Catalunya independent tindrà molta feina per davant. Avui ens trobem amb un país fuetejat per una crisi d’enormes dimensions, amb un teixit empresarial, en altre temps emprenedor i avui mig adormit a causa d’una dependència de Madrid i les seves decisions. Una petita prova el Pont Aeri i el TGV plens de gent que cada dia va a Madrid a rebre instruccions.

Amb poques grans empreses, poc poder de decisió i molta dependència econòmica Catalunya haurà de ser valenta i si ho és no ha de tenir cap por del futur. Això si, cada dia que passi sense independència les coses seran més complicades i costarà més sortir de la crisi. Aquesta és la dura realitat.

Una de les primeres coses que haurà de fer la Catalunya independent serà canviar les lleis que al començament l’afectaran i disposar d’un sistema fiscal adequat per a la recerca, el desenvolupament i la innovació. Ràpidament haurà de mirar que han fet altres països abans que nosaltres i, adaptada al temps, modificar les estructures econòmiques i productives. Fa uns anys Irlanda va fe un canvi espectacular, abans l’havia fet Finlàndia, i així altres. Què tenen aquests països que no pugui tenir la Catalunya independent? La Catalunya independent podrà tenir sense problemes els recursos necessaris per desenvolupar-se i convertir-se en el centre motor de l’euroregió mediterrània.

A Catalunya tenim universitats, centres de recerca, investigadors, capacitat per absorbir-los, emprenedors, petites empreses modernes i si la política és l’adequada i els recursos suficients podem ser líders. Només ens cal deslliurar-nos del jou.

El full de ruta per ser un país líder el podem escriure ara amb certa facilitat, només ens cal unitat i confiar en les persones més capaces, però abans, com deia, ens hem de deslliurar del jou que tot i no estar a l’escut espanyol encara és vigent i es manifesta a les lleis espanyoles i ens ho recorden sovint els jutges.

Algú pot pensar que deslliurar-nos del jou podria ser molt difícil però jo crec que no ho és tant, només cal decisió, una decisió col·lectiva però això si, una decisió ferma.

D’aquí set dies serem a Brussel·les, els que no ho hagueu previst encara sou a temps d’acompanyar-nos. Allà direm al món que volem poder decidir el nostre futur i tots els polítics que pensen en clau catalana sabran que ens hauran d’acompanyar en el camí que allà emprendrem.

Ells també encara són a temps d’unir-se a nosaltres i ser a Brussel·les. Alguns ho faran i hi seran, altres no, ells sabran, però d’allà sortirà un moviment que ningú podrà aturar i que farà sentir la seva veu al Parlament català.

No ho dubteu, en pocs dies allà on la veu del poble de Catalunya ha de decidir el seu futur, el Parlament, s’hauran de prendre decisions. Unes decisions que segur seran difícils, però inevitables. No passaran gaires dies fins que les preguntes: qui està a favor de preguntar al poble de Catalunya si vol la independència? Qui està disposat a enfrontar-se legislativament a Espanya i qui està en contra i no ho vol fer?, ressonin en aquelles nobles sales. Els nostres diputats les hauran de respondre i els escoltarem.

Ells saben que les lleis mai no poden anar contra el poble i els legítims representants del poble han d’oposar-se a aquelles lleis que van contra ell. Aquest és un fet assumit per les Nacions Unides i contra el que no pot anar que cap llei espanyola.

I el poble de Catalunya sabrà qui aposta per la democràtica pregunta i està disposat a treballar per aconseguir fer-la i qui no. I el poble de Catalunya sabrà quines forces polítiques creuen que la democràcia resideix primerament en el poble de Catalunya i quines creuen que és tot l’estat espanyol el que ha de decidir per nosaltres.

Tanmateix no és suficient, diuen que el cel està empedrat de bones intencions. No ens servirà per a res que ho creguin i ho pregonin si no fan per tal que sigui realitat. I el poble de Catalunya sabrà realment qui aposta pels fets i qui es queda amb les paraules. Ara si dic: Fets i no paraules.

I acabo, altra cop recordant que d’aquí set dies ens veurem a Brussel·les, potser aleshores els nostres eurodiputats i la delegada del govern espanyol a través de la Generalitat sabran perquè serem allà. Potser se n’adonaran que el que ells representen no té res a veure amb el que haurien de representar, potser altres, els candidats a eurodiputats, s’adonaran que el que haurien de fer a Brussel·les després del mes de juny és representar als catalans malgrat que les lleis espanyoles no ho contemplin. Potser sabran que van amb els vots catalans i que una part important de Catalunya vol tenir el dret a decidir. Que parlar de directives sobre els medicaments o sobre la circulació de mercaderies, parlar de si són o no legals els correfocs, discutir sobre medi ambient és molt important per al nostre país i els nostres ciutadans, ho hauran de fer, però també que per a nosaltres és primordial parlar dels nostres drets com a poble. Sabran que un català que cregui que Catalunya és la seva nació sempre ha d’exercir de català, mai no pot renunciar al seu país per “caure bé” i ser simpàtic. Sabrà que estem farts de polítics que volen ser simpàtics;està bé escoltar de tant en tant un acudit sobre catalans, però no callar quan ens trepitgen els nostres drets a canvi d’un somriure i un copet a l’esquena.

Potser d’aquí set dies alguns reflexionin i apostin pel full de ruta col·lectiu, el full de ruta que ara estem escrivint per fer de Catalunya un estat d’Europa.

És fàcil  psicoanalitzar les raons i motivacions endimoniades que han portat alguns partits espanyolistes com el PP o els Ciutadans del bunyol a defensar insistentment que els pares “catalans” puguin triar l’idioma de l’escolarització dels seus fills.

Saben que la llengua es transmet de pares a fills però també són sabedors de que hi ha una altra via, la que  representa el dia a dia dels infants a les escoles d’educació primària. Els partits polítics de caire facciós busquen precisament la destrucció d’aquesta segona forma d’accés a la llengua pròpia del país, que no és altre que la catalana i evidentment si algun tribunal de justícia els donés la raó seria el gran triomf de l’espanyolitat radical dins  les terres catalanes.

Imaginem per un moment que els propòsits d’aquests polítics de discursos farcits d’epítets irracionals finalment aconseguissin el seu objectiu  i un esquadró de pares catalans castellanoparlants es presentés a les escoles exigint el seu dret a l’escolarització dels seus fills en una llengua forana. Què farien els Srs. Maragall, Montilla i companyia? S’inclinarien per fer complir la sentència, fingirien fer-se les víctimes alhora que estarien contents de ser servils a l’estat espanyol o per una vegada no pensarien només en les garrofes immerescudes que els  donen cada mes i s’inclinarien per una negativa clara?

Podria ser que l’honestedat dels inquilins actuals de les corts catalanes quedés retratada amb una certa contundència davant aquesta greu amenaça de destrucció col·lectiva identitaria?

Sincerament tan de bo no ho haguem de comprovar mai però no  veig als socis “d’entesa” cometent deslleialtats als seus amos espanyols, més aviat i lluny del bon sentit me’ls imagino cortesos a la seva veritable natura ideològica.

Davant la seva falta d’iniquitat per fer les coses que més convindrien, faríem bé de començar a preparar una defensa argumental  per contrarestar aquests atacs tan indignes i provocadors que ens poden condicionar encara més la nostra llibertat com a catalans.

El que és evident és que si les escoles catalanes han d’oferir una escolarització a la carta, no només s’haurien de contemplar llengües estrangeres com el castellà, sinó també llengües com l’àrab, el xinés, el mandinga, el romanès, el rus, i totes aquells altres que  els escolars parlen a casa seva, no?

Probablement al llarg del dia d’avui el Bloc Gran del Sobiranisme arribarà a les cent mil visites. Si no és avui serà demà i en qualsevol cas és motiu de satisfacció. Ho és perquè el projecte s’ha consolidat malgrat l’àmplia oferta de blocs. Moltes persones, a banda de llegir mitjans digitals amb un pressupost més o menys potent al darrere, i a banda de llegir molts i molt bons blocs, també vénen aquí. El Bloc Gran ha esdevingut un referent del debat social que ens està portant cap a l’estat propi. Del Bloc Gran, a més, ha sortit la iniciativa que es materialitzarà el proper 7 de març a Brussel·les i que ha tornat a marcar l’agenda.

Llegiu-ne la resta »

Un dels misteris més enigmàtics de la història de la Humanitat, segons el meu parer, és el de l’existència de catalans i catalanes -és a dir, de persones partidàries de la Independència de Catalunya-, que són seguidors, supporters, de l’Espanyol, l’altre equip de Barcelona -per poc temps, ja que aviat vindrà a Cornellà. I n’hi ha, d’aquesta gent, n’hi ha. Naturalment, suposo que són una minoria, en un oceà de seguidors desacomplexadament espanyols. Però jo continuo sense entendre-ho. Com pot ser que hi hagi catalans pericos? Un misteri tu. 

Ara sembla clar, que després de la seva gesta de dissabte passat, amb els deures fets, ja podran baixar a Segona Divisió, contents i satisfets. Cofois. Perquè aquesta genteta només viuen per  i per a fer mal al Barça. És la seva raó de ser. Necessiten el Barça com l’aire que respiren. És un fenomen sociològicament ben particular.

Tot i que he de reconèixer que el resultat de l’altre dia em va irritar, fins al punt que el diumenge vaig tenir un dia de fúria, força complicat. La veritat és que jo, a aquestes alçades, allò que li passi al Barça, no m’afecta tant com abans m’afectava. La raó, ja la vaig escriure en el seu moment en aquesta mateixa col.laboració, és que ja no sóc del Barça. Tanmateix, això no vol dir que m’hagi convertit en un profund crític de l’entitat. No tinc l’odi del convers, jo. Que guanyi el Barça, i sobretot que guanyi de la manera que ho està fent al llarg d’aquesta temporada, me n’alegra, i molt. Però s’ha trencat el fil roig (the red thin line, que diríem- que durant quasi tota la meva vida m’havia lligat a ell. De fet, amb els jugadors m’identifico al 100%, però és amb l’entorn social, mediàtic, que navega per allà amb qui no m’identifico. L’experiència de la Moció de Censura, en va ser definitiu, en aquest sentit…

Però, naturalment, l’objectiu d’aquest post no és parlar de l’Espanyol. No. Més aviat, l’Espanyol és l’excusa, que em permet parlar d’allò que realment m’interessa: la cinquena columna.

Moltes nacions sense estat, acostumen a segregar persones, moviments, organitzacions profundament contraposades a la reivindicació de la seva Independència. Al Quebec, a Euskalherria, a Còrsega, a la Bretanya…. I naturalment, també a Catalunya. I a casa nostra, no hi ha cap mena de dubte que si una entitat té com a leitmotiv la catalanofòbia, aquesta és l’Espanyol. Tant per la seva història, com pel seu present. 

És l’Espanyol un exemple de cinquena columna? Sí, sense cap mena de dubte. Però val a dir que no és pas l’únic. Ni potser tampoc el més important, entre d’altres raons perquè és una entitat amb una història ben patètica, esportivament parlant.

Però n’hi ha d’altres, d’exemples. Com per exemple, els srs. Vidal-Quadras i Samaranch, sense anar més lluny. 

En Vidal-Quadras, considera que exigir el català al Parlament Europeu és de poble, fa pagès. Dit d’una altra manera, la llengua catalana, és una llengua de segona, apta només per a usos domèstics, etc. Si fóssim en un país normal, és a dir una Catalunya independent i republicana, no tinc cap mena de dubte que declaracions d’aquest tarannà, profundament racistes, genocides, estarien tipificades com a delicte de catalanofòbia -equiparable al feixisme i al nazisme- i doncs qui les pronunciés aniria de pet a la presó. 

Per la seva banda, en Samaranch, ha gosat proposar la creació d’un Ministeri de l’Esport espanyol, i fins i tot ha suggerit que el seu futur titular sigui Jaime Lissavetzky, actual Secretari d’Estat i ex-secretari general de la poderossíssima Federación Socialista Madrilenya (FSM-PSOE). Per al fatxa Samaranch, la creació d’aquest Ministeri és peremptòria, sobretot arran del triomfs esportius successius que acumulen els esportistes espanyols. No cal dir, que l’objectiu estratègic d’aquest Ministeri, seria first and foremost fer més Espanya, i fer més espanyols. En aquest sentit, Lissavetzky, que des de sempre s’ha distingit per la seva oposició radical a les seleccions catalans, seria l’encarregat de continuar aquesta creuada.

L’Espanyol, Vidal-Quadras, Samaranch, i molts altres, formen el quintacolumnisme a casa nostra. Són actors que necessiten del poder de l’estat per intentar subjugar Catalunya. Faríem bé de deixar de banda actituds bonistes i tolerants envers ells. I fer-ho, sobretot, per responsabilitat. 

Sempre s’ha escrit sobre el tòpic que els països llatins ens diferenciàvem dels anglosaxons i sobretot dels germànics, perquè érem  poc seriosos, poc organitzats i poc treballadors. Per contrarestar-ho, des del sud d’Europa es deia que els llatins érem més àgils, més creatius i sobretot que teníem una capacitat d’improvisar que ens permetia superar tot el que ens mancava en seriositat, organització i ganes de treballar. Però es clar si comparem els països segons el seu estat de benestar i de progrés de la seva societat, tot indica que aquest tarannà llatí no ha donat bons resultats darrerament.

Aviat farà 3 anys que porto vivint definitivament a Alemanya, després de treballar durant 20 anys per tot l’Estat espanyol, principalment als Països Catalans i us puc dir que el tòpic és més cert del que un es pot imaginar. Però no es tracta tant a nivell individual, és a dir, a Alemanya hi ha tants ganduls, caragirats i pocavergonyes com a Catalunya, però en canvi sí que a nivell col·lectiu es nota la diferència.

Llegiu-ne la resta »

El nostre país té el costum de perdre el temps amb debats estèrils que no es produeixen enlloc més i que només s’entenen a partir de l’autoodi i per l’efectivitat de l’espanyolisme homogeneïtzador.

Així, a vegades ens toca escoltar discussions sobre si tenim una llengua o dues; si som una nació, mitja o una comunitat autònoma; si un escriptor espanyol és cultura catalana o si un músic que canta en anglès engrandeix la nostra dimensió cultural pel fet de viure a Barcelona.

Per això, són especialment significatives algunes reaccions internacionals, clares i diàfanes, quan es refereixen a qüestions que aquí generen controvèrsies absurdes.

És el cas de l’Oscar a Penélope Cruz pel seu paper secundari al film de Woody Allen ‘Vicky Cristina Barcelona’. Ningú no nega que Jaume Roures és un empresari català d’èxit. Però és ben clar que Mediapro és una companyia que es reivindica com a espanyola i que el seu mapa nacional -el que dibuixen les seves inversions i els sues principals projectes mediàtics ‘Público’ i ‘La Sexta’- és d’estricta obediència i magnificació espanyoles.

Mentre els catalanets ens hem passat un any discutint sobre si la pel·lícula d’Allen era cinema català o espanyol la crítica internacional i l’opinió publicada arreu del món ens n’han donat la resposta. L’Oscar a Penélope Cruz ha estat una nova passa endavant en el reconeixement i la internacionalització del cinema espanyol. Un guardó que s’ha identificat, també arreu, amb els premis internacionals aconseguits per Bardem i Almodóvar.

Ni el crític més documentat ni l’opinador més saberut no hauria relacionat mai la producció de Roures o l’èxit de l’estrella espanyola amb el reconeixement internacional de Pere Portabella amb ‘El silenci abans de Bach’. Perquè una cosa és cinema català i una altra cosa és cinema espanyol. I els que ens volen confondre, tinguem-ho clar, parlen de català només a casa i amb boca petita i es fan espanyols tan bon punt trepitgen el Prat.

Finalment, i malgrat considerar legítima l’actuació honesta de qualsevol empresari, també tenim dret a reclamar i reivindicar que el capital sorgit des de Catalunya serveixi per construir un imaginar col·lectiu també en el camp de les arts, els mitjans de comunicació o qualsevol altre de la cultura contemporània.

Diem que és legítim que un català es vulgui espanyol però reclamem que, com a mínim, no maregin la perdiu i diguin cada cosa pel seu nom. Acabarem tips dels èxits del cinema espanyol i ens caldria saber què cal fer per potenciar i exportar el talent català.

Víctor Terradellas i Maré

Tenim, els catalans, una notable història de derrotes i de fracassos col•lectius. Si fem una mica de demagògica historicista, tot plegat ho podem fer començar amb el compromís de Casp, aquella simpàtica reunió de delegats dels regnes de la Corona catalana en la qual (o abans de la qual) el murri santificat Vicent Ferrer va fer mans i mànigues en favor del Trastàmara i en contra del dissortat Jaume d’Urgell. En fi, en realitat el problema el vam tenir quan Ferran el Catòlic, un personatge del qual els catalans hauríem d’enorgullir-nos absolutament, un estadista espectacular que Maquiavel va prendre de model per a El Príncep i que, molt probablement, va finançar la descoberta d’Amèrica… deia que el problema el vam tenir quan el pobre Ferran el Catòlic no va aconseguir prenyar la seva darrera esposa, Germana de Foix. Un hereu en tal maduresa hauria probablement mantingut més ampla i clara la frontera entre Castella i Catalunya del que ho fou amb Carles l’emperador i els Àustries que el seguiren.

Tenim, doncs, els catalans, una notable història de derrotes i fracassos col•lectius, que no caldria ara que enumeressin. De vegades penso que hi somniem, els catalans, en les derrotes. I no estic segur que això sigui una cosa bona, la veritat, aquesta simpatia per la derrota, aquesta atracció. De vegades sembla que fem coses només amb la intenció de tornar a perdre, per enrolar-nos també nosaltres, les generacions que han comprès (és a dir, tot els que ja hem deixat o esteu en procés de deixar de creure en imbecil•litats mesetàries) en l’infatigable llistat de catalans vençuts, nobles i dignes de vegades, però sempre estesos al terra, entre bassals vermells, si em permeteu la (mala) poètica romàntica.

En fi, és una reflexió que em faig. El gust de la derrota, no ens és finalment massa dolorós, als catalans? No hauríem de començar a fer les coses ben fetes, a no fer les coses únicament amb optimisme i bona fe? No hauríem de començar també nosaltres, d’una vegada, a ser una mica fills de puta?
Fa un parell de dies veia a la televisió com al Parlament es discutien aquest senyor tan justet dels Ciudadanos, el tal Domingo (a qui sempre m’imagino amb l’escuradents a la boca), i aquest altre senyor tan miserablement absorbit per la supèrbia que és en Carod-Rovira, a qui tanmateix cal reconèixer una indiscutible vàlua com a orador. Però, en la disputa (la típica queixa dels fatxes sobre el fet que Catalunya pugui tenir delegacions internacionals), en Carod es va mostrar enfadat, indignat, revoltós. Com afectat en l’orgull, no sé si se m’entén. En canvi, a mi em sembla que contra aquesta mena de personatges (o, en general, contra els espanyols hipòcrites i genocides) fóra molt millor adoptar una actitud igual de xulesca, igual de condescendent. Vull dir que cal que ens embrutem les mans, si cal, vull dir que ja n’hi ha prou de voler-nos explicar o de fer-nos els ofesos. Cal que els enviem a la merda amb gràcia, que emprem el sarcasme, la ironia, el mateix menyspreu sardònic que ells utilitzen.

Ens cal orgull, fer les coses amb puteria (”hem de ser més putes”, que diu una amiga meva de Manresa), hem de menysprear l’enemic tan o més del què ell ens menysprea.

Hi haurà més fracasssos, és clar. Més encara si no som capaços de fer les coses bé, si ens movem sempre amb una sabata i una espardenya. Les bones intencions són extraordinàriament lloables, però el què necessitem és intel•ligència obscura, per dir-ho així, astúcia.

Cal que els catalans, com tothom, també sapiguem ser una mica (o molt) fills de puta. Com que l’enfrontament és inevitable (sí, il•lusos, l’enfrontament és inevitable), cal que ens hi fotem sense manies, amb totes les armes a la mà. I si també d’aquesta manera fracassem, almenys que puguem caure com uns senyors, rient-nos de nosaltres mateixos per com n’arribem a ser de desgraciats, els catalans, que aquells que ens han de vèncer són una colla d’analfabets grotescos incapaços de fer res més que no sigui fer el ridícul.

Avui una vegada més haig de fer-vos una recomanació: llegiu a Salvador Cardús a l’AVUI del divendres. L’article és Via morta. Amb la seva lògica inapel·lable va explicant que a Espanya no fem res ni tenim res a fer.

Una vegada més aquest article, juntament amb tot allò que està succeint aquests dies i que Cardús també comenta, m’ha fet reflexionar sobre el comportament de molts conciutadans nostres.

Em referia la setmana passada, en contestar alguns dels molts comentaris que va rebre el meu article Reivindiquem la dignitat nacional, al pensament dels unionistes. Em pregunto, què fa que una persona sigui unionista? Què li fa creure que estar a l’Estat espanyol és millor que disposar d’un Estat propi? Per moltes voltes que li dono no hi trobo cap avantatja.

L’única cosa que m’ho justifica és que la persona, l’unionista, se senti espanyol i que aquest sentiment d’espanyolitat li faci renunciar fins i tot als seus propis diners i naturalment al seus drets.

Un exemple de la situació la tenim en el malaurat anunci de la ministra d’Educació, Política Social i Esports, Mercedes Cabrera, quan determina que les ONG estrictament catalanes no poden rebre diners de l’IRPF. Això ho diu quan Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol que, amb diferència, més diners aporta per a finalitats socials.

Alguns catalans unionistes argumenten que estimen Catalunya i defensen que el que fan és pel bé de Catalunya. Jo no ho entenc, però deu ser perquè el concepte de defensar Catalunya el tenim entès de diferent forma. Per a mi, defensar Catalunya és, entre altres coses, fer que els catalans, tots, gaudim de la millor qualitat de vida, que l’estat del benestar sigui cada dia millor, que tinguem bones escola i unes universitats entre les millors, que la salut per a tothom no sigui un tòpic, ser un país econòmicament competitiu, bé, no cal seguir, ja enteneu, segur, el que vull dir.

Un exemple: defensar Catalunya és fer la coses de tal manera que els ciutadans més necessitats rebin l’atenció necessària. Ara seré ingenu i diré que alguns catalans van pensar que renunciant a les nostres competències al govern espanyol a través de la llei de la dependència aquets conciutadans nostres rebrien millor atenció. M’imagino que aquests que van creure això ja s’hauran adonat que mai el govern espanyol no atendrà millor als catalans que com ho faríem nosaltres amb els nostres diners.

Ara que sembla que els espanyols, a causa de la pressió exercida, pensa invertir, veurem quan ho acaba fent, en la xarxa ferroviària catalana, és un bon moment per preguntar-se si hi ha algú tan idiota com per pensar que si fossin independents els nostres trens de dependència estatal funcionarien com ho fan ara? La mostra la tenim en els Ferrocarrils de la Generalitat. També podem veure si trobem algun lloc de l’Europa Occidental on una carretera de la categoria de la N-2 estigui en les condicions que està aquesta via circulatòria. Per què ens han fet això? A això aspiren els unionistes? Creuen que això és defensar Catalunya?

Hi gent, com José Maria Carrascal que al diari ABC escriu: Sí; per l’Estat espanyol, de Catalunya i el País Basc han vingut en els darrers temps més penes que alegries, més problemes que avantatges, tot i que aquest mateix Estat ha estat més generós amb les dues que amb les altres autonomies, no importa el que diguin els seus nacionalistes. Una altra cosa és que l’avanç real de les mateixes s’hagi reduït respecte a la resta. Però això té més a veure amb la prioritat que han donat els seus líders a promoure el seu projecte nacionalista que a promoure la seva riquesa real. Encara que, naturalment, li trobaran la culpa a Espanya, quan Espanya no rep des d’allà més que reclamacions, disgustos, queixes i greuges.

Tanmateix, jo ara m’estava referint a unes competències que l’estat espanyol, sempre tan generós amb nosaltres, s’ha reservat pe a ell. O sigui que no és culpa del tradicional malbaratament en projectes nacionalistes dels nostres recursos. Els arguments de Carrascal ens mostren com pensen i com ens veuen. Però és molt aclaridor llegir perquè ens volen ben lligats si tants maldecaps els donem: Desprenent-se de Catalunya i el País Basc, Espanya quedaria enormement alleugerida. Però això seria tant com trair als molts catalans i bascos que se senten també espanyols, abandonar en mans dels nacionalistes, entre els quals s’imposarien els més radicals, que procedirien com a primera precaució a una neteja cultural, si no ètnica, com ha ocorregut en tants llocs. Si és que no esclatava allà una guerra civil procliu a escampar-se fora de les seves fronteres, ja que el nacionalisme, malgrat el seu nom entranyable, porta en si mateix un germen expansionista, com aquests dos confessen obertament, amb ambicions territorials, que les comunitats veïnes no es deixarien arrabassar impunement. Una cosa que no podem permetre, per més inconvenients i problemes que des d’allà ens arribin. A part que cedir davant el xantatge, mai no ha donat bons resultats. El xantatgista sempre en vol més.

Déu n’hi do. Són les emocions les que fan que algú sigui unionista o separatista? Suposo que si, però es pot ser separatista només amb la raó, però unionista no. Cap raonament lògic que pensi en el conjunt dels beneficis per als ciutadans de Catalunya pot portar a defensar unionisme.

Però no només és això. Algú s’imagina a un Mosso d’Esquadra aturant a un català que s’expressi en espanyol i obligant-lo a parlar en català? Sembla que les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat si que poden obligar a parlar espanyol als catalans.

Catalunya és una colònia en la que la metròpoli, des de 1714, sense descans, unes vegades amablement, altres amb imposicions, ha anat col·locant la seva cinquena columna, els funcionaris centralistes, carregats d’autoritat, davant els quals només val la submissió. Això ho veuen els unionistes? Si, però alguns creuen que encara les coses poden canviar. Il·lusament Pasqual Maragall va creure en un federalisme asimètric. Tots sabem els resultats. Cadascú pot posar l’exemple que vulgui, però no en trobarà cap en el que els catalans no haguem perdut un pedaç més de la nostra nació.

Catalunya de la mà dels unionistes camina lentament, ara les coses s’acceleren, cap a l’extinció nacional.

Només hi ha una solució: que catalans, separatistes i unionistes ens donem la mà hi exercim el dret que tenen tots els pobles, el de l’autodeterminació i que democràticament acceptem el resultat, com fan els ciutadans del Quebec. Per dues vegades els separatistes han perdut i la vida ha seguit amb normalitat. El temps dirà. Però això passa al Canadà i això és l’Espanya de Carrascal.

Potser si el dia 7 a Brussel·les demostrem el que volem i assolim les necessàries complicitats les coses podran ser diferents. Us espero!

Néixer proscrit no és precisament una manera feliç d’encarar la vida, però així vaig veure la llum del sol per primera vegada quan vaig sortir del ventre que em va gestar.

Com a Català no puc definir-me d’altre manera que com  esclau  de cadenes intangibles i d’identitat transvestida. La meva llengua materna és segurament la més perseguida de la història de la humanitat però no em queixo ni ploro, sinó que en faig us amb orgull i valentia. 

Se que els que ens dominen voldrien que  portés els llavis cosits i acceptés el flagell de la submissió però lluny d’això em revelo  i traspuo els meus desitjos de llibertat. La seva prerrogativa sobre la meva nació és un maleït matrimoni imposat per la força que mai acceptaré, en faig banyes de la seva immoralitat, no regalaré la meva vida als seus desitjos conqueridors, ni satisfaré el seus pudents capricis col-lonitzadors

Faré virtut  la meva ambició, la sang se’m tornarà sofre i cremarà per afrontar les ofenses dels enemics de la pàtria, mai més posaré l’altre galta ni guariré a la humiliació a que ens sotmet Espanya.

Amb verí s’escriurà la història d’aquest país de la Mediterrània, parlarà en les seves cròniques de com el poble es va defensar davant les goles asprives de les putes de l’infern que besen l’enemic i li fan mil i una reverències mentre venen els fills d’una nació mil·lenària a canvi de cadires de bisbes i  monedes de judes.

Ingloriosos amb frac de marquesos converteixen les corts catalanes en una comparsa de miserables i com a brètols ens volen donar lliçons de taverna on el mestre és el més gran dels borratxos. La ximplesa de la lleialtat a Espanya és del que parla la seva grollera boca, em pregunto a qui volen enfosquir el seny.

Sento pena del meu país, em transtorna l’ànima veure com els traïdors a la pàtria l’encadenen a un govern estranger que li espolia les seves fortunes  i el deixa en un naufragi econòmic immerescut.

Em sagna el cort de veure com aquests homes irresponsables que semblen honrats es deixen portar pel nas igual que els ases  per la tribu de diables que ens ha conquerit que  són els que ens profanen la llengua i la memòria.

On serem demà? no tinc enze per contestar aquesta pregunta, mentrestant adornaré el meu desig de morir lliure obrant com si ho fos amb gran satisfacció i juraré pels vincles sagrats que no consagraré mai la meva sort a un govern de mirada obstinada i borrascosa.

Alea iacta est.

.

Albert Boadella ja no vol viure amb nosaltres. S’ha acomiadat (emocionalment) de manera definitiva. Ho diu públicament perquè deu pensar que ens interessa o ho deuen dir alguns mitjans perquè pensen que ens hauria d’importar. A casa nostra, tothom hi és benvingut, però si no som a l’altura de les expectatives, pot passar que hi hagi frustracions. Pobre Boadella, s’ha adonat que ja no hi ha res a fer, que la Catalunya que ell hauria volgut ja no serà possible. No s’hi troba còmode, entre nosaltres.

Llegiu-ne la resta »