En aquest país tenim la gran sort de gaudir d’una seguretat social que dóna un servei molt bo. Si el comparem amb el d’altres països del món, on sinó et pagues els serveis mèdics ningú t’atén, podem pensar que estem de sort.

Ara bé, quan tenim algun problema dental, la cosa fa un gir de 180º. Quan anem al dentista de la seguretat social, ens trobem un professional amb unes estenalles metàl·liques a la mà que van fent crack, crack, i amb una mirada i un somriure irònic, ens diu que: “ com no vulguis que t’arranqui un queixal vas bé cirerer”.

Què passa tot seguit? doncs que acabem anant al dentista privat, ja que no ens queda cap més opció, el nostre problema dental ens demana una solució immediata que no podem obviar.

Només entrar per la porta una simpàtica auxiliar de clínica dental i bata blanca ens ofereix la carta de preus. L’examinem amb gran deteniment mentre esgarrifats anem fent números per pensar com ens ho farem per poder pagar.

El menú del dia ofereix a uns mòdics preus, el següent: neteja bucal——–60 €, empast ——–100 €, – pensem:” fins aquí encara hi arribem”, però les sorpreses venen a continuació -, implantació de corona——–2500 €, -un arrrrrrrgggghh! ens surt de sobte de la gola i ja podria ser el dia més fred de l’any que no sabem com, suem com si fos un dels més calorosos d’agost.
Llegiu-ne la resta »

Som a punt d’arribar a l’equador de la legislatura. Dissabte farà dos anys que vam anar a votar. Un servidor, veient l’estratègia seguida per CiU i per David Madí amb aquell DVD, allò de “o CiU o tripartit”, es pensava que tindríem govern de CiU en solitari, amb majoria simple, i que això permetria a la sociovergència els acords puntuals i el bandejament de l’independentisme d’ERC, que quedaria com una taca d’una etapa inestable, convulsa, com un parèntesi a l’ordre convergent o sociovergent. Em vaig equivocar; ho reconec. L’estratègia de CiU només li va reportar un parell d’escons més, cosa que va deixar Mas força lluny de la majoria absoluta que semblava buscar Madí amb aquella estratègia suïcida. Van guanyar les eleccions, sí, però no van saber fer amics, cosa bàsica quan necessites el suport d’algú altre.

Llegiu-ne la resta »

Els lectors/es que vulguin llegir les respostes del Sr. Artur Mas als comentaris fets en el seu article “A CDC, sobirans sense embuts”, ja ho poden fer.

Gràcies

L’administrador.

Ho sento si començo fort, però ja ho he escrit en altres ocasions: a mi em preocupa més el blaverisme del nord, és a dir, el de les quatre províncies o de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), que no pas el blaverisme del sud, l’anomenada pesta blava.

Deixem-ho clar des d’un bon principi. La meva nació s’estén des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això no hi ha déu que ho canviï. Per a mi, tant catalana és Benidorm com Olot, Maó com Mequinensa, Prada de Conflent com Reus. No hi ha res ni ningú que em faci canviar aquest posicionament. I per això acuso als partits catalanistes d’haver renunciat en els darrers trenta anys a fer acte de presència en la vida política quotidiana del 40% de la nació catalana.

Llegiu-ne la resta »

L’altre dia, passejant amb un company de feina alemany per la bonica ciutat de Bèrgam, a a Llombardia, mentre cercàvem un restaurant per sopar, vaig caure de nou a la trampa de parlar-li sobre el fet català. Dic trampa perquè des de fa temps i sobretot des que visc a l’estranger, sé de sobres que la nostra realitat és un tema difícil d’explicar, a més de feixuc. Feixuc no perquè no m’agradi explicar la nostra realitat, sinó per la constant incomprensió a qual sempre has de fer front.

El meu company de feina alemany és diu Markus, és un pèl més jove que jo, culte, amant de l’òpera, és enginyer electrònic, amb parella sense fills, cosa que li permet viatjar per tot el món. En Markus no va ser cap excepció al que fins ara m’havia trobat i la seva incomprensió pel fet català fou total. La nostra conversa va començar en el sopar, arran de la similitud entre el català i l’italià (en canvi, no tanta amb l’espanyol) i de seguida vàrem passar a parlar sobre la diferència entre un dialecte i una llengua. Al final la nostra discussió va derivar cap a temes de política nacional. Va durar tot el sopar fins que a la una de la nit, a la porta de l’hotel, després de 4 hores vaig decidir acabar-la. L’endemà vaig aixecar-me amb mal de coll i engripat.

Llegiu-ne la resta »

Cada cop que amics, coneguts i saludats em parlen de crisi no puc evitar dibuixar un somriure i explicar-los que, tal com ho veig, aquesta crisi és una oportunitat magnífica.

Hem viscut uns anys aparentment plàcids còmodament instal·lats a al cresta de l’onada però, de fet, fa anys que ens hem anat corcant -com a col·lectius i com a persones-, i el resultat final és aquesta mena de desesperació exagerada que volem atribuir al fet que bancs i immobiliàries hagin fet figa però intueixo que hi ha causes més profundes i que van força més enllà.

D’aquesta crisi en podem extreure dues derives fonamentals: la primera és que sota la crisi econòmica s’hi amaga la veritable cara d’un sistema capitalista que dóna signes evidents de la seva insostenibilitat a causa de la seva nul·la perspectiva humana. Aquest sistema ha generat dinàmiques de progrés social que es basen, només, en el cop de colze i en l’enaltiment de l’èxit personal i individual per sobre dels avenços col·lectius. El resultat és una societat malalta on malgrat que alguns hi sobreviuen amb èxit tots sentim l’alè del fracàs col·lectiu.

Llegiu-ne la resta »

Em llevaria (una mica més) tard, compraria croissants de pernil i formatge al forn Montserrat de sota casa, passejaria per la ciutat sense anar enlloc, telefonaria als meus amics i els faria dentetes, i els convidaria a sopar, llegiria el llibre d’himnes de Prudenci que ja fa deu dies que hauria d’haver tornat a la biblioteca, passaria una tarda amb la meva àvia, que no em renya perquè m’estima però que de segur que pensa que no la vaig a veure prou sovint (i té raó), aniria a fer volar l’estel un dia que fes tramuntana, quedaria per fer un cafè amb la meva directora de tesi i parlaríem de mil coses excepte de la tesi, continuaria ensenyant al Ramon Berenguer de venir a prendre’m el menjar dels dits (aquestes molles seques que puden, però que tant agraden al meu peix vermell), agafaria el cotxe i baixaria fins a Vilanova per descobrir si encara tresca la carpa Juanita, que bevia del porró i que tantes vegades havia anat a visitar amb l’escola de petit…

Llegiu-ne la resta »

L’article d’avui no és com el de setmanes anteriors. Sé que aquest no és un article per excitar sentiments independentistes ni ho pretén ser. Deixo la lògica emocional i m’acosto a la racional. Una racionalitat que potser tindrà una inevitable subjectivitat, però que és la que pot ajudar a entendre als que no són emocionalment espanyols la necessitat d’optar per la independència de Catalunya.

És una reflexió sobre la crisi econòmica que Catalunya, com la resta del món, està patint. Aquesta és una crisi que presenta grans diferències amb d’altres que hem patit prèviament; de fet els més joves difícilment recordaran una situació econòmica com la que s’acosta. Es tracta d’una crisi que agafa a Catalunya amb el peu canviat sense haver fet els deures.

Llegiu-ne la resta »

El pols de poder que mantenen CDC i Unió em recorda els passatges d’un llibre de Voltaire que vaig llegir d´adolescent. L’autor explicava que a l’antiga Babilònia hi havia una gran disputa que podia acabar en l’enfrontament de dos bàndols de l’imperi. Els uns opinaven que mai és podia entrar al temple de Mitra amb el peu dret, en canvi els altres insistien en que el peu correcte per accedir al temple sagrat era l’esquerra. Van demanar consell a un home savi, i van acordar que el dia de l´ofici acceptarien la forma d’entrar al temple que utilitzes aquest home d’intel·ligència reconeguda per tots.

Llegiu-ne la resta »

Per dissabte 25 d’octubre estava previst que al País Basc es dugués a terme una consulta popular. Ibarretxe va ser valent quan va plantejar-la, sabent com sabia que l’Estat no la hi deixaria fer. Un lehendakari ha de poder consultar la ciutadania de la mateixa manera que ho ha de poder fer un president de Generalitat o un alcalde de Barcelona. És democràcia en estat pur. I no s’entén que Zapatero bloquegi aquesta possibilitat. És clar que sovint les coses no pinten pel que són sinó pel que semblen. I tot plegat recordava massa un referèndum de secessió perquè Zapatero hi pogués donar el vistiplau. Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, malament rai perquè qualsevol excusa és bona; i la primera, la il·legalitat. Si el referèndum és il·legal, tema tancat. En podem treure conclusions, però, de cara al nostre procés, que no ha de seguir necessàriament els mateixos viaranys que el procés basc.

Llegiu-ne la resta »