Demà dissabte Catalunya envia una representació a l‘ONU (a Ginebra), organitzada per  Deumil.cat, amb l’objectiu de  fer un pas més  en la internacionalització del cas català. Igual com va passar l’any passat a Brussel·les, no faltaran sipais catalans que ho criticaran dient que fem el ridícul intentant que ens reconeguin fora allò que no tenim prou suport electoral per exigir a casa nostra. Són ells que s’haurien d’avergonyir de donar cobertura  a un estat tan mancat de garanties democràtiques que  no ha estat capaç ni d’anular la llei d’amnistia de 1977. D’altra banda, la perspectiva és diferent per nosaltres: “fora” no és Europa, “fora” és Espanya.

Però precisament perquè som Europa, i amb més orgull que no pas els mals veïns de ponent,  no podem oblidar que l’endemà, diumenge 9, és la nostra “Diada”  com europeus.  L’any 1986, coincidint amb el centenari del naixement del ministre francès Robert Schuman  (que feu la declaració de 1950 proposant la comunitat del carbó i de l’acer), es va escollir el 9 de MAIG DIA d’EUROPA, i aquesta diada és un dels símbols del protoestat, juntament amb el lema, amb l’himne i la bandera dels 12 estels. Quan ens abstenim (o quan fan que ens abstinguem, ja sigui en política, ja sigui en esport…) és sempre Madrid qui aconsegueix visualitzar-se internacionalment amb les nostres glòries. Per tant no podem desaprofitar aquesta avinentesa, ni cap altra, de reconèixer i de reivindicar la nostra condició d’europeus de ple dret.  

L’entorn europeu és contradicctori per excel·lència, atesa la dualitat entre els objectius de l’enemic (ara mateix Espanya n’ostenta la presidència) per una banda, i l’afebliment que la mateixa Europa causa als poders petit-imperials per l’altra. No ens posarem ara a negar l’oportunitat que ha suposat per Catalunya la construcció europea! Així doncs, els poderosos intenten suplir aquest afebliment amb altres formes d’esclafar “els pobres dels pobles” a nivell paneuropeu, però aquestes maquinacions coexisteixen amb  les possibilitats que la construcció europea ens ofereix als pobles en lluita (qui vulgui aprofundir en aquestes  contradiccions pot assistir demà a la UPF de Barcelona a un seminari de la Universitat Comunista dels Països Catalans   sobre   “La Unió Europea” a càrrec de Joan Junyent,   a les 10 hores).

La nova Europa no és solament la forma d’organització del capitalisme en la seva fase regional, sinó que tal estructura ve facilitada per la preexistència d’una identitat comuna damunt la qual les classes dominants hi han establert imperis i s’hi han interrelacionat moviments socials en lluites que han anant desintegrant barreres (especialment després que el president nordamericà Woodrow Wilson formulés  el 1918 la seva declaració en favor dels drets dels pobles) fins als nostres dies.

L’adaptació del capitalisme a les noves necessitats no el fa immune a la resistència dels pobles sotmesos, i més quan  aquests pobles veuen la nova fase regional com una oportunitat de recuperar llibertats. Tot procés comporta contradiccions i els catalans mai no hem deixat d’aprofitar-les (si més no d’intentar-ho), especialment  tot allò que afebleix Espanya i que tendeix a la nostra reunificació septentrional així com a la unió amb els nostres germans occitans. Ja durant la Gran Guerra milers de catalans moriren amb l’esperança d’estar posant la llavor de l’estat català. Alguns anys més tard Francesc Macià, en ser jutjat a París, recordava els efectes de l’ocupació  espanyola de Catalunya en el seu context europeu:  “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”

En resum: no ens estem pas enganyant oblidant que els interessos que dirigeixen  la Unió Europea continuen anant en contra de Catalunya, però més els val a ells que tampoc no s’enganyin, perquè nosaltres ja no som pocs, ja no estem adormits  i  ja no som sols, perquè en tant que europeus, els pobles en lluita ens estem constituint en una força coordinada d’abast europeu.  Faran mans i mànigues per a evitar-ho però nosaltres sabrem furgar en les seves febleses fent del procés de construcció de la Unió Europea una nova arma contra la injustícia en mans -principalment- de catalans, escocesos, flamencs, bascs, gal·lesos, gallecs, corsos, sards, bretons i occitans.

Demà demostrem a Ginebra què volem ser, i demà passat hauríem de demostrar a tots els actes de celebració del Dia d’Europa a casa nostra que ens considerem un estat més d’Europa i que seran els qui no ens ho reconeixen els que faran el ridícul, perquè només és qüestió de temps, …només és qüestió de temps que haguem de recordar-los com hauran fet el ridícul intentant impedir-ho.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

      ————————————————

En capítols anteriors:

- Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania

http://blocgran.cat/?p=1830

- El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

- Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.

Creieu amb la “Dietrologia”? amb aquesta pregunta i un somriure enigmàtic als llavis en Francesc havia tancat aquell relat. Un pròleg a la deriva més que seriós, espiritual. La meva ment es debatia entre un mar de pau i ombres, res era el que semblava. Què hi havia darrera la història inacabada?

Em vaig  passar la nit en vetlla,  desconcertat i mentalment caminant a les palpentes  entre un oceà de preguntes sense respostes.

Aquell empatx d’informació només tenia gust a xerrameca, una faramalla fina però en definitiva l’abstinència de claredat d’un llibre  veterotestamentari de recitar salms.

Vaig decidir que intentaria esbrinar algun detall més sobre aquella litúrgia històrica que podia tenir una certa importància però que se m’escapava indefugiblement de les mans.

La porta del Museu Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat del Vallès recordava un dolmen de quatre blocs d’aquests que aguanten una enorme taula rectangular. Per uns instants els meus ulls van recórrer la totalitat del que em va semblar la construcció d’un veritable sepulcre de ciment i vidre, una tomba megalítica d´aproximadament 12.000 m².

Al seu interior, una excepcional col·lecció de llibres antiquíssims,  receptacles oblidats i altres tresors  que permetien gratar els fets del passat i suaument  polir-ne la  percepció tintada per la ignorància.

A les acaballes d’aquella setmana havia recorregut els seus quasi 66  Km de prestatgeries amb la necessitat de fer immersió en un temple de noms, dates i fets inacabables.  Aquella recerca s’havia convertit en una veritable obsessió per descobrir el que creia seria una ignomínia corruptora de la veritat de les relacions secretes del govern català amb el nord-americà durant el S XX.

Havia llegit fins a dues vegades la cal·ligrafia de cada un dels documents, resseguint amb suavitat cada línea del text. Resultava relativament fàcil seguir amb la recerca perquè  la feina dels arxivistes del museu havia estat extraordinària.

Aquells textos reveladors que actuaven com una droga agredolça sobre la meva inquietud em portaven a seguir la pista d’en Josep Carner Ribalta. La seva estreta relació amb el Coronel Macià,  l’exili a Nova York juntament amb la creació de Free Catalonia i la  col·laboració subtil  amb els serveis d’intel·ligència militar dels EUA per derrocar el règim del General Franco, eren les pistes que creia desvetllarien el secret amagat.

En un moment de lucidesa vaig fer un bot de la cadira, m’havia adonat de que al sota,  a l’esquerra de la quinzena pàgina  de tots els llibres que consultava sobre aquell polític enigmàtic hi havia escrites amb llapis unes lletres molt petites que passaven desapercebudes, gairebé il·legibles:

“ Revisat, V.C.”

Vaig mig tancar els ulls, era una coincidència iàmbica i absurda o aquella informació acumulava empremtes que confirmaven que hi havia algú altre buscant la resposta que portava amagada tants anys? Aquella pregunta m’engolia del tot i em feia voltes pel cap insistentment una i una altra vegada. Qui collons era en V.C.?

@ Primera part

@ Segona part

Cada minut que passava, aquell silenci gandul creava un anhel creixent que ens unia el pensament. Les mirades furtives de tots els presents apuntaven cap en Francesc amb la intenció d’intentar dissuadir-lo perquè deixes al  marge el més estricte decòrum i ens obsequiés amb la continuació d’aquell relat. Ell però va declinar el suggeriment i no es va sentir capaç de parlar obertament  fins que la Carme va entrar a l’habitació d’una revolada i va entaforar el telèfon mòbil a  la butxaca de la jaqueta.

Després d’aquell incident inoportú les ombres del passat van tornar a escampar antics secrets d’estat que aviat desvetllarien la seva creixent vinculació a una part de la història del nostre país intencionadament obviada.

Al 1918 el ressò de les plomes més influents del moment van fer arribar a tot el planeta les paraules pinzellades que el president Wilson havia pronunciat abans de rebre una ovació sense precedents que gairebé provocava l’esfondrament del capitoli americà.

“Cap qüestió territorial no ha d’ésser objecte de mercadeig i a tots els pobles se’ls ha de respectar i garantir la seva sobirania. Totes les aspiracions nacionals ben definides han de rebre la més completa satisfacció.” (el discurs del cap d’estat americà desprenia olor d’esperança i  deixava endevinar en 14 punts claus quines serien les bases de la creació de l’ONU).

En Bernat va doblegar l’esquena cap endarrere  i alhora que oferia un somriure cansat  els seus ulls mostraven aquella  mena de desconcert profund que transmet la sensació de no haver  acabat de lligar les coses.

Aquest detall rellevant no va passar desapercebut al nostre orador, el qual havia adoptat un to ple d’autoritat majestuosa, amable  i hipnotitzant.

Esperant que no li fallés la memòria per continuar endavant en Francesc va assentir amb el cap i li va picar l’ullet.

Ràpidament ens vàrem capbussar al bell mig de les Corts Espanyoles (1918) on el Diputat Macià agafant un camí empedrat demostrava la seva grandesa  donant veu a les aspiracions independentistes catalanes (es basava en els 14 punts d’en Wilson) que ressonaven com trets letals i provocaven un allau de vents furiosos a la capital.

“Nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que……………………………………pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura”.  

Els dubtes sospesats d’en Bernat es van evaporar, de cop la panoràmica dibuixava un angle perfecte  que resolia l’ambigrama inicial. Tot prenia cos en la recerca d’aquella història orfe i difuminada de la que sorprenentment no en teníem constància. Podíem dir amb total exactitud que la connexió entre Catalunya i EUA. de principis del S.XX havia estat manipulada i esborrada intencionadament durant el franquisme fregant els límits de la racionalitat.

La lògica freda i intel·ligent ens feia preguntar per què  les directrius espanyoles s’havien afanyat a amagar les relacions catalanes amb els cossos governamentals de gran pes internacional?

@ (primera part)

Encara no havíem arribat al final de la reunió al CIEMEN per encofrar els pilars d’un interessant projecte independentista quan aprofitant una escletxa de pausa en  Francesc va esmentar una anècdota que  va despertar un profund interès. 

No m’hauria imaginat mai que aquella nit les meves oïdes serien testimonis d’un episodi històric fascinant i totalment desconegut per mi i de segur per tots els que envoltaven  aquella austera taula rodona de roure corcat .

La sala es va convertir en una sinagoga cerimonial on el gran mestre  amb una gran solemnitat mirava els ulls expectants dels encuriosits deixebles mentre els instruïa amb la seva saviesa .

La veu d’en Francesc es va omplir d’emoció mentre relatava el que  era sens dubte una revelació pels qui els agrada mirar la història amb binocles de grans dimensions.

Aleshores el pont del temps ens va situar a la Cuba de principis del S. XX i el camí va continuar fins a la seu del partit Revolucionari Separatista Català  format  per exiliats adinerats que residien a la illa des de feia anys.

La meva ment se submergia  i començava a dibuixar el  retrat  d’una sala on l’aire calent que entrava pel finestral obert del balcó embafava el consell reunit d’homes de pro, engalardonats amb elegants vestits blancs i bigotis perfilats en forma de garfis corbats i punxeguts.

D’aquells rostres suats i caravermells en sortien el vistiplau a les propostes per donar suport al Coronel Francesc Macià en la seva candidatura per la presidència de la Generalitat de Catalunya. Però en aquella assemblea no havia passat desapercebuda la idea d’involucrar el govern dels  EUA per aconseguir el suport del gegant americà en la creació d’un estat propi català en el suposat cas d’una victòria electoral d’en Macià.  

Aquells propòsits ufanosos es varen esquinçar quan els pelegrins van ser rebuts a la mateixa Casa Blanca pel president demòcrata Thomas  Woodrow Wilson. L’expedició catalana havia alimentat equivocadament l’esperança d’aixecar forts pilars per a la independència de Catalunya avalats pel govern Nord-Americà.

Capcots i abatuts els expedicionaris catalans tornaven cap a l’illa de les Antilles immersos en les seves cabòries i  envaïts d’un sentiment de fracàs revestit d’amargor a conseqüència d’aquell intent fallit. Ignoraven però que tot just després d’abandonar el despatx presidencial de la Casablanca en Woodrow Wilson havia ordenat al secretari d’estat obrir un expedient classificat sobre les aspiracions sobiranistes del nostre país. Aquella decisió romandria muda de forma impertorbable com un secret clerical perdut en la boira de la memòria durant molt de temps.

Inesperadament i per sorpresa la Brunilda, reina de les Valquíries va bufetejar l’aire de l’habitació on ens trobàvem pertorbant el clima d’atenció que s’havia creat durant el relat. El mòbil de la Carme va començar a pampalluguejar alhora que s´il·luminava mentre serpentejava sobre la fusta i brunzia imperativament de forma poc lluïda  la famosa obra de Richard Wagner.