El que pensi que a les properes eleccions hi haurà la possibilitat de fer una declaració unilateral d’independència al parlament català és un ximple o un ingenu.

Estant tan a prop de les eleccions autonòmiques i veient els “favors al país” que fan alguns grimpaires per dividir la unitat que ells mateixos prediquen, m’obliga a pensar que molts catalans continuaran optant pel vot tradicional. 

Si ja era complicat que l’opció Carretero arribés a bon port, la irrupció d’alguns “nens” capritxosos que copien la idea original de Reagrupament per esgarrapar algunes fotografies i titulars de premsa és per posar-se a plorar.

La unitat d’una candidatura única independentista està tan lluny de produir-se que parlar-ne és tan trivial com parlar del temps que fa o del que vàrem sopar ahir.

Aferrar-se a una idea utòpica per afrontar unes eleccions és estúpid, cal restituir el que no funciona per una altre opció que curi la ferida oberta. El que si és cert és que l’experiment de la unitat servirà per tenir una visió celestial de la realitat d’un país desdibuixat i perdut que fa volar coloms per no caure en la més gran de les depressions. 

És cert que som molts els catalans que volem la independència, però no és menys cert que la majoria no votaran opcions oportunistes poc transparents i enterbolides de vanitats.

Ni Reagrupament (l’opció més seriosa de les unitàries), ni Solidaritat Catalana, ni altres collonades d’algun il·luminat pesaran prou per assolir uns bons resultats electorals. El més probable és que es facin la punyeta entre ells i acabin aconseguint l’autòlisi de la idea de la transversalitat independentista.    

Jo sóc dels que pensen que la transversalitat sense fissures i la unió del món independentista només es pot   donar a la societat civil. Intentar  traspassar el mur que condueix a la política és igual a fracàs  estrepitós. 

No ho se, potser m’equivoco però auguro una victòria de conveniència de l’únic partit que avui per avui pot eliminar al tripartit del mapa polític català i un gran fracàs de la mal anomenada Candidatura única independentista. 

I sinó al temps…

(*)Estimats lectors, avui substitueixo al company Arza perquè està de vacances.

Fins al darrer moment, viurem una carrera de desgast per veure quin gall es fa amo del galliner o per veure si acabarem presentant dos galliners per separat. No hi ha dia que als mitjans de comunicació i sobretot als fòrums digitals no apareguin escrits intentant recolzar l’actitud del metge de Puigcerdà o la de l’ex President blaugrana. En el pitjor dels casos, insensatament perquè no sabem com acabarà tot plegat, n’hi ha que es dediquen a carregar i a desqualificar el qui avui pot semblar un adversari, demà pot ser un soci de coalició i, en qualsevol cas, en un moment o altre haurà de ser un aliat imprescindible.

Uns i altres s’esforcen per presentar-se com els més legitimats per a liderar el que hauria de ser la coalició independentista transversal que hauria de revolucionar el panorama política català. Des de qui argumenta que Carretero hauria de ser-ne el capdavanter perquè va ser també el primer en exposar públicament el seu projecte, a qui defensa Solidaritat perquè és qui ha creat la Plataforma on haurien d’integrar-se tant el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, com el Reagrupament de Joan Carretero. A partir d’aquí, hi ha els mutus retrets de personalisme dels seus dirigents, de dialogar més a través dels mitjans que discretament cara a cara, i els fidels d’ambdós bàndols que troben mil i un arguments per a defensar el procés seguit pel seu grup. Sincerament, els arguments i les raons, en aquest cas, em serveixen de ben poc. Ja sé que no hi ha ni el partit perfecte ni el candidat immaculat. M’importa ben poc saber quin dels dos és més personalista, quin és més obert i transparent, o quin dels procediments encetats és el més correcte. L’únic que m’interessa és quin pot ser més eficaç per a la consecució de l’objectiu comú.

Com a militant d’ERC ¹ he estat, des de fa anys, molt crític amb la direcció del Partit sense enquadrar-me en cap dels corrents interns que Joan Puigcercós ha aconseguit finalment engolir o foragitar. Precisament aquests dies de vacances he publicat tot un seguit d’articles sota el títol “Dels corrents crítics als projectes personals” en què faig un resum del procés que ha seguit Joan Puigcercós per a fer-se amo i senyor del partit republicà. Com a independentista que no aspiro (i no vull) a cap càrrec ni figurar a cap llista, no em preocupa tant la destrossa interna que n’ha fet l’actual direcció d’Esquerra com que aquesta destrossa sigui un fre i un obstacle per a les aspiracions de molts catalans d’avançar definitivament cap a la independència. També com a militant d’ERC vaig saludar molt sincerament l’aparició de Reagrupament, i després de Solidaritat Catalana, perquè crec que el país necessita un revulsiu que reculli l’anhel de molts catalans, frustrat en bona part per l’erràtica política de la direcció republicana.

Ara mateix, doncs, m’importen ben pocs les raons que em poden donar els dirigents d’Esquerra per a argumentar que aquesta vegada sí que aniran de debò, que a CiU li exigiran tot allò que no van exigir als socialistes; o les raons que em poden donar els reagrupats per a defensar el lideratge de Carretero o les dels altres defensant l’opció laportista. El que de veritat importa, o almenys a mi m’importa, és que l’opció o les opcions resultants siguin les més eficaces per al país. Si al capdavall de tot el procés de liquidació de les dissidències i discrepàncies internes, Joan Puigcercós  aconsegueix, tal com va prometre en el darrer Congrés, fer el salt per esdevenir el grup majoritari de l’esquerra, em trauré el barret i donaré per bona la purga que a priori m’ha semblat suïcida; però si, tal com pronostiquen totes les enquestes, no solament no hi ha un salt endavant (que com a mínim hauria de ser de 25 diputats) sinó que es fan passes enrere, tenint tota la conjuntura a favor, aleshores en demanaré la seva dimissió.

I el mateix es pot dir de Carretero i Laporta. Si, amb la fórmula que sigui, s’aconsegueix el resultat que caldria esperar d’un desencís general per la política dels partits tradicionals i d’un creixement innegable del sentiment sobiranista (Joan Carretero deia que menys de 10 diputats s’hauria de considerar un fracàs, i Laporta afirmava que ell no es presentava per a ser una força residual al Parlament), haurem de convenir que s’ha encertat en la fórmula i aplaudir-ne els dirigents. Contràriament, si el resultat de la picabaralla, amb entesa final o sense, és també un fracàs electoral caldrà censurar-los tots dos.

Insisteixo, m’importen ben poc les raons i els raonaments. Si en les actuals circumstàncies del tot favorables a una opció independentista, no s’assoleixen bons resultats no hi haurà altra conclusió que la ineptitud dels seus líders. Encara hi són a temps, espero, per a no malbaratar el somni de tanta gent que no perdonaria que afanys de protagonisme, preteses raons personals i orgulls mal entesos, ens aboquessin al fracàs,

(1) Com que en una intervenció anterior, algú ja em reptava a dir “què votaria jo”, només recordar que, a diferència de Carod Rovira que en afirmar que no aniria a les llistes d’ERC deia que “recuperava la llibertat de visió”, jo no l’he perduda mai aquesta “llibertat”. Puc ser soci d’una Colla castellera, però participar quan vulgui en una exhibició de Gegants. O no?

Reconec que malgrat el Sr. Carretero no és sant de la meva devoció, ni comparteixo les seves idees mereix liderar la idea de la transversalitat electoral, ja no només per ser el primer en proposar-ho sinó també per ser el més transparent. I és que els Laportes, Tenes, Beltrans i cia només divideixen encara més la parròquia on prediquen exhibint-se en un circ de vanitats per veure qui la té més grossa. No aporten res nou i només intenten dominar el mercat independentista actuant amb prepotència  com si es tractés d’una gran multinacional.

Tot plegat un negre espectacle que no passa desapercebut pels que mirem amb binocles des de la graderia l’alçament d’aquests homes bala que pretenen tocar el cel amb la seva “traça habitual “. 

 Veient els intents d’autobeatificació d’aquests suposats pallassos del vodevil i la faràndula per encapçalar la “pol posicion” de la independència és lògic que el venerable comenci a tenir seriosos problemes de trempera.

Assistim perplexos a una farsa depriment per promocionar grimpaires afamats de glòria i fama que utilitzen els sentiments d’uns Catalans de bona fe que necessiten trobar un Messies salvador.

Sempre buscant l’aplaudiment fàcil dels ja convençuts amb propostes agafades amb cables i corretges que aguanten la fragilitat del seu pragmatisme. Una salsa d’alvocat i ketchup immenjable que volen vendre com a gastronomia fina però que en realitat dista molt de ser-ho. Ja n’hi ha prou, COLLONS !

Em pregunto qui tornarà a parlar de termes com “unitat”, “sumes” o “candidatures úniques” després del que es preveu com una desastrosa carrera cap al suïcidi independentista electoral.

El company articulista d’aquest Bloc, en Josep Sort, s’exclamava d’una suposada ofensiva “per mar i aire” contra Reagrupament. I, naturalment, apuntava directament al sector que avui per avui sembla ser la seva competència més directa, precisament perquè és la que té els posicionaments més semblants; fins i tot copiats, segons diuen. Això em porta a reflexionar sobre el comportament dels dirigents polítics en relació als seus fidels seguidors, i a la inversa.

Vivim uns moments en què sembla que hi hagi una recomposició del mapa polític català, amb l’aparició de nous moviments i una gran quantitat traspassos de militància. Se suposa que els qui han conviscut durant temps en una mateixa formació és perquè hi han trobat molts punts en comú i moltes coincidències ideològiques. Però resulta que quan, per les raons que sigui, hom decideix fer el pas de passar a una altra formació política, aleshores descobreix en els seus antics companys de partit tots els defectes i tots els vicis; o era una mica  neci de no haver-los vist abans, o ara està carregant les tintes per a justificar la seva actitud. I no caldria, perquè tothom té dret a canviar de partit si considera que des de la nova formació podrà contribuir millor a fer avançar el país cap als objectius de ben segur que compartits.

En el darrer Congrés d’Esquerra, ara fa dos anys, el discurs de Carretero jurant i perjurant la seva fidelitat al partit (que tampoc calia) va ser dels més aplaudits. Però un cop va ser foragitat per la mateixa direcció amb l’excusa d’un article de premsa, van sorgir al sí de la formació republicana multitud de veus alegrant-se de la seva sortida, i alguns des de la direcció fins i tot afirmaven que per fi “s’havia fet net”. I a l’altra banda, els reagrupats blasmaven desaforadament els qui havien estat durant molt de temps companys de partit, com a mínim del seu màxim dirigent i de molts altres del seu equip. Una situació que s’ha repetit amb la sortida d’Esquerra de l’Uriel Bertran o l’Hèctor Bofill, i molt semblant a la que es produeix quan dirigents locals de Reagrupament, aquestes dies, han fet el pas cap a Solidaritat Catalana.

Només cal seguir els comentaris de simpatitzants en els blocs respectius de gent d’Esquerra o de Reagrupament per veure com abunden els comentaris viscerals tant en contra dels antics companys, com dels qui poden ser els futurs aliats. I això sense que aquestes veus siguin desmentides responsablement pels seus dirigents. És a dir, que des de les cúpules dels partits permeten que es vagi creant un clima d’hostilitat i d’animadversió envers els qui poden ser políticament uns adversaris, enlloc de procurar temperar els ànims i en tot cas deixar clar que aquesta no és la posició dels dirigents, ni molt menys l’oficial del grup.

Perquè, està clar, després vénen les decepcions i els desenganys. Si després de blasmar de tort i de través els antics companys d’Esquerra resulta que la direcció de Reagrupament fa una crida a formar una candidatura conjunta, més d’un queda descol·locat. El mateix pot passar amb els qui ara es dediquen a menystenir i gaire bé insultar Joan Laporta, i d’aquí a quatre dies (si tot va bé com molts esperem) poden acabar formalitzant un pacte.

Sembla com si els dirigents necessitessin unes masses exaltades, a l’estil dels “Boixos nois” , que remarquessin el propi perfil fins a extrems que no gosarien fer ells mateixos, potser per amagar que la diversitat de sigles i de grups independentistes es correspon més a personalismes i afanys de protagonisme que a diferències reals.

Deia temps enrere, saludant la irrupció de Joan Carretero amb el seu Reagrupament en el panorama política català, que perquè la operació tingués èxit calia dosificació les aparicions públiques creant un clima creixent i continuat de sumar adhesions i generar engrescament col·lectiu. No és fàcil sortir amb una nova marca electoral i fer-se un lloc al Parlament; hi ha uns hàbits adquirits per part de la ciutadania, tant si és per reiterar la confiança a una mateixa força política malgrat els desenganys i que no acabi de convèncer del tot, com si és per a desconfiar de tots i de tothom i quedar-se amb l’abstenció. I per més que hi hagi un increment del sentiment sobiranista, les enquestes continuen apuntant a la majoria convergent, la davallada dels republicans i la no entrada al Parlament de cap nova força independentista.

Des d’aleshores ençà, no sé si per incapacitat, per impotència o per error tàctic, Carretero ha estat incapaç de generar aquest engrescament col·lectiu que podia omplir el buit deixat d’una banda per les pors acomodatícies de CiU i de l’altra pels errors comesos per Esquerra. D’aquell considerar un fracàs treure menys de deu diputats hem passat a aspirar tenir algun tipus de representació, sense saber a tres mesos vista sota quina fórmula es presentarà. Els esdeveniments, objectivament, han estat favorables a la creació d’aquesta nova opció política, però no s’hi ha sabut donar la resposta adient. Ben al contrari, han aflorat contradiccions internes, disputes i desercions.

Desconec com han anat i en quina situació es troben hores d’ara les negociacions per a formalitzar una candidatura conjunta amb Joan Laporta. Però és evident que les coses no s’han fet bé. Era molt arriscat esperar la disponibilitat de Joan Laporta, fins al mes de juny, per a endegar d’una manera definitiva aquesta nova candidatura, i més o menys tothom donava per fet que al final arribaria a bon port. S’han perdut molts mesos, sense fer créixer el moviment emprès i limitant-se a mantenir en l’horitzó unes expectatives que de no concretar-se seran vistes com un fracàs absolut. No sé si per personalismes o perquè Laporta s’ha adonat que Reagrupament no agafava el vol que semblava inicialment que havia d’agafar, el cas és que ha decidit tirar pel dret i treure’s de la màniga una Solidaritat Catalana per la Independència, flanquejat per dues de les cares més visibles de les consultes independentistes, Alfons López Tena i Uriel Bertran. La proposta inicial, en què s’invitava a CiU i a Esquerra a sumar-s’hi, només es podia entendre com una broma o com una proposta feta per a ser rebutjada per tal de poder utilitzar el rebuig per a justificar la seva decisió de presentar-se. Reagrupament, que confiava en la incorporació de Joan Laporta, s’ha trobat descol·locat i amb el dilema de ser ell qui s’apunti com un grup més al projecte de Solidaritat o d’arriscar-se a quedar fora de l’escena política. Per acabar-ho d’adobar apareix la nova proposta sobiranista entorn de SI.

L’espectacle és, com a mínim, esperpèntic. Tothom fa proclames insistint en la necessitat d’una candidatura transversal que aglutini tot el sobiranisme i que teòricament hauria de trencar amb la inèrcia actual d’un nacionalisme conservador representat per CiU i un de més progressista representat per Esquerra. Però els mateixos que prediquen la unitat i la transversalitat es barallen entre ells perquè al capdavall tothom vol una paller, però que ell en sigui el pal. És difícil retreure a cap grup parlamentari que no vulgui sumar-se a un projecte transversal, quan des d’aquest mateix sector sobiranista (no sé si algú és capaç de discernir entre les diferències programàtiques de Reagrupament, de Solidaritat o de SI) ja es disputen el lideratge.

Ho deia també dies enrere: estem fent tard, per no arribar enlloc. El marge de maniobra ja és mínim, per no dir inexistent. O de forma immediata una d’aquestes candidatures aconsegueix erigir-se en l’element aglutinador que vagi incorporant la resta, i entenc que en l’actual situació és Joan Laporta qui es troba més ben situat, o ens aboquem tots al fracàs més absolut. Si algú, des dels serveis secrets del nacionalisme espanyol, hagués planificat l’aparició de tantes propostes independentistes amb l’objectiu de boicotejar-les totes, no ho hauria pogut fer millor. Si jo fos del PSC o del PP estaria d’allò més content amb l’espectacle; probablement, també ho estan els dirigents de CiU i d’Esquerra que veuen com s’autodestrueixen entre ells uns possibles competidors en les eleccions; però de ben segur que tot plegat porta al desànim i al desencís de molts catalans que havien començat a posar il·lusions en un nou projecte que ens havia de portar qui sap on. I vist el panorama, és d’allò més lògic que molts independentistes acabin votant com sempre CiU o Esquerra, o que es quedin a casa.

Aquest divendres 23, dia del Llibre i la Rosa, els lectors de l’Avui i El Punt trobaran encartada un exemplar de la Constitució de Catalunya. És un document elaborat per una comissió independent de juristes i que va ser adoptat en la 2a Assemblea de Reagrupament, per una amplíssima majoria dels seus associats. Aquesta adopció porta implícit un compromís: la Constitució de Catalunya serà la primera llei que els diputats que representaran Reagrupament al Parlament de Catalunya presentaran perquè s’aprovi. És un compromís ferm, i sense cap mena de dubte, una declaració d’intencions. Reagrupament -o la candidatura a la qual Reagrupament doni suport- presenta no una proposta de govern, sinó una proposta de país. Aquesta, i no cap altra, serà la nostra oferta electoral. Perquè en les properes eleccions ens juguem el futur de la Nació, el futur de Catalunya com a Poble. No es tracta de canviar un partit o un tripartit per un altre o uns altres que continuaran practicant la submissió i la dependència respecte Espanya. No. Es tracta de protagonitzar un Acte de Sobirania, que doni naixement a un nou actor polític, l’Estat Català, és a dir, la República de Catalunya. La responsabilitat que tenim els ciutadans és enorme: o seguim pel camí de l’espolí i l’espanyolització o obrim una nova via cap a la Llibertat i la Independència. És això el que ens hi juguem. La resta és la politica politiquera que ja hem patit al llarg dels 23 eterns i frustrants anys de pujolisme i els 7 demencials i vergonyants anys de tripartidisme. Dient-ho més planerament: Catalunya ha passat per 39 anys de dictadura espanyolista i per 30 anys d’experiment, totalment fracassat, d’autonomisme. És el moment de la Independència. És el moment de la Constitució de Catalunya.

La Constitució de Catalunya que proposem és un document que contrasta radicalment amb autèntics despropòsits juridicopolítics com són la constitució espanyola del 1978 o aquest homenatge al mal gust que rep el nom d’Estaut d’Autonomia del 2006, que espero amb candeletes que sigui esquinçat, esventrat i esbudellat pel Tribunal Constitucional espanyol. Serà la confirmació suplementària i de fet, reiterada i supèrflua, que sota Espanya el màxim que podem aspirar és a ser un Levante feliz, sempre al servei dels interessos i capricis de l’oligarquia, pública i privada, de la metròpoli madrilenya.

És una Constitució, no és cap secret, que s’inspira descaradament, en la Constitució dels Estats Units. Una constitució aquesta, dit sigui de passada, que ha tingut un enorme impacte en la història política i constitucional dels darrers dos-cents anys i escaig, i que, sospitosament, sembla obviar-se en molts plans d’estudi universitaris. I no és cap casualitat això. La Constitució dels Estats Units ha estat presa com a referència per la immensa major part de nacions que al llarg d’aquests dos segles han accedit a la Independència, que també de passada, és l’acte de naixement més comú de tots els estats actuals. La immensa majoria, per cert,  dels quals, en el seu moment van trencar amb la legalitat vigent que representava l’estat del qual s’independenditzaven. Sense manies. Sense complexos.

La Constitució de Catalunya, doncs, és un document breu. Només compta amb un Preàmbul, vint-i-sis articles distribuïts en cinc títols i quatre disposicions transitòries i finals. No tinc cap dubte que un amant de la memorística li costaria ben poc d’aprendre-se-la de memòria en un espai de temps més que curt.

Vull però, cridar l’atenció sobre la cita prèvia que obre el text. Es tracta de l’usatge Unaquaeque gens, és a dir, cada nació escull la seva pròpia llei. Voleu un exemple més explícit d’acceptació del dret a l’autodeterminació? Realment emociona que els nostres avantpassats, centenars d’anys fa, ja tenien molt clar els fonaments del que avui en dia en diem Llibertat, Independència i Democràcia. Llegint-lo, no només t’emociones si no que de seguida et preguntes com és possible que venint d’on venim, tenint uns precedents tan gloriosos com els que tenim, portem tres-cents anys d’humiliacions i vexacions constants. I et planteges que, ja és hora d’acabar amb aquesta comèdia, o més aviat amb aquesta tragèdia, que ja dura massa. Només per això, per honrar la memòria de tots els avantpassats que van deixar un testimoni com aquest, gloriós i capdavanter, ja es justifica la Independència de Catalunya. Només per això. Ja ni tan sols és necessari parlar dels nostres fills i dels fills dels seus fills. És superflu.

La Independència, per recuperar la glòria.

La setmana que ve, més.

Si la setmana passada tocava el rebre a La Vanguardia, aquesta li farem la clenxa al seu competidor…. en espanyolisme, també, com és El Periódico d’Espanya. La raó és l’editorial que aquest dimarts ha publicat. Tot i que em reca fer-ho, podeu llegir-lo aquí. El títular ja assenyala el camí: Carretero es desboca…

Anem a pams. Primera reflexió. Hi ha una evident deshumanització del President de Reagrupament. Normalment, quan algú utilitza aquest verb, és per fer referència a una bèstia, normalment domèstica. Una servidora acostuma a relacionar sempre aquest verb amb un cavall. Els cavalls quan es desboquen, realment ho passes malament. I ho dic per experiència. Llavors, utilitzar aquest verb té clarament un component pejoratiu, subliminal si voleu, però carregat de mala llet. Ja és ben conegut que en un guerra, el primer que s’ha de fer, a nivell psicològic i propagandístic, és deshumanitzar l’adversari, l’enemic. Un cop fet això, ja pots entrar a sac i eliminar-lo sense cap mena d’escrúpol ètic o moral. L’enemic és una no-persona, i en conseqüència, res hi ha barra lliure per a neutralitzar-lo, si se’m permet l’eufemisme.

Segona reflexió. Quan algú es desboca vol dir que trenca l’statu quo, trenca l’ordre, trenca l’oasi. En definitiva, trenca la normalitat , la quotidianitat… i ho posa tot potes enlaire. Dir que algú es desboca pressuposa que és una persona perillosa, desquilibrada, fins i tot diríem radical. I en el cas que ens ocupa, naturalment, aquest statu quo, aquest ordre, aquesta oasi, en definitiva, aquesta normalitat i quotidianitat no és altra que la dels darrers trenta anys, encapçalats per una classe política amb un alt grau de corrupció, de covardia, de submissió i de dependència, a més de moltes altres desgràcies a l’estat espanyol. Això vol dir que El Periódico alerta que perilla el xollo, la menjadoreta i la menjadorassa, i que aquí no s’hi val a badar.

I això ens porta a la tercera reflexió, que és clau. El Periódico apunta. Assenyala. Fixa l’objectiu abans que algú altre premi el botó per disparar el míssil. Al Periódico se li ha acabat la paciència, i ha dit que ja n’hi ha prou d’aquest color. I demana, sang, política, naturalment, però sang. Aquest editorial no és res més que el senyal de sortida de la cacera, a partir d’ara els gossos de presa ja campen lliures pels boscos i matolls, bordant i ensumant cada pam quadrat a veure si troben el rastre.

Tothom sap que a partir d’ara, som l’enemic a abatre. I no estalviaran en recursos per aconseguir-ho. Espereu qualsevol cosa, fins i tot les més imprevisibles. Aquí en Montilla i en Mas van de la maneta, dissortadament. En Montilla per espanyolista, i en Mas perquè tothom sap que és la seva darrera oportunitat. O caixa o faixa. És precisament aquesta sociovergència d’interessos el que és realment perillós, palanganeros de dreta i esquerra al marge.

I, més enllà de les intencions de l’editorial, hi ha, quarta reflexió el seu contingut. No té desperdici. Posaré només uns pocs exemples:

1. Segons sembla a l’editorialista una votació del Parlament és una cosa poc important. La qualifica de “simple“. Hi ha trampa, però, com no podia ser d’una altra manera. No es tracta d’una simple votació. Els candidats de Reagrupament, del primer a l’últim, prendran el compromís de votar una Declaració d’Independència un cop escollits. De manera que si, com espero, Reagrupament arrassa a les eleccions, ningú podrà dir que no se sabia què es votava. El mandat serà claríssim, I no hi haurà peròs ni punyetes.

2. Té alguna cosa d’inusual que un estat independent compti amb el seu exèrcit, la seva policia, una guàrdia nacional i un cos diplomàtic propis? La pregunta és: el poble català és un poble normal, que vol fer coses normals? O estem biològicament impedits per disposar d’aquests instruments que sí que tenen la resta de pobles lliures del món?

3. Cooficialitat del castellà? De quin, del peruà, del centreamericà, de l’argentí, de l’andalús. I perquè no de l’àrab, de l’amazigh, de l’urdu, de l’ucraïnès…. És una vella història: pel espanyols la pluralitat de la societat catalana comença i acaba amb el bilingüisme catanyol. I això, per descomptat que no ho pensem tolerar.

4. El tema de la nacionalitat queda subjecta a la llei, no a “condicions no especificades”. Pero com es pot ser tan manipulador?

5. En Carretero no vol enemics dins la seva candidatura. És a dir gent que vol fer mal, que ataca pel darrere. En Carretero no té cap problema amb compartir la candidatura amb persones que pensin diferent que ell, però amb les quals els uneixi la lluita per la independència i la regeneració democràtica. De nou, més manipulació.

6. L’independentisme és l’única opció que en els darrers anys ha crescut i s’ha eixamplat dins la societat catalana. Inicialment CiU va aconseguir el vot de molts sobiranistes. Després va ser ERC, que va fer una gran salt endavant… per després engegar-ho tot a rodar. Ara no tinc cap dubte que la candidatura transversal que recolzarà Reagrupament finalment portarà el Poble Català a la seva inajornable independència, una necessitat material i moral.

7. “Barreja de populisme i de radicalitat esquinçada”… ja hi som! Populisme? Suposo que es refereix a en Montilla muntant un akelarre amb la gent gran, per posar només un exemple. I pel que fa a la radicalitat esquinçada, em remeto a la crua i radical realitat del milió llarg d’aturats que tenim a casa nostra, l’augment de la pobresa, el desastre de les infrastructures, i un llarg etcètera que dibuixa una Catalunya, aquesta sí, ben esquinçada.

En definitiva, i per acabar, ja sabem que s’ha obert la veda. Tanmateix, pot passar que finalment, no se sàpiga del cert qui és el caçador i qui la presa. De manera que ull viu o al loro!

Reagrupament va aparèixer a l’escena política impulsant dues idees força: independència i regeneració política. Un discurs de puresa democràtica que blasmava la partitocràcia com la font de tots els mals i que davant la impossibilitat d’imposar el seu discurs a Esquerra va portar els reagrupats a fer fer foc nou. La seva primera assemblea general aprova la ponència política i escull junta directiva per majoria abassegadora enmig d’un clima d’eufòria. Però les bones intencions poden ser perilloses i totes les taques destaquen més sobre la túnica blanca dels purs. Només han calgut cinc mesos perquè una desavinença mínima entorn el procediment d’elecció de candidats al Parlament ho engegués tot a rodar provocant una crisi que ha estat a punt d’acabar amb el projecte. Tant hi fa si la crisi surt de la incapacitat per a manegar diferències de criteri legítimes o d’un afer de faldilles, la qüestió és que a la primera de canvi s’ha demostrat que la capacitat regeneradora de Reagrupament és un bluf en tota regla.

Reagrupament i el Sr. Carretero tenien la voluntat de fer-ho bé, de fer-ho millor. Pensaven que amb un partit de nova planta seria possible trencar amb els vicis que la política catalana carrega a l’esquena. I no han fallat per engany o per mala intenció sinó per incapacitat i simplisme. Les persones són difícils i els polítics són persones. Combinar les visions i les ambicions, els anhels i els vicis d’una colla de gent en un projecte polític no resulta gens fàcil i, bé o malament, la rigidesa i l’autoritat del nostre sistema de partits ajuda a fer-ho possible. Només amb flexibilitat, diàleg i un respecte escrupolós a la norma es pot construir una organització més oberta. Unes qualitat que Reagrupament no té i que són incompatibles amb el lideratge càustic del Sr. Carretero. I francament, no sembla que el candidat in pectore del partit, el Sr. Laporta (alies el Conducator expulsadirectius), tingui una filosofia de direcció massa més dúctil.

El simplisme benintencionat de Reagrupament no pesa només sobre l’ànsia de regeneració política del partit. La mateixa lectura superficial, innocent i estèril porta els reagrupats a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d’En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s’adapta als plans estrictes d’una colla de gent per moltes ganes que hi posin. Tot indica que el projecte polític de Reagrupament acabarà igual que la seva primera junta directiva, com la comèdia de Falset. I si alguna cosa no li cal al nacionalisme català és fer el ridícul.

Fer foc nou pot ser una pèssima idea si acaba servint per cremar la barraca.

Marc Arza / catalunya.ffw

Fa tot just quinze dies que parlava aquí mateix de l’assemblearisme polític, i recomanava no ser excessivament fonamentalistes tampoc en aquest tema. Com sempre, alguns dels comentaris posaven el crit al cel, però no tant per defensar el caràcter assembleari de Reagrupament com per pretendre que aquesta nova formació sigui radicalment diferent de la resta. Em sembla força absurd, i sobretot inútil, pretendre analitzar ara la crisi de Reagrupament basant-nos només en la relació dels fets puntuals, les formalitats d’uns Estatuts, les preses de posició d’uns i altres, i les sortides de to que també n’hi ha hagut per totes bandes.

Un error generalitzat en el món de la política, i sobretot en l’espai del sobiranisme català, és el de creure que hi ha una sola via, proverbial, única i salvadora, enfront d’un magma de perversitats contra les quals cal lluitar. El nostre (per uns serà Reagrupament, per altres ERC per altres CiU o per altres les CUP) és l’única força capaç de tirar endavant el país i de portar-lo cap a la seva sobirania, i la resta no són sinó traïdors, botiflers, corromputs o en el millor dels casos una colla de bufanúvols. Hi ha una sola via a seguir, i seguir cegament sense possibilitat de crítica interna, i la resta s’ha de combatre. Doncs, no. Els país avançarà en la mesura que les diferents opcions i matisos sobiranistes conflueixin cap a un mateix objectiu, que no té per què coincidir ni amb anar plegats en les eleccions ni en fer coalicions de govern. Em preocupa de certs reagrupats la seva visceralitat a l’hora de considerar infal·lible el seu líder, i de considerar la seva opció com l’única que pot representar el sentiment independentista. Igual com em preocupava quan Carretero, Carod, Puigcercós i Renyer feien aquest mateix plantejament quan compartien posicions de lideratge al si d’Esquerra. Ni Esquerra va deixar de ser vàlida de cop i volta, ni Reagrupament era la panacea de res, ni ara tampoc han deixat de tenir validesa. Ni els uns ni els altres.

S’han comès molts errors; i jo sóc especialment crític amb els d’Esquerra precisament perquè és el meu partit i per això em dol més. Entenc que per alguns Esquerra deixés de ser la seva eina per a treballar i es decidís a emprendre una nova iniciativa com la de Reagrupament; jo des d’Esquerra ho vaig saludar positivament, amb el desig que es consolidés i entrés amb força al mapa política català. Però això no és incompatible en continuar creient que Esquerra també pot ser un bon instrument per a continuar avançant. Alguns esquinçaven les cartes i passaven d’una defensa numantina de les posicions d’Esquerra, que jo també posava en dubte, a renegar-ne radicalment per abraçar  un nou fonamentalisme, ara a Reagrupament. I només cal veure com, arran de la crisi del cap de setmana passat, tornem a trobar des dels qui s’aferren al lideratge inqüestionable i idealitzat de Carretero, als qui de cop i volta han descobert en ell una mena d’Hugo Chàvez.

Carretero afirmava que les eines per a aconseguir la independència eren el de menys. I Laporta deia que es trobaria a gust a totes les opcions que tenen com a objectiu l’Estat propi. I el cert és que necessitem aquestes eines i que no podem ser alhora a tot arreu; però també ho és que totes les opcions no solament poden ser igualment vàlides sinó que són necessàries.

La retirada d’en Carretero del Reagrupament que ell mateix havia impulsat és una notícia tan recent que costa de seguir amb garanties. Hi ha molts interrogants sobre el futur de Reagrupament i les opcions d’en Joan Laporta.

- Com ho veieu?
- Que en sabeu?
- Quin futur apunteu per al sobiranisme a les properes eleccions?

Feu les vostres aportacions als comentaris i les aniré pujant al cos del post.

COMENTARIS REBUTS (16:15):

1. J. Moreno diu: