El gran èxit de les consultes del passat diumenge obliga a ser molt curosos amb els propers passos a fer. A mesura que passen les hores, anem prenent consciència de la dimensió de la nostra victòria. I qui ens il.lumina en aquest procés és, naturalment, el ressò internacional que han tingut. Sense aquest ressò, estic segur que, de forma inevitable, la lectura que s’hagués fet hauria estat negativa, destructiva, derrotista. Per sort, ja no vivim als anys trenta, ni els vint, del segle passat. Som en una nova etapa, i podem llegir i saber de primera mà, allò que la resta del món pensa, o si més no, escriu i diu de nosaltres. Sempre i quan sapiguem idiomes, naturalment.

I la nostra victòria ha estat aclaparadora. No us deixeu entabanar pels ocells de mal averany. La gent civilitzada, no els nostres enemics, senzillament al.lucinen amb el que vam aconseguir diumenge passat. Un exemple d’auto-organització, d’esperit cívic, de participació ciutadana, d’ús de les darreres tecnologies, de força, d’empenta… i sense cap mena de finançament públic, si més no comparables a les eleccions o referenda “oficials”. Amb la nostra ferma voluntat d’alliberar-nos del jou, dotzenes de milers de catalans i catalanes que van tenir la sort de poder-ho fer, es van mobilitzar, van desafiar el fred, els boicots més o menys directes, les pressions, les pintades i les amenaces, i van sortir, van caminar pels carrers, van fer cap a les meses electorals i, sense cap mena de dubte, van exercir la democràcia i van dipositar el vot a l’urna.

No és cap exageració: els catalans i les catalanes som uns cracks. L´únic que manca és creure’ns-ho una mica més. Només una mica. Diumenge vam sortir molt més forts com a poble. No era fàcil. Però ens en sortirem.

Si amb aquesta migradesa de mitjans hem estat capaços d’aconseguir aquests resultats, quins serien els resultats en el cas d’un referèndum oficial, amb tots els recursos disponibles i, sobretot, amb el ple reconeixement legal, jurídic -factor aquest que portaria a participar a tots aquells que sempren busquen la seguretat de la llei i fugen de qualsevol situació que, ni que sigui aparentment, la vulneri.

Avui més que mai, penso que la Independència la tenim més a l’abast que mai. Només depèn de nosaltres. De ningú més. Podem fer tot el camí necessari fins a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), passant olímpicament dels espanyols i centrant-nos en les nostres potencialitats.

Només un cop proclamada, caldrà compartir el nostre protagonisme amb altres actors. Evidentment, amb el Govern espanyol, per tal de negociar els termes de la separació i del repartiment dels actius i del passiu. I també amb les institucions internacionals, els estats i altres actors globals, per tal que vetllin per la qualitat del procés negociador i el facilitin el màxim possible.

Però abans d’això, és evident que si de nosaltres depèn l’èxit, també depèn en gran mesura el fracàs. La unitat manifestada a peu d’urna, cal mantenir-la al preu que sigui. No es pot predicar una cosa al costat de les meses electorals i fer-ne una altra bé sigui als parlaments regionals, bé als passadissos del Congrés dels Diputats, o del Parlament Europeu o en qualsevol altre àmbit institucional. Qui ho entendria?

Tal i com m’escriu l’Eva de Torelló, fer una comparació entre Osona i el Baix Llobregat o el Garraf, implica tenir en compte les respectives realitats socieconòmiques, lingüístico-culturals, i naturalment, les dinàmiques polítiques. Salvant les distàncies, és com comparar la primera línia d’un exèrcit amb, com a mínim la segona o tercera línia de foc. per no dir, literalment, la rereguarda. Viure, ni que sigui dos mesos, a la rereguarda, s’hi està molt còmode, i el perill més important el representen els adversaris que es camuflen enmig del poble (la quinta columna, en deien durant la guerra dels tres anys. Per contra, viure en la primera línia és una batalla constant, és una garantia pr a l’enduriment de l’activista.

És per això que s’imposa la unitat per la Independència i la Regeneració Democràtica i només per aquests dos àmbits, que poden ser compartitis per una immensa part dels ciutadans.

L’hora s’acosta. Preparem-nos per al segon round, el mes de febrer, i sobretot pel del mes d’abril. Avui som més forts i portem la veu cantant en tot plegat. Hem de continuar per aquest camí. Anem bé.

La setmana passada, unes hores abans que comencés l’acció judicial del cas anomenat Pretòria per part d’un jutge espanyol més conegut per les seves portades als diaris que per la seva bona feina, havia escrit Ningú no es pregunta qui paga l’Internet a casa d’en Montilla?, on manifestava la meva incredulitat perquè no hi hagués cap investigació davant de la quantitat de càrrecs que havia aconseguit la família del president de la Generalitat gràcies només a la política.

Va ser totalment casual que coincidissin en el temps una cosa i l’altra; no tinc cap relació ni cap gola profunda que em passi informació confidencial. Amb una mica de criteri, quatre informacions que pots aconseguir a Internet i un poc d’experiència de la vida, saps que en la política, tal com funciona a l’Estat espanyol, no hi ha aigua clara.

Que des de Reagrupament, i sobretot per part d’en Joan Carretero, ja fa temps que s’està denunciant la corrupció, l’amiguisme i la prevaricació que s’han instal·lat en la política catalana, no vol dir que ara, amb aquests escàndols, estiguem contents; ans al contrari, no ho podem estar-ne, perquè ens estimem la nostra pàtria.

Però tampoc no podem estar gens contents perquè sabem que tots aquests afers estan polititzats des del  primer dia. No hi ha cap interès a arreglar el sistema polític espanyol, corrupte per si mateix, perquè no tornin a succeir els casos de corrupció que darrerament estan aflorant. Per mi, només hi ha un interès a perjudicar la imatge dels Països Catalans i sobretot les ànsies sobiranistes dels catalans.

Llegiu-ne la resta »

Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.

Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.

Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.

Ocultació de delictes: l’omertà catalana

Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.

Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!

El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme

Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).

En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.

A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.

Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.

Doctor, no sé què ens passa

Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:

Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.

I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?

La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?

PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.

El proper dissabte, a les 12.00 hores de Nova York, a les 17.00 hores de Catalunya, Reagrupament es presentarà a la ciutat dels Gratacels, al seu rovell. La notícia ha atret un enorme interès mediàtic i ciutadà. Novament Reagrupament està marcant un perfil propi, innovador i engrescador. Ho va demostrar durant l’Assemblea Nacional, quan va deixar llibertat total a la premsa per seguir els seus treballs i votacions. Ho està repetint dia sí i dia també en les nombrossíssimes presentacions que es porten a terme arreu del país, i que són seguides presencialment per centenars de patriotes, i a través de la xarxa en viu per cada cop més internautes d’arreu del món. I ara, amb aquesta presentació, a la ciutat global per excel.lència. Al centre del món. No cal dir que un autonomista hauria optat per fer la presentació a Madrit. Perquè per ells és el centre del seu món. A Reagrupament, ni remòtament ha passat pel cap fer res a aquest cul del món. Que no ens esperin, o si ho fan, millor que seguin o jeguin, perquè acabaran esgotats.

Aquest acte també té un altre tret que el fa especial. Lluny d’originar-se d’una decisió interna de l’entitat, és el producte de la iniciativa individual de dos reagrupats, els quals fins i tot han assumit personalment les despeses que generarà. Aquest fet demostra clarament el tarannà dels reagrupats. Són gent activa, amb iniciativa, que tenen un desfici per fer coses, per tibar cap endavant. Són gent que tenen pressa, que els bull la sang, perquè veuen que el país està de pena i que cal fer alguna cosa per redreçar-lo d’una punyetera vegada.  Són gent amb una gran qualificació professional, capaços de desenvolupar-se en un entorn políglota com és Nova York.

En les properes setmanes, Reagrupament es desplegarà territorialment i també anirà incorporant als diferents grups de treball, persones qualificades i amb ganes de treballar pel país. De fet, aquesta incorporació és una demanda ja en el present. La gent vol col.laborar, vol dinamitzar, vol participar en primera línia. És conscient, i des d’ahir, encara més, que ens trobem en un moment crític. El sistema de la corrupció sociovergent, s’està enfonsant. Ja han començat a caure algunes peces, d’altres no trigaran a seguir-les. L’escenari per a Reagrupament és cada cop més ideal. En una paraula: Arrassarem!

Però aquest escenari interior, que és clau, naturalment, cal complementar-lo amb un d’exterior. Reagrupament no es limitarà a aquest acte inicial a Nova York. Arran de la seva celebració, ja han començat a sorgir ací i allà noves demandes de presentacions a Europa i fins i tot a altres continents més allunyats. La internacionalització de la lluita per la Independència de Catalunya és un dels objectius fundacionals de Reagrupament, i hem de tenir una presència internacional cada cop més important. Hem de prendre exemple dels quebequesos, dels escocesos, i d’altres moviments patriòtics. Mai em cansaré de dir que les primeres organitzacions netament independentistes catalanes es van crear… a Cuba. Durant molts anys, els Casals catalans a Europa i a Amèrica van representar un gran suport la lluita independentista. Indubtablement, els temps han canviat, i ara l’esforç principal s’ha de fer dins del país, però sense mai oblidar la dimensió internacional. Ara a més, tant els sistemes de transports, com les tecnologies de la informació i la comunicació faciliten el contacte entre l’interior i l’exterior. De fet, aquesta diferenciació podríem dir que ja està perdent sentit, perquè la participació en els debats es pot fer des de qualsevol racó del món amb accés a la xarxa. Molts catalans expatriats van seguir la transmissió per internet de l’acte de Lleida o el més recent de Terrassa.

Hem de construir una xarxa de suport internacional a la causa de la Independència catalana, tenint sempre clar, però, que només serem tinguts en compte pels governs estrangers si tenim un pes real a l’interior de la societat i de la política catalana. Per això, en aquests moments de desgavell per la corrupció que abasta el pentapartit, Reagrupament es converteix, sense cap mena de dubte, en la resposta necessària i ineludible per acabar amb l’statu quo pudent. Centenars de catalans i catalanes, cada setmana estan fent el pas i es reagrupen. Espero sincerament que els esdeveniments que estem vivint en aquests moments, acabin amb els dubtes d’aquells i d’aquelles que encara es resistien a implicar-se. Dinamitarem l’statu quo i amb ell la corrupció que porta associada. La Independència i la Regeneració Democràtica seran dos projectes inseparables. Us convido a participar-hi.

L’altre dia vaig escoltar el Josep Cuní a TV3Cat i explicava que en Millet pagava l’Internet de casa seva amb els diners de la fundació. Ho explicava com si fos quelcom escandalós mentre per la pantalla sortia una factura que pujava a uns 90 €.

Sens dubte que és reprovable i punible que fes això, però m’agradaria que fessin la mateixa investigació als polítics. No voldria amb aquesta proposta, que és penses que estic en contra de la política i dels qui volen dedicar una part del seu temps a ser polític. Del que estic molt en contra és de la impunitat que molts polítics tenen mentre utilitzen la seva posició per enriquir-se o enriquir la seva família, amics i coneguts. Que ho intentin alguns no ens hauria d’estranyar, és la condició humana, però que la societat ho trobi normal, això sí que no és acceptable des de cap punt de vista. Penso que en Millet només feia el que veia que feien els altres, però va cometre un error greu, no tenir carnet d’un partit dels que actualment són al Parlament, i si potser millor del PSC-PSOE.

Llegiu-ne la resta »

De totes les notícies poc edificants que han sortit les darreres setmanes arran del cas Millet, del que no penso parlar, no us espanteu, em quedo i són per a mi motiu de reflexió, amb les que tenen a veure amb els partits polítics. Curiosament, de totes les malifetes de Fèlix Maria Millet una de les coses que més s’ha destacat és la de la signatura de sis convenis amb La Fundació Trias Fargas que El Periódico, de línia política ben coneguda, va publicar fa pocs dies.

CDC ha rebut durs atacs per part del PSC pel finançament de la Fundació Trias Fargas. El PSC critica que aquesta fundació hagi signat aquests convenis amb contrapartida econòmica amb la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música. Vagi per endavant que no em sembla gens bé que una entitat subvencionada amb fons públics i d’aportacions dels ciutadans subvencioni amb aquests diners la fundació d’un partit polític, sigui quin sigui. La cosa no acaba aquí, avui El País es despatxa amb un article que intitula: Pujol va afavorir a 28 empreses que van finançar el seu partit. Diu el diari que són dades dels document dipositats al Registre de Fundacions. No sabia que el que es diposita en aquest registre fos públic. No trobaria ni bé ni malament, però són públics?

Resulta difícil imaginar l’interès altruista d’Esther Koplovitz per la Fundació Trias Fargas, però tot és possible. El 90% i potser em quedo curt de les aportacions d’empreses a partits o fundacions polítiques són interessades. Sé que no totes, conec persones que ho fan perquè creuen en el país. Jo mateix ho he pogut constatar, empresaris disposats a ajudar econòmicament per la llibertat. Si això m’ho han dit a mi… per tant de tot hi deu haver, però no ho espero de grans corporacions. Llegiu-ne la resta »

Just després de les eleccions municipals del 1995, un grup de joves militants d’ERC del meu poble, Malgrat de Mar, van vindre a buscar-me a casa perquè em presentés com a candidat a la presidència d’una nova executiva a la Secció Local què ells volien fer per ressuscitar el partit. De fet , malgrat que havia entrat quatre anys abans a militar-hi, no hi estava molt implicat, ja que en les primeres reunions que vaig assistir no em vaig trobar gaire còmode amb el que vaig veure.

Quan un és jove, és molt poc conscient que les decisions que pren li poden condicionar la resta de la vida. Un, de jove, no té l’experiència per avaluar si la decisió que vol prendre serà negativa o positiva al cap dels anys. Això a vegades és un avantatge, perquè permet trobar noves bones experiències que enriqueixen la personalitat. Però quan la decisió presa és errònia, les males experiències que comporta poden afectar-la molt greument, fins a l’extrem que aquesta personalitat perdi molt del que havia guanyat amb les anteriors experiències viscudes.

Però també és cert que moltes de les conseqüències de les decisions que prens no es poden saber fins al cap d’un temps, fins i tot d’anys. També a vegades una decisió  genera experiències bones i de no tan bones o dolentes. En aquest darrer cas, freqüentment les experiències bones arriben al principi mentre que les dolentes arriben més tard. Normalment hom pren una decisió pensant en el present immediat i no al revés. Per la mateixa regla de tres, quan hom avalua si la decisió va ser bona o dolenta al cap d’un temps, ho fa pensant en el present i no pas en el passat llunyà, i això fa que les conseqüències negatives que han arribat més tard tinguin més pes i condicionin negativament la percepció que la decisió va ser errònia. El mateix es pot dir en el cas contrari; encara més, en aquest cas, la conseqüència bona que arriba al darrer moment acostuma a tapar totes les males experiències prèvies i en molts casos encara fa realçar més la percepció que la decisió va ser encertada.

Però també, quan una persona sempre ha tingut experiències positives de les seves decisions, i com a conseqüència d’això pren una decisió massa agosarada que comporta unes conseqüències negatives, pot passar que en comptes de reconèixer que es va equivocar, es dediqui a cercar culpables a fora. Ho fa perquè, com que mai ha perdut, ara no sap perdre.

Si hom és jove, i comet aquest error de no reconèixer que es va equivocar, no acostuma a passar res perquè se li perdona per ser-ho, però no passa el mateix quan es tracta d’una persona de certa edat i que té cert prestigi social. En aquest darrer cas, la persona acostuma a enrocar-se per acabar mentint per no reconèixer que es va equivocar. Mentre no reconeix que es va equivocar es generen contradiccions entre el que va assegurar que aconseguiria amb la decisió presa i la realitat. Aquestes contradiccions generen mal estat intern en la persona, fins a l’extrem que al cap del temps aquesta mateixa persona pot acabar creient-se les pròpies mentides per tal de poder sentir-se alleugerit del malestar que li provoquen les contradiccions.

Moltes vegades, a causa de les mentides per no reconèixer a temps que es va equivocar en prendre la decisió, les conseqüències són, amb escreix, molt més dolentes que si ho hagués reconegut. En alguns casos extrems s’arriba la paradoxa que abans de reconèixer l’errada inicial en la primera decisió, es prenen altres decisions amb moltes més conseqüències negatives que la primera. Un exemple el tindríem en el cas d’aquella persona que per primera vegada entra a robar en una casa i quan és enxampat pel propietari, en comptes de marxar corrents, decideix assassinar-lo. La primera decisió de robar, malgrat tenir conseqüències negatives, no es pot comparar amb la gravetat de la segona decisió, que segur que el marcarà per a tota la vida.

__

En la política és molt freqüent trobar-se polítics que no volen reconèixer que s’han equivocat. Ho fan perquè a part del que he dit abans, en la política es barregen, a part de la moral, els interessos econòmics i les ambicions personals per estar al poder o arribar-hi. Però sobretot molts polítics amb notorietat, no volen reconèixer que han errat per l’ego sobrealimentat per la litúrgia de la política. Llegiu-ne la resta »

Alguns diuen que s’han escandalitzat amb l’afer Millet i el Palau de la Música, però perdoneu que en dubti. Penso que hi ha molta hipocresia amb tot això. Molts dels que ara critiquen el que ha fet aquest presumpte delinqüent possiblement també en la seva vida tenen la seva història de corrupció i prevaricació. De fet, si no la tenen, potser serà perquè no tenen la possibilitat de tenir-la.

Desenganyem-nos. L’home, com a espècie animal gregària, ha desenvolupat igual que d’altres unes estratègies per sobreviure millor davant la competència dels seus companys. No és només una característica humana la picaresca, l’engany i el furt.  Els ximpanzés, els goril·les i altres simis també utilitzen aquest tipus de comportament per poder sobreviure millor. Qui no ha vist als documentals com se l’empesquen certs individus amb tota mena de trucs, enganys i furts per agafar el millor tros de menjar o per aconseguir el millor lloc de resguard o per poder copular?

L’home, si es donen les circumstàncies, per naturalesa actuarà igual que els seus parents, els simis. Però com que és una mica més desenvolupat intel·lectualment, actuarà amb més subtilesa i intel·ligència. A vegades nosaltres ho vestim de moltes maneres, fins i tot amb paraules grandiloqüents, però al cap i a la fi només es tracta d’això: de poder menjar millor, de tenir la millor casa per resguardar-se o simplement per poder follar.

Llegiu-ne la resta »