No hi ha més cera que la que crema. I avui en dia, si es vol ser al mapa, cal comptar amb la complicitat dels Estats Units. De fet, això ja fa temps que és així. A no ser, és clar, que et vulguis convertir en una República Islàmica, en una autarquia comunista nuclearitzada, com la de Corea del Nord o, més darrerament, en aquest experiment que diríem encara no ben bé consolidat, que és la República Bolivariana.

Compte! He dit complicitat, no dependència o subordinació. No estableixo un determinisme o un seguidisme total i absolut. Per complicitat, entenc una actitud no antagònica, de col.laboració en determinades àrees estratègiques. No suposa un enamorament boig. Tot i que tampoc el priva.

Catalunya ha de desenvolupar una autèntica amistat amb els Estats Units. De fet, les condicions objectives hi són. Unes són de caràcter històric. No debades el Consolat General dels Estats Units a Barcelona va ser inaugurat el 1797, compta doncs, amb més de 210 anys d’història, i això el fa, naturalment, un dels més antics de tot el Món. Per altra banda, entre 1874 i 1881, es publicaren a la ciutat de Nova York 73 números de la revista La Llumanera de Nova York, en català.

Però naturalment, les raons de més pes, són de caràcter polític, estratègic i econòmic. Les de caràcter polític es refereixen a l’actitud tradicionalment oberta dels Estats Units a totes les independències que s’han donat als darrers 200 anys. I això no és casual. Ells mateixos són producte d’una Declaració Unilateral d’Independència. De manera que negar aquesta possibilitat a una altra nació, seria com negar la pròpia història. De fet, la immensa major part dels actuals estats, són el producte de declaracions d’independència unilaterals, de manera que aquest és el procediment més comunament utilitzat quan un poble, una nació, decideix esdevenir lliure i independent. La Constitució Americana, encara vigent, ha inspirat dotzenes de Constitucions posteriors, i no és cap secret, ans ben al contrari, també ha inspirat la redacció de la Constitució de Catalunya.

Les raons estratègiques són diverses, però em centraré en dues que considero clau. La primera és que la Independència de Catalunya tindrà un impacte notable en la lluita contra la delinqüència internacional, tant de caràcter integrista com mafiós. M’explico. Espanya, en el seu inútil intent de mantenir la seva integritat territorial a qualsevol preu, esmerça una enorme quantitat de recursos humans i materials a combatre els moviments independentistes. És a dir, a un tema que, en termes de política internacional, es considera un afer intern o domèstic. Són recursos que, en conseqüència, no es dediquen a combatre allò que realment preocupa a la comunitat internacional que és la criminalitat transnacional, les màfies, les xarxes de terrorisme religiós de diversa mena. Això suposa que per aquestes organitzacions criminals, l’Estat espanyol actual és un autèntic paradís. Una porta d’entrada, per on infiltrar-se al cor d’Europa i fins i tot saltar als Estats Units. Com ja va passar amb els atemptats de l’11-S. D’aquesta manera s’entén perfectament que molts oficials dels serveis d’intel.ligència americans es queixin que els seus col.legues espanyols no fan prou per combatre les xarxes del terror i de la delinqüència internacional, perquè estan massa encaparrats en els seus problemes domèstics. En definitiva, això converteix l’Estat espanyol en un problema per a la comunitat internacional. En la baula feble del sistema global de seguretat, que més ràpidament i més fàcilment es pot trencar . I això, naturalment, qui més ho sap, són els propis criminals. No és d’estranyar que quan un mafiós o un criminal de guerra vol amagar-se, no poques vegades tria l’Estat espanyol per fer-ho. En definitiva, la comunitat internacional en general, i els Estats Units en particular, es trobarien molt més segurs si els espanyols dediquessin el cent per cent dels seus recursos disponibles a combatre el mateix enemic. Però això només serà possible, quan l’independentisme català i d’altres deixin de ser una prioritat per Espanya. I atès que aquest no sembla pas disminuir en importància, ans ben al contrari, l’única manera pragmàtica d’acabar amb el tema, des d’una òptica global, és fomentar la Independència de Catalunya d’una punyetera vegada. Fins i tot, com aquell qui diu, malgrat els catalans (ep, espero que no!).

L’altra raó estratègica que considero important és que la Independència de Catalunya tindrà un efecte desestabilitzador del principal adversari que no enemic, dels Estats Units. Una desestabilització potser moderada, però amb això ja n’hi ha prou. Em refereixo, naturalment a França. Sempre he considerat que, a banda dels propis catalans, el principal obstacle per la Independència de Catalunya, ha estat i és França, més que no pas Espanya. Ho va ser de forma directa el 1659 i el 1714, on va intervenir militarment. I ho va ser de forma indirecta entre el 1936-39. França sempre ha jugat contra Catalunya, perquè sap que la Independència de Catalunya té conseqüències immediates en la seva pròpia integritat territorial. I no em refereixo únicament a la Catalunya Nord, naturalment. Em refereixo, per exemple, a Occitània, amb la qual tants lligams ens uneixen. Des d’aquest punt de vista, els Estats Units veurien amb bons ulls un estat que sense ser necessàriament anti-francès, si que representés un contrapunt  a l’hegemonia francesa en el Mediterrani occidental, situat, precisament en el seu backyard.

És per aquestes raons polítiques i estratègiques, que naturalment s’haurien de desenvolupar molt més, que considero que l’independentisme català ha d’adreçar-se de forma preferent als Estats Units com a cercar la seva complicitat. És una aposta perfectament realitzable, sobretot si som capaços de transmetre que la nostra Independència s’adiu amb els seus interessos en aquests àmbits.  I en d’altres, com l’econòmic, dels qual me n’ocuparé en un proper post.

El PSC va saber sintonitzar amb les fòbies dels catalans en aquell cartell electoral que unia les cares d’Aznar, Bush i Berlusconi. El President Bush no ha estat massa popular a Catalunya i no és estrany, es tracta probablement del pitjor President americà de la història. El cert és que l’antiamericanisme és hegemònic a Catalunya. Les multitudinàries manifestacions contra la guerra de l’Iraq, amb la participació entusiasta del govern actual, en són un bon exemple. Els informes del consolat de Barcelona ho deuen detallar pou bé i és segur que el nostre país apareix marcat en vermell en algun mapa del Departament d’Estat. Val la pena pensar-hi ara que patim un brot d’obamisme papanates i convidem el nou President americà a visitar la Generalitat.

Si com a país aspirem a tenir un paper més rellevant en l’escena global, si pretenem aprendre a gestionar les relacions internacionals d’un estat, hauríem de ser conscients que fins ara hem suspès amb molt mala nota. Haver estat una simple regió d’Espanya durant tres segles passa factura. Els Estats Units són el país més poderós del món i a qualsevol nació, amb estat o sense, li convé tenir-hi una bona relació. Una relació que va més enllà de qui hi governa i dels interessos d’uns i altres a curt termini. No és obligatori, també podem optar per fer de francesos i situar-nos en l’antiamericanisme de forma oficial però vista la rigidesa amb que Europa tracta els “regionalismes” no sembla massa intel·ligent. Ara, el que no té cap mena de sentit és ser el racó més antiamericà d’occident durant vuit anys i pretendre després que el President Obama ens faci una visita i reconegui el valor de la catalanitat. Amb aquestes filigranes fem el ridícul davant del món.

La cosa és seriosa perquè aquesta incapacitat per a manegar el nostre petit espai de política internacional (l’afer Noa n’és el darrer exemple) demostra que som a les beceroles de la gestió política amb majúscules. Si des del sobiranisme aspirem a rebre la confiança dels catalans per a gestionar espais més grans i rellevants de la vida del país haurem de ser capaços de fer-ho bé. Millor que els espanyols. Per treure tot el partit a la Generalitat i aconseguir que els catalans confiïn en el sobiranisme ens cal pensar com un estat i actuar com un estat. Una manera de fer que combina malament amb l’amateurisme de la classe política i l’infantilisme bonista de la progressía. I encara més enllà, si algun dia hem de buscar el suport del món en el conflicte amb Espanya se’ns exigirà seriositat i consistència. Pensar com un estat, actuar com un estat, implica moure’s per interessos i no per simpatia política. Enfortir la relació amb els Estats Units més enllà de qui hi governi. Empassar-se les pròpies preferències i convidar el President Bush a visitar Barcelona quan ningú no el volia en aquest racó d’Europa. No hauria vingut, no som ningú, però potser ens hauríem començat a guanyar el respecte del consolat americà de Barcelona i veurien la Generalitat com alguna cosa més que un circ de tres pistes amb un enorme pressupost. Ara mateix la nostra invitació al President Obama arriba a Washington amb un post-it on hi diu: don’t even think about it!

Marc Arza / catalunya.ffw

La setmana passada parlava de la superfície de Catalunya. Aquesta setmana toca parlar d’un dels altres paràmetres bàsics, la població. Al cap i a la fi, el que importa d’un país és la gent. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’Idescat, a Catalunya el 2008 hi havia oficialment 7.364.078 habitants. Si anem al rànquing d’estats per població de la Wikipedia en anglès, això ens situa en la posició 98 d’un total de 223. Tenim 97 estats per davant i 125 per darrera. Tenim més estats per sota nostra que no pas per davant. I en relació a la setmana passada, passem de la posició 139 per superfície a la 98 per població.

Si mirem els estats de la nostra dimensió, veuríem que no seriem un estat independent tant estrany:

• Europa: Hongria (10 milions), Bielorússia (9,7 milions), Suècia (9,3), Azerbaidjan (8,6), Àustria (8,4), Sèrbia (7,8), Suïssa (7,7), Bulgària (7,6), Dinamarca (5,5), Eslovàquia (5,4) i Finlàndia (5,3).

• Resta del Món: Bolívia (9,9 milions), Hondures (7,5 milions), Israel (7,5), Líbia (6,4), Paraguai (6,3), Jordània (6,3), El Salvador (6,2) i Nicaragua (5,7).

I encara hi ha estats per sota dels 5 milions d’habitants prou coneguts: Noruega, Croàcia, Irlanda, Emirats Àrabs Units, Geòrgia, Costa Rica, Nova Zelanda…

Cal dir que si considerem el llistat de la setmana passada, per superfície, la nostra superfície donaria per a fins 23 milions d’habitants (Taiwan), 16 milions (Països Baixos) o 10 milions (Bèlgica). Òbviament tindríem una dependència exterior o tecnològica major encara (dessalatge d’aigua, producció d’energia i aliments…), a banda de l’impacte sobre el medi que tindria (havent transformat el Vallès en una gran urbanització…).

De tot plegat es pot veure que l’estat català inicial se situarà a la taula mitjana del concert mundial pel que fa a població. Un altre tema seria si tota la població actual tindria la ciutadania catalana, o si en l’altre extrem seríem una mena d’Andorra gegant (menys nacionals que no pas residents estrangers). Vull dir, que si quan arribi la independència i s’hagi de triar lliurement la nacionalitat, o catalana o espanyola, hi hauria o no un segment important de la població que triaria romandre amb la nacionalitat espanyola i continuaria residint a Catalunya sense més grans problemes (tot i que amb les limitacions pròpies de la Unió Europea pel que fa a viure al país del qual no som nacionals). Se’ns dubte una línia de reflexió intel·lectual digna de ser explorada.

La nostra lliga

Així doncs, si ajuntem els estats esmentats fins ara, obtenim aquesta lliga on jugarem:

Hongria, Bielorússia, Suècia, Azerbaidjan, Àustria, Sèrbia, Suïssa, Bulgària, Eslovàquia, Finlàndia, Bolívia, Hondures, Israel, Líbia, Paraguai, Jordània, Nicaragua, Dinamarca, Països Baixos, Moldàvia, Bèlgica, Albània, Eslovènia, Taiwan, Armènia, Macedònia i el Salvador.

I a més, en ambdós paràmetres considerats fins ara (superfície i població) aquests estats coincideixen i per tant és on ens hauríem de fixar més:

Dinamarca, el Salvador, Israel i Suïssa

Què fan ells? En quina lliga juguen? Qui són els seus aliats geopolítics? I els seus enemics? En què es basen les seves economies? Són respectats internacionalment? Tenen capacitat d’influència mundial? Són coneguts els seus països per la població d’arreu del món?

La propera setmana més paràmetres.

Anava a comentar això de la manifestació de l’Òmnium però, vaja, tot el que pugui dir jo ja ho han dit altres, i millor. Només diré que quan vaig sentir les paraules del president Maragall en què afirmava que s’havia de fer una manifestació com la del 79 vaig pensar que hi ha molta gent que viu ancorada en el passat i no s’adonen que no poden anar repetint-lo. Això ja no serveix. Òbviament el país no és el del 79 i hem cremat unes quantes etapes pel camí.

Llívia

A més, sobre això hi ha una segona reflexió. I és que tot i comprant l’Avui tots els dies aquí a Llívia, no em puc pas considerar informat sobre l’assumpte. M’agafa de vacances i amb la connexió a Internet esporàdica. I això m’ha fet adonar inesperadament la meva dependència actual de la xarxa per a estar informat avui dia. Amb un mitjà clàssic ja no basta. Has de tenir els teus diaris digitals de referència, els teus blocs, els teus mitjans internacionals, la Wikipedia, el Huubs i el Google (el News, el cercador de blocs i el cercador tradicional). Si no, avui dia no et pots bastir una opinió el més acurada possible. Els periodistes dels mitjans tradicionals també haurien de reflexionar-hi. Jo pago 1,10 EUR cada dia per a estar informat, i no m’informen com cal. Com ens limitaven la informació abans d’Internet!

Per cert, al final no vaig poder anar a l’acte de Reagrupament a Puigcerdà. M’hagués agradat però vaig tenir una recaiguda del refredat arran de la pujada al Canigó el dia anterior i no estava en condicions.  Entre d’altres coses m’hagués agradat demanar-li a en Carretero com és que pertot arreu de Puigcerdà posa Bourg-Madame per a referir-se a la Guingueta d’Ix, quan hi ha un decret de la Generalitat que  obliga a posar-ho en català i a més resulta sorprenent en un municipi governat per independentistes. Al cim del Canigó una anècdota. Vaig fer unes quantes fotos a un grup de catalans que venia de Camprodon. Un cop fetes les fotos, vaig agafar un dels bastons, vaig treure l’estelada que sempre porto a sobre quan pujo un cim, la vaig lligar al bastó i vaig demanar al grup si ara ens podien fer la foto a nosaltres. Resposta: “Coi, haver avisat que portaves una bandera catalana!”. Així que vaig haver de tornar-los a fer un parell de fotos del grup amb l’estelada, sota la mirada de francesos i altres catalans més tímids. L’anècdota serveix per a mostrar que hi ha catalans que no fan bandera de l’assumpte, però que quan veuen una estelada, s’hi apunten immediatament i sense cap problema.

I escrivint això em recordo d’una segona anècdota. En Miquel Català, el de la traducció del web del Parlament Europeu, va passar per Llívia en la seva ruta en bici que està fent pel nord del país, incloses Andorra i la Catalunya del Nord. Es va quedar a dormir una nit a casa, i vam poder veure el nou remolc de la bici on duu les coses. Resulta que els remolcs de bici han de dur una banderola obligatòriament. Ell va posar, per tant, una estelada petita (la del centenari) com a banderola. Ens explicà la complicitat que generava entre els conductors a la carretera i la gent que trobava pels indrets on s’aturava a descansar. De fet, quan estàvem a l’església de Llívia es va apropar una persona per demanar-li on l’havia comprada.

L’establishment unionista pretén fer creure que aquesta bandera és quelcom radical i que divideix. La realitat, però, és fàcilment comprovable: crea simpatia i adhesió entre els catalans, i és autoexplicativa davant els nombrosos visitants estrangers del país.

Els “primers”: la farmàcia de Llívia

En un apunt anterior ja vaig criticar el nacionalisme català. Entre d’altres coses pel que m’ha passat a Llívia. Resulta que molta gent ha sentit a dir que a Llívia hi ha la farmàcia més antiga d’Europa. Així que quan arribes a Llívia el primer que fas és cercar aquesta farmàcia. Després va i veus que està tancada per obres, i que no fa cap pinta de farmàcia, sinó de museu. Finalment la gent del poble et diu que està tancada des de fa un any i mig i, el més important, que fa molts anys que no era pas farmàcia. La Viquipèdia ens diu que va deixar de ser farmàcia el 1942.

Clar, jo entenc que la gent entén que quan hom parla de la “farmàcia més antiga d’Europa” es refereix a una farmàcia que encara funciona. Perquè clar, si ja no funciona i pensem que una farmàcia del XVIII no podia vendre més que herbetes i remeis casolans, és lògic pensar que a la mateixa època segur que havia per Europa un establiment d’aquestes característiques, del qual encara trobaríem l’edifici o les ruïnes. O fins i tot abans: Imperi Bizantí, els estats italians renaixentistes, al Sacre Imperi, etc. Segur que n’havia d’haver com a mínim un.

La mania del nacionalisme català a dir “el primers d’Europa” o del “món”. Importa? Igual que la comparació amb Madrid. Tant costa dir que és el primer de Catalunya o els Països Catalans i sentir-nos igualment orgullosos? No veig que Catalunya avui dia pugui jugar a ser el primer d’Europa o del Món en cap cosa. Avui dia això requereix un bon sistema educatiu (que no tenim), un bon incentiu a creadors, emprenedors i empresaris (que no tenim), una força laboral altament qualificada i motivada (que no tenim) i una comparativament forta inversió privada i pública en R+D+I (que tampoc tenim). I encara que és complís, crec que el país no pot aspirar a jugar la Lliga de Campions. Bàsicament per demografia i extensió. La de Campions està reservada als EUA i la Xina fonamentalment, posteriorment afegint-hi la UE en el seu conjunt, Índia, Rússia, Brasil i Sud-àfrica bàsicament.

Ens hauríem de conformar a fer les coses bé i viure en la millor societat possible, sent conscient de quina posició ocupem en el món actual i què hi podem aportar. Sense comparar-nos amb països que ni geopolíticament ni econòmicament podem comparar-nos. Hem d’identificar la nostra lliga i jugar-hi. Perquè clar, quan després anem pel món dient que “vam ser els primers” en tal o qual cosa, fem una mica el ridícul. Començant perquè la majoria de coses que passaren i s’inventaren a l’Europa de l’Edat Mitjana ja havien passat a la Xina de mil cinc-cents anys abans, la dels Set Regnes.

En tot cas, una de les coses que està guanyant ideològicament l’independentisme és la constatació del país que tenim, la voluntat de ser millors aprenent dels exemples internacionals que tenim i la intenció, i  gosadia per tirar-ho endavant. Falta molt poc per a què l’independentisme esdevingui l’única opció social i política que ofereixi un futur acceptable. Al final el que importa és el futur, no pas el passat aquest nacionalista.

Una de les coses que de seguida t’adónes quan vius fora de Catalunya és que no existeixes.

Lluny de casa, en un altre país els catalans no existim, som només espanyols i punt. Per qualsevol paper o document que necessitis has de mostrar el teu carnet de ciutadà espanyol.  Per a comprar un bitllet d’avió, per a llogar una casa o un cotxe, per a obrir un compte al banc…etc per tot arreu has d’anar dient que ets espanyol.

Però també per a la immensa majoria de la gent quan et pregunten d’on ets, jo moltes vegades contesto de Barcelona per ser una ciutat ben coneguda internacionalment, molts responen, Ah español!. No us podeu imaginar la ràbia que fa i el cansat que és sempre respondre: No, sóc català i els catalans no som espanyols. Molts en aquests casos reaccionen amb un somriure de condescendència que no saps si és que s’està rient de tu per ser-ho o se’n fot del que encara hagi algú en ple segle XXI que vagi reivindicant aquestes coses que ells consideren del passat. A la feina, a l’escola dels fills, al barri, per tot arreu, has d’estar constantment reivindicant la teva identitat.

Llegiu-ne la resta »