Demà dissabte Catalunya envia una representació a l‘ONU (a Ginebra), organitzada per  Deumil.cat, amb l’objectiu de  fer un pas més  en la internacionalització del cas català. Igual com va passar l’any passat a Brussel·les, no faltaran sipais catalans que ho criticaran dient que fem el ridícul intentant que ens reconeguin fora allò que no tenim prou suport electoral per exigir a casa nostra. Són ells que s’haurien d’avergonyir de donar cobertura  a un estat tan mancat de garanties democràtiques que  no ha estat capaç ni d’anular la llei d’amnistia de 1977. D’altra banda, la perspectiva és diferent per nosaltres: “fora” no és Europa, “fora” és Espanya.

Però precisament perquè som Europa, i amb més orgull que no pas els mals veïns de ponent,  no podem oblidar que l’endemà, diumenge 9, és la nostra “Diada”  com europeus.  L’any 1986, coincidint amb el centenari del naixement del ministre francès Robert Schuman  (que feu la declaració de 1950 proposant la comunitat del carbó i de l’acer), es va escollir el 9 de MAIG DIA d’EUROPA, i aquesta diada és un dels símbols del protoestat, juntament amb el lema, amb l’himne i la bandera dels 12 estels. Quan ens abstenim (o quan fan que ens abstinguem, ja sigui en política, ja sigui en esport…) és sempre Madrid qui aconsegueix visualitzar-se internacionalment amb les nostres glòries. Per tant no podem desaprofitar aquesta avinentesa, ni cap altra, de reconèixer i de reivindicar la nostra condició d’europeus de ple dret.  

L’entorn europeu és contradicctori per excel·lència, atesa la dualitat entre els objectius de l’enemic (ara mateix Espanya n’ostenta la presidència) per una banda, i l’afebliment que la mateixa Europa causa als poders petit-imperials per l’altra. No ens posarem ara a negar l’oportunitat que ha suposat per Catalunya la construcció europea! Així doncs, els poderosos intenten suplir aquest afebliment amb altres formes d’esclafar “els pobres dels pobles” a nivell paneuropeu, però aquestes maquinacions coexisteixen amb  les possibilitats que la construcció europea ens ofereix als pobles en lluita (qui vulgui aprofundir en aquestes  contradiccions pot assistir demà a la UPF de Barcelona a un seminari de la Universitat Comunista dels Països Catalans   sobre   “La Unió Europea” a càrrec de Joan Junyent,   a les 10 hores).

La nova Europa no és solament la forma d’organització del capitalisme en la seva fase regional, sinó que tal estructura ve facilitada per la preexistència d’una identitat comuna damunt la qual les classes dominants hi han establert imperis i s’hi han interrelacionat moviments socials en lluites que han anant desintegrant barreres (especialment després que el president nordamericà Woodrow Wilson formulés  el 1918 la seva declaració en favor dels drets dels pobles) fins als nostres dies.

L’adaptació del capitalisme a les noves necessitats no el fa immune a la resistència dels pobles sotmesos, i més quan  aquests pobles veuen la nova fase regional com una oportunitat de recuperar llibertats. Tot procés comporta contradiccions i els catalans mai no hem deixat d’aprofitar-les (si més no d’intentar-ho), especialment  tot allò que afebleix Espanya i que tendeix a la nostra reunificació septentrional així com a la unió amb els nostres germans occitans. Ja durant la Gran Guerra milers de catalans moriren amb l’esperança d’estar posant la llavor de l’estat català. Alguns anys més tard Francesc Macià, en ser jutjat a París, recordava els efectes de l’ocupació  espanyola de Catalunya en el seu context europeu:  “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”

En resum: no ens estem pas enganyant oblidant que els interessos que dirigeixen  la Unió Europea continuen anant en contra de Catalunya, però més els val a ells que tampoc no s’enganyin, perquè nosaltres ja no som pocs, ja no estem adormits  i  ja no som sols, perquè en tant que europeus, els pobles en lluita ens estem constituint en una força coordinada d’abast europeu.  Faran mans i mànigues per a evitar-ho però nosaltres sabrem furgar en les seves febleses fent del procés de construcció de la Unió Europea una nova arma contra la injustícia en mans -principalment- de catalans, escocesos, flamencs, bascs, gal·lesos, gallecs, corsos, sards, bretons i occitans.

Demà demostrem a Ginebra què volem ser, i demà passat hauríem de demostrar a tots els actes de celebració del Dia d’Europa a casa nostra que ens considerem un estat més d’Europa i que seran els qui no ens ho reconeixen els que faran el ridícul, perquè només és qüestió de temps, …només és qüestió de temps que haguem de recordar-los com hauran fet el ridícul intentant impedir-ho.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

      ————————————————

En capítols anteriors:

- Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania

http://blocgran.cat/?p=1830

- El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

- Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.

Després de l’enquesta publicada pel diari La Vanguardia el passat diumenge, espero i suposo que cap més mitjà de comunicació, ni imprès, ni parlat, ni visual, ni, naturalment, digital, esmerçarà ni un segon més, ni tres línies més, ni tres bytes més en quelcom tan perifèric ni tan minoritari com és Reagrupament. Una opció a la qual el diari del Conde li dóna exactament un 2% d’intenció de vot i, doncs considera que no obtindrà ni un sol diputat.

Després de l’enquesta publicada pel diari La Vanguardia el passat diumenge, espero i suposo que cap més mitjà de comunicació, ni imprès, ni parlat, ni visual, ni, naturalment, digital, esmerçarà ni un segon més, ni tres línies més, ni tres bytes més a la figura d’en Joan Laporta. Una opció a la qual el diari del Conde li dóna una valoració del 2,9 sobre 10. És a dir, entre el deficient i l’insuficient, que dèiem abans.

Realment, cal tenir moltes penques. Cal ser un malparit molt malparit per arribar a aquests extrems.

Naturalment, ni la primera cosa, ni la segona passaran. Reagrupament continuarà sent l’objectiu de continus atacs procedents per terra, mar i aire. Naturalment, perquè som insignificants, poca cosa, minúcia, deixalla, rebuig. I en Joan Laporta haurà de suportar mil i un penjaments sobre ell, el seu entorn i tota la pesca. I això passarà perquè tant l’un com l’altre som insignificants i no tenim cap protagonisme ni res a pelar en la Catalunya del futur immediat.

Com que no som res, tothom es fot amb nosaltres!

Recomano a la bona gent de Convergència que comencin a jeure a l’era, o que juguin a paddle amb els seus futurs socis peperos, o esquïin amb en Rodrigo Rato a Vaquèira. No s’han d’amoïnar per res. Relaxeu-vos xavals, aneu als restaurants cars a fer-la petar amb els vostres partenaires espanyols. Desacomplexadament. Desinhibidament. Descaradament. No tingueu pas por.

La Vanguardia, amics convergents, vetlla per vosaltres. Us mima. Us amanyaga, Us bressola. No heu de tenir pas por de res. La Vanguardia, repeteixo, vetlla per vosaltres. Res us passarà. El futur és vostre. Ja podeu pensar en com organitzar-vos els propers 23 anys de la vostra vida. Tornareu a ser els putos amos.

Repeteixo, La Vanguardia, vetlla per vosaltres.

Reagrupament?  Connais pas!

Laporta? Who else?

La veritat, hi ha dies que et penses que determinada gent pressuposa que els catalans som imbècils integrals. Per això reconforta llegir l’article “Enquestes i parcialitat informativa” penjada al web d’en Joan Laporta. Una autèntica obra d’art on es combina des de la ironia fins a la mala llet més descarada.

M’ha encantat, per exemple, la “subtilesa” amb la que es posa en una diana a aquest impresentable amb potes que respon al nom de Pepe Antich.

Però sobretot, l’avís a navegants que suposa la referència a l’acord de col.laboració amb el Grup Godó en l’impuls del canal de televisió digital Barça TV. Senzillament magistral. Només pensar en la cara que els seus alts executius hauran posat davant la possibilitat que es trenqui, unilateralment, em faig un tip de riure. I ho assaboreixo amb delectació. Ara, que precisament el Barça és el millot equip del món.

En definitiva, amics i entranyables convergents, don’t worry, be happy. Que la feina la farem, amb el vostre permis, els reagrupats. Massoques de mena com som. I no ens aturarem fins que haguem mort o abandonat tots.

O fins que guanyem definitivament.

Des del darrer article de fa una setmana  han passat moltes coses o, millor dit, m’ha tocat moure’m molt. Un cap de setmana a Perpinyà i el dimecres a Brussel·les. Com podeu imaginar, la feina destarotada i a dormir menys per fer-la.

Poc puc afegir de la commemoració dels 350 anys del Tractat dels Pirineus a Perpinyà que no sapigueu, molts de vosaltres hi éreu. Crec que tot es podria qualificar d’èxit tot i que jo crec que allà el moviment a favor de la reunificació és molt pobre i que el sentiment independentista és testimonial. Viuen la catalanitat d’una manera ben diferent a la nostra. Els que tenen el mateix sentiment que nosaltres esperen que donem el pas i que això provoqui un contagi i amb als anys, qui sap! Cal continuar treballant-hi, fer-los participar dels nostres moviments, donar-los tot el suport quan reivindiquin la catalanitat, la llengua, la llibertat, però sobretot, el millor favor que els podem fer és assolir la independència aquí, a la Catalunya que està sotmesa a l’Estat espanyol.

A Brussel·les el dia 11 de novembre va ser una cosa ben diferent. Potser no tots sabeu la història d’aquest esdeveniment. Un grup de patriotes, d’acord amb nosaltres, va editar el llibre: “10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació”. Un llibre de fotografies magnífiques que en essència és la nostra anada a Brussel·les el 7 de març, un conjunt d’imatges que reflecteixen les emocions d’un poble. Un llibre que no destaca persones, nomes el conjunt, els sentiments, molts us hi podreu trobar, tenir-lo a les mans fa reviure moltes coses. Magnífiques les fotografies de Lluís Brunet, com ell es defineix: Traficant d’imatges.

El llibre va ser repartit a tots els eurodiputats i presentat aquest dia al Parlament Europeu com a punt de partida de la campanya, que coordina Oriol Falguera, ‘I’m catalan, I love freedom’ i que tindrà continuïtat durant tota la presidència espanyola de la Unió Europea per tal de posar de manifest que l’Estat espanyol no respecta cap iniciativa democràtica catalana que reclami el reconeixement del dret a decidir el seu futur. L’acte el va presentar i coordinar en el si del parlament Europeu Oriol Junqueras, gràcies Oriol, i vam intervenir-hi Joan Solà, Toni Strubell i jo mateix. La meva breu intervenció va ser aquesta:

Tenim a les nostres mans el llibre que commemora un aniversari significatiu: Fa 8 mesos i 4 dies, ens estàvem manifestant pels carrers d’aquesta ciutat, la capital d’Europa.

Aquest llibre té fotografies meravelloses i poques paraules, però té prou text com per explicar clarament què som i el que volem. Aquest llibre és un homenatge a aquelles 10.000 persones que eren aquí en aquell dia especial, afirmant que Catalunya té el dret inherent d’exercir la seva autodeterminació.

Vam fer la manifestació perquè Catalunya, com qualsevol altre país al món, té el seu propi dret a escollir el seu futur, així ho volíem transmetre als nostres germanes i germans europeus.

Va ser un esdeveniment de la societat catalana, sense el lideratge de cap partit polític. Tot va nàixer com un esdeveniment espontani i social, i la llavor va ser un article, escrit al setembre de 2008 en un bloc (aquest) que tracta de la sobirania de Catalunya. En aquell article jo feia referència a Martin Luther King i de manera especial al seu ben conegut esdeveniment de Washington.

Els comentaris enviats al meu article foren la causa de la manifestació. La gent començava a unir-se a la idea. L’èxit de la manifestació va ser degut a la implicació de molts catalans i a l’ús de mitjans de comunicació socials (facebook, blocs…). Molts voluntaris d’arreu de Catalunya es van implicar en el projecte i foren la clau per mostrar al món que volem el nostre propi estat: l’Estat Català. Un altre estat membre de la Unió Europea.

Durant tot el procés de preparació de l’esdeveniment, i de manera especial aquell 7 de març, els catalans teníem sentiments d’emoció com ara: unió, solidaritat, llibertat, i esperança d’un futur millor.

Alguns de nosaltres pensem que aquell va ser el del començament de la nostra recuperació nacional.

Aquell 7 de març vam començar a recollir signatures per demanar que el Parlament Català convoqués un referèndum d’autodeterminació.

El Parlament Català ens ho va negar, però molts ajuntaments ja ens havien donat el seu suport. L’Ajuntament d’Arenys de Munt en va ser un. Els ciutadans d’Arenys de Munt van organitzar una consulta popular el passat 13 de setembre. El resultat va ser un aclaparant SÍ a la independència de Catalunya.

La conseqüència d’aquella manifestació a Brussel·les, la nostra petició a Parlament català per demanar un referèndum i la consulta a Arenys de Munt són fets que estan connectats i han portat a què el debat sobre la independència hagi esdevingut un assumpte central de l’agenda política catalana.

Després del 13 de desembre, més de 100 pobles i ciutats de Catalunya demanaran als ciutadans si volem la independència de Catalunya o no. En el futur hi haurà més consultes en altres pobles i ciutats.

Estem fent tot això per poder fer un referèndum d’autodeterminació vinculant.

No volem ser diferents d’uns altres països que ja han exercit la seva pròpia sobirania o d’aquells que exerciran els seus drets quan així ho vulguin. Volem escollir el nostre futur d’una manera democràtica.

Com va dir Pau Casals: Catalunya va tenir el primer parlament europeu. Catalunya és una de les nacions que han creat l’Europa Moderna.

Volem ser una altra vegada una nació lliure, i per això ens cal la cooperació de la democràcia europea.

Sóc català, estimo la llibertat, vull un Estat català! Gràcies per la vostra atenció.

Curta i sintètica, el temps no donava per a més. Un dia intens però ple d’emoció. Posar la nostra senyera estelada al Parlament Europeu va ser un símbol, una imatge impagable. Haig d’agrair aquí a aquest grup de patriotes haver organitzat aquest acte a Brussel·les.

Tanmateix, ara som altre cop aquí, a la nostra estimada Catalunya, i hem de pensar en el futur immediat. És un temps que no podem malbaratar. Menys d’un mes ja per a les consultes en molts pobles del país. A primer d’any comença la presidència espanyola de la Unió Europea. Probablement a finals de febrer noves consultes a més pobles. I després, quan no sé però en menys d’un any, campanya electoral per a les eleccions de Catalunya. Mentre l’Estat espanyol, amb una política econòmica desastrosa, ens arrossega a estar dins de la recessió més profunda i es destaca per fer el ridícul internacional en els aspectes relacionats amb l’economia del coneixement, cosa que fa que la competitivitat sigui cada dia més baixa. Per altra banda la confiança dels catalans en els polítics i els partits està sota mínims.

Catalans, hem de reaccionar! Tenim ara una oportunitat d’or i l’hem d’aprofitar. Hem de posar totes les nostres energies, però sobretot la intel·ligència i la generositat, al servei de la causa de la independència.

I què vol dir això. Molt senzill, cal constituir una plataforma unitària per la independència que desemboqui en una llista electoral que tingui el suport explícit de tots o la majoria de grups, entitats, plataformes, agrupacions o personalitats independentistes.

Alguns argumentareu que no cal perquè si el nombre de vots és suficient en diferents llistes no es perdran diputats i d’altres direu que Reagrupament ja és això, una plataforma unitària.

Bé, jo dic no! Tot i que l’argumentació objectiva no existeix perquè sempre està tenyida de les vivències personals, estic convençut que no és així.

Per una banda sense unitats hi haurà vots que quedaran en llistes que no arribaran al 3% necessari, cosa que comportarà menys diputats.

Per l’altra, si tothom convergeix a una mateixa llista apareix una cosa que li podem dir sinergia o retroalimentació. Si tothom s’aplega en un únic grup on conflueixin els que no creuen que Reagrupament sigui suficient i on Reagrupament hi sigui, es produirà un fenomen social, la percepció de què la “cosa és seriosa” i això provocarà dues coses: 1) que els mitjans comencin a prendre’s l’opció seriosament, la qual cosa no han fet ni faran si seguim igual, i 2) que molta gent escèptica sobre les possibilitats electorals de l’independentisme agafin confiança i s’hi sumin per, finalment, votar aquesta opció. I si altres veuen que persones significades s’hi sumen, ells també ho faran.

L’objectiu electoral de l’independentisme no és entrar al Parlament, és arribar a la majoria per aconseguir la independència i no podem perdre el temps en coses secundàries. La fruita està madurant i no podem deixar que es podreixi.

Us convido a tots a sumar-vos a Suport a la Coalició Independentista i a convidar a tothom a fer-ho, Solidaritat Independentista ens espera. Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

Una de les coses que més em va xocat negativament de la manifestació de 10.000 a Brussel·les  per l’autodeterminació de la nació catalana va ser el nul suport que vàrem obtenir del Casal Català de Brussel·les.

Aquest casal, és un dels més importants que hi han repartits per tot el món i  segons em van dir, té  uns 500 socis. Des del consell de deumil.cat, aviat vàrem veure la necessitat de comptar amb ells per tot el relatiu a permisos, logística i sobretot per la cloenda de la manifestació. Era lògic pensar que el Casal ens ajudaria amb  tot això. A principis de novembre, aprofitant un viatge de feina a Bèlgica , vaig  quedar per sopar amb persones residents de Brussel·les que ens havien contactat per la web de deumil.cat.

En el sopar, vaig poder conèixer a una de les persones que va ser determinant per a l’èxit de la manifestació: L’Estela Rodriguez. L’Estela era del País Valencià, havia estudiat la carrera de traducció i interpretació a Catalunya, havia viscut a Perpinyà treballant per l’Escola Bressola i en aquell moment es trobava a Bèlgica treballant de becaria per la delegació de la Generalitat Valenciana. Les altres dues persones, que no puc dir els seus noms, perquè segons en va dir un d’ells, potser tindrien problemes amb la feina, treballaven per la delegació de la Generalitat Catalana. Aquestes dues persones eren del Casal de Brussel·les, i de seguida en varen dir que no podríem esperar gaire cosa de la junta del Casal. La majoria eren, segons em van dir, funcionaris des de fa més de 20 anys a Brussel·les treballant per l’Estat Espanyol i molts s’havien acomodat a considerar-se simplement espanyols, després de viure tants anys sent identificats per tothom com a tals.

Paradoxalment, l’Estela no tenia problemes en ajudar-nos, perquè el delegat de la Generalitat de València amlgrat ser del PP,  no tenia ni idea de què havia cap manifestació prevista. En canvi la delegada de la Generalitat de Catalunya, la socialista Anna Terrón, si que ho sabia i va prendre mesures, enviant una nota a tots els seus col·laboradors, a on deia que ningú sota cap concepte podia donar suport als organitzadors de la manifestació. Com a conseqüència de tot plegat, finalment cap membre de Casal Català va ajudar-nos oficialment. Només uns quants, i sense voler que se sabés, van oferir allotjament a casa seva dels compatriotes que venien de Catalunya.

Tot això, junt amb que cap europarlamentari català es va dignar a rebre’ns al Parlament Europeu, a mi, em va colpir i també em va  afectar negativament. Em va deixar molt astorat, trist i fins tit tot, malgrat l’èxit esclatant de la manifestació, mig deprimit. Els Casals depenen de la vicepresidència de la Generalitat, és a dir, d’ERC i pensar que un partit independentista podria posar problemes als Casals si ajudaven a fer una manifestació independentista, no deixava cap mena de dubte del paper de col·laboracionisme amb l’enemic espanyol del que era en aquells moments el partit a on militava. La meva decisió de deixar el partit, arran d’aquest fet, es va fer del tot imprescindible. Només esperava el moment ideal per fer-ho.

Però tornant a la situació que havia viscut, jo ja sabia com de malament estàvem a Catalunya, però que també els catalans de l’exterior estesin condicionats i que no són lliures d’ajudar a la lluita per la independència, no m’ho podia pas imaginar. Estic segur que haurà Casals que no estaran condicionats, però la tònica general és que hi ha la consigna entre ells, que només es poden dedicar a fer actes culturals i no poden fer política. Com si la supervivència del  poble català fos una simple qüestió política!. Catalunya viu una situació critica i si els Casals no s’impliquen per ajudar-la a que esdevingui un Estat propi, al final acabaran també morint. Quin sentit tenen la seva existència si el poble català ja no existirà?

Si no podem esperar res de bo des de dins de casa amb una Generalitat en mans dels espanyolistes i dels seus col·laboracionistes, però tampoc des de fora, amb uns Casals dependents d’ajudes dels mateixos col·laboracionistes  espanyols. Aleshores, que ens queda? Que podem fer?

Llegiu-ne la resta »

La setmana passada vaig escriure al BGS Una nova política, una llista unitària, una Gran Coalició. Es tractava d’un article que començava comentant aspectes que concerneixen al finançament dels partits polítics i a les males o, si més no, dubtoses o poc transparents pràctiques a què aboca un sistema de partits poc adequat.

En pocs dies s’han produït uns fets que, tot i estar relacionats amb els diners, no tenen, aparentment, res a veure amb el finançament dels partits polítics, sinó més aviat amb les males pràctiques d’alguns polítics i els diners. Són fets que mereixen ser comentats en relació a la política i especialment a la situació particular que viu Catalunya que, finalment, és el que més ens amoïna a tots.

Els fets als que em refereixo tracten, com tothom ja imagina, de suposats enriquiments personals, de càrrecs electes, de persones que havien ocupat càrrecs molt significats en la política catalana i d’empresaris relacionats. Tots ells, segons l’estel·lar jutge Garzón, haurien emprat la seva posició política i la seva informació per enriquir-se o ajudar a que altres ho fessin a canvi de comissions. Els delictes pels que estan imputats són prevaricació, blanqueig de diners, suborn i tràfic d’influències.

En tots els casos es tracta de delictes punibles que podrien comportar presó per als afectats.

Aquests fets sumats als de les setmanes anteriors posen sobre la taula un problema greu de la democràcia a Catalunya i poden generar encara més desafecció política dels ciutadans.

La pregunta que ens hauríem de fer és si el problema que tenim és la qualitat moral de les persones o una conseqüència del sistema. Tenim un sistema amb molts controls sobre el paper, una burocràcia enorme que pressuposa amb normes que parteixen del fet que tots som delinqüents, però cap és útil perquè la forma en que s’apliquin falla contínuament o està totalment deteriorada. Un munt de signatures absolutament inútils, però el que signa mai no pot comprovar, ni que volgués fer-ho, la correcció dels processos i a més no existeix cap control realment eficaç.

S’ha posat sobre la taula el paper de la Sindicatura de Comptes. Tant ara com en el denominat cas Millet. Jo m’he mirat molts informes, ben fets, bona feina de la Sindicatura, que normalment l’organisme auditat els estudia i de bona fe en fa cas, són molt útils per millorar les coses. Al meu parer, la Sindicatura de Comptes, amb no massa mitjans, fa bé la feina. El problema rau quan es detecten aspectes que caldria investigar o solucionar. El Parlament només, i no sempre els pren en consideració, empra els informes de la Sindicatura per llençar-los al cap del partit rival. Només cal veure la Comissió de la Sindicatura de Comptes del Parlament. Quan algun grup proposa una investigació normalment es rebutja. Així en aquesta legislatura se n’han proposat tres de les quals dos van ser rebutjades per la majoria parlamentària del tripartit, simplement perquè els organismes sobre els que calia l’informe eren gestionadess per ells. L’altra, previsiblement també serà rebutjada. Res no passa. No es tracta de qualitat democràtica, es tracta de sumar vots.

Quan hi ha sospita de mala pràctica o delicte, la Sindicatura, naturalment supeditada al poder de la Metròpoli, no té més competències, envia l’informe al Tribunal de Comptes, que si en té. Aleshores depèn. En el cas que ens ocupa, sembla que tot això s’ha fet. Uns informes dels comptes del 2003 informats el 2007, enviats al Tribunal de Comptes el 2008 i… som on som.

Cap sistema útil. No cal ara que ens posem les mans al cap lamentant la poca qualitat de la classe política o coses similars. Cada cosa al seu lloc. Delinqüents o candidats a delinqüents n’hi ha aquí igual que a qualsevol lloc del món. No tenim una moral especialment degradada o res similar. Els delinqüents cometran delictes quan puguin i els candidats poden caure en la temptació aquí o en altre lloc. La cosa és que uns i altres faran de més o de menys en funció de les possibilitats que tinguin, de les facilitats, de les temptacions que en última instància no deixa de ser un cas més de cost – benefici. Quin benefici obtinc i quin risc hi ha. Si el risc de ser enxampat es percep com a molt baix o nul, endavant. En alguns casos petites només són comissions relativament petites, degudament amagades, per ajudar…, qui ho sabrà.

Catalunya deu ser el país del món amb més administracions, competències que no se sap de qui són, organismes plens de papers poc controlats. I un munt de cossos policials diversos. Un sistema que no ha estat capaç d’eliminar allò eliminable i ha posat organismes propis, un autèntic desgavell. Qualsevol persona amb la mínima intel·ligència per a l’organització no fabricaria un model així, però… l’herència, la covardia, l’interès o la impotència ens hi ha portat.

Ens cal, evidentment, canviar el sistema, regenerar-lo, però no és possible sense canviar els procediments de dalt a baix.

Aquests fets donarien per parlar o escriure molt, però per a mi el més greu no ha estat que s’hagi descobert i desarticulat una presumpta trama de delinqüència, ni que s’hagi enxampat com a presumptes culpables protagonistes de la vida política catalana, per a mi el problema greu és la demostració pública, una vegada més del que és Catalunya. Catalunya no és més que una colònia o des de Madrid es fa i desfà.

Jo no podia donar crèdit al que veia l’altre dia quan TV3 va mostrar les humiliants imatges de la Guàrdia Civil entrant a les dependències d’un Ajuntament català a detenir al seu alcalde. Em semblava que el temps havia anat endarrere. Com és possible que existeixi una cosa que es diu Audiència Nacional que té el dret d’agafar i enviar la Guàrdia Civil a detenir els catalans i com després els pot humiliar traslladant -los a Madrid per tal de què declarin davant l’esmentada Audiència Nacional? Clar que aquesta notícia està en la línia d’aquesta altra: L’Audiència Nacional rebutja paralitzar les obres de l’AVE a la Sagrada Família. Manen allà.

Tornant al tema, és evident que els jutges i la policia tenen la funció de detenir, quan tenen proves fonamentades, als sospitosos d’haver comés un delicte. Fins i tot d’aïllar testimonis innocents. Per tant no qüestiono que la justícia actuï. Sí que qüestiono que qui actua no sigui la justícia i la policia del meu país.

Qüestiono que per prendre declaració a vuit detinguts catalans, residents a Catalunya, hagin de ser traslladats i emmanillats a Madrid. En última instància, no podia desplaçar-se el jutge? Això només pot tenir lloc en una colònia en la que els catalans som els súbdits dels poder metropolità. Imagino que abans de prendre declaració no estan imputats de res i si no ho estan tenen uns drets que no es poden conculcar, menys encara per aquells als que els hauria de correspondre exercir la justícia a Catalunya. Per l’edat i condició no m’han semblats físicament perillosos ni res semblant. Quan, si arriba el cas, siguin jutjats i fins i tot condemnats ho haurien de ser a Catalunya, per jutges i fiscals de Catalunya i no per altres que ens són estranys i ens han estat imposats.

Anirem veient els esdeveniments, el tema, sent important, no és el procés judicial obert, ni aquest ni d’altres, el problema és qui administra la justícia. Un dels símbols més importants de la colonització és que la justícia, l’última instància, la norma judicial, sempre roman en mans de la Metròpoli. És allà on els seus jutges determinen el destí dels administrats de la colònia. Aquests o el “prestigiós” Tribunal Constitucional. La divisió del poder, els quatre poders, qui els té? Catalunya és una colònia, la darrera colònia del Imperio. Ja és hora d’acabar amb aquesta anomalia històrica.

I ara anem a les solucions. Aconseguir la llibertat, la restitució dels nostres drets nacionals, poder disposar d’una democràcia neta, regenerada, no és un tema senzill, però ho podem fer. Com sempre, hem de tenir clar l’enunciat del problema, les coordenades, l’entorn. Una de les més importants és que ara podem, si volem i actuem junts i amb determinació. Un segon aspecte és que per fer-ho, els que ho desitgem i estem disposats a treballar hem d’arribar a un acord per fer-ho junts, hem d’arribar a una única coalició electoral capaç d’entrar al Parlament amb la força necessària. Ho podem fer. Us deia la setmana anterior que aquesta setmana faríem coses.

Evidentment n’hem fet algunes, coses visibles i coses invisibles. Una molt simple, visible, per mostrar l’objectiu i cercar totes les adhesions possibles a través de la xarxa ha estat la creació de la pàgina Suport a la Coalició Independentista a la que us convidem i en la que us hi esperem.

De coses invisibles n’hi ha hagut moltes com són els contactes mantinguts amb diferents persones i la preparació de properes reunions. El meu optimisme és gran.

I per agafar encara més forces, més ànims, dissabte vinent us esperem a Perpinyà. Allà seguirem mostrant la nostra solidaritat independentista, allà seguirem cercant la unitat de tots nosaltres, allà demostrarem la força de tots els catalans. Intentarem que els mitjans de l’estat veí, i d’altres, es facin ressò. Ajudarem als nostres germans del nord, però també a nosaltres mateixos, els de més al sud. Sumarem allà, sumarem a les consultes del 13 de desembre i després seguirem sumant.

Si sumem, guanyem!

Divendres al matí m’aixecava i després de pujar al terrat de casa, seure-hi en posició de lotus mirant cap on s’alça la muntanya de Montserrat (des de casa no la veig), esperava que arribés el primer raig de llum per rebre’l santificat i així alimentar el meu ego. En sortir de casa, ja il·luminat, llegia un article del diari AVUI signat per Alfons López Tena: Consultes dinamitades. L’article em recorda a aquell tros de l’evangeli en què Jesús expulsa els mercaders del Temple. L’acaba amb un bíblic consell:

Alcalde Móra, regidor Ximenis, diputat Bertran, conseller Bassols, degana Paluzie, i persones de bona fe entabanades per les plataformes tòxiques: allunyeu-vos-en i denuncieu-les. No oblideu la sura de l’Alcorà que defineix l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat.

Potser això ens ha de fer reflexionar sobre el submón de la política. No sé si estic prou capacitat per captar el profund significat del missatge i treure’n les oportunes i necessàries lliçons. Jo no pertanyo a The International High IQ Society, sóc un català de la pila, amb carrera, sí, però això no vol dir res, em costa entendre les estratègies i subtileses dels membres o d’aquells que s’han guanyat el dret de pertànyer a la Mensa. Disculpeu-me per la meva gosadia en fer aquesta reflexió.

És obvi que durant aquestes darreres setmanes el moviment independentista està vivint en una certa ebullició, que fins on arriba el meu intel·lecte, la trobo normal. Quan es juga a fer política reps directament aquella porqueria habitual en el submón polític, allò que es veu menys i que només sura en moments sublims.

Ara estem veient tot un seguit de moviments partidistes dissenyats per alguns que quan van al llit dubten si sentir-se la reencarnació de Pelòpides o la d’ Epaminondes. Per molt que alguns s’entestin en qualificar-los d’estratègics, es queden en un pur tacticisme. No cal que vulguin jugar a soldadets amb nosaltres.

Ha plogut molt des d’aquelles manifestacions unitàries convocades per la PDD i Sobirania i Progrés, a les que es van sumar entusiàsticament els partits polítics.

Quan el 7 de març vàrem anar a Brussel·les, els partits polítics catalans hi van adoptar posicions diferents. Per una banda ERC s’hi va sumar amb el suport explícit de la direcció mitjançant la figura de Pere Aragonès, mentre que CDC i UDC hi van participar d’una forma molt més laxa. Jo que era militant de CDC no vaig rebre cap suport explícit ni cap anunci sobre la manifestació a través del partit tot i que molts militants van col·laborar en la seva difusió i organització, entre ells Àngel Colom, Carles Llorens i el mateix Alfons López Tena. En certa manera creien tots que aquella manifestació no afectaria excessivament l’acció política dels partits a Catalunya.

Però vet aquí que des de Deumil.cat juntament amb Catalunya Estat Lliure (CEL) vam promoure a Brussel·les mateix, com corresponia fer a dues plataformes tòxiques, la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la que es convocava un referèndum d’autodeterminació. Això ja era jugar amb foc. La cosa no va fer cap gràcia als partits polítics, no sé per què, dits nacionalistes, ni als citats militants.

La nostra iniciativa col·locava en un seriós problema als líders que s’hi jugaven molt. Ara s’haurien de mullar. Haurien de decidir a la Mesa del Parlament si admetien o no a tràmit la ILP que era, evidentment, inconstitucional. Val a dir que l’admissió a tràmit no comportava més que permetre la discussió al si del Parlament i que, a més, la Mesa no està facultada per decidir si una cosa és o no constitucional. Com si jo ara pretengués dir a un malalt, de forma oficial, quin és el millor tractament per a la seva malaltia. Per molt que jo hagués investigat en la matèria i fos el millor expert, no ho podria fer legalment perquè no tinc el títol de Medicina, no hi estic facultat.

Però, a la clara, devien dir-se, millor no tenir aquest debat al Parlament, ens el traiem de sobre. Fixeu-vos: un cop entrada la ILP què podia passar? CiU + ERC tenen majoria. Vosaltres mateixos. Pacte de cavallers, no l’admetem per unanimitat. A sobre ERC hi tenia una excusa perfecta, estaven tramitant una llei que tracta sobre referèndums i aquesta és la llei que obriria el pas a una ILP com la nostra. Excitant, de fet al començament del projecte de llei s’hi troben els mateixos requisits que en la llei que regula les ILP. Clar que com que no estic facultat per entendre de lleis, els experts em contradiuen. Què hi farem!

Tanmateix, quina mala sort! el debat del rebuig a la ILP coincidia amb l’inici de la discussió de la llei de consultes. La discussió en el nostre petit món havia fet que cap independentista mínimament dotat és pogués prendre’s seriosament aquesta llei.

Sempre m’agrada pensar i dir que les coses passen de forma encadenada. Cada acte té conseqüències i cada cosa té una causa. Entre els suports de molts ajuntaments a la ILP vam rebre una moció d’Arenys de Munt que donava suport a una consulta a celebrar allà el 13 de setembre amb el text de la nostra ILP. Una proposta curosament preparada des de feia molts mesos, independent de la nostra, però que, intel·ligentment, van aprovar aleshores.

Naturalment, la comissió d’Arenys de Munt, els que hi van treballar aquells mesos saben perfectament el “suport” dels partits polítics i de Decidim.cat. Agraïment a cabassos. Crec que alguns van qualificar d’estupidesa el que estava fent la gent d’Arenys de Munt. En aquell moment, si no hi estic mal fixat, els únic grup que van donar suport immediatament va ser Catalunya Acció. Altres ens hi sumàrem després.

Però mira, les coses van com van, hi va parèixer la Falange i aleshores ja se’n podia treure rendiment, la iniciativa va reeixir i en veure-ho tots van reaccionar, van voler transformar l’estupidesa en oportunitat. Ja els tenim a tots corrent a fer-se la fotografia. Una festa, hi érem tots, uns havien fet alguna cosa, altres anaven a treure rèdit del no res. Potser poden ara intentar enganyar uns i altres a l’opinió pública, però els que hi érem ja sabem de què van.

A l’endemà ens dèiem: tots a treballar, calia fer més consultes i aconseguir que tot el país bullís d’independentisme. Si els partits s’hi sumaven de debò, sincerament, benvinguts!

Les plataformes tòxiques i algunes persones de bona fe vam acordar reunir-nos per ajudar a les associacions dels diferents municipis a preparar les consultes i ens vam autoconvocar. Allà mateix ja proposàvem el dia 13 de desembre. No vam poder fer l’esmentada trobada, no sé ben bé com des d’Òmnium (direcció nacional) i Decidim.cat ens la van dinamitar. Em vaig assabentar per la premsa. Enlloc de sumar-s’hi van voler substituir-nos i limitar-nos. Deixo la resta de la truculenta història, se’n va parlar prou en aquest BGS, la darrere setmana als comentaris del meu darrer article, i tampoc no es tracta de convertir el d’aquesta setmana en un emètic.

Només el final. El conjunt de les plataformes tòxiques, les innòcues i la gent de bona fe, liderades per Josep Manel Ximenis, ens vàrem aplegar sense excloure a ningú, simplement ens negàvem a què Decidim.cat, servint-se també d’Òmnium (direcció nacional), controlés el procés. Dues raons de pes:

1.- No a l’exclusió de persones. Havien vetat a Uriel Bertran i Josep Manel Ximenis (gent de bona fe).

2.- No ens crèiem (la majoria) que volguessin afrontar el procés de manera sincera i crèiem que el manipularien a conveniència de les direccions dels partits.

Per tot això, per a nosaltres, una comissió àmplia era la garantia que no tindrien la capacitat de decidir, vetar i endarrerir. Volíem unitat i no exclusió i de fet els que van marxar fins que no ens poséssim d’acord! Si ja ho estàvem! Van ser Decidim.cat i Òmnium (direcció nacional) els que es van excloure perquè no fèiem la seva santíssima voluntat.

Unitat si, en la línia que demanava Jaume Claramunt, en un article al seu bloc que titulava Unitat, referint-se a l’aterratge dels partits polítics en el tema de les consultes, diu: És ben cert que poca credibilitat ens poden demanar quan ara aposten per unes consultes sobiranistes que ells mateixos ens havien negat mesos abans al rebutjar prepotentment la tramitació de la ILP per un referèndum d’autodeterminació al Parlament.

Per acabar: Ens cal doncs refer el diàleg. El fracàs no és una opció, però tampoc no ho és l’altivesa. No ens pot donar lliçons qui sembla pretendre esmorteir el procés ni qui només el concep a la seva manera. Cal recompondre, amb urgència, la unitat d’acció si no volem sumar zero. Sense vedettes ni prejudicis, amb generositat i humilitat. Només amb la força de saber-nos companys de viatge, arribarem al destí que ja s’albira.

Un clam a la unitat. No sé si serà possible, és difícil, però mentrestant, com nosaltres pensàvem, els diferents municipis van fent la seva. És podria fer millor, segur. La clau la tenen els municipis, la seva gent, les seves associacions. No la té cap plataforma, cap partit ni cap figura per important que es cregui. És evident que cal organització, però aquesta no pot mai substituir la participació.

Jo segueixo amb la meva. Pensem en el futur, fem la feina bé, no ens fixem massa amb segons quines coses, ja sabeu la dita: Qui està llogat, no seu allà on vol.

Apleguem-nos que Si sumem, guanyem!

Demà farà just 7 mesos del dia 7 de Març de 2009, un dia que per mi va significar una gesta històrica en la lluita independentista: La gran manifestació amb més de 10.000 catalans a Brussel·les darrera d’una pancarta que deia “Volem un Estat Català – We Want a Catalan State”.

Recordo que en acabar-la, la Rut Carandell em va felicitar per la feina que havíem fet i va dir que l’èxit de la manifestació de Brussel·les seria un punt d’inflexió en la lluita independentista que tindria aviat conseqüències . La vaig mirar fixament als seus ulls preciosos i mentre l’abraçava fortament, vaig esbossar un somriure de complicitat. No calia cap més paraula, ja sabia de què parlava.

Llegiu-ne la resta »

L’any 2008 serà recordat com un annus horribilis per al catalanisme en tots els aspectes. Si el 2007 ja havíem tingut un mal any, el 2008, econòmicament, vam patir com qui més els inicis de la crisi que tothom veia venir menys el govern espanyol, accentuada amb el col·lapse de les infraestructures, l’incompliment de l’Estatut pel que fa al finançament que feia més gran l’espoli fiscal. També culturalment, els atacs contra tot el que pugui fer ombra a la visió uniformadora de l’espanyolisme es consumaven amb el tancament de la majoria dels repetidors de TV3 al País Valencià, l’extirpació de la crosta nacionalista a la corporació catalana d’audiovisuals i la consolidació dels mitjans escrits totalment subordinats als interessos espanyolistes. Els espanyols, envalentits pel que passava a Catalunya i també al País Basc, van començar a posar setge als que lluitaven per l’independentisme català; els casos d’en Francesc Argemí i Anglada, més conegut com Franki, que és empresonat per 2 anys, 7 mesos i 5 dies acusat d’estripar la bandera espanyola de l’Ajuntament de Terrassa, i de Jaume Roura i Enric Stern, acusats de cremar unes simples fotografies d’uns personatges que mai no han estat referendats democràticament, en varen ser uns exemples clars.

Per si no n’hi havia prou, el partit espanyolista i jacobí, principal causant de la situació actual a Catalunya, el PSC-PSOE, treu els millors resultats de la seva història a Catalunya amb una abstenció que va castigar principalment els partits catalanistes i especialment Esquerra que els havia donat suport incondicional.

Ara bé, de tot plegat el que a mi més dolor em va fer va ser veure la celebració a Catalunya de les victòries de les seleccions esportistes espanyoles magnificades per tots els mitjans, inclosos els catalans. Fins aquí podríem arribar!

Catalunya estava en un estat d’emergència i calia reaccionar.

Llegiu-ne la resta »

El fet que en pocs mesos s’hagin encadenat diversos esdeveniments de reivindicació nacional a favor d’un estat propi fa que estiguem vivint fortes emocions d’alta intensitat patriòtica.

El patridòmetre està alt, la temperatura política creix. No crec que algú pugui negar que ens trobem en una cruïlla històrica a la que hem arribat com a conseqüència de les nostres accions continuades en favor de la independència, però també, i en gran part, gràcies a la incapacitat dels polítics catalans, l’excepció honora a alguns, i, encara més als polítics espanyols per l’escassa intel·ligència lògica per encarar els problemes econòmics i socials i per la seva encara més escassa intel·ligència interpersonal a l’hora de fer front als problemes nacionals catalans.

És certament difícil trobar tanta incompetència coincidint en espai i temps. Aquest fet que només és comparable a l’alineament de tots els planetes del sistema solar, ha portat, per una banda, al rebuig d’una part important de la població espanyola a tot el que faci “olor” a català i, per l’altra a un creixement exponencial respecte al temps de l’independentisme català o, si més no, de l’exigència d’un respecte i d’un augment de la nostra competència a decidir els nostres afers. Llegiu-ne la resta »

El diumenge 13 de setembre passarà a la història de Catalunya. El poble català, escenificat en el poble d’Arenys de Munt, ha mostrat a tot el món que vol exercir el dret d’autodeterminació (un dret reconegut per l’ONU i que, encara que sembli mentida, també ha ratificat l’Estat espanyol). Ho ha fet de la millor manera, votant democràticament en un referèndum.

L’Estat espanyol, en aquest cas el govern del PSC-PSOE, incomplint aquest dret universal dels pobles a l’autodeterminació, ha fet tot el possible per impedir-ho, fins a l’extrem de permetre una manifestació feixista per mirar d’acollonir els ciutadans, com també d’amenaçar l’Ajuntament d’Arenys de Munt d’inhabilitació i penes de presó si donava suport a la consulta.

Davant d’aquests fets, encara hi ha algú que cregui que els catalans no som una colònia ocupada pels espanyols? Encara hi ha algú que pensi que és possible l’encaix a Espanya?

Per mi, tot el que ha succeït els darrers anys, amb l’Estatut, el finançament, la sentència del TC que aviat sortirà i el que està passant a Arenys, és la confirmació fefaent que Espanya no té cap intenció de donar cap oportunitat perquè els catalans puguem ser ciutadans amb els mateixos drets que el poble castellà. Espanya està basada en tots els trets culturals i històrics del poble castellà i tal com diu la seva Constitució, només hi ha una nació: l’espanyola, és a dir, la castellana. Per Espanya, els catalans som una colònia i com a tal som i serem tractats sempre.

Per tant, demanar el reconeixement de la nació catalana dins d’Espanya és impossible i per molt que diguem en manifestacions que “Som una nació”, pels espanyols i també a la resta del món, això té tan poca validesa jurídica com dir que som marcians.

Com que no som reconeguts com un poble diferent, negociar amb Espanya més autogovern que la resta de l’Estat és una fal·làcia. Quan des dels partits catalans parlamentaris diuen que negociaran amb el govern espanyol per aconseguir el concert econòmic o més traspassos o una llei de normalització lingüística a favor del català i en detriment del castellà, o l’oficialitat del català a Europa, o el reconeixement de les seleccions esportives catalanes, són només enganys per perpetuar la situació actual de colonització.  ¿Algú pensa que si per una consulta feta per una entitat cultural privada en un petit poble del Maresme els espanyols han posat tota la maquinària de l’Estat per impedir-la, a l’hora d’aconseguir el més mínim bri real de sobirania per als catalans ho deixaran fer? Amb sort, només ens donaran més descentralització administrativa, però mai res que ens pugui dotar d’instruments per aconseguir més sobirania.

Els partits que prometen que ho aconseguiran, menteixen i ho saben.

Però aquests mateixos partits, que per cert han enviat destacats membres a Arenys de Munt a fer-se la foto, tenen l’oportunitat de deixar de mentir. Ara aquests partits poden aprofitar l’exemple que han donat els seus coreligionaris a l’Ajuntament d’Arenys i unir-se per demanar que al Parlament de Catalunya,  es faci el mateix: Que rectifiquin i admetin la ILP que Deumil.cat i el CeL vàrem presentar avalats per més de 10.000 signatures i que la Mesa del Parlament va rebutjar. Una ILP que proposava fer el 2010 la mateixa consulta amb la mateixa pregunta d’Arenys de Munt a tots els ciutadans de Catalunya.

Ho faran? No, estic totalment segur que els actuals dirigents d’ERC, de CiU i d’Iniciativa mai no seran prou valents i patriotes com han estat els seus companys de partit d’Arenys de Munt. Ara s’omplen la boca de discursos, es fan fotos i miren de sortir als diaris fent declaracions. Fins i tot, alguns demanen que tots els ajuntaments de Catalunya facin el mateix que Arenys de Munt. Tot això per als dirigents dels partits catalans no té cap cost, és gratis. Ells hi posen la cara per la foto, els catalans de cada poble, hi posen la pell.

Des d’aquest humil bloc demano que no deixem que tot això surti de franc als  polítics professionals. No pot ser que les dues grans manifestacions que va organitzar la PDD fa dos anys, la manifestació dels 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació, la manifestació convocada per la societat civil amb 30.000 catalans demanant un Estat propi en la diada i ara el referèndum d’Arenys de Munt i els que es puguin fer més endavant quedin sense una resposta política contundent. Una resposta política que sigui unívocament per aconseguir la independència de la nació catalana.

La resposta catalana només serà realment efectiva per a Espanya i a la resta del món si es fa des del Parlament de Catalunya, cambra de representació política de tots els catalans i per això cal treballar de valent per fer realitat una candidatura plena de patriotes, disposats si cal anar a la presó, que votaran el 2010 a favor de la declaració unilateral d’independència de Catalunya.

Si no fem, serà trair l’exemple que han donat els milers de ciutadans d’Arenys, els deu mil que varen venir a Brussel·les i els centenars de milers que s’han manifestat per Barcelona

Endavant les atxes!!