Llegint la manifestació

La manifestació del 10J s’havia de fer. Calia respondre a la sentència del Tribunal Constitucional amb una demostració de rebuig massiva i es va aconseguir. Però la lectura compartida d’allò que va passar fa tres dissabtes arriba fins aquí. Tampoc no cal fer-se mala sang, les manifestacions són una arma política de gran calibre però amb poca precisió. Segur que no hi havia seixanta mil persones, segur. Segur que no n’hi havia un milió i mig, segur. I entre una xifra i l’altra el ventall és tan ampli que hi cap tot. Segur que no era una manifestació autonomista, segur. Segur, també, que no tothom que hi era es manifestava per la independència, segur. I entre un clam i l’altre hi torna a cabre gairebé tot. Les manifestacions fan de mal llegir. Són un bon cop de puny damunt la taula però després cal parlar i, per sort, a Catalunya només compta el que diuen les urnes.

Del 10J a l’11J

Des del sobiranisme gairebé tothom coincideix a dir que el 10J marcarà un abans i un després en la política catalana. Potser és cert però caldrà un temps per confirmar-ho. Els canvis de ritme d’aquesta intensitat només s’aprecien es d’un distància que encara no tenim. Però posar els ulls en el 10J no acaba de donar una imatge prou complerta del país. La foto és força més reveladora quan s’amplia el zoom al cap de setmana sencer. Dissabte a la tarda una part importantíssima del país, potser hegemònica, surt al carrer a rebutjar que Espanya ens lligui tan curt que costa respirar. Els carrers s’omplen de crits demanant la independència. Diumenge Catalunya vibra amb la victòria de la selecció espanyola i una gentada surt a celebrar la victòria d’Espanya al Mundial de futbol.

En el contrast entre les dues dates, en la manera com es complementen, hi ha el perquè de la dificultat per trobar una resposta política a les inquietuds del país. No es pot llegir el 10J sense l’11J però tampoc no es pot entendre l’11J a Catalunya sense la gran manifestació del dia abans. I d’aquesta complexitat en surt la paràlisi.

Contra la guerra de banderes

La coincidència d’una gran manifestació sobiranista el dia abans d’una gran festa espanyolista ha deixat alguns efectes secundaris interessants. Una guerra de banderes als balcons del país que fa tres setmanes que dura. Balcons amb senyeres, estelades majoritàriament, acompanyats d’altres balcons guarnits amb la bandera espanyola. El contrast entre ensenyes es dóna sovint al mateix edifici i fa setmanes que dura. Catalans que juguen al si tu no treus la teva jo no deso la meva de la forma més civilitzada, amb somriures d’ascensor inclosos. Des del sobiranisme potser hi ha qui se n’alegra però la guerra de banderes és, ara i aquí, una pèssima notícia. La bandera manifesta allò que ja existeix, l’espanyolisme o el catalanisme de qui la penja, però també reforça actituds incipients i genera rebuig o seguidisme. La bandera fixa una situació que fins llavors era  fluïda i variable. Potser és el primer gran fenomen dual de definició nacional, o amb mi o contra mi, que es dóna a Catalunya. I no és una bona notícia. Passejant pel país de nord a sud, de terra endins i fins al mar, és fàcil veure que la lluita és equilibrada. Al sobiranisme li convé que el joc de la indefinició es trenqui només el dia que Catalunya el pugui guanyar amb claredat. Quina mena d’equip aspira al final del partit quan tot just està empatant?

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

El vi és la metàfora perfecta del país. No només per ser l’expressió més literal de la terra, del terroir que li fa de mare. La relació del país amb el seu vi permet una reflexió sobre alguns racons poc il·luminats del nostre fer col·lectiu. Catalunya compta amb una llarguíssima i continuada tradició vitivinícola d’altíssim nivell. Una dotzena de Denominacions d’Origen amb caràcter propi i un ventall amplíssim de producte. Un producte de qualitat que en molts casos s’obre camí amb èxit als mercats internacionals, amb segells de prestigi com la DOQ Priorat o l’emergent DO Montsant. Alhora el vi català és en minoria a les taules del país, amb una participació sobre el total de vendes de vi amb Denominació d’Origen de poc més d’un 23% per al conjunt de les DO’s catalanes.

Productors i distribuïdors tenen bona part de la responsabilitat d’aquesta situació anòmala, els uns per apostar massa sovint per una mediocritat conscient, com en el cas dels grans cavistes, els altres per no haver sabut trobar les estratègies per a posicionar correctament el producte del país, afegint-hi la proximitat com a avantatge logístic. Tot i això, és des de l’òptica del consumidor que s’intueixen actituds socials i de consum que serveixen de guia de lectura i metàfora d’alguna cosa més que una copa de vi.

Es fa difícil entendre la passió dels catalans pel vi de Rioja. Una DO que produeix en quantitats ingents un vi que, majoritàriament i amb mil excepcions, és mel·liflu, tou i fàcil. A les antípodes del cos i la robustesa de la tradició vinícola catalana. Com si, fa tot just trenta o quaranta anys, quan el país feia el pas de la subsistència a l’oci, de la set al tast, s’hagués deixat enamorar per la vulgaritat tancant espais al producte propi. Un moviment que demostra l’escàs chauvinisme català i l’obertura a tot allò que ve de fora. Això si, amb enormes dificultats per aconseguir treure el nas més enllà de l’estat espanyol. Vinateries, cartes i supermercats farcits d’ampolles de Toro, del Bierzo o de Castilla La Mancha, però sense opcions per als magnífics vins italians, xilens o sud-africans que ajudarien a obrir de debò el nostre paladar.

Una dislocació en el gust i els hàbits de consum que va més enllà per a ser símptoma d’una dislocació en l’actitud i el compromís de bona part del país amb al propi llegat.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Fa pocs dies en un d’aquests programes de televisió escombraria que es presenten com a educatius un dels concursants va insultar un participant català referint-s’hi com a “puto catalán de mierda”. És una anecdota i potser no cal fer-ne un grà massa però és fàcil imaginar-se què hauria passat si l’insult hagués anat dirigit a un marroquí o un senegalès. Indignació massiva i expulsió fulminant del programa. I és que els “maldito moro” o “jodido negro” surten molt més cars que un “puto catalán de mierda”. 

La rancunia espanyola cap a tot allò que fa tuf de català és tan habitual, tan comuna, que s’ha banalitzat i arriba a passar desapercebuda. És el mateix mecanisme mental que permet que tots els catalans que es mouen per Espanya s’hagin sentit a dir alguna vegada allò de “que majo eres, no pareces catalán”. A cap espanyol se li acudiria anar dient alegrement “que honrado eres, no pareces rumano”, ni cap romanès acceptaria el comentari sense omplir-li la cara de mans al seu interlocutor. Però amb els catalans els espanyols ni se n’adonen. La pulsió anticatalana és tan profunda i arrelada en l’ADN espanyol que gairebé sembla que no hi ha mala fè. Deu ser per això que som capaços d’acceptar aquestes gràcies amb un somriure.

Els espanyols ens insulten sense adonar-se’n i nosaltres deixem passar el greuge com qui no vol la cosa però el menyspreu cap al que som i representem, cap a tots i cadascun de nosaltres, existeix i no sembla que hagi de canviar en el futur. No s’hi val a dir que l’odi és cosa de minories. La premsa de Madrid no es podria permetre l’acarnissament anticatalà si no comptés, activa o passivament, amb la complicitat de la societat. Els polítics espanyols no atacarien Catalunya sense els vots generosos que això els reporta. Allò ‘excepciónal i únic  a Espanya és la defensa i el suport a Catalunya.

Algunes de les nostres virtuts, els tòpics del treball, l’estalvi i l’habilitat industrial, han estat admirades i respectades arreu d’Espanya, és cert, però la rancunia i l’admiració no s’exclouen. L’odi i el respecte són compatibles i aquesta és la clau de la qüestió.  D’una o altra manera els catalans estem abocats a la relació amb Espanya, fins i tot l’endemà d’una hipotètica independència,  però la pedagogia és la pitjor de les postures en aquesta relació. Ser estimats és impossible i no cal que ens escarrassem a explicar-nos, Espanya ja sap qui som i senzillament no li agrada el que veu. Només podem aspirar a ser respectats i el camí per aconseguir-ho s’assembla poc al que hem seguit fins ara. És des de la fermesa i la seriositat que s’aconsegueix el respecte. Des de la duresa i la defensa estricta del propi criteri. Qualsevol altra cosa només aconsegueix sumar a la rancúnia el menyspreu que hem patit fins avui.  

Marc Arza / catalunya.ffw

El dissabte de la setmana passada vaig assistir al plenari de l’àmbit de política del Tercer Congrés Catalanista. Dirigits per la Patrícia Gabancho, Pere Ibern (substituint a López Bofill), Roger Albinyana, Alfons López Tena (substituint-me a mi, ja que a la data pensada originalment era a Copenhaguen), Ruth Carandell i Alfred Bosch van fer un resum de les ponències dels diversos temes dins d’aquest àmbit, a més a més de lliurar-nos per escrit les conclusions generals.

Malauradament el Tercer Congrés ha passat més desapercebut mediàticament, políticament i socialment del que mereixia. Tanmateix, coses de les noves tecnologies, podeu consultar-ne totes les ponències al seu lloc web. Per l’àmbit que ens pertoca, el de política, podeu consultar-ne totes les ponències en la seva pàgina corresponent on, per cert, podeu trobar la meva contribució Sectors socials partidaris i contraris a la independència de Catalunya. A més, s’està mirant de publicar-ho en paper. Igualment, els resultats es lliuraran al Parlament de Catalunya el dia 23 de novembre.

Esquerda generacional

El Congrés no ha fet més que mostrar que avui dia el catalanisme està, de forma general, abocat de forma directa o indirecta a la independència de Catalunya. Tanmateix, mentre estava allà assegut entre el públic vaig observar un aspecte amb el qual m’he trobat sovint en el que podríem anomenar com a Catalanisme tradicional. La mitjana d’edat del públic assistent era superior als 50 anys. D’entre la cinquantena de persones només hi havíem 3 o 4 que estiguéssim dins dels 30. Hom podria dir que un dissabte al matí els joves s’estan recuperant de la nit del divendres. Tanmateix, recordo que quan vaig participar a una taula rodona sobre independentisme a la xarxa a Òmnium Cultural (19h entre setmana), novament la mitjana d’edat era superior als 50 anys. I això que si parlem de xarxa, és un tema de joves. Potser és que a Òmnium no hi ha gaire joves. Però també recordo assistir com a espectador a una conferència de l’Alfons López Tena al Centre Excursionista de Catalunya. I novament la mitjana d’edat era superior a 50 anys. I això que estem parlant de muntanya i esport, és a dir, d’activitat desenvolupada per gent jove.

Per la qual cosa, només puc que preguntar: on són els joves catalanistes d’avui dia?

El fracàs del catalanisme tradicional

Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.

Per exemple, la Viquipèdia no ha sorgit de cap entitat catalanista (tradicional). Sinó de persones individuals. De fet, molts viquipedistes tenen un veritable ressentiment cap a l’Enciclopèdia Catalana, una de les grans obres del catalanisme tradicional. I precisament per això, la Viquipèdia i molts viquipedistes tenen mancances gravíssimes des del punt de vista d’àmbit referencial nacional. No passaria res si no fos perquè el que el que serà, i ja és, l’obra referencial per a la majoria de la gent serà la Viquipèdia, i no pas l’Enciclopèdia Catalana. Un àmbit referencial que serà substituït per un de netament pitjor.

El mateix podem dir de la llengua. Hi ha també un veritable ressentiment entre força gent que treballa per la catalanització del programari cap a l’IEC i el TERMCAT. Com sempre dic, el catalanisme tradicional ens ha proporcionat una vintena d’universitats, l’IEC, el TERMCAT, més desenes d’administracions diverses. ¿Sabeu qui va fer el primer diccionari gratuït de català, avui implementat a correctors webs (més de 100.000 consultes mensuals només al de Softcatalà), a l’OpenOffice.org, al Firefox, Thunderbir, Opera, Abiword, Gnumeric, Avui.cat i un llarg etcètera? Cap d’aquestes institucions que ens costen una pasta. Ni tant sols un equip de persones. No, va ser obra d’una sola, única i simple persona, que a més era físic i no pas lingüista: l’Ignasi Labastida. Posteriorment la seva feina ha estat continuada per una altra persona, el mallorquí Joan Moratinos. Quan una cosa tant bàsica, tant necessària i tant elemental com és un corrector ortogràfic de la teva llengua, que tot i ser una feinada immensa, pot ser fet per una persona i no ho han pogut fer les institucions clàssiques, això només vol dir que el catalanisme tradicional està fracassant. No ha pogut adaptar-se a la modernitat. Si el català a les TIC hagués hagut de dependre de les institucions que li va dotar el catalanisme tradicional, la situació actualment seria un autèntic desastre, una tragèdia, un camí a l’extinció.

Podria posar-ne més exemples. Aneu a l’Ateneu Barcelonès. El TERMCAT esta dinamitant un model de llengua en l’àmbit TIC construït durant 10 anys, i ningú entén per què.  Etcètera. Sovint et trobes que el catalanisme tradicional fa més nosa que servei.

Capacitat d’autocrítica

Potser això és el que vaig trobar a faltar al Tercer Congrés. Hauríem de tenir capacitat d’autocrítica per a detectar què no s’està fent bé. Això implica que prèviament s’han hagut de definir quins són els objectius, no grans objectius, no gran discursos i reflexions, sinó objectius concrets, limitats i sectorials. Determinant les necessitats econòmiques, de personal, de coneixements, d’esforços i el termini de temps per a dur-los a terme. I un cop fet i acabat, cal analitzar perquè han funcionat quan ho han fet, i sobretot, s’ha d’analitzar perquè no van funcionar quan es va fracassar. Això no ho estem fent. Tornant al tema de la llengua, com pot ser que després dels milions d’euros que hi dediquem, amb milers de funcionaris treballant-hi, a l’hora de la veritat tota aquesta immensa maquinària sigui incapaç de resoldre les necessitats diàries elementals com és escriure un correu electrònic sense faltes? Per a què ens serveixen? Per a què els paguem?

Fa anys, quan CiU estava al govern, Softcatalà va criticar i dir que les coses no s’estaven fent gens bé. Això va descol·locar a molta gent. La crítica oberta i clara al catalanisme des del catalanisme no entrava dins del cap de molta gent. Tot estava (i està) contaminat pel conflicte espanyolisme-catalanisme, per la qual cosa s’opta per no criticar el catalanisme no sigui que es doni munició a l’espanyolisme. La qual cosa no és positiva, com acabo de dir: el catalanisme tradicional per manca d’autocrítica ha abandonat la modernitat completament. I tot això va portar al caciquisme (tant Òmnium com l’IEC van tenir-hi problemes, passant per l’Orfeó) i a la corrupció la punta de l’iceberg de la qual comencem a veure actualment. Per cert, a Softcatalà com que no se la podia acusar d’anticatalanista o espanyolista, se la va acusar d’anticonvergent, i tothom més tranquil.

Trencament generacional

Tot plegat és una cosa que em preocupa profundament. Si el catalanisme no pot atreure a gent jove, això és mor per inanició. Com molt bé saben a la Catalunya del Nord i l’Alguer. No estic pensant en termes estrictament d’independentisme, sinó en termes lingüístics, culturals i socials. Perquè si la funció de l’independentisme és aconseguir l’estat català, la funció del catalanisme és construir-lo a partir de l’endemà.

Haurem de mirar al nou catalanisme que s’ha estat construït a Internet, que s’ha fet d’esquena al catalanisme tradicional. Però amb això no basta. Tots dos catalanismes han d’anar junts, i això vol dir que el tradicional s’ha de modernitzat de forma urgent. Ha d’evolucionar el discurs, l’ha de mutar i s’ha d’adaptar a la realitat d’una societat moderna extremadament complexa que té com a referent tot el planeta. Si no ho fa, el seu llegat serà oblidat i l’haurem de reinventar, com la sopa d’all (cosa que ja ha passat més d’un cop).

Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.

Divendres al matí m’aixecava i després de pujar al terrat de casa, seure-hi en posició de lotus mirant cap on s’alça la muntanya de Montserrat (des de casa no la veig), esperava que arribés el primer raig de llum per rebre’l santificat i així alimentar el meu ego. En sortir de casa, ja il·luminat, llegia un article del diari AVUI signat per Alfons López Tena: Consultes dinamitades. L’article em recorda a aquell tros de l’evangeli en què Jesús expulsa els mercaders del Temple. L’acaba amb un bíblic consell:

Alcalde Móra, regidor Ximenis, diputat Bertran, conseller Bassols, degana Paluzie, i persones de bona fe entabanades per les plataformes tòxiques: allunyeu-vos-en i denuncieu-les. No oblideu la sura de l’Alcorà que defineix l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat.

Potser això ens ha de fer reflexionar sobre el submón de la política. No sé si estic prou capacitat per captar el profund significat del missatge i treure’n les oportunes i necessàries lliçons. Jo no pertanyo a The International High IQ Society, sóc un català de la pila, amb carrera, sí, però això no vol dir res, em costa entendre les estratègies i subtileses dels membres o d’aquells que s’han guanyat el dret de pertànyer a la Mensa. Disculpeu-me per la meva gosadia en fer aquesta reflexió.

És obvi que durant aquestes darreres setmanes el moviment independentista està vivint en una certa ebullició, que fins on arriba el meu intel·lecte, la trobo normal. Quan es juga a fer política reps directament aquella porqueria habitual en el submón polític, allò que es veu menys i que només sura en moments sublims.

Ara estem veient tot un seguit de moviments partidistes dissenyats per alguns que quan van al llit dubten si sentir-se la reencarnació de Pelòpides o la d’ Epaminondes. Per molt que alguns s’entestin en qualificar-los d’estratègics, es queden en un pur tacticisme. No cal que vulguin jugar a soldadets amb nosaltres.

Ha plogut molt des d’aquelles manifestacions unitàries convocades per la PDD i Sobirania i Progrés, a les que es van sumar entusiàsticament els partits polítics.

Quan el 7 de març vàrem anar a Brussel·les, els partits polítics catalans hi van adoptar posicions diferents. Per una banda ERC s’hi va sumar amb el suport explícit de la direcció mitjançant la figura de Pere Aragonès, mentre que CDC i UDC hi van participar d’una forma molt més laxa. Jo que era militant de CDC no vaig rebre cap suport explícit ni cap anunci sobre la manifestació a través del partit tot i que molts militants van col·laborar en la seva difusió i organització, entre ells Àngel Colom, Carles Llorens i el mateix Alfons López Tena. En certa manera creien tots que aquella manifestació no afectaria excessivament l’acció política dels partits a Catalunya.

Però vet aquí que des de Deumil.cat juntament amb Catalunya Estat Lliure (CEL) vam promoure a Brussel·les mateix, com corresponia fer a dues plataformes tòxiques, la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la que es convocava un referèndum d’autodeterminació. Això ja era jugar amb foc. La cosa no va fer cap gràcia als partits polítics, no sé per què, dits nacionalistes, ni als citats militants.

La nostra iniciativa col·locava en un seriós problema als líders que s’hi jugaven molt. Ara s’haurien de mullar. Haurien de decidir a la Mesa del Parlament si admetien o no a tràmit la ILP que era, evidentment, inconstitucional. Val a dir que l’admissió a tràmit no comportava més que permetre la discussió al si del Parlament i que, a més, la Mesa no està facultada per decidir si una cosa és o no constitucional. Com si jo ara pretengués dir a un malalt, de forma oficial, quin és el millor tractament per a la seva malaltia. Per molt que jo hagués investigat en la matèria i fos el millor expert, no ho podria fer legalment perquè no tinc el títol de Medicina, no hi estic facultat.

Però, a la clara, devien dir-se, millor no tenir aquest debat al Parlament, ens el traiem de sobre. Fixeu-vos: un cop entrada la ILP què podia passar? CiU + ERC tenen majoria. Vosaltres mateixos. Pacte de cavallers, no l’admetem per unanimitat. A sobre ERC hi tenia una excusa perfecta, estaven tramitant una llei que tracta sobre referèndums i aquesta és la llei que obriria el pas a una ILP com la nostra. Excitant, de fet al començament del projecte de llei s’hi troben els mateixos requisits que en la llei que regula les ILP. Clar que com que no estic facultat per entendre de lleis, els experts em contradiuen. Què hi farem!

Tanmateix, quina mala sort! el debat del rebuig a la ILP coincidia amb l’inici de la discussió de la llei de consultes. La discussió en el nostre petit món havia fet que cap independentista mínimament dotat és pogués prendre’s seriosament aquesta llei.

Sempre m’agrada pensar i dir que les coses passen de forma encadenada. Cada acte té conseqüències i cada cosa té una causa. Entre els suports de molts ajuntaments a la ILP vam rebre una moció d’Arenys de Munt que donava suport a una consulta a celebrar allà el 13 de setembre amb el text de la nostra ILP. Una proposta curosament preparada des de feia molts mesos, independent de la nostra, però que, intel·ligentment, van aprovar aleshores.

Naturalment, la comissió d’Arenys de Munt, els que hi van treballar aquells mesos saben perfectament el “suport” dels partits polítics i de Decidim.cat. Agraïment a cabassos. Crec que alguns van qualificar d’estupidesa el que estava fent la gent d’Arenys de Munt. En aquell moment, si no hi estic mal fixat, els únic grup que van donar suport immediatament va ser Catalunya Acció. Altres ens hi sumàrem després.

Però mira, les coses van com van, hi va parèixer la Falange i aleshores ja se’n podia treure rendiment, la iniciativa va reeixir i en veure-ho tots van reaccionar, van voler transformar l’estupidesa en oportunitat. Ja els tenim a tots corrent a fer-se la fotografia. Una festa, hi érem tots, uns havien fet alguna cosa, altres anaven a treure rèdit del no res. Potser poden ara intentar enganyar uns i altres a l’opinió pública, però els que hi érem ja sabem de què van.

A l’endemà ens dèiem: tots a treballar, calia fer més consultes i aconseguir que tot el país bullís d’independentisme. Si els partits s’hi sumaven de debò, sincerament, benvinguts!

Les plataformes tòxiques i algunes persones de bona fe vam acordar reunir-nos per ajudar a les associacions dels diferents municipis a preparar les consultes i ens vam autoconvocar. Allà mateix ja proposàvem el dia 13 de desembre. No vam poder fer l’esmentada trobada, no sé ben bé com des d’Òmnium (direcció nacional) i Decidim.cat ens la van dinamitar. Em vaig assabentar per la premsa. Enlloc de sumar-s’hi van voler substituir-nos i limitar-nos. Deixo la resta de la truculenta història, se’n va parlar prou en aquest BGS, la darrere setmana als comentaris del meu darrer article, i tampoc no es tracta de convertir el d’aquesta setmana en un emètic.

Només el final. El conjunt de les plataformes tòxiques, les innòcues i la gent de bona fe, liderades per Josep Manel Ximenis, ens vàrem aplegar sense excloure a ningú, simplement ens negàvem a què Decidim.cat, servint-se també d’Òmnium (direcció nacional), controlés el procés. Dues raons de pes:

1.- No a l’exclusió de persones. Havien vetat a Uriel Bertran i Josep Manel Ximenis (gent de bona fe).

2.- No ens crèiem (la majoria) que volguessin afrontar el procés de manera sincera i crèiem que el manipularien a conveniència de les direccions dels partits.

Per tot això, per a nosaltres, una comissió àmplia era la garantia que no tindrien la capacitat de decidir, vetar i endarrerir. Volíem unitat i no exclusió i de fet els que van marxar fins que no ens poséssim d’acord! Si ja ho estàvem! Van ser Decidim.cat i Òmnium (direcció nacional) els que es van excloure perquè no fèiem la seva santíssima voluntat.

Unitat si, en la línia que demanava Jaume Claramunt, en un article al seu bloc que titulava Unitat, referint-se a l’aterratge dels partits polítics en el tema de les consultes, diu: És ben cert que poca credibilitat ens poden demanar quan ara aposten per unes consultes sobiranistes que ells mateixos ens havien negat mesos abans al rebutjar prepotentment la tramitació de la ILP per un referèndum d’autodeterminació al Parlament.

Per acabar: Ens cal doncs refer el diàleg. El fracàs no és una opció, però tampoc no ho és l’altivesa. No ens pot donar lliçons qui sembla pretendre esmorteir el procés ni qui només el concep a la seva manera. Cal recompondre, amb urgència, la unitat d’acció si no volem sumar zero. Sense vedettes ni prejudicis, amb generositat i humilitat. Només amb la força de saber-nos companys de viatge, arribarem al destí que ja s’albira.

Un clam a la unitat. No sé si serà possible, és difícil, però mentrestant, com nosaltres pensàvem, els diferents municipis van fent la seva. És podria fer millor, segur. La clau la tenen els municipis, la seva gent, les seves associacions. No la té cap plataforma, cap partit ni cap figura per important que es cregui. És evident que cal organització, però aquesta no pot mai substituir la participació.

Jo segueixo amb la meva. Pensem en el futur, fem la feina bé, no ens fixem massa amb segons quines coses, ja sabeu la dita: Qui està llogat, no seu allà on vol.

Apleguem-nos que Si sumem, guanyem!

La sèrie nord-americana The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca en espanyol) és una sèrie de visionat gairebé obligatori per a les persones interessades en política. Sense conèixer a fons la vida política nord-americana m’atreveixo a dir que la reflecteix bé atès l’èxit que va tenir als EUA. A la sèrie es mostren coses que per aquestes latituds ens escandalitzem i que allà no són cap problema. Per exemple, quan el president diu que els regals que superen una determinada quantitat de diners (crec que eren 20 USD) el regal és de l’estat i ha de ser taxat. O quan, en negociar els pressupostos, es concedeixen milers de milions de dòlars per arribar a un acord. I després es queixen els del Financial Times… Per cert, l’article original del FT l’han penjat a un web espanyol. La veritat, l’article no està tan malament, coneixent què és el FT. En tot cas, jutgeu vosaltres mateixos.

Tornant al The West Wing, em voldria centrar en un passatge força interessant. Uns soldats nord-americans cauen dins de territori nord-coreà mentre hi espiaven. Una violació clara dels acords internacionals d’alto-el-foc. El president amb el seu cap de gabinet (el millor actor de la sèrie) es reuneixen a la sala de crisi amb els militars, personal de la CIA, secretaris d’estat i assessors. Davant el problema tothom comença a parlar dels riscos, dels costos, de les implicacions a nivell geopolític i legal que pot comportar una operació de rescat en territori enemic. Fins i tot el conflicte armat obert que pot desencadenar. Arriba un moment en què l’opinió majoritària sembla decantar-se cap a què no paga la pena rescatar els militars ja que té seriosos i evidents riscos.

I aleshores el cap de gabinet, expilot, talla en sec la discussió amb un cop de puny seguit d’un Nosaltres no abandonem mai els nostres. Peti qui peti. Passi el que passi. I se’n fa el rescat. L’objectiu primer de l’estat nord-americà es defensar als seus ciutadans. Impliqui el que impliqui. Encara que signifiqui posar les vides d’altres militars nord-americans en perill, o desplaçar un exèrcit o una despesa econòmica important. O que el ciutadà hagi fet un delicte o no. Primer el recuperem de les mans estrangeres i després ja el jutjarem segons les lleis nord-americanes. És per això que els EUA miren d’evitar coses com el tribunal de la Haia. La roba bruta la volen netejar a dins de casa seva. Però de cara enfora, els seus ciutadans són els seus ciutadans, i ningú els toca.

I els catalans?

Intentar fer la comparació amb els catalans i la Generalitat és voler posar-se a plorar. Tenim un nosaltres no abandonem mai els nostres català? L’exemple paradigmàtic són les denúncies sobre actes de xenofòbia i racisme lingüístic que hem de patir dia sí i dia no els catalanoparlants. Tothom sap (tothom que n’ha fet vull dir) que les denúncies no serveixen de res perquè l’administració mira cap a un altre cantó. Fins i tot sembla que l’agredit en sigui el culpable!

Vaig tenir l’oportunitat de dir-ho en persona al mateix Puigcercós divendres passat a l’UCE. El primer que han de sentir els catalans és que la seva administració, la que paguen amb els seus impostos, ha d’estar al seu costat de bon principi, defensant-los. I no pas que t’apliquin el principi de desconfiança, com fan ara. Ara mateix, la majoria de la gent davant d’un atac o menyspreu xenòfob o racista prefereix passar de tot. Perquè no només ha de lluitar contra el xenòfob o racista, sinó que a més ha de lluitar contra la seva administració i la seva gent. I així l’opció pragmàtica de deixar-ho estar és la més evident.

El problema és que en Puigcercós em va donar la raó. “La Generalitat ha d’actuar d’ofici, sense que el ciutadà se n’hagi de preocupar més” va reblar. Vaja, com si ERC estigués a l’oposició i no fes anys que té la responsabilitat directa de la Secretaria de Política Lingüística i l’Agència Catalana de Consum. S’ha de tenir barra! Se n’ha de tenir MOLTA!!!

Penso en totes aquelles persones que estarien disposades a tirar endavant la denúncia dels actes de xenofòbia i racisme que han patit pel fet de parlar o ser català però que no ho fan sabent que no només hauran d’enfrontar-se al xenòfob, sinó també a la seva administració i a bona part dels seus conciutadans.

Des de la societat civil queda molt camí per córrer per solucionar aquest tema. Anant més enllà de la simple declaració, establint una infraestructura concreta i efectiva sobre el tema. Per exemple, una mena de lliga de defensa dels drets civils dels catalanoparlants, amb un bon equip d’advocats i recursos econòmics per a exercir de defensa dels ciutadans, actuant d’acusació particular quan toqui i, sobretot, dur als tribunals a l’administració catalana en una situació com l’actual, on l’administració no compleix amb la seva obligació legal: fer respectar la llei i defensar els drets reconeguts als ciutadans. Fins que no passi això, no serem un país seriós ni ningú ens respectarà. Començant pels propis catalans. Hem de ser capaços de jugar a la lliga dels grups de pressió, dels lobbys, creant una infraestructura privada que ens pugui defensar com a catalans i com a independentistes davant dels atacs, fins i tot de l’administració. Hem de sentir que serem defensats per gent que creu en nosaltres i comparteix un mínim de les nostres idees.

Manifestació Òmnium

Aprofito l’avinentesa per a comentar això de la manifestació. A l’UCE també vaig assistir a la conferència de l’Alfons López Tena i després al sopar vam tornar a comentar la jugada. Sembla que hi ha hagut un malentès mediàticament, embolicat per les declaracions del president Maragall. L’objectiu de la manifestació d’Òmnium (i altres organitzacions) no és pas defensar l’estatut. És defensar el dret dels catalans a decidir. No es defensa l’estatut en sí, sinó la decisió dels catalans (de fet, l’Alfons ho comenta a l’article quinzenal de l’Avui).

El meu parer, sense haver-hi reflexionat a fons, és que la manifestació es farà igualment, i per tant que l’independentisme ha d’aprofitar la infraestructura proporcionada pels altres i mirar de fer-se-la seva. En la batalla mediàtica prèvia i omplint la manifestació d’estelades, pancartes i cartells. Per exemple i seguint el model anglosaxó, podríem crear un pdf amb un lema (o diversos) perquè la gent s’imprimís a casa o a una fotocopisteria una d’aquelles cartolines doblegades que després es despleguen a la manifestació. A banda de també fer-les a una impremta i repartir-les de franc per altres llocs.

Recordo com quan amb els Jocs Olímpics sabies que podies anar a diversos llocs de la ciutat i et donaven banderes catalanes. Podies demanar-ne totes les que volguessis, els metres de llarg que calguessin. ¿Tenim recursos econòmics per a donar desenes de milers d’estelades i desenes de milers de cartells amb lemes netament independentistes? A banda que puguis comprar-te ‘n per tu i regalar-ne a algunes de les persones més properes. Cal aprofitar qualsevol manifestació d’ampli ressò per a demanar la independència.

Anava a comentar això de la manifestació de l’Òmnium però, vaja, tot el que pugui dir jo ja ho han dit altres, i millor. Només diré que quan vaig sentir les paraules del president Maragall en què afirmava que s’havia de fer una manifestació com la del 79 vaig pensar que hi ha molta gent que viu ancorada en el passat i no s’adonen que no poden anar repetint-lo. Això ja no serveix. Òbviament el país no és el del 79 i hem cremat unes quantes etapes pel camí.

Llívia

A més, sobre això hi ha una segona reflexió. I és que tot i comprant l’Avui tots els dies aquí a Llívia, no em puc pas considerar informat sobre l’assumpte. M’agafa de vacances i amb la connexió a Internet esporàdica. I això m’ha fet adonar inesperadament la meva dependència actual de la xarxa per a estar informat avui dia. Amb un mitjà clàssic ja no basta. Has de tenir els teus diaris digitals de referència, els teus blocs, els teus mitjans internacionals, la Wikipedia, el Huubs i el Google (el News, el cercador de blocs i el cercador tradicional). Si no, avui dia no et pots bastir una opinió el més acurada possible. Els periodistes dels mitjans tradicionals també haurien de reflexionar-hi. Jo pago 1,10 EUR cada dia per a estar informat, i no m’informen com cal. Com ens limitaven la informació abans d’Internet!

Per cert, al final no vaig poder anar a l’acte de Reagrupament a Puigcerdà. M’hagués agradat però vaig tenir una recaiguda del refredat arran de la pujada al Canigó el dia anterior i no estava en condicions.  Entre d’altres coses m’hagués agradat demanar-li a en Carretero com és que pertot arreu de Puigcerdà posa Bourg-Madame per a referir-se a la Guingueta d’Ix, quan hi ha un decret de la Generalitat que  obliga a posar-ho en català i a més resulta sorprenent en un municipi governat per independentistes. Al cim del Canigó una anècdota. Vaig fer unes quantes fotos a un grup de catalans que venia de Camprodon. Un cop fetes les fotos, vaig agafar un dels bastons, vaig treure l’estelada que sempre porto a sobre quan pujo un cim, la vaig lligar al bastó i vaig demanar al grup si ara ens podien fer la foto a nosaltres. Resposta: “Coi, haver avisat que portaves una bandera catalana!”. Així que vaig haver de tornar-los a fer un parell de fotos del grup amb l’estelada, sota la mirada de francesos i altres catalans més tímids. L’anècdota serveix per a mostrar que hi ha catalans que no fan bandera de l’assumpte, però que quan veuen una estelada, s’hi apunten immediatament i sense cap problema.

I escrivint això em recordo d’una segona anècdota. En Miquel Català, el de la traducció del web del Parlament Europeu, va passar per Llívia en la seva ruta en bici que està fent pel nord del país, incloses Andorra i la Catalunya del Nord. Es va quedar a dormir una nit a casa, i vam poder veure el nou remolc de la bici on duu les coses. Resulta que els remolcs de bici han de dur una banderola obligatòriament. Ell va posar, per tant, una estelada petita (la del centenari) com a banderola. Ens explicà la complicitat que generava entre els conductors a la carretera i la gent que trobava pels indrets on s’aturava a descansar. De fet, quan estàvem a l’església de Llívia es va apropar una persona per demanar-li on l’havia comprada.

L’establishment unionista pretén fer creure que aquesta bandera és quelcom radical i que divideix. La realitat, però, és fàcilment comprovable: crea simpatia i adhesió entre els catalans, i és autoexplicativa davant els nombrosos visitants estrangers del país.

Els “primers”: la farmàcia de Llívia

En un apunt anterior ja vaig criticar el nacionalisme català. Entre d’altres coses pel que m’ha passat a Llívia. Resulta que molta gent ha sentit a dir que a Llívia hi ha la farmàcia més antiga d’Europa. Així que quan arribes a Llívia el primer que fas és cercar aquesta farmàcia. Després va i veus que està tancada per obres, i que no fa cap pinta de farmàcia, sinó de museu. Finalment la gent del poble et diu que està tancada des de fa un any i mig i, el més important, que fa molts anys que no era pas farmàcia. La Viquipèdia ens diu que va deixar de ser farmàcia el 1942.

Clar, jo entenc que la gent entén que quan hom parla de la “farmàcia més antiga d’Europa” es refereix a una farmàcia que encara funciona. Perquè clar, si ja no funciona i pensem que una farmàcia del XVIII no podia vendre més que herbetes i remeis casolans, és lògic pensar que a la mateixa època segur que havia per Europa un establiment d’aquestes característiques, del qual encara trobaríem l’edifici o les ruïnes. O fins i tot abans: Imperi Bizantí, els estats italians renaixentistes, al Sacre Imperi, etc. Segur que n’havia d’haver com a mínim un.

La mania del nacionalisme català a dir “el primers d’Europa” o del “món”. Importa? Igual que la comparació amb Madrid. Tant costa dir que és el primer de Catalunya o els Països Catalans i sentir-nos igualment orgullosos? No veig que Catalunya avui dia pugui jugar a ser el primer d’Europa o del Món en cap cosa. Avui dia això requereix un bon sistema educatiu (que no tenim), un bon incentiu a creadors, emprenedors i empresaris (que no tenim), una força laboral altament qualificada i motivada (que no tenim) i una comparativament forta inversió privada i pública en R+D+I (que tampoc tenim). I encara que és complís, crec que el país no pot aspirar a jugar la Lliga de Campions. Bàsicament per demografia i extensió. La de Campions està reservada als EUA i la Xina fonamentalment, posteriorment afegint-hi la UE en el seu conjunt, Índia, Rússia, Brasil i Sud-àfrica bàsicament.

Ens hauríem de conformar a fer les coses bé i viure en la millor societat possible, sent conscient de quina posició ocupem en el món actual i què hi podem aportar. Sense comparar-nos amb països que ni geopolíticament ni econòmicament podem comparar-nos. Hem d’identificar la nostra lliga i jugar-hi. Perquè clar, quan després anem pel món dient que “vam ser els primers” en tal o qual cosa, fem una mica el ridícul. Començant perquè la majoria de coses que passaren i s’inventaren a l’Europa de l’Edat Mitjana ja havien passat a la Xina de mil cinc-cents anys abans, la dels Set Regnes.

En tot cas, una de les coses que està guanyant ideològicament l’independentisme és la constatació del país que tenim, la voluntat de ser millors aprenent dels exemples internacionals que tenim i la intenció, i  gosadia per tirar-ho endavant. Falta molt poc per a què l’independentisme esdevingui l’única opció social i política que ofereixi un futur acceptable. Al final el que importa és el futur, no pas el passat aquest nacionalista.

El gran argument del tristpartit ha estat, i de fet, continua sent, la preeminència de l’eix social en la seva acció de govern. En detriment, naturalment, de l’eix nacional. Primera reflexió: aquesta contraposició és totalment falsa, atès que els dos eixos es complementen: sense una cohesió social profunda, difícilment es podrà assolir la independència, i sense la independència, difícilment es podrà portar a terme polítiques socials cohesionadores… entre d’altres raons perquè l’espoli que patim, ens treu cada any, el 10% del PIB, una quantitat estratosfèrica a escala europea. En definitiva és allò tan vell de “caminar amb les dues cames”. Un projecte independentista ultraliberal, a banda de ser una entelèquia, només interessaria unes minories i no tindria el suport necessari per portar-se a terme. L’estat català del benestar, i si es vol, la societat catalana del benestar, només és possible si Catalunya disposa de tots els recursos al seu abast per fer una política social, econòmica, educativa, mediambiental, amb cara i ulls i no condemnada a ser una regió subalterna de la gran megalòpoli espanyola, que per altra banda, és el cul del món.

Tanmateix si examinem els resultats de les polítiques socials del tristpartit, ens adonem que són un total i rotund desastre! Ahir sabíem que l’atur registrat a les oficines d’ocupació al conjunt de Catalunya, supera les 995,000 persones, és a dir a tocar del milió. És això política social?

Uns dies abans, ens assabentàvem que la CAC és líder en Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). Més de 70.000 treballadors han estat “regularitzats” és a dir, donats pel sac. Repeteixo, la CAC líder a nivell de l’estat en EROs. És això política social?

Més. Els autònoms cauen com a mosques. Un sector de la força de treball tan important i de tanta tradició a Catalunya, podríem dir que està en perill d’extinció. És això política social?

La gran estafa de ZP i Montilla, la llei de la dependència, aprovada amb els vots favorables d’ERC, i que per altra banda és una flagrant invasió de competències de la Generalitat, no només no ha assolit els seus propoòsits, sinó que literalment ha insultat milers de persones, de famílies, concedint-los ajudes d’un euro! o bajanades similars. És això política social?

La pobresa, els desnonaments, la degradació dels serveis sanitaris (que no és pitjor gràcies als molts esforços que fan els professionals que són els que es troben en la primera línia de foc), els problemes en el món educatiu (ídem), etc. És això política social?

Sabeu què en penso de tot plegat. Que el tristpartit exhibeix el discurs de l’eix social, únicament com un espantall, o com una llaminadura a veure si els ciutadans-infants piquen, i es deixen estar de sobiranismes i independències, etc.

Bé, doncs se’l veu el llautó. El tristpartit, tots els seus components, del primer a l’últim, tenen per objectiu refermar el projecte nacional i socioeconòmic espanyol a Catalunya. Volen una “región del nordeste” a semblança de la “región murciana”, és a dir, una àrea d’esbarjo per a les classes directives i els quadres intermitjos del capitalisme espanyol. Amb camps de golf, i restaurants, milers de restaurants per anar a endrapar.

Que on mengen tres, mengen dos de puta mare!

Doncs, sabeu què us dic, que si no ens llevem aquesta neo-casta de vividors del damunt el més aviat possible potser no hi serem a temps. Que si no ens “reagrupem” tots els patriotes, és a dir, tots aquells que volem que el govern de Catalunya, la majoria de la seva societat -no unes castes, ni lobbies de la benzina, ni de res-, disposi de totes les eines que els països del nostre entorn tenen per lluitar contra la crisi, pel benestar i el desenvolupament humà, estarem condemnats a servir a uns altres. I no només nosaltres. Si no també els nostres fills i els fills dels nostres fills.

Jo no vull tenir aquesta responsabilitat en la meva consciència quan m’arribi l’hora de passar comptes.

Ser ateu és una putada en determinades coses. Per exemple, no tens una segona vida on poder fer el que no has pogut fer en una primera vida. Com ateu saps que, de vida, només n’hi ha una i, o fas en ella tot el que has de fer, o no ho faràs mai. Al final només hi ha la foscor eterna. Un ateu no pot ser conformista, mentre que un creient té la tranquil·litat d’esperit de tenir l’eternitat per a fer el que desitja en el fons, i que per la raó que sigui interpreta que no podrà fer o aconseguir en aquesta vida.

Un conegut meu, un reconegut polític del país (malpensats, no és pas el Tena), un dia em va dir que és clar, que els de la seva generació que volen la independència, els que tenen més de 50 anys, comencen a veure que tenen una edat, i que o aconsegueixen la independència ja, o no ho veuran. I possiblement la persona que m’ho va dir és, a més a més, religiosa. Però davant del dubte, millor veure-ho en la primera vida.

Això fa que aquesta generació comenci a sortir de l’armari de forma pública. Tipus Agustí Bassols. Gent que mai ha estat per vel·leïtats eixelebrades (que diuen els unionistes), que va recolzar l’autonomia en el trànsit de la dictadura a la democràcia. O que volent la independència com a sentit íntim, ja els estava bé això de la democràcia. Però que ara han vist que la democràcia espanyola, imperfecta i perfectament perfectible, potser soluciona els problemes dels espanyols, però no pas els dels catalans. La democràcia espanyola és profundament injusta pels catalans, com hem vist aquesta setmana amb el finançament. No ja és que ens diguin, mentint des del populisme barat premeditat i conscient, que un català val per 2 madrilenys. El que callen com putes els espanyols (i els bascos i navarresos, i el Tripartit) és que un basc val per 2 catalans. Uns 5.000 euros d’inversió pública per basc i any, uns 2.500 euros d’inversió pública per català i any, publicava aquesta setmana el diari Avui.

No cal dir que el fet que aquesta generació de més de 50 anys es faci explícitament i públicament independentista és de gran importància. Mostra que no és una cosa de joves eixelebrats carregats d’hormones i amb necessitats d’autoafirmació. Amb més de 50 anys ja estàs més que autoafirmat, les hormones van a menys, segurament has criat uns fills, potser has fundat una empresa o ets un directiu, formes part d’alguna associació professional, social o cultural, ets respectat pel teu entorn social i ja no estàs per històries. Un dia arribes a la conclusió que el desig d’independència o es comença a complir ja, o no el veuràs. I si no ho pots veure, no serveix de res. No volen renunciar-hi. N’han vist de tots colors a la política. Han vist l’evolució del país. Els seus pares patiren la guerra, i ells les conseqüències familiars associades. Han viscut 2 processos migratoris massius i els canvis profunds associats. La política del peix al cove. Govern de Ciu o del Tripartit. El que porten fent els sociates. Què està passant a nivell econòmic, educatiu i de serveis públics. Què ha passat amb les empreses del país. Etc.

Així que només podem donar-los la benvinguda. Tanmateix, a aquesta generació els demano dues coses. Que explicitin la seva condició d’independentista de forma pública i notòria, des de la tranquil·litat de la normalitat dins del seu àmbit professional, social o polític, i no tant des del friquisme dels que estem tot el dia pendents de la política (que no ens enganyem, som 4 i el gat). I sobretot que facin de mecenes, perquè al final tot és un problema de pasta. El voluntarisme està molt bé, però al final cal professionals que puguin dedicar tota la seva intel·ligència, totes les seves energies i tot el seu temps a aconseguir la independència de Catalunya. Si a més surt en aquesta generació algun nou líder públic, polític, empresarial o social des de les conviccions públiques independentistes, endavant les atxes.

A diferència del que opina la gran majoria de l’opinió publicada catalanista, la meva opinió és que la pèrdua d’audiència de Catalunya Ràdio és una molt bona notícia per al país. I això ho diu un que ha crescut amb Catalunya Ràdio sintonitzada tant a casa com al cotxe. Però que d’ençà del Tripartit, s’ha passat gairebé completament a RAC1. Al cap i a la fi el dia té 24 hores (i sort dels podcasts!).

Segons va dir el conseller Tresserres (ERC) fa un temps, a Catalunya el 63,7% de les ràdio de FM tenen titularitat pública. Només el 22,7% tenen titularitat privada. El restant 13,6% correspon a un tercer sector que no sé ben bé què és, però on s’hi fiquen ràdios eclesiàstiques i llatines (no són privades aquestes darreres?). Comparteixo l’opinió del conseller d’Esquerra que Catalunya pateix una anomalia crònica pel pes excessiu del sector públic en la comunicació. Coi, a efectes pràctics som un país comunicativament comunista!

Crec que l’objectiu és clar: el panorama radiofònic, i mediàtic en general, ha d’estar dominat per mitjans privats nacionals. Els mitjans públics hi han de ser, però han de ser minoria. Per entendre’ns, invertir els percentatges anteriors. I si volem això, i tenim a Catalunya Ràdio de líder d’audiència, òbviament només es pot aconseguint si Catalunya Ràdio perd audiència, i aquesta va a parar a un mitjà privat nacional. I això és el que indiquen les dades que està passant, bàsicament. Per això la política encertada del Tripartit, tot i el resultat és més aviat producte de la incompetència del Tripartit més que no pas d’una planificació premeditada. D’altra banda, això de la SER no és més que l’anomalia espanyola que viu de la Transición modèlica espanyola.

Grups mediàtics en català

Certament és trist que el Grupo Godó sigui el propietari de la principal cadena radiofònica privada en català i líder d’audiència. Però de moment són els únics que han demostrar reeixir. Mentre el centre-dreta ho ha fet, cal dir que les iniciatives privades per part de l’esquerra han fallat, com Ona Catalana.

Com també es pot dir d’iniciatives que sobreviuen però que no han acabat de reeixir, com és el cas de l’Avui. El catalanisme ha fracassat fins ara en crear potents i hegemònics grups mediàtics nacionals en català. Bona part de la culpa és la cultura de la subvenció, l’estatalisme, el control dels partits polítics i la desmesurada presència dels mitjans públics, que fan competència deslleial.

Ens hauríem de preguntar com pot ser que mitjans llatins amb pocs anys de vida i sense subvencions han aconseguit tenir més lectors que l’Avui, que en té 33 anys. Per què no tenim cap diari gratuït nacional. Per què hem hagut d’esperar fins fa molt poc per a tenir una política de regal de subscripcions a mitjans entre la joventut, per a estimular la lectura de diaris, una qüestió cabdal en democràcia. I per què no hi ha una política a favor dels mitjans en català, com donar una subscripció el doble de temps en relació a mitjans en espanyol. Per què hem hagut d’esperar fins fa molt poc a tenir un mesurament d’audiències nacional. Tant nacionalisme i tanta bandera, i ni tan sols hem estat capaços de fer una simple enquesta d’audiències.

Per què no s’ensenya als alumnes a tenir un criteri a triar? Jo sempre dic que un mitjà és un creador d’opinió. I si jo m’he de crear una opinió, em crearé l’opinió que jo vulgui. Per això no accepto que em regalin opinió (diaris gratuïts). Si ha de ser la meva opinió, jo seré qui la tria, no permetré que altre em regali la seva. I per això pago 1,10 EUR cada dia comprant l’Avui o El Punt. Amb la satisfacció afegida que hauria d’estar contribuint a un grup mediàtic privat dels meus (satisfacció que no acabo de tenir).

Internet i independentisme

La llibertat d’Internet ens permet mirar amb uns altres ulls el sector mediàtic pre-Internet. L’eclosió de mitjans digitals en català en la llibertat d’Internet demostra potser que és la llibertat la que afavoreix el català. No pas la concessió, subvenció, la creació de mitjans públics i el control polítics.

I al cap i a la fi, un mitjà de comunicació ha de permetre l’expressió d’un determinat segment de la societat. En un context normal, els mitjans estan segmentats. S’adrecen a un públic objectiu concret, l’informen amb la seva visió i permeten la seva expressió pública en el conjunt del panorama mediàtic.

I entrem en el tema de la publicitat. Si no vaig errat (corregiu-me en cas contrari), la legislació espanyola no permet que en mitjans amb concessió es facin anuncis de tipus polític fora del període de campanyes electorals. I jo em demano, per què no puc fer una campanya a favor de la independència de Catalunya si me la pago amb els meus calers, siguin eleccions o no? Si pago el que toca? També tenim el cas de TMB, on hi ha determinats anuncis vetats, el darrer el de la Plataforma per la Llengua.

Us imagineu que un dia estigueu dinant a casa tranquil·lament i sortís per la tele un anunci explicant els avantatges de la independència de Catalunya? I que hi sortís tantes vegades com l’anunci aquell de la cercesa a Formentera? Si tothom ha acabat coneixent la cançoneta dels dallonsis, us imagineu que una cançoneta d’un anunci per la independència? Doncs imagineu, imagineu, perquè ni tenim l’anunci, ni tenim els calers, ni tenim la legislació adequada, ni tenim el grup mediàtics, ni tenim els mitjans.

(no tant) Nou paradigma

Només podem confiar en el nou paradigma d’Internet, on hi ha una veritable llibertat, i al final el que compta és el pla de negoci, la capacitat de les persones i la qualitat del producte. I tenim la sort que aquest paradigma és un fet internacional que juga a favor nostre. Ara hem de demostrar que en aquesta llibertat els catalans reeixim. I aquí és on tenim la mancança. L’estructura d’aquests 30 anys d’autonomia ha demostrat ser inadequada per a la societat mediàtica actual. Segurament perquè arrossegava els problemes de la dictadura, però avui dia això ja no és excusa per a emprendre mesures de tipus estructural en l’ambit mediàtic. Liberalització del sistema comunicatiu. Desmuntar bona part dels mitjans públics. Retallar les subvencions i exposant clarament per a què es donen, ja que actualment hi ha una categoria de subvenció a què tothom té dret faci el que faci. Polítiques de difusió discriminatòries a favor dels mitjans en català. En educació ensenyar a triar els mitjans, i a triar-los en català. Cerca solucions al tema de les centrals de publicitat, com ja s’ha començat a fer amb l’enquesta d’audiències que va començar l’any passat (!!!) amb el Baròmetre de la Comunicació. En definitiva, l’administració hauria de demanar als mitjans privats què necessiten, no pas suplantar-los i domesticar-los amb subvencions.

Molt en temo, però, que això no és més un aspecte concret d’un panorama general en què el socialisme, per una banda, i el nacionalisme, per un altra, van reeixir en desmuntar la societat civil catalana, eliminant tota iniciativa que els pogués fer nosa en la seva lluita pel poder. És hora que despertem del miratge estatalista.