Llegia que Carles Casajuana ha guanyat el premi Ramon Llull que concedeixen Planeta i el Govern d’Andorra. La novel·la guanyadora porta com a títol: L’últim home que parlava català. És més que evident que no he llegit la novel·la de Casajuana i només em quedo amb el títol. Un títol que em serveix per reflexionar sobre cap a on anem i que estem fent.

Per a mi és més que obvi que el català deixarà de ser una llengua viva si nosaltres seguim actuant com ho estem fent fins ara. No serà una mort sobtada, serà lenta, fruit de la desídia dels catalans. La raons són ben evidents. Per una banda tenim en contra la força de les llengües més parlades al món. En el nostre àmbit geogràfic i cultural són l’anglès i l’espanyol, per aquest ordre. L’anglès, língua franca global, s’imposa per el seu clar domini econòmic, cultural i científic. L’espanyol ho fa pel veïnatge dominador que exerceix sobre nosaltres l’Estat castellà, i per la immigració. Cal sumar-hi l’ànsia espanyola de potència colonitzadora de l’Amèrica Llatina. Aquesta situació és ara més greu que mai perquè la globalització, amb uns mitjans de comunicació dominats per grups gens favorables al català, fa que les coses s’accelerin molt i no ens permet integrar fàcilment als que no parlen la nostra llengua.

La segona raó, lligada intrínsecament a la primera i que la potencia, és la manca d’un estat propi. Estem sotmesos a una normativa que és enemiga de les diferències que tenim amb la resta de les comunitats de l’Estat espanyol. Un Estat que afavoreix i imposa, fins on pot, l’espanyol en detriment del català.

Tanmateix tot això no seria prou per substituir el català si els nostres comportaments no haguessin canviat davant les contínues agressions ha canviat. Encara recordo quan, en l’època de la transició, l’any 1976, el president espanyol d’aleshores, Adolfo Suárez, va declarar a Paris-Match que no és podia pretendre explicar Física Nuclear en català. La nostra reacció va ser immediata. Jo crec que en aquells anys Suárez va parlar més per ignorància, impròpia d’un president, que per altres consideracions, però ho cito com a exemple d’una reacció sentida i popular.

Potser ara, després d’anys de democràcia continus atacs, més o menys subtils, a la nostra llengua ja ens hem acostumat i ens ho prenem com quelcom normal i els nostres inconscients assumeixen que el català poc a poc morirà. Ho veig a la universitat, cada vegada són menys els alumnes que reivindiquen el català i cada vegada són més les veus del professorat que, per defensar la internacionalització, assumeixen que l’espanyol és molt més útil. Posen com a exemples la docència que altres països fan en anglès, sense adonar-se que aquests països tenen una llengua pròpia defensada per un Estat. Algú creu que és el mateix impartir classes en anglès a una universitat sueca que en espanyol a una catalana? Simplement comparar-ho és una bajanada.

No parlaré gaire perquè és ben conegut de l’afer que va protagonitzar l’altre dia el president del Partit Popular Europeu i del Parlamen Europeu, Hans-Gert Pöttering, a Barcelona. Tot el tema del català a Europa fa pena: La traducció al català de l’avortada Constitució Europea, la promesa de Rodríguez Zapatero a defensar el català a Europa, etc. Ningú no discutiria res si Catalunya fos un estat. Aleshores el senyor Pöttering hauria considerat el català com l’alemany, dues llengües que el seu estat ha de defensar per tal que no desapareguin. El nostre paper a Europa, malgrat la somiada Europa de les nacions, depèn de què tingueu tenir un estat propi.

Però estem adormits, Pilar Rahola, a rel d’aquet afer i en referència a les resposta de Pöttering instant-nos a que primer ens arregléssim a Espanya i que després ja en parlaríem, lògica kantiana, escrivia: Si l’estat en qüestió no considera necessari respectar seriosament els seus propis idiomes, per què hauria de fer Europa? Quan aquesta reivindicació la fan, a més, importants líders dels partits que han tingut o tenen poder a l’Estat espanyol, la cosa esdevé esperpèntica.

És que jo penso com Pöttering en un punt. Per què assumim aquí unes coses i demanem a Europa unes altres? Està bé demanar la complicitat d’Europa i treballar a casa. L’altra és fer el ruc a casa i anar allà a què et treguin les castanyes del foc. Rebreu la resposta del Pöttering de torn. Segueixo defensant que sense un estat propi el català morirà i que per salvar-lo només ens queda la independència.

Malauradament veig els catalans aletargats, conformats. Hem assumit la malaltia terminal, la nostra metamorfosi, com el capgròs que sap que serà granota. Sabem que a la curta o a la llarga serem espanyols. I diem, bé, però espanyols de primera. No xiquets, de primera res, amb molta sort de la pila.

Desperteu, anem a Brussel·les. No anem a què ens treguin les castanyes del foc. Tot i que li agraeixo que digués que si pogués aniria a Brussel·les, Tremosa s’equivocava l’altre dia, quan deia referint-se a la nostra iniciativa, que les manifestacions no s’han d’anar a fer a Brussel·les i que creia que aquestes manifestacions s’han de fer a Madrid o a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. A Brussel·les no anem a demanar res. A Brussel·les anem a mostrar al món que hi som i a animar als partits polítics nacionals a apostar per la independència de forma pràctica. Ja sabem que la feina s’ha de fer aquí, per això, jo mateix, he dit i escrit diverses vegades que el proper Govern ha de portar al Parlament una resolució en la que digui que el Parlament de Catalunya vol la independència i que insta al govern espanyol a convocar el referèndum. Això s’ha de fer a casa, però els mecanismes per forçar-ho són diversos i les complicitats necessàries moltes i hem de fer servir tots els ressorts que tinguem l’abast.

Ha estat producte de la casualitat que en Ramon Tremosa hagi acabat sent el candidat de CDC a les eleccions europees quan  tothom  pensava que seria el Sr. López Tena? Ha sorgit la  decisió   de la ment virtuosa de l’estrateg enamorat de la política, catalitzador d’ulls imaginatius  i pare de la casa gran del catalanisme? o el sastre d’aquest vestit ha estat una mona de seny enfosquit?

Podria ser que els grans estrategs de l’antiguitat com Milcíades, Cimó o Luci Licini Murena haguessin inspirat l’ànima beneïda del Sr. Madí? És possible que  durant tot aquest temps en López Tena hagués format part (potser sense saber-ho) d’un experiment per veure si l’opció del sobiranisme a CDC donaria profit electoral?

I què més? s’ha optat per fer un canvi de cromos a última hora per en Tremosa i es reserva amb habilitat la Carta d’en López Tena per les eleccions autonòmiques?

Sospito que estic destapant preguntes atrevides que no trobaran respostes clares. Si no vaig errat i he encertat l’estratagema de l’arquitecte convergent em pregunto cap on s’encamina el seu objectiu.

Si amb honesta franquesa es  vol omplir d’independentistes convergents el parlament català farem dringar les copes per celebra-ho, però si només és fruït d’un caprici per recuperar el govern de la generalitat aprofitant el carisma del Sr. López Tena  serà un fet del tot ingloriós.

La clau de volta que sosté l´ arc de la cúpula convergent no pot servir només per guanyar una malcarada lluita pel poder als socialistes en unes eleccions. Que no es deixin temptar pels pecats més negres, l’astúcia  és un bon complement del talent però no de la bruixeria maldestre. La mònita mal utilitzada pot sacsejar els llençols de la confiança i obrir ferides difícils de tancar.

Que no ens vessin a l’orella paraules afectuoses envoltades d’un vesc enlluernador, que no ens vulguin pagar amb lletres de canvi ni amb florins de llautó la nostra consciència pagana.

Els catalans volem motivacions racionals i congruents que ens embarquin cap a fites atractives per obtenir la independència, de què ens servirà coronar un nou emperador si ha de dur un cèrcol de cartró cenyit al cap?

Que no gosin dir-me amb amargor als llavis que no soc dels seus, que no em sermonegin i m’acusin d’infidelitat al partit, que em diguin quin pecat hauré comés per estimar més el meu país que el meu partit.

Dimarts es va presentar, a la seu del CIEMEN, Acte de Sobirania. Es tracta d’una nova mostra del procés de maduració en què ens trobem. Les persones que van presentar la iniciativa ens van explicar, a un auditori pràcticament ple, de què es tractava. Aviat, com sabeu, es coneixerà la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Molt probablement aquesta sentència deixarà encara més mutilat l’estatut que la ciutadania va votar el juny de 2006. Fa temps que sabem que caldrà una resposta a aquest previsible desenllaç. Sabem que, en part, la resposta ha de passar per una manifestació. Acte de Sobirania va en aquest sentit, però amb intel·legència i maduració.

Llegiu-ne la resta »

La visita del president del Parlament Europeu, l’alemany Hans-Gert Pöttering, s’ha convertit en un lamentable espectacle d’atac a Catalunya i al català. L’individu ja venia amb la lliçó apresa. I per si la memòria li fallava, el seu vice-president, l’inefable Vidal-Quadras no perdia ocasió per refrescar-l’hi.

Amb les seves declaracions, Pöttering s’ha afegit a la llista de catalanòfobs europeus que ja comença a ser massa llarga. Recordo també, el 2004, la no menys patètica actuació del Taoiseach (primer ministre irlandès) Bertie Ahern, llavors president de torn de la Unió Europea, quan va fer tot el possible per excloure el català com a llengua oficial, quan es negociava la Constitució Europea, si no vaig errat. I caldria afegir-hi també, com no podia ser altrament, la corresponent quota francesa, en la figura, per exemple, del senador Gérard Longuet, que no es va estar també, faltaria plus, de menysprear el català.

Aquests tres casos de catalanofòbia made in Europe, i d’altres com els d’Air Berlin i el més recent de Swiss Air, ens haurien de fer veure que Europa no serà un oasi on ens reconeixeran els drets que ens neguen a Ecspanya. Ben al contrari. Els espanyols són conscients que han de jugar la carta europea com a punta de llança per deslegitimar l’independentisme català. I no tingueu cap dubte que la juguen. (A tall anecdòtic, no poques vegades he pensat que la victòria de la Roja  a l’Eurocopa, no va ser cap casualitat, sobretot veient com de malament van jugar els alemanys!).

Llegiu-ne la resta »

Fins ara, en la sèrie d’escrits referents al que hauria de ser el nou Estat una vegada fóssim independents, hem parlat de:

0. Introducció: Hi hem definit els punts a tractar i les premisses bàsiques, de les quals cal remarcar que els Països Catalans, que actualment estan dins de l’Estat espanyol, són el marc territorial en què ens basarem per definir tots els punts que discutim.

1. Sistema polític: Es va definir que el millor sistema seria una república confederal o federal, amb la possibilitat que es podria acceptar, només per motius estratègics, que el cap d’Estat fos una monarca a semblança del Canadà o Austràlia.

2. Idioma: Es va definir que l’idioma oficial seria el català per a tot el territori, amb dos o tres llos cooficial amb una altra llengua, en aquest cas l’aranès, l’espanyol i el francès si fos el cas.

.

En aquest tercer capítol discutirem sobre la distribució territorial, és a dir, dels estats o països que componen la República Confederal o Federal dels Països Catalans, de les seves comarques o vegueries, de la capital federal i de les institucions públiques o òrgans de govern federals.

Voldria que quedés clar que el que es diu en aquest article són propostes sense cap mena d’intenció de ser serioses ni molt menys rigoroses; es tracta de donar idees de com voldríem que fos la nostra nació catalana quan sigui un Estat independent.

Llegiu-ne la resta »

Dissabte passat ‘La Vanguardia’ ens oferia una entrevista curta, clara i concisa amb el secretari general adjunt de Convergència, Felip Puig.

La xerrada entre un bon polític, Puig, i dos magnífics periodistes, en Jordi Barbeta i en Josep Gisbert, mereix ser repassada i rellegida per entendre algunes de les claus i dels moviments que caldria veure en un futur proper a l’escenari polític català.

En primer lloc en Felip Puig fa una apel·lació constant a la necessitat d’unificar, de fer convergir, totes aquelles persones que viuen amb preocupació el moment polític, econòmic i social del país ja sigui des d’una visió independentista, nacionalista, sobiranista o simplement catalanista.

I ho fa mogut més enllà de l’estricta i legítima voluntat de governar per part d’un partit majoritari; ho fa des de la profunda preocupació pel moment polític actual fins al punt de parlar que l’aposta per Convergència pot esdevenir la darrera esperança del catalanisme.

Assumir que només podem aturar el procés de regionalització catalana en el marc de l’Estat espanyol si sumen forces totes aquelles persones, grups i organitzacions que defensem Catalunya en tant que nació, és tant com assumir, finalment, que ens trobem davant de dues vies oposades i que Catalunya es troba al límit del temps per decidir: sobirania o submissió.

En segon lloc, Felip Puig reconeix sense complexes que les relacions amb ERC són menys madures i més complicades del que alguns voldríem imaginar. Malgrat tot, volem ser optimistes i llegir entrelínies en el sentit que aquesta és una preocupació que Convergència vol treballar amb decisió, discreció i determinació.

En darrer terme, i aquest és un tema cabdal, Felip Puig assumeix quina és la principal raó de fons per descartar l’anomenada sociovergència: el PSC ha triat, tria i triarà sempre Espanya per davant de Catalunya sigui quina sigui la qüestió plantejada. No hi ha esquerdes ni fisures en la subordianció de la gent de Montilla vers Zapatero i el seu estrambòtic i desorientat projecte polític. Amb els socialistes, Catalunya sempre tindrà les de perdre.

En resum, Felip Puig torna a recuperar el projecte fundacional de Convergència per incorporar-hi, sense renúncies, una majoria social de la societat catalana. Coneix el joc polític, coneix el perquè de les aliances locals i no s’està de lluitar per superar-les perquè sap que el país s’hi juga molt més que el nom d’una presidència.

Si Felip Puig parla d’una darrera oportunitat faríem bé d’escoltar-lo i actuar en conseqüència.

Després de llegir la vigorosíssima soflama patriòtica del company Morgades divendres passat, gairebé em veig amb l’obligació de repetir-me (tots ens repetim, tanmateix) i mostrar novament la meva desil•lusió amb Convergència, sobretot per prendre la raó a tots aquells que acusen el Bloc Gran de filoconvergent… cosa que només és mitjanament certa.
(Obro parèntesi. Perquè les coses quedin clares: aquí hi ha tres militants de Convergència, tots tres del sector sobiranista –per tant, del sector normal–, un militant d’Esquerra públicament enfrontat amb la direcció del partit –per tant, també persona normal–, una ànima bonassa que jo aproximo també als republicans però sense signatura, el nostre fabulós vell mestre franctirador que vira sempre cap a l’esquerra i es mulla en tots els bassals i bassalets que calgui… and last but not least servidor de vostès, que estic en contra de tot i que presumeixo pretensiosament de rebec i de guaperes –que ma mare em renyà la setmana passada pel meu escrit sentimental, en el qual segons ella adoptava la meva clàssica actitud de tímid fals enfant terrible només per agradar a les lectores. I tanco parèntesi)
En fi, jo parlava del text d’en David, que talment un romàntic herald de fina ploma (això li ho reconec), cantava l’altre dia amb gran èmfasi líric i molt esmeradament que “un esperit independentista cavalca amb força al cor de CDC”.
Caram! Cavalquem i tot, ara?
He pensat no sigui el mateix rei En Jaume que hagi passat per la seu convergent a fer-se el carnet. O el rei En Pere el Cerimoniós, que sempre ha estat el meu monarca preferit, aquest rei “assassí en sèrie” que li diu carinyosament el profesor Ruiz-Domènec. Però no, l’amic Morgades parla només en metàfores…
Sóc, o no sóc, una mala influència?

Llegiu-ne la resta »

Aquesta pregunta l’hauríem de contestar avui amb un no rotund ja que per raons diverses, malgrat les declaracions programàtiques, congressuals o ocasionals, l’acció real d’aquests dos partits nacionals no ha estat adreçada en cap cas a aconseguir que Catalunya sigui un estat membre de la Unió Europea. Aquest comportament té o pot tenir diverses explicacions: des de la manca de convenciment, passant per equilibris de forces interns del partit, fins tacticismes purs.

En els darrers anys les coses han començat a canviar. El somni d’una Catalunya singular s’ha esvaït de forma, jo diria, precipitada perquè, malgrat els dos socis minoritaris, el Govern de Catalunya és un govern socialista, un govern del PSOE ja que el PSC no és ara més que una delegació territorial d’aquest partit, que res no farà per aconseguir la bilateralitat real que és el mínim exigible per mantenir la ficció d’una nació catalana reconeguda a l’Estat espanyol. I dic això sabent que el PSC lluitarà a mort per aconseguir un finançament per a Catalunya tan alt com pugui, perquè amb les coses de menjar no s’hi juga. Sense diners no podria sobreviure. Amb tot, mai un govern socialista no treballarà per la independència de Catalunya ni tampoc no arribarà a l’extrem de posar contra les cordes el govern espanyol amic.

Llegiu-ne la resta »

Un esperit independentista cavalca amb força al cor de CDC, unes ganes desenfrenades d’aires innovadors penetren amb força a la pell dels vells ceps momificats convergents. La gola d’un partit que ja fa temps que no deia res vol tornar a il·lusionar el poble desafiant al passat i renaixent de les cendres.

La fúria de l’independentisme fustiga a un clar estancament polític que fa pudor de mortalla. Desafiant, barreja de raó i d’impertinència, un ardit valent en un escenari de beneits, no es pot aturar, el futur del partit ja n’és presoner de forma indefugible.

Donem mort al polític canallesc, posem seny a la follia, olorem l’aire de la llibertat i tapem amb un gran feltre el regionalisme funest.

Ah! aquest aire fresc és el que pot rescatar el país dels pirates que el tenen captiu, deixarem de plorar i gemegar perquè ja no tindrem el seny ferit.

No més obediència al lladre que ens roba, digueu-ho cridant a tothom que tingui orelles, l’esclau amansit ja no busca refugi en la benedicció del cel, ara s’alça i proclama el dret a dir prou.

Llegiu-ne la resta »

Dissabte passat al matí vaig ser al Paranimf de la UPF per la presentació del Tercer Congrés Catalanista. Un congrés catalanista és una cosa que sona a segle XIX, i no és estrany que sigui així perquè és d’aquella època que daten els dos primers. Però la tradició catalanista ha perviscut. Aquest bloc que esteu llegint no és un bloc catalanista sinó sobiranista. A tots els blocaires que hi participen se’ls suposa la catalanitat, però de fet no és un requisit indispensable. Sí que ho és voler un estat propi. Això és el que volem els sobiranistes: la sobirania, que no decideixin per nosaltres com per desgràcia encara passa.

Llegiu-ne la resta »