Recordo de petit veure el president Pujol en el blanc i negre d’una televisió de fusta que hi havia al mig d’una llibreria farcida de llibres oblidats del menjador de casa. No podia entendre per què el meu pare ordenava vigorosament silenci als presents quan volia prestar atenció a les paraules d’aquell polític rabassut de tics intermitents als ulls. Realment aquella persona d’aparença intel·ligent, mig calb i d’alçada per sota de la mitja capturava l’interès de tothom per insignificant que fos el missatge que adreçava al país, era com si d’un extraordinari prestidigitador es tractés.

Amb el pas del temps aquest home de seny va caure en la decadència, pràcticament al final dels seus últims anys de mandat però això de cap manera pot minimitzar el seu record com l’últim gran líder d’aquest país.

Records d’aire melancòlic que em refermen en el convenciment de que aquest país està orfe de polítics que facin trempar al personal i que siguin capaços de seduir el poble de forma clara.

Si ens posem a barrinar i deixem els nostres colors a un costat, dibuixarem regueres d’escepticisme creixent. De fet, per sortir de dubtes només cal que agafem el mostrari actual i ens gratem la barbeta a veure què hi trobem. podríem estar-hi hores, fins que el sol es colgués darrera de les capçades dels arbres o fins que la decepció ens saludés amb la rialla burleta del més gran dels bufons.

Noms com Mas, Montilla, Carod, Puigcercós, Carretero, Saura, Camacho… però cap d’aquest noms no ens produeix un esbufec de franca emoció ni ens embarga cap sensació de pessigolles al melic. Aquesta fredor d’indiferència pot permetre etiquetar de forma inequívoca i sense ànim d’ofendre aquests suposats caps polítics com a líders de palla.

Si això és tot el que tenim al país haurem de ser pacients, mantenir les cames garratibades i arrufar el nas com a gest de resignació a l’espera que surti un líder de veritat. Sí, un d’aquests que ara s’estan forjant, que de segur ens sorprendrà amb unes qualitats molt superiors a les que avui s´oferten en el llastimós mercat del parlament català.

El temps farà que ens desempalleguem de la feixuga mediocritat política que ens envolta i quan per fi broti un nou líder ens sentirem embargats amb convicció per una tènue llumeneta d’esperança que guiï la política del país cap un futur de llibertat.

Tindrem la independència, senzillament, quan la majoria manifesti la seva voluntat de tenir-la. Democràcia i prou. No ens fan falta arguments històrics. Sabem que no tothom combrega amb la idea de fer dels greuges històrics (més que greuges en plural, potser és un únic greuge de prop de mig mil·lenni) el motiu per ser compensats amb un estat propi. Actualment hem de centrar els nostros esforços a construir un discurs de benestar i de qualitat democràtica. Això sol, història a banda, pot ser suficient per obtenir la majoria social i/o parlamentària.

Llegiu-ne la resta »

La nostra Pàtria (sí Pàtria, i amb majúscula!) ha donat i està donant exemples més que suficients de la seva voluntat de recuperar la seva Llibertat. En aquest post em referiré a dos casos. El primer, un lluitador que ha dedicat gran part dels seus més de noranta anys d’existència a la militància política. El segon, un exemple engrescador, d’una iniciativa que, no tinc cap dubte, pot marcar un camí per acabar amb el cul-de-sac que es troba el país. Vegem-los.

Dissabte passat, vaig assistir a l’Homenatge que el poble de Montesquiu (Osona) féu a en Josep Planxart i Martori. No pas perquè en fos fill, sinó pel seu comportament durant la riuada de l’any 1940, quan sent el Secretari Municipal, va organitzar les tasques d’evacuació que salvaren, de ben segur, la vida de molts dels habitants de l’esmentat poble. Però l’Homenatge, de fet, es convertí en un acte de reconeixement a una vida plena de dedicació a la llibertat del país. I de fet, va ser un testimoniatge d’agraïment a aquella generació de patriotes catalans nascuts entre 1910 i 1920 que van veure com la seva adolescència i joventut els era arrabassada. I, a molts d’ells, la vida. A les trinxeres, travessant l’Ebre -ara fa 71 anys-, a Pàndols o al front del Segre. Els més joves, amb 16 o 17 anys un dia sortiren de casa i mai més se’n sabé res d’ells. Desapareguts en combat. Molts d’aquests joves, dels que sobrevisqueren, òbviament, un cop van poder tornar a la vida civil, van haver de suportar l’assetjament dels feixistes locals i de les autoritats franquistes. Però Planxart i d’altres, optaren per continuar la lluita. Una lluita que els portà a la presó, la tortura i també a alguns d’ells a la mort. La terrible nit franquista va forjar el caràcter d’aquesta gent i de fet els diferencià clarament de la generació posterior, aquella que se socialitzà dins l’estat franquista i arribà a la joventut en la dècada de finals de cinquanta i els seixanta i que seria la que protagonitzaria la transició política. Una generació -amb totes les excepcions que calguin, que són bastants- clarament integrada en el sistema franquista. i que ha estat la que finalment s’ha posat totes les medalles. Una generació que ha ignorat els seus pares o germans grans. Els ha menyspreat i marginat. Per això, participar en un homenatge com el de l’altre dia, és una forma de reconeixement i de respecte, no només a l’individu en qüestió, sino a tota una “generació perduda”, que si no hagués estat engolida estic segur que hauria donat al país una enorme força intel.lectual i material. No debades havia esta la generació socialitzada pels valors del catalanisme renovador i modernitzador del primer terç del segle XX.

Però la prova més fefaent que la seva tasca no ha estat inútil, la tenim en els múltiples exemples que els independentistes d’avui en dia oferim de continuació i eixamplament del compromís per assolir definitivament la nostra Llibertat. I un d’aquests exemples el tenim en la Consulta Popular sobre la Independència de Catalunya que s’està organitzant a Arenys de Munt (Maresme) i que tindrà lloc el proper 13 de setembre. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’un esdeveniment de gran rellevància. Fer possible, ni que sigui a nivell local, la gran mancança democràtica que patim: la de decidir directament, sense subterfugis, sobre la independència de Catalunya. Perquè és d’una evidència palmària que l’Estat espanyol, sota les seves diferents formes, porta tres-cents anys negant-nos aquest dret elemental. Segons sembla, els espanyols ja han començat a posar-se nerviosos. Per evitar qualsevol recurs legal, no és l’Ajuntament qui convoca la consulta, sinó una comissió popular formada sota la iniciativa del Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació (MAPA), una comissió formada per persones de diferents militàncies polítiques i per independents. Igualment, s’ha obviat parlar de “referendum” o “plebiscit” per les mateixes raons legals.

Des d’aquests post crido a tots els independentistes a fer difusió d’aquesta iniciativa i sobretot a estar amatents de les estratègies que els espanyols intentaran portar a terme per impedir-ho. Tant les legals, com les de sotamà. Algunes ja s’han fet evidents: la fantasmagòrica Falange ja ha tret el morro, en un intent d’aterrir. D’altres no seria descartable que, atesos altres precedents, es donessin -si no és que ja es donen ara: amenaces, rumors malintencionats, notícies falses, etc. El millor per fer-los front serà fer-ho públic així que tinguin lloc. I el pitjor, amagar-les, no difondre-les. Cal plantar cara al terrorisme espanyol, i fer-ho sense complexos.

Una de les coses que de seguida t’adónes quan vius fora de Catalunya és que no existeixes.

Lluny de casa, en un altre país els catalans no existim, som només espanyols i punt. Per qualsevol paper o document que necessitis has de mostrar el teu carnet de ciutadà espanyol.  Per a comprar un bitllet d’avió, per a llogar una casa o un cotxe, per a obrir un compte al banc…etc per tot arreu has d’anar dient que ets espanyol.

Però també per a la immensa majoria de la gent quan et pregunten d’on ets, jo moltes vegades contesto de Barcelona per ser una ciutat ben coneguda internacionalment, molts responen, Ah español!. No us podeu imaginar la ràbia que fa i el cansat que és sempre respondre: No, sóc català i els catalans no som espanyols. Molts en aquests casos reaccionen amb un somriure de condescendència que no saps si és que s’està rient de tu per ser-ho o se’n fot del que encara hagi algú en ple segle XXI que vagi reivindicant aquestes coses que ells consideren del passat. A la feina, a l’escola dels fills, al barri, per tot arreu, has d’estar constantment reivindicant la teva identitat.

Llegiu-ne la resta »

Benvolgut lector, benamada lectriu, en els precisos moments en els quals et disposes a llegir les línies que segueixen, aquest servidor teu estarà organitzant les maletes que l’han d’ajudar a sobreviure l’estiu. Per primer cop en molts anys -en són tants que ja ni recordo la darrera ocasió- em disposo a encarar un repte de gairebé un mes. Tot l’agost –i escaig- el passaré escarxofat a Mallorca. Això sí: allí on vaig jo, allí va el meu ordinador. És una part indestriable de la meva persona. La melsa, el fetge, dos rinyons, dos pulmons, dues orelles, etc etc alguna lleganya, el meu ordinador i jo. Tots cap a Mallorca.

Cada cop que agafo rumb cap a Sa Roqueta ho faig amb les millors de les voluntats. Encara que tot tingui un cert vernís de santa mandra, sempre hi vaig amb ganes d’aprendre-hi alguna cosa nova. N’hi ha que les explico i n’hi ha que me les callo per sempre més. Mallorca és un país molt desconegut pels catalans del Principat. A Catalunya tendim a parir tals macedònies amb la qüestió nacional que després es fa encara més difícil comprendre realitats semblants i properes. València o Mallorca –les Balears en general, vaja- són a ulls principatins un paradís desconegut, que tothom amaneix com millor li sembla. Tant hi fa si la realitat és tota una altra.

La primera cosa que s’ha de fer per entendre aquests dos països és anar a cercar a l’òrbita del PP. Clar, dient coses d’aquest calibre al sobiranisme lletraferit l’únic que fas és encendre-li la vena i provocar-li molt de suor freda. És per això que hi ha coses que les confesso i d’altres que les callo com un mort. Per no esguerrar un cornet estival o cap granissat de cap ment quatribarrada de bona fe.

L’any passat vaig publicar uns quants flaixos vacacionals al meu blog. L’estada va ser menor, però va donar per bastant. La sèrie va començar aquí. Després de cada post, vaig incloure una lliçó magistral del “Curs d’estiu apanyat pel bon català”. Això fou una iniciativa que tenia per objectiu ajudar a no fer el ridícul als catalans que desplacen llur carcanada cap a Mallorca. Hi ha una infinitat de coses que només ens l’ensenya l’escola de la vida, quan ja no hi som a temps. I no poder tenir una bona relació amb els mallorquins –i mallorquines- em sembla un dels errors històrics més difícils de perdonar.

Encara no tinc clar per on és que enfilaré enguany. M’han demanat –sobre tot des de Mallorca- què és el que penso escriure. I he de confessar que no ho sé pas. Les idees brollen així que fas camí. Depèn amb el que em topi –sigui roca viva o fòssil humà- crec que la inspiració em portarà cap a un viarany o altre.

L’únic que constato és que allí el sol no llueix igual que per Catalunya. La llum mallorquina, per exemple, està magistralment retratada per en Mateu Llobera. És el darrer geni de l’escola pollencina. És viu, però roman anònim. També brilla espectacularment la gastronomia arreu de l’illa. O l’arquitectura. Quan vaig començar a voltar per Mallorca havia en dansa el Pla Almirall, que tenia per fita recuperar els centres degradats, en pobles i ciutats. Una obra colossal feta a base de brunyir els racons, que van deixar una illa sumida en el seu esplendor. O el conreu de la vinya i el vi ha deixat paisatges amb segell propi, com pot esser la zona de Binissalem. Rere les tàpies apunten els ceps emparrats i les flaires empelten amb els mateixos perfums que deambulen  pel Penedès.

Pel que fa a la Mallorca política podem trobar postals molt semblants a les principatines. La reedició del pacte de progrés ha estat ha estat una bona sotragada. El 2007 suposà la seva aplicació al Govern de les Illes Balears, al Consell de Mallorca, (al Consell de Menorca, al Consell Insular de Formentera) i a l’ajuntament de Palma. El PP va quedar escombrat després de ser la força majoritària a les urnes. Tot gràcies a una revenja també molt de factura mallorquina perpetrada per Sa Princeseta. Na Ma. Antònia Munar va contestar amb mà de ferro tot el joc brut que li va dispensar el PP en campanya, amb la finalitat de mirar d’esgarrapar l’escó que els mancava per poder gaudir de la majoria absoluta. La resposta ha estat atroç. De moment.

Ara, el que em cal és fer correctament les maletes. Sempre hi ha algun element, molt necessari, que acabava restant incomprensiblement a casa. El carregador del mòbil és un clàssic en el meu cas. De moment, però, deixa’m desitjar-te el millor en aquest estiu si no has fet vacances. Estic convençut que el millor encara ha d’arribar.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Ser ateu és una putada en determinades coses. Per exemple, no tens una segona vida on poder fer el que no has pogut fer en una primera vida. Com ateu saps que, de vida, només n’hi ha una i, o fas en ella tot el que has de fer, o no ho faràs mai. Al final només hi ha la foscor eterna. Un ateu no pot ser conformista, mentre que un creient té la tranquil·litat d’esperit de tenir l’eternitat per a fer el que desitja en el fons, i que per la raó que sigui interpreta que no podrà fer o aconseguir en aquesta vida.

Un conegut meu, un reconegut polític del país (malpensats, no és pas el Tena), un dia em va dir que és clar, que els de la seva generació que volen la independència, els que tenen més de 50 anys, comencen a veure que tenen una edat, i que o aconsegueixen la independència ja, o no ho veuran. I possiblement la persona que m’ho va dir és, a més a més, religiosa. Però davant del dubte, millor veure-ho en la primera vida.

Això fa que aquesta generació comenci a sortir de l’armari de forma pública. Tipus Agustí Bassols. Gent que mai ha estat per vel·leïtats eixelebrades (que diuen els unionistes), que va recolzar l’autonomia en el trànsit de la dictadura a la democràcia. O que volent la independència com a sentit íntim, ja els estava bé això de la democràcia. Però que ara han vist que la democràcia espanyola, imperfecta i perfectament perfectible, potser soluciona els problemes dels espanyols, però no pas els dels catalans. La democràcia espanyola és profundament injusta pels catalans, com hem vist aquesta setmana amb el finançament. No ja és que ens diguin, mentint des del populisme barat premeditat i conscient, que un català val per 2 madrilenys. El que callen com putes els espanyols (i els bascos i navarresos, i el Tripartit) és que un basc val per 2 catalans. Uns 5.000 euros d’inversió pública per basc i any, uns 2.500 euros d’inversió pública per català i any, publicava aquesta setmana el diari Avui.

No cal dir que el fet que aquesta generació de més de 50 anys es faci explícitament i públicament independentista és de gran importància. Mostra que no és una cosa de joves eixelebrats carregats d’hormones i amb necessitats d’autoafirmació. Amb més de 50 anys ja estàs més que autoafirmat, les hormones van a menys, segurament has criat uns fills, potser has fundat una empresa o ets un directiu, formes part d’alguna associació professional, social o cultural, ets respectat pel teu entorn social i ja no estàs per històries. Un dia arribes a la conclusió que el desig d’independència o es comença a complir ja, o no el veuràs. I si no ho pots veure, no serveix de res. No volen renunciar-hi. N’han vist de tots colors a la política. Han vist l’evolució del país. Els seus pares patiren la guerra, i ells les conseqüències familiars associades. Han viscut 2 processos migratoris massius i els canvis profunds associats. La política del peix al cove. Govern de Ciu o del Tripartit. El que porten fent els sociates. Què està passant a nivell econòmic, educatiu i de serveis públics. Què ha passat amb les empreses del país. Etc.

Així que només podem donar-los la benvinguda. Tanmateix, a aquesta generació els demano dues coses. Que explicitin la seva condició d’independentista de forma pública i notòria, des de la tranquil·litat de la normalitat dins del seu àmbit professional, social o polític, i no tant des del friquisme dels que estem tot el dia pendents de la política (que no ens enganyem, som 4 i el gat). I sobretot que facin de mecenes, perquè al final tot és un problema de pasta. El voluntarisme està molt bé, però al final cal professionals que puguin dedicar tota la seva intel·ligència, totes les seves energies i tot el seu temps a aconseguir la independència de Catalunya. Si a més surt en aquesta generació algun nou líder públic, polític, empresarial o social des de les conviccions públiques independentistes, endavant les atxes.

Mònica Terribas entrevistava dimarts al president Montilla. Mònica Terribas no el va tractar amb la duresa que empra amb altres polítics. Incisiva, li demanava una cosa i quan Montilla feia el seu discurs partidista, Mònica Terribas no hi insistia com tenia per costum fer en els seus bons moments. Clar que ara s’ha tornat molt dòcil amb els que manen. Un moment de l’entrevista per recordar i que ha generat comentaris és quan Mònica Terribas li diu a Montilla que les xifres que va marcar la Cambra les marcava per al primer any i no per al quart. Montilla es rebota suaument i li diu que no, ni que en absolut les marcava per al primer any, que les marcava per al final del període, i, genial, Montilla, li diu a més: repassi les declaracions de la Cambra.

Imagino que Montilla, conscientment, no va contestar del tot bé a la pregunta. El desacord entre el que van dir les cambres i el que es va acordar està en què el punt de referència serà el 2012 i no el 2011. Un incompliment si, però no van les coses per on molts les volen portar. Fixeu-vos que Montilla no parla d’anys, parla de final del període.

La referència del que van dir les cambres el 23 de desembre de 2008 és: Les 13 cambres de comerç catalanes han expressat conjuntament aquest dilluns la necessitat urgent d’assolir un nou model autonòmic per Catalunya. En aquest sentit, i a poc més d’una setmana perquè acabi l’any, el president de la Cambra de Comerç de Catalunya, Miquel Valls, ha recriminat a l’estat espanyol que encara no s’ha arribat a un acord de finançament i ha dit que ‘ha arribat el moment d’exigir el compliment de l’Estatut’.

‘No acceptarem més dilacions ni més ambigüitats’, ha dit Valls amb contundència, i ha afirmat que les cambres només valoraran positivament un acord si el guany per Catalunya ’se situa al voltant dels 3.800 milions d’euros’ amb efectes des de l’1 de gener.

Eren unes bones declaracions les de Miquel Valls, que per cert recollien moltes altres fonts (per exemple: 1 i 2). Unes declaracions probablement objectives i moderades segons els seus criteris i bastant coincidents amb el sentiment i les necessitats del país. La prudència d’aquesta gent va fer que al moment matisessin les declaracions, no sigui que molestessin als seus caps fàctics. Podeu llegir Valls va afirmar que les cambres només valoraran positivament un acord si el guany per Catalunya “se situa al voltant dels 3.800 milions d’euros”, però donat el context de crisi, va explicar que acceptarien obtenir-ho “gradualment al llarg de tres anys”, de 2009 a 2011 (o també aquí). Efectivament Valls i imagino que les persones en nom de les que parlava estaven d’acord amb el que el primer any es rebés la meitat dels teòrics 3.800 milions d’euros.

Això és gairebé coherent amb les declaracions fetes per Valls el proppassat 12 de juliol un cop s’apuntaven les línies definitives del nou finançament. Podeu llegir: Valls va qualificar d’”acceptables” els càlculs que ara mateix permeten afirmar que Catalunya ingressarà entre 3.400 i 3.600 milions d’euros addicionals el quart any d’aplicació del nou model de finançament, i que coincideixen de fet amb la part baixa de la forquilla que la Cambra va defensar l’any passat. I jo dic, la diferència fonamental: el quart any!

Montilla pot manipular suaument, jugar amb el que no diu (com el tema del quart any). però és un polític hàbil i difícilment l’enxampareu. No li doneu més voltes.

En clau espanyola Montilla ha guanyat la partida. Quan escric això encara no he pogut fer cap valoració del debat sobre el finançament que hi ha hagut al Parlament. Però tant és, res no passarà, cap conseqüència, l’objectiu és fer un espectacle per tal que l’opinió pública es decanti més cap a una banda o cap a l’altra preparant les eleccions. L’oposició en el seu paper i els partits del Govern el seu. Tot intranscendent per al futur de Catalunya. És un debat a misses dites. S’havia d’haver fet abans.

La gran síntesi és: Artur Mas ha ofert suport a l’acord sempre que el Parlament reconegui que s’incompleix l’Estatut. Mentrestant, José Montilla ha reiterat que es respecta l’Estatut i ha retret a CiU que es quedi al marge del nou model.

Per la seva banda, Puigcercós ha afirmat que a Esquerra “som partidaris de la política del mentrestant. Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d’un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats… mentrestant ERC defugirà el sí crític i acomodatici o del no sectari o tacticista. Mentrestant hem aconseguit un bon acord” Una bona intervenció que em permet fer un vers. Mentrestant… anar cobrant, mentrestant el país no va endavant, mentrestant ens van espoliant.

El gran problema és que cada dia ens importa menys les discussions que tinguin. Montilla, visió PSOE ha tret el millor acord que podia i en això ho ha fet bé. Montilla no té raó quan diu que l’Estatut s’acompleix. Mas té raó pel que fa a l’Estatut, però per a què s’ha de sumar a l’acord de finançament? Què hi guanya CiU o que hi guanya Catalunya? La realitat és que no importa el que faci CiU, això està ja fet. Si l’oposició pot ajudar al país bé està, però a què ajudaria que Mas donés suport a l’acord? L’únic que podia fer Mas i ho haguéssim agraït era dir: Senyories, això s’ha acabat, així no anem enlloc, dins d’Espanya no aixecarem cap, l’únic camí és la independència.

El suport de CiU al finançament potser li evitaria un problema al Cercle d’Economia que es debat sobre el seu posicionament en relació al nou acord de finançament perquè està descontenta amb com s’ha gestionat la negociació, però vol evitar avalar els uns o els altres. Res més.

He volgut fer aquests comentaris perquè la memòria és curta i de seguida es generen llegendes urbanes sobre el que ha fet cadascú i també per insistir en la situació del país en què vivim.

Les cambres de comerç, les patronals, difícilment es desmarcaran de qui consideren que té les de guanyar (o les perdre menys), fan com La Vanguardia. Al 2008 amb els seus càlculs que més o menys tothom va lloar, van posar una mica nerviós al PSC, però hi havia la clàusula de salvaguarda, la crisi econòmica i per tant ens conformaríem amb engrunes. Què hi voleu fer, estan a l’ombra del poder.

El que cal doncs plantejar seriosament és a quin joc juguem.

La realitat sense maquillatge és que no hi ha via estatutària, no hi ha model de finançament que valgui, no hi ha res que negociar altra cosa que la independència. La solidaritat interterritorial es dóna en el si de la Unió Europea i ja n’hi ha prou. L’única solidaritat interterritorial acceptable a l’Estat espanyol és la que practiquen el País Basc i Navarra. No els va prou bé?, doncs deixeu-vos d’històries, altra cosa és covardia.

El nostre problema no és si són Llebrers o podencs. El problema és com derrotar a l’unionisme, com sortir d’una vegada d’aquesta trampa en la que estem ficats per rucs. El nostre enemic no són els espanyols d’Espanya. El nostre enemic és la actitud dels catalans. Bona mostra la tenim en els “digníssims” representants de la societat catalana encarnats en La Vanguardia o en les cambres de comerç, sindicats i patronals, entre altres, fins i tot Òmnium Cultural que és incapaç massa sovint d’adoptar una clara posició independentista, massa nedar i guardar la roba a l’ombra del poder. El nacionalisme ha de ser clar i descarat, respectuós, si, amb totes les opinions i formes, però amb un independentisme pràctic i irrenunciable en paraules i actituds. No vull més discursos patriòtics dels que després neguen la nació amb les seves accions quotidianes.

L’única actitud vàlida és dir: mireu, així no tindrem mai la nostra capacitat de decidir en els nostres afers, per tant a partir d’ara el meu objectiu polític és la independència i totes les meves accions van adreçades a acomplir l’objectiu.

Estic cansat de les actituds dels polítics, ara m’interessen els que són descarats i surten a defensar el país, com Joan Laporta o Xavier Sala i Martín, per citar dos persones significades de la societat civil que recentment s’han manifestat clarament.

M’interessa com l’independentisme és assumit per la societat civil. M’interessa veure com els referents ciutadans és manifesten. Malauradament la credibilitat dels polítics està malmesa. Potser pagaran justos per pecadors. Fa anys els president Pujol reivindicava la classe política, venia a dir que no tots estan en el mateix sac. Deia que els polítics són necessaris i els reivindicava. I és cert, en qualsevol conjunt suficientment nombrós d’humans les lleis estadístiques ens expliquen que hi ha de tot i en la mateixa proporció. Per tant, la proporció gent sincera a la política deu ser igual o molt similar a la que hi ha a la resta de la societat d’on surt, però el problema és la percepció ciutadana. Qualsevol valoració ens diria que inspira poca confiança. Ja dic que en molts caos immerescuda.

Fixeu-vos en l’exemple que he posat al començar. Montilla acusat de mentider en molts fòrums. Doncs no, el que diu és cert, tot i que subtilment dissimulat, però la percepció és que menteix. No és creïble. Culpa d’ell? Si i no, és un problema col·lectiu de la classe política.

Amics, cal dignificar la política i el polítics, finalment qualsevol governant vingui d’on vingui, serà polític, perquè el que governa és polític, i necessitem nous governants.

Ens cal gent capaç de generar il·lusió, uns vindran de la classe política, altres no hauran exercit mai, ens cal arrencar, extreure de la societat civil, persones capacitades, creïbles, coherents, descarades, sense por a dir el que cal al país, capaces de construir el discurs, un relat per al país.

Aquestes persones hi són, algunes ja han aixecat la veu, s’estan fent sentir, poc encara perquè l’altaveu mediàtic està controlat pels conservadors, és diguin d’esquerres, de centre o de dretes, els que no volen que res canviï. Per això ens cal que aquells que tenen accés a la societat, facilitat de connectar a través dels mitjans s’aliïn amb els que no tenen aquesta possibilitat perquè són sistemàticament silenciats o ignorats.

Ho deia abans, la batalla no és amb Espanya, la batalla és a casa nostra. Hem de fer que despertin els que estan adormits i apartar als botiflers que ocupen els llocs socialment preeminents.

Hem de sumar tots els conformistes que n’estan farts, hem de sumar els silenciats, hem de sumar els adormits, tots en el mateix projecte: independència. Si sumem, guanyem!

“Curiós moble l’armari, no saps mai que hi pots trobar en el seu interior”

Un amic meu ebenista em va explicar que els armaris ja no són el que eren, siguin de roure, de pi, de cirerer, de fusta senzilla, grans, petits, estrets o amples, raconers, amb vidres o sense, quan obres les seves portes el seu contingut ha canviat sensiblement.

Resulta que és sabut per tothom que durant molt de temps els armaris estaven atapeïts de persones de tendència homosexual que vivien entaforades entre jerseis, pantalons, samarretes, camises i la faixa de l’àvia. Per sort després d’uns “eterns instants d’indecisió” per fi havien pogut superar els feixucs serjants que mantenien tancades les portes i sortir a respirar a l’exterior com la resta de mortals. Una vegada es va superar l’alliberació sexual de les persones aquests mobles tan soferts no van quedar orfes d’hostes, senzillament van canviar d’habitants.

Vaig voler fer una prova empírica fent una ullada a l’armari de casa per poder afirmar inequívocament que aquests útils mobles de fusta encara continuaven plens de gom a gom d’estranys inquilins.

A l’obrir una de les portes de l’armari de l’habitació vaig fer un bot amb gran estrèpit cap endarrere. Efectivament estava nodrit de gent emmotllada a les parets tot compartint el petit espai de forma incòmode i enganxosa. Era ben bé tal com m’havia dit el meu amic ebenista.

Em vaig fixar amb atenció en aquells personatges que em somreien semblant ganyotes humanes entre una secció de roba apilonada, se’m van obrir uns ulls com taronges perquè de cop ja sabia qui eren. S’autoanomenaven “indecagamendurristes”. Eren ultraconservadors d’aquests que tanquen els ulls mentre premen els llavis i xiuxiuejant de forma imperceptible com l’aire et confessen a l’orella: “jo sóc independentista però sobretot no ho diguis, no fos cas que algú se n’assabentés”. Sempre m’havia preguntat on eren, perquè mai se’ls veia a les manifestacions ni en les associacions de caire independentista, sabia del cert que existien bo i que mai n’havia vist cap i ves per on els havia trobat!

Vaig tancar la porta de la dreta i vaig obrir la de l’esquerra per seguir satisfent la meva voraç curiositat.

L’expressió de sorpresa del meu rostre va augmentar considerablement, l’altre part de l’armari estava atapeïda de gent, de figures embolcallades amb roba de colors. Em vaig fixar que un home premia el cap contra l’estòmac del veí, mentre un altre que no sabia com gratar-se l’esquena ho intentava fent servir el peu dret en intents no gaire afortunats, per cert. Però una cosa vaig tenir clara, aquests no eren com els primers hostes que havia descobert. Després d’esbotzar un somriure tranquil·litzador, els hi vaig demanar disculpes per la indiscreció i vaig tancar la porta d’una revolada. Eren els “independenyolistes”. Catalans d’origen espanyol que havien arribat a la conclusió que la millor manera de mirar pels seus interessos era recolzar un estat propi per la terra on vivien però que els hi feia vergonya dir-ho en públic.

Em vaig sentir alleujat, havia estat com trobar llum en un lloc ombrívol. Bo i que era un concepte ben irònic vaig entendre que quan totes aquestes persones, que per falsa prudència no volien mostrar la seva tendència independentista, decidissin sortir de l’armari, el futur seria nostre.

Amb la calor que fa, i quines ganes té la gent de discutir-se i de debatre sobre l’acord de finançament. N’hi ha que han sortit al carrer a celebrar-ho com si ens hagués tocat la loteria col·lectivament. No n’hi ha pas per a tant. Sí que s’ha posat un pedacet i que és millor això que no pas altres opcions que hi havia damunt la taula, i que les coses pintaven força magres i hi havia poc marge de maniobra i calia treure-s’ho de sobre i tal i tal, però potser se n’ha fet un gra massa.

Llegiu-ne la resta »

Tot just torno de l’acte de l’Hospitalet, i més concretament, del sopar posterior i me n’adono que encara no he escrit el post dels dimecres. De manera que ja em teniu aquí, a les dues de la matinada, picant com un condemnat aquestes ratlles.

Una circumstància condiciona el meu estat d’ànim. M’assabento de la mort de 4 bombers en l’incendi dels Ports. A Horta, a la Terra Alta, més concretament. Una fatal i trista notícia que s’esdevè en un dels paratges més bells que recordo, Vull enviar un emocionat condol a la seva gent -família i companys.

La tragèdia ha fet anul.lar el debat sobre el finançament al parlament del parc que havia de tenir lloc avui. Bé, tanmateix no puc estar-me de dir-hi la meva.

Després d’haver llegit amb més o menys atenció les 76 pàgines del document -molta palla i poc gra- puc dir que tot plegat és un bluff, una autèntica presa de pèl. Una pura operació de màrketing a la major glòria del tripartit i particularment d’en Montilla, el qual, en la seva magnanimitat ha accedit a donar unes engrunes de fama al seu camàlic, en Puigcercós. I ja veus, al noi de Ripoll, traient pit i fent-se el milhomes a tot arreu.

Quines reflexions podem treure de tot plegat? No entro en la substància de l’acord, entre altres raons perquè no hi ha substància, ni tan sols unes pallaringues. I també perquè les xifres que s’han esbombat a tort i a dret pels mitjans de comunicació no apareixen per enlloc en el document esmentat -i d’aquí la referència al fum.

Allò que em proposo és analitzar el context de la mise en scène de l’acord. Ni que sigui molt esquemàticament, atès l’espai que disposo en aquest bloc. Bàsicament, vull referir-me a tres actors que han tingut un paper clau en la venda de l’enganyifa. Els mitjans de comunicació, la patronal i els sindicats. Poca conya. Són actors importants. Vull referir-me a ells perquè aquest episodi del finançament, penso que ens pot il.lustrar sobre quin seria llur comportament quan arribi el moment de la veritat, és a dir, el Dia VE (Victòria sobre Espanya), és a dir, el de la Declaració de la Independència.

1. Els mitjans de comunicació. Fer-ne una valoració homogènia seria una gran injustícia. Sobretot en mitjans com Vilaweb, que ha penjat uns magnífics vídeos on determinades patums explicaven la seva oposició a l’acord de finançament. Vull destacar especialment, sense desmerèixer en cap cas a la resta, les declaracions de l’Alfons López Tena: cartesianes i contundents. Com pertoca. Tret, doncs, de Vilaweb, la resta de mitjans de comunicació han fet un paper ben galdós. Lluny d’adoptar una actitud de promoció de la reflexió i el debat, s’han convertit, en la major part d’ocasions en autèntics NO-DO,s al servei del poder. Escandalós. Sobretot TV3, amb un debat aigualit, on s’ha silenciat les veus més políticament contundents, i es va optar per economistes amb un perfil polític baix, quan no per autèntics propagadors del Valhalla financer. O l’Avui, perdent bous i esquelles en la seva credibilitat i guanyant graus de submissió política i de llepar culs i vores. Repeteixo el que he dit abans, prenguem-ne nota per quan un Parlament català proclami la independència. La immensa major part del quart poder anirà a sac, sense matisacions. Estem avisats. Els seus interessos empresarials i publicitaris són totalment dependents d’Espanya.

2. La patronal. Poca cosa a dir. Seguidisme i reverències al poder disfressades de pragmatisme. I que han significat una autèntica punyalada trapera al cor de CiU, la qual encara no s’ha recuperat del tot. Fins i tot ha hagut de sortir el Sant Cristo Gros a impartir doctrina i marcar el camí. I això que em diuen que l’home ja comença a repapiejar en determinats moments. La patronal “catalana”, què voleu que us digui… pur franquisme sociològic i, molt sovint, polític. És a dir explícit. Està tan acostumada a bavejar davant de qualsevol ministre que l’amanyagui que no ens pot sobtar el seu sibwanisme. En Montilla i els seus acòlits saben perfectament aquest caràcter covard i submís d’aquestes institucions, foments, cercles, associacions, etc. I en treuen el màxim de profit. Per sort, sembla existir indicis d’una nova generació d’empresaris catalans intel.ligents que tenen clar que, en paraules d’Andreu Mas Colell, “el nostre món és el món”… i no Espanya. La pantomima del mercado nacional, és del segle XIX i d’una part del segle XX. però en cap cas del segle XXI. Espero i desitjo que aquests nous empresaris assumeixin els reptes de la globalització i la independència com a referents. I d’aquesta manera, acabar amb tota la ferum de naftalina franquista de les institucions sacrosantes de la patronal.

3. Els sindicats. Vaja quins altres! A sou al cent per cent -o quasi- del govern de torn, els sindicats espanyols, han respost de forma unànime al toc de xiulet de la Moncloa. “Prietas las filas!“, ha bordat un mindundi amb uniforme. Penso que qualsevol amb dos dits de sabia que besarien la mà que els alimenta. I aquest els he recordat que estan al seu servei.

Com no podia ser d’una altra manera, només el sindicalisme nacional ha estat a l’alçada. I dins d’ell, òbviament, destaco el posicionament de la Intersindical-CSC.

En definitiva, mèdia, patronal i els sindicats “menys” representatius, no han dissimulat ni gens ni mica a favor de qui lluiten quan el que està en joc és el futur del poble català. Així per exemple, ara sabem del cert que l’amenaça del tercer tripartit està més clara que mai. Si poden el faran. Només depèn de nosaltres l’impedir-ho.

Una nota al marge

Com acabo de comentar, la situació no és per il.lusionar-nos. Per això és que cal comptar amb tothom que vol col.laborar, sempre des de la seva perspectiva. I això no ha de generar tensions. I si, ho fa, doncs llavors, com deia l’àvia: “Til.la, molta til.la”. Fins i tot un mitjà tan modest com és aquest bloc transversal, té unes responsabilitats envers els seus milers de lectors, que no podem malmetre. Hem d’estar a l’alçada i formar part més de la solució que del problema. No podem generar frustració i desànim. Llavors sí que hauríem fracassat. He dit.