Alguns exercicis* d’hipòtesi política en futur condicional:

• I si el socialisme espanyol ha après alguna cosa de l’aventura del tripartit? I si el PSOE ha decidit reconquerir el PSC per evitar noves distorsions en el discurs espanyol del socialisme? I si la Ministra de Defensa, la soldado Chacón, és l’instrument escollit per executar aquest atac al tímid discurs propi de l’esquerra majoritària a Catalunya?

• I si l’hegemonia socialista a l’àrea metropolitana comença a anar a la baixa? I si els partits que s’apoderen d’aquesta bossa de vots no tenen el perfil catalanista (d’acceptació del mínim consens nacional) que fins avui ha tingut el PSC? I si arran d’això l’anticatalanisme deixa de ser residual a Catalunya?

• I si els espanyols han descobert que el la generalització de l’autonomia, allò del “café para todos”, ha estat un mal negoci? I si els centres de poder de l’estat comencen a pensar en una marxa enrere que desmunti l’entramat autonòmic fora de Catalunya i el País Basc, deixant les comunitats històriques en una posició diferencial?

• I si la crisi econòmica i institucional a Espanya és tan profunda que demana posar-hi els cinc sentits sense el soroll català? I si alguns grups de poder a l’estat aposten per impulsar un nou pacte amb Catalunya que abaixi la tensió catalana i tanqui el desgavell de l’Estatut?

• I si Convergència i Unió necessita mantenir viu el govern ZP per evitar unes eleccions que durien inevitablement a una majoria absoluta del PP? I si el PSOE s’acaba enfonsant prou com per dur el PP a l’hegemonia total i a impulsar una reforma constitucional?

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

*Algunes de les hipòtesis comentades pel periodista Enric Juliana en un sopar recent organitzant per l’Espai Hayek (FCO).

S’apropen les eleccions al Parlament i el PSC ressuscita l’espantall del PP. Els socialistes proven de repetir l’estratègia de la por anunciant que CIU podria governar amb els populars però s’obliden que el pacte de govern a Euskadi amb els populars els posa en una situació difícil i assenyala una possible opció de govern per al socialistes de Catalunya. Potser sembla una fantasia política , un impossible aritmètic. Es pot argumentar que el catalanisme del PSC fa impossible l’acord amb el PP o provar d’argumentar que el País Basc i Catalunya s’assemblen ben poc. Però tot plegat no hauria de fer oblidar el factor Euskadiko Ezkerra.

Euskadiko Ezkerra (EE) recull durant la transició l’expressió política de l’abertzalisme que havia renunciat a la lluita armada. Un partit nacionalista i revolucionari que l’any 1993 acaba fusionant-se amb el Partit Socialista d’Euskadi (PSE), ara PSE-EE, per donar un barnís basquista al gran partit de “la margen-izquierda”. Es fa difícil entendre com una colla d’ex-militants d’ETA han acabat a Ajuria Enea amb el suport dels populars bascos i l’aplaudiment de tot el nacionalisme espanyol però el cert és que ha anat així. I francament, si Euskadiko Ezkerra ha fet aquest camí el PSC l’ha de poder recórrer amb molta més facilitat.

En el context actual un pacte entre socialistes i populars seria un suïcidi per al PSC. Però la política crea aliances ben estranyes i segur que en algun calaix del despatx de’n Miquel Iceta, tancat amb pany i clau, hi ha una carpeta amb el discurs que caldria fer arribat el cas. No es difícil preveure com es vendria. Retratant un nacionalisme enfollit que ha perdut el senderi i que obliga al PSC, per pura responsabilitat, a un pacte amb el PP que generi estabilitat davant el perill independentista. I és que la fam de poder dels socialistes no té límits. Si Joan Ferran i José Corbacho s’han tapat el nas per governar amb Esquerra, Tura i Castells haurien d’estar preparats per a fer el mateix quan toqui manar amb el suport del PP.

La fam de poder no és exclusiva dels socialistes. També els convergents podrien caure en la temptació de governar amb el suport del PP. Però des d’un punt de vista nacionalista un pacte PSC-PP és molt més perillós que un acord CIU-PP. Els pactes es fan sobre allò que uneix. Una Convergència dependent del PP hauria de posar aigua al vi de la construcció nacional però se centraria en política social i econòmica, allà on populars i convergents tenen més en comú. Però un pacte PSC-PP seria sobretot un programa d’espanyolització. Una marxa enrere accelerada a tot allò que la Generalitat ha consolidat en trenta anys d’existència. Un risc que obliga a tenir ben present el factor Euskadiko Ezkerra.

Marc Arza / catalunya.ffw / www.twitter.com/marcarza

Tinc un conegut que és de Sicília. També ha viscut a Nàpols. En diverses ocasions m’ha explicat que si allà vols obrir un negoci, has de pagar l’impost de la màfia. Tothom el paga. I tothom calla. També m’explica com és relativament freqüent que en fer reformes en un edifici aparegui algun cadàver dins de les parets. Formant part de la paret, vull dir. I tothom calla. Així és el territori de la màfia italiana. Tothom paga i tothom calla. Ningú vol problemes ni merders. L’omertà.

Aquests darrers dies hi ha hagut unes declaracions de dues persones públiques que han estat, objectivament, absolutament escandaloses, tot i que la realitat és que no han creat gaire rebombori. Em refereixo a l’Agustí Colomines i al president Pujol. Tots dos han dit: “Compte, que si jo pringo, aquí tothom pringa”. Allò d’estirar la manta. Amb l’afegitó d’absoluta supèrbia, marca de la casa Colomines, que si ell estirava la manta, Catalunya es convertiria en Itàlia. Com si no ho fóssim ja! Això, en democràcia, es miri com és miri, és absolutament intolerable, absolutament menyspreable, de delinqüents, de mafiosos.

Però a Catalunya funciona, amb la complicitat del quart poder, de la premsa, del periodisme, atesa la simbiosi perfecta entre polítics i periodistes. Entre ells també es poden estirar la manta, començant per la manta de la subvenció pública. El PSC va callar quan va entrar a la Generalitat (algú es recorda del 3%?). CiU no dirà res quan entri a l’Ajuntament de Barcelona. Els periodistes no diran res que pugui fer perillar les subvencions o els favors dels polítics. Però tots se les tenen apuntades de tots per si de cas. Tot plegat recorda l’escena final de Reservoir Dogs, on els protagonistes s’apunten amb la pistola entre ells i cadascun a un de diferent. Si un dispara a un altre, aquest altre dispara a un altre, i aquell a un altre. I tots morts. Mentre no dispari un, tots vius. No dic el final.

Ocultació de delictes: l’omertà catalana

Si el president Jordi Pujol i l’Agustí Colomines han dit el que han dit és bàsicament per 2 motius. El primer perquè tenen coneixement de greus irregularitats i delictes, els quals han estat ocultant durant tots aquest anys. Segon, perquè saben que amb aquest coneixement ningú els tocarà. Per això tenen la santa barra de dir-ho en públic, o l’obligació de dir-ho quan estan a punt de pringar. De moment els ha funcionat.

Si fóssim en un país normal, immaculadament demòcrata vull dir, els senyors Pujol i Colomines haurien d’estar sent investigats per la fiscalia anticorrupció i un dia d’aquests haurien d’anar davant del senyor fiscal a donar explicacions. Però el senyor Mena, ex-fiscal general de Catalunya, ja ho ha dit: a Catalunya l’omertà funciona perfectament. L’Alfons López Tena ho explicava perfectament el passat divendres al seu article quinzenal a l’Avui. I nosaltres pensàvem que això era un oasi!

El problema: el sistema polític espanyol, l’autonomisme

Puc entendre que en època de la dictadura franquista es fessin xanxullos. La situació era la que era. Però avui ja no ho és. Tanmateix, la situació actual no deixa de ser una de les conseqüències d’aquella transisión modèlica. Fonamentalment és culpa, primer, del sistema electoral vigent a Catalunya, l’espanyol, que ha generat una partitocràcia que és l’equivalent català a la màfia siciliana. Un exemple: aquesta setmana el senyor Zaragoza participà a la tertúlia de RAC1. Allà va dir amb tota tranquil·litat i tota la barra, que ells (els socialistes) són demòcrates i que, com no podia ser de cap altra manera des d’un punt de vista democràtic, el nou alcalde de Santa Coloma de Gramenet no el decidiria pas ell (Zaragoza) sinó que el decidirien els membres del PSC reunits. Perquè són demòcrates. Vaja, no pas els ciutadans de Santa Coloma en una nova elecció (el que entenc jo per democràcia), no, sinó una desena de membres del PSC. La partitocràcia catalana ha arribat a un extrem, que ja ningú nota res amb afirmacions com les del senyor Zaragoza. Ni tan sols els periodistes (el Basté en aquest cas).

En segon cas tenim el subfinançament municipal estructural del sistema espanyol. Recordo un 30 minuts on sortien una regidora dient alegrement que cobrien el 30% de les despeses ordinàries amb els ingressos extraordinaris de les operacions immobiliàries al municipi. Aquesta manera de fer, que no et permetria treure’t la carrera d’administració d’empreses o d’economia (o sí, a Catalunya), en canvi a Catalunya es diu a programes de televisió de màxima audiència amb absoluta impunitat. L’autonomisme espanyol comporta això.

A Catalunya li cal una gran cadena del vàter perquè circuli tota la merda. Som en uns moments que a molta gent li venen ganes d’agafar una metralleta i anar a buscar als polítics i resta de fauna satèl·lit. Per no dir tots els insults que et vénen a la ment quan sents dir determinades coses a determinada gent. I aquests senyors (Colomines & Pujol) es permeten dir el que diuen, no ja en petit comitè, no ja en algun acte públic, no. Ho diuen en programes de màxima audiència. Perquè tothom ho sàpiga perfectament. Així funciona la màfia: atemorint a tot un poble. Amb l’excusa del poble.

Al final les coses s’han de dir clares: jo no vull compartir país amb gent com aquesta. Jo no vull compartir l’espai públic amb Pujols i Colomines coberts de mantes. O surten ells del país, o sortim els que creiem en la democràcia i en la llibertat. Tots dos no hi cabem. Perquè en democràcia, a l’espai públic, l’espai comú, es va amb la cara, amb noms i cognoms, i si s’ha de dir una cosa es diu, no pas s’amenaça de dir-la per amagar la pròpia incompetència. Un país no es construeix a base d’amenaces, ni a base d’amagar delictes, ni a base de ser un delinqüent. Potser sí als anys 60s, 70s o 80s, però no al segle XXI. No amb la meva generació. No ho permetrem.

Doctor, no sé què ens passa

Potser haurem d’anar a veure què ens diu el doctor de Puigcerdà:

Presentació Terrassa – Joan Carretero from Reagrupament on Vimeo.

I és que si jo fos de Reagrupament, estaria rient (ja m’enteneu). Amb enemics (adversaris) així, qui vol amics?

La qüestió, al final, és senzilla. O acceptes el suïcidi com a societat que comporta l’autonomisme espanyol, o si vols futur només en tens un: independència. Itàlia o Dinamarca? Amenaça o il·lusió? Colomines o Elliot Ness?

PD: He hagut de fer un esforç EXTREM per a no escriure els insults que tinc al cap.

De totes les notícies poc edificants que han sortit les darreres setmanes arran del cas Millet, del que no penso parlar, no us espanteu, em quedo i són per a mi motiu de reflexió, amb les que tenen a veure amb els partits polítics. Curiosament, de totes les malifetes de Fèlix Maria Millet una de les coses que més s’ha destacat és la de la signatura de sis convenis amb La Fundació Trias Fargas que El Periódico, de línia política ben coneguda, va publicar fa pocs dies.

CDC ha rebut durs atacs per part del PSC pel finançament de la Fundació Trias Fargas. El PSC critica que aquesta fundació hagi signat aquests convenis amb contrapartida econòmica amb la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música. Vagi per endavant que no em sembla gens bé que una entitat subvencionada amb fons públics i d’aportacions dels ciutadans subvencioni amb aquests diners la fundació d’un partit polític, sigui quin sigui. La cosa no acaba aquí, avui El País es despatxa amb un article que intitula: Pujol va afavorir a 28 empreses que van finançar el seu partit. Diu el diari que són dades dels document dipositats al Registre de Fundacions. No sabia que el que es diposita en aquest registre fos públic. No trobaria ni bé ni malament, però són públics?

Resulta difícil imaginar l’interès altruista d’Esther Koplovitz per la Fundació Trias Fargas, però tot és possible. El 90% i potser em quedo curt de les aportacions d’empreses a partits o fundacions polítiques són interessades. Sé que no totes, conec persones que ho fan perquè creuen en el país. Jo mateix ho he pogut constatar, empresaris disposats a ajudar econòmicament per la llibertat. Si això m’ho han dit a mi… per tant de tot hi deu haver, però no ho espero de grans corporacions. Llegiu-ne la resta »

Aquesta setmana, la política catalana estava de festa major. La celebració de l’últim Debat de Política General de la legislatura al Parlament. La premsa ha recollit bé el que va passar a la Cambra i, en general, destaca un cert to moderat, avorriment i poc més. Un tràmit en el que ningú no va lluir i que a la ciutadania l’ha deixat tan freda que si s’hagués celebrat a Sydney un congrés sobre la reproducció dels cangurs. Sembla que el que més ha arribat als ciutadans catalans, i espereu, són els SMS de Saura i de Sirera, redactats en la seva llengua d’ús, l’ecocatalà i l’espanyol, respectivament.

He escoltat alguns talls dels discursos i he llegit bastants comentaris i resums. La meva conclusió no és gaire diferent. Un tacticisme excessiu, uns per seguir el màxim de tranquils fins que s’acabi la legislatura i els altres per no perdre, amb alguna sortida fora guió, oportunitats de cara a les properes eleccions.

Montilla ens ha obsequiat amb un catàleg de l’obra feta pel seu govern en el que només he trobat a faltar la Sagrada Família, deu ser un oblit. Llegiu-ne la resta »

La repulsió i el rebuig evident mostrat per personatges circenses com el Sr. Iceta o la Sra. Tura cap a la consulta sobre la independència de Catalunya que es farà diumenge a Arenys de Munt ha de servir per curar la ceguesa que encara pateixen alguns catalans envers el PSC/OE.

Pels socialistes catalans els independentistes som una colla de folls d’un sanatori d’empestats que hauríem d’estar a l’interior de flascons de formol i exhibits en un museu de deformacions.

Està clar que el PSC amb la seva traça habitual ha sabut tractar l’esdeveniment d’Arenys de Munt de forma extraordinària, competent i apropiada. No només ha girat l’esquena al poble català sinó que, amb cops amagats, ha volgut treure rèdit polític intentant criminalitzar a CiU pel seu suport a la consulta independentista.

Sincerament ara més que mai no entenc què doblega a ERC a mantenir a un partit nacionalista espanyol al govern de la generalitat. De fet dissabte passat a l’Ajuntament d’Arenys em va resultar estrany veure la Sra. Anna Simó donant suport a la consulta d’Arenys, una persona que forma part dels impulsors de la desnaturalització del catalanisme al país. Però això ara no toca, ara no criticaré el preu que alguns han pagat per aconseguir una llotja al liceu, ara hem d’estar units contra els qui de forma tan greu amenacen que es pugui dur a terme un acte legítim i democràtic tan necessari pel futur de Catalunya.

I dels bordegassos socialistes de la vil·la de Madrid què en podem dir? doncs que amb la seva aportació mediàtica han beneït de forma impol·luta la consulta convertint-la en un afer d’estat. Sí senyor! han demostrat els seus grans dots de dirigents i han exhibit les taquicàrdies i sudoracions que els provoca qualsevol espurna d’insolència amb denominació d’origen Catalana.

En especial m’agradaria destacar la intervenció de la vicepresidenta espanyola Maria Teresa de la Vega que amb el seu aspecte inquisitiu ha sentenciat indefugiblement que en la Constitució Espanyola no hi té cabuda l’autodeterminació de Catalunya. Engrapar una Constitució feta amb la por i la coacció franquista com si fossin els 10 manaments no ha de fer tremolar el terra de ningú, no és un argument vàlid, és només producte del manyoc de nervis d’una persona desesperada.

Els socialistes han fet el ridícul una vegada més maquinant maldestrament la manera de fer fracassar el projecte de la consulta per a la independència a Arenys de Munt. No patiu que no faran gran cosa, no serà res més que una tronada, molta fressa i poca endreça. La consulta es farà, milers de catalans/es gaudiran d’un dia històric i el SI del resultat final ens farà eixordar les orelles.

La llibertat és més propera que mai, visca la llibertat!

Repetirem una mica més que de costum. Potser un dels pocs aspectes positius d’això de l’estatut és que s’ha cremat una etapa necessària més. Encara que l’estatut representés una zero en progrés de l’autogovern autonomista, fins i tot si representa un retrocés, el fet d’haver cremat aquesta etapa ja és prou positiu. Amplis sectors de la societat catalana han vist que la via autonomista no té ja futur. Molts ja ho sabíem, inclosos la gran majoria dels lectors del BGS. Però convindreu amb mi que una bona part de catalans creien que era possible un augment significatiu mitjançant una reforma estatutària. Els humans, com a bons animals que som, aprenem només a base de clatellots. És una llei universal i geològica.

Després de les dues dècades del govern convergent de Jordi Pujol sort que va arribar un líder socialista peculiar com en Maragall. Si no hagués tirat ell endavant la reforma estatutària, encara estaríem parlant de fer-la. I això és una llei universalment catalana. Et trobes a un munt de gent que va repetint durant tota una vida Caldria fer…, S’hauria de fer…, Podríem fer… Però quan dius Molt bé, fem-ho. Qui s’encarrega de fer això i allò? Aleshores tothom mira cap a un altre costat i desapareix. No només en política, també en el món social. Tu pots queixar-te per no tenir un programa en català, o pots posar-te a traduir-lo o, si no en saps, posar-te a aprendre com fer-ho. El contrari és la dialèctica de bar dels típics afeccionats de futbol. Els nostres líders diuen el mateix que si estiguessin a un bar parlant del darrer partit del Barça, cosa que d’altra banda és absolutament inacceptable: o ets líder, o parles de futbol. Però les dues coses alhora, no. Un país no avança fent de marujo.

El món actual és dinàmic. I es basa en el coneixement. Generació, compartició, increment. A una societat moderna s’identifiquen ràpidament els problemes, i ràpidament es miren de solucionar. Mireu l’Obama amb la sanitat. O amb la Guerra de l’Irac. Mireu els alemanys amb el sector automobilístic. En un altre nivell, mireu els xinesos amb la producció energètica. Els propis americans han posat a un premi Nobel per solucionar el tema de l’energia, i li han donat una pasta. Volen solucionar el problema, i per això no hi han posat un xitxarel·lo. Miren de cremar les etapes ràpidament. Saben on són, saben quin és el problema, saben on volen arribar.

Reforma de la constitució espanyola

Són molts que ja ho vèiem clar això de l’estatut, com he dit. Però també és cert que gràcies a aquest procés ho veuen ja clar molts més. Tanmateix, sembla que encara queda algun reducte que necessita més clatellots per a veure-ho clar. Necessiten agafar-se al ferro roent de la (im)possible reforma de la constitució espanyola. És un comportament instintiu, completament irracional, ja que és d’una argumentació ben òbvia: majoria demogràfica espanyola. En tot cas, l’Alfons López Tena ja ho explica més que clar.

M’ha provocat absoluta perplexitat, però, que dirigents independentistes com l’Ausàs o l’Huguet (ERC) diguin confiar en una reforma de la constitució espanyola. És d’acudit de mal gust. Tres opcions: o nosaltres estem equivocats, o ells estan equivocats, o volen enganyar(-se). Però bé, si convé cremar aquesta etapa per a què el darrer sector de la societat catalana ho tingui clar, si us plau que ho tirin endavant ja i es deixin de tanta tonteria retòrica. Que proposin l’endemà de la sentència del TC la reforma de la constitució espanyola, de forma concreta i seriosa, amb advocats, juristes, polítics, seguint tots els passos legals espanyols que corresponguin. O que marxin a casa. Que a la resta no ens facin perdre el temps en declaracions buides, infantils, imbècils i sense sentit. Quan rebin el clatellot més que evident, els acollirem. No tindrem cap més remei, com quan diem a la canalla Fill meu, ja t’ho vaig dir. La naturalesa humana és així.

La prova del nou de tota la classe política serà, però, el comportament al parlament espanyol. Després del major atac a Catalunya en democràcia, ¿deixaran la tonteria i l’insult a la intel·ligència i faran la via flamenca d’una vegada? Vull dir, bloquejaran els pressupostos espanyols i la formació de governs espanyols de forma indefinida fins que no s’aconsegueixin les justes i elementals reclamacions catalanes? O abandonaran el parlament com feren croats i eslovens al seu moment al parlament iugoslau? Com deia aquell, el moviment es demostra caminant, i no amb xerrameca buida. Som en un moment polític apassionant, perquè s’han acabat les apostes i les cartes s’han d’ensenyar.

PD: Amb això s’acaba el període estival. A veure si a partir d’ara puc parlar una mica de números, que sempre resulta més interessant.

La veritat és que el cinisme polític no té límits. Veient tots els fets i declaracions d’aquestes darreres setmanes i fins i tots mesos no és pot arribar a entendre com el país encara no va pitjor.

Ara llegeixo com una sèrie de polítics parlen de reformar la constitució espanyola. Aquests polítics els podem definir com a rucs o com a cínics. Rucs si s’ho creuen possible i cínics si no ho fan. Potser és la calor d’aquet agost, realment pot arribar a afectar.

L’article 167 de la Constitució espanyola diu:

1.- Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les Cambres. Si no hi hagués acord entre totes dues, s’intentarà obtenir-lo mitjançant la creació d’una Comissió de composició paritària de Diputats i Senadors, que presentarà un text que serà votat pel Congrés i el Senat.

2.- Cas de no aconseguir l’aprovació mitjançant el procediment de l’apartat anterior, i sempre que el text hagués obtingut el vot favorable de la majoria absoluta del Senat, el Congrés per majoria de dos terços podrà aprovar la reforma.

3.- Aprovada la reforma per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació sempre que ho demani, dins dels quinze dies següents a la seva aprovació, una dècima part dels membres de qualsevol de les Cambres.

Qualsevol persona mínimament informada sap que per aconseguir les tres cinquenes part de les cambres (210 del Congrés) o els dos terços del Congrés (234) cal que PSOE i PP hi estiguin d’acord. Si encara no s’han posat d’acord per intentar la reforma en el tema de la successió monàrquica, un absolutament tema menor, algun pensa que obriran la caixa dels trons per una emprenyada catalana? Quina ximpleria. Que no heu vist el festival muntat pels espanyols durant tot el debat estatutari? I el posterior? Si us plau, no ens dieu més bajanades.

Em sembla que és prou clar per a qualsevol persona intel·ligent que millorar l’autogovern de Catalunya i evitar l’extinció nacional passa perquè Catalunya deixi de ser una colònia i es deslliuri del jou espanyol.

He dit sovint que estic fart d’eufemismes que només serveixen per entabanar a la gent de bona fe. Vull recordar una vegada més que segons el diccionari, i així utilitzo jo la paraula, nacionalisme és una ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació. Soc nacionalista, sinònim d’independentista, i els que no són independentistes no són nacionalistes, potser els agradaria ser-ho quan siguin de grans, però a hores d’ara no ho són. Aquesta és la qüestió. I sobiranisme no existeix en català, però la paraula sobiranista també vol dir independentista. El dret a decidir està molt bé, però decidir què. Jo li dic autodeterminació a decidir que ha de ser el meu país.

Faig aquestes notes arran de totes aquestes discussions idiotes sobre plans B per després de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional espanyol. No acabo d’entendre com els partits que es defineixen com a nacionalistes o independentistes no diuen d’una vegada que el que cal és la independència i que treballen per aconseguir-la. Em surten amb sopars de duro: Independentisme gradual, haurem de replantejar les coses i genialitats similars. Vol dir que si la sentència digués que tot està bé ja estarien contents? Felicitats!

Aquesta vegada, per raons diverses, no tinc el temps necessari per argumentar massa i escric ràpid, però crec que en unes poques línies més puc exposar la meva posició, per altra banda coneguda.

Haver obert la via estatutària va ser una ximpleria. En el seu moment el president Pujol, que no s’ha declarat mai independentista i que de ximple no té un sol cabell, no volia entrar en aquest terreny. Ell sabia bé el que no feia, imagino que es veia venir l’embolic si s’intentava. Una cosa era discutir un estatut durant la transició en la que els espanyols estaven tan desorganitzats com nosaltres, i una altra ara, quan la maquinària centralista espanyola està ben engreixinada i quan a cops de lleis i sentències ens han anat reduint poder polític i ens han convertit en una diputació provincial dedicada a la gestió. Què més volen negociar ara? No hi ha res a discutir, per aquest camí estem totalment perduts. Una ximpleria obrir el camí estatutari i una altra votar-lo enlloc de retirar-lo. Jo també ximple de mi per haver votat a favor. Ho vaig fer perquè com a militant de CDC, que era, em vaig sentir en l’obligació de fer-ho. Mentre he estat militant he votat sempre el que decidia el partit i quan vaig veure que no hi podia estar d’acord en el que era essencial vaig marxar. Intento ser coherent, no sé si sempre ho aconsegueixo.

No ens queixem, potser haver obert el meló estatutari ens ha permès veure molt més clares les misèries polítiques d’aquí i d’allà i, en tot cas, ens ha donat l’oportunitat de revifar l’independentisme. Res no serà ara igual.

Amb tot per a què el futur no sigui igual ens calen dues coses. Una evitar això que estem vivint cada dia, a cada article o reunió, arreu, les baralles independentistes. Dic independentistes, no pseudo-independentistes, perquè la segona cosa que cal, la segona condició, és aclarir qui és independentista i qui no. Dir les coses pel seu nom i no sumar-se a moviments circulars a manifestacions plenes d’eufemismes, pensades més per a la ratificació d’aquells que van equivocar-se que no per alliberar el país. Els que van liderar els errors ara es volen donar un bany de multituds muntant manifestacions i així jugar les seves cartes. No caurem en el parany.

Per això he dit amb tota la claredat possible. Jo no em sumaré a cap manifestació que no reivindiqui en la seva capçalera l’Estat català.

I no em parleu de dignitat i d’altres valors. La dignitat d’un nacionalista és no renunciar a defensar la independència de la seva pàtria. Amb intel·ligència, si, però els valors s’han de veure clars. Les subtileses poden ser molt intel·ligents, però enganyen i això no és ètic. Els votants han de saber per a què servirà el seu vot. El PSC no enganya gaire, els seus vots són per entronitzar a Rodríguez Zapatero o a qui el PSOE digui. El PP no enganya: Rajoy i esborrar el nacionalisme. PSC i PP vots per la Espanya imperial. ICV no enganya: el vot és per fer el que digui el PSC. I ERC i CiU? ERC sembla que diu una cosa i fa una altra, ens parla d’independència i està rendida al PSC, una mica de “paquet”, quatre frases grandiloqüents que no aguanten una lectura acurada, tot per dissimular però a l’hora de la veritat: PSC. I de CiU de moment no he sentit que es declari a favor de la independència de Catalunya, només volgudes ambigüitats. Potser seria bo que ERC i CiU agafessin el testimoni del que el país necessita, ho diguessin i lluitessin per la independència. Seríem majoria. Que ningú no dedueixi del meu escrit que estic contra CiU i ERC, que més voldria que fessin examen de consciència i fessin un autèntic servei a Catalunya, que se sumessin realment a la causa independentista. Que diguessin arreu: We Want a Catalan State – Volem un Estat Català.

Si sumem, guanyem!

S’ha complert el guió. Els sociates han fet passar per l’adreçador ERC i aquesta ha donat el sibwana al diktat -dir-ne acord és un eufemisme- sobre el finançament. Algú en dubtava, que ho farien? Jo no. Tu tampoc. Els tenim ben apamats i la nostra capacitat de sorpresa és zero. Encara els queden, pel cap baix, 17 nòmines ordinàries per cobrar -més les extraordinàries- i les volen aprofitar totes. No en perdonaran ni una. I després el diluvi.

O no. Avui en bocamoll d’en Saura ha dit que el tercer tristpartit ja està decidit, si és viable matemàticament. Més clar, l’aigua. Naturalment els calabresos han sortit de seguida a negar-ho. Però ja no tenen cap mena de credibilitat. Ara qui es juga la credibilitat són els “crítics” oficialistes que encara resten al partit. Vull dir Esquerra Independentista. El referèndum, ni en pintura, nois i noies. Ara és el moment de prendre una decisió. O els envieu a fer punyetes i entreu per la porta gran en la candidatura transversal per la independència, o sereu tan còmplices com la direcció. Parlo amb companys reagrupats, alguns dels quals ja han rebut la trucada on se’ls anuncia la seva més que imminent expulsió per “doble militància”, i em diuen que no existeix cap mena de possibilitat que els crítics facin el pas endavant. Cap ni una. És una llàstima.

De vegades he pensat que seria una gran jugada que, si més no un dels actuals diputats d’ERC abandonés el grup parlamentari i assumís els postulats de Reagrupament. Mirat des d’un punt de vista egoista, seria l’única manera que aquest diputat tindria per aconseguir la reelecció, perquè si pensa que tornarà a formar part de la candidatura d’ERC en les properes eleccions és que no hi toca. Oimés si tenim en compte que al pas que van, la sagnia de vots que patiran faran que la meitat o més dels seus actuals diputats hauran de buscar-se una nova feina (no patiu per ells, ja la trobaran). I la lluita per la permanència en l’escó no fa més que tancar files amb la direcció, amb el risc que qui primer es mogui, li volin el cap.

Però no només a ERC es renuncia a tot a canvi de mantenir-se en la poltrona. També els sociates i Iniciativa són experts en la matèria.

Avui precisament, hem sabut que els socialistes, que es van passar la darrera campanya electoral dient pestes del PP, titllant-los de dimoni i de ser el mal, ara, votaran el senyor Vidal-Quadras a la vicepresidència del Parlament Europeu. Més exactament, el tornaran a votar, a l’igual que a l’anterior legislatura. I després s’estranyen que els ciutadans tinguin desafecció per la política. Però quin cinisme gasten aquesta gent! Quina cara més dura!

I els d’Iniciativa, molt milhomisme i molta fatxenderia, però després, s’empassen tots els gripaus. Siguin de color blau, groc o verd. Recordo el cas de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que tot i votar en contra, no ha estat suficient per sortir del govern. I és comprensible. Dels tres acòlits del tristpartit, qui en surt més beneficiat “per càpita” són ells. Quatre gats mal comptats i una capacitat d’influència notable. Viuen en el millor dels mons possibles. I faran tot el que estigui al seu abast per mantenir l’statu quo.

Bé, ja s’ho faran. Nosaltres a la nostra feina. I precisament, vull aprofitar l’ocasió per convidar-vos a assistir a la presentació de Reagrupament a l’Hospitalet de Llobregat. L’esdeveniment tindrà lloc el proper dimarts, 21 de juliol, a les 20.30 hores a l’Auditori de La Torrassa, (c. Santiago Apòstol, 40). Hi parlarà en Joan Carretero. Posteriorment hi haurà un sopar. Em farà molta il.lusió que hi anéssiu. No tinc cap mena de dubte que serà un nou èxit, com ja ho han estat les anteriors xerrades a Girona, Sabadell o Mataró, entre d’altres.

Dijous vaig ser fora, vaig haver d’anar a un acte acadèmic a Iruña, en arribar vaig anar directe de l’aeroport a l’emotiu Acte de Sobirania, no me’l volia perdre. Avui una reunió fins tard i molta feina. Aquest és un article a corre-cuita però no volia fer tard. Em centraré en l’actualitat més immediata. Disculpeu si no està prou argumentat o m’he perdut alguna cosa.

El president espanyol ha tornat a parlar, de la Vega també. Després de les eleccions europees de diumenge ja ens han enviat un avis amenaça i bones paraules. Ens han dit que o s’acorda el finançament abans del 15 de juliol o res. He dit que està gairebé fet, que només queden un serrells. Només puc deduir que l’acord es deu haver fet amb el govern andalús, primer interessat en tancar el tema, perquè el conseller Castells no ho sap. Potser m’equivoco i Castells no ha tingut res a veure i és que ha estat un acord entre el conseller Saura, expert en pactes de finançament, i Bibiana Aido, fillola de Chaves. Vés a saber.

Nosaltres ho tenim molt clar, per dignitat nacional el Govern català ha d’engegar a fer punyetes aquestes negociacions i el Parlament català ha de declarar la independència. Això, però, sembla difícil, tenim un problema.

El primer el PSC. Si no ho fa i accepta les escorrialles, el PSC no representarà al poble de Catalunya. Tot hi haver obtingut un bon grapat de vots, no haurà complert amb els seus compromisos, haurà traït als seus votants. Es va comprometre amb un seguit de polítiques socials, d’igualtat, sanitàries, educatives, no fa ni farà pràcticament res i fins i tot aconseguirà tirar endarrere coses que funcionen per manca de diners. Haurà posat per davant la fidelitat al PSOE. No va dir en el seu programa electoral: Primer el PSOE, després Catalunya. No va fer com José Antonio Griñán, actual president de la Junta d’Andalusia, que en una entrevista al diari AVUI deia: Jo estimo els andalusos i Andalusia. Jo sóc andalús per elecció, perquè vaig néixer a Madrid. La meva mare i els meus germans viuen a Madrid i jo dic que està sobrefinançada per la capitalitat. Dit això, jo estimo el meu partit més que cap altra cosa al món. I el meu partit és el PSOE.

Iniciativa és una altra cosa, no cal dir gaire res, ells només treballen per la sostenibilitat, la política de sostenibilitat. El problema és que no han entès bé el significat de la paraula i creuen que sostenibilitat és sinònim de sostenir-se en el poder. O sigui fer de PSC bis.

ERC viu en la contradicció. Esquerra Independentista, liderada per Uriel Bertran, vol que l’executiva del partit es comprometi a no reeditar el tripartit a la Generalitat de Catalunya després de les properes eleccions. Selecciono les dues primers idees de les 5 que proposa en la seva ponència política:

1. L’estratègia d’aliança amb el PSC s’ha esgotat. Ens fa perdre credibilitat independentista i d’esquerres i centenars de milers de votants d’ERC han passat a l’abstenció. Després de les properes eleccions al Parlament de Catalunya ERC no ha de formar Govern de la Generalitat amb cap partit d’obediència espanyola (PSC o PP –com demostra l’obediència dels seus diputats a Madrid-), i només formarà Govern de la Generalitat amb la força o forces polítiques catalanistes que assumeixin la necessitat d’un programa polític ambiciós per fer front a la dependència política i a l’espoli fiscal que agreuja la crisi: el concert econòmic i l’exercici del dret de decidir a través de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació.

2. Cal rebutjar el model de finançament que proposa el PSOE perquè no permet reduir significativament l’espoli fiscal de 22.000 milions d’euros, ni ens permet fer front a la crisi. I és fonamental per tal de no hipotecar la credibilitat de la nostra reivindicació del Concert Econòmic.

Una esperança. Mentre Carod-Rovira està lligat a la cadira i Puigcercós desfulla la margarida a veure què. Avui Benach ha avisat a Rodríguez Zapatero que si no compleix amb el finançament poden haver-hi eleccions anticipades. Ha firmat que no es pot tancar un mal acord i que caldrà seguir negociant si no s’assoleix abans del 15 de juliol. L’única esperança per conservar un mínim de dignitat és que ERC digui prou. No sé que acabaran fent, però potser dimarts tindrem una idea.

Com recordareu, tenim presentada la Iniciativa Legislativa Popular que demana la convocatòria d’un referèndum per al proper 12 de setembre de 2010. Ara ja, passat el tràmit de rectificació d’errors, la Mesa del Parlament ha de parlar. Veurem com parla i que hi diu cadascú. Com sabeu, jo no acceptaré que cap nacionalista voti en contra d’admetre-la a tràmit. No acceptaré covardies. No acceptaré que polítics nacionalistes traeixin. Si això passa posaré totes les eines que estiguin a les meves mans per fer-los fora del Parlament.

Per dignitat nacional han de dir prou, els catalans no podem admetre més aixecades de camisa. No em repetiré i relacionaré tots els greuges d’aquest mesos, tots els menystenimets, la manca de respecte a la nostra nació, l’amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional, que segons ells cal acatar però que els mateixos no compleixen (recordeu la sentència del Tribunal Constitucional del l’any 2001 que deia que calia traspassar les beques a Catalunya). No m’entretindré donant més raons per les que Catalunya, si continua dins aquest Estat i no reaccionem, es convertirà en una regió més de l’Estat amb la seva personalitat totalment diluïda, són masses anys de domini i de complicitats de molts botiflers. Molts anys en què han volgut esborrar la nostra història. Amb tot no us equivoqueu, aquests darrers cinc anys han estat els pitjors des de l’assoliment de la democràcia i ja no ho podem permetre més. Però benvinguts, potser han fer obrir els ulls a molts.

Com deia, aquesta setmana podríem tenir alguna resposta, mentre les coses es mouen. Els veïns d’Arenys de Munt podran votar el proper 13 de setembre si estan d’acord que Catalunya sigui un estat independent. Potser aviat alguns municipis més se sumaran a aquesta iniciativa, donaran suport a la nostra ILP, malgrat la rebutgés la Mesa del Parlament i, si això passa, ens aplegarem tots per fer-los, democràticament, fora. Ja no valen excuses: o s’està amb la nació o s’està en contra.

Per això torno a reivindicar la unitat de tots nosaltres, partits i associacions, en defensa dels nostres drets, en la lluita per aconseguir que l’independentisme sigui majoria al Parlament.

Com faig sovint, em referiré a al que ha escrit el meu admirat Salvador Cardús, al diari AVUI escrivia divendres: Parlem d’evidències: els catalans no tindrem mai un futur nacionalment digne, culturalment ple i econòmicament avançat a Espanya i l’autonomisme o el sobiranisme ambivalent ja no són capaços d’oferir la promesa ambiciosa que el país necessita per aconseguir l’adhesió dels catalans d’avui. Queda, tanmateix, la qüestió de si ha canviat tant la fortalesa de l’Estat o la base social del catalanisme per fer el pas. I la resposta és sí. Ho prova el fet que l’Estat, les seves institucions i els seus gendarmes mostren cada vegada un nerviosisme més gran respecte dels catalans. Són ells que se senten febles. Ho prova l’emergència, en progressió geomètrica, d’un independentisme fins ara silenciat i silenciós per prudència o per poca fe. I ho prova el descrèdit de l’actual política catalana, incapaç d’interpretar les aspiracions, d’entrada, de ben bé una tercera part dels catalans.

Cardús no és un radical, la majoria dels que vam ser a Brussel·les el 7 de març som uns radicals. Simplement som uns ciutadans que estimem Catalunya, uns catalans que defensem la Pàtria.

Si sumem, guanyem!

Les eleccions poden ser molt aviat, prepareu-vos, no perdeu ni un minut en cercar complicitats i aliances, convenceu a qui tingueu a prop que cal fer tot el que sigui possible per unir els que volem un Estat propi, en un únic projecte, després tindrem temps de fer altres coses. Un projecte de recuperació del país. Ho tenim a prop:

Si sumem, guanyem!