Dilluns vaig assistir a la conferència inaugural de l’11è BDigital Global Congress, organitzat per Barcelona Digital Centre Tecnològic, i que de fet, les seves sessions s’allargaran fins dijous. La persona convidada a pronunciar-la va ser la Rahaf Harfoush, una especialista en New Media, col.laboradora de Don Tappscott, autor de Grown Up Digital, una obra clau sobre els anomenats Nadius Digitals, és a dir, els joves que han nascut i desenvolupat en un entorn digital. Harfoush, però, no va ser convidada per aquest fet, si no perquè va formar part, durant tres mesos, del New Media Team de la campanya de Barack Obama. L’experiència tan intensa que va viure, ara l’ha bolcat en un llibre que, segons Amazon, es podrà comprar a partir de l’1 de juny. El llibre porta per títol, Yes We Did! i com explicita el subtítol, analitza des de dins com els anomenats social media van construir la marca Obama.

Harfoush, que deu rondar la trentena i, paradoxalment, no és ciutadana americana, ans canadenca d’ascendència siriana, va estructurar la seva conferència en base a set elements que van caracteritzar la campanya portada a terme pels social media o xarxes socials. Abans, però va citar quines van ser les tres aportacions claus, cabdals, de la campanya d’Obama, en general. Aquests tres aportacions van ser:

a) L’estratègia del 50 estats, és a dir, ser present en tot el territori, sense deixar cap estat per perdut, fins i tot en aquells on les possibilitats de triomfar eren escasses. Aquesta estratègia (que de fet no es va aplicar íntegrament, perquè per exemple a Alaska, els demòcrates no van fer-hi campanya) va ser dissenyada anteriorment per Howard Dean, candidat demòcrata en les eleccions del 2004. El resultat va ser espectacular, perquè en aquells estats que es donaven per perduts van sorgir milers d’activistes que amb més o menys èxit van fer front als republicans. Però el que realment va ajudar va ser que els republicans van haver d’utilitzar importants recursos econòmics i humans en estats que ells donaven per guanyats, recursos, doncs, que no van poder invertir en aquells altres estats on la possibilitat de victòria era molt més incerta (per cert, d’aquest tema ja vaig fer un post en aquest mateix bloc, que duia per títol Dels 50 estats a les 92 comarques).

b) Tenir molt en compte els centristes insatisfets o decebuts, sobretot pels anys de radicalisme que va representar el bushisme: guerres, integrisme religiós, aïllacionisme internacional, auge de l’anti-americanisme, i naturalment, atur, crisi econòmica, financera, immobiliària, polarització ideològica. No cal dir que el missatge electoral d’Obama s’allunyava de tot radicalisme -mai es va voler presentar com el president dels afroamericans, per exemple, i per contra emfasitzava, per una banda, la necessitat de refer ponts, de cohesionar la societat americana, entesa com “una” nació, i no dues (la vermella i la blava), i de l’altra, els seus eslògans de campanya eren clarament positius (hope, change i naturalment, l’omnipresent i voluntarista yes we can).

c) Les micro-donacions. Clau. La campanya d’Obama va finançar-se amb 750 milions de dolars, 2/3 dels quals van ser a través de micro-donacions d’entre 5 i 50 dolars. Milions de persones van implicar-se, i fins i tot el fet de donar, segons va explicar la conferenciant, va fer que molts ciutadans passessin a considerar Obama com una inversió pròpia i es preocupessin de la seva salut o de si prenia mal quan jugava a bàsket o baixava les escales dels avions amb les mans dins les butxaques. A més, a mesura que passaven les setmanes, es va constatar que molts micro-donants anaven incrementant les seves aportacions. Així, el mes de setembre, en el darrer tram de les eleccions, es van donar, només en aquest mes, 150 milions de dolars, una quantitat mai assolida fins llavors.

Vistos les tres aportacions claus, genèriques, de la campanya d’Obama, passem ara als set elements que, sempre segons Harfoush, van caracteritzar la campanya en la xarxa.

1. Redefinir la implicació. L’objectiu de la campanya en la xarxa era que aquesta tingués vida per ella mateixa al marge o sense dependre dels mitjans locals, dels telenotícies i dels diaris, de manera que sempre es tenia el control d’ella a través dels diferents instruments de la web 2.0 (facebook, myspace, you tube, twitter). Aquí també els paper de la blocosfera era clau, i sobretot, el que calia era potenciar els blocaires més actius -una actitud fins llavors tabú per part de les màquines electorals que sempre els havien titllats de freakis o amateurs. D’aquesta manera també calia impulsar els activistes locals (altrament coneguts com a netroots), és a dir, aquells que utilitzen la xarxa per a mobilitzar els seus veïns, que els coneixen amb noms i cognoms, etc.

2. Importància dels menys actius. Per guanyar unes eleccions cal mobilitzar tothom que sigui susceptible de votar la candidatura demòcrata. Passa, però que sovint, importants sectors, potencialment votants, opten per abstenir-se perquè conclouen que la cosa no va per ells. Per combatre això, es va fer un enorme esforç d’hipersegmentació dels votants potencials, de manera que els missatges que cadascuna de les 13 milions d’adreces electròniques amb que es comptava, rebia un missatge que incidia en aquells criteris, valors o prioritats electorals, morals, socials, culturals personals. La informació, òbviament, sovint l’havia proporcionat el propi ciutadà en el seu perfil de Facebook, per exemple. D’aquesta manera, molts ciutadans es pensaven del cert que el propi Obama els coneixia personalment, i que els havia enviat un correu on els parlava dels seus interessos i valors que ells més consideraven. En total, es van enviar 1 miliard (mil milions de correus electrònics).

3. Facilitar el comportament ja existent. Proporcionar eines digitals (aplicacions per a dispositius mòbils, per exemple) que facilitin una planificació acurada de l’activisme polític personal.

4. Incentivar les bones pràctiques. Portar un registre detallat de les activitats fetes i dels ciutadans contactats (molt sovint veïns), per tal de refinar la personalització del missatge, i el seguiment fins al moment del vot.

5. Personalitzant la campanya. A través de la difusió de bànners que es penjaven en els blocs individuals i que incloien elements com la quantitat donada o recaptada d’altres ciutadans, en forma de termòmetre, on el màxim era una quantitat que cadascun s’autoassignava. Molts dels activistes digitals feien tot el possible per aconseguir el màxim, la qual cosa va tenir repercussion fonamentals en la pròpia campanya.

6. Incentivant la Co-Innovació. Lluny d’assumir actituds o plantejaments dirigistes o de model centre-perifèria, clarament s’optava per la proximitat i per deixar als activistes un amplíssim marge de maniobra a nivell local i d’entorn immediat. Naturalment, l’impacte d’aquesta llibertat era enorme perquè cada activista aportava el seu granet de sorra, sovint des d’una perspectiva innovadora i, sempre, molt tocant la realitat, molt a prop de la seva vida quotidiana.

7. Acceptant -potenciant?- els fenomens imprevistos. L’exemple més clar és el famossíssim vídeo del Yes We Can, que contràriament al que molta gent es pensa, no formava part de la campanya oficial del candidat, sinó que va ser una iniciativa personal d’un cantant -Wii.i.am- que el va penjar a la xarxa i que ha tingut més de vint milions d’accessos. Una perspectiva menys oberta, de seguida hagués exigit la seva retirada, però la gent d’Obama de seguida van optar per no denunciar-lo ni exigir-ne la seva retirada. 

Finalment, cal tenir en compte que a la principal punt d’entrada de la campanya digital d’Obama, el popularment conegut com MyBO, vam descarregar-s’hi 2.000.000 de perfils, van crear-s’hi 35.000 grups de voluntaris (de les coses més peregrines que un hom pugui pensar, totes elles però, amb Obama com a referent), s’hi penjaren 400.000 posts de blogs i s’hi anunciaren 200.000 actes offlines de campanya -és a dir reals, no virtuals, no en la xarxa.

Disculpeu si m’he allargat excessivament, i segur que m’he deixat moltes coses. La conclusió, tanmateix, és que tota la campanya digital ha de dur com a resultat final la mobilització electoral, de manera que tota la organització en xarxa ha de tenir per objectiu l’activitat offline.

Penso que les idees d’Harfoush (bloc), han de ser tingudes en compte i analitzades amb molt més detall de la crònica quasi sobre el terreny que acabo de fer.

Perquè s’acosten temps en els que, efectivament, no podem deixar que cap independentista es quedi a casa. S’acosten temps per no només fer confiança a aquells que ja fa temps utilitzen la xarxa com a instrument d’incidència política i social, sinó sobreot per fer que els centenars de milers dels que ja estan fatigats, fastiguejats, decebuts, etc., de l’autononisme, optin de forma tranquil.la per un independentisme proper, compromés en l’assoliment de la sobirana el més aviat possible per fer front a tots els reptes i els riscos del món contemporani, de la crisi i de les mancances socials, econòmiques, culturals, etc. S’acosten temps que exigeixen, ara sí, una implicació personal: per responsabilitat, o per patriotisme. Perquè Catalunya només té els catalans. És a dir, els que volem un estat català. És a dir, els independentistes. 

Perquè en definitiva, del que es tracta és que nosaltres, els catalans i les catalanes, més aviat que tard, acabem també exclamant, plens d’emoció i alegria “Yes We did!”.

En Pep Guardiola, en la roda de premsa prèvia al partit històric entre el Reial Madrid i el FC Barcelona, va dir, contestant a un periodista sobre el fet que el Barcelona anava al Bernabéu sense gaire pressió ja que tenia 4 punts d’avantatge, que no, que això no, que ell volia tota la pressió perquè no valia amagar-se de la realitat, que a Madrid s’havia de guanyar com fos i que amb aquesta mentalitat anirien al Bernabéu.

El Barça va sortir al camp del Madrid amb ganes, amb coratge i va guanyar fent història. En la roda de premsa posterior al partit, en Pep va respondre a un altre periodista que l’únic que va dir als seus jugadors és que havien de ser valents, perquè si no ho eren, a Madrid perdrien per golejada!

En aquests moments, al Principat de Catalunya ens trobem en un moment clau, mai fins ara hi havia hagut tanta gent descontenta amb la situació política, i el que és millor, molts d’ells comencen a pensar seriosament que no hi ha cap possibilitat de millora seguint a l’Estat espanyol.

El tripartit només ha tingut una cosa bona segons el meu parer, ha fet obrir els ulls a molts catalans de la misèria intel·lectual i política que regna en la classe política del nostre país. Però compte, que com ja he dit moltes vegades en articles anteriors en aquest bloc, ara, amb el dèficit acumulat, amb la nova immigració, amb les necessitats actuals, amb la globalització i amb un nacionalisme espanyol que ha posat definitivament la directa per aniquilar-nos com a nació, ningú no podrà sortir-se’n si vol jugar amb les mateixes regles que fins ara. Algú ho podrà dissimular més o menys, però a l’hora de la veritat, sempre perdrà a favor del qui és jutge i lladre a la vegada.

Un altre punt que cal no oblidar és que aquestes regles amb què estem obligats a jugar si volem fer política normal comporten irreversiblement la creació d’una xarxa de corrupteles i amiguisme que afavoreix sempre qui té l’aixeta dels diners.

Tot plegat fa que ara hàgim arribat a un punt en què cap català que tingui una mica d’inquietuds i vulgui realment el millor per a la seva família i sobretot per als seus descendents no pot defensar que continuar igual és la millor opció que hi ha. Lògicament, els que som independentistes per convicció i per patriotisme ja fa temps que no necessitem més arguments per tenir-ho clar.

En les properes eleccions al Parlament del Principat de Catalunya els catalans hem de desprendre’ns de les nostres pors, de l’autoodi i de la visió petita , estreta i provinciana que molts han tingut fins ara.

No podem pensar que votant els mateixos partits, que han estat còmplices i alguns fins i tot culpables directes d’arribar a aquesta situació,  serem capaços de fer sortir Catalunya de l’atzucac en què ens trobem. Com tampoc podem deixar passar més temps si no volem perdre definitivament la nostra identitat catalana.

Darrerament han succeït una sèrie d’esdeveniments, alguns més esperats que els altres, però possiblement irremeiables. De tots aquests esdeveniment m’agradaria remarcar el fet que des uns anys la societat civil, i particularment la que s’articula gràcies a les noves tecnologies com és Internet 2.0, està aconseguint influir en la política catalana com feia temps que no ho feia. La xarxa sobiranista s’està erigint com una eina comunicativa eficaç per trencar el silenci dels mitjans tradicionals controlats pels partits i és un espai que ha permès realitzar iniciatives sobiranistes que comencen a marcar l’agenda política de Catalunya.

Un exemple el tenim amb 10mil.cat, que gràcies a la potencialitat de la xarxa ha estat possible que es materialitzés la històrica manifestació de Brussel·les. I ho vàrem fer, tots plegats, sense cap recurs ni subvenció ni suport de cap partit. Només la xarxa sobiranista ho va fer possible.

Estic segur que la manifestació de 10.000 a Brussel·les ha precipitat els darrers esdeveniments. Com també estic segur que la ILP per al referèndum d’autodeterminació que volem presentar demà dimecres al Parlament a les sis de la tarda (i aprofito l’ocasió per fer una crida perquè hi vagi el màxim nombre de persones possible) també pot fer que succeeixin fets que condicionin la política catalana. Igual espero que també la resposta amb l’Acte de Sobirania que la PDD està promovent, faci efecte provocant alguna reacció en l’entorn dels partits catalans que semblen adormits davant de la més que segura retallada de la poca sobirania que encara ens queda desprès d’aquest Estatut ja escapçat.

Amb tot plegat podem provocar un entorn propici pel canvi que cal per fer que es trenqui l’statu quo actual; si no, com he dit abans, si seguim igual, anem directes a la nostra aniquilació com a catalans.

Per fer-ho cal donar un articulació política per poder traduir tota la feina feta a la xarxa sobiranista en quelcom que provoqui finalment un canvi polític que trenqui amb l’actual. Sinó ho fem, pot tornar a passar el mateix que va succeir desprès de la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir, que malgrat haver aconseguir un milió de catalans es manifestessin pels carrers de Barcelona demanant aquest dret, uns mesos desprès, el partit que sempre ha negat aquest dret, va obtenir els millors resultats de la seva història en les eleccions espanyoles, mentre els partits catalans varen patir un retrocés remarcable, sobretot els que en teoria en fan bandera d’aquest dret.

Els partits catalans parlamentaris tenen problemes de credibilitat degut a què volen fer compatible ser unionista o pactar amb els unionistes i a l’hora ser sobiranistes. Cada dia que passa, més gent sap que aquesta compatibilitat és impossible, igual que ningú es creuria que un sigui soci del Real Madrid i del FC Barcelona.

La proposta de Reagrupament va en aquesta direcció. Com ja sabeu, és una associació i no un partit polític, però pensada en clau política. És una proposta per poder articular entre els sobiranistes una candidatura d’ampli espectre, perquè així és també la xarxa sobiranista, en les properes eleccions, i que transmeti la força d’aquesta xarxa en escons del Parlament català. Uns escons l’única obligació dels quals sigui igual a l’objectiu que persegueix la xarxa sobiranista: aconseguir la independència de la nació catalana.   

És una aposta arriscada i difícil, perquè a part de les dificultats que comporta aquest tipus nou de candidatura que no està basada en un partit i que està encara per definir, pel fet que es presenti tots els partits actuals hi estaran en contra, principalment els que pensaran que els poden restar vots. Els uns i els altres diran que fem el joc als enemics de Catalunya quan ells només aspiren a pactar-hi. Però també rebrem de tot dels poders fàctics que donen suport a l’actual statu quo de dominació espanyola sobre els Països Catalans. Ja no parlo de les típiques enveges i afanys de protagonisme per part de alguns partits de nova creació o minoritaris.

No ho tenim fàcil, no.

Però igual que el Barça tampoc no ho tenia fàcil davant del repte de jugar a Madrid, els catalans sobiranistes hem de ser valents com els jugadors del Barcelona. Hem de sortir a guanyar la nostra llibertat a Espanya i no amb ganes de defensar l’Estatut per després mirar d’arreglar-lo una mica o de trobar un encaix que cap espanyol no vol, perquè si ho fem, perdrem segur, com sempre ha passat, per golejada!

Entre tots, amb valentia i coratge, podrem guanyar el repte més important de la nostra vida!

Guanyar la independència de la nació catalana i fer història!.

Manel des de l’Exili

Les noves tecnologies estan girant una truita que durant segles havia jugat en contra nostra. Amb les armes tradicionals sempre hem tingut les de perdre, però amb aquestes, amb les tecnològiques, les condicions no ens són tan desfavorables. Històricament també han estat les circumstàncies de cada moment les que han condicionat la nostra evolució. Hem patit la formació de l’imperi espanyol i l’homogeneïtzació lingüística que va comportar, però més tard, quan el romanticisme va valorar el Volksgeist, la nostra “particularitat” va estimular allò que coneixem com a Renaixença.

Llegiu-ne la resta »

Avui al vespre tindrem una cita al Via Fora de Sants, on ens han convidat a fer una xerrada sobre la transversalitat política, i més concretament, la transversalitat de l’independentisme. Possiblement aquest element és el que millor ens defineix com a col.lectiu. Hi intervindran l’Enric Canela i en David Morgades. Un servidor farà la presentació i moderarà el debat posterior. Si algú no ha reservat plaça i té intenció d’assistir-hi, millor que s’espavili, perquè l’espai és limitat. I de fet, possiblement ja no en quedin de lliures.

La transversalitat política és un símptoma de maduresa. Tenim idees socials, filosòfiques, culturals diverses, però ens uneix el fil roig de la independència de la nostra Pàtria. Un país necessitat d’una sacsejada que el tregui de la decrepitud en la que l’han ensorrat l’espanyolisme i, en els darrers trenta anys,  l’autonomisme. Per aconseguir aquesta fita, tanmateix és necessari que l’independentisme sigui percebut com una autèntica revolució democràtica.

Precisament per això, és totalment nociu la idea aquesta que els partits independentistes han de ser com uns partits més del sistema polític. No! No podem reproduir els esquemes clàssics de la partitocràcia que ha monopolitzat la vida política en els darrers decennis i ha escanyat les iniciatives sorgides de la societat civil. Penso, per exemple, en moviments com la Crida a la Solidaritat, que va tenir una altíssima ressonància social en la dècada dels vuitanta, però que va acabar amb els seus responsables fent el salt a la política partidista. El mateix es pot dir d’altres iniciatives que van fer tant o més soroll que la pròpia Crida.

Llegiu-ne la resta »

Una de les crítiques que rep el moviment independentista català és la seva fragmentació i dispersió en multituds de fraccions, plataformes i associacions.

Qui no ha sentit dir que a Catalunya si hi ha quatre catalans independentistes de seguida hi haurà dues plataformes o bé quan un partit comença a tenir força militants de seguida se’n forma una escissió. És ben cert que si avaluem la història, el moviment independentista és ple d’exemples d’escissions i lluites fratricides entre elles.

En aquest article miraré d’explicar que aquesta fragmentació del moviment sobiranista no necessàriament ha de ser dolenta; fins i tot, en els temps actuals, en l’era d’Internet i de les xarxes socials, possiblement sigui aquest el millor camí per aconseguir la independència.

Llegiu-ne la resta »

Quan la televisió normal no retransmet els partits del Barça, els homes del poble es reuneixen diumenge a la tarda per veure el partit a la pantalla amb pay per view de La Concòrdia. Mon pare hi va de tant en tant, i torna que terriblement put a tabac, perquè a La Concòrdia naturalment hi deixen fumar, i ma mare (que l’altre dia ja se’m va queixar perquè la feia sortir als meus articles) fa morros i abans de sopar li diu que es vagi a canviar de roba, o a dutxar-se. Jo només hi vaig de tant en tant, a La Concòrdia, perquè em fa l’efecte que és cosa de gent gran, i perquè tots els amigots de mon pare fan aquest tipus de comentaris i bromes per a les quals, els fills, necessitem una extraordinària dosi d’estoïcisme i paciència.
En la mitologia clàssica, la Concòrdia era la personificació de la pau i l’harmonia. Tot i que se l’acabà identificant amb la deessa grega d’aquest nom, Harmonia (filla d’Ares i Afrodita i esposa del mortal Cadme, fundador de Tebes), en realitat la Concòrdia és una de les deïtats més antigues i específiques de la Roma republicana. Se la representava com una dona madura, generalment amb una branca d’olivera i una cornucòpia a les mans com a símbols de la pau i de l’abundància que aquesta proporciona. Les bones matrones romanes la invocaven com a protectora de l’estabilitat matrimonial, i tenia també una important dimensió cívica com a garant de la prosperitat ciutadana.

Llegiu-ne la resta »

La visita del president del Parlament Europeu, l’alemany Hans-Gert Pöttering, s’ha convertit en un lamentable espectacle d’atac a Catalunya i al català. L’individu ja venia amb la lliçó apresa. I per si la memòria li fallava, el seu vice-president, l’inefable Vidal-Quadras no perdia ocasió per refrescar-l’hi.

Amb les seves declaracions, Pöttering s’ha afegit a la llista de catalanòfobs europeus que ja comença a ser massa llarga. Recordo també, el 2004, la no menys patètica actuació del Taoiseach (primer ministre irlandès) Bertie Ahern, llavors president de torn de la Unió Europea, quan va fer tot el possible per excloure el català com a llengua oficial, quan es negociava la Constitució Europea, si no vaig errat. I caldria afegir-hi també, com no podia ser altrament, la corresponent quota francesa, en la figura, per exemple, del senador Gérard Longuet, que no es va estar també, faltaria plus, de menysprear el català.

Aquests tres casos de catalanofòbia made in Europe, i d’altres com els d’Air Berlin i el més recent de Swiss Air, ens haurien de fer veure que Europa no serà un oasi on ens reconeixeran els drets que ens neguen a Ecspanya. Ben al contrari. Els espanyols són conscients que han de jugar la carta europea com a punta de llança per deslegitimar l’independentisme català. I no tingueu cap dubte que la juguen. (A tall anecdòtic, no poques vegades he pensat que la victòria de la Roja  a l’Eurocopa, no va ser cap casualitat, sobretot veient com de malament van jugar els alemanys!).

Llegiu-ne la resta »

Començaré fent una cosa molt lletja, que és autocitant-me. En el darrer post del meu bloc acadèmic, que he reproduït en el meu bloc personal o ciutadà- he explicat l’anomenada estratègia dels 50 estats que ha desenvolupat el Partit Demòcrata en els darrers anys, i que penso que ha estat clau per a la derrota del bushisme, i no només per a la victòria de Barack Obama, al qual, per cert, felicito un cop ja ocupa oficialment la presidència dels Estats Units. És una notícia excel.lent, ni que sigui perquè ha servit perquè l’exèrcit israelià fotés el camp del ghetto de Gaza, de manera, per cert, ben poc honorable. Entre d’altres raons perquè deixa enrere una estela de sang, inclosos més 300 infants morts, tots ells, naturalment, perillosos terroristes…ni que sigui en potència.

A grans trets, l’estratègia dels 50 estats, escric en el bloc, ha estat dissenyada pel fins avui chairman del Comitè Nacional Democràtic, òrgan coordinador -que no directiu- del Partit Demòcrata dels Estats Units, Howard Dean. Ell, amb els seus col.laboradors més estrets,  d’ençà que assumí el càrrec, l’any 2005, va considerar que, per derrotar el bushisme, calia que el partit estigués present en tots i cadascun dels estats del país, sense deixar-ne cap de banda, fins i tot en aquells que, a priori, no es tenia la més mínima possibilitat de guanyar, ni de treure res de positiu. 

Llegiu-ne la resta »

Darrerament, al Bloc Gran del Sobiranisme hi ha un debat polaritzat entre els que consideren que tot el que no sigui parlar de votar el Mas és apostar pel Montilla i els que no ho pensen. Però es tracta, segons el meu humil parer, d’un debat erroni des del punt de vista sobiranista.

Ja sé que no sóc pas original; el company Joan Arnera ja ho va explicar en el seu magnífic article O Mas o Montilla (?). Però malgrat l’article de n’Arnera, el que també s’ha dit en altres articles i sobretot en els molts comentaris que s’han escrit en aquest bloc sobre això, voldria fer la meva aportació.

Llegiu-ne la resta »

Com sabeu, he deixat enrere la vaga perquè he fet un balanç d’aquests sis mesos transcorreguts, i m’he adonat que era ara, i no d’aquí a un any, que valia la pena començar la crònica de la creació d’un estat propi. No és que tot estigui fet, però sí que es donen les condicions perquè el temps jugui a favor nostre. I no em vull perdre el plaer d’explicar-ho des dels inicis. Tot ha estat tornar a l’activitat i veure com es planteja una candidatura unitària a les eleccions europees i com el PSOE de Catalunya s’equivoca irreversiblement quan finalment queda entre l’espasa i la paret. Avenç significatiu en l’àmbit independentista i retrocés significatiu en l’àmbit dependentista. Tots sabem que els resultats reals es veuran quan arribin les eleccions al Parlament de Catalunya, però el PSOE de Catalunya perd amics a passes de gegant. I això és bo per a nosaltres.

Llegiu-ne la resta »