Ho explicava avui mateix, dimarts, el director d’un diari mallorquí en un article en el qual suposadament exemplificava en primera persona el problema. Contava que a finals del mes passat va viatjar a Dublín, amb la companyia Ryanair i un bitllet d’anada i tornada comprat dues setmanes abans del vol: en total, 200 euros. La setmana passada, va volar a Barcelona amb Spanair i un passatge només d’anada, reservat amb set dies d’antelació, li va costar 158 euros; si no hagués tengut descompte com a resident a les Illes, l’anada a BCN li hauria sortit per 300 euros.

L’anècdota té més elements, emperò. El periodista ens fa avinent que, si en comptes de a Palma visqués a Madrid –jo no li voldria tant de mal a ningú–, hauria agafat el TGV (bono, allà a l’altiplà, li diuen AVE, no sé si només per reblar-ne l’Espanyolitat o pels ecos imperials) que per 148 euros l’hauria dut i tornat de la capital catalana. Els alemanys poden venir a Mallorca des de Berlín per tot just 150 euros, i pel mateix preu els tornen a casa seva.

Doncs, el ministre espanyol José Blanco troba que encara som uns privilegiats, els illencs, i sembla que s’està pensant si no ens hauria de treure el descompte per insularitat, que a l’Estat li costa molts diners. Si això no és un espoli escandalós, que baixi sant Pere i ho negui tres vegades. Ja us podeu imaginar quines són les despeses del ministeri de Blanco a les Illes: pel TGV, ni un cèntim, que tanmateix no ens hi cap enlloc; per carreteres i tren, menudall; pels ports, som la tercera comunitat amb accés a la mar pitjor tractada de tot l’Estat…

El cost total que les despeses pel descompte als residents a les illes li suposen a l’Estat només equival a 2,2 quilòmetres del tren d’alta velocitat de Galícia, o serveixen per traçar, asfaltar i pintar quatre quilòmetres d’autovia al País Basc…

Jo crec que aquest és l’argumentari que cal fer servir per estendre el sentiment independentista a les Illes Balears. No perquè sigui cert l’esperit fenici que alguns ens volen atribuir, sinó perquè només la possibilitat de gestionar nosaltres mateixos els recursos que generam ens trauria la cara de beneit que se’ns posa quan llegim aquestes dades.

Cal reclamar als nostres partits sobiranistes que es deixin de punyetes culturals, de matisos ideològics, d’incompatibilitats personals…, i que construeixin una candidatura transversal independentista que apel·li a la butxaca del potencial votant. Mem que passa.

Encara no ha començat el mes de setembre, data no oficial d’inici del curs polític després d’un mes d’agost somort, i ja s’escolten renous de sabres. Bono, potser parlar de sabres és exagerat: deixem-ho en ganivets. En qualsevol cas, els partits polítics de les Illes Balears comencen a pensar que d’aquí a només vuit mesos hi ha eleccions autonòmiques i locals, que hauran de renovar totes les corporacions municipals, els quatre consells insulars, el Parlament autonòmic i, conseqüentment, la presidència de la comunitat i del govern. Tot un ball de càrrecs i cadires que ja comencen a trontollar. Comença, doncs, el període de…, com dir-ne a aquest temps que precedeix els mesos anteriors a la precampanya, abans que comenci oficialment la campanya electoral? Ai, si només fossin aquells darrers quinze dies, quin alè!

Mentre tant, emperò, per Mallorca encara cueteja la darrera serp informativa estiuenca, a compte d’un titular de diari, L’independentisme passa de les Illes, redactat per al Diari de Balears des de Prada, on la presència mallorquina a la UCE acostuma ser prou important. Bàsicament, la informació arribava a la conclusió –sí, era un reportatge amb capítol de conclusions, que hi farem– que les noves formacions independentistes del Principat, el Rcat i la SCI, no s’han plantejat un aterratge a les Illes. Això, que en principi hauria de semblar normal, vist el que veiem per devers Barcelona, ha estat aprofitat per alguns comentaristes per obrir un conat d’intercanvi d’opinions. Que no treu cap a res ni duu enlloc, però mira, alguns s’hi entretenen.

Tot i que sembla evident, com deia, que bones feines tenen els senyors Carretero, Laporta, Bertran, Bofill, Strubell… per les Illes, quan els ve just aclarir els seus fulls de ruta a la Catalunya estricta, que més aviat sembla que alguns han perdut els papers; tot i això, dic, alguns terminals mediàtics de determinades formacions nacionalistes illenques (és a dir, articulistes militants, amb carnet o sense) s’han encaparrotat en establir si seria bo pel nacionalisme illenc la presència electoral dels nous actors sobiranistes… Ells han tirar pel camí d’enmig i han decidit que no cal especular, que a les Illes ja tenim l’experiència d’Esquerra Republicana que, és clar, ara resulta ser la mare de tots els mals que assoten el mallorquinisme polític en l’actualitat.

“¿Ha servit per consolidar-hi el discurs del catalanisme? No. ¿Ha contribuït a estrènyer i a fer més profitosos els vincles entre els partits d’aquí i els del Principat? Tampoc: més aviat els ha afluixat perillosament, o els ha tallat. ¿Ha propagat i ha normalitzat, entre aquells que no hi estaven d’acord d’entrada, la idea segons la qual Catalunya i les Illes Balears comparteixen, amb totes les especificitats que es vulgui, una mateixa llengua i una mateixa cultura, i que per tant també els seria útil de compartir -en un pla d’igualtat i de col·laboració- un projecte sociopolític futur? En absolut.” La peroració, original d’un col·laborador habitual de premsa, ha estat publicada aquest mateix diumenge passat; referida, és clar, a la presència d’Esquerra en el panorama polític i electoral illenc. Ja es veu que l’home de ploma té les idees clares; arguments, cap, per les idees força clares. I així anem passant, fins que arribarà la convocatòria electoral i ens agafarà a tots amb els calçons descordats i potser sense temps a abillar entre tots una opció nacional una mica amb cara i ulls. Us he parlat de ganivets? Doncs, l’espanyolisme majoritari de les Balears ni tan sols es molesta en esmolar-los.

Per cert, i tornant als companys de Reagrupament i de Solidaritat, que cada cop els entenc menys. Ara semblen una parella de fet però que no comparteixen pis, tu; d’aquelles parelles que fan exclamar la família, més assenyada, allò de “però si tant s’estimen i tant s’entenen, perquè no es deixen de fer el progre i es casen d’una punyetera vegada?”. Mira que deixar un partit perquè no et volen escoltar quan parles d’una candidatura independentista única, i fer-ne un altre amb l’objectiu d’assolir una llista transversal… per acabar així. En plena campanya electoral els vull veure, tan amics com són ara… A veure si Montilla es decideix, que aquesta genteta, si els donen molt més temps, encara faran un ou de dos vermells.

Els catalans de Mallorca, i en general tots aquells que, d’onsevulla estant, ens sentim ciutadans d’un Estat català encara inexistent, i en condició a més d’exiliats interiors, solem emmirallar-nos en el que s’esdevé a la Catalunya estricta, al Principat com sempre l’anomenam, en definitiva a l’avui comunitat autònoma de Catalunya. És un referent en molts aspectes, però sobretot en el que fa a la seva voluntat sobiranista, distant anys llum de la que coneixem a les Illes i d’altres indrets dels abans coneguts com a Països Catalans.

Poc a poc, des de les Illes tanmateix anam fent camí, amb tota la nostra voluntat –encertada o no– i malgrat els entrebancs i la impermeabilitat d’una ampla majoria social a parlar d’independència, sobretot si s’ensuma que el aires venen des de Barcelona. Siguem realistes, encara que això ens obliga a anar xino xano, més del que molts voldríem. És evident que, en trenta anys, s’han fet coses. Només faltaria. Però a l’enervant lentitud del nostre procés autonòmic –al cap i a la fi, dirigit sempre per partits espanyol(iste)s, entre les quals un PP que mai no hauria passat d’una mera descentralització administrativa–, s’hi ha afegit sovint l’exagerada prudència de les forces anomenades nacionalistes, sobretot en el períodes en que s’han vist coparticipant en les tasques de govern. Quan al Principat neixen les plataformes pel Dret a Decidir i comencen a tirar endavant mocions i consultes reclamant la independència, a les Illes neix un moviment que, sota el nom més poètic/menys contundent d’Avançam, promou mocions municipals en les quals reclama el dret a l’autodeterminació, sempre i quan s’atengui a la legalitat constitucional vigent. Aquesta flagrant contradictio in terminis –els moderns ara han descobert el mot oxímoron, que troben que fa més fi– s’explica només per un intent d’aconseguir que la moció tingués el suport del PSOE i fins i tot del PP, creant així una falsa imatge d’unanimitat.

De Mallorca estant, i suposo que des d’altres indrets, veiem aquests dies amb perplexitat, amb confusió i un punt d’irritació, el moviments que es produeixen a l’entorn sobiranista del Principat. A les Illes, hi ha molta gent que clama per la unitat de l’esquerra sobiranista (no és un problema d’eixos, és que dreta d’aquesta no n’hi ha) amb l’objectiu gairebé únic d’impedir que torni a governar el PP. A la Catalunya estricta potser no hi ha consciència clara de què pot arribar a ser i fer un govern del PP. És ben trist, però ni tan sols amb una finalitat tan clara i d’aquest nivell no hi ha manera d’assolit una candidatura única, o molt participativa si més no; i per part de partits que no estan gaire allunyats ideològicament.

L’aposta a Catalunya és molt més transcendent. Ens hi estem jugant, no el govern dels propers quatre anys, sinó el futur de la nació, que aquesta vegada sí sembla que pot viure un tomb fonamental, com es deslliurar-se d’Espanya per sempre més. Ens resulta molt fort, des d’aquí, veure com determinades persones fan un discurs reclamant la unitat dels independentistes i, posats a fer, creen un nou partit que estan convençuts que és l’eix necessari per tirar endavant tots plegats.

En tot aquest ball d’agrupaments i solidaritats, hi ha un aspecte més que des de les Illes a alguns ens costa d’entendre. Sembla que tots els mals de Catalunya dels darrers anys siguin responsabilitat d’Esquerra Republicana. Costa d’entendre, perquè certament ho veiem des de lluny, no hem gaudit/patit les polítiques impulsades pel Tripartit. El que nosaltres veiem és la tasca del partit republicà, tant en el Parlament català, com sobretot al Congrés dels Diputats espanyol i a l’assemblea europea, perquè és des d’aquests dues institucions que han fet feina pels nostres pobles, exercint una política realment de Països Catalans com no ha fet ningú més. Errors? Segur. Possiblement una mica més d’exercici d’autocrítica –que tampoc és el que fan els que se’n van per seguir dividint el vot– i no haver pres decisions quan era l’hora. Però, recordem-ho, avui per avui els únics independentistes que hi ha al Parlament són els d’Esquerra. Demà, ja en parlarem. Aquí i allà, que ve a ser el mateix.

Des de la setmana passada, les Illes Balears i molt concretament Mallorca tenen la seva pròpia Solidaritat. No està clar si és ben bé per la independència, però si està clar que l’objectiu dels promotors, un grup de ciutadans que des de fa mesos hi fan feina, és que entre el PSOE i el PP només hi hagi una única candidatura, que agruparia tots els partits que els darrers quatre anys van fer part del Bloc per Mallorca, a més d’altres que en restaren fora i grups d’independents fonamentalment municipals. En definitiva, el centenar de persones que ja estan adherides al Manifest Per una Veu Pròpia, demanen la unitat del PSM, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, Iniciativa d’Esquerres, Esquerra Alternativa i Verda (aquests dos grups, escindits entre ells des de Esquerra Unida) i d’altres candidatures més minoritàries.

L’objectiu que proposen aquests ciutadans és “evitar el retorn d’un govern centralista i de dretes que en aquesta ocasió se’ns presenta més reaccionari i hostil a la solidaritat, les polítiques socials, la llengua, la cultura i el  territori que mai.” Però no es donen per satisfets amb una candidatura per a les eleccions autonòmiques i locals de 2011; entenen que “aquesta unió no s’ha de limitar tan sols a un mer pacte de caràcter electoral, ans al contrari. L’objectiu de les diferents forces polítiques, amb la implicació decisiva de la societat civil, ha de ser la de construir un nou subjecte polític, una sola veu forta i clara, que ofereixi una alternativa d’esquerres i nacionalista sòlida a l’actual bipartidisme estatalista.” Cal fer esment que aquest plantejament d’un nou subjecte polític ha estat present en tots els darrers i frustrats moviments negociadors dels partits mallorquins: hi era a la proposta que ERC va fer en el seu moment al PSM, com també en la de l’Entesa per Mallorca. De fet, també era un plantejament del PSM, només que en el cas dels mallorquinistes aqueix nou subjecte polític no seria tant nou o, si més no, mantendria unes sigles conegudes: les seves, les del PSM; això es va traduir, per exemple, en la exigència a Esquerra Republicana que desmuntés la seva estructura organitzativa a les Illes Balears i es dissolgués en el si del “nou” subjecte polític.

Per una Veu Pròpia, una agrupació de ciutadans d’esquerres i nacionalistes en diferents graus, neix en el moment més delicat d’una possible unitat electoral. I potser per això s’han decidit ara a fer-ho: “Cadascun i cadascuna dels promotors i promotores d’aquesta iniciativa, sense militar a cap partit concret, apel·lam a la unitat de les forces polítiques que defensen aquests objectius a fer un esforç d’acord, més enllà d’interessos personals o partidistes.”

Serà possible? Està per veure. De moment, i a diferència del que ha passat al Principat, el manifest no és producte d’una iniciativa gairebé individual i amb noms propis massa suggerents (Laporta, López-Tena, Bertran), sinó d’una reflexió col·lectiva i fins ara gairebé anònima. Potser per això, de moment, Esquerra ja s’ha manifestat, han estat els primers, donant la benvinguda a la plataforma, la proposta de la qual, “en definitiva és un reflex del que vol la societat, ja que el fet que sigui una agrupació ciutadana formada per gent sense cap afiliació política no fa més que demostrar la voluntat de la ciutadania, d’aconseguir agrupar tota l’esquerra”.

Com tantes vegades, tanmateix, ara caldrà esperar a veure si els partits són capaços de donar una resposta seriosa, i amb visió de futur a aquesta demanda col·lectiva.

Si a les Illes Balears estiguéssim en condicions de parlar seriosament d’independència, i suposant que ens posàssim d’acord sobre quin és el subjecte del procés d’autodeterminació, els principis –principi?– que estableix la Crida a la Solidaritat Catalana serien un objectiu ben desitjable per les actuals forces de l’esquerra nacional. Parlo d’esquerra nacional perquè ens entenguem, i perquè la voluntat transversal no sembla tenir sentit, avui per avui, a casa nostra. No seria poca cosa: una única candidatura, que esdevindria el tercer espai entre l’espanyolisme del PP i el del PSOE.

A les Illes, emperò, estam en un estadi molt anterior a tot això. L’objectiu primer, més enllà de la creació d’una consciència majoritària sobiranista, és impedir el retorn al govern, a l’administració de les institucions, del PP que ens ha estat, no només espoliant com ho fan tots els governs espanyols (l’actual tant com qualsevol altre), sinó literalment robant; que ha fet de la corrupció eina habitual de la seva política, malbaratant es diners públics que no se’n duien directament a casa seva. Ni tan sols en aquest tant trist i elemental objectiu, emperò, aconsegueix l’esquerra nacional posar-se d’acord.

Després de quatre anys de gestió des del Bloc per Mallorca (una coalició no estrictament nacional –atesa la presència d’Esquerra Unida–, agafada amb pinces i adesiara trontollant, però que fou suficient per acabar amb la majoria de Jaume Matas), ara resulta que no servia per res, que no té futur i per això alguns partits han decidit fer… una altra coalició des dels mateixos plantejaments, amb menys partits a repartir però també amb menys actius polítics i electorals.

Aquest cap de setmana passat, el Partit Socialista de Mallorca (PSM) ha formalitzat la nova coalició que s’ha fet a mida, juntament amb Els Verds –grup minoritari com n’hi ha pocs, però que juga amb força la carta sempre atractiva de l’ecologisme– i la penúltima escissió d’EU, batiada com Iniciativa d’Esquerres, el principal capital polític de la qual són els càrrecs executius que van obtenir per la seva presència al Bloc que ara blasmen. El PSM ha deixat pel camí les dues forces polítiques que de forma més evident poden disputar-li l’espai polític i ideològic: Esquerra Republicana i Entesa per Mallorca.

Així les coses, el balanç final que el PSM podrà oferir dels quatre anys de legislatura del Bloc que ha volgut liderar –i sovint ha fet servir a la seva conveniència– és que, allà on el 2007 hi havia una única candidatura, el 2011 poden ser quatre, tirant pel baix i sense comptar altres alternatives de caire municipalista que també voldran dir la seva.

Pensant-hi una mica, hom se n’adona d’algunes semblances entre la Solidaritat Catalana i l’espai sobiranista illenc. Per començar fan l’efecte de ser sengles galliners amb massa galls en cada un dels casos. I d’altra banda, tant a la Catalunya continental com a la insular ferien bé de no oblidar la història: perquè si bé es cert que Solidaritat Catalana va ser l’any 1906 un revulsiu que va situar el catalanisme en un lloc preeminent del panorama polític, també ho és que dos anys després els partits que integraven la lliga solidària ja havien partit peres i cadascú anava pel seu vent.

Un interrogant final. No he acabat d’entendre encara quin curiós mecanisme fa que, a ca nostra si més no, quan algú vol defensar la unitat del sobiranisme, la necessitat d’una candidatura unitària, es senti obligat a crear un nou partit. Defensor de la unitat, això sí, però un més…

“Els balears, els més separatistes després dels catalans i els bascs”: el titular de premsa, ocupant tota l’amplària de la pàgina, és cridaner. Els 36º de temperatura ambient t’estalvien comprovar la data del diari; no pot ser mai 28 de desembre. El titular ha sortit publicat aquest dilluns, 19 de juliol, en el Diari de Balears, i vol recollir una de les múltiples dades que ha servit en safata aquests dies el baròmetre autonòmic del Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol; dades per a tots els gustos i, per cert, en alguns punts aparentment contradictòries, si més no.

Servidor no crec gaire en les enquestes. Segurament perquè mai no n’he estat subjecte passiu, ni conec ningú que li hagin demanat qualque pic que opinava d’això o d’allò. Les enquestes te les mires amb curiositat, potser et serveixen per fer-te una composició de lloc, però poca cosa més. Cosa fiable, vull dir.

Tornem però al titular de premsa. Resulta que aquest darrer baròmetre (perquè li diuen baròmetre si no mesura la pressió atmosfèrica? O potser sí que ho fa?) conclou que hi ha un 6,4% dels ciutadans de les Balears, dels enquestats, que són partidaris d’un estat “en que es reconegués a les comunitats autònomes la possibilitat de convertir-se en estats independents”. Un 6,4% és realment poc percentatge, però resulta que si ho comparam amb la resta de comunitats, només ens superen –de molt, per cert– Catalunya i el País Basc. Atès que en aquest punt ja res ens podrà sorprendre, val a dir que per darrere les Illes, la comunitat que més s’acosta al seu percentatge, només amb un 2,9, és… el País Valencià!!

En un conjunt no tan extremat, tenim que el 43,5% dels ciutadans de les Illes Balears són partidaris d’un major grau d’autonomia per al nostre país, i que el 35,7% està d’acord amb un model d’organització territorial de l’estat en què les comunitats autònomes tenguin un major grau d’autonomia. Tot això en un context que diu, segons les mateixes dades, que el tema de “los nacionalismos” –el sondeig no especifica més– no preocupa a ningú, absolutament a ningú: o, més ben dit, a un únic enquestat (al que seria bo identificar, per fer-ne un estudi), és a dir, a un 0,2%. Beneït sia.

Amb aquestes perspectives, et preguntes si realment és preocupant la divisió que ara mateix s’està vivint a l’espai polític diguem-ne sobiranista –que en el nostre cas aniria des d’un mallorquinisme polític poc definit a l’independentisme–: pel que hi ha a repartir, tanmateix… El Partit Socialista de Mallorca, per la seva banda, va fent: després de barrar el pas a un acord unitari amb Esquerra Republicana, aquest cap de setmana ha fet el mateix amb Entesa per Mallorca; el PSM està construint una plataforma unitària d’esquerra nacionalista integrada només per ells mateixos i una formació que pràcticament han creat en els seus laboratoris, amb una part dels ex-EU i el grupet dels Verds que sempre els han fet costat, per allò d’estar a cobro. En aquest pas, tots plegats, no aconseguiran ni el seu objectiu polític principal, que és només frenar la dreta espanyola perquè no torni a governar les Illes, i pugui seguir fent-ho l’esquerra… igualment espanyola.

Seguirem pendents del baròmetre. La pressió encara pot pujar molt.

Penso que era Héctor López Bofill, a La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya –una obra, per cert, editada per la mallorquina Editorial Moll–, qui fent referència en un moment donat als Països Catalans (ell en diu, crec recordar, Catalunya, seguint la recomanació del mestre Josep Guia, tot i que s’ha demostrat que no era tan senzill), al futur de les terres insulars de les Balears i les Pitiüses, de les comarques valencianes totes elles, en el context d’independència que ell albirava pel país, no dubtava en recomanar que calia deixar-les enrere: que inevitablement, el Principat havia de fer el seu procés en solitari, esperant que el seu exemple serviria per atiar les consciències fins arribar a un estadi semblant, unitari. Potser, segurament sí, Héctor Bofill té raó: avui, com la tenia fa sis anys, en publicar el llibre. No fa gràcia haver d’admetre-ho, repugna les nostres conviccions i aspiracions nacionals…, però la realitat és caparruda.

Aquest cap de setmana passat, històric en tant sentits, diversos segons qui els consideràs, ens hauria de fer reflexionar. Un milió i mig de catalans –catalans de per tot arreu– pels carrers de Barcelona, proclamant que som una nació i tenim dret a decidir, són una resposta contundent a l’insult fet des d’Espanya, però també un toc d’atenció a la classe política del Principat, que en el seu conjunt, s’ha vist ultrapassada per la ciutadania. Res no serà igual a Catalunya després d’aquest 10-J; caldrà agrair encara al Tribunal Constitucional espanyol que hagi signat l’acte de defunció del les polítiques autonomistes, regionalistes; enfront a l’espanyolisme militant, només resta el camí de la sobirania.

Mallorca ha tingut el seu 9-J, que ha volgut significar la denúncia de la classe política illenca a la sentència del TC, per alguns en la seva condició d’agravi al poble català, per d’altres senzillament com a mostra de solidaritat amb els ciutadans d’una comunitat autònoma germana, en el ben entès que es percep que els danys col·laterals ens poden arribar un dia o altra, per un o altre cantó. Un cop més, només qüestions de matisos potser, s’ha tornar posar de manifest, emperò, la diferència que hi ha entre l’esquerra nacional i un mallorquinisme polític que reviscola, empès a parer meu més per la conveniència estratègica a curt i mig termini, que no pas pel convenciment ideològic d’aquells que avui hi cerquen el seu redós.

Per això, el lema propagat des d’Omnium Cultural –i que havia estat assumit per l’entitat germana, Obra Cultural Balear–, Nosaltres decidim. Som una nació, es va veure arraconat a Palma per un localista i menys compromès En defensa del nostre autogovern. Encara i així, a punt va estar el PSOE (el PSIB no és, ni prop fer-hi, el PSC) de no participar a la concentració de divendres; i els seus representants a l’acte, uns gairebé desconeguts diputats al Congrés espanyol, van admetre que hi estaven incòmodes i només ho feren per donar un suport moral a Montilla. La incomoditat s’entén perquè mai no havien estat tan rodejats de senyeres i, sobretot, estelades.

Tanmateix, i per molt voluntarisme que hi volguem posar, a la concentració a la plaça de Cort de Palma ens hi vam reunir, sent generosos, quasi un miler de persones; i sent realistes, possiblement érem la meitat. La xifra contrasta, i això seria tot un altre debat o no, amb les cinc mil persones que es trobaren l’11-J a la cèntrica plaça coneguda com a de les Tortugues (un Canaletes, o una Cibeles, no ho sé del cert, ciutadà), per celebrar estentòriament la victòria de la selecció espanyola de futbol. Estic convençut que tots aquests portadors de rojigualdas no són, en la seva totalitat, espanyols integristes, però sí víctimes voluntàries o no de la major operació manipuladora orquestrada en els darrers temps des dels mitjans, aquests sí, de l’espanyolisme més ranci.

Em queda el consol de pensar i creure que si un dia Catalunya té una constitució pròpia, i s’assembla a la que no fa molt vaig llegir que proposava el Reagrupament, on es recollia el dret preferent de nosaltres, els illencs, a la ciutadania catalana, seré a temps de demanar-la.

El Bloc Gran del Sobiranisme. Només el nom, qual el llegeixes, ja impressiona. Ara imaginau-vos si, a més a més, un bon dia t’ofereixen, et demanen que hi participis: publicar al costat d’algunes de les firmes més reconegudes de l’entorn independentista del país. D’afegitó et posen davant el repte de ser la veu que arriba des de Mallorca, com si d’aquí es pogués veure el tema que ens ocupa de forma diferent; que sí, que si veu de fet, però no sé si sóc un servidor el més indicat per reflexionar-ne.

Però, com que amb el pas del anys he esdevingut cada cop més inconscient, he dit que sí, que ho provaré. Ara ja estic enfrontat al repte que suposen 3.000 caràcters, devers 500 paraules i busques que esperen que les posi negre sobre blanc. I no és gens fàcil parlar de sobiranisme a Mallorca, a les Illes Balears i Pitiüses en el seu conjunt (un conjunt que, per començar, no existeix si de política parlam); parlar de sobiranisme significa l’acceptació d’una nació preexistent i de la seva definició, i a l’arxipèlag no ens posam d’acord ni en això tan elemental.

A la Catalunya continental, al Principat, això és més senzill. És pot ser o no independentista, ser-ho d’una manera o altra, en un o altre grau, amb unes perspectives o altres…, però en parlar de nació tothom sap del que parla, fins i tot els que només tenen per objectiu negar-ne l’existència. A Mallorca, a totes i cadascuna de les illes, tot és una mica més complicat. Un resident a Palma pot passejar pels carrers del cas antic i topar-se amb un rètol que anuncia l’existència, en un portal d’un casal senyorívol, de la seu nacional d’un partit que es defineix com una Entesa per Mallorca; possiblement no cal demanar-los quina és la nació a la qual es refereixen, tot i que a alguns ens pegui un atac de rialles només de pensar-ho.

Si Mallorca és una nació, què n’hem de dir de Menorca, d’Eivissa, de Formentera. Aquest és un dilema ja vell, que la dictadura franquista havia resolt nomenant-nos región uniprovincial: problema acabat. I així s’obviava que, fins i tot durant la Segona República espanyola, les aspiracions autonòmiques dels illencs mai no van passar d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, que a més a més en cap moment va tenir la més mínima participació des de Menorca. És bo d’entendre que, després de mort el dictador, la voluntat d’integrar totes les illes en aquells primers experiments autonòmics duguessin a parlar, des dels sectors més oberts de la dreta post-franquista, el Centro, d’un País Balear, una idea i un concepte que no va anar enlloc.

Durant un bon grapat d’anys, el concepte que més unanimitat va concitar entre l’esquerra nacionalista fou el dels Països Catalans. La força hegemònica de l’espai nacional, el Partit Socialista de Mallorca (PSM) que poc a poc va anar obrint-se pas entre els encara avui predominants partits espanyolistes, PSOE i PP amb tots els seus antecedents, tenia l’autodeterminació dels PPCC entre els seus principis fundacionals. El principi, emperò, es va anar quedant pel camí de cap a la presència institucional: guanyar força electoral, ocupar espais de poder i anar arraconant aquell terme al discurs intern o als radicalismes de les Joventuts, va ser tot un.

Potser no va ser aquesta via cap al pragmatisme, de fet servidor no ho crec, la que va propiciar l’aparició de grups que començaren a disputar al PSM el seu espai electoral; concretament, serà Esquerra Republicana la que s’implanti a les Illes, cosa que mai no serà ben vista per aquells que fins aleshores no tenien adversari dins ca seva. Posteriorment, fa quatre anys, seria també –si més no, de cara a l’espectador– una discrepància sobre les aliances amb forces d’obediència espanyola  la que provocaria un cisma en el si del PSM i l’aparició d’Entesa x Mallorca.

Tot plegat, ens trobam ara en la disjuntiva que totes aquestes divergències, més un caramull de malentesos i problemes personals, en col·loquen en un horitzó electoral on la unitat de l’esquerra nacional sembla utòpica. La qual cosa no només no fa pel futur del país, sigui el que sigui el país, sinó que deixa el camí més expedit perquè el PP torni a governar les Illes Balears. Tot i arrossegar carretades d’imputacions judicials per presumptes corrupcions, i no tant presumptes. Queda un any, no arriba, per provar d’arreglar alguna cosa. Us en aniré contant detalls.

Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions  per tren no eren tan  íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.

Una de les creixents afinitats que més ha sorprès ha estat la que s’està donant entre catalans (de Salses a Guardamar…) i occitans; encara molt limitada per l’escàs coneixement de l’idioma occità per part dels mateixos occitans (però també afavorida per la facilitat de comprendre el francès que tenen els catalans). També el fet de fer-se per escrit evita els problemes derivats d’haver d’acostumar l’oïda als accents particulars.

Fa pocs dies estava conversant amb un militant aragonesista i filòleg. M’explicava que a l’edat mitjana tot l’actual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.

Fins podria haver hagut, si els atzars de la història ens haguessin afavorit, un extens estat amb una forma prou arrodonida, que hauria pogut abastar la totalitat de les actuals Occitània, Països Catalans i Aragó (si mireu el mapa veureu com es nota que falta aquest darrer territori). Però aquest amic es lamentava que l’aragonès s’ha gairebé extingit, l’occità gairebé també, i el català va pel camí en les comarques més meridionals.

En aquest context l’aragonesista estava molt sorprès per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans que havia vist. També m’explicava que altres coneguts seus no poden concebre que un català pugui preferir la relació amb gent no espanyola que amb espanyols,  ni tampoc la típica opció catalana de que guanyi al futbol un equip no espanyol ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Però m’insistia que no era aquest el seu cas, sinó que allò que a ell el sorprenia  era  la poca delimitació d’ambdues  identificacions: la catalana i l’occitana.

Aquest amic em deia  que podia entendre que els independentistes valencians es defineixin “catalans”, atès que el nom de la llengua és el que és, i a més a més  perquè el gentilici de “Països Catalans” difícilment pot ser altre que “català”. Però no ho podia entendre en “nacions diferents”. És a dir, que de la mateixa manera que cap aragonès no es presentaria ni com a “català” ni com a “occità”, i si tampoc cap català ni cap occità es definirien com “aragonès” …com és possible que ell conegués catalans i occitans als quals no els importa ser denominats indistintament amb aquests noms? I menys havent observat a Perpinyà algunes expressions de menyspreu envers els “gavatxos”!

Li vaig respondre que, tot i ser jo un ignorant en aquests temes, la meva intuïció em feia pensar que algunes actituds deriven de la política, però que d’altres deuen ser molt més profundes: Perpinyà havia estat fa 350 anys frontera d’Espanya amb França i a les fronteres és normal que es polaritzin els sentiments, però en canvi a la resta del territori l’afinitat occitana és evident, fins i tot a València! Aquesta afinitat s’evidencia i es consolida després, quan viatgem  i ens trobem els topònims catalàns repetits per la geografia occitana, i especialment quan retrobem, parlem i intimem amb els nostres germans del nord.

Als espanyols els costa d’entendre aquesta dimensió d’afinitat perquè ells estan més avesats a confondre nació i estat, o a basar-se en les institucions per a definir identificacions. Molt sovint apel·len a la política per a intentar convèncer-nos que som catalanistes “com a conseqüència d’haver estat enganyats” (“¡No tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña  nunca tuvo título de reino!”). Ja sabem que no hi ha res més pesat que un espanyol fent prèdiques històriques, raó per la qual la majoria de catalans acabem responent-los amb justificacions que prioritzen els arguments democràtics més que els històrics (“se me’n fot que Catalunya no hagi estat mai res de res de res! Com si ens l’acabéssim d’inventar! Ens és ben igual! Si volem la independència no és per cap pretensió de devolució, és simplement PERQUÈ ESTEM FARTS D’ESPANYA!”).

De tota manera, és veritat que en el tema concret d’Occitània també hi ha una part històrica i política: des dels romans a l’Imperi Carolingi, de les dinasties catalanes i els seus vincles occitans fins les grans migracions… (ho comenta l’Enric Garriga-Trullols en aquest article que he recuperat on qualifica Occitània de “la nostra Amèrica”: http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Però és en el contacte humà que apareixen aquells altres elements d’afinitat personal que només es donen  entre un mateix poble quan aquest parla la mateixa llengua i té el mateix tarannà. El més curiós del cas és que això succeeix fins i tot quan parlem en francès! Per tant, alguns han apuntat que segurament estem parlant  d’una mena de “cosinatge vital”.

Fixeu-vos que, si de vegades es fan comentaris de l’estil: “catalans i espanyols som veïns, catalans i francesos som cosins, catalans i occitans som germans…”, la confusió familiar no és poca! Fins hi ha un grup al Facebook que preconitza la reconciliació entre França i Catalunya en tant que cosins ( http://www.facebook.com/group.php?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”

El tema del “cosinatge” també és recurrent a les tertúlies catalanooccitanes: després de “posar a parir” el terme “catalans i valencians, cosins germans”, percebut com a regionalista i espanyol, també s’ha acabat maleint allò de  “los cosins occitans e catalans”.  Per què?

Doncs perquè diuen que aquest modisme vol il·lustrar la proximitat entre llengües  similars, a l’estil del txec i l’eslovac, o del portuguès i l’espanyol; però molts ciberparlants rebutgen que la similitud de català i occità sigui comparable als parells esmentats, i afirmen que és fins i tot menys diversa que entre gallec i portuguès. Atès que  molts qüestionen la divisió en dos del galaicoportuguès, menys encara hauríem d’acceptar nosaltres que occità i català siguin dos idiomes distints.

També es critica el paper dels lingüistes que es limiten a aixecar acta notarial de les diferències entre parlars sense tenir el compte la causa i el context d’aquestes diferències, i  també s’argumenta que la divergència es produeix a partir d’unes artificiositats anomenades “llengua estàndard”.

Des d’aquest punt de vista, de la mateixa manera que els espanyols i els castellans (o els xinesos i els han, o els iranians i els perses) no són ni cosins ni germans, perquè són la mateixa cosa, també occitans i catalans seríem un mateix poble separat  per la història, la política i el temps. A partir d’ara “cataloccitans”?

El panoccitanisme és antic i no solament ha alimentat el catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista també s’hi ha nodrit  acusant els catalanistes de ser separatistes hispanòfils (en el sentit que una part dels occitans, en concret els barcelonins, han volgut consolidar la frontera entre França i Espanya al separar-se de l’idioma occità comú) i de tenir intencions hegemòniques damunt els occitans meridionals i insulars (valencians i mallorquins) al haver fet que s’escindissin també de l’idioma comú (fent-los adoptar  la denominació secessionista catalana de l’occità). D’això en parla una mica “La Il·lusió Occitana”, d’August Rafanell, hi teniu referències a http://webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .

Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no,  tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.

Potser aquest tema “ara no toca” perquè encara no és útil ficar-ho a l’agenda política,  però de la mateixa manera que l’independentisme català s’ha organitzat des de les Corberes al Segura i a Maó (malgrat els esculls de proclames, lleis i prohibicions), gràcies al contacte humà damunt l’afinitat inevitable de ser el mateix poble,  penso que també cal aprofitar l’afinitat panoccitana (podeu dir “cataloccitana” si ho preferiu) per anar fent contacte humà que generi lluites i organitzacions dintre d’un marc, l’Europeu, que ara ho facilita.

Per afavorir aquesta relació no solament ens cal normalitzar el català i recuperar l’occità ( http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) sinó fins i tot conèixer els idiomes oficials a ambdós territoris (aquí em criticareu!) perquè ara toca trencar fronteres de debò i començar a bellugar-nos, com dins de casa, per tot l’espai que va de Bordèu a Niça i de Montluçon a Alacant.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

       ————————————————

En capítols anteriors:

- Atur i Espoli entre Transversals i Carismàtics

http://blocgran.cat/?p=1970

- 8 maig a l’ONU (Ginebra) per l’Estat Propi – 9 maig a Europa

http://blocgran.cat/?p=1891

- Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania

http://blocgran.cat/?p=1830

- El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

- Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.

Demà dissabte Catalunya envia una representació a l‘ONU (a Ginebra), organitzada per  Deumil.cat, amb l’objectiu de  fer un pas més  en la internacionalització del cas català. Igual com va passar l’any passat a Brussel·les, no faltaran sipais catalans que ho criticaran dient que fem el ridícul intentant que ens reconeguin fora allò que no tenim prou suport electoral per exigir a casa nostra. Són ells que s’haurien d’avergonyir de donar cobertura  a un estat tan mancat de garanties democràtiques que  no ha estat capaç ni d’anular la llei d’amnistia de 1977. D’altra banda, la perspectiva és diferent per nosaltres: “fora” no és Europa, “fora” és Espanya.

Però precisament perquè som Europa, i amb més orgull que no pas els mals veïns de ponent,  no podem oblidar que l’endemà, diumenge 9, és la nostra “Diada”  com europeus.  L’any 1986, coincidint amb el centenari del naixement del ministre francès Robert Schuman  (que feu la declaració de 1950 proposant la comunitat del carbó i de l’acer), es va escollir el 9 de MAIG DIA d’EUROPA, i aquesta diada és un dels símbols del protoestat, juntament amb el lema, amb l’himne i la bandera dels 12 estels. Quan ens abstenim (o quan fan que ens abstinguem, ja sigui en política, ja sigui en esport…) és sempre Madrid qui aconsegueix visualitzar-se internacionalment amb les nostres glòries. Per tant no podem desaprofitar aquesta avinentesa, ni cap altra, de reconèixer i de reivindicar la nostra condició d’europeus de ple dret.  

L’entorn europeu és contradicctori per excel·lència, atesa la dualitat entre els objectius de l’enemic (ara mateix Espanya n’ostenta la presidència) per una banda, i l’afebliment que la mateixa Europa causa als poders petit-imperials per l’altra. No ens posarem ara a negar l’oportunitat que ha suposat per Catalunya la construcció europea! Així doncs, els poderosos intenten suplir aquest afebliment amb altres formes d’esclafar “els pobres dels pobles” a nivell paneuropeu, però aquestes maquinacions coexisteixen amb  les possibilitats que la construcció europea ens ofereix als pobles en lluita (qui vulgui aprofundir en aquestes  contradiccions pot assistir demà a la UPF de Barcelona a un seminari de la Universitat Comunista dels Països Catalans   sobre   “La Unió Europea” a càrrec de Joan Junyent,   a les 10 hores).

La nova Europa no és solament la forma d’organització del capitalisme en la seva fase regional, sinó que tal estructura ve facilitada per la preexistència d’una identitat comuna damunt la qual les classes dominants hi han establert imperis i s’hi han interrelacionat moviments socials en lluites que han anant desintegrant barreres (especialment després que el president nordamericà Woodrow Wilson formulés  el 1918 la seva declaració en favor dels drets dels pobles) fins als nostres dies.

L’adaptació del capitalisme a les noves necessitats no el fa immune a la resistència dels pobles sotmesos, i més quan  aquests pobles veuen la nova fase regional com una oportunitat de recuperar llibertats. Tot procés comporta contradiccions i els catalans mai no hem deixat d’aprofitar-les (si més no d’intentar-ho), especialment  tot allò que afebleix Espanya i que tendeix a la nostra reunificació septentrional així com a la unió amb els nostres germans occitans. Ja durant la Gran Guerra milers de catalans moriren amb l’esperança d’estar posant la llavor de l’estat català. Alguns anys més tard Francesc Macià, en ser jutjat a París, recordava els efectes de l’ocupació  espanyola de Catalunya en el seu context europeu:  “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”

En resum: no ens estem pas enganyant oblidant que els interessos que dirigeixen  la Unió Europea continuen anant en contra de Catalunya, però més els val a ells que tampoc no s’enganyin, perquè nosaltres ja no som pocs, ja no estem adormits  i  ja no som sols, perquè en tant que europeus, els pobles en lluita ens estem constituint en una força coordinada d’abast europeu.  Faran mans i mànigues per a evitar-ho però nosaltres sabrem furgar en les seves febleses fent del procés de construcció de la Unió Europea una nova arma contra la injustícia en mans -principalment- de catalans, escocesos, flamencs, bascs, gal·lesos, gallecs, corsos, sards, bretons i occitans.

Demà demostrem a Ginebra què volem ser, i demà passat hauríem de demostrar a tots els actes de celebració del Dia d’Europa a casa nostra que ens considerem un estat més d’Europa i que seran els qui no ens ho reconeixen els que faran el ridícul, perquè només és qüestió de temps, …només és qüestió de temps que haguem de recordar-los com hauran fet el ridícul intentant impedir-ho.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

      ————————————————

En capítols anteriors:

- Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania

http://blocgran.cat/?p=1830

- El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

http://blocgran.cat/?page_id=978

- Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista

http://blocgran.cat/?page_id=428

.