El títol d’aquest apunt no és original meu. Està inspirat en el titular a una entrevista al president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. En Munné-Jordà hi explica com ha fet mal a la ciència-ficció en català la imatge de persones vestides amb estranyes disfresses, com si allò fos la ciència-ficció de veritat. I trobo que se’n pot fer un clar paral·lelisme amb l’independentisme.

Segurament aquestes persones que es disfressen dels seus ídols saben un munt de ciència-ficció. Se l’estimen de veritat. Et poden esmentar sèries completes de llibres, i tots els seus personatges. El problema és que aquesta passió, aquesta especialització extrema en un tema, et fa perdre un punt d’equilibri social, fent que la resta de gent que t’envolta et percebi com un bitxo raro, més que no pas com una persona normal que li agrada o té interès per una cosa. I això fa arrufar el nas a la gent i acaba creant rebuig cap a la ciència-ficció o l’independentisme.

Explicaré dos dels casos personals que he hagut de patir (n’he tingut uns quants més). Si a mi, que n’estic ben convençut, m’ha provocat rebuig, imagineu-vos què crea a persones sense convèncer…

El cas de l’empaitador d’ERC

El primer va ser quan vaig decidir canviar, un onze de setembre da fa uns anys, la meva bandera catalana del balcó que vaig arreplegar durant les olimpíades per una bandera independentista. Coses del primer sou. Es veu que un veí (entre els més de 200 de l’escala) va veure l’estelada i va identificar la porta. Aleshores va començar a posar-me notícies de temàtica independentista dins la bústia. Sense demanar-me permís, ni presentar-se davant meu, ni fent el que fa la gent mínimament normal i que es veïna teva. Va estar així tot un any, amb fotocòpies i retalls de feia anys (!), que devia haver anat acumulant i guardat zelosament a casa. Coses que jo ja sabia perfectament, òbviament. No sóc imbècil, ni m’agrada que em tractin d’imbècil, com si no fos capaç d’informar-me lliurement per la meva banda. Ma mare estava realment preocupada i, a l’igual que jo, fins al dallonsis d’aquell anònim i covard veí friqui independentista. Fins que un dia va cometre l’error de posar a la bústia un document oficial d’ERC. Immediatament vaig trucar a ERC per dir-los que entenia que no em poguessin donar el nom de la persona (per temes de privacitat), però que els donava l’adreça del meu portal, que hi identifiquessin al militant del seu partit i que li diguessin clarament que al proper paper li plantava una denúncia als Mossos per assetjament. Al dia següent la noia d’ERC em va trucar dient-me que havien parlat amb ell, que es disculpava, però que pensava que a mi m’interessaven aquelles coses. Un friqui de pedra picada, vaja. ¿Quina persona equilibrada pot pensar que algú es prengui bé que li posin durant mesos retalls de diaris, alguns de fa anys, des del més pur anonimat? Encara espero avui que truqui a la porta de ma mare, es presenti i es disculpi.

Després vaig saber que això era política d’ERC. M’ho han dit militants amics meus, i algun altra amic meu m’ha explicat que s’ha trobat casos semblants en situacions absurdes per parlar de política (com en una discoteca a les 2 de la matinada mentre li tires els trastos a noies maques). Aquesta manera d’actuar, que segurament fan aquestes persones de bona fe, és la cosa més perjudicial que es pot fer cap a l’independentisme en la societat actual. Jo sempre he cregut en el valor de l’exemple dels altres, que un cop vist dius jo vull ser com aquest. I mai en la insistència de friquis que només de veure’ls dius jo NO vull acabar com aquest.

El cas de l’empaitador per correu electrònic

El segon cas és el d’un altre friqui amagat sota el renom de Plana Alta (novament, anonimat). Fa mesos que rebo correus electrònics d’ell a diari amb notícies i temes de la cosa, sense que jo li hagi demanat mai, ni ell m’hagi anunciat les seves intencions. Vaig estar a punt de denunciar-lo a Google (té un compte de Gmail) sobre un clar ús indegut del compte de correu, i que li tanquessin. Finalment vaig optar per crear un filtre de correu, i fa mesos que els seus missatges van directament a la paperera, sense ni que me n’adoni. Això sí, a la paperera hi ha ara mateix 90 missatges des del 6 d’abril, més d’un missatge diari. I amb adjunt grossos i tot. Hi ha llistes de correu que tenen menys trànsit. Aquesta persona es passa tots els dies, de fa mesos, arreplegant informació i enviant-la a persones que no li han demanat en absolut, sense el seu permís. No descansa ni els caps de setmana.

I jo em demano, és que sóc tant idiota a ulls d’aquesta persona com per no ser capaç informar-me pel meu compte a Internet? O tant imbècil com per si estic interessat en el tema apuntar-me a una llista de correu de temàtica independentista, o a un fòrum o a un grup de discussió, que n’hi ha hagut i n’hi ha un munt per la xarxa? Per a què em gasto 1 euro i 10 cèntims a diari comprant l’Avui o El Punt i seleccionant la creació de la meva opinió, en comptes d’acceptar la creació d’opinió regalada dels diaris gratuïts espanyols? Per a què tinc criteri propi?

El que hauria de fer el Plana Alta, en comptes d’anar creant rebuig entre la gent, és enviar aquestes notícies a llocs com La Tafanera, on serien ben rebudes. O fer un bloc i posar aquestes notícies, o crear una pàgina com ràdiocatalunya.ca, o contribuint-hi, així com a d’altres projectes com Llibertat.cat, Racó Català i altres. Seria una manera de canalitzar aquesta inquietud de forma positiva, construint alguna cosa i mirant que fos un punt de referència sobre la temàtica. La gent, aleshores, ja decidiria com a persona adulta i lliure si vol llegir aquestes coses i quan, i no pas que algú altre decideixi per tu, sense demanar-te cap permís, si les vols llegir o no.

Llibertat de l’individu

En definitiva, la societat avui és complexa, gràcies a Internet els individus tenim la llibertat d’informar-nos més gran de la història, el nivell educatiu general de la població és el millor de tots els temps (tot i que baix, insuficient i millorable per al nostre context geopolític i econòmic) i no calen, ni s’accepten generalment, aquestes actituds paternalistes. S’han de cercar altres mecanismes per difondre l’independentisme: treballar amb equips de premsa, fer mitjans propis i difondre’ls al màxim i generar idees atractives que la gent vulgui cercar. El que es diu al món anglosaxó com a fer lobby. I si vols que la gent et faci cas, has de ser una persona normal socialment i no pas un friqui. Bo i acceptant que tots tenim un punt de friquisme en algun tema. Hem de ser capaços de vehicular de forma positiva la nostra inquietud, la nostra preocupació, el nostre neguit, sense ser uns pesats.

Una de les claus, per no dir la clau, del nostre futur nacional és la unió de tots els que aspirem a què Catalunya esdevingui ben aviat un estat de la Unió Europea.

Cal remarcar el “tots”, gairebé impossible i algú quedarà al marge, però el que no ha de succeir de cap de les maneres és que alguna part de l’eix social en quedi fora. És fonamental trobar els mecanismes pràctics que facin que el catalans que se sentin d’esquerra, els catalans que sentin de dreta o aquells que es defineixin de centre es puguin trobar un ens que els agrupi, transitòriament, on es trobin totes les tendències amb un únic objectiu unitari: la independència de Catalunya. Els catalans que aspirem a tenir passaport català, hem de veure que es crea una candidatura que aplega a tots els independentistes del país.

Les coses no són gens fàcils però estic absolutament segur que ens en sortirem. Tanmateix no ens podem adormir, ara ja cal començar a caminar sense vacil·lacions. Sens dubte s’hauran de mantenir converses i acostar posicions, la qual cosa vol dir començar a preparar-se per a la generositat i la renúncia al protagonisme quan calgui.

Hem d’exigir ja respostes concretes i saber interpretar els missatges. Us posaré un exemple. Llegia ahir que Joan Puigcercós va recordar en un míting que aviat farà un any que el govern espanyol incompleix l’Estatut pel que fa al model de finançament i, donant per fet que finalment no hi haurà un acord satisfactori i s’haurà de “tancar carpeta” i que va apostar per plantejar el debat del concert econòmic. Ho llegia i hi interpretava que això és la renúncia a plantejar la campanya amb l’objectiu de la independència. I jo penso, és tan difícil obtenir la independència com el concert, o si més no igual. Dir això és un brindis al sol, una fugida endavant o només buscar un titular. Joan Puigcercós sap, tan bé com ho sé jo, que l’únic camí per Catalunya és la unitat i també que per arribar això cal la seva pròpia generositat. Naturalment aquest és un missatge de míting, però caldrà saber si realment aquesta és la posició d’ERC i, si ho és, haurà de dir clarament als electors que renuncia a treballar ara per a la independència de Catalunya.

He posat aquest exemple sense cap ànim de crítica a ERC o al seu líder. És simplement un exemple recent. Podria, igualment, trobar contínues renúncies i pactes sense sentit nacional a CiU, però ara no toca mirar el passat, per recent que sigui, ni fer retrets, només n’hauríem de fer referència per no cometre els mateixos errors. Citant la frase bíblica, qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra.

Ara bé, en aquests moment tots plegats ens hem de deixar de divagacions i hem de fer preguntes concretes i tenir un full de ruta embastat. Nosaltres hem de fer un discurs que no vagi adreçat als rivals polítics, el nostre discurs, constructiu, ha de mirar els ciutadans, ha d’explicar als catalans que volen un estat lliure com ho hem de fer i els beneficis que ens reportarà. I jo penso plantejar aquestes preguntes.

Les preguntes que hem de fer i ens hem de fer són molt simples.

1.- Hem de demanar a CDC, ERC i UCD si adoptaran la independència en el programa a les properes eleccions nacionals.

2.- Hem de preguntar a CDC, ERC i UCD si estaran disposades a concórrer en coalició nacional i, si escau, incorporar gent procedent d’altres grups, amb un programa que incorpori la independència.

3.- Si les respostes a les preguntes 1 i 2 és no, apareixerà, amb tota certesa, una coalició independentista que se’ls enfrontarà electoralment. Aleshores, ens hem de preguntar si estarem, si estaran, disposats els militants independentistes d’aquests partits a donar suport a aquesta coalició alternativa. I els haurem d’interpel·lar un a un. Tinc molt clar que si els partits nacionals no prenen les decisions valentes ens trobarem amb dos tipus d’independentistes. Els que volent la independència, votarien una opció transversal independentista, i els més porucs que, per si de cas, no sigui que guanyi l’enemic polític, també volent la independència, votarien a algun partit nacional que no es decideix a apostar per la independència per por a perdre vots i que pactarà per engrunes o per aconseguir les poltrones. Naturalment els primers assumeixen un risc, però els segons, si són majoria, ens condemnarien a viure quatre anys més sota el jou. Jo, evidentment, estic entre els que assumiré el risc. Jo estic disposat a fer les accions necessàries per contribuir a la independència de Catalunya. Ajudaré tan com pugui a la coalició independentista.

En qualsevol cas, cal a hores d’ara preparar l’esborrany de full de ruta. Per a mi és alguna cosa com aquesta:

1.- Deixar que passin les eleccions europees. Com ja vaig escriure a l’AVUI dilluns a Fem sentir la nostra veu: Encara que ens ho posin ben difícil, hem de votar en clau catalana perquè ningú més que els catalans que ho volen ser pensarà en Catalunya com el seu país sense estar supeditats a direccions allunyades dels nostres interessos. Hem de votar amb la ferma esperança que a les properes eleccions europees Catalunya serà un Estat i votarem els nostres representants. Europa és el nostre espai natural i hi hem de fer sentir la nostra veu.

2.- Esperar la resolució de la Mesa del Parlament sobre la ILP. Aquest punt ens podria donar alguna pista sobre el tarannà que tindran els partit polítics en el futur immediat. Evidentment això està comportant una tensió als partits polítics i per difícil que ens ho posin no defallirem els sotmetrem amb les mobilitzacions que calgui a la màxima pressió per tal que es defineixin de forma clara.

3.- Establir converses amb diferents representants i sectors. Hi ha uns quants i cal tenir-los presents a tots (una mostra 1 i 2). Hem de treballar per a què tothom hi sigui.

4.- Llençar la convocatòria per formar la coalició unitària oberta a tothom, on tothom s’hi trobi còmode i representat.

Quan arribi la tardor haurem d’haver donat algunes passes sòlides, tot hauria de ser diàfan per a nosaltres.

Si ho tenim clar triomfarem. La victòria serà nostra. Si sumem, guanyem. Feu vostre aquest eslògan.

El nostre molt poc honorable president de la generalitat, si alguna cosa no té és un pèl de tonto a la closca. Sap perfectament que els dies com a cap d’estat del nostre país se li estan exhaurint a marxes forçades, i que ningú vol continuar venerant les seves inexistents qualitats i les seves gràcies dignes d’un mandril.  Intueix inequívocament que el seu gran rival cada vegada té més recolzament social i ja només li queda una solució si vol continuar seguint tocant la seva música: fer un pacte de govern d’aquests tan innovadors i menyspreables amb la dreta espanyola. Què dius insensat! em replicareu, doncs us ho repetiré amb gust, sense contemplacions i malgrat tingués set boques no me les podríeu tapar totes.

M’hi jugo la fortuna, que per on li acaba l’esquena penja una cua i que  pel seu terrat hi volta la voluntat d’arrossegar-se cap els pecats més negres en aquesta estratagema per aguantar la corona que tan va costar aconseguir al PSC/OE a Catalunya.

Si hi ha un partit clarament deshonrós en la política no és altre que el partit socialista, capaç de casar-se amb independentistes, embolicar-se amb els verds, i enganyar a marit i amant amb els populars.

Què han demostrat fins ara sinó tenir el sarcasme del dimoni? observeu-los amb paciència i sense desmai  veureu les seves ganyotes, brometes i menyspreus evidents cap a la vostra intel·ligència.

Gràcies a la gelosia estúpida dels Srs. Carod i cia, sí, sí, aquests crèduls beneits que van confiar en el conegut govern d’esquerres,  ens trobem governats per espanyols a casa nostra. Ens van convertir sense miraments en homes cornuts, van regalar la nostra bossa i van confiar les nostres esperances de llibertat als enemics. Quins erudits més virtuosos, els  haurien de fer profetes de llegenda, i tan que sí.

I ara què? hem d’inventar coses noves bo i el risc de fracassar? o primer hem d’assegurar el present i després preparar el futur amb calma.

Anhelo les llums que cremen a dalt del cel com qualsevol altre independentista però veig la sang que es vessarà si socialistes i populars pacten per garantir la unitat d’Espanya igual que han fet al País Basc.

Per què no ho haurien de fer també a casa nostra? Fet i fotut ho tenen tot  justificat pel bé de la corona, no?

La ponència que Joan Ramon Resina ha publicat aquesta setmana per a l’àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista té dues virtuts. La primera, argumentar del dret i del revés que no té cap sentit témer la presència dels tancs al carrer. Espero que entre els lectors i lectores del Bloc Gran del Sobiranisme no hi hagi ningú amb aquesta temença, perquè com deia aquella obra de Rainer Werner Fassbinder, Por menjar-se ànima, i ens cal tenir l’ànima col·lectiva desperta i valenta. I, per cert, també espero que els lectors i lectores del Bloc Gran estiguin aprofitant al màxim les excel·lents aportacions que s’hi fan.

Llegiu-ne la resta »

Una de les expressions polítiques que més em cridaren l’atenció del Quebec, i que posteriorment he utilitzat en diverses ocasions, és la “politique du couteau sous la gorge“, que literalment, es pot traduir com política de ganivet al coll. Amb aquesta expressió, els analistes polítics quebequesos es refereixen a aquelles iniciatives polítiques portades a terme per un dels actors (un governant, un dirigent, un partit, un sindicat, etc.) que posa entre l’espasa i la paret al seu o seus adversaris o antagonistes, de manera que o fa el que se li ordena o acaba prenent mal.

Com ja he dit en altres ocasions, els sociates s’han aficionat bastant a la política canadenca. La raó és ben òbvia, els ofereix tot un catàleg d’iniciatives adreçades a combatre un moviment sobiranista com el quebequès, en un context d’una democràcia parlamentària. 

Naturalment l’instrument més contundent per combatre’l ha estat des de sempre, el financer, les finances públiques. Tant en el cas canadenc com en el cas espanyol, el poder central (Ottawa i Madrid, respectivament), tenen una capacitat financera molt superior al dels poders subestatals -amb l’excepció, naturalment, del cas de la Comunitat Autònoma Basca i de la Comunitat Foral de Navarra, com és ben conegut. Cal també afegir que el Quebec compta amb un Sistema de Pensions propi, fet que li dóna una autonomia econòmica més que considerable. També compta amb la Caisse de Dépot et Placement (CDP), que és un gestor de fons que inverteix en empreses quebeques i d’arreu del món, i que compta amb uns recursos enormes.

Tot i això, des dels successius governs federals, s’ha intentat sempre posar contra les cordes els governs del Quebec, aprofitant-se de la seva capacitat de despesa molt més gran que la del govern del Quebec. L’estratègia, simplificadament, és sempre la mateixa. El govern federal, se salta sistemàticament la divisió constitucional de poders i intervé en aquelles competències provincials a través de posar sobre la taula milers de dolars per tal que els governs provincials acceptin els seus programes en àmbits com la sanitat, l’habitatge, les polítiques socials, etc. D’aquesta manera, el govern federal actua de facto en àrees de competència provincial, i en la pràctica converteix el model federal en pur paper mullat. Sovint, l’oferta de finançament va acompanyada d’una enorme campanya mediàtica adreçada a crear una atmosfera que condicioni sobremanera l’actuació dels governs provincials, molts dels quals, sobretot els de les províncies més dependents, accepten amb molt de gust els diners federals, malgrat que això suposi esdevenir pràcticament una mena de gestor de les transferències provinents d’Ottawa i renunciar, doncs, a implementar polítiques pròpies.

Els espanyols, darrerament, n’han après a utilitzar el ganivet al coll. Els dos casos ben coneguts han estat el de la Llei de la Dependència i el Pla de l’Habitatge. Els seus dos impulsors, els llavors ministres Jesús Caldera i Carme Chacón, formaven part del nucli dur dels col.laboradors del President del Govern, Rodríguez Zapatero.  El primer, va fer empassar a Esquerra, una llei que clarament intervenia en competències de la Generalitat. Va ser una enorme presa de pèl, com s’ha comprovat després, que només va servir per reforçar mediàticament el govern espanyol. En el cas del Pla de l’Habitatge, es va intentar el mateix, gran ressò mediàtic, per després poca cosa.

Aquests dies, hem assistit a un altre intent, encapçalat pel propi Zapatero i pel ministre d’Indústria Miguel Sebastián, de política de ganivet al coll. Em refereixo, és clar, a la proposta d’ajuda per a la reactivació de la venda de cotxes, que incloia que les comunitats autònomes havien de posar de la seva butxaca -és a dir, de les nostres- 500 euros. Una proposta que es va fer pública sense consultar-ho abans amb els consellers respectius i que de seguida va comptar amb un enorme ressò mediàtic i, en conseqüència, amb una enorme pressió pública.

És un altre exemple paradigmàtic d’assetjament intergovernamental, podríem dir. Acceptar aquesta estratègia de facto és, simplement, renunciar a exercir el minso poder polític que l’estat de les autonomies dóna als governs autonòmics.

Un govern català que vetlli pel benestar dels catalans i pels seus interessos, no pot cedir al xantatge de Madrid. I molt menys a la pressió mediàtica i dels lobbies (l’ANFAC, per exemple).

Només amb un govern sobiranista, que es planti i s’enfronti al xantatge cada cop més descarat que el govern espanyol practica per tal de recuperar competències transferides, es pot assegurar una defensa d’aquest benestar i d’aquests interessos. (I no oblidem que tot sembla indicar que d’aquí a poc temps, Zapatero té la intenció d’intervenir en les Caixes d’Estalvi… i em jugo un pèsol, que les que més rebran seran les catalanes… o no?). 

PD. Ep, que no se m’oblidi, avui a veure si guanyem la 3a!

….Carretero, López Tena, M. Badia i Margarit, Tremosa, Renyer ,Cardús, Soler i Regàs, Porta, Junqueras, Planchart, Canela, Alexandre, Carandell,  Fonollosa, Cahner, Espot, Molina, Bofill, Terricabras, Climent, Fernández, Colom, Gabancho, Valero, Argemí, Ventós, Pereira, Bonaventura, Garriga, Romeu, Sabata, Morón, Strubell, Bertran, Paluzie… tu i jo.

Sí, companys, aquest candidatura anunciaria que Catalunya, i possiblement més endavant els Països Catalans, és a punt d’aconseguir la independència.

Segur que hi falten noms, però també potser que al final n’hi ha que no vulguin ser-hi, però renoi, aquesta hauria de ser la llista!

Perquè hem de renunciar d’entrada a aconseguir-la?. Perquè hem de ser d’entrada poc ambiciosos?

Llegiu-ne la resta »

Dijous vaig decidir dedicar el dia a recollir farigola. No és tema menor. Aquest arbust té infinitat d’aplicacions. Tantes que fins i tot hom podria suposar-li propietats miraculoses. Penso, per exemple, com perfuma un rostit. Li reconec, doncs, el seu mèrit. D’altra banda crec que hi ha farigoles i farigoles, si vols arribar a fregar el miracle.

Tot i la meva condició de barcelonauta, hi ha moments a la vida (com és el de proveir-me de farigola) que requereixen tota la solemnitat del que sóc capaç. Vaig a fer-ho a La Noguera. Allí hi ha molt de territori verge encara per esventrar. Hi tinc una bona tirada. Però com dic el tema no el considero menor. Hi ha qui agafa els trastets per anar a Mestalla, no?. Doncs jo faig una cosa semblant, sempre que parlem de farigola.

Anar a La Noguera des de Barcelona o El Maresme significa recórrer el país en sentit transversal i haver de travessar paisatge i més paisatge. Cada metre que fas de carretera és encara més ufà. És així que me n’adono de quin país tant i tant apebrotant que tenim. Un esplet de bellesa. El que hi ha a la comarca és, sobretot, una postal on presideix el conreu de secà.

Ho pots guaitar de dues maneres. Com ho faria un artista, a base de contemplar tota una rastellera cromàtica que ara mateix gaudeix d’una intensitat i una vivor que commou els porus més ensopits. Les hectàrees sembrades de cereals són com llenques mòbils de cotó verd que van i venen delicadament així que els sobta un fil de vent. A vegades les delimita un caminoi, un llarguíssim empit de pedra seca, el groc que irradia un seguit de ginesta florida, les copes encara més pletòriques d’una renglera d’arbres. També s’hi pot trobar molt agradablement el roig dels peperepets, que a Mallorca en diuen roelles. Aquestes taques enceses en mig de tanta frescor verda aporta una vitalitat difícil de retrobar en altres èpoques de l’any. En el paisatge no hi ha abocat un sol color que no rememori alguna forma de goig o altra.

Hi ha, també, el que seria la manera de mirar els camps com toca al pagès. Aleshores és quan les coses no quadren amb tanta harmonia artística. Al punt que tenim els sembrats, es fa molt estrany coincidir amb tantes, tantes i tantes vetes de vermellor entre els cereals. (Això, per exemple, estic segur que al Penedès no ho trobaríem pas. Allí les agrupacions de roselles habiten en els reductes que conformen les cunetes. Són considerades la flor d’una planta que es menja la força de tot el que té pel voltant). Hi ha, doncs, un moment del cicle d’una collita en el que el pagès eixarcola: neteja totes les males herbes per tal d’aconseguir el resultat més esplèndid. I pels cereals, les gràcils roelles es sabut que són com el dimoni.

A més de la vermellor papaveràcia n’hi ha una altra que també fa malpensar, tinguis afilada la veta pagesa, artística o cap de les dues. Són el parell de cartells amb els que topo i que anuncien la campanya socialista per a les eleccions europees. Ja fa mal d’ulls trobar-los en territori quasi verge. És l’únic objecte de propaganda plantat en mig de tanta hectàrea de conreu. Però per poc que t’aturis a veure què hi exposa la divina esquerra en mig d’un sembrat, arribes a la mateixa conclusió: la política catalana està necessitada d’una bona eixarcolada. Necessita una neteja a fons.

Quan veus aquesta forma de pre-política, d’escombraria feta propaganda, no pots evitar sentir-te insultat malgrat l’entorn. Perquè és aquella mateixa esquerrenositat incansable a l’hora de donar lliçons de moralina la que t’envesteix amb un discurs totalment apolític. Sembla que ha quedat instal•lada en el paleolític i això l’obliga a recórrer al que hi ha de més visceral en l’activitat humana. Han despullat la política i l’han convertit en l’enèsim capítol del Polònia. Però en viu i en directe. El tó i l’estètica de còmic de la campanya és insultant. Haver de tirar d’un Aznar ja sense mostatxo o altra vegada d’en Bush –retirat-, dubto molt que això conformi cap principi de discurs polític. Hi ha algú amb dos dits de front que quedi convençut de votar amb aitals proposicions?.

Aquesta campanya ratlla l’estafa. La candidata Badia i l’incombustible Obiols es presenten com els número un i dos respectivament del socialisme català, sabent que són part d’un paquet més gran que res té a veure amb cap d’aquestes dues posicions. Ni forçant molt la imaginació hi podries trobar cap coincidència amb el que pretenen vendre. I la seva feina de candidats, a més, la fan en les llistes del PSOE. Això és el PSC: una màquina d’afaitar Catalunya. Vam haver de sentir-nos (amb la superioritat moral que els caracteritza) que a Europa els temes locals com ara Catalunya no s’hi ventilen. És clar. Quan és que el PSOE ha defensat els interessos de Catalunya?.

Em revé una indignació difícil d’explicar. En mig del no res silvestre penso en l’encert d’haver optat per anar a collir farigola el dia que oficialment s’inicia la campanya. Qui coi ho canviaria per poder assistir al tret de sortida d’una pensada tant de vol rasant, del tipus “tu decideixes quina Europa vols”?.

Hem de recuperar l’hàbit tant higiènic d’eixarcolar. Al camp, si hom vol arribar a obtenir una magnífica collita. I en el terreny de la política, si volem anar preparant una Catalunya amb un futur “sostenible”. Les males herbes, les que debiliten les nostres opcions de país, malgrat siguin d’un vermell tan encisador cal posar-les a lloc. Hi ha coses que la farigola encara no cura ni millora.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Estem vivint un moment polític molt interessant i important. Iniciatives de caire independentista, tant polítiques com socials, estan apareixent com bolets. I és que l’independentisme s’està preparant per assaltar el poder.

CiU

Des del meu parer, i des del punt de vista de l’independentisme, els moviments més importants s’estan produint a CiU, molt especialment a CDC. Hi ha una veritable lluita de poder on estan volant punyals. Entre els sectors independentistes (sobiranistes) i els sectors tradicionals del nacionalisme pels quals l’autonomia ja els està bé. Els nacionalistes tradicionals repetint el mateix discurs dels darrers 30 anys. Com si no hagués passat res i no ens adonéssim que el temps ha demostrat que estan equivocats. O que no sabem que ens volen enganyar per amagar la seva manca de resultats polítics per al benestar de la societat catalana. Per contra, tenim el nou discurs de les persones sobiranistes, que representa renovació i un nou horitzó pel qual treballar. Tanmateix, tractant-se del partit polític amb més diputats, del seus equilibris de poder, que tornaran a governar al país, de ser de centre-dreta i d’haver-hi molt conservador, la lluita ferotge i conxorxes associades es fa dissimuladament. Això també inclou als creadors oficials del règim (Alvaro’s, Colomines, etc) que estan sent rellevats per una nova fornada que deixa de banda tanta tonteria i tanta retòrica buida que fa 15 que repeteixen. Aquests opinadors nacionalistes, però, es troben descol·locats en el nou eix independentisme-unionista, i lluitaran per a no ser arraconats de la vida pública i ser rellevats generacionalment (tot i que és llei de vida).

Aspecte positiu: la dreta catalana, la burgesia, la gent amb tratge i corbata, la gent amb poder, la gent que pren decisions, la que té calers i els fa servir, la que té experiència de gestió del país, tota aquesta gent es pot transformar en independentista de forma oberta. És el principal nínxol de mercat que li cal a l’independentisme, un cop ERC va fer la seva feina en el seu nínxol.

ERC

No vull caure en el maniqueisme i titllar a ERC d’espanyolista pels moviments actuals. Considero que Esquerra està profundament equivocada a l’adoptar la seva estratègia política actual, i que és demostrarà estèril. Estratègia política que amics meus militants d’ERC, i que no tenen cap mena d’interès de marxar-ne, titllen d’estalinista. Malgrat tot, ERC està en el seu dret d’apostar per una estratègia (equivocada) de centrar-se en romandre en el poder, basar-se exclusivament en temes socials, i prendre vots al PSC. Aquesta tàctica té problemes estructurals greus: ERC hauria de ser excepcional en la gestió pública, i no ho és pas (tot el contrari), ni ho podrà fer mai depenent del PSC. Serveixi d’exemple la política de la bicicleta a Barcelona. Nominalment era un assumpte del Portabella, però al cap i a la fi les infraestructures (els carrils bici) eren decisió del PSC. Fins que un socialista no ha rellevat al Portabella, no s’han fet nous carrils bici a Barcelona. ERC ja pot dir el que vulgui, que qui té el poder real és el PSC. Segon, el vot del PSC té un component ètnic molt important: la immigració espanyola el vota en massa, posin a qui posin al davant de la llista, ho facin malament o bé. Això és un vot captiu que mai ERC o cap altra partit catalanista podrà aconseguir, i de fet és un vot que no li cal estrictament a l’independentisme.

Llegiu-ne la resta »

Fa ja uns mesos que la crisi econòmica està ben present a la nostra societat. No hi ha confiança en l’economia. El resultat, que ho agreuja tot és la restricció del crèdit.

Si ara ens fixem en la política catalana, veiem que també està en crisi. Es tracta d’una crisi llarga profunda i el seu màxim exponent és l’escassa o nul·la credibilitat que té una bona part de la classe política. Naturalment no podem posar a tothom en el mateix sac, però déu n’hi do. Ho resumia molt bé Salvador Cot parlant de la política catalana. Escriu: Tots aquests espectacles han acabat en el ridícul, vist el resultat de la feina que han fet els nostres partits durant uns quants anys. El català, amb qui està emprenyat, és amb els propis polítics.

Un comentari reiterat que he sentit en aquests darreres mesos, des que vam començar a preparar la manifestació a Brussel·les i que ha continuat aquestes darreres setmanes amb la recollida de suports a la Iniciativa Legislativa Popular per convocar un referèndum d’Autodeterminació, és un “no” rotund als polítics. Que els excloguem de tot, que ens moguem la societat “civil”.

Els que em coneixen saben que això m’amoïna perquè sé i defenso que, malgrat el que fem per aconseguir la independència, són els polítics els que han de gestionar el nostre país, seran aquests o uns altres però seran polítics.

Escolto aquest “no” alhora que proliferen plataformes, associacions i moviments que busquen la independència del nostre estimat país. Tanmateix tot aquest terreny està encara esmicolat. La meva argumentació sempre és la mateixa. El que hagi de ser aquest país s’ha de decidir on rau el màxim exponent de la sobirania popular, el Parlament de Catalunya. I allà seuran els diputats i diputades que haurem escollit lliurament. I prèviament s’hauran presentat sota unes sigles, velles o noves, i en el moment que es posin a les llistes passaran a formar part de la classe política.

Hem doncs de transformar el discurs i aconseguir recuperar la confiança en la política. Uns hauran de canviar el ser discurs o, millor, el seu comportament, altres s’hauran d’incorporar a la política.

Analitzem els fets de manera molt breu. Ho tinc molt fàcil, citaré unes línies del que escrivia Salvador Cardús arran del Debat de la Nació (la d’ells): Els diputats del PSC han votat contra allò que el mateix partit havia defensat a Catalunya. Els de CiU, que no escarmenten, s’han empassat el menyspreu de la manca de paraula del PSOE després d’haver negociat llargament una resolució sobre el mercat de treball. I l’habilitat parlamentària dels independentistes d’ERC ha aconseguit que el PP els fes guanyar una resolució per a un pacte d’Estat per a l’ocupació que, si mai es fa, segur que interferirà competències de l’Estatut. Això és Carnaval! La política espanyola s’ha quedat sense estratègia i tot és tacticisme sense direcció. No hi ha paraules per descriure el desconcert. I la pregunta és: per què els diputats catalans, sense excepció, aguanten impassibles la mascarada? Però, sobretot, per què l’aguanten els partits dits catalanistes? Perquè formen part de la comparsa, potser?

Ho comparteixo i em sap greu. Què han de pensar els ciutadans d’aquest comportament? Per què s’omplen la boca de discursos i després traeixen els ciutadans amb el més pur tacticisme? Els nostres polítics no poden seguir més temps fent de “captaires d’engrunes”. Clar que encara és pitjor que alguns diputats que han triat els catalans posin per davant el suport al president espanyol i votin contra el que saben que demana i necessita Catalunya. Aquests darrers són traïdors a la pàtria? De cap manera, Catalunya no és la seva pàtria. Però com és que els que es diuen nacionalistes els ajuden, aquí o allà per enfonsar encara més el nostre país?

Mentre això passa som molts els que ens apleguem com si fos un moviment de salvació nacional i ens mobilitzem per la independència, però sense aconseguir encara fer el gruix necessari. Amb tot intentem fer veure al món polític que cal que es defineixin: volen el passaport català o volen seguir amb l’espanyol. Clar i català. Acabava Cardús: Els partits catalans aviat ens hauran de dir amb qui estan, perquè d’independentista no se’n pot ser només una mica, o a estones, o per a d’aquí cent anys.

Com deia, també a l’AVUI, l’expresident del Parlament, Heribert Barrera: L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció.

Alguns dels polítics nacionals creuen que tenen encara molt de temps per dir què volen de debò. No és cert, en tenen molt poc. Si no ho fan aviat, faran tard.

Alguns d’ells menystenen el moviments que apareixen al mapa polític català. Menystenen a Joan Carretero, menystenen a Santiago Espot i miren, de forma gairebé condescendent, flor d’un dia, a Sobirania i Justícia.

Tinc la certesa que en poc temps, sempre si els partits nacionals no reaccionen a temps, el nombre de partits polítics amb possibilitat d’obtenir diputats al Parlament de Catalunya augmentarà.

Jo crec que donat aquest cas, un tàndem Carretero – Espot, com aquest darrer ha postulat, tindria poques possibilitats de condicionar la política catalana, però la necessària incorporació de persones significades provinents d’altres sectors de l’espectre social de Catalunya, faria canviar la situació de forma radical.

Jordi Pujol declarava arran de la presentació de Sobirania i Justícia que creu que davant de l’oblit cap a Catalunya hi ha dues alternatives. La primera és una reacció contundent, però continguda de reivindicació de la dignitat de Catalunya i dels seus actius, que és per la qual ell pren partit. La segona, és plantejar la independència. Segons l’expresident, “el que no podem fer és fer veure que aquí no ha passat res”, ja que creu que en el procés de creació de l’Estatut català, el projecte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol “s’ha esquinçat”.

L’opció que pren Jordi Pujol la respecto, però ja no té cap viabilitat, la reivindicació més continguda ens portarà a la desaparició com a nació i a la ruïna econòmica. Això si, ens hi podem resignar. Això no obstant, som cada vegada més els que militem al costat de Jordi Pujol que diem: No, això ja s’ha acabat. La mostra la tenim a Sobirania i Justícia amb bastants adherits d’aquest entorn polític. La pregunta que formulo a Sobirania i Justícia, la que molts es fan: Fins on arribarà Sobirania i Justícia? Serà la pota que li manca a l’independentisme polític per entrar amb força al Parlament si els partits nacionals no agafen el testimoni o encara els hi donarà més crèdit? Si no són ells hauran de ser uns altres, però cal sumar per tenir un independentisme que abasti tots els àmbits socioeconòmics de Catalunya.

Agustí Bassols, parlant de Sobirania i Justícia, deia que per convèncer els dos milions de persones que encara no són independentistes calen moltes plataformes com aquestes. Potser sigui una condició necessària que pugui tranquil·litzar consciències, però no és condició suficient. Simplement cal que hi hagi una proposta electoral clara. La millor pedagogia de l’independentisme és plantejar l’opció política electoralment. Passar de la teoria a la pràctica.

Dissabte passat escrivia Ni un dia més o serà el final de la nació. Em referia clarament a la comunió d’idees que hi ha entre el PSOE (i el PSC) i el PP: objectiu aixafar nacionalment Catalunya. Si teníeu algun dubte llegiu a Tribuna Catalana: González i Aznar voldrien recentralitzar l’Estat. González ja ho va dir fa més de 25 anys i ara sembla que hi ha més possibilitats. Encara és pot creure amb les reivindicacions contingudes? No, només podem creure en la independència.

Per a mi el tema és simple, el crèdit s’ha acabat. O els partits nacionals paguen o canviem la nostra opció. Jo ara no vull unes eleccions per decidir el model econòmic i social de Catalunya, ara no toca. Això ja ho decideixen a Madrid per nosaltres. Fan el que volen, aquí es remuga una mica, però s’acata la sentència.

Alguns ja hem decidit que farem. Farem tot el que estigui a les nostres mans per no morir-nos amb el passaport espanyol i per això lluitarem per tal de tenir un Parlament capaç de declarar unilateralment la independència de Catalunya.

Uns amics i independentistes de pro (la Núria i en Pere) m’han demanat que fes un article informatiu per difondre una proposta cultural que es farà enguany a Luxemburg, i és clar qui té un no pels amics.

Doncs bé, us faré cinc cèntims d’aquesta expedició catalana cap al país de Sigfrid I i terra de relleu ondulat que es troba situada entre Bèlgica, Alemanya i França.

Aquest cop no seran ni castellers ni mostres gastronòmiques el que ens representarà a Europa, sinó que serà la nostra  sardana i per ser concret el 22è Aplec de la Sardana a Luxemburg. Les dates, els dies 1 i 2 d’agost i tota la informació addicional la podreu trobar a l’adreça : http://www.adifolk.cat/interior_aplec.php?accio=any&id=54.   o als telèfons 680 76 99 37 – 972 50 42 37.

 L’agenda serà la següent:

DIA: 30 Sortida del punt d’origen amb direcció Luxemburg fent parada per esmorzar i dinar en ruta. Al vespre, arribada a l’Hotel Hilton Luxemburg  per tal de deixar les maletes i acomodar-se a les habitacions. Lliure per sopar. L’Hotel Hilton Luxemburg, està situat a deu minuts en bus del centre de la capital i al bell mig d’un parc.

DIA: 31  Després d’esmorzar farem un  recorregut per la ciutat de Luxemburg. Passarem pel Boulevard Royal i farem una visita a tot el casc antic on veurem: la Plaça de la Constitució; La catedral de Notre Dame ; el Palau Grand-Ducal, residència oficial dels Ducs de Luxemburg i construït el segle XVI; i, la Plaça d’Armes on se situa l’Ajuntament de Luxemburg. Seguidament, anirem al Cemetiri Americà situat al petit poble de Hann; on hi ha les restes del General Patton i dels soldats que lluitaren a la Batalla de les Ardenes. Després de dinar, a les 14 hores, marxarem per anar a visitar el Castell de Vianden que data del segle XI i considerat una de les edificacions i residències feudals més boniques d’Europa.

DIA: 1  Sortida després d’esmorzar per anar a l’Aplec.

DIA: 2  Sortida després d’esmorzar per anar a l’Aplec.

DIA: 3 Sortida després d’esmorzar en direcció al punt de tornada.

 Bé, que ningú pensi que avui no he volgut exprimir-me els cargols per fer un article provocador o reflexiu com els que acostumo a fer, al contrari crec que donar suport i difondre empreses culturals com aquesta també pot formar part de la feina del Bloc Gran del Sobiranisme, o no ho veieu igual?

Ens veiem a Luxemburg.