Les properes eleccions al Parlament del Parc seran claus per al futur de la nostra nació. Per primera vegada en molts anys, tenim l’oportunitat d’escollir una candidatura que desacomplexadament es compromet a declarar unilateralment la Independència de Catalunya i a encetar el procés de reconeixement internacional per part de la comunitats d’estats i de les diverses organitzacions i organismes internacionals.

En els darrers anys hem tastat la dictadura espanyola, la frustració autonomista i el despropòsit federalista amb unes quantes gotes de pluja fina, que més que refrescar-nos ens ha omplert de vergonya aliena. No hi ha res més, doncs, dins d’Espanya. És hora de buscar el nostre futur fora d’Espanya. És l’hora de l’Opció Catalunya.

Què entenc per Opció Catalunya?

En primer lloc, entenc la necessitat peremptòria, immediata, inajornable d’assolir la Independència el més aviat possible. Millor avui que demà. millor el juliol que l’agost, millor el 2010 que el 2011. La independència és una veritable urgència nacional, perquè l’espoli fiscal, l’empobriment creixent de la nostra societat té una progressió geomètrica. Cada dia 60 milions d’euros ens són espoliats. Cada dia!

En segon lloc, entenc per Opció Catalunya, la formació d’una candidatura transversal que aplegui catalans i catalanes que comparteixen la percepció que el futur del nostre país es pot decidir en els propers anys. I que aquest futur passa de forma inexorable per la Independència, com a únic plantejament que pot permetre que disposem d’aquells instruments necessaris per fer front a la degradació de les condicions materials i immaterials (culturals, socials). Un plantejament que bàsicament consisteix en la formació d’un Estat per Catalunya. Un estat independent. Una República de Catalunya, naturalment.

Per Opció Catalunya, també entenc la revitalització de l’orgull de ser català. L’autocentrament, la visió catalanocèntrica del món, que no vol pas dir que s’ignori la visió global. Vol dir que els nostres interessos legítims, de construir una societat més justa i cohesionada, més lliure, rica i plena, no poden estar subordinats als interessos forasters o aliens. I menys encara, d’aquells que ens volen pobres i dependents.

És arribada l’hora d’erradicar els plantejaments de subordinació. Catalunya necessita de totes aquelles persones que l’estimen i la volen lliure. No tenim temps a perdre. Perquè de feina, n’hi ha. I molta.

La reflexió sobre l’Espanya que convé a Catalunya ha estat una constant des de l’inici del catalanisme polític més de cent anys enrere. Una Espanya respectuosa amb Catalunya que garantís als catalans l’espai d’autonomia necessari per desenvolupar-se plenament com a poble. Aprofundint les potencialitats nacionals del país. Avui des de l’independentisme es menysprea la qüestió amb una resposta ràpida, gairebé automàtica. No ens en convé cap d’Espanya. Una mostra més de confusió entre objectiu i procés. Camí i destí. Destí manifest.

Davant l’Espanya pobra, rònega, caciquil, obscurantista, agrària i dictatorial que ofegava Catalunya i perseguia la catalanitat el nacionalisme aspirava al desenvolupament d’una societat espanyola rica, desvetllada, oberta, industrial i democràtica que sintonitzés amb els interessos de Catalunya. Una Espanya còmoda per Catalunya que deixaria respirar el país.

Però el futur no és mai tal i com l’imaginen els visionaris. Ni tan sols respecta les ambicions de mentalitats polítiques de primer ordre com les dels Srs. Prat, Cambó i Pujol. L’Espanya que el catalanisme somiava va arribar i amb ella l’autonomia i alguns passos amunt en l’escala de la sobirania. Però les resistències i l’ofeg assimilacionista no es van aturar. La força centrípeta d’Espanya ha estat una constant també en democràcia i a partir d’un cert moment va arribar a sobrepassar l’impuls centrífug del catalanisme. Quan l’Espanya borratxa de riquesa, ufanosa i neo-imperial, va prendre el relleu tota la lògica del catalanisme va fallar d’arrel.

Però la qüestió continua oberta. Més enllà de revolucions i girs sobtats del ritme de la història els catalans seguiran lligats al context espanyol en el futur proper. Quina Espanya convé al sobiranisme, doncs? La resposta el catalanisme és vàlida encara però cal afegir-hi un matís. El nacionalisme necessita una Espanya lliure i rica però no massa. Un context estatal de progrés, confortable i democràtic, però evitant les flamarades de nou ric que desperten la fam imperial adormida a l’ànima de Madrid. Una Espanya dèbil i adolorida que podria ser més a prop que no sembla.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

El poder del catalanisme és limitat i no permet condicionar el ritme polític i econòmic de l’estat espanyol. Però de tant en tant l’atzar obre oportunitats insòlites que cal aprofitar per guanyar metres en el camí a la sobirania. El país viu ara una d’aquestes oportunitats.

Després d’anys de petulància i excés Espanya es troba enmig d’un trasbals profund i radical. Una crisi d’endeutament privat que ha derivat en crisi d’endeutament públic. Fins a l’extrem que Washington i Berlín han hagut d’intervenir per forçar el President espanyol a retallar despeses baixant el sou als funcionaris i congelant les pensions. Una clatellada directa als votants socialistes més fidels. L’estat espanyol ha estirat més el braç que la màniga i necessita reduir el seu endeutament de forma accelerada però fer-ho retallant despesa complica les possibilitats de recuperació. Rebaixar el sou dels funcionaris farà caure el consum intern i la fi dels plans d’estímul i inversió incidirà en un creixement de l’atur.

S’obre un període llarg en que des de Madrid es buscaran de forma desesperada ingressos extraordinaris i hi podria haver barra lliure per a una nova onada de privatitzacions. Aeroports, ports i gestió d’infraestructures, algunes de les assignatures pendents del model econòmic català, podrien quedar resoltes si el catalanisme polític i econòmic sap aprofitar les opcions que s’obriran en els propers mesos. Empreses internacionals que inverteixin i gestionin amb criteri empresarial l’aeroport del Prat i els ports de Barcelona i València. Una privatització de les autovies espanyoles que les transformi en vies de peatge i obri la porta a la inversió privada per a la opció catalana de connexió ferroviària amb Europa. A falta d’un poder públic català el poder privat internacional és sempre preferible al control de Madrid i la porta no havia estat mai tan oberta.

L’entramat empresarial i financer de Madrid es troba en una situació més fràgil encara que el sector públic. Les tensions financeres son duríssimes i impediran que el capital espanyol pugui participar de la nova ronda privatitzadora. El terreny és obert als inversors internacionals i l’economia catalana podria ser d’aquí a cinc anys molt menys espanyola que no ho és avui.

Marc Arza / catalunya.ffw /twitter.com/marcarza

Els més exigents en qüestions d’intel·ligència i menys paciència en l’ús d’obvietats pel que fa a titulars d’un article m’haureu de disculpar. I creieu que no vull avorrir-vos, sinó que el meu objectiu és adreçar-me especialment a aquells altres lectors del Bloc Gran del Sobiranisme que encara participen de l’esquematisme tronat de segles enrere i no saben, o no poden, veure quins interessos motiven les forces que lluiten per l’alliberament de Catalunya (de les Corberes al Segura i a Maó) i quins interessos motiven les forces que pugnen per espanyolitzar-nos. Quasi mai és sentiment, quasi sempre és l’economia, ja sigui de forma conscient o alienada.

Puc entendre que no és fàcil comprendre els interessos econòmics que hi ha darrere d’imposicions que semblen lluny de l’economia. Jo mateix n’he sentit de tots colors, i lamentablement moltes opinions no emergien ni un dit de concepcions ingènues o de mites sobre l’etnicisme, l’enveja cultural i d’altres formes del vernís alienador que camufla la realitat. Diversos investigadors socials han assenyalat que fins i tot elements tan “antropològics” com la manca de tolerància front la nuesa al llarg dels segles han tingut més a veure amb els interessos de la indústria tèxtil i no tant amb costums i religions que, al contrari del que hom podia suposar, s’han adaptat en cada moment a les necessitats culturals d’aquests interessos econòmics.

La permeabilitat dels ciutadans a la manipulació ideològica dels mitjans de comunicació de tots els temps, i en tots els temps sota control dels més potentats, ha estat i continua sent l’arma més potent de l’enemic. Fixeu-vos que el darrer terç del segle passat hi va haver tal pressió mediàtica dedicada al negacionisme de la “unitat social i nacional” que vam veure com aquesta pressió actuava fins i tot com una pinça: des de la suposada esquerra negant l’obvietat de les revolucions socialistes d’alliberament nacional (us recomano al respecte l’article de Josep Guia “Sobre el nacionalisme” http://www.scribd.com/doc/26900603/Nacionalisme-Josep-Guia-1983-04MB ) i des de la dreta negant que el triomf electoral d’aquesta dreta era obra, ni més ni menys, que d’una majoria de treballadors amb llur vot alienat, que es tiraven pedres a la seva pròpia teulada triant uns diputats el principal objectiu dels quals era robar-los.

A Catalunya, com arreu, l’objectiu dels potentats és eixamplar el suport popular en favor de llurs interessos cleptòmans. Ja és normal que la classe mitjana, en estar mancada de projecte autònom, s’alineï alternativament en favor dels interessos dels treballadors i dels interessos del capital. Tanmateix, quan l’organització dels treballadors és feble, com en el cas actual, les minories financeres cleptòmanes dels consells d’administració al servei dels gran bancs tenen via lliure per influir en les classes mitjanes. Si hi afegim la circumstància que els dirigents polítics dels partits de centre dreta i de centre esquerra també treballen a favor dels gran capital, llavors s’arriba a l’estupidesa de veure com tot de petits empresaris, autònoms, botiguers… (classes populars), creient-se que llurs interessos coincideixen amb els dels seus botxins, acaben donant suport electoral a aquests partits (subordinats, com he vist, al grupet de financers que viuen de que els diners dels catalans continuïn sent malbaratats en aquest negoci ruïnós que és Espanya).

Cal recompondre la força dels treballadors per moltes raons: 1-per dotar el sobiranisme català d’una capacitat de lluita que no té la petita burgesia, 2-per continuar integrant els nou vinguts  –com estem fent des dels segles de les grans migracions occitanes-  evitant que caiguin sota influències propagandístiques colonials, 3-per evitar que les classes mitjanes s’impregnin solament amb la força mediàtica del gran capital, 4-per fer front a les retallades salarials  que proporcionen substanciosos beneficis a pocs grans accionistes alhora que provoquen greus conseqüències  a la cohesió social i nacional de Catalunya…

Alerta, que quan no ens toca directament i no passegem gaire pels barris amb els ulls prou oberts és fàcil que relativitzem la importància d’aquests efectes, però les dades són públiques: 1-Mesures anticrisi de congelació salarial, abaratiment de l’acomiadament i temporalització. 2-El model de lliure mercat ha afavorit un creixement desmesurat que només ha afavorit l’élite financera. 3-Quan la bombolla ha petat deixant endeutades milers de famílies, aquesta mateixa élite n’ha sortit gairebé indemne. 4-Tot i que durant el període de vuit anys els beneficis empresarials van augmentat un 50%, el valor de les accions un 90% i el patrimoni immobiliari un 125 %, els salaris solament van créixer un 1% i les prestacions d’atur un 4%. 5-És al col·lectiu laboral a qui li toca pagar la crisi, compensant els “desajustaments” en les economies  dels que l’han provocat, a un cost altíssim que està destrossant milers de famílies. 6-El 16% dels catalans no guanyen més que 1.823 euros anuals (si, anuals). 7-On ha anat a parar el 60% que ha crescut el PIB espanyol? No pas a les economies de la majoria social! 8-Les empreses més afectades per la davallada industrial són les PIMES. 9-Les deslocalitzacions estan donant el tret de gràcia a l’economia productiva que ens caracteritzava…

En resum: el gran capital roba a treballadors i a petits empresaris i treu un gens menyspreable rendiment econòmic del rol subsidiari que a nivell d’Estat espanyol ha reservat a Catalunya. En conseqüència no vol perdre els guanys de robar els catalans i per tant treballa sense descans contra la independència de Catalunya influint a nivell mediàtic i a través dels polítics subordinats. Les classes mitjanes li donen suport creient compartir interessos i mancades d’una anàlisi de la realitat des del punt de vista dels treballadors, que no solament són l’aliat adient en aquest context sinó que a més són la base electoral de la independència (de fet són la base electoral de tots els partits!). La causa principal és la desmobilització i desorganització dels treballadors. La conclusió és clara: no ens podem permetre estar coixos si volem guanyar la sobirania, sense els treballadors (la defensa dels seus interessos i llur participació organitzada en el procés d’alliberament), no hi ha sobirania.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

En capítols anteriors:

-El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.

L’estat espanyol, tota la seva estructura política i administrativa, ha canviat extraordinàriament els darrers trenta anys. Una metamorfosi que es pot resumir de forma prou ajustada al voltant de dos grans processos de canvi: la descentralització autonòmica i una tendència imparable a l’engreix de l’estat que ha fet que el global del sector públic passés de controlar tot just un 15% del PIB a posar les mans sobre més d’un 40% de la vida econòmica espanyola. Des del punt de vista català la jugada no ha donat massa bon resultat. Si d’una banda s’ha aconseguit una autonomia que ens permet gestionar part dels propis interessos i recursos, l’expansió continuada de l’estat ha fet que avui siguem més subjectes als designis de Madrid del que ho érem en acabar el franquisme.

Fins fa tot just tres dècades la gestió centralista dels interessos catalans no jugava a favor del país. És cert. Tampoc no comptàvem amb el contrapès de la Generalitat o amb la pressió dels diputats catalanistes a Madrid. És cert. Però la influència del sector públic era tan minsa que tot plegat acabava essent força tolerable. Si més no des d’un punt de vista econòmic. Al cap i a la fi més d’un 80% de l’economia, inclosos alguns serveis socials, es gestionaven des del sector privat o des d’això que ara en diuen tercer sector. Una llarga nòmina d’associacions, mútues i altres entitats ciutadanes. Espais de decisió que es trobaven en mans de catalans gairebé sempre ben alineats amb els interessos del país. Ara, tot i que la Generalitat administri, amb més o menys autonomia real, una part important dels recursos de l’estat, l’augment exponencial de la capacitat recaptatòria i de gestió ha fet que des de Madrid hagin augmentat el seu control econòmic sobre Catalunya provocant de retruc un dèficit fiscal difícilment assumible.

És per tot això que sorprèn que el catalanisme s’hagi centrat únicament a estirar una de les dues grans tendències de canvi, la descentralització, sense parar esment als efectes nocius per al país de l’altra gran metamorfosi espanyola, l’expansió del rol de l’estat. És evident que Espanya s’havia d’apropar als estàndards europeus construint un estat modern, però també sembla lògic que el catalanisme hauria d’haver apostat per un model d’estat espanyol més prim i menys intervencionista. Si el sector públic espanyol controlés un màxim del 30% del PIB no només es reduirà de forma significativa el dèficit fiscal sinó que els centres de decisió s’aproparien al país. Més inversions es decidirien amb criteri de mercat i sense el biaix polític que tan sovint discrimina el país.

Sense oblidar-se de continuar estirant competències seria interessant que el catalanisme s’apuntés també a retallar l’altra gran font de desequilibri català mirant de deconstruir l’estat tan com sigui possible.

Marc Arza / catalunya.ffw

El gran èxit de les consultes del passat diumenge obliga a ser molt curosos amb els propers passos a fer. A mesura que passen les hores, anem prenent consciència de la dimensió de la nostra victòria. I qui ens il.lumina en aquest procés és, naturalment, el ressò internacional que han tingut. Sense aquest ressò, estic segur que, de forma inevitable, la lectura que s’hagués fet hauria estat negativa, destructiva, derrotista. Per sort, ja no vivim als anys trenta, ni els vint, del segle passat. Som en una nova etapa, i podem llegir i saber de primera mà, allò que la resta del món pensa, o si més no, escriu i diu de nosaltres. Sempre i quan sapiguem idiomes, naturalment.

I la nostra victòria ha estat aclaparadora. No us deixeu entabanar pels ocells de mal averany. La gent civilitzada, no els nostres enemics, senzillament al.lucinen amb el que vam aconseguir diumenge passat. Un exemple d’auto-organització, d’esperit cívic, de participació ciutadana, d’ús de les darreres tecnologies, de força, d’empenta… i sense cap mena de finançament públic, si més no comparables a les eleccions o referenda “oficials”. Amb la nostra ferma voluntat d’alliberar-nos del jou, dotzenes de milers de catalans i catalanes que van tenir la sort de poder-ho fer, es van mobilitzar, van desafiar el fred, els boicots més o menys directes, les pressions, les pintades i les amenaces, i van sortir, van caminar pels carrers, van fer cap a les meses electorals i, sense cap mena de dubte, van exercir la democràcia i van dipositar el vot a l’urna.

No és cap exageració: els catalans i les catalanes som uns cracks. L´únic que manca és creure’ns-ho una mica més. Només una mica. Diumenge vam sortir molt més forts com a poble. No era fàcil. Però ens en sortirem.

Si amb aquesta migradesa de mitjans hem estat capaços d’aconseguir aquests resultats, quins serien els resultats en el cas d’un referèndum oficial, amb tots els recursos disponibles i, sobretot, amb el ple reconeixement legal, jurídic -factor aquest que portaria a participar a tots aquells que sempren busquen la seguretat de la llei i fugen de qualsevol situació que, ni que sigui aparentment, la vulneri.

Avui més que mai, penso que la Independència la tenim més a l’abast que mai. Només depèn de nosaltres. De ningú més. Podem fer tot el camí necessari fins a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), passant olímpicament dels espanyols i centrant-nos en les nostres potencialitats.

Només un cop proclamada, caldrà compartir el nostre protagonisme amb altres actors. Evidentment, amb el Govern espanyol, per tal de negociar els termes de la separació i del repartiment dels actius i del passiu. I també amb les institucions internacionals, els estats i altres actors globals, per tal que vetllin per la qualitat del procés negociador i el facilitin el màxim possible.

Però abans d’això, és evident que si de nosaltres depèn l’èxit, també depèn en gran mesura el fracàs. La unitat manifestada a peu d’urna, cal mantenir-la al preu que sigui. No es pot predicar una cosa al costat de les meses electorals i fer-ne una altra bé sigui als parlaments regionals, bé als passadissos del Congrés dels Diputats, o del Parlament Europeu o en qualsevol altre àmbit institucional. Qui ho entendria?

Tal i com m’escriu l’Eva de Torelló, fer una comparació entre Osona i el Baix Llobregat o el Garraf, implica tenir en compte les respectives realitats socieconòmiques, lingüístico-culturals, i naturalment, les dinàmiques polítiques. Salvant les distàncies, és com comparar la primera línia d’un exèrcit amb, com a mínim la segona o tercera línia de foc. per no dir, literalment, la rereguarda. Viure, ni que sigui dos mesos, a la rereguarda, s’hi està molt còmode, i el perill més important el representen els adversaris que es camuflen enmig del poble (la quinta columna, en deien durant la guerra dels tres anys. Per contra, viure en la primera línia és una batalla constant, és una garantia pr a l’enduriment de l’activista.

És per això que s’imposa la unitat per la Independència i la Regeneració Democràtica i només per aquests dos àmbits, que poden ser compartitis per una immensa part dels ciutadans.

L’hora s’acosta. Preparem-nos per al segon round, el mes de febrer, i sobretot pel del mes d’abril. Avui som més forts i portem la veu cantant en tot plegat. Hem de continuar per aquest camí. Anem bé.

“Als qui malgrat tot continuen fent camí encara

que un tram siga amb pedres a les sabates”

.

Tot sovint el debat independentista es redueix a aquesta o l’altra organització, capella, o capelleta amb discussions enceses i apassionades. Ha sigut així en el  decurs de la història de l’independentisme i res no fa preveure que canvie en els propers anys. Una història de inflamades discussions i d’una profunda estima pel país. Ben mirat, ves a saber si haguerem aguantat 300 anys d’ocupació d’una altra manera. Tanmateix ja fa un grapat d’anys, l’independentisme va fer un passet més enllà: no només es tractava d’un sentiment, sinó d’un model de país i un projecte per a la seua gent.

Una altra de les grans discussions de l’independentisme és l’articulació de les diferents part de la nostra nació. Tot sovint ho hem anat resolent amb allò  de tenim diferents ritmes i sensibilitats i és ben cert. Deixem al costat per un moment “la nació” i les passions i parlem d’oportunitats econòmiques. Es pot permetre el Principat soltar el llast de la connexió d’alta velocitat del corredor mediterrani? Ens podem permetre com a nació que als valencians ens resulte gratuit en peatges anar a Madrid i pagar una morterada de camí a Barcelona? El Principat no es pot permetre perdre un públic potencial de 5 milions de persones amb què tradicionalment ha bastit una bona part de les seues relacions econòmiques que han portat a una entesa València-Barcelona més enllà de les trifulques polítiques durant tants i tant anys. De moment per anar d’Alacant a Girona en mitja-alta velocitat cal fer el recorregut lògic: Alacant-Alcazar de San Juan-Xativa-València-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona. Permetrà el Principat doncs l’espanyolització del País Valencià amb les “facilitats que dóna Madrid” i per tant quedar aïllat de l’entrada sud a Europa?

És ben cert que els Països Catalans tot sovint tenen el turisme com a principal argument econòmic, i també és cert que en el camp de l’alimentació som molt forts. Essent així, el model aeroportuari del nostre país, ha de tenir en compte de totes totes l’aeroport de Son Sant Joan a Mallorca, un dels principals aeroports en moviment de passatgers i que podria convertir-se en una magnifica entrada de noves propostes econòmiques a casa nostra. No en va és un dels pocs aeroports que li ixen rentables a Aena, com ocorre en el cas d’El Prat, d’ahi la resistència numantina a deixar anar la gestió cap a casa nostra.

I cap al nord? L’espai català transfronterer. Un ambiciós projecte entre la Catalunya Nord i la del Sud que avança amb força i amb molts suports a banda i banda del “xiringuito mixt gendarmes-guàrdia civil” per tal de convertir aquella zona en un pol de diàleg entre un costat i l’altre de l’Albera a més de convertir-se també en un pol de tecnologia i trobar vies de col·laboració entre les diferents administracions. Serà qüestió doncs de plantejar-se com articulem tot el territori per potenciar les nostres qualitats. Al cap i a la fi, hi hauran majories però també “la pela és la pela” i vist lo vist el Principat està rodejat.

.

Aquesta setmana es commemora el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. En aquestes dues dècades han passat moltes coses a Europa. Tot un conjunt de nacions han accedit a la Independència i han construït llurs estats. I fins i tot han entrat a la Unió Europea, i a altres instàncies internacionals.

En aquests vint anys, els països que van assolir la llibertat no pensen de cap de les maneres tornar enrere. Recordo una conversa amb una col.lega bàltica, ara no em féu dir de quin dels tres estats venia, a Barcelona. Em va dir que ells associaven la Independència amb la Xarxa, Internet, etc, perquè si fa no fa van arribar al mateix moment. Em sembla que era estoniana, que són els que estan més en contacte amb els finesos, per raons culturals i lingüístiques. No cal dir que l’efecte Nòkia ha estat molt important allà. Pels bàltics, l’etapa soviètica s’associa amb l’etapa industrial, la repressió de la nació, de la llengua, de la llibertat, etc.

Si fa no fa, això és el que ara mateix ens passa als catalans. Tenim un mur, i l’hem d’enderrocar. Penso que la feina de Reagrupament, fins i tot diria la missió de Reagrupament, és enderrocar aquest mur que ens envolta i ens aïlla del món. La Independència, contràriament al que sovint es diu, no és un somni. És una necessitat material inajornable. És una urgència concreta.

En aquest sentit, penso que quan ens en deslliurem del maleït mur, al cap de molt pocs anys les nostres condicions de vida hauran canviat completament, i Espanya quedarà molt, però que molt lluny. Com ara Rússia queda dels estonians. La llibertat tot just conquerida, farà que en no més de 10 anys, siguem un poble capdavanter d’Europa. Naturalment, amb el nostre estat, la nostra justícia, els nostres fiscals -que vetllaran per l’interès general del país, no dels nostres enemics, com ara passa-. els nostres ambaixadors, els nostres generals i almiralls, els nostres esportistes olímpics, les nostres seleccions, etc. etc.

No només deixarem de perdre 60 milions d’euros cada dia (compte, només el Principat), com passa ara. És que en guanyarem molts més, i això ens permetrà bastir una societat molt més cohesionada, amb unes polítiques socials, econòmiques, immigratòries, culturals, molt més adients a les nostres necessitats més immediates.

S’haurà acabat ser el referent de la prostitució, de la mà d’obra barata, del desgavell en les infrastructures, de l’autodi, i de tantes i tantes xacres que ara ens travessen.

El mur actualment protegeix la corrupció i la dependència. Cal esbotzar-lo, com els nostres avantpassats van esbotzar les muralles de la Ciutadella, construïda per oprimir-nos. La Ciutadella d’avui és aquest nyap que es diu estatut , i hem de posar tots els esforços en dinamitar-lo perquè l’aire net i pur ventili el país.

La feina a fer és urgent, però no tinc cap dubte que amb Reagrupament, la podrem fer, i encara ens sobrarà temps per arreglar una mica el món. Quants més serem, més ràpid l’enllestirem, i més endreçat podrem deixar el nostre llegat a les generacions que ens succeiran. I més homenatges podrem fer a les que ens precediren al llarg dels 3oo anys d’ocupació estrangera. Perquè cal tenir molt clar, que sense la seva lluita, sense el seu sacrifici, nosaltres mai hauríem aconseguit la Independència.

Alguns diuen que s’han escandalitzat amb l’afer Millet i el Palau de la Música, però perdoneu que en dubti. Penso que hi ha molta hipocresia amb tot això. Molts dels que ara critiquen el que ha fet aquest presumpte delinqüent possiblement també en la seva vida tenen la seva història de corrupció i prevaricació. De fet, si no la tenen, potser serà perquè no tenen la possibilitat de tenir-la.

Desenganyem-nos. L’home, com a espècie animal gregària, ha desenvolupat igual que d’altres unes estratègies per sobreviure millor davant la competència dels seus companys. No és només una característica humana la picaresca, l’engany i el furt.  Els ximpanzés, els goril·les i altres simis també utilitzen aquest tipus de comportament per poder sobreviure millor. Qui no ha vist als documentals com se l’empesquen certs individus amb tota mena de trucs, enganys i furts per agafar el millor tros de menjar o per aconseguir el millor lloc de resguard o per poder copular?

L’home, si es donen les circumstàncies, per naturalesa actuarà igual que els seus parents, els simis. Però com que és una mica més desenvolupat intel·lectualment, actuarà amb més subtilesa i intel·ligència. A vegades nosaltres ho vestim de moltes maneres, fins i tot amb paraules grandiloqüents, però al cap i a la fi només es tracta d’això: de poder menjar millor, de tenir la millor casa per resguardar-se o simplement per poder follar.

Llegiu-ne la resta »

El gran argument del tristpartit ha estat, i de fet, continua sent, la preeminència de l’eix social en la seva acció de govern. En detriment, naturalment, de l’eix nacional. Primera reflexió: aquesta contraposició és totalment falsa, atès que els dos eixos es complementen: sense una cohesió social profunda, difícilment es podrà assolir la independència, i sense la independència, difícilment es podrà portar a terme polítiques socials cohesionadores… entre d’altres raons perquè l’espoli que patim, ens treu cada any, el 10% del PIB, una quantitat estratosfèrica a escala europea. En definitiva és allò tan vell de “caminar amb les dues cames”. Un projecte independentista ultraliberal, a banda de ser una entelèquia, només interessaria unes minories i no tindria el suport necessari per portar-se a terme. L’estat català del benestar, i si es vol, la societat catalana del benestar, només és possible si Catalunya disposa de tots els recursos al seu abast per fer una política social, econòmica, educativa, mediambiental, amb cara i ulls i no condemnada a ser una regió subalterna de la gran megalòpoli espanyola, que per altra banda, és el cul del món.

Tanmateix si examinem els resultats de les polítiques socials del tristpartit, ens adonem que són un total i rotund desastre! Ahir sabíem que l’atur registrat a les oficines d’ocupació al conjunt de Catalunya, supera les 995,000 persones, és a dir a tocar del milió. És això política social?

Uns dies abans, ens assabentàvem que la CAC és líder en Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). Més de 70.000 treballadors han estat “regularitzats” és a dir, donats pel sac. Repeteixo, la CAC líder a nivell de l’estat en EROs. És això política social?

Més. Els autònoms cauen com a mosques. Un sector de la força de treball tan important i de tanta tradició a Catalunya, podríem dir que està en perill d’extinció. És això política social?

La gran estafa de ZP i Montilla, la llei de la dependència, aprovada amb els vots favorables d’ERC, i que per altra banda és una flagrant invasió de competències de la Generalitat, no només no ha assolit els seus propoòsits, sinó que literalment ha insultat milers de persones, de famílies, concedint-los ajudes d’un euro! o bajanades similars. És això política social?

La pobresa, els desnonaments, la degradació dels serveis sanitaris (que no és pitjor gràcies als molts esforços que fan els professionals que són els que es troben en la primera línia de foc), els problemes en el món educatiu (ídem), etc. És això política social?

Sabeu què en penso de tot plegat. Que el tristpartit exhibeix el discurs de l’eix social, únicament com un espantall, o com una llaminadura a veure si els ciutadans-infants piquen, i es deixen estar de sobiranismes i independències, etc.

Bé, doncs se’l veu el llautó. El tristpartit, tots els seus components, del primer a l’últim, tenen per objectiu refermar el projecte nacional i socioeconòmic espanyol a Catalunya. Volen una “región del nordeste” a semblança de la “región murciana”, és a dir, una àrea d’esbarjo per a les classes directives i els quadres intermitjos del capitalisme espanyol. Amb camps de golf, i restaurants, milers de restaurants per anar a endrapar.

Que on mengen tres, mengen dos de puta mare!

Doncs, sabeu què us dic, que si no ens llevem aquesta neo-casta de vividors del damunt el més aviat possible potser no hi serem a temps. Que si no ens “reagrupem” tots els patriotes, és a dir, tots aquells que volem que el govern de Catalunya, la majoria de la seva societat -no unes castes, ni lobbies de la benzina, ni de res-, disposi de totes les eines que els països del nostre entorn tenen per lluitar contra la crisi, pel benestar i el desenvolupament humà, estarem condemnats a servir a uns altres. I no només nosaltres. Si no també els nostres fills i els fills dels nostres fills.

Jo no vull tenir aquesta responsabilitat en la meva consciència quan m’arribi l’hora de passar comptes.