqui posar les vides d’altres militars nord-americans en perill, o desplaçar un exèrcit o una despesa econòmica important. O que el ciutadà hagi fet un delicte o no. Primer el recuperem de les mans estrangeres i després ja el jutjarem segons les lleis nord-americanes. És per això que els EUA miren d’evitar coses com el tribunal de la Haia. La roba bruta la volen netejar a dins de casa seva. Però de cara enfora, els seus ciutadans són els seus ciutadans, i ningú els toca.

I els catalans?

Intentar fer la comparació amb els catalans i la Generalitat és voler posar-se a plorar. Tenim un nosaltres no abandonem mai els nostres català? L’exemple paradigmàtic són les denúncies sobre actes de xenofòbia i racisme lingüístic que hem de patir dia sí i dia no els catalanoparlants. Tothom sap (tothom que n’ha fet vull dir) que les denúncies no serveixen de res perquè l’administració mira cap a un altre cantó. Fins i tot sembla que l’agredit en sigui el culpable!

Vaig tenir l’oportunitat de dir-ho en persona al mateix Puigcercós divendres passat a l’UCE. El primer que han de sentir els catalans és que la seva administració, la que paguen amb els seus impostos, ha d’estar al seu costat de bon principi, defensant-los. I no pas que t’apliquin el principi de desconfiança, com fan ara. Ara mateix, la majoria de la gent davant d’un atac o menyspreu xenòfob o racista prefereix passar de tot. Perquè no només ha de lluitar contra el xenòfob o racista, sinó que a més ha de lluitar contra la seva administració i la seva gent. I així l’opció pragmàtica de deixar-ho estar és la més evident.

El problema és que en Puigcercós em va donar la raó. “La Generalitat ha d’actuar d’ofici, sense que el ciutadà se n’hagi de preocupar més” va reblar. Vaja, com si ERC estigués a l’oposició i no fes anys que té la responsabilitat directa de la Secretaria de Política Lingüística i l’Agència Catalana de Consum. S’ha de tenir barra! Se n’ha de tenir MOLTA!!!

Penso en totes aquelles persones que estarien disposades a tirar endavant la denúncia dels actes de xenofòbia i racisme que han patit pel fet de parlar o ser català però que no ho fan sabent que no només hauran d’enfrontar-se al xenòfob, sinó també a la seva administració i a bona part dels seus conciutadans.

Des de la societat civil queda molt camí per córrer per solucionar aquest tema. Anant més enllà de la simple declaració, establint una infraestructura concreta i efectiva sobre el tema. Per exemple, una mena de lliga de defensa dels drets civils dels catalanoparlants, amb un bon equip d’advocats i recursos econòmics per a exercir de defensa dels ciutadans, actuant d’acusació particular quan toqui i, sobretot, dur als tribunals a l’administració catalana en una situació com l’actual, on l’administració no compleix amb la seva obligació legal: fer respectar la llei i defensar els drets reconeguts als ciutadans. Fins que no passi això, no serem un país seriós ni ningú ens respectarà. Començant pels propis catalans. Hem de ser capaços de jugar a la lliga dels grups de pressió, dels lobbys, creant una infraestructura privada que ens pugui defensar com a catalans i com a independentistes davant dels atacs, fins i tot de l’administració. Hem de sentir que serem defensats per gent que creu en nosaltres i comparteix un mínim de les nostres idees.

Manifestació Òmnium

Aprofito l’avinentesa per a comentar això de la manifestació. A l’UCE també vaig assistir a la conferència de l’Alfons López Tena i després al sopar vam tornar a comentar la jugada. Sembla que hi ha hagut un malentès mediàticament, embolicat per les declaracions del president Maragall. L’objectiu de la manifestació d’Òmnium (i altres organitzacions) no és pas defensar l’estatut. És defensar el dret dels catalans a decidir. No es defensa l’estatut en sí, sinó la decisió dels catalans (de fet, l’Alfons ho comenta a l’article quinzenal de l’Avui).

El meu parer, sense haver-hi reflexionat a fons, és que la manifestació es farà igualment, i per tant que l’independentisme ha d’aprofitar la infraestructura proporcionada pels altres i mirar de fer-se-la seva. En la batalla mediàtica prèvia i omplint la manifestació d’estelades, pancartes i cartells. Per exemple i seguint el model anglosaxó, podríem crear un pdf amb un lema (o diversos) perquè la gent s’imprimís a casa o a una fotocopisteria una d’aquelles cartolines doblegades que després es despleguen a la manifestació. A banda de també fer-les a una impremta i repartir-les de franc per altres llocs.

Recordo com quan amb els Jocs Olímpics sabies que podies anar a diversos llocs de la ciutat i et donaven banderes catalanes. Podies demanar-ne totes les que volguessis, els metres de llarg que calguessin. ¿Tenim recursos econòmics per a donar desenes de milers d’estelades i desenes de milers de cartells amb lemes netament independentistes? A banda que puguis comprar-te ‘n per tu i regalar-ne a algunes de les persones més properes. Cal aprofitar qualsevol manifestació d’ampli ressò per a demanar la independència.

Una de les coses que de seguida t’adónes quan vius fora de Catalunya és que no existeixes.

Lluny de casa, en un altre país els catalans no existim, som només espanyols i punt. Per qualsevol paper o document que necessitis has de mostrar el teu carnet de ciutadà espanyol.  Per a comprar un bitllet d’avió, per a llogar una casa o un cotxe, per a obrir un compte al banc…etc per tot arreu has d’anar dient que ets espanyol.

Però també per a la immensa majoria de la gent quan et pregunten d’on ets, jo moltes vegades contesto de Barcelona per ser una ciutat ben coneguda internacionalment, molts responen, Ah español!. No us podeu imaginar la ràbia que fa i el cansat que és sempre respondre: No, sóc català i els catalans no som espanyols. Molts en aquests casos reaccionen amb un somriure de condescendència que no saps si és que s’està rient de tu per ser-ho o se’n fot del que encara hagi algú en ple segle XXI que vagi reivindicant aquestes coses que ells consideren del passat. A la feina, a l’escola dels fills, al barri, per tot arreu, has d’estar constantment reivindicant la teva identitat.

Llegiu-ne la resta »

A diferència del que opina la gran majoria de l’opinió publicada catalanista, la meva opinió és que la pèrdua d’audiència de Catalunya Ràdio és una molt bona notícia per al país. I això ho diu un que ha crescut amb Catalunya Ràdio sintonitzada tant a casa com al cotxe. Però que d’ençà del Tripartit, s’ha passat gairebé completament a RAC1. Al cap i a la fi el dia té 24 hores (i sort dels podcasts!).

Segons va dir el conseller Tresserres (ERC) fa un temps, a Catalunya el 63,7% de les ràdio de FM tenen titularitat pública. Només el 22,7% tenen titularitat privada. El restant 13,6% correspon a un tercer sector que no sé ben bé què és, però on s’hi fiquen ràdios eclesiàstiques i llatines (no són privades aquestes darreres?). Comparteixo l’opinió del conseller d’Esquerra que Catalunya pateix una anomalia crònica pel pes excessiu del sector públic en la comunicació. Coi, a efectes pràctics som un país comunicativament comunista!

Crec que l’objectiu és clar: el panorama radiofònic, i mediàtic en general, ha d’estar dominat per mitjans privats nacionals. Els mitjans públics hi han de ser, però han de ser minoria. Per entendre’ns, invertir els percentatges anteriors. I si volem això, i tenim a Catalunya Ràdio de líder d’audiència, òbviament només es pot aconseguint si Catalunya Ràdio perd audiència, i aquesta va a parar a un mitjà privat nacional. I això és el que indiquen les dades que està passant, bàsicament. Per això la política encertada del Tripartit, tot i el resultat és més aviat producte de la incompetència del Tripartit més que no pas d’una planificació premeditada. D’altra banda, això de la SER no és més que l’anomalia espanyola que viu de la Transición modèlica espanyola.

Grups mediàtics en català

Certament és trist que el Grupo Godó sigui el propietari de la principal cadena radiofònica privada en català i líder d’audiència. Però de moment són els únics que han demostrar reeixir. Mentre el centre-dreta ho ha fet, cal dir que les iniciatives privades per part de l’esquerra han fallat, com Ona Catalana.

Com també es pot dir d’iniciatives que sobreviuen però que no han acabat de reeixir, com és el cas de l’Avui. El catalanisme ha fracassat fins ara en crear potents i hegemònics grups mediàtics nacionals en català. Bona part de la culpa és la cultura de la subvenció, l’estatalisme, el control dels partits polítics i la desmesurada presència dels mitjans públics, que fan competència deslleial.

Ens hauríem de preguntar com pot ser que mitjans llatins amb pocs anys de vida i sense subvencions han aconseguit tenir més lectors que l’Avui, que en té 33 anys. Per què no tenim cap diari gratuït nacional. Per què hem hagut d’esperar fins fa molt poc per a tenir una política de regal de subscripcions a mitjans entre la joventut, per a estimular la lectura de diaris, una qüestió cabdal en democràcia. I per què no hi ha una política a favor dels mitjans en català, com donar una subscripció el doble de temps en relació a mitjans en espanyol. Per què hem hagut d’esperar fins fa molt poc a tenir un mesurament d’audiències nacional. Tant nacionalisme i tanta bandera, i ni tan sols hem estat capaços de fer una simple enquesta d’audiències.

Per què no s’ensenya als alumnes a tenir un criteri a triar? Jo sempre dic que un mitjà és un creador d’opinió. I si jo m’he de crear una opinió, em crearé l’opinió que jo vulgui. Per això no accepto que em regalin opinió (diaris gratuïts). Si ha de ser la meva opinió, jo seré qui la tria, no permetré que altre em regali la seva. I per això pago 1,10 EUR cada dia comprant l’Avui o El Punt. Amb la satisfacció afegida que hauria d’estar contribuint a un grup mediàtic privat dels meus (satisfacció que no acabo de tenir).

Internet i independentisme

La llibertat d’Internet ens permet mirar amb uns altres ulls el sector mediàtic pre-Internet. L’eclosió de mitjans digitals en català en la llibertat d’Internet demostra potser que és la llibertat la que afavoreix el català. No pas la concessió, subvenció, la creació de mitjans públics i el control polítics.

I al cap i a la fi, un mitjà de comunicació ha de permetre l’expressió d’un determinat segment de la societat. En un context normal, els mitjans estan segmentats. S’adrecen a un públic objectiu concret, l’informen amb la seva visió i permeten la seva expressió pública en el conjunt del panorama mediàtic.

I entrem en el tema de la publicitat. Si no vaig errat (corregiu-me en cas contrari), la legislació espanyola no permet que en mitjans amb concessió es facin anuncis de tipus polític fora del període de campanyes electorals. I jo em demano, per què no puc fer una campanya a favor de la independència de Catalunya si me la pago amb els meus calers, siguin eleccions o no? Si pago el que toca? També tenim el cas de TMB, on hi ha determinats anuncis vetats, el darrer el de la Plataforma per la Llengua.

Us imagineu que un dia estigueu dinant a casa tranquil·lament i sortís per la tele un anunci explicant els avantatges de la independència de Catalunya? I que hi sortís tantes vegades com l’anunci aquell de la cercesa a Formentera? Si tothom ha acabat coneixent la cançoneta dels dallonsis, us imagineu que una cançoneta d’un anunci per la independència? Doncs imagineu, imagineu, perquè ni tenim l’anunci, ni tenim els calers, ni tenim la legislació adequada, ni tenim el grup mediàtics, ni tenim els mitjans.

(no tant) Nou paradigma

Només podem confiar en el nou paradigma d’Internet, on hi ha una veritable llibertat, i al final el que compta és el pla de negoci, la capacitat de les persones i la qualitat del producte. I tenim la sort que aquest paradigma és un fet internacional que juga a favor nostre. Ara hem de demostrar que en aquesta llibertat els catalans reeixim. I aquí és on tenim la mancança. L’estructura d’aquests 30 anys d’autonomia ha demostrat ser inadequada per a la societat mediàtica actual. Segurament perquè arrossegava els problemes de la dictadura, però avui dia això ja no és excusa per a emprendre mesures de tipus estructural en l’ambit mediàtic. Liberalització del sistema comunicatiu. Desmuntar bona part dels mitjans públics. Retallar les subvencions i exposant clarament per a què es donen, ja que actualment hi ha una categoria de subvenció a què tothom té dret faci el que faci. Polítiques de difusió discriminatòries a favor dels mitjans en català. En educació ensenyar a triar els mitjans, i a triar-los en català. Cerca solucions al tema de les centrals de publicitat, com ja s’ha començat a fer amb l’enquesta d’audiències que va començar l’any passat (!!!) amb el Baròmetre de la Comunicació. En definitiva, l’administració hauria de demanar als mitjans privats què necessiten, no pas suplantar-los i domesticar-los amb subvencions.

Molt en temo, però, que això no és més un aspecte concret d’un panorama general en què el socialisme, per una banda, i el nacionalisme, per un altra, van reeixir en desmuntar la societat civil catalana, eliminant tota iniciativa que els pogués fer nosa en la seva lluita pel poder. És hora que despertem del miratge estatalista.

He començat a escriure aquest article setmanal quan encara no m’he pogut refer del cop emocional que m’ha fet prendre consciència del moment històric que estem a punt de viure. Vaig ser plenament conscient dijous, en llegir que la senyora Leire Pajín, secretaria d’Organització del PSOE, havia dit: “Us suggereixo que estigueu atents al proper esdeveniment històric que es produirà al nostre planeta: la coincidència en breu de dues presidències progressistes amb tots dos costats de l’Atlàntic: la presidència d’Obama a EUA i Zapatero presidint la UE”. Després d’aquest raig de llum que em va entrar pel xakra coronari, va travessar el meu cos fins sortir pel xakra sacre i em va donar una nova visió del món, vaig pensar, serà Obama conscient de la importància d’aquest moment només comparable al de l’aparició d’un estel al cel per anunciar als Reis Mags el naixement de Jesús?

De cop i volta em vaig posar a reflexionar. Què fem els catalans volent trencar un estat que és el gresol del nou ordre mundial? Serà que som tan imbècils que no ens hem adonat de la sort que hem tingut per estar dirigits per la batuta d’un gran líder, d’un nou messies?

Això no és tot, una altra cosa em va mantenir encara en aquest moment místic, de connexió amb l’univers primigeni. Va ser quan, al TN, vaig veure com, plagiant a Guardiola, el gladiador Zapatero es connectava amb la Xina imperial a través les vibrants notes de Turandot. Si hagués sonat Nessum dorma segurament no llegiríeu aquest article jo ja seria a Montserrat cercant el Sant Grial. Quins moments de glòria. Ho vareu veure? No us heu decidit ja a votar a Maleni?

Realment aquesta campanya només ha tingut una virtut, palesar amb claredat on som, el poc que importa Europa i que la política espanyola viu immergida en l’insult permanent. Una campanya, l’espanyola a Catalunya, que s’ha mogut entre la xenofòbia que encapçala Mayor Oreja, acompanyat del seu acòlit Alejo Vidal-Quadras, i la contínua aixecada de camisa envoltada de somriures i mentides que encapçalen l’amagada Maleni i la representat, tot sigui dit, una senyora que, malauradament, viu a la casa equivocada.

La campanya s’acaba i avui dissabte “reflexionarem”. Jo ja ho vaig dir: voteu a qui vulgueu però dels catalans. La cosa està clara malgrat que amb un fraudulent reglament electoral ens ho amaguen perquè no posen les llistes completes i els que hi surten davant no són els caps de llista que votarem.

Diumenge al vespre tothom parlarà, dilluns es valorarà i endavant que no ha estat res.

Mentre nosaltres ni cas, no és la nostra lluita. Nosaltres volem la independència i no ens interessa gaire aquesta comèdia partidista. Seguim amb la Iniciativa Legislativa Parlamentària per convocar un referèndum el 12 de setembre de 2010. La Mesa del Parlament ens va dir fa uns dies que hi havia algunes errades a les signatures, unes poques certes i d’altres interpretació seva ja que no atribuïen el dret de signar a la gent de les Illes, València o la Catalunya Nord. Bé, el dia 9 s’acaba el període de correccions, direm el que pensem i ells ja s’ho faran. Segur que els eliminen. Com que signatures en sobren, cap problema, hauran de decidir. Això, naturalment, tret que no inventin alguna cosa, serà aquest mes de juny. Què passarà? Jo fins fa molt poc pensava que els partits que estan d’acord amb el referèndum votarien a favor i la ILP passaria a tràmit, però aquesta setmana he tingut una sorpresa que ara em fa dubtar.

La compartiré amb vosaltres. El dia 29 de maig ERC va presentar a l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès una Moció pel Dret a Decidir. És tracta d’una moció en suport a la Llei de Consultes Populars que va aprovar el Govern i que s’haurà de tramitar al Parlament. En concret diuen al Preàmbul que, aquesta llei, coincideix plenament amb la finalitat de poder exercir el dret a decidir, respectant el marc jurídic existent i com un exercici eminentment cívic i democràtic.

Naturalment, com tots sabeu, aquesta llei, d’aprovar-se, no permetrà la convocatòria de cap referèndum sense el permís del govern espanyol. O sigui és la llei del dret a decidir el que el govern espanyol vulgui que decidim.

Però això darrer ja ho sabíeu. El problema és que acaben el Preàmbul de la moció tot dient: Qualsevol altra iniciativa encaminada a exercir el dret a decidir que no sigui per les vies legalment previstes està destinada a fracassar amb el conseqüent sentiment de frustració sobre la ciutadania i per tant fent un flac favor a l’objectiu final. Cal caminar amb pas ferm però segur per evitar entrebancs innecessaris que només fan que afeblir els nostres posicionaments polítics.

Aquest paràgraf va directament contra la ILP que vam presentar i ens està indicant, si aquesta moció té la benedicció de la direcció d’ERC, que ERC està preparant el terreny per justificar un vot contrari a la Mesa del Parlament.

És més que evident que la seva justificació és totalment insostenible. Si algú creu que som tan imbècils com per creure que pensem que la ILP entra dins dels límits de la Constitució espanyola s’ho hauria de fer mirar. Igualment si algú creu que som tan ximples com per creure que aquesta Llei de Consultes Populars ens ha de permetre exercir el dret a decidir, respectant el marc jurídic existent també s’ho hauria de fer mirar. Clar, tret que per als que l’han presentat “el dret a decidir” no es limiti a temes de tant abast polític com el del nom del proper coala que arribi al Zoo de Barcelona.

A mi m’està molt bé que facin aquesta llei, faltaria més, però el que estem fent ara és preguntar al Parlament si estan disposats a discutir la independència de Catalunya al si del Parlament. Clar i català.

I ho pregunto amb un subratllat: Estan els diputats catalans disposats a discutir al si del Parlament la independència de Catalunya? I singularitzant atesa la moció abans esmentada: Està ERC disposada a discutir al si del Parlament la independència de Catalunya abans del 2714?

El que indicaria, cas de tenir l’aval de la direcció, aquesta moció és que ERC té una por terrible a transgredir la Constitució espanyola tot i saber perfectament que la independència de Catalunya no es podrà donar mai dins del marc constitucional.

Bé, jo crec que les coses estan molt clares. Els que volem la independència ho hem decidit. Els independentistes no votarem a cap partit polític que no adopti realment la independència com a prioritat en el seu programa i en la seva acció. El rebuig a la ILP seria per a nosaltres una clara demostració d’oposició a l’independentisme real i una declaració de guerra als nostres moviments.

Les coses estan molt clares: Si sumem, guanyem. No hi ha dubte que sumarem la majoria de les opcions independentistes sota les mateixes sigles a les properes eleccions. Els partits polítics tenen l’opció de ser-hi o no, ja coneixen quina és la prioritat. I dic sovint davant les properes eleccions: Si sumem, guanyem. La conseqüència és immediata, un resultat guanyador a les properes eleccions farà que molta més gent també s’aplegui per la independència: Si guanyem, sumarem. No ho dubteu.

Ara tots endavant, el camí de l’independentisme desacomplexat està obert, el full de ruta és molt clar. Per donar tota la força i ressò al projecte nacional ja us podeu sumar a la Marxa de les Torxes per la Independència. A cada poble a cada ciutat, mobilitzeu a la gent. Un sol poble, il·luminat el vespre, Si sumem, guanyem i Si guanyem, sumarem.

….Carretero, López Tena, M. Badia i Margarit, Tremosa, Renyer ,Cardús, Soler i Regàs, Porta, Junqueras, Planchart, Canela, Alexandre, Carandell,  Fonollosa, Cahner, Espot, Molina, Bofill, Terricabras, Climent, Fernández, Colom, Gabancho, Valero, Argemí, Ventós, Pereira, Bonaventura, Garriga, Romeu, Sabata, Morón, Strubell, Bertran, Paluzie… tu i jo.

Sí, companys, aquest candidatura anunciaria que Catalunya, i possiblement més endavant els Països Catalans, és a punt d’aconseguir la independència.

Segur que hi falten noms, però també potser que al final n’hi ha que no vulguin ser-hi, però renoi, aquesta hauria de ser la llista!

Perquè hem de renunciar d’entrada a aconseguir-la?. Perquè hem de ser d’entrada poc ambiciosos?

Llegiu-ne la resta »

En els darrers dies i setmanes hem assistit a un degoteig de notícies que em semblen totes elles postives, Segons tinc entès el ritme d’afiliacions a la nova aposta estratègica de l’independentisme, no para de créixer. Aviat, alguns que jo sé, es trobaran amb un pam de nas quan intentin cobrar pel banc o la caixa les quotes d’afiliació de la seva militància. Clar que, possiblement, a nivell financer, això no els crearà grans maldecaps, perquè ja s’han espavilat de cercar altres ingressos, públics i privats, per altres bandes, començant pels astronòmics sous d’alguns dels seus màxims representants institucionals. Tanmateix, penso que en termes orgànics, de persones amb noms i cognoms, sí que els hauria de preocupar. I, de fet, sense condicional, penso que s’esgarrifaran quan facin comptes, i vegin que la seva tan preuada cohesió i unitat, finalment seran possibles gràcies al fet que només quedaran ells, i els seus acòlits, que mengen de les engrunes que llencen.

He dit que la nova aposta estratègica no para de créixer en militància. Tant a nivell individual, com cada cop més, també col.lectiva. Algunes formacions de l’univers sobiranista, ja han anunciat públicament que s’hi integraran. És una gran notícia, que demostra una enorme generositat i, encara més, un patriotisme fora mida. No puc més que felicitiar-los pel seu lliurament. D’altres semblen, que poc a poc, van bastint ponts de confluència, que espero que, finalment, arribin a bon port. Fins i tot ha aparegut alguna proposta que, si més no, és digna de valorar-se, al marge que finalment es porti a terme o no.

És cert que també tenim reaccions, poc assenyades, des del meu punt de vista, de desconfiança. Jo espero i desitjo que a mig terme, no a curt, aquestes desconfiances vagin deixant pas a una creixent col.laboració del tot necessària.

Naturalment, més enllà, d’aquestes opcions col.lectives, en l’ambient es difon que milers de catalans i catalanes, després d’anys de desorientació, i directament, d’engany, i desil.lusió, comencen, comencem a tenir de nou confiança en les nostres pròpies forces. El 2010 ha de ser una fita que permeti, al poble català donar suport a una opció que sense cap dubte ni vacil.lació, plantegi que, en la conjuntura immediata, Catalunya ha de declarar-se sobirana i dotar-se d’un estat propi, lliure, independent, i ingressar en la comunitat d’estats independents, com un més. Res, d’excuses de mal pagador. Res de trens federals i pluges fines. La situació econòmica i social ens empeny a la independència, si ens en volem sortir sense perdre cohesió i benestar socials. La salut de la llengua catalana, només podrà ser promoguda i reforçada amb un estat català sobirà. Sense ell, el català és una llengua condemnada. Punt.

La globalització i els canvis estructurals fan que les nacions, cada cop més esdevinguin, sobretot, entitats definides en funció d’un projecte polític que planteja un model d’organització econòmica i territorial concret. El projecte polític espanyol per a Catalunya ja sabem del cert quin és: espoliació econòmica, periferització en benefici de la gran capital, anihilació de la llengua catalana, empobriment, atur, creació d’una elite política, empresarial i cultural que treu rèdits de la dependència, etc. En definitiva, el projecte polític espanyol per a Catalunya és la seva conversió en una mena de “Gran Múrcia”, al servei de les elits economicofinanceres del capitalisme espanyol.

Per contra, el projecte polític independentista per a Catalunya, és el d’una societat cohesionada, amb una economia desenvolupada d’alt valor afegit, amb una ordenació territorial que fomenti l’equilibri i la sostenibilitat, amb una mà d’obra altament qualificada, i amb un paper internacional referencial pel que fa al respecte a la diversitat cultural, el suport a la cultura popular i a la solidaritat amb tots els pobles empobrits i oprimits.

Aquests són els dos únics projectes polítics que tenen futur. No n’hi ha cap altre. Ens toca a cadascun de nosaltres posicionar-nos al respecte. Jo ho tinc molt clar. Per aconseguir que també una majoria de catalans i catalanes també ho tinguin clar, calen apostes valentes i que no amaguin l’ou. Prou de tractar els ciutadans com a menors d’edat. Cal parlar clar i sense embuts. O la Catalunya lliure, o la submissió a Espanya i una lenta i dramàtica desaparició com a poble. 

És fàcil  psicoanalitzar les raons i motivacions endimoniades que han portat alguns partits espanyolistes com el PP o els Ciutadans del bunyol a defensar insistentment que els pares “catalans” puguin triar l’idioma de l’escolarització dels seus fills.

Saben que la llengua es transmet de pares a fills però també són sabedors de que hi ha una altra via, la que  representa el dia a dia dels infants a les escoles d’educació primària. Els partits polítics de caire facciós busquen precisament la destrucció d’aquesta segona forma d’accés a la llengua pròpia del país, que no és altre que la catalana i evidentment si algun tribunal de justícia els donés la raó seria el gran triomf de l’espanyolitat radical dins  les terres catalanes.

Imaginem per un moment que els propòsits d’aquests polítics de discursos farcits d’epítets irracionals finalment aconseguissin el seu objectiu  i un esquadró de pares catalans castellanoparlants es presentés a les escoles exigint el seu dret a l’escolarització dels seus fills en una llengua forana. Què farien els Srs. Maragall, Montilla i companyia? S’inclinarien per fer complir la sentència, fingirien fer-se les víctimes alhora que estarien contents de ser servils a l’estat espanyol o per una vegada no pensarien només en les garrofes immerescudes que els  donen cada mes i s’inclinarien per una negativa clara?

Podria ser que l’honestedat dels inquilins actuals de les corts catalanes quedés retratada amb una certa contundència davant aquesta greu amenaça de destrucció col·lectiva identitaria?

Sincerament tan de bo no ho haguem de comprovar mai però no  veig als socis “d’entesa” cometent deslleialtats als seus amos espanyols, més aviat i lluny del bon sentit me’ls imagino cortesos a la seva veritable natura ideològica.

Davant la seva falta d’iniquitat per fer les coses que més convindrien, faríem bé de començar a preparar una defensa argumental  per contrarestar aquests atacs tan indignes i provocadors que ens poden condicionar encara més la nostra llibertat com a catalans.

El que és evident és que si les escoles catalanes han d’oferir una escolarització a la carta, no només s’haurien de contemplar llengües estrangeres com el castellà, sinó també llengües com l’àrab, el xinés, el mandinga, el romanès, el rus, i totes aquells altres que  els escolars parlen a casa seva, no?