Es cert que costa de trobar gent jove en moltes activitats que abans n’eren plenes, com també és cert que n’hi ha molts a internet, però no tants. Es cert que l’escala de valors ha canviat i que el respecte per les ideologies i la politica han deixat d’interessar per raóns obvies del sistema i també generacionals. També és cert que es funciona en base allò que a tu personalment et desperta interès i per tant et satisfa. Amb això vull dir que segons la persona tant pot ser anar al Txad a fer de metge sense fronteres, com sortir de festa tot el fi de setmana en una espiral de mojitos i sexe, si cau.
Per tant si, suposo que en certa manera l’individualisme ha cal·lat més i més a cada generació posterior al 78.

Ara bé, la meva conclusió és que el que falla es la comunicació i llenguatge, perque no tinc cap dubte que una de les coses que les joves generacions entenem és la defensa del nostres interèsos, i com he escrit cadascú té el seu, pot ser perfectament solidari i modèlic. El segon problema és de falta de confiança en el comunicador.

Cal doncs, convertir el “subjecte” en font d’interès particular i cal que el missatger sigui de teva confiança, o que s’hi torni artificiosament com pasa amb els productes mediatics, clar que no funciona amb aquells que tenen poca estima als productes mediatics i molta al seu entorn.

Es ben cert que sorprén el que costa trobar certs producte d’ús massiu en català, i no hi ha escusa possible.

Les teves preocupacions haurien de ser les de tots, perquè certamen estan malauradament del tot fonamentades i justificades.

Segons la meva experiència, en el camp de ”la cultura” al menys, les persones més qualificades rauen fora del establishment “corporatiu administratiu”, cos administratiu que com bé apuntes, sembla absolutament refractari a les crítiques, per més fonamentades i argumentades que siguin, cos administratiu configurat en part per gent que ocupa càrrec i “càtedra”.

Soc músic, encara que ja no exerceixo, si bé em dono alguns gustos digitalitzats.
Era ahir mateix que parlava amb el meu germà “mitjà”, que també és músic amés de “luthier”, i ell que està més al cas em comentava que de l’empenta “particular” que manava el camp fa 20 anys, posem per cas, no en queda res, tot rau en mans dels “cossos administratius”, els “festivals” no reporten cap benefici als músics catalans, etc.
Ja fa molts anys que “la música” a Catalunya ha estat segrestada per “la política”, si voleu podeu, o podem analitzar, amb quina intenció, el “tema” no és baladí, sinó que importa tot un seguit de significacions que fan al País, a la construcció del País.

Si mateix no puc passar per alt, arribat el cas, denunciar el nul cas que el establishment històric cultural del meu País a dispensat als estudis Ibèrics d’en Joan Ruiz Solanes, aquests estudis son els més reeixits que s’hagin fet mai en aquest camp, tan pel seu rigor científic de procediments, com pel seu abast, com per a la seva fondària.
Sembla ser, que en J.R.Solanes, de jove va tenir alguna topada amb en Maluquer, topada que en realitat va estar un mal entès, perquè ell, era “un manat” i no va decidir res.
Tanmateix sigui com sigui tot plegat ens parla d’un provincialisme extrem, d’uns orgues de gestió anquilosats i entregats a un corporativisme endogàmic propi de societats allunades dels fluxos culturals derivats de la globalització.

Tot plegat vergonyós, per acabar-ho d’adobar, els que ocupen aquests estaments, no solsament son un pal a les rodes de la difusió del “coneixement”, sinó que encara, no se n’estan de postular-se com a prínceps de aquest mateix coneixement.

És monstruós, i així a ningú hauria d’estranyar que la gent, i més si “som” joves, fugim de tot aquest entramat com gat escaldat fuig de l’aigua.

Tenim molta feina, i dolenta de fer, perquè la diagnosi, el mal, no es coneix prou abastament.

Disculpeu-me si les meves disgregacions son massa particulars.

Gràcies Marc per a la teva “causa”, que hauria ser de tots.