Divendres passat a l’espai “La Mirada Patriòtica” del Cimera ens suggerien llegir el “Mail Obert” d’en Partal, titulat “Coses que no expliquen de Chery”. Un article punyent, des del punt de vista ciutadà, que és l’objecte final de desig polític. El periodista valencià deixa al descobert una de les maniobres orquestrades en l’obscuritat que els socialistes volen vendre al personal, amb finalitats recaptatòries. Pensen que oferint segons què els vots els han de replegar a cabassos. Però és clar, aquests no tenen al seu dòcil servei ni internet ni el grau de llibertat que comporta aquest avenç per a la ciutadania.

L’anunci amb tot el bombo i plateret del viatge fet per en Montilla cap a la Xina va fer una impressió ben diferent, en el telenotícies perpetrat per la televisió catalana. Tot eren virtuts, sempre que no paris esment en la lletra petita de l’afer, que en cap moment la va oferir un sol servei “d’informació” de la casa. (La Corpo té tals “professionals” que només s’exciten quan els apliquen els blocs electorals. Aleshores tota aquella pell tan fina què volen fer veure que tenen, es remou quan arrenca oficialment una cursa electoral. En el que resta de legislatura s’empassen el que sigui).

Hi ha certament un clam en favor de la regeneració política. I no falta pas raó per tal demanda. Aquesta impunitat per oferir negocis al comú dels mortals que ratllen l’estafa en qualsevol altre ram podrien, com a mínim, ser denunciats. I si en un cas com el present s’ha actuat de bona fe –que ja és molt suposar!- el que toca és plegar immediatament del càrrec. En quina mena d’afers estranys hem de veure involucrat el president d’aquest país?

Però en reclamar l’oxigenació de la vida política també cal no deixar de banda la competència dels que la practiquen. No és únicament una qüestió de mala o bona fe el que pot enterbolir el seu correcte funcionament. Hi ha un alt component d’aptitud: no tothom pot ser alegrement candidat a presidir la Generalitat o a gaudir d’un escó en el Parlament, tot i que hi tinguem dret. Ho dic pensant en molta gent –la immensa majoria!- que amb la millor de les voluntats podria dur el país al desastre sense ànim de voler fer-ho. Avui jo mateix puc comfessar que seria un d’aquests, per exemple. Insisteixo a dir que tot i tenir-hi dret, no tothom pot aspirar honradament a segons quin nivell polític.

És per aquest raonament que em fan molt respecte, també, aquells que volen regenerar el sistema a base de sobredimensionar el material humà amb el que compten. Vesteixen la cosa, mecànicament, amb el cant de les llistes obertes. I per aquest forat s’hi cola de tot. El bo i millor i allò que ningú vol tenir pul·lulant per casa.

Aquells que prometen el paradís a cop de proclamar la independència, amb un grau d’exigència que no garanteix els mínims de res, han de ser molt conscients de la responsabilitat que assumeixen. Perquè el seu fracàs pot ser un fracàs col·lectiu i davant d’això no s’hi podrà al·legar ignorància. S’hi pot fer de més o de menys. Hom pot reclamar als núvols el dret a la felicitat, talment com fa dies que ja demanden els homes –i les dones- que opten per oferir solucions “justes, lògiques i valentes”. Però certes maniobres, encara que no siguin tan obscures com les citades, mancades del rigor necessari que garanteix qualsevol possibilitat d’arribar a una fita amb èxit, poden destrossar la moral de l’independentisme. Perquè, malgrat sigui una rematada obvietat, l’únic que pot ferir de mort l’opció independentista són els independentistes. Tot el que sigui vendre fum, si us plau, deixe-m’ho a uns altres, que segurament mereixen enfonsar la seva nau. No és el nostre cas.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Des que Verdaguer li va dedicar un bellíssim poema l’any 1888 el pi de les tres branques ha estat un dels símbols del catalanisme. Un indret de visita obligada i una metàfora del país (països, si es vol). Sec, escapçat, mort i apedaçat, encara imposa quan es visita. Un arbre immens, altiu i negre enmig del verd del Berguedà.

Fa tres segles que a Catalunya la fidelitat al país és paga cara i el pi de les tres branques n’és una bona prova. Des que va esdevenir un referent de catalanitat l’arbre ha estat enverinat i cremat, atacat a cops de destral i més endavant, amb la millora de la tècnica, esgarrinxat amb una moto-serra. Avui qui el visita troba l’esquelet d’allò que havia estat. Un tronc enfosquit i sense vida, ple de cicatrius i amb una branca perduda. I és fàcil deixar-se endur pel pessimisme per veure en aquell pi la dignitat rebregada del país. Però l’arbre es manté dret. Ferm. Sec però endurit, gairebé petrificat. I encara més. Al voltant de l’arbre la vida reneix. Neixen nous pins que s’alcen tossuts per poder superar algun dia aquell que va inspirar Mossèn Cinto. I hi ha gent, joves i grans, molta gent que peregrina al pi i l’omple de vida amb la seva presència.

Hi ha l’adversari (l’enemic davant el qual sempre és l’hora d’estar alerta) que ataca el pi de les tres branques i tots els símbols del país pensant que pot ferir-lo però no hi ha cop, per fort que sigui, que pugui arribar a l’ànima. Anys de resistència, anys de renaixença, demostren que aquest enemic té la batalla perduda. Però la victòria és en el bosc, en la gent, i la clau de l’èxit és aquesta perspectiva. Hi ha qui es mira el pi tan de prop que no pot veure el bosc que hi ha al darrera. Aquells que voldrien quedar-se amb un pi sec perdent l’oportunitat de gaudir d’un bosc sencer. Tot un bosc que arrela, lentament, tement una maltempsada que l’esguerri.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible.

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor.

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir.

Algú deia, en aquest mateix Bloc, que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós… i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.

Les eleccions tenen una doble dimensió: estabilitzadora (en tant que  donen representació parlamentària  als projectes polítics principals) i desestabilitzadora (perquè l’electorat  no és sempre previsible i de vegades, per molt apalancat que estiguis, perds el poder).

.

Algunes propostes  poden arribar a catalitzar una autèntica revolució. Per exemple, l’obligatòria  (s’havia d’intentar!) proposta de candidatura unitària que, després d’arrasar electoralment, proclamés unilateralment la independència, a part d’aconseguir  unificar el vot catalanista, reduint l’abstenció, hauria pogut generar també altres fenòmens sociològics, com la inhibició del vot espanyolista i com l’aglutinació del “vot protesta antisistema” (ja ha passat abans d’ara, en conec uns quants que estaven –i continuen estant- a les antípodes del catalanisme però van votar ERC l’any 92, que fou, precisament, el primer cop que aquest partit es presentava electoralment com independentista).

.

Parlava de dues dimensions. Doncs, és degut a aquesta darrera dimensió desestabilitzadora que les eleccions poden arribar a ser, de vegades, gairebé una tómbola. Els partits que “proven sort” estan obligats a cercar aquest efecte intentant “entusiasmar l’electorat”. Però, per altra banda, els seus líders no poden jugar-s’ho tot a la carta de que segurament guanyaran, governaran el país i decretaran la secessió. És evident que tenen uns altres objectius no verbalitzats que no són tant “per si de cas sona la flauta” sinó que, tals objectius, constitueixen la veritable raó –les motivacions íntimes-  que els hauria decidit a impulsar la candidatura.

.

Si la candidatura unitària ha quedat descartada i veus que, les que havien de ser simples components, continuen mantenit, per separat, un discurs basat en les mateixes expectatives de resultats del “conjunt no-nat”, llavors es fa interessant esbrinar quins són els objectius reals dels seus líders.

.

Als anys vuitanta, l’independentisme català modern estava encara en el seu bressol d’extrema esquerra i les eleccions eren, sobretot, una eina propagandística i un sistema per comptar-se, perquè llavors era important haver crescut en mil o dues mil persones. En aquella època els percentatges electorals encara eren una utopia!  Però aquest no és el cas actual de Rcat ni de la Soli.

.

Quan els d’ERC rebutgen la tàctica –i l’argument electoral- de la proclamació unilateral de la independència, i proposen un referèndum que Espanya no permetrà (similar en quimèric  a les pretensions d’ICV de modificar la Constitució Espanyola) estan evidenciant que ja no veuen “urgent” l’assoliment de la sobirania nacional, perquè un cop s’ha frustrat el big-bang independentista, els quadres del partit poden dedicar uns pocs anys a consolidar hegemonies domèstiques i a clarificar correlacions internes.

.

CiU també respira alleugerida perquè s’ha frustrat la unitat sobiranista i veiem que els capos convergents no estalvien megafonia per a rebutjar la independència (llevat d’alguna aclucadeta d’ull com la que ens ha fet en Mas els darrers dies),  evidenciant també  que el seu interès no és “ni comptar-se ni fer propaganda”, sinó  limitar-se a “donar a la majoria allò que vol la majoria”, atès que l’objectiu és comercial i consisteix a guanyar.

.

Per a CiU, les enquestes ja han revelat que la majoria dels catalans se senten  ”també espanyols”  i que, quan cíclicament es redueix la confrontació amb Espanya, creix també el nombre dels que se senten espanyols (i més si es remunta la crisi i si la selecció espanyola guanya competicions). Per tant, si la majoria dels vots són “també espanyols”, guanyar implica rebutjar l’independentisme. Així de fàcil!

.

Des del punt de vista de l’Artur Mas, atès l’esmicolament sobiranista, que serà castigat per la Llei de Hondt, no val la pena entrar en un procés de polarització nacional que sols portaria a perdre vots, perquè aquells vots que son “més de la ceba” sempre es podran recuperar a posteriori, quan en Laporta conflueixi a CiU (però en fred, en un procés serè, ordenat, negociat i assenyat que garanteixi un bon repartiment dels “rols Duran-Mas-Laporta” i la consegüent moderació, de síntesi, del conjunt de la –futura- Federació).

.

Us deia al quart paràgraf com és fa d’interessant esbrinar quins són els objectius reals dels líders. Els historiadors del futur no trobaran tan interessant estudiar per què van sorgir dues candidatures, el RCAT i la SOLI (malbaratant, amb la divisió, els vots independentistes que obtingueren, així com els que podrien haver mobilitzat, cas d’anar junts i d’haver donat exemple si no haguessin caigut en allò mateix que criticaven als polítics professionals). No, el que serà més interessant d’estudiar serà PER QUINES RAONS REALS no es van posar d’acord aquell agost del 2010.

.

Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

Benvolgut tribunal de lectors,

 En un futur llunyà alguns estudiosos de la història de Catalunya no tindran objecció en catalogar els inicis del S XXI com l’etapa de màxima maduresa de la decadència política catalana. De fet, avui, com a conseqüència de la seva manca d’implicació amb les necessitats d’aquest país ja podríem etiquetar inequívocament d’aquesta manera a la política catalana contemporània.

 Bo i que podria inflar el text augmentatiu amb altres exemples igual de clarificadors n’he triat tres que segons el meu criteri parlen per si sols:

                      -  FRACÀS DELS POLÍTICS CATALANS DESPRÉS DE L’EXITOSA MANIFESTACIÓ DEL  10 DE JULIOL  A BARCELONA.

Un milió i mig de catalans i catalanes varen bellugar-se pels carrers del cor de Barcelona alhora que empunyaven senyeres que tenyien el cel de la capital d’estelades i trasbalsaven la calma dels unionistes espanyols.

Mils de boques esclataven cridant als núvols a favor d’un estat propi (IN-INDE-INDEPENDÈNCIA), xiulant i menyspreant els líders polítics dels partits catalans que  desvergonyits intentaven mantenir-se com  els màxims protagonistes de la gran marxa independentista.

L’endemà, com no, les clàssiques portades a la premsa, farcides de plomes optimistes que feien commoure al respectable i negar els ulls  als més vells. Evidentment era massa bonic, hi havia massa sensatesa en aquella felicitat col·lectiva, un parèntesi que com sabeu, ben aviat es va evaporar gràcies a la incompetència dels polítics catalans. 

                    -   LA CLARA INVIABILITAT DE LA CANDIDATURA ÚNICA INDEPENDENTISTA:

 Fa molt de temps que defenso que una candidatura única fora del parlament és una utopia i només és propaganda de palla perquè alguns grimpaires surtin a la fotografia de “L’AVUI”(s’ha de pactar? i tan, però en el parlament, no fora).

Ara ja no és només una opinió subjectiva meva, ara ja és un fet consumat que la vanitat del Sr. Laporta i cia s’ha encarregat de certificar-ho ben aviat. És evident que el Sr. Carretero no vol passar per l’adreçador del trio meravelles i defensa (com és ben lògic) la titularitat del projecte que va parir així com  els esforços i diners que hi ha invertit.

Tot plegat “suma” una divisió de vots independentistes que no  aniran a parar enlloc i no beneficiaran a ningú.

                      -  L’ESTANCAMENT DEL CATALANISME CONSERVADOR:

 Ni la manifestació de la PDD, ni la de Brussel-les de 10mil, ni la d’Omnium el Juliol passat han aconseguit fer variar el  parer de plantejament dels estrategs de Convergència i Unió. Sembla com si no anés amb ells, com si visquessin en una política autista  deslliurats de la realitat i on només compta la màxima de convertir el seu candidat amb president de la Generalitat.

Amb paraules buides intenten convèncer a tothom de que el país no està preparat per una aventura secessionista, de que seria una gran catàstrofe sortir de l’estat  espanyol i d’altres bajanades similars.

No s’adonen que la maquinària espanyola fent servir un humor sepulcral cada vegada agafa més terreny i resta poder de decisió als catalans fins a convertir-los  en putxinel·lis de roba foradada.

 Vist per sentència !

Nota: Ateses circumstàncies sobrevingudes, em veig obligat a fer una cosa que penso que no he fet mai abans en totes les meves col.laboracions al BGS, i que és penjar un post no original, és a dir, ja penjat en un altre bloc, en aquest cas, el meu bloc personal. La setmana que ve, espero, tornarem a la normalitat.

CRIDA ALS SOLIDARIS

Ateses les circumstàncies no puc estar-me de dir el meu parer personal i intransferiblesobre l’escenari polític que s’ha configurat després de la reunió d’ahir.

La setmana passada demanava pel programa de Solidaritat Catalana. Hi ha qui ho va trobar d’allò més extravagant i hi ha qui ho trobà encertat. En qualsevol cas, el programa general encara està per venir.

Tot aquest enrenou que genera aquesta formació, agrupació, gran coalició, partit, colla o el que sigui, deixant de banda la cosa de proclamar la independència, no ofereix res més, de moment. No perdem la fe, doncs.

Amb les coses així de magres, no em resta altra opció que anar espinjolant per la xarxa. No hi ha més substància que el procés electoral de les primàries, la renovació del lloc web i una bona colla d’actes amb el segell d’èxit pel territori. Això sí, ventilen com a gran fita la gent que els arriba d’aquí d’allà, com si fossin autèntics trofeus de caça. Només pel fet que reben militants d’altres formacions.

En aquest nou web s’hi poden trobar perles que, sens dubte, passaran a la història de la literatura política: “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” O bé: “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi.” Vist aquest grau de deliri lletraferit, em sembla encara més necessari saber quins mínims de programa gastaran aquesta tropa. Perquè, és clar, haver de confiar-ho tot a la saviesa popular potser és una mica massa fort. Ja n’hem tastat de precedents galdosos en aquestes nostres contrades.

El procés electoral, però, ens aboca al bo i millor. (O potser ens ho porta internet?. Ara dubto). Podem trobar candidats que en la seva cursa per ser escollits ofereixen programes polítics d’abast incalculat: “Que les grans decisions polítiques siguin aprovades pel poble en referèndum”. És a dir, polítics que ho dipositen tot en el bon saber popular. Parlem d’un principi de l’anti-política. Què entenem per “gran decisió”? Amb aquesta filosofia no ens calen ni els polítics honrats! Si les coses importants les hem de ventilar via referèndum, també han de saber aquestes llumeneres que per gestionar el dia a dia ja tenim un exèrcit de funcionaris. Per què coi volem polítics que no es puguin mullar?

Corre com un regueró de pólvora aquesta versió tronada de la sobirania popular. Al poble li atorguen poders gairebé metafísics i una saviesa que rarament trobarem en altres bandes, per més democràtiques i avançades que siguin. Aquest desfici per proclamar la bondat de l’igualitarisme com a remei de tots els mals fa una mica –massa- de basarda. Per què al final l’èxit és fruit d’un bon lideratge. També en el terreny de la política. Però quan hom atorga el paper de líder al poble és perquè pateix una absència d’idees, de coratge, de suficient capacitat per gestionar el país.

He trobat, per exemple, un pack de quatre candidats que entre d’altres coses defensen “Llistes obertes, votació directa, selecció, no imposició de candidats”. Sembla una broma; però no. I toquen les tecles més vitals en aquest seu programa: “Persecució del descontrol, el malbaratament, la negligència i l’obscurantisme amb els diners dels nostres ciutadans. Establiment d’un òrgan realment operatiu i independent de les finances dels partits i els polítics. Declaració de béns abans, durant i després de l’exercici del càrrec públic. Duresa en el codi penal per als polítics corruptes.” Quedo impactat amb això darrer. Tant que em recorda la campanya d’aquell polític en les darreres eleccions espanyoles. Oferia solucions de tres tipus, a canvi del vot: justes, lògiques i valentes. En el capítol de la valentia cito dues de les quatre coses que proposava:1) Apujar els impostos als més rics per tenir més serveis per a tothom. 2) Lluitar contra la pobresa. El més gruixut del cas és que va aconseguir l’escó de diputat i avui és líder indiscutible de la seva formació. Ah, i segur que estaria encantat de muntar referèndums així que el panorama oferís la mínima escletxa.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Benvolguts amics, el temps inexorable va marcant els principis i finals dels diferents “moments de procés”, jo com d’altres, o potser fins i tot més, he estat exigent al màxim, no he dubtat en tensar la corda fins al punt de trancar-la, he qualificat a compatriotes, ara contrastats, de traïdors, m’ha semblat congruent sancionar tot allò que es mou sota les constel·lacions independentistes, entonaria el “mea culpa” sense dubtar-ho si no fos que ho he fet per a un motiu, amb un objectiu, tensar la corda, calia duu la mà a l’alçada de les espatlles, optimitzar els recursos per tal que la fletxa surti amb la força i direcció adients per a complir la realització dels nostres anhels, l’arc està tensat, només ens falta saber quantes opcions independentistes tindrem a l’abast per a votar, un detall, important, fora bo que hi hagués una Candidatura Única, tanmateix l’arc està tensat.

Un milió i mig de catalans el 10 de Juliol predicant majoritàriament INDEPENDÈNCIA és una tensió no gens menystenible, si aquesta força ha de fraccionar-se, perdrà efectivitat, tanmateix és ben capaç d’inferir alguns canvis substantius a futur, pensar que això passarà i res no haurà passat és ingenu o interessat, res tornarà a ser igual.

És ben natural que molts de nosaltres, tenint en compte de on venim i on som, ens emprenyem amb els nostres, ens emprenyem amb els nostres perquè ens hi sentim vinculats, i volem que la nostre relació funcioni com un rellotge suís, però haurem de funcionar com un sol home seguin l’estelada i el batec dels nostres cors.

Tenint en compte el capteniment de les institucions oficials, l’establishment polític, i la legió de telepredicadors a sou criticant les nostres imprecisions i aprofitant les nostres picabaralles per a  mostrar-nos a la massa social com a descerebrats irredempts, els nostres caps de colla, tot i haver esta pressionats fins al límit per a nosaltres mateixos, ho han fet de conya. Aquells que jo criticava de fer “actes de sobirania” en teatres i alhora demanar implícitament el vot per a partits regionalistes, entenc que de bona fe, malgrat un caràcter diguem-ne “difícil”, donaven per fet que tots jugàvem en el mateix equip, en Carretero, malgrat no entendre que tots juguem en el mateix equip tot i no ser reagrupats, va tenir l’encert de posar en solfa una cançó d’autoria popular que com la remor creixent d’un riu s’anava obrint pas en el si del poble català, dels agrupats al voltant de SI i la CNS, que dir?, en Canela amb més paciència que un sant, i en Espot, anar treballant sense descans, aguantant el que no te nom, entregat, sense fissures, d’una peça, la seva coneixença i amistat m’honora.

Els detalls, ara que la corda està tensada, no ens han de impedir de veure allò que hem fet, vaig publicar un articulet al Bloc de Suma Independència titulat El·lipse, que m’agradaria reproduir en la seva introducció.

Apreciats companys, les aigües flueixen en vers el seu destí, per més que li posin topalls, l’aigua s’aplega en torrents i fa camí per lleres vessant avall de la muntanya aplegant-se en “ibons”, així en diuen en els Pirineus occidentals, Ibon, de “ibai”, que és riu en iber, grans basalts que es conformen en les pletes de les valls, les parts més elevades i endinsades de les valls.

Quan arriba el desglaç, les aigües flueixen amics meus, i una dolça remor les acompanya, és com ara aquesta dolça remor que es deixa sentir en els cors de tants catalans en els que s’albira una nova primavera.

És el sol resplendent d’una transfiguració vigílica, que liqua el degoteig d’una esperança que ha de nodrir la nostre Terra.

Ara, en el meu imaginari tots hi sou, amb noms i cognoms, un per un, ara el nostre noble Poble ens crida a la presència de la Història, i tots hi som presents. Aquest és un moment que ningú no ens prendrà mai, gaudim-lo plenament, i que quan ens mirem als ulls s’esvaeixin les recances.

Una dolça remor s’escolta arreu com un càntic d’adveniment que anuncia un nou dia veritable on cada nom significa exactament allò que representa.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca. 

(*) Benvolguts lectors del BGS, avui publiquem un article del company Vallfosca perquè en Marc Arza està de vacances.

Em disculpareu si faig un inici autoreferencial, explicant-vos el meu convenciment que, si els meus amics haguessin de definir-me amb cinc paraules, segurament tots ells coincidirien en dos dels mots. Un d’ells seria “independentista” i l’altre seria “escoltador”. Però no solament  em caracteritza l’escolta empàtica; també l’audició discreta, pacient i analítica.

Dic aquestes floretes sobre mi mateix, amb l’objectiu d’intentar convèncer-vos, que té un alt grau de fiabilitat allò que pugui comentar-vos sobre coses que hagi escoltat. En aquest cas, es tracta de l’observació  sobre els usos lingüístics percebuts al poble on he anat a passar el dia.

Hem sortit de BCN i hem travessat l’àrea metropolitana uns 50 km en direcció a ponent. No diré fins on per no mosquejar els meus amics, només diré que és un nucli de més de quatre mil habitants pertanyent a un municipi situat passat Sant Sadurní.

Sóc al carrer principal d’una vila catalana d’aspecte tradicional i històric, de gent que se saluda amablement pel carrer, que passegen sense presses, amb posat tranquil,  perquè  no hi ha gairebé trànsit, camí de la pastisseria o pujant de missa.

És mig dia quan la meva petita em pregunta, innocent i acostumada a molt de cotxe, si encara som a Catalunya i, arran d’això, m’adono que no he sentit encara ningú parlant Català. Estem habituats a l’Eixample barceloní on la nostra llengua es barreja amb parles estrangeres, des d’Urdu a Xinès, passant per l’Anglès i l’Espanyol majoritari. En circumstàncies similars, en tractar-se d’una via on conflueix tanta gent anant amunt i avall, a Barcelona hauríem percebut el caràcter marginal del català però no la seva absència.

Em disposo a parar l’oïda per tal d’identificar aquests catalanoparlants tan discrets. Passa una estona. Tothom xerra poc o molt. Realment cap d’aquests vilatans amb aspecte pagesívol  parla Català. Esperarem! Passa un auto amb la música a tota hòstia, envaint el carrer amb la veu de Los Chunguitos que, lluny d’agredir acústicament l’entorn, com m’hauria semblat fa sols una estona, ara em dóna la sensació que s’hi integra perfectament.

Arriba la vesprada i cerquem nous espais públics, perquè la mainada pugui esbargir-se mentre els grans fem un cafè. Cap d’aquests nens del parc juga en Català? M’hi adreço, amb l’excusa d’un joc, en la llengua del país, per tal de provocar el canvi, amb llur resposta. La conversa esdevé de bilingüisme passiu, em responen en Espanyol. Diu la meva companya que pot ser degut al context de joc on aquesta és actualment la llengua “obligada”.

Es fa fosc i, com fantasmes entre les ombres  …veiem apropar-se homes  vestits amb llargues camises que semblen llençols blancs. Al darrere venen també senyores i mainada igualment mudats. Han festejat el ramadà i surten també  a passejar. Quatre nenes marroquines es posen a jugar amb la meva petita EN CATALÀ! Al meu costat escolto una de les veïnes dient “…el pueblo se está llenando de extrangeros…” i un senyor li respon “…estos son los hijos de la mora…”.

El joc de les cries és bonic i en un Català exquisit. Els pares seuen al meu costat i veig que no parlen Àrab sinó Amazigh (si, ho sé diferenciar bé. De debò!). Després marxen i es queden vigilant les nenes dos xicots d’uns 15 i 13 anys que també parlen entre ells en Català.

M’adreço a ells per a preguntar-los pels seus usos lingüístics. M’expliquen que es van acostumar a parlar Català a classe. La diferència amb altres nens fou que ells, en sortir d’escola, havien d’anar a casa, on jugaven entre els germans. En canvi, la resta dels amiguets es quedaven jugant al carrer …es Espanyol.

La família va arribar fa 15 anys, però els pares no solament no parlen (gaire) Espanyol ni Català sinó que tampoc parlen Àrab. El pare es dedica a feines agràries i la mare no treballa. A casa, els cinc fills (dos nois i quatre nenes) parlen entre si en català i amb els pares en Amazigh. Sovint són els nois que fan d’intèrpret en la compra i a cal metge.

Fa prop d’un any hi havia una enquesta de facebook demanant el parer sobre quins forasters s’integraven més fàcilment a l’idioma de Catalunya. Durant prop de tres mesos, mentre la pregunta en movia en l’àmbit català, el vot era majoritàriament a favor dels marroquins. Quan va arribar a coneixement d’un grupet espanyolista, i el van difondre entre ells, va rebre una allau de votacions en vers l’Espanyol (però fins per a ells era un vot difícil, atès que respondre era considerar-se foraster):  http://apps.facebook.com/livingsocial/micro/polls/110713/answer

Després de 20 anys de Pujolisme i de vuit anys amb independentistes al govern autonòmic regional, he passat el dia en una vila catalana de l’interior on només he sentit parlar Català una família musulmana qualificada pels vilatans com “extranjeros”.

. 

Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

.

Fantassin Manel

.

Ja estem acostumats que a Can CiU juguin sempre a la puta i la ramoneta quan es tracta de parlar d’independència, però crec que per fi el Sr. Felip Puig va deixar les coses clares. Per mostra un botó:

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/208035-puig-es-mostra-tranquil-per-les-ultimes-baixes-de-ciu-captades-pel-projecte-de-laporta.html

 Després d’aquestes declaracions d’intencions tan reveladores és de suposar que tothom que és independentista i es plantejava votar CiU en les properes eleccions ha resolt els seus dubtes de cop. No, amics meus, ara ja no toca ! que us pensàveu !

 Em fa l’efecte que els líders convergents després de la desfeta de l’Estatut i de veure com les gasta el TC han decidit que val més viure agenollats que morir drets com homes lliures.

CiU covardament ha posat punt i final a les aspiracions separatistes d’ una part dels seus militants i de la majoria dels seus votants. No ha perdut el temps en assegurar el seu encofrat i els pilars que els aguanten on estan. No desestabilitzem l’estructura que sinó perdrem les eleccions nois !

 Doncs jo crec que seguint aquest camí potser sí que guanyaran les properes eleccions però perdran les següents de forma clamorosa. El fet de que majoritàriament els catalans tinguin ganes de desfer-se del tripartit després de patir-lo estoicament durant 8 anys segurament jugui al seu favor. Ara bé, a la que toquin el govern se’ls hi girarà tothom en contra i els hi exigiran que prenguin decisions que ja ara diuen que no pensen prendre.

 M’agradaria saber què “collons” en pensen treure de governar en una autonomia de merda que cada vegada té menys pes polític  a casa nostra i que converteix als seus dirigents en titelles despersonalitzades i afeblides de sentits.

 Convergència està caminant entre esbarzers punxeguts amb un comportament impropi que fa avergonyir a tots els que hem format part de les seves files alguna vegada. Bo i que ja han fet el nus a la corda i tenen la forca preparada per posar-hi el coll, encara estan a temps de rectificar i evitar un suïcidi polític del que mai més podran recuperar-se.

 Tan de bo Santa Llúcia els retorni la vista.