Aquest serà el meu darrer post escrit des de terres mallorquines. He aprofitat l’estiu per intentar obrir una mica el meu receptari, pensant que resulta molt saludable saber què passa per rodalies per tal d’extreure’n alguna lliçó. Diria encara més: és important que cap de les parts de la nació es quedi pel camí, si volem garantir la nostra supervivència. Per això és vital intentar conèixer, més que anar amb esquemes mentals prefixats.

He preferit, també, parlar de Mallorca perquè darrerament l’actualitat catalana s’arrossega de mala manera. El que pugui dir o no dir el TC ha empès a una bona part de l’independentisme a caçar les mosques a cop de perdigó. S’ha produït el deliri de sempre, tot plegat per la collonada de sempre: la paraula independència. I quan aquesta febre arrenca amb tanta energia el més freqüent és que la cosa acabi en gol a pròpia porta.

Vaig començar a visitar sovint Mallorca des de fa deu anys. Hi tinc interessos estratègics que he de vetllar. Molt abans, però, vaig fer el meu primer viatge a l’illa perquè havia d’assistir al congrés constituent de les Joventuts d’Unió Mallorquina. Això em va permetre visualitzar dues coses: la primera, que Mallorca enganxa molt. La segona fou una sensació agre, en veure el tipus de discurs que es feia anar des d’una formació nacionalista, com és Unió Mallorquina i en particular de les joventuts. Era una retòrica buida de contingut i presidida per un plany o altre. Lamentable a les totes perquè era improductiu per a la causa.

Per acabar-ho d’arreglar, ja fora de programa, es va celebrar una reunió informal amb unes quantes organitzacions juvenils, aprofitant que havien assistit a l’esmentat congrés. L’objectiu era el de donar embranzida a un projecte polític de federació de partits nacionalistes dels PPCC. Allò fou intentar la quadratura del cercle. El nacionalisme d’esquerres és incapaç d’establir cap mena de pont que no sigui de color esquerre. Hi havia el representant del PSM, que pel fet de dur aquelles grenyes es creia autoritzat a repartir estopa a tothom que no fes el jurament hipocràtic de l’esquerranós perfecte. No cal dir que la cosa va quedar en un clamorós no res.

Ara, l’episodi em va servir per poder dibuixar una traça. Els elements que en el seu dia vaig tenir el goig de conèixer, avui –per qüestions purament biològiques- han de ser homes forts de l’aparell en els seus respectius partits. On és que ha dut aquell romancer dedicat a plànyer Mallorca per les cantonades?: a fer de crossa. On és que ha dut aquella incontinència filomarxista, incapaç de no veure més enllà del propi nas: a la quasi desaparició. Avui, tant Unió Mallorquina com el PSM són bastant lluny de convertir-se en un referent polític de pes a casa seva. Veient el tema amb la perspectiva de quinze o vint anys, això vol dir incapacitat manifesta. Rere tanta incontinència verbal, fum fum fum.

És guaitant des de Mallorca que m’escandalitzo llegint el que passa a Catalunya. Hi ha certes pautes que fàcilment es poden reproduir al Principat, perquè hi ha la mateixa miopia i absència de sentit de país. El sobiranisme a casa nostra està excessivament tocat per aquest punt esquerranós, assembleari, dogmàtic, que després de bordar molt i de cremar possibilitats, acaba portant l’opció que diu defensar a un atzucac. Començar el foc creuat amb Òmnium perquè la paraula independència no surt per enlloc és vessar-la a les totes. Hòstia, si vols una mani que hi digui ”independència”, “flatulència” o “collons de verderol”, te la muntes i tira. Però què coi és això d’anar sembrant la discòrdia?

Em sembla del gènere bèstia què, davant una remenada d’ous com la que ens prepara el TC, hi hagi qui només se li acudeixi tirar en contra d’aquesta institució o del seu president. O de qualsevol que vulgui respondre-hi. No entenc el sentit de país que pot conduir a esmenar-los la plana -per culpa de la paraula independència!-, en uns moments com els que se’ns presenten. Aquesta vocació tan epilèptica de funcionar, la subministra molt la cultura assembleària, on tothom es creu amb el dret de fer o desfer, perquè “tots som iguals”. Doncs, no. La realitat desmenteix rotundament aquest supòsit. Ni tots som fotocòpies del veí, ni passa absolutament res desgraciat per mor d’això.

Veient aquests episodis tan lamentables, d’incapacitat declarada d’anar sumant complicitats, temo que Catalunya faci la mateixa fi que Mallorca: mateixos tics, mateixos resultats. Només em consola una cosa: insisteixo a dir què, per sort, aquí hem tingut durant vint-i-tres anys una altra escola. En comptes d’anunciar mals averanys es va dedicar a abonar el terreny, amb l’únic objectiu de sembrar la recuperació nacional. Els fruits d’això els hauríem de començar a recollir aviat.

Ara, ho tindrem ben magre si la creuada per assolir la independència només es lliura des del folklorisme d’esquerres. O des de la mentalitat d’esclau. Tenim a tocar el cas de Mallorca per comprendre com no hem d’obrar. I si malgrat això, assalta algun dubte, aleshores el millor que podem fer és optar pel silenci patriòtic. Ja tenim prous franctiradors fora de les nostres fronteres. Només falta que siguem nosaltres mateixos els que apuntem en el mateix sentit que ho fan ells. És així que es va de pet al desastre.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

Repetirem una mica més que de costum. Potser un dels pocs aspectes positius d’això de l’estatut és que s’ha cremat una etapa necessària més. Encara que l’estatut representés una zero en progrés de l’autogovern autonomista, fins i tot si representa un retrocés, el fet d’haver cremat aquesta etapa ja és prou positiu. Amplis sectors de la societat catalana han vist que la via autonomista no té ja futur. Molts ja ho sabíem, inclosos la gran majoria dels lectors del BGS. Però convindreu amb mi que una bona part de catalans creien que era possible un augment significatiu mitjançant una reforma estatutària. Els humans, com a bons animals que som, aprenem només a base de clatellots. És una llei universal i geològica.

Després de les dues dècades del govern convergent de Jordi Pujol sort que va arribar un líder socialista peculiar com en Maragall. Si no hagués tirat ell endavant la reforma estatutària, encara estaríem parlant de fer-la. I això és una llei universalment catalana. Et trobes a un munt de gent que va repetint durant tota una vida Caldria fer…, S’hauria de fer…, Podríem fer… Però quan dius Molt bé, fem-ho. Qui s’encarrega de fer això i allò? Aleshores tothom mira cap a un altre costat i desapareix. No només en política, també en el món social. Tu pots queixar-te per no tenir un programa en català, o pots posar-te a traduir-lo o, si no en saps, posar-te a aprendre com fer-ho. El contrari és la dialèctica de bar dels típics afeccionats de futbol. Els nostres líders diuen el mateix que si estiguessin a un bar parlant del darrer partit del Barça, cosa que d’altra banda és absolutament inacceptable: o ets líder, o parles de futbol. Però les dues coses alhora, no. Un país no avança fent de marujo.

El món actual és dinàmic. I es basa en el coneixement. Generació, compartició, increment. A una societat moderna s’identifiquen ràpidament els problemes, i ràpidament es miren de solucionar. Mireu l’Obama amb la sanitat. O amb la Guerra de l’Irac. Mireu els alemanys amb el sector automobilístic. En un altre nivell, mireu els xinesos amb la producció energètica. Els propis americans han posat a un premi Nobel per solucionar el tema de l’energia, i li han donat una pasta. Volen solucionar el problema, i per això no hi han posat un xitxarel·lo. Miren de cremar les etapes ràpidament. Saben on són, saben quin és el problema, saben on volen arribar.

Reforma de la constitució espanyola

Són molts que ja ho vèiem clar això de l’estatut, com he dit. Però també és cert que gràcies a aquest procés ho veuen ja clar molts més. Tanmateix, sembla que encara queda algun reducte que necessita més clatellots per a veure-ho clar. Necessiten agafar-se al ferro roent de la (im)possible reforma de la constitució espanyola. És un comportament instintiu, completament irracional, ja que és d’una argumentació ben òbvia: majoria demogràfica espanyola. En tot cas, l’Alfons López Tena ja ho explica més que clar.

M’ha provocat absoluta perplexitat, però, que dirigents independentistes com l’Ausàs o l’Huguet (ERC) diguin confiar en una reforma de la constitució espanyola. És d’acudit de mal gust. Tres opcions: o nosaltres estem equivocats, o ells estan equivocats, o volen enganyar(-se). Però bé, si convé cremar aquesta etapa per a què el darrer sector de la societat catalana ho tingui clar, si us plau que ho tirin endavant ja i es deixin de tanta tonteria retòrica. Que proposin l’endemà de la sentència del TC la reforma de la constitució espanyola, de forma concreta i seriosa, amb advocats, juristes, polítics, seguint tots els passos legals espanyols que corresponguin. O que marxin a casa. Que a la resta no ens facin perdre el temps en declaracions buides, infantils, imbècils i sense sentit. Quan rebin el clatellot més que evident, els acollirem. No tindrem cap més remei, com quan diem a la canalla Fill meu, ja t’ho vaig dir. La naturalesa humana és així.

La prova del nou de tota la classe política serà, però, el comportament al parlament espanyol. Després del major atac a Catalunya en democràcia, ¿deixaran la tonteria i l’insult a la intel·ligència i faran la via flamenca d’una vegada? Vull dir, bloquejaran els pressupostos espanyols i la formació de governs espanyols de forma indefinida fins que no s’aconsegueixin les justes i elementals reclamacions catalanes? O abandonaran el parlament com feren croats i eslovens al seu moment al parlament iugoslau? Com deia aquell, el moviment es demostra caminant, i no amb xerrameca buida. Som en un moment polític apassionant, perquè s’han acabat les apostes i les cartes s’han d’ensenyar.

PD: Amb això s’acaba el període estival. A veure si a partir d’ara puc parlar una mica de números, que sempre resulta més interessant.

La veritat és que el cinisme polític no té límits. Veient tots els fets i declaracions d’aquestes darreres setmanes i fins i tots mesos no és pot arribar a entendre com el país encara no va pitjor.

Ara llegeixo com una sèrie de polítics parlen de reformar la constitució espanyola. Aquests polítics els podem definir com a rucs o com a cínics. Rucs si s’ho creuen possible i cínics si no ho fan. Potser és la calor d’aquet agost, realment pot arribar a afectar.

L’article 167 de la Constitució espanyola diu:

1.- Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les Cambres. Si no hi hagués acord entre totes dues, s’intentarà obtenir-lo mitjançant la creació d’una Comissió de composició paritària de Diputats i Senadors, que presentarà un text que serà votat pel Congrés i el Senat.

2.- Cas de no aconseguir l’aprovació mitjançant el procediment de l’apartat anterior, i sempre que el text hagués obtingut el vot favorable de la majoria absoluta del Senat, el Congrés per majoria de dos terços podrà aprovar la reforma.

3.- Aprovada la reforma per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació sempre que ho demani, dins dels quinze dies següents a la seva aprovació, una dècima part dels membres de qualsevol de les Cambres.

Qualsevol persona mínimament informada sap que per aconseguir les tres cinquenes part de les cambres (210 del Congrés) o els dos terços del Congrés (234) cal que PSOE i PP hi estiguin d’acord. Si encara no s’han posat d’acord per intentar la reforma en el tema de la successió monàrquica, un absolutament tema menor, algun pensa que obriran la caixa dels trons per una emprenyada catalana? Quina ximpleria. Que no heu vist el festival muntat pels espanyols durant tot el debat estatutari? I el posterior? Si us plau, no ens dieu més bajanades.

Em sembla que és prou clar per a qualsevol persona intel·ligent que millorar l’autogovern de Catalunya i evitar l’extinció nacional passa perquè Catalunya deixi de ser una colònia i es deslliuri del jou espanyol.

He dit sovint que estic fart d’eufemismes que només serveixen per entabanar a la gent de bona fe. Vull recordar una vegada més que segons el diccionari, i així utilitzo jo la paraula, nacionalisme és una ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació. Soc nacionalista, sinònim d’independentista, i els que no són independentistes no són nacionalistes, potser els agradaria ser-ho quan siguin de grans, però a hores d’ara no ho són. Aquesta és la qüestió. I sobiranisme no existeix en català, però la paraula sobiranista també vol dir independentista. El dret a decidir està molt bé, però decidir què. Jo li dic autodeterminació a decidir que ha de ser el meu país.

Faig aquestes notes arran de totes aquestes discussions idiotes sobre plans B per després de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional espanyol. No acabo d’entendre com els partits que es defineixen com a nacionalistes o independentistes no diuen d’una vegada que el que cal és la independència i que treballen per aconseguir-la. Em surten amb sopars de duro: Independentisme gradual, haurem de replantejar les coses i genialitats similars. Vol dir que si la sentència digués que tot està bé ja estarien contents? Felicitats!

Aquesta vegada, per raons diverses, no tinc el temps necessari per argumentar massa i escric ràpid, però crec que en unes poques línies més puc exposar la meva posició, per altra banda coneguda.

Haver obert la via estatutària va ser una ximpleria. En el seu moment el president Pujol, que no s’ha declarat mai independentista i que de ximple no té un sol cabell, no volia entrar en aquest terreny. Ell sabia bé el que no feia, imagino que es veia venir l’embolic si s’intentava. Una cosa era discutir un estatut durant la transició en la que els espanyols estaven tan desorganitzats com nosaltres, i una altra ara, quan la maquinària centralista espanyola està ben engreixinada i quan a cops de lleis i sentències ens han anat reduint poder polític i ens han convertit en una diputació provincial dedicada a la gestió. Què més volen negociar ara? No hi ha res a discutir, per aquest camí estem totalment perduts. Una ximpleria obrir el camí estatutari i una altra votar-lo enlloc de retirar-lo. Jo també ximple de mi per haver votat a favor. Ho vaig fer perquè com a militant de CDC, que era, em vaig sentir en l’obligació de fer-ho. Mentre he estat militant he votat sempre el que decidia el partit i quan vaig veure que no hi podia estar d’acord en el que era essencial vaig marxar. Intento ser coherent, no sé si sempre ho aconsegueixo.

No ens queixem, potser haver obert el meló estatutari ens ha permès veure molt més clares les misèries polítiques d’aquí i d’allà i, en tot cas, ens ha donat l’oportunitat de revifar l’independentisme. Res no serà ara igual.

Amb tot per a què el futur no sigui igual ens calen dues coses. Una evitar això que estem vivint cada dia, a cada article o reunió, arreu, les baralles independentistes. Dic independentistes, no pseudo-independentistes, perquè la segona cosa que cal, la segona condició, és aclarir qui és independentista i qui no. Dir les coses pel seu nom i no sumar-se a moviments circulars a manifestacions plenes d’eufemismes, pensades més per a la ratificació d’aquells que van equivocar-se que no per alliberar el país. Els que van liderar els errors ara es volen donar un bany de multituds muntant manifestacions i així jugar les seves cartes. No caurem en el parany.

Per això he dit amb tota la claredat possible. Jo no em sumaré a cap manifestació que no reivindiqui en la seva capçalera l’Estat català.

I no em parleu de dignitat i d’altres valors. La dignitat d’un nacionalista és no renunciar a defensar la independència de la seva pàtria. Amb intel·ligència, si, però els valors s’han de veure clars. Les subtileses poden ser molt intel·ligents, però enganyen i això no és ètic. Els votants han de saber per a què servirà el seu vot. El PSC no enganya gaire, els seus vots són per entronitzar a Rodríguez Zapatero o a qui el PSOE digui. El PP no enganya: Rajoy i esborrar el nacionalisme. PSC i PP vots per la Espanya imperial. ICV no enganya: el vot és per fer el que digui el PSC. I ERC i CiU? ERC sembla que diu una cosa i fa una altra, ens parla d’independència i està rendida al PSC, una mica de “paquet”, quatre frases grandiloqüents que no aguanten una lectura acurada, tot per dissimular però a l’hora de la veritat: PSC. I de CiU de moment no he sentit que es declari a favor de la independència de Catalunya, només volgudes ambigüitats. Potser seria bo que ERC i CiU agafessin el testimoni del que el país necessita, ho diguessin i lluitessin per la independència. Seríem majoria. Que ningú no dedueixi del meu escrit que estic contra CiU i ERC, que més voldria que fessin examen de consciència i fessin un autèntic servei a Catalunya, que se sumessin realment a la causa independentista. Que diguessin arreu: We Want a Catalan State – Volem un Estat Català.

Si sumem, guanyem!

Sa Excel·lència Saura, aquest conseller d’interior de mirada sorrenca i metxes blanquinoses forma part del cercle de personatges de ment i ànima apagada que ens condemnen a viure en el pou de la misèria política catalana.

No se si deu tenir complex d’Emperador dels cels o senzillament és que li queda tan gran el càrrec que ostenta que sempre es troba embolicat en algun tèrbol escàndol.

Quan aquest pidolaire polític que vivia a l’hostal de l’oposició va poder tocar cuixa, els negres cortinatges velats li van tapar el seny i la invasió dels suculents sons de l’or caient a les seves butxaques el va traslladar a un món virtual on ell és la màxima autoritat.

De les seves decisions o més aviat deformacions podríem extraure’n un fulletonesc ple d’una clarividència pròpia del grans visionaris. Fem memòria i recordem l’afer de les filmacions dels Mossos o com van acabar les manifestacions d’estudiants pel pla Bolonya o les celebracions dels títols culers a Bcn i ara l’autorització a Falange /Jons perquè és manifesti el mateix dia que prèviament s’havia decidit dur a terme la Consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt.

L’alcalde d’ aquest municipi li ha fet arribar el seu desacord per considerar la decisió d’interior inadequada i negligent, els Arenyencs, les plataformes i associacions independentistes donen suport als suggeriments de l’Alcalde però el Sr. Saura l’arrossega l’orgull i l’arrogància. Ell de forma impassible es manté intransigent, fermat a la seva butaca de llepasabates com un gos i expectant llegeix el pròleg d’una tempesta inclement que pot deixar desemparat aquest valent poble Maresmenc.

Si intrigats arruféssim les celles i poséssim fil a l’agulla per entendre per què el Sr. Conseller ha donat autorització a un grup de personatges violents i antidemocràtics que només volen sembrar terror potser descobriríem motivacions indignes que ens farien dir coses lletges i vituperis.

Ningú amb dos dits de front autoritzaria una manifestació feixista alhora que es fa una consulta per la independència de Catalunya, per tant això fa pudor a peix passat, de bacallà no gaire fresc o d’interessos d’algun brètol endiumenjat.

Davant aquest ultratge no podem deixar anar sospirs al vent, ni encomanar-nos a l’àngel de la salvació. Davant del delirar dels folls haurem de caminar sobre núvols arrissats i el dia 13 fer una comunió pacífica de suport a Arenys de Munt per demostrar que no ens espanten els llamps que anuncien trons.

Nota:

La Comissió de la Consulta d’Arenys de Munt necessita voluntaris de forma urgent. Contacteu amb ells fent servir el correu: coc130909@gmail.com

Ja fa dies que tenim obert el debat de les manifestacions, la unitat i la reacció a la sentència del constitucional. Tots els lectors i lectores del BGS n’esteu perfectament al corrent i poca cosa més s’hi pot afegir. El que jo, personalment, n’opino, també ho he deixat escrit aquí i al bloc personal de Vilaweb. Penso que la intenció d’Òmnium no és pas fer una manifestació en defensa de l’Estatut. Jo vaig ser a l’acte que van fer al TNC, que és d’allà que arrenca la idea, i per la gent que hi havia, pel que es va dir i pel to en què es va dir, dubto molt que Jordi Porta i la junta d’Òmnium (a la qual hi ha, entre altres, Alfons López Tena) intentin conduir aquesta unitat cap a la defensa de l’Estatut.

Llegiu-ne la resta »

Per aquells que no vau poder escoltar-nos el passat dia 22 a l’acte “Cap a la Unitat de l’Independentisme“, acte que, dit sigui de passada, va ser el més exitós de la recentment acabada 41ena edició de la Universitat Catalana d’Estiu, m’ha semblat avinent, reproduir el discurs que tenia preparat. Com sovint passa, però, a l’hora de pronunciar-lo, per raons de temps, vaig retallar-lo i fins i tot vaig canviar l’ordre d’algunes de les seves parts. Si fóssim a la televisió, d’això en diríem “coses del directe“. Atesa la naturalesa de l’acte, promoure clarament un determinat projecte polític, no hi trobareu, òbviament, matisacions i sí alguns excessos, però espero que sabreu disculpar-me’ls. Som-hi doncs.

“Primer de tot, voldria agrair l’assistència de tots vosaltres. Aquesta presència massiva certifica el que està passant les darreres setmanes en els actes organitzats per Reagrupament, i que es repetirà encara amb més intensitat, no tinc cap dubte, en els propers del mes de setembre. També he de dir que, malauradament, no puc entendre que determinats companys independentistes -molt revolucionaris, això sí- prefereixin escoltar en Maragall que no escoltar altres independentistes.

En segon lloc, vull agrair els companys del Partit Republicà Català, els organitzadors d’aquest acte, per haver-me convidat de nou. Ja ho van fer l’any passat. I ara hi han tornat. Senyal que quedaren prou satisfets llavors, perquè no penso que siguin massoquistes. He de dir que el PRC ha donat un gran exemple de generositat, quan va decidir apostar clarament per participar en l’impuls d’una candidatura independentista transversal, sense posar condicions prèvies. Tota una lliçó de patriotisme i dignitat.

Malgrat que soni a tòpic, estem vivint moments històrics. Els índexs de confiança o de satisfacció, en els polítics catalans “oficials”, segons els baròmetres igualment “oficials”, són baixíssims. Per altra banda, estem assistint a la mort política de l’autonomisme, que quedarà plenament certificada quan coneguem la sentència del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, penso que es dibuixa un escenari que recorda, salvant les distàncies, a tres etapes històriques claus del moviment catalanista.  Em refereixo als períodes que van marcar l’aparició de la Lliga Regionalista (1905-1908), el d‘Esquerra Republicana de Catalunya (1931-32) i, fins i tot, el de la pròpia Convergència i Unió (1978-80). En tots tres processos, forces de diferents procedències ideològiques van arribar a la constatació que calia unir esforços per tirar el país endavant mitjançant la unió i la formació d’un front polític que fes un pas en el procés de reconstrucció nacional. I el feren. I Catalunya, en tots tres moments, en sortí beneficiada, si més no, en termes generals.

Fixeu-vos que en tots tres casos, l’èxit electoral de l’aposta fou immediat. Penso que ara ens trobem en una tesitura semblant. L’únic que ara, el pas endavant que cal fer, és el de l’assoliment de la Independència. És a dir, és el pas clau per esdevenir un país normal, un país sobirà, amb un estat propi.

D’aquí dedueixo que de cara a les eleccions del 2010 -perquè estic segur que l’actual govern no avançarà les eleccions, ni que sigui per esgotar el seu mandat…i les nòmines corresponents- la presència d’una candidatura independentista transversal ha de ser clau per fer aquest pas endavant definitiu. I també, per evitar que es facin passos enrere, que tindrien unes conseqüències molt negatives.

Perquè hi ha algú que dubti que, si sumen, espero que no, però que si sumen, el tercer tripartit està cantat? Oi que no? Si ni se n’amaguen, ja. Està claríssim que si poden, el tornarar a fer.

Perquè, encara que sigui difícil, algú dubta que si els partits espanyols (PSOE i PP) si sumen al Parlament del parc, farien un pacte “a la basca”? Ningú no ho dubta. Hi ha molts poders fàctics que només de pensar-hi ja perden l’oremus. Per sort, aquesta possibilitat, és remota. Però teòricament és possible.

Perquè hi ha algú que dubti que si sumen, esperò que no, però si sumen, CiU i PP, tindrem un nou “Pacte del Majèstic” posat al dia? Jo no ho dubto. I més en un context, de creixement del vot pepero.

Per evitar tots aquests escenaris, la millor garantia és donar suport a una opció transversal que posa l’accent en la consecució el més aviat possible de la independència i que no aspira a perpetuar-se en la “gestió de l’autonomia”.

La consecució d’un ampli suport electoral és un element clau per legitimar el procés independentista, tant a nivell intern, com sobretot de cara a la resta del món (Estats Units, Unió Europea, l’ONU, etc.).

I naturalment, queda un darrer escenari. El de la sociovergència. Aquest només el podrem evitar si aconseguim, perquè no? (que deia en Roca reformista) la majoria absoluta. És un objectiu difícil, però qui apostava per la Lliga, per ERC o per CiU mesos o, fins i tot, setmanes abans de llurs respectives, i cabdals, victòries? Ni el quico!

Així, doncs, faig una crida a participar i a implicar-se en aquest procés de construcció d’una candidatura independentista transversal, que actualment impulsa Reagrupament. No tinc cap dubte que al llarg de les properes setmanes, moltes de les precaucions que encara tenen molts ciutadans, patriotes sincers, s’aniran esvaint. Com a país, com a societat, com a persones, no podem continuar suportant l’escenari actual. La Independència i la correlativa regeneració política que comportarà -en allunyar-nos de la corrupció generalitzada de la política espanyola- són les bases per a la construcció d’una societat més lliure i més justa. Més cohesionada.

Per acabar. No podem destriar els dos eixos, com algú ha fet. Sense la Independència no hi ha possibilitat de fer polítiques de cohesió social, perquè no es tenen els estris que les fan possible (l’estat, el pressupost, etc). Sense un projecte cohesionador que arrossegui molts ciutadans, difícilment, obtindrem una majoria suficient per aconseguir la Independència, perquè no serà un projecte engrescador i solidari.

Moltes gràcies!”.

Al Bloc Gran del Sobiranisme, on cada dimarts, des de fa més d’un any, escric el meu article, fa unes setmanes vaig tenir una agra discussió amb alguns comentaristes del  bloc arran de la unitat entre independentistes.

Molts dels comentaris que vaig rebre eren els típics comentaris troll amb ganes de polemitzar i de crear divisions; això sí, sempre deien que ho feien amb la voluntat d’unitat entre independentistes. Però si deixem a part aquests comentaris, d’altres varen aportar certes reflexions i propostes força interessants dels quals m’agradaria parlar.

Un dels comentaristes més actius darrerament, amb el nom de Vallfosca, ha escrit un manifest per la UNITAT, en majúscula. En recomano la lectura i el podeu trobar en aquests enllaços:

Manifest per a la Unitat (primer assaig)

Manifest per a la Unitat (segon assaig)

El que en Vallfosca demana o millor exigeix als grups o actors independentistes és el que hauria de ser. Hi estic totalment d’acord, punt per punt. Amb UNITAT tot seria molt més fàcil; de fet, segons en Vallfosca, és l’única solució per sortir de l’atzucac en què ens trobem els catalans.

Ara bé, dit això, veig alguns problemes difícils de superar en altres aspectes que faran que aquesta UNITAT proposada sigui complicada. Però això no vol dir que vegi impossible la unitat i encara menys la independència.

Llegiu-ne la resta »

Les societats que no són capaces de resoldre els seus reptes de futur moren indefectiblement. Rere d’aquest fenomen també s’hi pot veure arrossegat el fet nacional. Parlo al voltant d’aquesta idea amb un periodista del Diario de Mallorca i un amic mallorquí, membre del Grup Hayek i company incansable de descobertes estiuenques. Un bon element –ep, l’altre també ho és!-, sobretot perquè és una persona de mentalitat liberal, bon coneixedor de les trames polítiques que campen per l’illa, i retrata entenedorament el perquè de tot plegat en més d’una i de dues formacions.

En aquests moments Mallorca té moltes coses en comú amb Catalunya. El més alarmant de tot és el perfil baix de la seva classe política. Els dos països tenen governs de coalició progressistes, formats postelectoralment i una mica amb calçador. (En el cas de Mallorca, l’efecte del calçador ha estat fonamental). I és també en el cas de Sa Roqueta on jo diria que urgeix més tenir clara una visió de país. Les realitats nacionals que han viscut plenament poden començar un declivi que dura anys o segles. Si ara que el règim de llibertats torna a estar teòricament garantit el mallorquinisme latent no sap elaborar un projecte de futur, podria ser que fóssim a temps de contemplar l’extinció de la seva flama.

Mallorca es mou en una mar de contradiccions. En els darrers quaranta o cinquanta anys s’ha viscut un progrés econòmic que ha capgirat totalment la condició de tros de terra deixada de la mà de Déu, gràcies sobretot al turisme. Hi ha hagut gent que ha aconseguit acumular fortunes insultants i molta gent que ha vist incrementar molt substancialment el seu nivell de vida, que fins no fa pas tant venia acotat per la misèria i companyia. D’això ara no n’hi ha a les Balears. Però d’aquest procés de benestar, els meus companys de tertúlia posen en dubte que en generi el més mínim indici de compromís cap el país. La mentalitat mallorquina és molt conservadora i poc altruista. Un cop s’han fet els diners, es queden a la guardiola. I ja es pot enfonsar el món.

Si la societat civil pensa en termes d’aital garreperia, això els passarà factura per força. La classe política en aquests moments ni ofereix projectes de futur ni conrea el sentiment de país ni genera els mínims d’il•lusió i credibilitat, perquè esta embrancada en assumptes poc edificants de gestió de doblers públics. Ara mateix, si deixem les corrupteles de banda, a l’ajuntament de Palma, per exemple, el que hom pot trobar tan bon punt hi entra, és una gran exposició que tracta de les bondats del Plan E. El paper de motor que hauria de fer la capital no és més que un reducte de sucursalisme. El mateix podem veure en el si del govern balear.

A Catalunya, no és que avui ens puguem penjar gaires medalles. Ara, sí que hem tingut la sort de gaudir d’un projecte polític basat en el país i que ha irradiat energia en clau catalana. Tot i les crítiques que se li poden adreçar, si avui la sang ens bull d’una determinada forma és perquè el nacionalisme català, a diferència del mallorquinisme, ha comptat amb una veu pròpia en el seu Govern i Parlament durant prou temps.

A Mallorca el nacionalisme pateix un “interruptus” constant. Els grans partits llueixen el fervor patri en la intimitat i sempre que no faci ombra el concepte superior de la gran Espanya. La manca de projecte de país es fa encara més patent quan grates en les formacions que descaradament es defineixen com a nacionalistes. Unió Mallorquina, després de gaudir de les gràcies de més de dotze anys al govern, ha estat incapaç de superar el sostre de dos o tres diputats. Jo diria que és un cas insòlit. I el PSM, de vocació filomarxista, ha acabat fent el numeret de la cabra i l’escala en el panorama mallorquí.

És simptomàtic que a Mallorca encara no s’hagin encès determinades alarmes. Creure indefinidament en la solidesa d’un model econòmic basat en el turisme de masses és una mica massa temerari. Aquest patró obvia –per no dir que nega- el valor afegit que pot subministrar el fet de ser una realitat nacional. L’important és vendre quantes més sangries, vestits flamencs i barrets mexicans, millor. Però així que apunta una recessió econòmica, aquest públic és el primer que cerca un escenari encara més “baratero” i que trobarà en destinacions de perfil més baix, com ara Turquia. Seria hora, doncs, que l’empresariat mallorquí comencés a pensar en Mallorca en termes d’excel•lència.

Seria bastant desitjable que la societat civil, també, comencés a pensar en ser més reivindicativa. Si els catalans estem farts de ser solidaris a cop d’escopeta, els mallorquins fa dies que haurien d’anar per davant nostre, donat que són contribuents encara més generosos a les butxaques espanyoles. En un escenari de recessió com el que viu Espanya, jugar aquest paper és el d’apostar per la fallida econòmica, a més de la nacional.

Seria astorant que la classe política liderés el projecte de país que ara mateix Mallorca necessita amb urgència. Però, ja sigui per incapacitat o per manca de coratge o voluntat, tot el que pugui ser vist en clau mallorquina compta amb el rebuig més o menys explícit dels polítics.

Finalment -i per adobar-ho-, el paper que Catalunya podia exercir de referent avui té credibilitat zero. El patriotisme social, que ha demostrat ser un bluf a casa nostra, és impossible que ningú el compri si el que es proposa és refer el país i projectar-lo cap al futur. Per això a Mallorca ja tenen el Plan E, que és tant o més desnacionalitzador que qualsevol de les idees que ara mateix triomfen pel Principat i que són d’allò més extraviades.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

La sèrie nord-americana The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca en espanyol) és una sèrie de visionat gairebé obligatori per a les persones interessades en política. Sense conèixer a fons la vida política nord-americana m’atreveixo a dir que la reflecteix bé atès l’èxit que va tenir als EUA. A la sèrie es mostren coses que per aquestes latituds ens escandalitzem i que allà no són cap problema. Per exemple, quan el president diu que els regals que superen una determinada quantitat de diners (crec que eren 20 USD) el regal és de l’estat i ha de ser taxat. O quan, en negociar els pressupostos, es concedeixen milers de milions de dòlars per arribar a un acord. I després es queixen els del Financial Times… Per cert, l’article original del FT l’han penjat a un web espanyol. La veritat, l’article no està tan malament, coneixent què és el FT. En tot cas, jutgeu vosaltres mateixos.

Tornant al The West Wing, em voldria centrar en un passatge força interessant. Uns soldats nord-americans cauen dins de territori nord-coreà mentre hi espiaven. Una violació clara dels acords internacionals d’alto-el-foc. El president amb el seu cap de gabinet (el millor actor de la sèrie) es reuneixen a la sala de crisi amb els militars, personal de la CIA, secretaris d’estat i assessors. Davant el problema tothom comença a parlar dels riscos, dels costos, de les implicacions a nivell geopolític i legal que pot comportar una operació de rescat en territori enemic. Fins i tot el conflicte armat obert que pot desencadenar. Arriba un moment en què l’opinió majoritària sembla decantar-se cap a què no paga la pena rescatar els militars ja que té seriosos i evidents riscos.

I aleshores el cap de gabinet, expilot, talla en sec la discussió amb un cop de puny seguit d’un Nosaltres no abandonem mai els nostres. Peti qui peti. Passi el que passi. I se’n fa el rescat. L’objectiu primer de l’estat nord-americà es defensar als seus ciutadans. Impliqui el que impliqui. Encara que signifiqui posar les vides d’altres militars nord-americans en perill, o desplaçar un exèrcit o una despesa econòmica important. O que el ciutadà hagi fet un delicte o no. Primer el recuperem de les mans estrangeres i després ja el jutjarem segons les lleis nord-americanes. És per això que els EUA miren d’evitar coses com el tribunal de la Haia. La roba bruta la volen netejar a dins de casa seva. Però de cara enfora, els seus ciutadans són els seus ciutadans, i ningú els toca.

I els catalans?

Intentar fer la comparació amb els catalans i la Generalitat és voler posar-se a plorar. Tenim un nosaltres no abandonem mai els nostres català? L’exemple paradigmàtic són les denúncies sobre actes de xenofòbia i racisme lingüístic que hem de patir dia sí i dia no els catalanoparlants. Tothom sap (tothom que n’ha fet vull dir) que les denúncies no serveixen de res perquè l’administració mira cap a un altre cantó. Fins i tot sembla que l’agredit en sigui el culpable!

Vaig tenir l’oportunitat de dir-ho en persona al mateix Puigcercós divendres passat a l’UCE. El primer que han de sentir els catalans és que la seva administració, la que paguen amb els seus impostos, ha d’estar al seu costat de bon principi, defensant-los. I no pas que t’apliquin el principi de desconfiança, com fan ara. Ara mateix, la majoria de la gent davant d’un atac o menyspreu xenòfob o racista prefereix passar de tot. Perquè no només ha de lluitar contra el xenòfob o racista, sinó que a més ha de lluitar contra la seva administració i la seva gent. I així l’opció pragmàtica de deixar-ho estar és la més evident.

El problema és que en Puigcercós em va donar la raó. “La Generalitat ha d’actuar d’ofici, sense que el ciutadà se n’hagi de preocupar més” va reblar. Vaja, com si ERC estigués a l’oposició i no fes anys que té la responsabilitat directa de la Secretaria de Política Lingüística i l’Agència Catalana de Consum. S’ha de tenir barra! Se n’ha de tenir MOLTA!!!

Penso en totes aquelles persones que estarien disposades a tirar endavant la denúncia dels actes de xenofòbia i racisme que han patit pel fet de parlar o ser català però que no ho fan sabent que no només hauran d’enfrontar-se al xenòfob, sinó també a la seva administració i a bona part dels seus conciutadans.

Des de la societat civil queda molt camí per córrer per solucionar aquest tema. Anant més enllà de la simple declaració, establint una infraestructura concreta i efectiva sobre el tema. Per exemple, una mena de lliga de defensa dels drets civils dels catalanoparlants, amb un bon equip d’advocats i recursos econòmics per a exercir de defensa dels ciutadans, actuant d’acusació particular quan toqui i, sobretot, dur als tribunals a l’administració catalana en una situació com l’actual, on l’administració no compleix amb la seva obligació legal: fer respectar la llei i defensar els drets reconeguts als ciutadans. Fins que no passi això, no serem un país seriós ni ningú ens respectarà. Començant pels propis catalans. Hem de ser capaços de jugar a la lliga dels grups de pressió, dels lobbys, creant una infraestructura privada que ens pugui defensar com a catalans i com a independentistes davant dels atacs, fins i tot de l’administració. Hem de sentir que serem defensats per gent que creu en nosaltres i comparteix un mínim de les nostres idees.

Manifestació Òmnium

Aprofito l’avinentesa per a comentar això de la manifestació. A l’UCE també vaig assistir a la conferència de l’Alfons López Tena i després al sopar vam tornar a comentar la jugada. Sembla que hi ha hagut un malentès mediàticament, embolicat per les declaracions del president Maragall. L’objectiu de la manifestació d’Òmnium (i altres organitzacions) no és pas defensar l’estatut. És defensar el dret dels catalans a decidir. No es defensa l’estatut en sí, sinó la decisió dels catalans (de fet, l’Alfons ho comenta a l’article quinzenal de l’Avui).

El meu parer, sense haver-hi reflexionat a fons, és que la manifestació es farà igualment, i per tant que l’independentisme ha d’aprofitar la infraestructura proporcionada pels altres i mirar de fer-se-la seva. En la batalla mediàtica prèvia i omplint la manifestació d’estelades, pancartes i cartells. Per exemple i seguint el model anglosaxó, podríem crear un pdf amb un lema (o diversos) perquè la gent s’imprimís a casa o a una fotocopisteria una d’aquelles cartolines doblegades que després es despleguen a la manifestació. A banda de també fer-les a una impremta i repartir-les de franc per altres llocs.

Recordo com quan amb els Jocs Olímpics sabies que podies anar a diversos llocs de la ciutat i et donaven banderes catalanes. Podies demanar-ne totes les que volguessis, els metres de llarg que calguessin. ¿Tenim recursos econòmics per a donar desenes de milers d’estelades i desenes de milers de cartells amb lemes netament independentistes? A banda que puguis comprar-te ‘n per tu i regalar-ne a algunes de les persones més properes. Cal aprofitar qualsevol manifestació d’ampli ressò per a demanar la independència.

Un breu article d’estiu farcit de referències, ja que no tinc massa coses a dir que ja no s’hagin dir sobre el tema estrella d’aquest mes d’agost.

Començo fent referència a l’article Massa fer el ridícul de Manuel Castaño a El Punt de divendres. Començava: S’atribueix a Tarradellas la idea que en política es pot fer tot menys el ridícul –sempre hem de ser emmascarats per una paella–, però els últims temps ens han acostumat a veure que aquí no es fa res excepte el ridícul. Encertadíssima sentència, molt més interessant que la del Tribunal Constitucional.

Ens hem passat tota aquesta setmana escoltant o llegint declaracions de polítics professionals sobre la proposta d’Òmnium Cultural de fer una gran manifestació en defensa de l’acompliment de l’Estatut i per donar resposta a la sentència del Tribunal Constitucional. Fa una setmana ja vaig exposar en aquest mateix Bloc Gran la meva opinió al respecte a We want a Catalan State. Amb posterioritat hem pogut assaborir la col·lecció de bajanades dites pels diferents responsables polítics i que han anat recollint els mitjans, principalment l’AVUI. La llista és immensa i demostra que tots ells es mouen dins del més estricte respecte constitucional.

Totes aquestes ximpleries de magnitud galàctica mereixen una resposta contundent per part de la ciutadania. El suara esmentat article de Manuel Castaño la dóna prou bé quan acaba: Hom ha de manifestar-se per la independència, o per la dependència, no per un dictamen sobre un article d’una llei, com si no tinguéssim res més a fer. Si no se’n surten, que pleguin; però que no ens demanin ajuda per quedar com uns herois després de fer el passerell. Això que ara en diuen desafecció, no és res més que el sentit del ridícul que ens agafa. Queda clar. Si us plau, per aquest viatge no ens feu perdre el temps. A Economia s’estudia un paràmetre que es denomina elasticitat o també coeficient de sensibilitat en altres disciplines. Té a veure amb el canvi percentual d’una variable respecte a altra. Podem aplicar-la al cas que ens ocupa. Quin benefici obtindrem per l’esforç realitzat? La resposta és prou evident, cap. Doncs deixem-ho córrer. No perdem més el temps. Canviem de registre.

Respecte a aquest tema Salvador Cardús escrivia divendres a l’AVUI l’article Sobre la manifestació. Aquesta vegada no coincideixo totalment amb tot el que expressa. Diu que anirà a la manifestació encara que no s’hi pugui sentir còmode. No! Per dignitat! Ara si apel·lo a la dignitat de l’independentisme i dels que no sent-ho creuen amb el dret a l’autodeterminació. Unir-nos sense el mateix objectiu és una rucada. Crec que no ens podem resignar, hem de plantejar l’alternativa i aconseguir que la manifestació, la nostra manifestació, sigui per poder plantejar d’una vegada al poble de Catalunya deslliurar-nos del jou. Hem quedo amb el final d’aquest, tanmateix, brillant article. L’acaba tot dient: I la manifestació ha de donar-nos una més àmplia oferta electoral radicalment sobiranista a les properes eleccions i ha de propiciar un creixement espectacular del vot compromès amb la llibertat dels catalans. Aquest ha de ser el veritable i principal objectiu, i aquesta serà la mesura del seu èxit.

Jo signaria, però, el que Jaume Renyer a l’article en Defensa de l’autonomia o lluita per la independència deia: Hem d’extreure lliçons de les manifestacions del 18-F i del 1-D, on anàvem plegats uns (portant pancartes independentistes i parlant pel mòbil amb el PSOE) i altres. No es pot tornar a repetir un acte de sobirania davant del Parlament de Catalunya que acaba amb una encaixada de mans amb els diputats de CIU i Esquerra que la setmana anterior han votat contra l’autodeterminació. Regenerar l’independentisme com a alternativa real exigeix credibilitat i coherència als qui lliurement vulguin assumir aquest compromís, que comporta afrontar un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal, precisament allò que no estan disposats a fer els perpetuadors d’un Estatut inexistent. Maragall, Montilla, Mas, Carod, Duran, Saura que desfilin junts. Els independentistes junts, però per l’estat propi.

Em reafirmo, no hi ha prou amb escrits. Manca una resposta contundent dels catalans independentistes, però per obtenir un benefici. Jo particularment estic ben fart de la política de les lamentacions i del no fer res. No podem cridar a la unitat dels catalans en defensa del no res. La unitat sense objectius és absolutament inútil. Per això us demano que us uniu a la Manifestació per la Independència: Volem L’Estat Català. Allà hem de ser tots. Per això insisteixo, no a la manifestació constitucionalista, no darrere d’una pancarta que parla de l’Estatut o del Tribunal Constitucional. La pancarta que ha de presidir la nostra marxa ha de ser per la llibertat.

I amb un objectiu pràctic i ben clar. A l’endemà no ens quedarem quiets llepant-nos les nostres ferides alleujades per haver reunit milers d’independentistes cridant llibertat. A l’endemà donarem un altre pas endavant, ho farem perquè hem de ser nosaltres els que ocupem democràticament el Parlament de Catalunya per fer efectiva la independència de Catalunya. Si tenim fe, si ens unim, si diem no a les manifestacions constitucionalistes, si diem ja s’ho faran, nosaltres estem per la independència, guanyarem. L’objectiu és sumar catalans a la causa de l’Estat Català independent i obtenir els diputats necessaris per dur endavant el nostre projecte de país.

La gent de Deumil.cat estem per col·laborar en aquesta tasca. Si sumem, guanyem!