Llegint la manifestació

La manifestació del 10J s’havia de fer. Calia respondre a la sentència del Tribunal Constitucional amb una demostració de rebuig massiva i es va aconseguir. Però la lectura compartida d’allò que va passar fa tres dissabtes arriba fins aquí. Tampoc no cal fer-se mala sang, les manifestacions són una arma política de gran calibre però amb poca precisió. Segur que no hi havia seixanta mil persones, segur. Segur que no n’hi havia un milió i mig, segur. I entre una xifra i l’altra el ventall és tan ampli que hi cap tot. Segur que no era una manifestació autonomista, segur. Segur, també, que no tothom que hi era es manifestava per la independència, segur. I entre un clam i l’altre hi torna a cabre gairebé tot. Les manifestacions fan de mal llegir. Són un bon cop de puny damunt la taula però després cal parlar i, per sort, a Catalunya només compta el que diuen les urnes.

Del 10J a l’11J

Des del sobiranisme gairebé tothom coincideix a dir que el 10J marcarà un abans i un després en la política catalana. Potser és cert però caldrà un temps per confirmar-ho. Els canvis de ritme d’aquesta intensitat només s’aprecien es d’un distància que encara no tenim. Però posar els ulls en el 10J no acaba de donar una imatge prou complerta del país. La foto és força més reveladora quan s’amplia el zoom al cap de setmana sencer. Dissabte a la tarda una part importantíssima del país, potser hegemònica, surt al carrer a rebutjar que Espanya ens lligui tan curt que costa respirar. Els carrers s’omplen de crits demanant la independència. Diumenge Catalunya vibra amb la victòria de la selecció espanyola i una gentada surt a celebrar la victòria d’Espanya al Mundial de futbol.

En el contrast entre les dues dates, en la manera com es complementen, hi ha el perquè de la dificultat per trobar una resposta política a les inquietuds del país. No es pot llegir el 10J sense l’11J però tampoc no es pot entendre l’11J a Catalunya sense la gran manifestació del dia abans. I d’aquesta complexitat en surt la paràlisi.

Contra la guerra de banderes

La coincidència d’una gran manifestació sobiranista el dia abans d’una gran festa espanyolista ha deixat alguns efectes secundaris interessants. Una guerra de banderes als balcons del país que fa tres setmanes que dura. Balcons amb senyeres, estelades majoritàriament, acompanyats d’altres balcons guarnits amb la bandera espanyola. El contrast entre ensenyes es dóna sovint al mateix edifici i fa setmanes que dura. Catalans que juguen al si tu no treus la teva jo no deso la meva de la forma més civilitzada, amb somriures d’ascensor inclosos. Des del sobiranisme potser hi ha qui se n’alegra però la guerra de banderes és, ara i aquí, una pèssima notícia. La bandera manifesta allò que ja existeix, l’espanyolisme o el catalanisme de qui la penja, però també reforça actituds incipients i genera rebuig o seguidisme. La bandera fixa una situació que fins llavors era  fluïda i variable. Potser és el primer gran fenomen dual de definició nacional, o amb mi o contra mi, que es dóna a Catalunya. I no és una bona notícia. Passejant pel país de nord a sud, de terra endins i fins al mar, és fàcil veure que la lluita és equilibrada. Al sobiranisme li convé que el joc de la indefinició es trenqui només el dia que Catalunya el pugui guanyar amb claredat. Quina mena d’equip aspira al final del partit quan tot just està empatant?

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als
mitjans que un cop acomplert el deure professional han
decidit no participar en cap de les celebracions

Busquets, Capdevila, Cesc, Piqué, Puyol, Xavi i Valdés. Una colla de catalans son l’espina dorsal de l’equip de futbol que és a les portes de guanyar el Mundial. Han anat a Sud-àfrica a fer la seva feina i l’estan fent a consciència. Hi deu haver qui els ho retreu. És fàcil dir als futbolistes catalans que no juguin amb la selección però què farien els que ho demanen? Posarien en risc al seva carrera professional per un sacrifici que pocs agrairien? Ara, els catalans que jugaran la final del Mundial amb la Roja no poden ignorar que ho faran poques hores després que centenars de milers dels seus compatriotes, la mateixa Guardia Urbana els xifra en més d’un milió, hagin sortit al carrer en una manifestació històrica. Un clam de dignitat catalana davant l’agressió del Tribunal Constitucional espanyol.

Potser és inevitable que els futbolistes catalans juguin amb la Roja quan son convocats. Potser és comprensible que ho facin a fons i tan bé sàpiguen. Potser és natural que hi posin el coll i sentin l’equip i arribin, si poden, a fer-se amb el títol. Però el que no pot ser és que quan Catalunya s’enfronta a l’Estat, l’endemà d’un clam català de punta a punta del país, els herois catalans de la pilota celebrin amb Espanya com si no hagués passat res. Jugar, suar, guanyar, és la seva obligació. Celebrar-ho és una elecció.

Si els jugadors catalans de la Roja senten el país i volen respondre a la pressió que l’Estat exerceix sobre Catalunya tenen un arma poderosa a les mans. Han de jugar la final i fer-ho bé, fer-ho a fons i portar el títol cap a Espanya. Però en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als mitjans que un cop acomplert el deure professional han decidit no participar en cap de les celebracions. Que prendran el primer avió cap a casa. Que aquesta és la seva manera de dir no al Tribunal Constitucional i a la seva pretensió d’imposar la voluntat espanyola sobre Catalunya.

Ho poden fer. Ho han de fer tots junts. Catalan power!

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons “conllevancia”, de nou. 

El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la “conllevancia” però és que mai no n’havíem sortit. 

I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la “conllevancia” s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista “conllevancia” perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Els més exigents en qüestions d’intel·ligència i menys paciència en l’ús d’obvietats pel que fa a titulars d’un article m’haureu de disculpar. I creieu que no vull avorrir-vos, sinó que el meu objectiu és adreçar-me especialment a aquells altres lectors del Bloc Gran del Sobiranisme que encara participen de l’esquematisme tronat de segles enrere i no saben, o no poden, veure quins interessos motiven les forces que lluiten per l’alliberament de Catalunya (de les Corberes al Segura i a Maó) i quins interessos motiven les forces que pugnen per espanyolitzar-nos. Quasi mai és sentiment, quasi sempre és l’economia, ja sigui de forma conscient o alienada.

Puc entendre que no és fàcil comprendre els interessos econòmics que hi ha darrere d’imposicions que semblen lluny de l’economia. Jo mateix n’he sentit de tots colors, i lamentablement moltes opinions no emergien ni un dit de concepcions ingènues o de mites sobre l’etnicisme, l’enveja cultural i d’altres formes del vernís alienador que camufla la realitat. Diversos investigadors socials han assenyalat que fins i tot elements tan “antropològics” com la manca de tolerància front la nuesa al llarg dels segles han tingut més a veure amb els interessos de la indústria tèxtil i no tant amb costums i religions que, al contrari del que hom podia suposar, s’han adaptat en cada moment a les necessitats culturals d’aquests interessos econòmics.

La permeabilitat dels ciutadans a la manipulació ideològica dels mitjans de comunicació de tots els temps, i en tots els temps sota control dels més potentats, ha estat i continua sent l’arma més potent de l’enemic. Fixeu-vos que el darrer terç del segle passat hi va haver tal pressió mediàtica dedicada al negacionisme de la “unitat social i nacional” que vam veure com aquesta pressió actuava fins i tot com una pinça: des de la suposada esquerra negant l’obvietat de les revolucions socialistes d’alliberament nacional (us recomano al respecte l’article de Josep Guia “Sobre el nacionalisme” http://www.scribd.com/doc/26900603/Nacionalisme-Josep-Guia-1983-04MB ) i des de la dreta negant que el triomf electoral d’aquesta dreta era obra, ni més ni menys, que d’una majoria de treballadors amb llur vot alienat, que es tiraven pedres a la seva pròpia teulada triant uns diputats el principal objectiu dels quals era robar-los.

A Catalunya, com arreu, l’objectiu dels potentats és eixamplar el suport popular en favor de llurs interessos cleptòmans. Ja és normal que la classe mitjana, en estar mancada de projecte autònom, s’alineï alternativament en favor dels interessos dels treballadors i dels interessos del capital. Tanmateix, quan l’organització dels treballadors és feble, com en el cas actual, les minories financeres cleptòmanes dels consells d’administració al servei dels gran bancs tenen via lliure per influir en les classes mitjanes. Si hi afegim la circumstància que els dirigents polítics dels partits de centre dreta i de centre esquerra també treballen a favor dels gran capital, llavors s’arriba a l’estupidesa de veure com tot de petits empresaris, autònoms, botiguers… (classes populars), creient-se que llurs interessos coincideixen amb els dels seus botxins, acaben donant suport electoral a aquests partits (subordinats, com he vist, al grupet de financers que viuen de que els diners dels catalans continuïn sent malbaratats en aquest negoci ruïnós que és Espanya).

Cal recompondre la força dels treballadors per moltes raons: 1-per dotar el sobiranisme català d’una capacitat de lluita que no té la petita burgesia, 2-per continuar integrant els nou vinguts  –com estem fent des dels segles de les grans migracions occitanes-  evitant que caiguin sota influències propagandístiques colonials, 3-per evitar que les classes mitjanes s’impregnin solament amb la força mediàtica del gran capital, 4-per fer front a les retallades salarials  que proporcionen substanciosos beneficis a pocs grans accionistes alhora que provoquen greus conseqüències  a la cohesió social i nacional de Catalunya…

Alerta, que quan no ens toca directament i no passegem gaire pels barris amb els ulls prou oberts és fàcil que relativitzem la importància d’aquests efectes, però les dades són públiques: 1-Mesures anticrisi de congelació salarial, abaratiment de l’acomiadament i temporalització. 2-El model de lliure mercat ha afavorit un creixement desmesurat que només ha afavorit l’élite financera. 3-Quan la bombolla ha petat deixant endeutades milers de famílies, aquesta mateixa élite n’ha sortit gairebé indemne. 4-Tot i que durant el període de vuit anys els beneficis empresarials van augmentat un 50%, el valor de les accions un 90% i el patrimoni immobiliari un 125 %, els salaris solament van créixer un 1% i les prestacions d’atur un 4%. 5-És al col·lectiu laboral a qui li toca pagar la crisi, compensant els “desajustaments” en les economies  dels que l’han provocat, a un cost altíssim que està destrossant milers de famílies. 6-El 16% dels catalans no guanyen més que 1.823 euros anuals (si, anuals). 7-On ha anat a parar el 60% que ha crescut el PIB espanyol? No pas a les economies de la majoria social! 8-Les empreses més afectades per la davallada industrial són les PIMES. 9-Les deslocalitzacions estan donant el tret de gràcia a l’economia productiva que ens caracteritzava…

En resum: el gran capital roba a treballadors i a petits empresaris i treu un gens menyspreable rendiment econòmic del rol subsidiari que a nivell d’Estat espanyol ha reservat a Catalunya. En conseqüència no vol perdre els guanys de robar els catalans i per tant treballa sense descans contra la independència de Catalunya influint a nivell mediàtic i a través dels polítics subordinats. Les classes mitjanes li donen suport creient compartir interessos i mancades d’una anàlisi de la realitat des del punt de vista dels treballadors, que no solament són l’aliat adient en aquest context sinó que a més són la base electoral de la independència (de fet són la base electoral de tots els partits!). La causa principal és la desmobilització i desorganització dels treballadors. La conclusió és clara: no ens podem permetre estar coixos si volem guanyar la sobirania, sense els treballadors (la defensa dels seus interessos i llur participació organitzada en el procés d’alliberament), no hi ha sobirania.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

En capítols anteriors:

-El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.

Fins i tot El País ho reconeix. La independència és un element central de la política catalana a pocs mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya. Així se’n referia ahir Josep Ramoneda en un article publicat a El País, sospitós de 30.000 coses però no precissament de ser independentista “Cuando Carod Rovira sacó al independentismo del armario, en la campaña electoral que culminaría con la elección de Maragall como presidente, pocos se imaginaban que siete años y dos legislaturas de tripartito después la independencia se habría consolidado plenamente como opción política y como objetivo asumido por una parte significativa de la población”. Qualsevol dels lectors d’aquest bloc podrà qüestionar si la primera premissa és certa en funció de la seua adscripció partidària, però el fet que ara la independència és un element central a la política catalana no només és dificilment discutible sinó que ara ja és un element estratègic de cara a la propera campanya.

Ara bé, la independència i què més? La irrupció de noves opcions electorals (que acabaran en formació política o no) ha generat un constant debat sobre la independència (unilateral o no, per a demà o no, per a l’any vinent, per quan arribe la majoria social) que ha posat en sordina la resta de l’espectre polític. Sempre he cregut que la independència en sí no és una ideologia, en tot cas un mètode per a poder aplicar una ideologia. A mi de poc em serviria un Estat Propi (tot i que de moment em queda bastant més lluny que una legislatura, i no ens oblidem que Sènia enllà també hi ha país) sense que les dones i els homes del meu país foren lliures. Per a mi la independència va estretament vinculada a la justícia social i a l’esquerra no com a dos eixos vasculants (ara més independència que esquerres o al revés) sinó com a un de sol.

I és precissament això el que trobe a faltar de la resta d’opcions que es presenten a les properes eleccions al parlament. Els partits amb representació parlamentària de moment ho tenen més clar: el PSC no passarà de l’Estatut amb polítiques de centre, CIU està a mig camí entre passar de l’autonomisme al dret de decidir en alguns temes (fins a que arriba Duran i diu que no es disfressen d’independentistes que no ho són per influència d’altres partits) des del centedreta, ICV continua buscant als federalistes per Espanya (per favor si en trobeu algú comuniqueu-ho ràpidament) amb l’ecosocialisme, Esquerra aposta per saltar la paret des de l’esquerra, i PP (dreta) i C’s per duplicar la paret i mantenir-se arrambats a la constitució espanyola. el cas de C’s mereix un comentari, com que el seu únic objectiu és la recentralització de l’estat acaba votant al parlament una cosa diferent cada dia i una cosa cada diputat. I la resta?

En cap moment estic dient que la irrupció d’aquestes noves opcions siga dolenta, i menys si serveix perquè el número de diputats independentistes al Parlament de Catalunya siga major dels que ja hi ha ara. De fet és positiu que hi haja diverses opcions independentistes que pugen centrar el discurs en allò que encara preocupa més a la majoria de ciutadans (sanitat, educació, crisi etc etc etc), perquè no ho oblidem: la condició d’independentistes és absolutament temporal. Sense un discurs clar i un projecte de societat (que de moment moltes d’aquestes opcions no han manifestat)no podem fer el darrer pas per aconseguir la majoria social en un grup de gent que s’ha anat incorporant a l’independentisme perquè li resol els seus problemes quotidians. Si alguns no aclareixen aquestes temes, perquè volen la independència si després no saben què fer-ne d’ella?

Els anys Thatcher van portar un fort creixement econòmic al Regne Unit. Dècades de laborisme socialista havien conduit el sistema econòmic a l’esclerosi i la revolució liberal va contribuir a alliberar energies generant un nou dinamisme que va afavorir la creació de riquesa. Però els anys Thatcher no es recorden només per l’enorme creixement econòmic que van generar. La desigualtat econòmica i les tensions socials que es deriven dels governs de la dama de ferro són també al centre del seu llegat.

Poc abans d’abandonar Downing Street la Sra. Thatcher responia una sessió de control al Parlament en que un diputat laborista l’acusava d’haver afavorit la divisió social. La resposta de la Primera Ministra porta implícita una lliçó per al moment present del sobiranisme. La dama de ferro va replicar iradament acusant els laboristes de preocupar-se només per les diferències socials sense valorar que la classe treballadora també hagués millorat la seva situació enmig del creixement generalitzat. Quin problema hi ha, deia, amb l’increment de la desigualtat si fins i tot els més humils ha millorat la seva situació? Però el cert és que hi ha un problema. En qualsevol societat desenvolupada on tothom, o gairebé, disposa d’un sostre i menja tres cops al dia, pobresa i riquesa són categories relatives. És important millorar les condicions de vida de la classe treballadora però si alhora augmenta la desigualtat el contrast pot fer que. paradoxalment creixi la insatisfacció i la tensió social.

Des de fa deu anys el sobiranisme català ha apostat per la radicalització del nacionalisme. La passivitat i el catalanisme tebi de bona part de la població han portat molts nacionalistes a creure que si el moviment bascula cap al sobiranisme més explicit tindrà prou força per arrossegar la resta del país. Però com passa amb el creixement econòmic, la intensificació de la construcció nacional ha de ser compartida per una majoria de la societat per no causar rebuig. Un esvoranc massa pronunciat entre els catalans nacionalistes i la resta del país podria malmetre els equilibris que han fet possible fins avui l’avenç de la catalanitat i la sobirania. Portar el nacionalisme cap a l’independentisme no és difícil, tots els nacionalistes aspiren a la plena sobirania del país, però pot dur Catalunya a un atzucac de difícil solució. És en la construcció d’un projecte nacional que inclogui una gran majoria on rau el secret de l’èxit.

(Post sintètic fruit de la peresa nadalenca)

Tot sovint el sobiranisme ignora la composició social de la Catalunya d’avui. Un país d’enorme complexitat social. Un caos d’orígens i identitats que porten a l’extrem les característiques de terra de marca que descrivia en Jaume Vicenç Vives. Un cop d’ull a l’origen dels catalans al sondeig d’opinió que l’ICPS realitza cada any ho confirma abastament.

Actualment només sis de cada deu catalans han nascut al país. Un 9,5% ha nascut a Andalusia, un 11,3% en algun altre racó d’Espanya i un 17,9%t a l’estranger. Però els catalans nascuts fora del país hi han fet arrels i tingut família i avui la gran majoria dels catalans són fills de la immigració. Els dos pares de més de la meitat del país (un 54%) han nascut fora de Catalunya i també un dels dos pares d’un 12% dels catalans. Menys d’un terç dels catalans són fill de pares nascuts (tots dos) al país i si es fes una ullada a l’origen dels avís la “puresa” catalana seria certament excepcional.

Per a la Catalunya actual no hi ha res més important que la integració. Soldar el país, refondre el nou i el vell, ha de ser la prioritat absoluta de qualsevol nacionalista. Per damunt del concert econòmic, la sobirania política o el dinamisme social, és en la suma de tots els catalans a la pròpia comunitat on Catalunya és juga tot el seu futur.

L’actualitat sobiranista de la darrera setmana ha estat marcada per l’aparició d’una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que apuntava que més d’un 50% dels catalans votaria sí en un referèndum d’independència. Resulta evident que a Catalunya hi ha un creixement significatiu de l’independentisme però seria sorprenent que només vint mesos després d’unes eleccions en que PSC i PP van sumar el 43% del cens català, doblant amb escreix el vot nacionalista, el país fes un gir tan rotund. No és qüestió de tirar aigua al vi sinó de tenir clar que el coneixement del país i de les pròpies forces resulta clau per a qualsevol plantejament mínimament seriós. Totes les eleccions des de l’any 1979 posen el sostre del sobiranisme entorn el 30-35% del cens. Només l’abstenció massiva dels no nacionalistes a cada elecció autonòmica ha fet possible els bons resultats nacionalistes i l’hegemonia a la Generalitat des de 1980. Ni l’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Diputació de Barcelona, ni la del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, publicades recentment, assenyalen cap canvi de fons en aquest escenari.

Però la flamarada amb que s’ha rebut l’enquesta de la UOC no és pas casual. Hi ha un independentisme que espera que el futur sigui així. Que un dia ens llevarem i de sobte, sense saber com, serem majoria. Per això resulta tan oportú l’article que publicava en Francesc-Marc Álvaro a El Singular Digital fa tot just tres dies amb el títol “Independentistes miops i editorials majoritaris”. Un text que recorda que “abans de transformar la realitat és imprescindible registrar-la sense desfigurar-la gaire” i que “l’horitzó independentista només té sentit si superem un cert llindar de suports entre la ciutadania, si aconseguim una massa crítica important, altrament ens enganyem. Per fer això cal que, abans, intensifiquem la fabricació de catalanistes. I això passa per contagiar d’una nova visió aquells compatriotes (són molts) que encara pensen que Catalunya només es una regió/autonomia d’Espanya, igual com les altres”. Un camí lent que resulta impossible accelerar. L’alineació nacional és gairebé impossible de canviar i serà difícil aconseguir avenços significatius sense el temps que demana el relleu generacional. Aquesta visió d’un independentisme fàcil que citava més amunt té molt a veure amb una subestimació del poder espanyol que pot resultar letal.

És en aquest sentit que és gairebé indispensable llegir l’article “Sense Catalunya” que l’Avui publicava el passat divendres. Xavier Roig hi plantejava la difícil viabilitat econòmica d’Espanya sense el suport de la mamella catalana i que, per tant, és raonable esperar una reacció d’extremada virulència si algun dia l’aposta independentista té alguna possibilitat de reeixir. I cal prudència, per tant, perquè com deia el mateix text “des de la batalla de Muret, no ens hem distingit per escollir correctament entre les opcions que se’ns presentaven. Vull dir que no destaquem per la nostra capacitat estratègica. Altrament no seríem sempre on som: pur estat de supervivència. Sovint acostumem a triar camins difícils sense comptar amb una estratègia ben calibrada i, quan tot s’enfonsa, busquem a qui donar la culpa i reclamem drets”. El que no s’esmenta a l’article és que un repte d’aquesta alçada amb un adversari com l’estat espanyol no es pot afrontar amb una majoria mínima agafada amb imperdibles. Només una nació ben travada pot aguantar el pa que s’hi donaria.

Sobre això, sobre la construcció nacional com a requisit indispensable per al procés d’emancipació, escrivia en Raimon Ribera a l’Avui fa uns dies en un article que va ser respost amb virulència per bona part de l’independentisme. A “La malaltia infantil” es criticava l’independentisme, és cert, però es feia des de la més estricta fidelitat i devoció al país. Resulta legítim preguntar-se, com ho feia el professor Ribera, si en un context en que el nacionalisme no és majoritari i on l’avenç nacional serà necessàriament lent i feixuc, l’opció independentista és la millor recepta per a la victòria. Perquè, citant l’article, “hi ha un independentisme que pot ser, doncs, un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat. Ens pot allunyar d’aquells a qui volem incorporar a la catalanitat, d’aquells que de moment no se senten catalans. Pot ajudar a crear un mur entre “els catalans” i els que no ho són”.

L’enquesta de la UOC no l’encerta, segur, però marca una tendència innegable. El nacionalisme ha crescut molt lentament al llarg dels darrers trenta anys però ha anat basculant cap a l’independentisme fins al punt que aviat aquest plantejament podria ser-hi majoritari. La qüestió clau és si un nacionalisme català independentista però allunyat del centre polític del país, allà on hi ha la gran massa del vot, serà més o menys o útil a la construcció nacional i al projecte sobiranista. Segur que no és un debat sobrer.

Marc Arza / catalunya.ffw

El dissabte de la setmana passada vaig assistir al plenari de l’àmbit de política del Tercer Congrés Catalanista. Dirigits per la Patrícia Gabancho, Pere Ibern (substituint a López Bofill), Roger Albinyana, Alfons López Tena (substituint-me a mi, ja que a la data pensada originalment era a Copenhaguen), Ruth Carandell i Alfred Bosch van fer un resum de les ponències dels diversos temes dins d’aquest àmbit, a més a més de lliurar-nos per escrit les conclusions generals.

Malauradament el Tercer Congrés ha passat més desapercebut mediàticament, políticament i socialment del que mereixia. Tanmateix, coses de les noves tecnologies, podeu consultar-ne totes les ponències al seu lloc web. Per l’àmbit que ens pertoca, el de política, podeu consultar-ne totes les ponències en la seva pàgina corresponent on, per cert, podeu trobar la meva contribució Sectors socials partidaris i contraris a la independència de Catalunya. A més, s’està mirant de publicar-ho en paper. Igualment, els resultats es lliuraran al Parlament de Catalunya el dia 23 de novembre.

Esquerda generacional

El Congrés no ha fet més que mostrar que avui dia el catalanisme està, de forma general, abocat de forma directa o indirecta a la independència de Catalunya. Tanmateix, mentre estava allà assegut entre el públic vaig observar un aspecte amb el qual m’he trobat sovint en el que podríem anomenar com a Catalanisme tradicional. La mitjana d’edat del públic assistent era superior als 50 anys. D’entre la cinquantena de persones només hi havíem 3 o 4 que estiguéssim dins dels 30. Hom podria dir que un dissabte al matí els joves s’estan recuperant de la nit del divendres. Tanmateix, recordo que quan vaig participar a una taula rodona sobre independentisme a la xarxa a Òmnium Cultural (19h entre setmana), novament la mitjana d’edat era superior als 50 anys. I això que si parlem de xarxa, és un tema de joves. Potser és que a Òmnium no hi ha gaire joves. Però també recordo assistir com a espectador a una conferència de l’Alfons López Tena al Centre Excursionista de Catalunya. I novament la mitjana d’edat era superior a 50 anys. I això que estem parlant de muntanya i esport, és a dir, d’activitat desenvolupada per gent jove.

Per la qual cosa, només puc que preguntar: on són els joves catalanistes d’avui dia?

El fracàs del catalanisme tradicional

Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.

Per exemple, la Viquipèdia no ha sorgit de cap entitat catalanista (tradicional). Sinó de persones individuals. De fet, molts viquipedistes tenen un veritable ressentiment cap a l’Enciclopèdia Catalana, una de les grans obres del catalanisme tradicional. I precisament per això, la Viquipèdia i molts viquipedistes tenen mancances gravíssimes des del punt de vista d’àmbit referencial nacional. No passaria res si no fos perquè el que el que serà, i ja és, l’obra referencial per a la majoria de la gent serà la Viquipèdia, i no pas l’Enciclopèdia Catalana. Un àmbit referencial que serà substituït per un de netament pitjor.

El mateix podem dir de la llengua. Hi ha també un veritable ressentiment entre força gent que treballa per la catalanització del programari cap a l’IEC i el TERMCAT. Com sempre dic, el catalanisme tradicional ens ha proporcionat una vintena d’universitats, l’IEC, el TERMCAT, més desenes d’administracions diverses. ¿Sabeu qui va fer el primer diccionari gratuït de català, avui implementat a correctors webs (més de 100.000 consultes mensuals només al de Softcatalà), a l’OpenOffice.org, al Firefox, Thunderbir, Opera, Abiword, Gnumeric, Avui.cat i un llarg etcètera? Cap d’aquestes institucions que ens costen una pasta. Ni tant sols un equip de persones. No, va ser obra d’una sola, única i simple persona, que a més era físic i no pas lingüista: l’Ignasi Labastida. Posteriorment la seva feina ha estat continuada per una altra persona, el mallorquí Joan Moratinos. Quan una cosa tant bàsica, tant necessària i tant elemental com és un corrector ortogràfic de la teva llengua, que tot i ser una feinada immensa, pot ser fet per una persona i no ho han pogut fer les institucions clàssiques, això només vol dir que el catalanisme tradicional està fracassant. No ha pogut adaptar-se a la modernitat. Si el català a les TIC hagués hagut de dependre de les institucions que li va dotar el catalanisme tradicional, la situació actualment seria un autèntic desastre, una tragèdia, un camí a l’extinció.

Podria posar-ne més exemples. Aneu a l’Ateneu Barcelonès. El TERMCAT esta dinamitant un model de llengua en l’àmbit TIC construït durant 10 anys, i ningú entén per què.  Etcètera. Sovint et trobes que el catalanisme tradicional fa més nosa que servei.

Capacitat d’autocrítica

Potser això és el que vaig trobar a faltar al Tercer Congrés. Hauríem de tenir capacitat d’autocrítica per a detectar què no s’està fent bé. Això implica que prèviament s’han hagut de definir quins són els objectius, no grans objectius, no gran discursos i reflexions, sinó objectius concrets, limitats i sectorials. Determinant les necessitats econòmiques, de personal, de coneixements, d’esforços i el termini de temps per a dur-los a terme. I un cop fet i acabat, cal analitzar perquè han funcionat quan ho han fet, i sobretot, s’ha d’analitzar perquè no van funcionar quan es va fracassar. Això no ho estem fent. Tornant al tema de la llengua, com pot ser que després dels milions d’euros que hi dediquem, amb milers de funcionaris treballant-hi, a l’hora de la veritat tota aquesta immensa maquinària sigui incapaç de resoldre les necessitats diàries elementals com és escriure un correu electrònic sense faltes? Per a què ens serveixen? Per a què els paguem?

Fa anys, quan CiU estava al govern, Softcatalà va criticar i dir que les coses no s’estaven fent gens bé. Això va descol·locar a molta gent. La crítica oberta i clara al catalanisme des del catalanisme no entrava dins del cap de molta gent. Tot estava (i està) contaminat pel conflicte espanyolisme-catalanisme, per la qual cosa s’opta per no criticar el catalanisme no sigui que es doni munició a l’espanyolisme. La qual cosa no és positiva, com acabo de dir: el catalanisme tradicional per manca d’autocrítica ha abandonat la modernitat completament. I tot això va portar al caciquisme (tant Òmnium com l’IEC van tenir-hi problemes, passant per l’Orfeó) i a la corrupció la punta de l’iceberg de la qual comencem a veure actualment. Per cert, a Softcatalà com que no se la podia acusar d’anticatalanista o espanyolista, se la va acusar d’anticonvergent, i tothom més tranquil.

Trencament generacional

Tot plegat és una cosa que em preocupa profundament. Si el catalanisme no pot atreure a gent jove, això és mor per inanició. Com molt bé saben a la Catalunya del Nord i l’Alguer. No estic pensant en termes estrictament d’independentisme, sinó en termes lingüístics, culturals i socials. Perquè si la funció de l’independentisme és aconseguir l’estat català, la funció del catalanisme és construir-lo a partir de l’endemà.

Haurem de mirar al nou catalanisme que s’ha estat construït a Internet, que s’ha fet d’esquena al catalanisme tradicional. Però amb això no basta. Tots dos catalanismes han d’anar junts, i això vol dir que el tradicional s’ha de modernitzat de forma urgent. Ha d’evolucionar el discurs, l’ha de mutar i s’ha d’adaptar a la realitat d’una societat moderna extremadament complexa que té com a referent tot el planeta. Si no ho fa, el seu llegat serà oblidat i l’haurem de reinventar, com la sopa d’all (cosa que ja ha passat més d’un cop).

Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.

Aquesta setmana es commemora el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. En aquestes dues dècades han passat moltes coses a Europa. Tot un conjunt de nacions han accedit a la Independència i han construït llurs estats. I fins i tot han entrat a la Unió Europea, i a altres instàncies internacionals.

En aquests vint anys, els països que van assolir la llibertat no pensen de cap de les maneres tornar enrere. Recordo una conversa amb una col.lega bàltica, ara no em féu dir de quin dels tres estats venia, a Barcelona. Em va dir que ells associaven la Independència amb la Xarxa, Internet, etc, perquè si fa no fa van arribar al mateix moment. Em sembla que era estoniana, que són els que estan més en contacte amb els finesos, per raons culturals i lingüístiques. No cal dir que l’efecte Nòkia ha estat molt important allà. Pels bàltics, l’etapa soviètica s’associa amb l’etapa industrial, la repressió de la nació, de la llengua, de la llibertat, etc.

Si fa no fa, això és el que ara mateix ens passa als catalans. Tenim un mur, i l’hem d’enderrocar. Penso que la feina de Reagrupament, fins i tot diria la missió de Reagrupament, és enderrocar aquest mur que ens envolta i ens aïlla del món. La Independència, contràriament al que sovint es diu, no és un somni. És una necessitat material inajornable. És una urgència concreta.

En aquest sentit, penso que quan ens en deslliurem del maleït mur, al cap de molt pocs anys les nostres condicions de vida hauran canviat completament, i Espanya quedarà molt, però que molt lluny. Com ara Rússia queda dels estonians. La llibertat tot just conquerida, farà que en no més de 10 anys, siguem un poble capdavanter d’Europa. Naturalment, amb el nostre estat, la nostra justícia, els nostres fiscals -que vetllaran per l’interès general del país, no dels nostres enemics, com ara passa-. els nostres ambaixadors, els nostres generals i almiralls, els nostres esportistes olímpics, les nostres seleccions, etc. etc.

No només deixarem de perdre 60 milions d’euros cada dia (compte, només el Principat), com passa ara. És que en guanyarem molts més, i això ens permetrà bastir una societat molt més cohesionada, amb unes polítiques socials, econòmiques, immigratòries, culturals, molt més adients a les nostres necessitats més immediates.

S’haurà acabat ser el referent de la prostitució, de la mà d’obra barata, del desgavell en les infrastructures, de l’autodi, i de tantes i tantes xacres que ara ens travessen.

El mur actualment protegeix la corrupció i la dependència. Cal esbotzar-lo, com els nostres avantpassats van esbotzar les muralles de la Ciutadella, construïda per oprimir-nos. La Ciutadella d’avui és aquest nyap que es diu estatut , i hem de posar tots els esforços en dinamitar-lo perquè l’aire net i pur ventili el país.

La feina a fer és urgent, però no tinc cap dubte que amb Reagrupament, la podrem fer, i encara ens sobrarà temps per arreglar una mica el món. Quants més serem, més ràpid l’enllestirem, i més endreçat podrem deixar el nostre llegat a les generacions que ens succeiran. I més homenatges podrem fer a les que ens precediren al llarg dels 3oo anys d’ocupació estrangera. Perquè cal tenir molt clar, que sense la seva lluita, sense el seu sacrifici, nosaltres mai hauríem aconseguit la Independència.