Aquest país nostre és un xic complex. Ja he dit més d’una vegada que si els fills de puta volessin, a Catalunya no veuríem mai el sol.  I tanmateix continuem lluitant per ell. Deu ser quelcom que tenim molt interioritzat en els nostres gens, o perquè no se’m titlli de biologista, en el nostre procés de socialització.

A hores d’ara, tothom sap, repeteixo, tothom sap que la Independència és l’únic camí per a garantir la supervivència de Catalunya com a Nació, com a Poble. L’únic. Però n’hi ha que els agrada jugar amb foc. A molts convergents, això del foc els encanta. Flipen, amb el foc. Es pensen que són més llestos que ningú, i després passa el que passa, que alguns d’ells acaben emmanillats i exposats al públic collint bosses de plàstic amb els calçotets a dins. I sent la riota dels espanyols. Però ells, inasequibles al desaliento que diria un castís, continuen volent catalanitzar Espanya que, com en el seu moment ja va dir el tant enyorat Ramon Barnils, és més difícil que russificar la Xina, que té tela, ja. Impossible, vaja.

Ara hi ha qui fins i tot confessa, desacomplexadament, que votaran CiU sense una pinça al nas. Així, amb dos collons. Bé, els recomano que es clavin un tap al cul, perquè si s’acompleixen els seus desitjos, en Duran i Lleida serà el rei del mambo els propers quatre anys, i amb ell el Recoder (que encara deu estar al setè cel després de la mamada del Financial Times), o el nen Vila, el qual vaig pentinar la setmana passada (i que per estranyesa meva, no va comportar les rèpliques habituals…).

Però qui es porta el premi aquesta setmana a la poca-soltada, és un periodista català que viu, treballa i menja a Madrit (una espècie, per cert, que declaro oficialment en extinció,  me n’ocuparé personalment). I això es nota. L’individu aquest l’altre dia, dilluns per ser més precisos, en el programa de la tieta Basté va gosar comparar, arran del triomf del Regal Barça a l’Euroleague (de bàsket, doncs), els fracassos de Florentino Pérez amb els èxits de Josep Guardiola…. Així, amb dos collons. Així, com sona. De manera que en Guardiola és també el responsable únic de tots els èxits blau-granes, fins i tot els de la secció de bàsket.

Cal algun comentari més? Cal un exemple més de sectarisme sense fronteres? Què es pot afegir més després d’això? Aquest tio, sap que no es poden barrejar naps i cols? Que una cosa són les peres i l’altra són les pomes? Fins on arriba l’odi dels dependentistes envers les persones que desacomplexadament demanem sense eufemismes ni imbecil.litats, la Independència? Tant corrou el caràcter (amb el permís del sociòleg Richard Sennett) mantenir-se amb dits i ungles dins l’armari espanyol? Oimés quan saps que és un armari atrotinat el futur del qual és la deixalleria…

En els propers mesos, el desfici d’uns per tornar a tocar cuixa pot abocar-los a fer molt el ridícul. Caldrà prendre-s’ho amb molta filosfia, perquè en veurem de tots colors.

Però serà l’obligació de la gent normal, és a dir, dels que volem que la nostra nació sigui lliure, rica, plena, culta i eixerida, continuar marcant el camí, acomplint el Full de Ruta cap a la Independència. I als mediocres que els mati Déu. O el Florentino de marres. Se me’n refot.

Des de l’any 1998 els veïns del Cabanyal-Canyamelar batallen casa per casa per la continuitat del seu barri. En el que ja és conegut com un referent dins del moviment dels “salvem” la Plataforma Salvem el Cabanyal ja ha esdevingut un pol de trobada per tots aquells qui volem la ciutat de València més lliure (alguns només del PP, altres de l’especulació, altres lliure del tot). 15.000 persones van ocupar el carrer de la Reina, una de les artèries del Cabanyal per reclamar-lo sencer i viu, un torrent humà massa difícil de païr per al govern de Rita Barbera. Calia combatre-lo, i el pla ja estava en marxa

Primer arribà l’atac preventiu. El dia abans las Províncias, baló d’oxígen de l’espanyolisme pintat de blau, i que l’altre dia feia una declaració d’intencions en un document intern on es vantava de ser “la principal plataforma ideològica del centre dreta en este territori i haver convertit València en “el principal dic de contenció de la pressió pancatalanista”, es despenjava amb una curiosa notícia “ Salvem engorda su manifestación con 15 asociaciones no valencianas. Ai làs, el fantasma del catalanisme havia irromput en el cor del barri marítim de València sense avís previ.

La manifestació, com no podia ser d’una altra manera va ser un èxit de participació en un ambient lúdic i festiu i amb la participació de moltes famílies senceres per preservar un entramat urbà que ja forma part de l’adn dels valencians. La crisi es va desfermar a la Plaça de l’Ajuntament, que havia de moure fitxa…Canal 9 esperava ordres. Calia anar un pas més enllà en la construcció de la mentida. Pas 1: minimitzem els xifres i canviem “15000 persones, 30000 segons els organitzadors” per “nombros grup de persones”. Pas 2: totes les estelades, senyeres etc que hi haja a la mani han d’ixir així colarà lo de noliejar autobusos des del Barcelona”. Pas 3: citem els partits problemàtics presents “PSPV, Esquerra Unida…i Esquerra Republicana”…8 segons de declaracions dels independentistes i així arrodonirem la jugada…i així ho van fer al video que il.lustra aquest post.

Una de les màximes de la comunicació és intentar repetir una mentida mil vegades per a fer-la veritat. Antonio Clemente, secretari general del PP valencià va assegurar que s’havien noliejat autobusos des de Catalunya per compensar la «manca de força» de la convocatòria i destacà la presència del PSAN. Las Provincias destacada atacs a la seu de l’empresa promotora Cabanyal 2010 que no es van produir, i Alfonso Grau, ma dreta de Rita Barberà es despenjava amb unes declaracions sense preu “La inmensa mayoría de los que hoy (por ayer) se han manifestado no tienen nada que ver con el Cabanyal. Muchos son de fuera de Valencia”

Una vegada més l’argumentari de sempre, ells vetllen pels interessos dels valencians i la resta som antivalencians. Cal mantenir fins a l’extrem la mentida i acaben comparant la defensa del Cabanyal per part dela veïns com una desfeta com la derrota d’Almansa . I direu, caram aquestos del PP sí que en saben. Però llavors truquen a la porta del correu electrònic i arriba un article del País. Desmentint de feixistada? No, reforçant la tesi .Ja ho deia fuster: Per descomptat, els valencians “normals” no són excessivament normals com a valencians

A poc a poc l’independentime immediatista ha anat guanyant espai dins el nacionalisme. Autèntics independentistes de Jehovà per als que l’estat propi sempre és a tocar. Tan irreversible com una profecia bíblica. Com passa amb totes les sectes la realitat no descoratja els independentistes de Jehovà, es limiten a ignorar-la i prou. Des del nacionalisme resulta incòmode plantar cara a l’independentisme immediatista però no es pot esperar més. Un diàleg que podria anar així…
________________________________________________________

Què deies botifler? Deia que l’independentisme és una trampa. Una trampa perillosa que pot acabar matant el nacionalisme (sobiranisme en diem ara, oi?) i tota esperança viable de projecte nacional.

Ui, ai, uf, oi! Ja podeu fer tots els escarafalls que vulgueu però les males cares i els insults no canviaran res. La independència potser és l’aspiració lògica de tot nacionalista però quan es mira el país i es coneix l’adversari que tenim al davant fer un plantejament independentista és de rucs. La cridòria separatista és la via més ràpida cap a l’arraconament del nacionalisme i la garantia d’una nova reculada que podria ser la darrera.

Ah sí? Ah sí? Explica’t botifler! A veure, com qualsevol persona normal pot veure passejant pel país el nacionalisme no és majoritari a Catalunya. Algú podria tenir els sants trons de posar-ho en dubte però afortunadament hi ha eleccions tot sovint i a cada convocatòria el nacionalisme mostra la seva debilitat. Arribem a un terç del cens en el millor dels casos.

Ep! Botifler, que no tot el nacionalisme vota i hi ha nacionalistes a tots els partits! T’equivoques, si algú vota a Catalunya són els nacionalistes. Mireu el retrat de l’abstencionista mitjà i veureu com no en té res de nacionalista. Feu un cop d’ull als resultats de les eleccions espanyoles, de llarg les que compten amb major participació, i veureu com el nacionalisme mai no hi passa d’una quarta part del cens. Som els que som… i ni un de més.

I llavors com és que el botifler Pujol arrasava? M’ho expliques? Doncs mira, és senzill. El President Pujol governava amb majoria absoluta perquè agrupava tot el nacionalisme en un sol espai i també gràcies a l’abstenció. A Catalunya els nacionalistes no som majoria però una bona part del país accepta passivament la construcció nacional a condició que no els hi toquem massa els nassos. Saben que defensem els seus interessos i ens deixen fer.

Ah sí botifler? I com ho saps tu això, que has parlat amb tots aquests o què? Home, n’hi ha prou veient l’abstenció massiva que hi ha en algunes comarques quan toquen les autonòmiques. Si anessin contra el nacionalisme votarien socialista, popular o alguna cosa pitjor. No ho fan perquè ja els hi va bé que governem.

Botifler, tu mateix et contradius? I per què no poden fer el mateix amb l’independentisme aquesta gent? Perquè aquesta gent son espanyols. Catalans i espanyols si ho vols però espanyols en tot cas. Mira les enquestes de pertinença que es fan a Catalunya. Gairebé el 50% del país se sent tan català com espanyol. Els pots convèncer perquè acceptin una Generalitat nacionalista que faci política de construcció nacional però si pretens tallar amb Espanya aquesta gent anirà a votar i el nacionalisme no tornarà a governar mai més.

Però l’independentisme ha crescut molt… I ens porta enlloc això? Si el nacionalisme no governa la Generalitat un independentisme fort només servirà per a fer soroll. Soroll patriòtic però estèril. Si el nacionalisme es torna majoritariament independentista no tornarà a governar mai més. Tots els que us indigneu amb la tebior convergent hauríeu d’anar-hi pensant.

Doncs mira botifler, mentre no siguem un estat a mi m’és igual qui governi la Generalitat. Sí? De debò? Imagina’t un país sense policia pròpia, amb dues línies escolars separades per llengua i sense TV3. Seriem més país o menys? Seriem més a prop o més lluny d’aquesta independència que tant desitges? Doncs sense un partit nacionalista fort que governi el país de demà mai no tindrem els equivalents futurs d’aquestes fites. Tu mateix.

Però és que necessitem la independència! Espanya ens roba! No avancem! No és senzill, no ho és gens, però tenir dificultats no és excusa per fer l’enze!

El gran èxit de les consultes del passat diumenge obliga a ser molt curosos amb els propers passos a fer. A mesura que passen les hores, anem prenent consciència de la dimensió de la nostra victòria. I qui ens il.lumina en aquest procés és, naturalment, el ressò internacional que han tingut. Sense aquest ressò, estic segur que, de forma inevitable, la lectura que s’hagués fet hauria estat negativa, destructiva, derrotista. Per sort, ja no vivim als anys trenta, ni els vint, del segle passat. Som en una nova etapa, i podem llegir i saber de primera mà, allò que la resta del món pensa, o si més no, escriu i diu de nosaltres. Sempre i quan sapiguem idiomes, naturalment.

I la nostra victòria ha estat aclaparadora. No us deixeu entabanar pels ocells de mal averany. La gent civilitzada, no els nostres enemics, senzillament al.lucinen amb el que vam aconseguir diumenge passat. Un exemple d’auto-organització, d’esperit cívic, de participació ciutadana, d’ús de les darreres tecnologies, de força, d’empenta… i sense cap mena de finançament públic, si més no comparables a les eleccions o referenda “oficials”. Amb la nostra ferma voluntat d’alliberar-nos del jou, dotzenes de milers de catalans i catalanes que van tenir la sort de poder-ho fer, es van mobilitzar, van desafiar el fred, els boicots més o menys directes, les pressions, les pintades i les amenaces, i van sortir, van caminar pels carrers, van fer cap a les meses electorals i, sense cap mena de dubte, van exercir la democràcia i van dipositar el vot a l’urna.

No és cap exageració: els catalans i les catalanes som uns cracks. L´únic que manca és creure’ns-ho una mica més. Només una mica. Diumenge vam sortir molt més forts com a poble. No era fàcil. Però ens en sortirem.

Si amb aquesta migradesa de mitjans hem estat capaços d’aconseguir aquests resultats, quins serien els resultats en el cas d’un referèndum oficial, amb tots els recursos disponibles i, sobretot, amb el ple reconeixement legal, jurídic -factor aquest que portaria a participar a tots aquells que sempren busquen la seguretat de la llei i fugen de qualsevol situació que, ni que sigui aparentment, la vulneri.

Avui més que mai, penso que la Independència la tenim més a l’abast que mai. Només depèn de nosaltres. De ningú més. Podem fer tot el camí necessari fins a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), passant olímpicament dels espanyols i centrant-nos en les nostres potencialitats.

Només un cop proclamada, caldrà compartir el nostre protagonisme amb altres actors. Evidentment, amb el Govern espanyol, per tal de negociar els termes de la separació i del repartiment dels actius i del passiu. I també amb les institucions internacionals, els estats i altres actors globals, per tal que vetllin per la qualitat del procés negociador i el facilitin el màxim possible.

Però abans d’això, és evident que si de nosaltres depèn l’èxit, també depèn en gran mesura el fracàs. La unitat manifestada a peu d’urna, cal mantenir-la al preu que sigui. No es pot predicar una cosa al costat de les meses electorals i fer-ne una altra bé sigui als parlaments regionals, bé als passadissos del Congrés dels Diputats, o del Parlament Europeu o en qualsevol altre àmbit institucional. Qui ho entendria?

Tal i com m’escriu l’Eva de Torelló, fer una comparació entre Osona i el Baix Llobregat o el Garraf, implica tenir en compte les respectives realitats socieconòmiques, lingüístico-culturals, i naturalment, les dinàmiques polítiques. Salvant les distàncies, és com comparar la primera línia d’un exèrcit amb, com a mínim la segona o tercera línia de foc. per no dir, literalment, la rereguarda. Viure, ni que sigui dos mesos, a la rereguarda, s’hi està molt còmode, i el perill més important el representen els adversaris que es camuflen enmig del poble (la quinta columna, en deien durant la guerra dels tres anys. Per contra, viure en la primera línia és una batalla constant, és una garantia pr a l’enduriment de l’activista.

És per això que s’imposa la unitat per la Independència i la Regeneració Democràtica i només per aquests dos àmbits, que poden ser compartitis per una immensa part dels ciutadans.

L’hora s’acosta. Preparem-nos per al segon round, el mes de febrer, i sobretot pel del mes d’abril. Avui som més forts i portem la veu cantant en tot plegat. Hem de continuar per aquest camí. Anem bé.

L’actualitat sobiranista de la darrera setmana ha estat marcada per l’aparició d’una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que apuntava que més d’un 50% dels catalans votaria sí en un referèndum d’independència. Resulta evident que a Catalunya hi ha un creixement significatiu de l’independentisme però seria sorprenent que només vint mesos després d’unes eleccions en que PSC i PP van sumar el 43% del cens català, doblant amb escreix el vot nacionalista, el país fes un gir tan rotund. No és qüestió de tirar aigua al vi sinó de tenir clar que el coneixement del país i de les pròpies forces resulta clau per a qualsevol plantejament mínimament seriós. Totes les eleccions des de l’any 1979 posen el sostre del sobiranisme entorn el 30-35% del cens. Només l’abstenció massiva dels no nacionalistes a cada elecció autonòmica ha fet possible els bons resultats nacionalistes i l’hegemonia a la Generalitat des de 1980. Ni l’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Diputació de Barcelona, ni la del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, publicades recentment, assenyalen cap canvi de fons en aquest escenari.

Però la flamarada amb que s’ha rebut l’enquesta de la UOC no és pas casual. Hi ha un independentisme que espera que el futur sigui així. Que un dia ens llevarem i de sobte, sense saber com, serem majoria. Per això resulta tan oportú l’article que publicava en Francesc-Marc Álvaro a El Singular Digital fa tot just tres dies amb el títol “Independentistes miops i editorials majoritaris”. Un text que recorda que “abans de transformar la realitat és imprescindible registrar-la sense desfigurar-la gaire” i que “l’horitzó independentista només té sentit si superem un cert llindar de suports entre la ciutadania, si aconseguim una massa crítica important, altrament ens enganyem. Per fer això cal que, abans, intensifiquem la fabricació de catalanistes. I això passa per contagiar d’una nova visió aquells compatriotes (són molts) que encara pensen que Catalunya només es una regió/autonomia d’Espanya, igual com les altres”. Un camí lent que resulta impossible accelerar. L’alineació nacional és gairebé impossible de canviar i serà difícil aconseguir avenços significatius sense el temps que demana el relleu generacional. Aquesta visió d’un independentisme fàcil que citava més amunt té molt a veure amb una subestimació del poder espanyol que pot resultar letal.

És en aquest sentit que és gairebé indispensable llegir l’article “Sense Catalunya” que l’Avui publicava el passat divendres. Xavier Roig hi plantejava la difícil viabilitat econòmica d’Espanya sense el suport de la mamella catalana i que, per tant, és raonable esperar una reacció d’extremada virulència si algun dia l’aposta independentista té alguna possibilitat de reeixir. I cal prudència, per tant, perquè com deia el mateix text “des de la batalla de Muret, no ens hem distingit per escollir correctament entre les opcions que se’ns presentaven. Vull dir que no destaquem per la nostra capacitat estratègica. Altrament no seríem sempre on som: pur estat de supervivència. Sovint acostumem a triar camins difícils sense comptar amb una estratègia ben calibrada i, quan tot s’enfonsa, busquem a qui donar la culpa i reclamem drets”. El que no s’esmenta a l’article és que un repte d’aquesta alçada amb un adversari com l’estat espanyol no es pot afrontar amb una majoria mínima agafada amb imperdibles. Només una nació ben travada pot aguantar el pa que s’hi donaria.

Sobre això, sobre la construcció nacional com a requisit indispensable per al procés d’emancipació, escrivia en Raimon Ribera a l’Avui fa uns dies en un article que va ser respost amb virulència per bona part de l’independentisme. A “La malaltia infantil” es criticava l’independentisme, és cert, però es feia des de la més estricta fidelitat i devoció al país. Resulta legítim preguntar-se, com ho feia el professor Ribera, si en un context en que el nacionalisme no és majoritari i on l’avenç nacional serà necessàriament lent i feixuc, l’opció independentista és la millor recepta per a la victòria. Perquè, citant l’article, “hi ha un independentisme que pot ser, doncs, un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat. Ens pot allunyar d’aquells a qui volem incorporar a la catalanitat, d’aquells que de moment no se senten catalans. Pot ajudar a crear un mur entre “els catalans” i els que no ho són”.

L’enquesta de la UOC no l’encerta, segur, però marca una tendència innegable. El nacionalisme ha crescut molt lentament al llarg dels darrers trenta anys però ha anat basculant cap a l’independentisme fins al punt que aviat aquest plantejament podria ser-hi majoritari. La qüestió clau és si un nacionalisme català independentista però allunyat del centre polític del país, allà on hi ha la gran massa del vot, serà més o menys o útil a la construcció nacional i al projecte sobiranista. Segur que no és un debat sobrer.

Marc Arza / catalunya.ffw

Temps enrere, en una reunió d’entitat cíviques i culturals de caràcter nacionalista, algú va proposar fer una mini campanya sobre el sentiment d’identitat a Catalunya. Es tractava d’editar un material, bàsicament uns adhesius, en el qual s’interpel·lava els ciutadans amb un pregunta que més o menys venia a dir “I tu com vius a Catalunya?”; i tot seguit s’exposaven diverses possibilitats “Com a estranger”, “Com a ocupant”, “Com a botifler”, o “Com a patriota”. Ignoro si l’adhesiu es va acabar editant, i en tot cas celebraria que no hagués tingut cap mena de difusió ni repercussió. Un plantejament tan barroer no tenia cap mena d’interès des del punt de vista nacional, més enllà acontentar l’ego dels qui no només volen presumir de patriotisme sinó que s’entesten en fer-ne un club exclusiu i el més restringit possible.

Sempre m’ha semblat molt perillós aquest exercici de pretendre traçar línies divisòries entre bons i dolents, entre patriotes i traïdors o botiflers. Primera, perquè no té cap utilitat; i en tot cas només serveix per a convertir la línia divisòria en murs que impedeixen engruixir la massa social favorable a la sobirania nacional. I segona, perquè un cop posats a traçar línies sempre hi ha qui la posa una passa més enrere, encara que només sigui per a fer ostentació d’un patriotisme de pedra picada molt superior al de la resta. Quan ens lamentem que, contràriament al que passa en el nacionalisme espanyol que es presenta sempre sòlid, compacte i sense fissures, el món del sobiranisme català està immers permanentment en lluites caïnites, en enfrontaments interns que dificulten la creació d’un gran bloc nacional capaç de portar el país cap a la independència, penso que aquest tipus d’actituds hi tenen molt a veure. Només cal seguir alguns dels comentaris que es poden llegir en diferents fòrums de debats, i aquest del BGS no n’és pas una excepció, en què les posicions viscerals fomenten molt més l’enfrontament intern que l’entesa.

Podem criticar la visió sectària dels partits polítics actuals que sovint confonen l’interès nacional amb l’interès partidista, electoral o d’ocupació d’àrees de poder; però després resulta que un sectarisme semblant, encara que aquí no hi ha més pastís a repartir que el de poder ostentar el major dels radicalismes, s’observa al si del moviment sobiranista. Sempre hi ha qui és capaç de trobar en els altres, no ja errors d’apreciació, estratègics o d’accions concretes, sinó motius suficients per a traçar-los la línia divisòria de la perversitat a partir de la qual tots són traïdors i botiflers. És evident que des dels sectors sobiranistes de CiU a les CUP, passant per ERC, Reagrupament i la multitud de plataformes, associacions i moviments independentistes, hi ha diferències estratègiques i d’anàlisi importants. I, lògicament, el fet que un participi d’una o diverses d’aquestes organitzacions, però discrepi d’unes altres és perquè no hi deu haver coincidència de plantejaments. Ara bé, d’obrir el debat sobre aquests diferents possibles enfocaments, amb una visió tan crítica com vulgueu, a la desqualificació total de les persones o grups titllant-los de traïdors o botiflers hi va un bon tros. Aquesta mena d’exabruptes impedeixen fer una anàlisi seriosa, i sobretot reconèixer les aportacions en positiu que poden haver fet i han de continuar fent aquestes diverses opcions polítiques; de manera que les desqualificacions fonamentalistes no tenen altre objecte que el d’aprimar l’abast d’un possible front nacionalista, limitant-ne cada vegada més tota possibilitat d’èxit.

Hauríem de partir del convenciment que la fita de la independència només serà possible amb la confluència d’amplis sectors de la societat catalana, avui per avui representats per forces polítiques que, totes, tenen en el seu haver un munt d‘errors estratègics, de pactes incomprensibles i fulls de ruta aparentment equivocats. Benvinguda sigui qualsevol nova aportació sobiranista en el panorama polític actual; però pretendre fer foc nou i prescindir del bagatge i del pes que han representat aquestes forces polítiques, a les quals podem criticar tan com vulgueu, em sembla una quimera i un suïcidi. No serveix de res desqualificar CiU pels vint-i-cinc anys de govern poruc i de peix al cove, amb pactes amb el PP inclosos; ni prescindir d’ERC per la deriva en què ha navegat en els darrers anys, amb la irrisòria pluja fina com a excusa per a pactar amb els socialistes; ni menystenir Reagrupament pel fet que Carretero combregués amb l’estratègia d’Esquerra fins que el van defenestrar… Altrament, si prescindim de tot això, si marquem la línia divisòria entre botiflers i patriotes més ençà, què ens queda?

La meva idea inicial era no parlar-ne. d’aquest tema. Passar-ne olímpicament. Volia fer un article que comentés el Llibre Blanc que el govern independentista d’Escòcia acaba de treure sobre les opcions de futur que planteja per al país. Però la veritat, encara no he tingut temps de llegir-me les 198 pàgines de què consta. Me n’he fullejat unes quantes, i la veritat és que bavejo. Em comprometo a fer un post al respecte, però probablement serà al meu bloc personal, atès que el post de la propera setmana serà, com no pot ser d’una altra manera, referit a les consultes del dia 13. Ep! Si encara no hem assolit llavors la independència!

Repeteixo. No era la meva intenció parlar de l’afer Centelles. Però un debat típic dels que es té entre col.legues a la facultat, m’ha fet canviar d’opinió i penso que és necessari reflexionar-hi.

En el debat a la Facultat, un col.lega posava l’èmfasi en la responsabilitat individual o si es vol familiar, dels hereus de l’Agustí Centelles. Jo en canvi m’inclino més per una visió més estructural.

És evident que la família Centelles s’han comportat com uns impresentables. No han respectat la voluntat del seu pare. Allà ells amb la seva consciència, si és que en tenen. Jo aposto que no.

Tanmateix, la família Centelles és un arbre en un bosc. I no podem permetre que un arbre ens tregui la visió del bosc.

Si els Centelles han actuat d’aquesta manera és perquè hi ha allò que es diu en la ciència política, una estructura d’oportunitats que ho afavoreix o incentiva.

I quina és aquesta estructura d’oportunitats. Naturalment la nostra dependència. Els espanyols, amb Catalunya sempre, repeteixo, sempre juguen amb les cartes marcades. Són covards de mena, i mai s’arriscaran a un xoc si no saben d’avantmà que tenen les de guanyar. En aquest sentit, el cas que ens ocupa és d’una flagrant deslleialtat institucional. On és ara la tan esbombada bundestreue que tots els federalistes que es fan i es desfan no es cansen de reclamar dia sí i dia també per fer front a les reivindicacions sobiranistes? Enlloc. Ni hi és ni se l’espera. Aquest monument al feixisme que es diu Ministerio de Cultura espanyol, ha jugat les seves cartes, amb el suport indígena corresponent (Guardans), naturalment, i ha clavat unes quantes ganivetades a l’esquena del conseller Tresserres. Aquest home deu d’estar desesperat. Sota el seu mandat s’han tancat els repetidors de TVC al País Valencià i ha desaparegut a les Illes. El tema de les obres d’art religiós de la Franja, no pinta bé, els documents de Salamanca no acaben d’arribar i ara això. Ja fa mesos que es comentava que volia deixar-ho córrer. Però suposo que la dignitat li ha impedit fer-ho, perquè hauria sortit per la porta del darrere. És molt més decent fer-ho amb un èxit, quan estàs al capdamunt de l’onada, i no quan t’has fotut una pinya i se’t queda cara de tonto. I més si ets un acadèmic de prestigi, com és el cas.

Però que els espanyols juguen amb les cartes marcades, és de manual. Només una persona literalment imbècil, o que és tant incaut que pensa que ella soleta els pot fer canviar amb els seus raonaments de pa sucat amb oli, no ho sap això.

Però si els Centelles han fet el que han fet, és probablement perquè perceben que al seu entorn, vendre’s al millor postor és quelcom legítim. I no només legítim, és el que fan la immensa majoria d’amics, coneguts i saludats. I qui no ho fa és que és tonto. Vull dir amb això, que els Centelles han actuat com actuen quotidianament molts catalans -si bé, per sort, cada cop menys: acceptar les engrunes del poder i aplicar allò que la saviesa popular diu afarta’m i digue’m moro! Mentres Espanya pagui, molts catalans abans dels Centelles han dit Si Bwana….

En el rerefons d’aquesta acceptació social de la venda de la nostra dignitat, però, hi ha un evident element de fatalisme. Aquells que encara no han sortit de l’armari espanyol, i es continuen amagant en els seus calaixos, no tenen cap referent polític mínimament sòlid. És el fatalisme que expressa dia sí i dia també, el senyor Mas respecte un hipotètic referèndum d’autodeterminació.  Els que continuen dins l’armari espanyol tenen claríssim que som un poble derrotat i que les sortides col.lectives estan condemnades al fracàs, entre d’altres raons perquè els polítics autonomistes no tenen cap mena de solidesa, no mereixen cap mena de crèdit. I davant la inexistència d’una sortida col.lectiva, s’imposa lògicament, la sortida individual. El campi qui pugui. I això, és el que han fet els Centelles.

Més enllà de la responsabilitat que han contret amb el seu pare -que ells s’ho faran, a mi m’importa un rave- l’afer Centelles, demostra la baixa estofa que representa la dependència de Catalunya respecte d’Espanya. El baix calat d’un col.lectiu derrotat, submís, poruc, sense dignitat ni ambició. Els que encara són dins l’armari, no tenen cap projecte de res. O millor dit, sí que en tenen. L’estabulació (no sé si existeix aquesta paraula): és a dir, viure permanentment tancats i que els amos els donin el pinso i els treguin la llet, els o les munti el toro corresponent, matin els seus vedells i, finalment els acabin matant a ells mateixos, quan ja no serveixin per res.

Certament aquest futur desolador no és el que vull ni per la meva gent, ni pels seus fills, ni pel meu país. Sort tenim que cada cop hi ha menys Centelles entre nosaltres. Però mentre no dinamitem l’estructura d’oportunitats que els fa possible, mentre no fotem escales avall l’armari espanyol, amb els seus dependentistes a dins, no farem net.

El dia 13, 700.000 de nosaltres -no pas jo, malauradement- tindran la possibilitat de fer un gran pas endavant. Ja en parlaré la propera setmana.

El fet que en pocs mesos s’hagin encadenat diversos esdeveniments de reivindicació nacional a favor d’un estat propi fa que estiguem vivint fortes emocions d’alta intensitat patriòtica.

El patridòmetre està alt, la temperatura política creix. No crec que algú pugui negar que ens trobem en una cruïlla històrica a la que hem arribat com a conseqüència de les nostres accions continuades en favor de la independència, però també, i en gran part, gràcies a la incapacitat dels polítics catalans, l’excepció honora a alguns, i, encara més als polítics espanyols per l’escassa intel·ligència lògica per encarar els problemes econòmics i socials i per la seva encara més escassa intel·ligència interpersonal a l’hora de fer front als problemes nacionals catalans.

És certament difícil trobar tanta incompetència coincidint en espai i temps. Aquest fet que només és comparable a l’alineament de tots els planetes del sistema solar, ha portat, per una banda, al rebuig d’una part important de la població espanyola a tot el que faci “olor” a català i, per l’altra a un creixement exponencial respecte al temps de l’independentisme català o, si més no, de l’exigència d’un respecte i d’un augment de la nostra competència a decidir els nostres afers. Llegiu-ne la resta »

Mònica Terribas entrevistava dimarts al president Montilla. Mònica Terribas no el va tractar amb la duresa que empra amb altres polítics. Incisiva, li demanava una cosa i quan Montilla feia el seu discurs partidista, Mònica Terribas no hi insistia com tenia per costum fer en els seus bons moments. Clar que ara s’ha tornat molt dòcil amb els que manen. Un moment de l’entrevista per recordar i que ha generat comentaris és quan Mònica Terribas li diu a Montilla que les xifres que va marcar la Cambra les marcava per al primer any i no per al quart. Montilla es rebota suaument i li diu que no, ni que en absolut les marcava per al primer any, que les marcava per al final del període, i, genial, Montilla, li diu a més: repassi les declaracions de la Cambra.

Imagino que Montilla, conscientment, no va contestar del tot bé a la pregunta. El desacord entre el que van dir les cambres i el que es va acordar està en què el punt de referència serà el 2012 i no el 2011. Un incompliment si, però no van les coses per on molts les volen portar. Fixeu-vos que Montilla no parla d’anys, parla de final del període.

La referència del que van dir les cambres el 23 de desembre de 2008 és: Les 13 cambres de comerç catalanes han expressat conjuntament aquest dilluns la necessitat urgent d’assolir un nou model autonòmic per Catalunya. En aquest sentit, i a poc més d’una setmana perquè acabi l’any, el president de la Cambra de Comerç de Catalunya, Miquel Valls, ha recriminat a l’estat espanyol que encara no s’ha arribat a un acord de finançament i ha dit que ‘ha arribat el moment d’exigir el compliment de l’Estatut’.

‘No acceptarem més dilacions ni més ambigüitats’, ha dit Valls amb contundència, i ha afirmat que les cambres només valoraran positivament un acord si el guany per Catalunya ’se situa al voltant dels 3.800 milions d’euros’ amb efectes des de l’1 de gener.

Eren unes bones declaracions les de Miquel Valls, que per cert recollien moltes altres fonts (per exemple: 1 i 2). Unes declaracions probablement objectives i moderades segons els seus criteris i bastant coincidents amb el sentiment i les necessitats del país. La prudència d’aquesta gent va fer que al moment matisessin les declaracions, no sigui que molestessin als seus caps fàctics. Podeu llegir Valls va afirmar que les cambres només valoraran positivament un acord si el guany per Catalunya “se situa al voltant dels 3.800 milions d’euros”, però donat el context de crisi, va explicar que acceptarien obtenir-ho “gradualment al llarg de tres anys”, de 2009 a 2011 (o també aquí). Efectivament Valls i imagino que les persones en nom de les que parlava estaven d’acord amb el que el primer any es rebés la meitat dels teòrics 3.800 milions d’euros.

Això és gairebé coherent amb les declaracions fetes per Valls el proppassat 12 de juliol un cop s’apuntaven les línies definitives del nou finançament. Podeu llegir: Valls va qualificar d’”acceptables” els càlculs que ara mateix permeten afirmar que Catalunya ingressarà entre 3.400 i 3.600 milions d’euros addicionals el quart any d’aplicació del nou model de finançament, i que coincideixen de fet amb la part baixa de la forquilla que la Cambra va defensar l’any passat. I jo dic, la diferència fonamental: el quart any!

Montilla pot manipular suaument, jugar amb el que no diu (com el tema del quart any). però és un polític hàbil i difícilment l’enxampareu. No li doneu més voltes.

En clau espanyola Montilla ha guanyat la partida. Quan escric això encara no he pogut fer cap valoració del debat sobre el finançament que hi ha hagut al Parlament. Però tant és, res no passarà, cap conseqüència, l’objectiu és fer un espectacle per tal que l’opinió pública es decanti més cap a una banda o cap a l’altra preparant les eleccions. L’oposició en el seu paper i els partits del Govern el seu. Tot intranscendent per al futur de Catalunya. És un debat a misses dites. S’havia d’haver fet abans.

La gran síntesi és: Artur Mas ha ofert suport a l’acord sempre que el Parlament reconegui que s’incompleix l’Estatut. Mentrestant, José Montilla ha reiterat que es respecta l’Estatut i ha retret a CiU que es quedi al marge del nou model.

Per la seva banda, Puigcercós ha afirmat que a Esquerra “som partidaris de la política del mentrestant. Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d’un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats… mentrestant ERC defugirà el sí crític i acomodatici o del no sectari o tacticista. Mentrestant hem aconseguit un bon acord” Una bona intervenció que em permet fer un vers. Mentrestant… anar cobrant, mentrestant el país no va endavant, mentrestant ens van espoliant.

El gran problema és que cada dia ens importa menys les discussions que tinguin. Montilla, visió PSOE ha tret el millor acord que podia i en això ho ha fet bé. Montilla no té raó quan diu que l’Estatut s’acompleix. Mas té raó pel que fa a l’Estatut, però per a què s’ha de sumar a l’acord de finançament? Què hi guanya CiU o que hi guanya Catalunya? La realitat és que no importa el que faci CiU, això està ja fet. Si l’oposició pot ajudar al país bé està, però a què ajudaria que Mas donés suport a l’acord? L’únic que podia fer Mas i ho haguéssim agraït era dir: Senyories, això s’ha acabat, així no anem enlloc, dins d’Espanya no aixecarem cap, l’únic camí és la independència.

El suport de CiU al finançament potser li evitaria un problema al Cercle d’Economia que es debat sobre el seu posicionament en relació al nou acord de finançament perquè està descontenta amb com s’ha gestionat la negociació, però vol evitar avalar els uns o els altres. Res més.

He volgut fer aquests comentaris perquè la memòria és curta i de seguida es generen llegendes urbanes sobre el que ha fet cadascú i també per insistir en la situació del país en què vivim.

Les cambres de comerç, les patronals, difícilment es desmarcaran de qui consideren que té les de guanyar (o les perdre menys), fan com La Vanguardia. Al 2008 amb els seus càlculs que més o menys tothom va lloar, van posar una mica nerviós al PSC, però hi havia la clàusula de salvaguarda, la crisi econòmica i per tant ens conformaríem amb engrunes. Què hi voleu fer, estan a l’ombra del poder.

El que cal doncs plantejar seriosament és a quin joc juguem.

La realitat sense maquillatge és que no hi ha via estatutària, no hi ha model de finançament que valgui, no hi ha res que negociar altra cosa que la independència. La solidaritat interterritorial es dóna en el si de la Unió Europea i ja n’hi ha prou. L’única solidaritat interterritorial acceptable a l’Estat espanyol és la que practiquen el País Basc i Navarra. No els va prou bé?, doncs deixeu-vos d’històries, altra cosa és covardia.

El nostre problema no és si són Llebrers o podencs. El problema és com derrotar a l’unionisme, com sortir d’una vegada d’aquesta trampa en la que estem ficats per rucs. El nostre enemic no són els espanyols d’Espanya. El nostre enemic és la actitud dels catalans. Bona mostra la tenim en els “digníssims” representants de la societat catalana encarnats en La Vanguardia o en les cambres de comerç, sindicats i patronals, entre altres, fins i tot Òmnium Cultural que és incapaç massa sovint d’adoptar una clara posició independentista, massa nedar i guardar la roba a l’ombra del poder. El nacionalisme ha de ser clar i descarat, respectuós, si, amb totes les opinions i formes, però amb un independentisme pràctic i irrenunciable en paraules i actituds. No vull més discursos patriòtics dels que després neguen la nació amb les seves accions quotidianes.

L’única actitud vàlida és dir: mireu, així no tindrem mai la nostra capacitat de decidir en els nostres afers, per tant a partir d’ara el meu objectiu polític és la independència i totes les meves accions van adreçades a acomplir l’objectiu.

Estic cansat de les actituds dels polítics, ara m’interessen els que són descarats i surten a defensar el país, com Joan Laporta o Xavier Sala i Martín, per citar dos persones significades de la societat civil que recentment s’han manifestat clarament.

M’interessa com l’independentisme és assumit per la societat civil. M’interessa veure com els referents ciutadans és manifesten. Malauradament la credibilitat dels polítics està malmesa. Potser pagaran justos per pecadors. Fa anys els president Pujol reivindicava la classe política, venia a dir que no tots estan en el mateix sac. Deia que els polítics són necessaris i els reivindicava. I és cert, en qualsevol conjunt suficientment nombrós d’humans les lleis estadístiques ens expliquen que hi ha de tot i en la mateixa proporció. Per tant, la proporció gent sincera a la política deu ser igual o molt similar a la que hi ha a la resta de la societat d’on surt, però el problema és la percepció ciutadana. Qualsevol valoració ens diria que inspira poca confiança. Ja dic que en molts caos immerescuda.

Fixeu-vos en l’exemple que he posat al començar. Montilla acusat de mentider en molts fòrums. Doncs no, el que diu és cert, tot i que subtilment dissimulat, però la percepció és que menteix. No és creïble. Culpa d’ell? Si i no, és un problema col·lectiu de la classe política.

Amics, cal dignificar la política i el polítics, finalment qualsevol governant vingui d’on vingui, serà polític, perquè el que governa és polític, i necessitem nous governants.

Ens cal gent capaç de generar il·lusió, uns vindran de la classe política, altres no hauran exercit mai, ens cal arrencar, extreure de la societat civil, persones capacitades, creïbles, coherents, descarades, sense por a dir el que cal al país, capaces de construir el discurs, un relat per al país.

Aquestes persones hi són, algunes ja han aixecat la veu, s’estan fent sentir, poc encara perquè l’altaveu mediàtic està controlat pels conservadors, és diguin d’esquerres, de centre o de dretes, els que no volen que res canviï. Per això ens cal que aquells que tenen accés a la societat, facilitat de connectar a través dels mitjans s’aliïn amb els que no tenen aquesta possibilitat perquè són sistemàticament silenciats o ignorats.

Ho deia abans, la batalla no és amb Espanya, la batalla és a casa nostra. Hem de fer que despertin els que estan adormits i apartar als botiflers que ocupen els llocs socialment preeminents.

Hem de sumar tots els conformistes que n’estan farts, hem de sumar els silenciats, hem de sumar els adormits, tots en el mateix projecte: independència. Si sumem, guanyem!

Dijous vaig ser fora, vaig haver d’anar a un acte acadèmic a Iruña, en arribar vaig anar directe de l’aeroport a l’emotiu Acte de Sobirania, no me’l volia perdre. Avui una reunió fins tard i molta feina. Aquest és un article a corre-cuita però no volia fer tard. Em centraré en l’actualitat més immediata. Disculpeu si no està prou argumentat o m’he perdut alguna cosa.

El president espanyol ha tornat a parlar, de la Vega també. Després de les eleccions europees de diumenge ja ens han enviat un avis amenaça i bones paraules. Ens han dit que o s’acorda el finançament abans del 15 de juliol o res. He dit que està gairebé fet, que només queden un serrells. Només puc deduir que l’acord es deu haver fet amb el govern andalús, primer interessat en tancar el tema, perquè el conseller Castells no ho sap. Potser m’equivoco i Castells no ha tingut res a veure i és que ha estat un acord entre el conseller Saura, expert en pactes de finançament, i Bibiana Aido, fillola de Chaves. Vés a saber.

Nosaltres ho tenim molt clar, per dignitat nacional el Govern català ha d’engegar a fer punyetes aquestes negociacions i el Parlament català ha de declarar la independència. Això, però, sembla difícil, tenim un problema.

El primer el PSC. Si no ho fa i accepta les escorrialles, el PSC no representarà al poble de Catalunya. Tot hi haver obtingut un bon grapat de vots, no haurà complert amb els seus compromisos, haurà traït als seus votants. Es va comprometre amb un seguit de polítiques socials, d’igualtat, sanitàries, educatives, no fa ni farà pràcticament res i fins i tot aconseguirà tirar endarrere coses que funcionen per manca de diners. Haurà posat per davant la fidelitat al PSOE. No va dir en el seu programa electoral: Primer el PSOE, després Catalunya. No va fer com José Antonio Griñán, actual president de la Junta d’Andalusia, que en una entrevista al diari AVUI deia: Jo estimo els andalusos i Andalusia. Jo sóc andalús per elecció, perquè vaig néixer a Madrid. La meva mare i els meus germans viuen a Madrid i jo dic que està sobrefinançada per la capitalitat. Dit això, jo estimo el meu partit més que cap altra cosa al món. I el meu partit és el PSOE.

Iniciativa és una altra cosa, no cal dir gaire res, ells només treballen per la sostenibilitat, la política de sostenibilitat. El problema és que no han entès bé el significat de la paraula i creuen que sostenibilitat és sinònim de sostenir-se en el poder. O sigui fer de PSC bis.

ERC viu en la contradicció. Esquerra Independentista, liderada per Uriel Bertran, vol que l’executiva del partit es comprometi a no reeditar el tripartit a la Generalitat de Catalunya després de les properes eleccions. Selecciono les dues primers idees de les 5 que proposa en la seva ponència política:

1. L’estratègia d’aliança amb el PSC s’ha esgotat. Ens fa perdre credibilitat independentista i d’esquerres i centenars de milers de votants d’ERC han passat a l’abstenció. Després de les properes eleccions al Parlament de Catalunya ERC no ha de formar Govern de la Generalitat amb cap partit d’obediència espanyola (PSC o PP –com demostra l’obediència dels seus diputats a Madrid-), i només formarà Govern de la Generalitat amb la força o forces polítiques catalanistes que assumeixin la necessitat d’un programa polític ambiciós per fer front a la dependència política i a l’espoli fiscal que agreuja la crisi: el concert econòmic i l’exercici del dret de decidir a través de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació.

2. Cal rebutjar el model de finançament que proposa el PSOE perquè no permet reduir significativament l’espoli fiscal de 22.000 milions d’euros, ni ens permet fer front a la crisi. I és fonamental per tal de no hipotecar la credibilitat de la nostra reivindicació del Concert Econòmic.

Una esperança. Mentre Carod-Rovira està lligat a la cadira i Puigcercós desfulla la margarida a veure què. Avui Benach ha avisat a Rodríguez Zapatero que si no compleix amb el finançament poden haver-hi eleccions anticipades. Ha firmat que no es pot tancar un mal acord i que caldrà seguir negociant si no s’assoleix abans del 15 de juliol. L’única esperança per conservar un mínim de dignitat és que ERC digui prou. No sé que acabaran fent, però potser dimarts tindrem una idea.

Com recordareu, tenim presentada la Iniciativa Legislativa Popular que demana la convocatòria d’un referèndum per al proper 12 de setembre de 2010. Ara ja, passat el tràmit de rectificació d’errors, la Mesa del Parlament ha de parlar. Veurem com parla i que hi diu cadascú. Com sabeu, jo no acceptaré que cap nacionalista voti en contra d’admetre-la a tràmit. No acceptaré covardies. No acceptaré que polítics nacionalistes traeixin. Si això passa posaré totes les eines que estiguin a les meves mans per fer-los fora del Parlament.

Per dignitat nacional han de dir prou, els catalans no podem admetre més aixecades de camisa. No em repetiré i relacionaré tots els greuges d’aquest mesos, tots els menystenimets, la manca de respecte a la nostra nació, l’amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional, que segons ells cal acatar però que els mateixos no compleixen (recordeu la sentència del Tribunal Constitucional del l’any 2001 que deia que calia traspassar les beques a Catalunya). No m’entretindré donant més raons per les que Catalunya, si continua dins aquest Estat i no reaccionem, es convertirà en una regió més de l’Estat amb la seva personalitat totalment diluïda, són masses anys de domini i de complicitats de molts botiflers. Molts anys en què han volgut esborrar la nostra història. Amb tot no us equivoqueu, aquests darrers cinc anys han estat els pitjors des de l’assoliment de la democràcia i ja no ho podem permetre més. Però benvinguts, potser han fer obrir els ulls a molts.

Com deia, aquesta setmana podríem tenir alguna resposta, mentre les coses es mouen. Els veïns d’Arenys de Munt podran votar el proper 13 de setembre si estan d’acord que Catalunya sigui un estat independent. Potser aviat alguns municipis més se sumaran a aquesta iniciativa, donaran suport a la nostra ILP, malgrat la rebutgés la Mesa del Parlament i, si això passa, ens aplegarem tots per fer-los, democràticament, fora. Ja no valen excuses: o s’està amb la nació o s’està en contra.

Per això torno a reivindicar la unitat de tots nosaltres, partits i associacions, en defensa dels nostres drets, en la lluita per aconseguir que l’independentisme sigui majoria al Parlament.

Com faig sovint, em referiré a al que ha escrit el meu admirat Salvador Cardús, al diari AVUI escrivia divendres: Parlem d’evidències: els catalans no tindrem mai un futur nacionalment digne, culturalment ple i econòmicament avançat a Espanya i l’autonomisme o el sobiranisme ambivalent ja no són capaços d’oferir la promesa ambiciosa que el país necessita per aconseguir l’adhesió dels catalans d’avui. Queda, tanmateix, la qüestió de si ha canviat tant la fortalesa de l’Estat o la base social del catalanisme per fer el pas. I la resposta és sí. Ho prova el fet que l’Estat, les seves institucions i els seus gendarmes mostren cada vegada un nerviosisme més gran respecte dels catalans. Són ells que se senten febles. Ho prova l’emergència, en progressió geomètrica, d’un independentisme fins ara silenciat i silenciós per prudència o per poca fe. I ho prova el descrèdit de l’actual política catalana, incapaç d’interpretar les aspiracions, d’entrada, de ben bé una tercera part dels catalans.

Cardús no és un radical, la majoria dels que vam ser a Brussel·les el 7 de març som uns radicals. Simplement som uns ciutadans que estimem Catalunya, uns catalans que defensem la Pàtria.

Si sumem, guanyem!

Les eleccions poden ser molt aviat, prepareu-vos, no perdeu ni un minut en cercar complicitats i aliances, convenceu a qui tingueu a prop que cal fer tot el que sigui possible per unir els que volem un Estat propi, en un únic projecte, després tindrem temps de fer altres coses. Un projecte de recuperació del país. Ho tenim a prop:

Si sumem, guanyem!