Enric I. Canela

La setmana passada vaig comprar un llibre del Dr. Miquel Siguan que es titula El projecte català. Del passat al futur. És nou, es va presentar el passat 4 de novembre. El Prof. Dr. Miquel Siguan és catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Ja està jubilat atès que va nàixer al 1918. La seva edat, intel·ligència i inquietuds li donen una perspectiva poc comuna per analitzar el que han estat els darrers anys de Catalunya i li permeten reflexionar sobre el seu futur. Home prudent, ho deixa tot obert i apunta algunes possibilitats. Segurament molts de vosaltres haureu llegit algun dels seus articles a la premsa.

En un capítol, el 14è, parla de la Perspectiva espanyola sobre la situació a Catalunya. En el seu text fa referència a Los nacionalismos y el concepto de España en el Siglo XX del llibre De Hispania a España. El nombre y el concepto a través de los siglos (2007) editat per la Real Academia de la Historia i coordinat per V. Palacio Atard. Segons el presenten els autors: En aquest llibre es recullen les conferències impartides dins el cicle “El concepte d’Espanya a través dels segles”, organitzat pel Col·legi Lliure de Emèrits amb la col·laboració de la Real Academia de la Historia, amb motiu del V Centenari de la mort de Isabel la Catòlica, l’any 2004. Els autors són tots professors d’universitat i acadèmics de la Real Academia de la Historia. No es tracta en aquestes pàgines de donar un repàs a la Història d’Espanya, sinó de seguir l’evolució del que ha significat en cada moment el concepte d’Espanya per als espanyols.

Diu Siguan a la pàgina 96 del seu llibre: No crec exagerat dir que, des que es va formular el nacionalisme català al segle XIX, mai les manifestacions de rebuig per part de la intel·lectualitat espanyola i per part del públic en general havien estat tan fortes com les dels darrers anys. I és un fet amb el qual cal comptar. Igual com els defensors de la unitat espanyola a ultrança constaten i es neguen a entendre que els nacionalismes perifèrics no han desaparegut ni sembla que portin el camí de desaparèixer.

Miquel Roca al Pròleg, referint-se al treball del Dr. Siguan, diu: I com deia, aquesta síntesi no plaurà a tothom: però això és bo. Correspon als acadèmics no tenir por al risc que genera la pròpia opinió. És important obrir el debat o continuar-lo.

Jo, molt lluny del prestigi i qualitat intel·lectual del Dr. Siguan, formo part d’allò que se’n diu acadèmics. Haureu pogut constatar al llarg d’aquest mesos que m’agrada opinar lliurament malgrat que pugui en algun moment estar en minoria, convençut que la formulació d’opinió, raonada, pot ajudar a canviar les coses. En el món del comportament, polític o no, la formulació d’una hipòtesi arriscada pot fer que se n’obtingui una proposició certa a causa de l’efecte que la pròpia hipòtesi fa sobre el pensament del que l’escolta. Així, opino amb el convenciment que les meves idees poden convertir-se en realitat, encara que, el primer dia, puguin semblar irreals o utòpiques. Més encara. Sóc insistent en les meves formulacions.

Avui parteixo de les paraules del Prof. Siguan on reflecteix el que ell creu que pensen els espanyols sobre els catalans. I parteixo d’aquest punt perquè quan dic: ara o mai, referint-me a la independència de Catalunya, ho faig des del convenciment que som al final del trajecte. De forma més conscient uns i inconscient altres, els polítics espanyols estan disposats a acabar amb Catalunya com a fet políticament diferencial. Seran harmonitzacions o seran lleis de bases, seran ingerències o seran dictàmens del “prestigiós” Tribunal Constitucional, però els polítics espanyols creuen que Catalunya és una nosa que cal eliminar políticament. I això, que en el llenguatge civilitzat del segle XXI, vol dir absorbir-la culturalment i deixar el català com una llengua de segona que anirà reduint el seu ús pràctic per la força de la globalització general o imposada. La manera de fer-la és similar a la d’una espècia invasora en un determinat territori. Què està passant amb el molusc zebra a l’Ebre o amb l’alga Caulerpa racemosa a la Mar Mediterrània que estan desplaçant les espècies autòctones? La cultura i els mitjans de comunicació en espanyol aniran envaint-nos, desplaçant els nostres, i així,  poc a poc, ens aniran arraconant.

La “intel·ligent” idea de fer un nou Estatut ha accelerat aquesta visió dels catalans i de Catalunya que tenen els espanyols, però també ha tingut la virtut, alguna n’hauria de tenir, de la reacció dels catalans davant l’evidència del rebuig, de l’espoli i de l’intent homogeneïtzador. Mai Catalunya no havia estat tan conscient de l’ofec a què ens volen sotmetre. Més encara, no només som conscients els que som independentistes, sinó que també ho són aquells que no haurien pensat mai en plantejar-se la independència de Catalunya com una opció personal. Ho són no per una qüestió familiar o cultural sinó com una conseqüència de la constatació que Espanya no els permetrà desenvolupar-se de la mateixa manera que ho farien a altres territoris. Lògicament ho entenen com una discriminació que afavoreix el nostre objectiu. Catalunya paga i subsidia a altres i així seguirà fins que ens hagin tret el poc que ens queda d’esperit emprenedor, d’iniciativa, de lideratge. Aquest és el destí si no ho aturem.

Per això, setmana a setmana, llenço un missatge amb la mateixa conclusió. Ens cal la unitat, la unitat de l’independentisme i l’hem d’aconseguir. Les diferències hi són, hi seran, però la prioritat és aconseguir una “taula de la independència” que doni suport a una coalició electoral unitària. On tothom hi càpiga, on tothom se senti còmode sabent que només defensarà el dret a la independència de Catalunya i només oferirà votar la independència de Catalunya.

Hem de ser un país normal. No hem d’esperar a què Andorra entri a la Unió Europea per tal que el català sigui oficial. No hem d’esperar a què altres ens treguin les castanyes del foc, hem de ser nosaltres.

Com sempre, doncs, demanar-vos que si voleu la independència de Catalunya doneu suport a la constitució d’una Gran Coalició, Solidaritat Independentista.

Si sumem, guanyem!

I amics, tot té un final, motius personals sobre els que no parlaré, fan que avui m’acomiadi del Bloc Gran del Sobiranisme. Va ser un projecte compartit que m’ha portat moltes alegries. El context canvia i cal mirar endavant sense renunciar a res.

Han estat gairebé setze mesos, setmana darrere setmana, escrivint un article cada dissabte i contestant els vostres comentaris. He procurat sempre fer-ho malgrat que quan passava el cap de setmana les possibilitats de respondre eren ja mínimes. Espero no haver molestat a ningú amb alguna inconveniència. Si ho hagués fet, disculpeu-me, a vegades l’emoció supera l’intel·lecte. No era en cap cas la meva intenció.

Amb tot, per als que vulgueu retrobar-me, no marxo lluny, seguiré escrivint els dissabtes i contestant els comentaris que em vulgueu fer. La situació política encara em motiva a dedicar temps a aquesta activitat. El meu nou espai el trobareu dins del web de deumil.cat. Si dissabte vinent hi accediu, allà trobareu l’enllaç. Allà també serà casa vostra.

Des del darrer article de fa una setmana  han passat moltes coses o, millor dit, m’ha tocat moure’m molt. Un cap de setmana a Perpinyà i el dimecres a Brussel·les. Com podeu imaginar, la feina destarotada i a dormir menys per fer-la.

Poc puc afegir de la commemoració dels 350 anys del Tractat dels Pirineus a Perpinyà que no sapigueu, molts de vosaltres hi éreu. Crec que tot es podria qualificar d’èxit tot i que jo crec que allà el moviment a favor de la reunificació és molt pobre i que el sentiment independentista és testimonial. Viuen la catalanitat d’una manera ben diferent a la nostra. Els que tenen el mateix sentiment que nosaltres esperen que donem el pas i que això provoqui un contagi i amb als anys, qui sap! Cal continuar treballant-hi, fer-los participar dels nostres moviments, donar-los tot el suport quan reivindiquin la catalanitat, la llengua, la llibertat, però sobretot, el millor favor que els podem fer és assolir la independència aquí, a la Catalunya que està sotmesa a l’Estat espanyol.

A Brussel·les el dia 11 de novembre va ser una cosa ben diferent. Potser no tots sabeu la història d’aquest esdeveniment. Un grup de patriotes, d’acord amb nosaltres, va editar el llibre: “10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació”. Un llibre de fotografies magnífiques que en essència és la nostra anada a Brussel·les el 7 de març, un conjunt d’imatges que reflecteixen les emocions d’un poble. Un llibre que no destaca persones, nomes el conjunt, els sentiments, molts us hi podreu trobar, tenir-lo a les mans fa reviure moltes coses. Magnífiques les fotografies de Lluís Brunet, com ell es defineix: Traficant d’imatges.

El llibre va ser repartit a tots els eurodiputats i presentat aquest dia al Parlament Europeu com a punt de partida de la campanya, que coordina Oriol Falguera, ‘I’m catalan, I love freedom’ i que tindrà continuïtat durant tota la presidència espanyola de la Unió Europea per tal de posar de manifest que l’Estat espanyol no respecta cap iniciativa democràtica catalana que reclami el reconeixement del dret a decidir el seu futur. L’acte el va presentar i coordinar en el si del parlament Europeu Oriol Junqueras, gràcies Oriol, i vam intervenir-hi Joan Solà, Toni Strubell i jo mateix. La meva breu intervenció va ser aquesta:

Tenim a les nostres mans el llibre que commemora un aniversari significatiu: Fa 8 mesos i 4 dies, ens estàvem manifestant pels carrers d’aquesta ciutat, la capital d’Europa.

Aquest llibre té fotografies meravelloses i poques paraules, però té prou text com per explicar clarament què som i el que volem. Aquest llibre és un homenatge a aquelles 10.000 persones que eren aquí en aquell dia especial, afirmant que Catalunya té el dret inherent d’exercir la seva autodeterminació.

Vam fer la manifestació perquè Catalunya, com qualsevol altre país al món, té el seu propi dret a escollir el seu futur, així ho volíem transmetre als nostres germanes i germans europeus.

Va ser un esdeveniment de la societat catalana, sense el lideratge de cap partit polític. Tot va nàixer com un esdeveniment espontani i social, i la llavor va ser un article, escrit al setembre de 2008 en un bloc (aquest) que tracta de la sobirania de Catalunya. En aquell article jo feia referència a Martin Luther King i de manera especial al seu ben conegut esdeveniment de Washington.

Els comentaris enviats al meu article foren la causa de la manifestació. La gent començava a unir-se a la idea. L’èxit de la manifestació va ser degut a la implicació de molts catalans i a l’ús de mitjans de comunicació socials (facebook, blocs…). Molts voluntaris d’arreu de Catalunya es van implicar en el projecte i foren la clau per mostrar al món que volem el nostre propi estat: l’Estat Català. Un altre estat membre de la Unió Europea.

Durant tot el procés de preparació de l’esdeveniment, i de manera especial aquell 7 de març, els catalans teníem sentiments d’emoció com ara: unió, solidaritat, llibertat, i esperança d’un futur millor.

Alguns de nosaltres pensem que aquell va ser el del començament de la nostra recuperació nacional.

Aquell 7 de març vam començar a recollir signatures per demanar que el Parlament Català convoqués un referèndum d’autodeterminació.

El Parlament Català ens ho va negar, però molts ajuntaments ja ens havien donat el seu suport. L’Ajuntament d’Arenys de Munt en va ser un. Els ciutadans d’Arenys de Munt van organitzar una consulta popular el passat 13 de setembre. El resultat va ser un aclaparant SÍ a la independència de Catalunya.

La conseqüència d’aquella manifestació a Brussel·les, la nostra petició a Parlament català per demanar un referèndum i la consulta a Arenys de Munt són fets que estan connectats i han portat a què el debat sobre la independència hagi esdevingut un assumpte central de l’agenda política catalana.

Després del 13 de desembre, més de 100 pobles i ciutats de Catalunya demanaran als ciutadans si volem la independència de Catalunya o no. En el futur hi haurà més consultes en altres pobles i ciutats.

Estem fent tot això per poder fer un referèndum d’autodeterminació vinculant.

No volem ser diferents d’uns altres països que ja han exercit la seva pròpia sobirania o d’aquells que exerciran els seus drets quan així ho vulguin. Volem escollir el nostre futur d’una manera democràtica.

Com va dir Pau Casals: Catalunya va tenir el primer parlament europeu. Catalunya és una de les nacions que han creat l’Europa Moderna.

Volem ser una altra vegada una nació lliure, i per això ens cal la cooperació de la democràcia europea.

Sóc català, estimo la llibertat, vull un Estat català! Gràcies per la vostra atenció.

Curta i sintètica, el temps no donava per a més. Un dia intens però ple d’emoció. Posar la nostra senyera estelada al Parlament Europeu va ser un símbol, una imatge impagable. Haig d’agrair aquí a aquest grup de patriotes haver organitzat aquest acte a Brussel·les.

Tanmateix, ara som altre cop aquí, a la nostra estimada Catalunya, i hem de pensar en el futur immediat. És un temps que no podem malbaratar. Menys d’un mes ja per a les consultes en molts pobles del país. A primer d’any comença la presidència espanyola de la Unió Europea. Probablement a finals de febrer noves consultes a més pobles. I després, quan no sé però en menys d’un any, campanya electoral per a les eleccions de Catalunya. Mentre l’Estat espanyol, amb una política econòmica desastrosa, ens arrossega a estar dins de la recessió més profunda i es destaca per fer el ridícul internacional en els aspectes relacionats amb l’economia del coneixement, cosa que fa que la competitivitat sigui cada dia més baixa. Per altra banda la confiança dels catalans en els polítics i els partits està sota mínims.

Catalans, hem de reaccionar! Tenim ara una oportunitat d’or i l’hem d’aprofitar. Hem de posar totes les nostres energies, però sobretot la intel·ligència i la generositat, al servei de la causa de la independència.

I què vol dir això. Molt senzill, cal constituir una plataforma unitària per la independència que desemboqui en una llista electoral que tingui el suport explícit de tots o la majoria de grups, entitats, plataformes, agrupacions o personalitats independentistes.

Alguns argumentareu que no cal perquè si el nombre de vots és suficient en diferents llistes no es perdran diputats i d’altres direu que Reagrupament ja és això, una plataforma unitària.

Bé, jo dic no! Tot i que l’argumentació objectiva no existeix perquè sempre està tenyida de les vivències personals, estic convençut que no és així.

Per una banda sense unitats hi haurà vots que quedaran en llistes que no arribaran al 3% necessari, cosa que comportarà menys diputats.

Per l’altra, si tothom convergeix a una mateixa llista apareix una cosa que li podem dir sinergia o retroalimentació. Si tothom s’aplega en un únic grup on conflueixin els que no creuen que Reagrupament sigui suficient i on Reagrupament hi sigui, es produirà un fenomen social, la percepció de què la “cosa és seriosa” i això provocarà dues coses: 1) que els mitjans comencin a prendre’s l’opció seriosament, la qual cosa no han fet ni faran si seguim igual, i 2) que molta gent escèptica sobre les possibilitats electorals de l’independentisme agafin confiança i s’hi sumin per, finalment, votar aquesta opció. I si altres veuen que persones significades s’hi sumen, ells també ho faran.

L’objectiu electoral de l’independentisme no és entrar al Parlament, és arribar a la majoria per aconseguir la independència i no podem perdre el temps en coses secundàries. La fruita està madurant i no podem deixar que es podreixi.

Us convido a tots a sumar-vos a Suport a la Coalició Independentista i a convidar a tothom a fer-ho, Solidaritat Independentista ens espera. Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

No és gens fàcil d’explicar l’evolució de Catalunya en els darrers anys. A final del 2003 vam passar d’un govern exclusiu d’una federació, CiU, que es defineix com a nacionalista, d’obediència estrictament catalana a un govern que era una suma de partits que, en conjunt, no era d’obediència estrictament catalana. A aquell govern li va seguir un altre de les mateixes característiques.

L’evolució d’aquests dos darrers governs ha evolucionat amb una clara pèrdua del seu perfil catalanista. Malgrat que uns i altres, els anteriors al 2004 i els posteriors, diguin que el seu objectiu és el benestar dels catalans, els trets principals d’ells són ben diferents. Tenen diferents maneres d’entendre el concepte de benestar. Uns i altres tenen defensors i detractors.

Hem tingut tres presidents: Pujol, Maragall i Montilla. Diríem: peix al cove, rauxa solitària i silencis eloqüents. Cadascú ha marcat el perfil del seu govern. Pujol molt, però Maragall i Montilla menys perquè els tripartits ja tenen aquestes coses. De tant en tant desafinen i augmenta l’entropia.

Cada govern ha millorat coses i cadascun parla de la seva obra de govern. Naturalment, en condicions raonablement normals, cada govern fa coses que no s’havien fet abans, el país millora i  cada any té més infraestructures que l’any anterior. Així que en 2006, hi havia més carreteres que en el 2000 i en el 2009 hi haurà més que en el 2006. Cada vegada hi ha més coses noves i cada govern posa èmfasi en unes necessitats o mancances diferents. És normal que es construeixin més escoles quan la població infantil creix que no quan està estancada. Governar és prioritzar. Tot i alhora no es pot fer.

Quan fem balanç, però, no hem de posar només les coses positives a un sol plat de la balança perquè n’hi ha un altre. Els polítics confonen fer balanç amb explicar el que han fet de bo. S’han de comptar els actius i els passius.

Ens podem preguntar: és més solvent el país ara que fa cinc o deu anys? Té Catalunya més influència, prestigi o consideració al món que fa cinc o deu anys? Ha millorat la posició de Catalunya en el conjunt de les regions europees en els darrers anys? Es manté el lideratge de Catalunya dins l’Estat espanyol? Som referents com ho érem abans? O canviant de tema, Barcelona té un aeroport millor, el seu pes específic internacional és més alt o més baix? I així un seguit de preguntes que han de ser considerades en qualsevol obra de govern. Em fa l’efecte que les respostes a moltes d’aquestes preguntes ens farien entristir i per això normalment no ens les fem massa. Catalunya, com a regió europea, viu en decadència, està cada vegada més decrèpita. Mentre, al nostre voltant milloren més que nosaltres. Tots hi hem contribuït, per acció o per omissió. A Catalunya li cal una forta sacsejada, un projecte comú. Recuperar els valors.

El país no és un procés acotat en el temps que es mesura per mandats entre eleccions. El país és un contínuum. L’obra d’uns condiciona la dels següents i quan es governa cal pensar en el context i en el futur. Així ens hem de preguntar si l’obra de govern dels nostres dirigents està contribuint a fer un país on l’estat del benestar augmenti en el futur o bé si estem cremant les nostres naus i demà serem relativament més pobres tot i que tinguem dues carreteres més, més escoles o més universitats. Ens hem de qüestionar sobre si l’obra de govern haurà fet que el país hagi perdut competitivitat i per tant en situem en decadència econòmica i amb ella l’estat del benestar disminueixi. Tot això s’ho ha de plantejar el governant, s’ha de preguntar a més si les seves accions les està fent pensant en les properes eleccions o bé en el benestar dels ciutadans. I el bon governant, aquell que té ètica, quan sap que no es fa el que s’ha de fer, quan veu el càlcul interessat i no el desig de servei ha de dimitir, ha de marxar. Al que no té ètica l’hem de fer fora i posar gent amb intel·ligència i ètica als escons del Parlament.

Si ens entretenim mirant l’evolució del dèficit català (ho podem fer fàcilment a través del web del Cercle Català de negocis a la presentació Dèficit fiscal), veiem que, tret del moment de les Olimpíades de Barcelona, el dèficit fiscal està sempre situat entre el 6% i el 10% del PIB català depenent de qui ho mesuri. La quantitat absoluta augmenta des del 1993, també el dèficit fiscal. Ara és més alt que al 1986.

D’aquestes dades se’n dedueix que l’obra de govern no ha aconseguit reduir aquesta sagnia que ve a representar uns 3.000 euros per cada català i any. És un model que fa que Catalunya tingui menys recursos per habitant que les comunitats espanyoles, per sota de la mitjana, que produeixen menys que Catalunya, que ho fa per sobre de la mitjana. En teoria per equilibrar l’Estat, però quan un viatja ja veu que les carreteres són millors fora que a Catalunya. Trobar una cosa igual a la N-II és difícil.

L’obra de govern ha millorat moltes coses, però des del punt de vista relatiu hem empitjorat. O sigui el balanç és negatiu si ens comparem amb les regions europees que han de ser les nostres competidores. No podem fer mesures absolutes, sempre les hem de fer en el context adequat.

Agafant un exemple recent, ens podran dir que ara la mobilitat millorarà perquè ens traspassen la gestió de rodalies de Renfe. Bé, ho dubto. Aquest és un traspàs com els que s’han fet darrerament. Un maquillatge per dir que s’havia fet alguna cosa, com en el cas del traspàs de la gestió de costes.

Us explicaré un exemple que il·lustrarà el gran traspàs aconseguit pel govern català liderat, en aquest cas, pel conseller Saura. Conec el cas bé per la meva condició de membre de la junta de l’Associació de Veïns i Amics de Tamariu. Resulta que a Tamariu hi ha una petita cala que es diu Aigua Dolça que té alguns problemes. Hi ha una de les parets que té risc d’esllavissades i una petita plataforma de ciment d’uns 6 o 9 m² que té un forat pel que pot caure una persona (a la dreta de la fotografia podeu veure la paret i la plataforma). El forat, que ja té uns tres anys, ha anat creixent i el temporal del passat Sant Esteve el va fer bastant gran. S’han fet totes les gestions necessàries, finalment l’Ajuntament de Palafrugell va posar unes tanques d’aquestes que es fan servir a les obres per tal que la gent no hi passés (podeu veure les que “protegeixen” la paret, el forat encara no hi era quan es va fer aquesta fotografia). Naturalment qualsevol criatura o no criatura passa sense problemes. Allà, a l’estiu, sempre hi ha algú, nens jugant. Què calia fer? Una senzilla reparació amb ciment i unes pedres. Quin és el problema? Depèn de costes a Madrid. No ens ho havien traspassat?, em pregunto. Si l’ocupació però no la resta. I què vol dir? M’ho expliquen. Veus aquestes taules dels bars al Passeig? Si. Tenen una concessió per sis mesos. Aquests sis mesos la zona, és a dir l’àrea objecte de concessió és competència de la Generalitat, quan s’acaba la concessió, és competència del govern de l’Estat. Un no ho acaba d’entendre. Ràpidament es fa la llum, la comissió bilateral de traspassos, la part catalana la presideix el conseller Saura. Ja vaig escriure fa temps sobre el tema a Saura i les guinguetes.

Aleshores cal plantejar-se si aquesta meravella de traspàs ha millorat en alguna cosa la vida dels ciutadans. La conclusió és que ara és pràcticament impossible, sense un curs de formació d’alt nivell, saber on has d’anar a resoldre els problemes.

La conclusió, demostrada per inducció, és que el traspàs de Renfe no serà gaire diferent. Serà competència de la Generalitat el seient del tren quan estigui ocupat, però dependrà de l’Administració General de l’Estat quan estigui buit. El tema requerirà contractar un equip jurídic per saber en cada cas qui és el responsable.

Tot això no són anècdotes, és la confusió a la que ens ha sotmès el sistema que entre tots hem elaborat i que és la negació de l’eficiència i de l’eficàcia.

Queixar-se potser serveix per descarregar una mica d’adrenalina, però no resol gaires coses, especialment quan ens lamentem mentre prenem un cafè entre amics solidaris. El que ens hem de preguntar és què cal fer, com ens ho podem per canviar el país, per millorar la vida dels ciutadans.

Aquesta pregunta és especialment pertinent quan veiem que la gestió política està, si més no, qüestionada. Deixant de banda si hi ha o no hi ha corrupció el que és del tot cert és que els mecanismes de control que són els que han de garantir que les coses es fan bé, honradament, i que han de permetre que el ciutadà confiï en el sistema, són inútils o inexistents. Tenim honrats funcionaris treballant en els múltiples sistemes de control, intervenció, sindicatura que veuen com la seva feina serveix per a molt poca cosa.

Tenim un país corrupte? De cap manera, el que tenim és un país ineficient, cansat que passa i que no creu que l’acció de govern resolgui gaires coses. Un país mancat d’il·lusió, fart, decebut i sense confiança en el futur. Està mancat de la fe en la victòria. No l’interessa gaire votar, per a què?

Què ens cal? No cal ni dir que una regeneració i un replantejament del país. Cal un projecte de país, un país que funcioni amb polítics que hagin de respondre davant els ciutadans. Una llei electoral que ho faci possible i que trenqui d’una vegada per totes amb la partitocràcia que tant de mal està fent a la democràcia. Cal un canvi en profunditat. Jo no crec que els polítics, els que avui estan a la política siguin incompetents o corruptes, de tot n’hi haurà, naturalment, però crec molt més en un sistema en el que tot està mancat d’organització i supeditat al culte a la direcció. Conec a molts dels que avui seuen al Parlament i sé de la seva vàlua, però la seva veu queda esmorteïda per la remor de la crítica destructiva i de la lloança buida. Qui diu la frase més aguda i punyent per molestar a l’oponent? No seria normal que es pactessin més coses, que es penses més en els ciutadans?

Què ens cal? Evidentment, un canvi en profunditat que ens permeti eliminar tot allò que no serveix i construir allò que ens manca. Ens cal un país lliure on els catalans puguem decidir què volem sense que depenguem de la voluntat interessada dels altres. Jo no sóc antiespanyol, simplement vull que la meva Catalunya sigui independent perquè només sent independents podrem construir un país ple, un país que vagi endavant en el context dels països del nostre entorn. No podem continuar aïllats en una contínua queixa que ens desgasta i que només ens crea cremor d’estómac i ens fa ser odiats pels nostres veïns. Jo no ho vull. Tenim només dues opcions. Una és acceptar que estem a Espanya i deixar de perdre el temps amb queixes, fer un pacte d’allò que és bàsic, no un estatut idiota, col·laborar i tots junts treure el màxim profit. Lleialtat constitucional deixant-nos de reivindicacions.

L’altra és dir: marxem-nos-en. El que no podem fer és fer l’estúpid de forma sistemàtica per gaire temps més. Perdrem bous i esquelles. Ho dic per a tots aquests que esperen que les coses s’arreglin soles i que no se n’adonen que cada vegada, malgrat la nostra consciència, les forces de l’entorn estan més organitzades i ens aïllaran per terra, mar i aire. Ens arruïnaran. També ho dic per a tots aquells que creuen que la seva opció és l’única bona. Per als que creuen en un déu. Quina religió és millor? Quanta gent ha mort per imposar una religió sobre una altra. Els que volen la virtut la poden assolir des de qualsevol religió i junts poden aconseguir fer créixer un país des de la diferència. Odio les imposicions, m‘estimo la diversitat i la col·laboració. Només amb la unió dels que pensem diferents, lluitant junts, triomfarem.

Ja sabeu que en penso. Sumeu-vos. La Gran Coalició, perquè si Sumem, guanyem!