La setmana passada vaig escriure al BGS Una nova política, una llista unitària, una Gran Coalició. Es tractava d’un article que començava comentant aspectes que concerneixen al finançament dels partits polítics i a les males o, si més no, dubtoses o poc transparents pràctiques a què aboca un sistema de partits poc adequat.

En pocs dies s’han produït uns fets que, tot i estar relacionats amb els diners, no tenen, aparentment, res a veure amb el finançament dels partits polítics, sinó més aviat amb les males pràctiques d’alguns polítics i els diners. Són fets que mereixen ser comentats en relació a la política i especialment a la situació particular que viu Catalunya que, finalment, és el que més ens amoïna a tots.

Els fets als que em refereixo tracten, com tothom ja imagina, de suposats enriquiments personals, de càrrecs electes, de persones que havien ocupat càrrecs molt significats en la política catalana i d’empresaris relacionats. Tots ells, segons l’estel·lar jutge Garzón, haurien emprat la seva posició política i la seva informació per enriquir-se o ajudar a que altres ho fessin a canvi de comissions. Els delictes pels que estan imputats són prevaricació, blanqueig de diners, suborn i tràfic d’influències.

En tots els casos es tracta de delictes punibles que podrien comportar presó per als afectats.

Aquests fets sumats als de les setmanes anteriors posen sobre la taula un problema greu de la democràcia a Catalunya i poden generar encara més desafecció política dels ciutadans.

La pregunta que ens hauríem de fer és si el problema que tenim és la qualitat moral de les persones o una conseqüència del sistema. Tenim un sistema amb molts controls sobre el paper, una burocràcia enorme que pressuposa amb normes que parteixen del fet que tots som delinqüents, però cap és útil perquè la forma en que s’apliquin falla contínuament o està totalment deteriorada. Un munt de signatures absolutament inútils, però el que signa mai no pot comprovar, ni que volgués fer-ho, la correcció dels processos i a més no existeix cap control realment eficaç.

S’ha posat sobre la taula el paper de la Sindicatura de Comptes. Tant ara com en el denominat cas Millet. Jo m’he mirat molts informes, ben fets, bona feina de la Sindicatura, que normalment l’organisme auditat els estudia i de bona fe en fa cas, són molt útils per millorar les coses. Al meu parer, la Sindicatura de Comptes, amb no massa mitjans, fa bé la feina. El problema rau quan es detecten aspectes que caldria investigar o solucionar. El Parlament només, i no sempre els pren en consideració, empra els informes de la Sindicatura per llençar-los al cap del partit rival. Només cal veure la Comissió de la Sindicatura de Comptes del Parlament. Quan algun grup proposa una investigació normalment es rebutja. Així en aquesta legislatura se n’han proposat tres de les quals dos van ser rebutjades per la majoria parlamentària del tripartit, simplement perquè els organismes sobre els que calia l’informe eren gestionadess per ells. L’altra, previsiblement també serà rebutjada. Res no passa. No es tracta de qualitat democràtica, es tracta de sumar vots.

Quan hi ha sospita de mala pràctica o delicte, la Sindicatura, naturalment supeditada al poder de la Metròpoli, no té més competències, envia l’informe al Tribunal de Comptes, que si en té. Aleshores depèn. En el cas que ens ocupa, sembla que tot això s’ha fet. Uns informes dels comptes del 2003 informats el 2007, enviats al Tribunal de Comptes el 2008 i… som on som.

Cap sistema útil. No cal ara que ens posem les mans al cap lamentant la poca qualitat de la classe política o coses similars. Cada cosa al seu lloc. Delinqüents o candidats a delinqüents n’hi ha aquí igual que a qualsevol lloc del món. No tenim una moral especialment degradada o res similar. Els delinqüents cometran delictes quan puguin i els candidats poden caure en la temptació aquí o en altre lloc. La cosa és que uns i altres faran de més o de menys en funció de les possibilitats que tinguin, de les facilitats, de les temptacions que en última instància no deixa de ser un cas més de cost – benefici. Quin benefici obtinc i quin risc hi ha. Si el risc de ser enxampat es percep com a molt baix o nul, endavant. En alguns casos petites només són comissions relativament petites, degudament amagades, per ajudar…, qui ho sabrà.

Catalunya deu ser el país del món amb més administracions, competències que no se sap de qui són, organismes plens de papers poc controlats. I un munt de cossos policials diversos. Un sistema que no ha estat capaç d’eliminar allò eliminable i ha posat organismes propis, un autèntic desgavell. Qualsevol persona amb la mínima intel·ligència per a l’organització no fabricaria un model així, però… l’herència, la covardia, l’interès o la impotència ens hi ha portat.

Ens cal, evidentment, canviar el sistema, regenerar-lo, però no és possible sense canviar els procediments de dalt a baix.

Aquests fets donarien per parlar o escriure molt, però per a mi el més greu no ha estat que s’hagi descobert i desarticulat una presumpta trama de delinqüència, ni que s’hagi enxampat com a presumptes culpables protagonistes de la vida política catalana, per a mi el problema greu és la demostració pública, una vegada més del que és Catalunya. Catalunya no és més que una colònia o des de Madrid es fa i desfà.

Jo no podia donar crèdit al que veia l’altre dia quan TV3 va mostrar les humiliants imatges de la Guàrdia Civil entrant a les dependències d’un Ajuntament català a detenir al seu alcalde. Em semblava que el temps havia anat endarrere. Com és possible que existeixi una cosa que es diu Audiència Nacional que té el dret d’agafar i enviar la Guàrdia Civil a detenir els catalans i com després els pot humiliar traslladant -los a Madrid per tal de què declarin davant l’esmentada Audiència Nacional? Clar que aquesta notícia està en la línia d’aquesta altra: L’Audiència Nacional rebutja paralitzar les obres de l’AVE a la Sagrada Família. Manen allà.

Tornant al tema, és evident que els jutges i la policia tenen la funció de detenir, quan tenen proves fonamentades, als sospitosos d’haver comés un delicte. Fins i tot d’aïllar testimonis innocents. Per tant no qüestiono que la justícia actuï. Sí que qüestiono que qui actua no sigui la justícia i la policia del meu país.

Qüestiono que per prendre declaració a vuit detinguts catalans, residents a Catalunya, hagin de ser traslladats i emmanillats a Madrid. En última instància, no podia desplaçar-se el jutge? Això només pot tenir lloc en una colònia en la que els catalans som els súbdits dels poder metropolità. Imagino que abans de prendre declaració no estan imputats de res i si no ho estan tenen uns drets que no es poden conculcar, menys encara per aquells als que els hauria de correspondre exercir la justícia a Catalunya. Per l’edat i condició no m’han semblats físicament perillosos ni res semblant. Quan, si arriba el cas, siguin jutjats i fins i tot condemnats ho haurien de ser a Catalunya, per jutges i fiscals de Catalunya i no per altres que ens són estranys i ens han estat imposats.

Anirem veient els esdeveniments, el tema, sent important, no és el procés judicial obert, ni aquest ni d’altres, el problema és qui administra la justícia. Un dels símbols més importants de la colonització és que la justícia, l’última instància, la norma judicial, sempre roman en mans de la Metròpoli. És allà on els seus jutges determinen el destí dels administrats de la colònia. Aquests o el “prestigiós” Tribunal Constitucional. La divisió del poder, els quatre poders, qui els té? Catalunya és una colònia, la darrera colònia del Imperio. Ja és hora d’acabar amb aquesta anomalia històrica.

I ara anem a les solucions. Aconseguir la llibertat, la restitució dels nostres drets nacionals, poder disposar d’una democràcia neta, regenerada, no és un tema senzill, però ho podem fer. Com sempre, hem de tenir clar l’enunciat del problema, les coordenades, l’entorn. Una de les més importants és que ara podem, si volem i actuem junts i amb determinació. Un segon aspecte és que per fer-ho, els que ho desitgem i estem disposats a treballar hem d’arribar a un acord per fer-ho junts, hem d’arribar a una única coalició electoral capaç d’entrar al Parlament amb la força necessària. Ho podem fer. Us deia la setmana anterior que aquesta setmana faríem coses.

Evidentment n’hem fet algunes, coses visibles i coses invisibles. Una molt simple, visible, per mostrar l’objectiu i cercar totes les adhesions possibles a través de la xarxa ha estat la creació de la pàgina Suport a la Coalició Independentista a la que us convidem i en la que us hi esperem.

De coses invisibles n’hi ha hagut moltes com són els contactes mantinguts amb diferents persones i la preparació de properes reunions. El meu optimisme és gran.

I per agafar encara més forces, més ànims, dissabte vinent us esperem a Perpinyà. Allà seguirem mostrant la nostra solidaritat independentista, allà seguirem cercant la unitat de tots nosaltres, allà demostrarem la força de tots els catalans. Intentarem que els mitjans de l’estat veí, i d’altres, es facin ressò. Ajudarem als nostres germans del nord, però també a nosaltres mateixos, els de més al sud. Sumarem allà, sumarem a les consultes del 13 de desembre i després seguirem sumant.

Si sumem, guanyem!

(El famós “ius primae noctis” era una remença que els senyors feudals feien servir per infligir abusos sexuals a les filles dels vassalls el dia del seu casament.)

Ajagut relaxadament a la butaca del menjador feia una repassada al diari quan em va engrescar i mig encuriosir la lectura d’un article que parlava de la negativa del govern català a l’abolició de l’impost de successions.

Quins collons! em va sortir de la boca entre nuvolets d’alè desorientats. Confesso que de la indignació que em van causar aquelles noves vaig haver de recol.locar l’atenció a la lectura alhora que obligava a enfocar les pupil.les irades dels ulls que sobtadament s’havien envaït de mala llet.

Mentre tancava amb les claus la porta de casa per anar a treballar cisellava la meva ira pensant que aquests ambaixadors de balconada embargaven impunement la vida de molts ciutadans de forma cautelosa i que operaven des de la legalitat del botxí en forma de manuscrit togat.

Podia ser que els que ens governen fossin els veritables propietaris dels nostres bens i que ens donessin permís per gaudir-ne mentre som vius a canvi d’una remença quan abandonem aquest món?

Encara no havia obert la porta del cotxe quan em vaig quedar contemplant la façana del bloc de casa meva, empès per la fogositat del moment, vaig esbufegar matusserament i vaig gosar desafiar la lògica del pensament.

La meva reflexió es fonamentava en que si havia de pagar una hipoteca durant vint-i-cinc anys perquè finalment al morir el govern reclamés part dels totxanes d’aquell llarg mur que repesava mentalment amb la mirada perduda, bé que podríem també repartir despeses en vida, no?

Aquells pensament laberíntics em van començar a fer incursions per la meva imaginació abans de recuperar la plena consciencia. Una coreografia de números es posaven en moviment en aquell precís moment; factures de llum, gas, aigua, impostos de brossa, contribució, pagament de la renda…. Estava clar que seria just reclamar part d’aquelles obligacions a qui el dia del meu funeral compartiria el fruït de l’esforç de tota la meva vida.

La dringadissa que feien les ampolles del camió de repartiment de butà al passar pel meu costat van fer que despertés d’aquell episodi tan desagradable i agrament plàstic en el que m’havia quedat immers.

Avui encarà em pregunto si ens aboquem a viure en una mentida per simplificar el procés abusiu al que ens sotmeten o senzillament no volem veure que tots els nostres esforços només serveixen per engreixar les nòmines d’aquests senyors feudals de corbata fluixa.

Quins collons!

Doncs bé, ho avançava dijous passat i ho confirmo avui. Aquest és el darrer apunt que escric per al Bloc Gran del Sobiranisme. A partir de dijous vinent serà una altra persona qui us farà la proposta textual a partir de la qual podreu fer comentaris, encesos debats i apassionades discussions. Jo plego. Ho faig amb la satisfacció d’haver estat més d’un any col·laborant en aquest projecte de transversalitat independentista. Aquella pensada que un dia va tenir en Morgades i que un servidor no acabava de veure clar perquè creia que hi havia certa saturació de blocs, va tenir una rebuda excel·lent i ara està ben consolidat. Entenc, doncs, que és bo que hi hagi la renovació necessària perquè aquest interès no decaigui. I per aquest motiu vaig demanar a una persona si li faria gràcia escriure alguna coseta aquí cada dijous. Aquesta persona va tenir l’amabilitat d’acceptar la proposta i avui tinc el plaer de presentar-la.

Llegiu-ne la resta »

El proper dissabte, a les 12.00 hores de Nova York, a les 17.00 hores de Catalunya, Reagrupament es presentarà a la ciutat dels Gratacels, al seu rovell. La notícia ha atret un enorme interès mediàtic i ciutadà. Novament Reagrupament està marcant un perfil propi, innovador i engrescador. Ho va demostrar durant l’Assemblea Nacional, quan va deixar llibertat total a la premsa per seguir els seus treballs i votacions. Ho està repetint dia sí i dia també en les nombrossíssimes presentacions que es porten a terme arreu del país, i que són seguides presencialment per centenars de patriotes, i a través de la xarxa en viu per cada cop més internautes d’arreu del món. I ara, amb aquesta presentació, a la ciutat global per excel.lència. Al centre del món. No cal dir que un autonomista hauria optat per fer la presentació a Madrit. Perquè per ells és el centre del seu món. A Reagrupament, ni remòtament ha passat pel cap fer res a aquest cul del món. Que no ens esperin, o si ho fan, millor que seguin o jeguin, perquè acabaran esgotats.

Aquest acte també té un altre tret que el fa especial. Lluny d’originar-se d’una decisió interna de l’entitat, és el producte de la iniciativa individual de dos reagrupats, els quals fins i tot han assumit personalment les despeses que generarà. Aquest fet demostra clarament el tarannà dels reagrupats. Són gent activa, amb iniciativa, que tenen un desfici per fer coses, per tibar cap endavant. Són gent que tenen pressa, que els bull la sang, perquè veuen que el país està de pena i que cal fer alguna cosa per redreçar-lo d’una punyetera vegada.  Són gent amb una gran qualificació professional, capaços de desenvolupar-se en un entorn políglota com és Nova York.

En les properes setmanes, Reagrupament es desplegarà territorialment i també anirà incorporant als diferents grups de treball, persones qualificades i amb ganes de treballar pel país. De fet, aquesta incorporació és una demanda ja en el present. La gent vol col.laborar, vol dinamitzar, vol participar en primera línia. És conscient, i des d’ahir, encara més, que ens trobem en un moment crític. El sistema de la corrupció sociovergent, s’està enfonsant. Ja han començat a caure algunes peces, d’altres no trigaran a seguir-les. L’escenari per a Reagrupament és cada cop més ideal. En una paraula: Arrassarem!

Però aquest escenari interior, que és clau, naturalment, cal complementar-lo amb un d’exterior. Reagrupament no es limitarà a aquest acte inicial a Nova York. Arran de la seva celebració, ja han començat a sorgir ací i allà noves demandes de presentacions a Europa i fins i tot a altres continents més allunyats. La internacionalització de la lluita per la Independència de Catalunya és un dels objectius fundacionals de Reagrupament, i hem de tenir una presència internacional cada cop més important. Hem de prendre exemple dels quebequesos, dels escocesos, i d’altres moviments patriòtics. Mai em cansaré de dir que les primeres organitzacions netament independentistes catalanes es van crear… a Cuba. Durant molts anys, els Casals catalans a Europa i a Amèrica van representar un gran suport la lluita independentista. Indubtablement, els temps han canviat, i ara l’esforç principal s’ha de fer dins del país, però sense mai oblidar la dimensió internacional. Ara a més, tant els sistemes de transports, com les tecnologies de la informació i la comunicació faciliten el contacte entre l’interior i l’exterior. De fet, aquesta diferenciació podríem dir que ja està perdent sentit, perquè la participació en els debats es pot fer des de qualsevol racó del món amb accés a la xarxa. Molts catalans expatriats van seguir la transmissió per internet de l’acte de Lleida o el més recent de Terrassa.

Hem de construir una xarxa de suport internacional a la causa de la Independència catalana, tenint sempre clar, però, que només serem tinguts en compte pels governs estrangers si tenim un pes real a l’interior de la societat i de la política catalana. Per això, en aquests moments de desgavell per la corrupció que abasta el pentapartit, Reagrupament es converteix, sense cap mena de dubte, en la resposta necessària i ineludible per acabar amb l’statu quo pudent. Centenars de catalans i catalanes, cada setmana estan fent el pas i es reagrupen. Espero sincerament que els esdeveniments que estem vivint en aquests moments, acabin amb els dubtes d’aquells i d’aquelles que encara es resistien a implicar-se. Dinamitarem l’statu quo i amb ell la corrupció que porta associada. La Independència i la Regeneració Democràtica seran dos projectes inseparables. Us convido a participar-hi.

L’altre dia vaig escoltar el Josep Cuní a TV3Cat i explicava que en Millet pagava l’Internet de casa seva amb els diners de la fundació. Ho explicava com si fos quelcom escandalós mentre per la pantalla sortia una factura que pujava a uns 90 €.

Sens dubte que és reprovable i punible que fes això, però m’agradaria que fessin la mateixa investigació als polítics. No voldria amb aquesta proposta, que és penses que estic en contra de la política i dels qui volen dedicar una part del seu temps a ser polític. Del que estic molt en contra és de la impunitat que molts polítics tenen mentre utilitzen la seva posició per enriquir-se o enriquir la seva família, amics i coneguts. Que ho intentin alguns no ens hauria d’estranyar, és la condició humana, però que la societat ho trobi normal, això sí que no és acceptable des de cap punt de vista. Penso que en Millet només feia el que veia que feien els altres, però va cometre un error greu, no tenir carnet d’un partit dels que actualment són al Parlament, i si potser millor del PSC-PSOE.

Llegiu-ne la resta »

La condició de dona i vídua és una de les més dures que conec. Hi ha països dels catalogats com tercermundistes on a aquestes dones no els toca una altra fi que una mort segura. A d’altres, les aboca a la marginalitat, que és tant com dir l’anterior però fent una mica més llarga la seva agonia.

A Catalunya hi ha tot un ventall de gradacions al respecte. Espanya dispensa a les vídues un paper insultant, sobre tot quan parlem de persones amb una edat avançada i de classe desfavorida. L’estat, amb això, torna a incentivar els arguments en favor de la separació. S’ha convertit en una estructura no apta per resoldre problemes reals i bàsics. Molts maldecaps dels funcionaris –i dels polítics- espanyols són estrictament de tipus administratiu, més que vertaderament socials. Així trobem, per exemple, qui demana ajut sota el paraigües de la Llei de la Dependència i que obté per resposta econòmica l’escandalosa xifra d’un cèntim d’euro al mes. N’hi ha de més afortunats que reben l’euro sencer.

Quan aquesta mena de visió tan soviet del món té la seva influència al nostre país, aleshores la Generalitat ha de demostrar una intel·ligència emocional superior. I envair, trepitjar, desobeir si cal l’ordre legal vigent espanyol. Quan Espanya condemna a la indigència ciutadans de Catalunya, aleshores hem de recórrer indefectiblement a proclamar la nostra sobirania en aquesta matèria.

Llegeixo, no sense indignar-me, que “Tres viudes de bombers morts a Horta tenen la pensió denegada”. El que disposa la normativa del Instituto Nacional de la Seguridad Social no permet “ajudar-les”. Tot perquè eren parelles de fet. Però si la cosa tractés d’interpretar la llei catalana (feta per una consellera carca d’Unió) aleshores aquestes vídues podrien ser ateses.

La meva indignació raja a dues bandes. La primera és per comprovar un cop més l’estafa perpetrada en nom del “patriotisme social” per l’esquerra pseudo-progre. Això sí, molt d’interès mostrat en aturar la fam al Planeta, la promoció de la Pau i els Drets Humans, l’observació, facilitació, mediació i transformació de conflictes mundials, màxima preocupació per tal que els tomàquets tornin a tenir gust de tomàquet, posar sota estricte control l’acompliment responsable del protocol de Kyoto, i quatre-centes setanta mil iniciatives més encaminades a encolomar-te fum així que gires l’esquena. I les vídues, tema molt més prosaic i sembla ser no tant elevat, deixades de la mà de Déu.

La segona, per veure fins a quin punt el Parlament català genera una legislació escombraria. Les seves lleis no són aptes ni per a l’estat espanyol, on aquesta institució penso que forma part del seu entramat.

Veient la naturalesa del cas, potser seria hora de plantejar un principi de sistema alternatiu de Seguretat Social, en clau estrictament catalana. Això significaria un nou pas cap a la proclamació unilateral de la nostra sobirania i seria, també, una mostra solvent de patriotisme social. Res a veure amb la filfa lluïda fins avui, on entre d’altres coses, només ha servit d’excusa per tal que l’estat espanyol tornés a envair competències de la Generalitat, amb la connivència de l’actual govern català.

Hi ha moltes formes d’anar declarant miques d’independència unilateralment, abans no ho faci solemnement el Parlament de Catalunya. Anteriors governs ja en van donar reiterades mostres. Recordo, per exemple, el cas de TV3: una televisió pública que va néixer alegal, que pensa en català i que té (havia de tenir!) per referent tots els països de parla catalana és una eina necessària per enfortir l’ànima nacional. O en la projecció exterior de Catalunya, molt lluny dels espectacles tipus coroneta d’espines. O en la creació de conselleries amb sensibilitat social: Treball o Benestar Social, Sanitat, Educació. Especialment les dues primeres, donat que no era clar qui tenia plenes competències en aquests àmbits. Però el govern de Catalunya, malgrat el que dicti Espanya, ha de fer o desfer sobiranament quan ho cregui convenient. O el fet de voler tenir una policia nacional. O una conselleria de Medi Ambient, molt abans de que l’ecologisme a casa nostra no es convertís en una vil pastanaga electoral. O gestionar els nostres ports…Tot això per a mi són símptomes clars d’anar conduint el país cap a la llibertat, al marge de tuteles foranes.

Una forma efectiva de sumar la complicitat de la població cap el dia D, és a base de demostrar aquesta intel·ligència emocional en grau superior a la que dispensa per aquí l’estat espanyol. Allí on els catalans quedin desatesos, la Generalitat, tingui o no competència, ha de cobrir el buit. Com fa qualsevol altre estat modern i solvent.

Segon apunt sobre Dinamarca i els danesos. La setmana passada parlava de les primeres impressions que m’havia produït el país en una estada de vacances de 10 dies. Una deliciosa coincidència tenint en compte que la setmana anterior havíem arribat a la conclusió que la Catalunya independent s’hauria d’emmirallar amb països com Dinamarca, Suïssa, Israel, Finlàndia, Àustria o Suècia, entre d’altres.

Una altra coincidència, com és veure un comentari de la D. al Facebook, i me n’adono que resulta que Dinamarca és el país més feliç del món (i l’Oprah flipa), segons el psicòleg Adrian White de la Universitat de Leicester. Vaja, el país independent que més s’assembla a Catalunya en els paràmetres bàsics és el més feliç del Món! Però quin és el segon més feliç? Suïssa! I quin és el tercer país més feliç? Àustria!  Els segons països que més s’assemblen a una Catalunya independent!! I què me’n dieu dels altres estats que esmento al primer paràgraf d’aquest apunt? Doncs resulta que Finlàndia és el sisè país més feliç del món, i Suècia el setè. Israel, per motius obvis, ocupa una posició inferior, la 53.

Els lectors assidus heu anant seguit el procediment de tot plegat. He anat comparant els paràmetres bàsics dels estats i al final hem arribat a la conclusió que aquests països són els que coincideixen més amb nosaltres (extensió, població, economia…). I un cop determinat això, resulta que mirem el que  potser més interessa en aquesta vida, com és la felicitat pròpia, i trobem que són precisament aquests estats on els seus ciutadans són més feliços, estan més en equilibri amb l’univers i l’existència pròpia. No ha estat  pas premeditat que surtin aquests estats, sinó tota una troballa.

La felicitat

Són molts els catalans que se’n foten, o directament senten menyspreu, de la referència a la persecució de la felicitat que fa la declaració d’independència dels EUA. “Que ingenus que són aquests americans” diuen de forma superba. Bé, si considerem que un estat modern està al servei dels seus ciutadans, i no al servei de glòries imperials militaristes, hom ha d’entendre que l’estat més eficaç serà aquell en què els seus ciutadans estiguin més satisfets amb la seva vida, més feliços. I resulta que la Catalunya independent tindrà els paràmetres fonamentals per ser un dels països més feliços del món. Com vaig dir la setmana passada, prou gran per a tenir una societat i economia moderna complexa, prou petit per establir un sentiment de pertinença de grup amb uns criteris comuns exigents de convivència. Òbviament és molt millor tenir un estat que té per objectiu que els seus ciutadans siguin feliços que no pas un que concep els seus ciutadans com a súbdits al servei seu.

I Espanya? Espanya fa infeliços als catalans

Arribats a aquest punt més d’un lector s’haurà demanat quina posició ocupa el Regne d’Espanya en el rànquing de felicitat, inclosos els catalans. Doncs la posició d’un estat en guerra com Israel, ni més ni menys que la posició 46:

De la qual cosa podem concloure un fet objectivament cert: Espanya no fa feliços als catalans. Espanya no és un estat eficaç pels catalans.

El Top20, per ordre, és: 1 Dinamarca, 2 Suïssa, 3 Àustria, 4 Islàndia, 5 Les Bahames, 6 Finlàndia, 7 Suècia, 8 Bhutan, 9 Brunei, 10 Canadà, 11 Irlanda, 12 Luxemburg, 13 Costa Rica, 14 Malta, 15 Països Baixos, 16 Antigua i Barbuda, 17 Malàisia, 18 Nova Zelanda, 19 Noruega i 20 Les Seychelles.

Mirant aquesta llista és evident que els estats mitjans/petits són els més eficaços pels seus ciutadans. Els estats de la dimensió de Catalunya són els millors per als seus ciutadans. I si ets feliç, què més vols?

Estic segur que per a molts lectors del BGS el dia que proclamem la independència serà un dels dies més feliços de la seva (meva) vida. Potser no tant com tenir un fill, l’enamorament, el casament i altre dels aspectes importants de la vida, però vaja, gairebé.

Així doncs, la propera vegada que ens preguntin per què volem la independència de Catalunya, ho tenim molt fàcil: Perquè volem ser feliços!

Treballem dur i siguem feliços. Només cal això. Fugiu de tot allò que us faci infeliç, fugiu de totes aquelles persones que provoquen infelicitat. Amb la rancúnia de la infelicitat no s’arriba enlloc. Amb la il·lusió i l’empenta de la felicitat aconseguirem la fita ben aviat.

Apunt escrit des De l’Holocè estant.

De totes les notícies poc edificants que han sortit les darreres setmanes arran del cas Millet, del que no penso parlar, no us espanteu, em quedo i són per a mi motiu de reflexió, amb les que tenen a veure amb els partits polítics. Curiosament, de totes les malifetes de Fèlix Maria Millet una de les coses que més s’ha destacat és la de la signatura de sis convenis amb La Fundació Trias Fargas que El Periódico, de línia política ben coneguda, va publicar fa pocs dies.

CDC ha rebut durs atacs per part del PSC pel finançament de la Fundació Trias Fargas. El PSC critica que aquesta fundació hagi signat aquests convenis amb contrapartida econòmica amb la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música. Vagi per endavant que no em sembla gens bé que una entitat subvencionada amb fons públics i d’aportacions dels ciutadans subvencioni amb aquests diners la fundació d’un partit polític, sigui quin sigui. La cosa no acaba aquí, avui El País es despatxa amb un article que intitula: Pujol va afavorir a 28 empreses que van finançar el seu partit. Diu el diari que són dades dels document dipositats al Registre de Fundacions. No sabia que el que es diposita en aquest registre fos públic. No trobaria ni bé ni malament, però són públics?

Resulta difícil imaginar l’interès altruista d’Esther Koplovitz per la Fundació Trias Fargas, però tot és possible. El 90% i potser em quedo curt de les aportacions d’empreses a partits o fundacions polítiques són interessades. Sé que no totes, conec persones que ho fan perquè creuen en el país. Jo mateix ho he pogut constatar, empresaris disposats a ajudar econòmicament per la llibertat. Si això m’ho han dit a mi… per tant de tot hi deu haver, però no ho espero de grans corporacions. Llegiu-ne la resta »

Com ho exigeix el protocol, tot aquell personatge mediàtic que es pronunciï a favor de la independència de Catalunya haurà de ser perseguit per aquesta greu ofensa. “Así és la voluntad de Dios y de nuestra querida patria España”

El dia que el Sr. Joan Laporta conegut president de l’entitat esportiva més important del nostre país va decidir provocar el diluvi fent pública la seva opinió política va ser inscrit d’immediat en el marbre gris amb lletres negres dels més distingits enemics del “reino”. Com era d’esperar aquest valent president blaugrana ha estat, és i continuarà sent víctima de la negror pastosa del “casposisme” espanyol que l’ha sentenciat per una traïció insòlita en el món de l’esport.

El suborn diví que transforma els homes en besties que aplaudir com el cas dels germans Gassol o en Xavi Hernandez entre d’altres no condiciona ni emborratxa al president culer. En Jan vol ser lliure amb totes les seves qualitats per venerar la causa catalana exhibint generosament amb orgull el vici de la franquesa.

Que algú amb tanta repercussió pública declini el joc de les reverències a les que estan acostumats a les espanyes és clarament un vent gelat en forma d’insult en aquest món d’esfera vermella, de pensament degradat i restricció mental.

La percepció global dels esdeveniments que s’han anat succeint des de que el Sr. Laporta va encapçalar la manifestació de l’onze de setembre a Barcelona és de que hi ha una obsessió espanyolista per castigar els actes d’indisciplina colonial.

La seva fama és fa gran a tots els llavis i adquireix la reputació de patriota català dissipant el seny enfosquit d’aquells que viuen dins la cambra de les penes i per temor no gosen alçar el braç contra qui els té conquerits.

Els seus enemics intentaran fer callar aquesta campana de so terrible que els trastorna la calma. Doncs què s’ha cregut aquest brètol independentista? s’ha d’esmicolar a trossets aquest llenguallarga, aquest canalla insolent que pot arrossegar a milers de seguidors al divorci estatal amb les seves vils lliçons de patriotisme.

Em temo que la virtut que se li veu a en Laporta farà llarg el pròleg que el manté les vint -i- quatre hores en vetlla. Els xarlatans que el sermonegen i el consideren un indigne d’ànima insalvable amb constants atacs el faran suar de valent perquè no li perdonaran els seus pecats secessionistes.

Espero que algun dia se’l recompensi per l’amargor que deu patir al embarcar-se en aquesta noble empresa. Que el reconeguin per haver lluitat contra la beneiteria dels desitjos pestilents que desprenen les vastes cavernes dels aspres roquissars espanyols.

Tan de bo amb l’orella afamada els antropòfags Laportistes poguessin sentir aquest relat i veure com els catalans de seny defensem els nostres herois de les seves pràctiques astutes de febles trames i pobres aparences.

Gràcies Jan, t’agraïm de tot cor la llum que porta el teu afecte valent, agosarat i generós a la nostra mare pàtria.

*A la foto: Carles Mora, David Morgades, Enric Canela, Joan Laporta, Jordi Bilbeny)

Ja fa uns quinze mesos (que són moltes setmanes) que el Bloc Gran us ofereix cada dia una reflexió d’alguna de les set persones que traiem el caparró per la capçalera. Per sort vostra, de tant en tant canviem alguna d’aquestes cares per assegurar-nos que no ens acabeu avorrint a tots per igual. Ara m’arriba el torn a mi. Ja he comunicat als companys la meva voluntat de ser rellevat de la capçalera i han tingut l’amabilitat d’acceptar-ho. Renunciaré, això sí, als mil cinc-cents euros per article que ens pagava… Ai!, perdó, que això ara no es pot dir. Doncs res, bromes a banda, ara us ho volia fer saber a vosaltres.

Llegiu-ne la resta »