Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.

Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.

Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.

Ocultació de delictes: l’omertà catalana

Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.

Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!

El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme

Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).

En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.

A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.

Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.

Doctor, no sé què ens passa

Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:

Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.

I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?

La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?

PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.

El proper dissabte, a les 12.00 hores de Nova York, a les 17.00 hores de Catalunya, Reagrupament es presentarà a la ciutat dels Gratacels, al seu rovell. La notícia ha atret un enorme interès mediàtic i ciutadà. Novament Reagrupament està marcant un perfil propi, innovador i engrescador. Ho va demostrar durant l’Assemblea Nacional, quan va deixar llibertat total a la premsa per seguir els seus treballs i votacions. Ho està repetint dia sí i dia també en les nombrossíssimes presentacions que es porten a terme arreu del país, i que són seguides presencialment per centenars de patriotes, i a través de la xarxa en viu per cada cop més internautes d’arreu del món. I ara, amb aquesta presentació, a la ciutat global per excel.lència. Al centre del món. No cal dir que un autonomista hauria optat per fer la presentació a Madrit. Perquè per ells és el centre del seu món. A Reagrupament, ni remòtament ha passat pel cap fer res a aquest cul del món. Que no ens esperin, o si ho fan, millor que seguin o jeguin, perquè acabaran esgotats.

Aquest acte també té un altre tret que el fa especial. Lluny d’originar-se d’una decisió interna de l’entitat, és el producte de la iniciativa individual de dos reagrupats, els quals fins i tot han assumit personalment les despeses que generarà. Aquest fet demostra clarament el tarannà dels reagrupats. Són gent activa, amb iniciativa, que tenen un desfici per fer coses, per tibar cap endavant. Són gent que tenen pressa, que els bull la sang, perquè veuen que el país està de pena i que cal fer alguna cosa per redreçar-lo d’una punyetera vegada.  Són gent amb una gran qualificació professional, capaços de desenvolupar-se en un entorn políglota com és Nova York.

En les properes setmanes, Reagrupament es desplegarà territorialment i també anirà incorporant als diferents grups de treball, persones qualificades i amb ganes de treballar pel país. De fet, aquesta incorporació és una demanda ja en el present. La gent vol col.laborar, vol dinamitzar, vol participar en primera línia. És conscient, i des d’ahir, encara més, que ens trobem en un moment crític. El sistema de la corrupció sociovergent, s’està enfonsant. Ja han començat a caure algunes peces, d’altres no trigaran a seguir-les. L’escenari per a Reagrupament és cada cop més ideal. En una paraula: Arrassarem!

Però aquest escenari interior, que és clau, naturalment, cal complementar-lo amb un d’exterior. Reagrupament no es limitarà a aquest acte inicial a Nova York. Arran de la seva celebració, ja han començat a sorgir ací i allà noves demandes de presentacions a Europa i fins i tot a altres continents més allunyats. La internacionalització de la lluita per la Independència de Catalunya és un dels objectius fundacionals de Reagrupament, i hem de tenir una presència internacional cada cop més important. Hem de prendre exemple dels quebequesos, dels escocesos, i d’altres moviments patriòtics. Mai em cansaré de dir que les primeres organitzacions netament independentistes catalanes es van crear… a Cuba. Durant molts anys, els Casals catalans a Europa i a Amèrica van representar un gran suport la lluita independentista. Indubtablement, els temps han canviat, i ara l’esforç principal s’ha de fer dins del país, però sense mai oblidar la dimensió internacional. Ara a més, tant els sistemes de transports, com les tecnologies de la informació i la comunicació faciliten el contacte entre l’interior i l’exterior. De fet, aquesta diferenciació podríem dir que ja està perdent sentit, perquè la participació en els debats es pot fer des de qualsevol racó del món amb accés a la xarxa. Molts catalans expatriats van seguir la transmissió per internet de l’acte de Lleida o el més recent de Terrassa.

Hem de construir una xarxa de suport internacional a la causa de la Independència catalana, tenint sempre clar, però, que només serem tinguts en compte pels governs estrangers si tenim un pes real a l’interior de la societat i de la política catalana. Per això, en aquests moments de desgavell per la corrupció que abasta el pentapartit, Reagrupament es converteix, sense cap mena de dubte, en la resposta necessària i ineludible per acabar amb l’statu quo pudent. Centenars de catalans i catalanes, cada setmana estan fent el pas i es reagrupen. Espero sincerament que els esdeveniments que estem vivint en aquests moments, acabin amb els dubtes d’aquells i d’aquelles que encara es resistien a implicar-se. Dinamitarem l’statu quo i amb ell la corrupció que porta associada. La Independència i la Regeneració Democràtica seran dos projectes inseparables. Us convido a participar-hi.

Per aquells que no vau poder escoltar-nos el passat dia 22 a l’acte “Cap a la Unitat de l’Independentisme“, acte que, dit sigui de passada, va ser el més exitós de la recentment acabada 41ena edició de la Universitat Catalana d’Estiu, m’ha semblat avinent, reproduir el discurs que tenia preparat. Com sovint passa, però, a l’hora de pronunciar-lo, per raons de temps, vaig retallar-lo i fins i tot vaig canviar l’ordre d’algunes de les seves parts. Si fóssim a la televisió, d’això en diríem “coses del directe“. Atesa la naturalesa de l’acte, promoure clarament un determinat projecte polític, no hi trobareu, òbviament, matisacions i sí alguns excessos, però espero que sabreu disculpar-me’ls. Som-hi doncs.

“Primer de tot, voldria agrair l’assistència de tots vosaltres. Aquesta presència massiva certifica el que està passant les darreres setmanes en els actes organitzats per Reagrupament, i que es repetirà encara amb més intensitat, no tinc cap dubte, en els propers del mes de setembre. També he de dir que, malauradament, no puc entendre que determinats companys independentistes -molt revolucionaris, això sí- prefereixin escoltar en Maragall que no escoltar altres independentistes.

En segon lloc, vull agrair els companys del Partit Republicà Català, els organitzadors d’aquest acte, per haver-me convidat de nou. Ja ho van fer l’any passat. I ara hi han tornat. Senyal que quedaren prou satisfets llavors, perquè no penso que siguin massoquistes. He de dir que el PRC ha donat un gran exemple de generositat, quan va decidir apostar clarament per participar en l’impuls d’una candidatura independentista transversal, sense posar condicions prèvies. Tota una lliçó de patriotisme i dignitat.

Malgrat que soni a tòpic, estem vivint moments històrics. Els índexs de confiança o de satisfacció, en els polítics catalans “oficials”, segons els baròmetres igualment “oficials”, són baixíssims. Per altra banda, estem assistint a la mort política de l’autonomisme, que quedarà plenament certificada quan coneguem la sentència del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, penso que es dibuixa un escenari que recorda, salvant les distàncies, a tres etapes històriques claus del moviment catalanista.  Em refereixo als períodes que van marcar l’aparició de la Lliga Regionalista (1905-1908), el d‘Esquerra Republicana de Catalunya (1931-32) i, fins i tot, el de la pròpia Convergència i Unió (1978-80). En tots tres processos, forces de diferents procedències ideològiques van arribar a la constatació que calia unir esforços per tirar el país endavant mitjançant la unió i la formació d’un front polític que fes un pas en el procés de reconstrucció nacional. I el feren. I Catalunya, en tots tres moments, en sortí beneficiada, si més no, en termes generals.

Fixeu-vos que en tots tres casos, l’èxit electoral de l’aposta fou immediat. Penso que ara ens trobem en una tesitura semblant. L’únic que ara, el pas endavant que cal fer, és el de l’assoliment de la Independència. És a dir, és el pas clau per esdevenir un país normal, un país sobirà, amb un estat propi.

D’aquí dedueixo que de cara a les eleccions del 2010 -perquè estic segur que l’actual govern no avançarà les eleccions, ni que sigui per esgotar el seu mandat…i les nòmines corresponents- la presència d’una candidatura independentista transversal ha de ser clau per fer aquest pas endavant definitiu. I també, per evitar que es facin passos enrere, que tindrien unes conseqüències molt negatives.

Perquè hi ha algú que dubti que, si sumen, espero que no, però que si sumen, el tercer tripartit està cantat? Oi que no? Si ni se n’amaguen, ja. Està claríssim que si poden, el tornarar a fer.

Perquè, encara que sigui difícil, algú dubta que si els partits espanyols (PSOE i PP) si sumen al Parlament del parc, farien un pacte “a la basca”? Ningú no ho dubta. Hi ha molts poders fàctics que només de pensar-hi ja perden l’oremus. Per sort, aquesta possibilitat, és remota. Però teòricament és possible.

Perquè hi ha algú que dubti que si sumen, esperò que no, però si sumen, CiU i PP, tindrem un nou “Pacte del Majèstic” posat al dia? Jo no ho dubto. I més en un context, de creixement del vot pepero.

Per evitar tots aquests escenaris, la millor garantia és donar suport a una opció transversal que posa l’accent en la consecució el més aviat possible de la independència i que no aspira a perpetuar-se en la “gestió de l’autonomia”.

La consecució d’un ampli suport electoral és un element clau per legitimar el procés independentista, tant a nivell intern, com sobretot de cara a la resta del món (Estats Units, Unió Europea, l’ONU, etc.).

I naturalment, queda un darrer escenari. El de la sociovergència. Aquest només el podrem evitar si aconseguim, perquè no? (que deia en Roca reformista) la majoria absoluta. És un objectiu difícil, però qui apostava per la Lliga, per ERC o per CiU mesos o, fins i tot, setmanes abans de llurs respectives, i cabdals, victòries? Ni el quico!

Així, doncs, faig una crida a participar i a implicar-se en aquest procés de construcció d’una candidatura independentista transversal, que actualment impulsa Reagrupament. No tinc cap dubte que al llarg de les properes setmanes, moltes de les precaucions que encara tenen molts ciutadans, patriotes sincers, s’aniran esvaint. Com a país, com a societat, com a persones, no podem continuar suportant l’escenari actual. La Independència i la correlativa regeneració política que comportarà -en allunyar-nos de la corrupció generalitzada de la política espanyola- són les bases per a la construcció d’una societat més lliure i més justa. Més cohesionada.

Per acabar. No podem destriar els dos eixos, com algú ha fet. Sense la Independència no hi ha possibilitat de fer polítiques de cohesió social, perquè no es tenen els estris que les fan possible (l’estat, el pressupost, etc). Sense un projecte cohesionador que arrossegui molts ciutadans, difícilment, obtindrem una majoria suficient per aconseguir la Independència, perquè no serà un projecte engrescador i solidari.

Moltes gràcies!”.

Avui començo l’article de forma especial, recordant que és el número 53 de les meves contribucions, vol dir que fa un any que vàrem començar a escriure el Bloc Gran del Sobiranisme. Una experiència que ha estat, que és, molt interessant i enriquidora. No puc oblidar que ens ha posat a molts de nosaltres en contacte virtual, però en alguns casos també hem tingut l’oportunitat de trobar-nos físicament. Per altra banda, d’aquest Bloc Gran s’han derivat accions transcendents, espero, per al moviment independentista del nostre país. El meu agraïment a David Morgades per aquesta iniciativa.

L’article d’avui serà volgudament concís. Fa uns dies, el 20 de juny, vaig escriure Renúncia, on explicava les raons per les que deixava una militància de vint-i-cinc a CDC. Van sortir titulars diversos que deien que trencava el carnet i coses així. No, no he trencat cap carnet, l’he guardat amb afecte, el que tinc per CDC i la seva gent després de tants anys, simplement no coincideixo en algunes coses i vaig preferir fer el que he fet, amb un gran neguit, sense cap rancúnia i esperant que el desig d’independència de molts militants de CDC ens torni a unir.

Després del no sé si immerescut ressò del meu nom a causa de la Manifestació a Brussel·les, era inevitable que alguns diaris en parlessin. Tot i que sempre intento ser clar i defujo la retòrica o el llenguatge confús, potser no ho he sabut fer prou bé i un parell d’entrevistes, una a El Punt (La independència és possible) i una altra a El Triangle (La Casa Gran i un menys) han generat un seguit d’opinions sobre si faré o hauria de fer. Voldria en aquest article clarificar la meva posició.

D’antuvi dir que el 17 d’abril vaig escriure en aquest Bloc Gran Independència 2714, un article que, per casualitat, va coincidir amb la publicació al diari AVUI de l’article Patriotisme i dignitat signat per Joan Carretero. Les diferències entre nosaltres són moltes, ell és un home públic reconegut i carismàtic, jo simplement escric en aquest Bloc Gran, però la coincidència en els objectius és total, podeu rellegir els articles. Jo deia aleshores: No creieu que és l’hora de la unitat nacional per aconseguir la independència? Ho escrivia aleshores i ho he vingut defensant i mantenint durant totes aquestes setmanes. Tindria doncs lògica que jo no treballés en el mateix sentit i intentés altra cosa que la unitat de tots els independentistes?

M’han preguntat si soc, vaig o m’apunto a Reagrupament, la resposta, No, seguida d’uns aclariments necessaris. Ara no és el meu moment, però en cap cas faré res per competir sinó per aconseguir que l’opció política que defensa Joan Carretero i que jo mateix defenso sigui cada vegada més gran i ho faré sense cap mena d’interès personal. Cada vegada que em pregunten alguna cosa relativa a llistes electorals i coses d’aquestes contesto que si cal aniré a la llista per Barcelona en el lloc 85è d’una coalició per la independència, sense defugir cap campanya. Soc feliç a la Universitat de Barcelona, amb els meus estudiants i intentant ajudar-los tant com puc, és el que m’agrada. Descarteu doncs qualsevol rivalitat i afegiu col·laboració. I afegiu respecte i reconeixement per la feina que desinteressadament i pel bé de Catalunya està fent Joan Carretero.

Si tant valoro aquesta tasca, per què doncs no hi soc ara? Molt senzill, o no. Crec que l’opció final ha de ser guanyadora i, com dic a alguns companys, assolir la xifra de 27 diputats. Fer-ho vol dir que persones tan respectables i patriotes com Santiago Espot també han de ser-hi, Catalunya els necessita. Jo no vull imaginar unes eleccions sense que les diferències, si hi fossin, facin insalvable la unió d’aquests patriotes. Però no només ells, altres com alguns de l’òrbita de CiU han de ser-hi també. Alguns ja s’han sumat al seu projecte de Carretero, altres són encara reticents amb ell. La meva vanitat que no desig de poder, a tots ens mouen coses així, se sentiria satisfeta si pogués col·laborar en aconseguir aquesta unitat, aquesta força i crec que ho faig millor des d’on soc ara. M’equivoco? No ho sé, però tingueu clar que el dia definitiu seré on haig de ser.

Crec, a banda, que em toca esperar per veure les reaccions que es produiran quan el model de finançament sigui definitiu i, si arriba, també la sentència del Tribunal Constitucional. Quan arribi aquell moment els políticament més propers saben que em trobaran on toca.

Per tant, anem consolidant posicions, anem aclarint les coses, fem caure els petits envans que no murs que ens separen i apleguem els nostres esforços: Si sumem, guanyem.

I ho hem de fer amb contundència. El tripartit és mort, no sumarà, no ho dubteu. Amb 27 diputats independentistes les diverses sumes ens porten a una opció que el president espanyol beneirà i que em fa pànic. L’opció viable, la que realment m’amoïna és la sociovergència. Aquest és l’escenari més probable i hem de saber realment on està l’autèntic risc per Catalunya i tant de bo m’equivoqui.

Us demano doncs que no deixeu que posin en boca meva el que no he dit ni que vegin fantasmes que no hi són. Jo no dividiré. Uns ho faran de bona fe, altres perquè ens voldran atacar subtilment. Ni cas, és un prec. No sé si seré ara pedant, però no em considero ruc i tampoc tinc altra ambició que la petita vanitat de contribuir a la unitat dels independentistes de Catalunya. Si sumeu tot això deduireu que no faré res que posi en perill aquesta unitat.

Ara mentre les associacions i agrupacions es preparen per al gran moment seguim fent feina de suport, de mobilització. Preparem la Marxa de les Torxes per al 10 de setembre i els que ho pugueu fer col·laboreu amb la rebuda que la gent de 10Mil a Cardedeu està preparant per rebre el Tour de França, mostreu en els punts claus del Tour que “Catalonia is not Spain” i “We want a Catalan State”.

Si sumem, guanyem!