Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.

Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.

Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.

Ocultació de delictes: l’omertà catalana

Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.

Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!

El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme

Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).

En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.

A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.

Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.

Doctor, no sé què ens passa

Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:

Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.

I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?

La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?

PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.

L’altre dia vaig escoltar el Josep Cuní a TV3Cat i explicava que en Millet pagava l’Internet de casa seva amb els diners de la fundació. Ho explicava com si fos quelcom escandalós mentre per la pantalla sortia una factura que pujava a uns 90 €.

Sens dubte que és reprovable i punible que fes això, però m’agradaria que fessin la mateixa investigació als polítics. No voldria amb aquesta proposta, que és penses que estic en contra de la política i dels qui volen dedicar una part del seu temps a ser polític. Del que estic molt en contra és de la impunitat que molts polítics tenen mentre utilitzen la seva posició per enriquir-se o enriquir la seva família, amics i coneguts. Que ho intentin alguns no ens hauria d’estranyar, és la condició humana, però que la societat ho trobi normal, això sí que no és acceptable des de cap punt de vista. Penso que en Millet només feia el que veia que feien els altres, però va cometre un error greu, no tenir carnet d’un partit dels que actualment són al Parlament, i si potser millor del PSC-PSOE.

Llegiu-ne la resta »

Divendres al matí m’aixecava i després de pujar al terrat de casa, seure-hi en posició de lotus mirant cap on s’alça la muntanya de Montserrat (des de casa no la veig), esperava que arribés el primer raig de llum per rebre’l santificat i així alimentar el meu ego. En sortir de casa, ja il·luminat, llegia un article del diari AVUI signat per Alfons López Tena: Consultes dinamitades. L’article em recorda a aquell tros de l’evangeli en què Jesús expulsa els mercaders del Temple. L’acaba amb un bíblic consell:

Alcalde Móra, regidor Ximenis, diputat Bertran, conseller Bassols, degana Paluzie, i persones de bona fe entabanades per les plataformes tòxiques: allunyeu-vos-en i denuncieu-les. No oblideu la sura de l’Alcorà que defineix l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat.

Potser això ens ha de fer reflexionar sobre el submón de la política. No sé si estic prou capacitat per captar el profund significat del missatge i treure’n les oportunes i necessàries lliçons. Jo no pertanyo a The International High IQ Society, sóc un català de la pila, amb carrera, sí, però això no vol dir res, em costa entendre les estratègies i subtileses dels membres o d’aquells que s’han guanyat el dret de pertànyer a la Mensa. Disculpeu-me per la meva gosadia en fer aquesta reflexió.

És obvi que durant aquestes darreres setmanes el moviment independentista està vivint en una certa ebullició, que fins on arriba el meu intel·lecte, la trobo normal. Quan es juga a fer política reps directament aquella porqueria habitual en el submón polític, allò que es veu menys i que només sura en moments sublims.

Ara estem veient tot un seguit de moviments partidistes dissenyats per alguns que quan van al llit dubten si sentir-se la reencarnació de Pelòpides o la d’ Epaminondes. Per molt que alguns s’entestin en qualificar-los d’estratègics, es queden en un pur tacticisme. No cal que vulguin jugar a soldadets amb nosaltres.

Ha plogut molt des d’aquelles manifestacions unitàries convocades per la PDD i Sobirania i Progrés, a les que es van sumar entusiàsticament els partits polítics.

Quan el 7 de març vàrem anar a Brussel·les, els partits polítics catalans hi van adoptar posicions diferents. Per una banda ERC s’hi va sumar amb el suport explícit de la direcció mitjançant la figura de Pere Aragonès, mentre que CDC i UDC hi van participar d’una forma molt més laxa. Jo que era militant de CDC no vaig rebre cap suport explícit ni cap anunci sobre la manifestació a través del partit tot i que molts militants van col·laborar en la seva difusió i organització, entre ells Àngel Colom, Carles Llorens i el mateix Alfons López Tena. En certa manera creien tots que aquella manifestació no afectaria excessivament l’acció política dels partits a Catalunya.

Però vet aquí que des de Deumil.cat juntament amb Catalunya Estat Lliure (CEL) vam promoure a Brussel·les mateix, com corresponia fer a dues plataformes tòxiques, la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la que es convocava un referèndum d’autodeterminació. Això ja era jugar amb foc. La cosa no va fer cap gràcia als partits polítics, no sé per què, dits nacionalistes, ni als citats militants.

La nostra iniciativa col·locava en un seriós problema als líders que s’hi jugaven molt. Ara s’haurien de mullar. Haurien de decidir a la Mesa del Parlament si admetien o no a tràmit la ILP que era, evidentment, inconstitucional. Val a dir que l’admissió a tràmit no comportava més que permetre la discussió al si del Parlament i que, a més, la Mesa no està facultada per decidir si una cosa és o no constitucional. Com si jo ara pretengués dir a un malalt, de forma oficial, quin és el millor tractament per a la seva malaltia. Per molt que jo hagués investigat en la matèria i fos el millor expert, no ho podria fer legalment perquè no tinc el títol de Medicina, no hi estic facultat.

Però, a la clara, devien dir-se, millor no tenir aquest debat al Parlament, ens el traiem de sobre. Fixeu-vos: un cop entrada la ILP què podia passar? CiU + ERC tenen majoria. Vosaltres mateixos. Pacte de cavallers, no l’admetem per unanimitat. A sobre ERC hi tenia una excusa perfecta, estaven tramitant una llei que tracta sobre referèndums i aquesta és la llei que obriria el pas a una ILP com la nostra. Excitant, de fet al començament del projecte de llei s’hi troben els mateixos requisits que en la llei que regula les ILP. Clar que com que no estic facultat per entendre de lleis, els experts em contradiuen. Què hi farem!

Tanmateix, quina mala sort! el debat del rebuig a la ILP coincidia amb l’inici de la discussió de la llei de consultes. La discussió en el nostre petit món havia fet que cap independentista mínimament dotat és pogués prendre’s seriosament aquesta llei.

Sempre m’agrada pensar i dir que les coses passen de forma encadenada. Cada acte té conseqüències i cada cosa té una causa. Entre els suports de molts ajuntaments a la ILP vam rebre una moció d’Arenys de Munt que donava suport a una consulta a celebrar allà el 13 de setembre amb el text de la nostra ILP. Una proposta curosament preparada des de feia molts mesos, independent de la nostra, però que, intel·ligentment, van aprovar aleshores.

Naturalment, la comissió d’Arenys de Munt, els que hi van treballar aquells mesos saben perfectament el “suport” dels partits polítics i de Decidim.cat. Agraïment a cabassos. Crec que alguns van qualificar d’estupidesa el que estava fent la gent d’Arenys de Munt. En aquell moment, si no hi estic mal fixat, els únic grup que van donar suport immediatament va ser Catalunya Acció. Altres ens hi sumàrem després.

Però mira, les coses van com van, hi va parèixer la Falange i aleshores ja se’n podia treure rendiment, la iniciativa va reeixir i en veure-ho tots van reaccionar, van voler transformar l’estupidesa en oportunitat. Ja els tenim a tots corrent a fer-se la fotografia. Una festa, hi érem tots, uns havien fet alguna cosa, altres anaven a treure rèdit del no res. Potser poden ara intentar enganyar uns i altres a l’opinió pública, però els que hi érem ja sabem de què van.

A l’endemà ens dèiem: tots a treballar, calia fer més consultes i aconseguir que tot el país bullís d’independentisme. Si els partits s’hi sumaven de debò, sincerament, benvinguts!

Les plataformes tòxiques i algunes persones de bona fe vam acordar reunir-nos per ajudar a les associacions dels diferents municipis a preparar les consultes i ens vam autoconvocar. Allà mateix ja proposàvem el dia 13 de desembre. No vam poder fer l’esmentada trobada, no sé ben bé com des d’Òmnium (direcció nacional) i Decidim.cat ens la van dinamitar. Em vaig assabentar per la premsa. Enlloc de sumar-s’hi van voler substituir-nos i limitar-nos. Deixo la resta de la truculenta història, se’n va parlar prou en aquest BGS, la darrere setmana als comentaris del meu darrer article, i tampoc no es tracta de convertir el d’aquesta setmana en un emètic.

Només el final. El conjunt de les plataformes tòxiques, les innòcues i la gent de bona fe, liderades per Josep Manel Ximenis, ens vàrem aplegar sense excloure a ningú, simplement ens negàvem a què Decidim.cat, servint-se també d’Òmnium (direcció nacional), controlés el procés. Dues raons de pes:

1.- No a l’exclusió de persones. Havien vetat a Uriel Bertran i Josep Manel Ximenis (gent de bona fe).

2.- No ens crèiem (la majoria) que volguessin afrontar el procés de manera sincera i crèiem que el manipularien a conveniència de les direccions dels partits.

Per tot això, per a nosaltres, una comissió àmplia era la garantia que no tindrien la capacitat de decidir, vetar i endarrerir. Volíem unitat i no exclusió i de fet els que van marxar fins que no ens poséssim d’acord! Si ja ho estàvem! Van ser Decidim.cat i Òmnium (direcció nacional) els que es van excloure perquè no fèiem la seva santíssima voluntat.

Unitat si, en la línia que demanava Jaume Claramunt, en un article al seu bloc que titulava Unitat, referint-se a l’aterratge dels partits polítics en el tema de les consultes, diu: És ben cert que poca credibilitat ens poden demanar quan ara aposten per unes consultes sobiranistes que ells mateixos ens havien negat mesos abans al rebutjar prepotentment la tramitació de la ILP per un referèndum d’autodeterminació al Parlament.

Per acabar: Ens cal doncs refer el diàleg. El fracàs no és una opció, però tampoc no ho és l’altivesa. No ens pot donar lliçons qui sembla pretendre esmorteir el procés ni qui només el concep a la seva manera. Cal recompondre, amb urgència, la unitat d’acció si no volem sumar zero. Sense vedettes ni prejudicis, amb generositat i humilitat. Només amb la força de saber-nos companys de viatge, arribarem al destí que ja s’albira.

Un clam a la unitat. No sé si serà possible, és difícil, però mentrestant, com nosaltres pensàvem, els diferents municipis van fent la seva. És podria fer millor, segur. La clau la tenen els municipis, la seva gent, les seves associacions. No la té cap plataforma, cap partit ni cap figura per important que es cregui. És evident que cal organització, però aquesta no pot mai substituir la participació.

Jo segueixo amb la meva. Pensem en el futur, fem la feina bé, no ens fixem massa amb segons quines coses, ja sabeu la dita: Qui està llogat, no seu allà on vol.

Apleguem-nos que Si sumem, guanyem!

El fet que en pocs mesos s’hagin encadenat diversos esdeveniments de reivindicació nacional a favor d’un estat propi fa que estiguem vivint fortes emocions d’alta intensitat patriòtica.

El patridòmetre està alt, la temperatura política creix. No crec que algú pugui negar que ens trobem en una cruïlla històrica a la que hem arribat com a conseqüència de les nostres accions continuades en favor de la independència, però també, i en gran part, gràcies a la incapacitat dels polítics catalans, l’excepció honora a alguns, i, encara més als polítics espanyols per l’escassa intel·ligència lògica per encarar els problemes econòmics i socials i per la seva encara més escassa intel·ligència interpersonal a l’hora de fer front als problemes nacionals catalans.

És certament difícil trobar tanta incompetència coincidint en espai i temps. Aquest fet que només és comparable a l’alineament de tots els planetes del sistema solar, ha portat, per una banda, al rebuig d’una part important de la població espanyola a tot el que faci “olor” a català i, per l’altra a un creixement exponencial respecte al temps de l’independentisme català o, si més no, de l’exigència d’un respecte i d’un augment de la nostra competència a decidir els nostres afers. Llegiu-ne la resta »