Diumenge es va presentar la campanya 13-D, a l’auditori del Fòrum de Barcelona. Sembla ser que el recinte va quedar petit. Mes de tres mil cinc-centes persones s’hi van congregar. Un petit exèrcit. Pocs dies abans la setmana també ens va portar una editorial conjunta, on dotze diaris catalans feien una defensa de l’Estatut que va aprovar les Cortes Españolas y que el poble català acceptà via referèndum. I amb anterioritat a això el líder de l’oposició va reclamar un Pla B, cas que es confirmin les filtracions que apunten a una important retallada per part del Tribunal Constitucionals al text estatutari. Anterior a aquesta demanda hi ha un llarg historial que va de l’incompliment a l’estafa, passant per la mentida, el xantatge, la coacció, la tortura o l’assassinat. La guerra. Són més de tres-cents anys de relació insana amb Espanya. Els darrers trenta són un dels fracassos més sonats en el camp de la relació Catalunya-Espanya. Han estat, també, una mostra de democràcia de perfil baix.

El sistema polític espanyol ha resultat ser un joc amb les cartes marcades, on és impossible participar amb un mínim de garanties i amb igualtat de condicions. Allò que ells en diuen Espanya només hi té opció Castella. Tota la resta està condemnada a la vexació, a la impotència i, en darrer terme, a la desaparició. Espanya enganya, Espanya escanya. Els espanyols no coneixen altra llei que la de la selva. Saben que  demogràficament són la part majoritària, que ja no poden anar amb les pistoles pel carrer, que no poden enlairar un nou dictador –o dictadora-, accedeixen de mala gana al sistema democràtic.

Passem així del cop de garrot a l’asfíxia econòmica. El balanç de la democràcia ens porta als catalans l’espoli fiscal. Moral i material. Hem passat de tenir el cent per cent de les multinacionals catalanes amb seu al país a tenir-ne amb prou feines una. A Espanya no és poden fer negocis en català. No es poden fer “opes” a empreses espanyoles. Els bancs catalans ja van ser enfonsats i ara veurem què passarà amb les caixes que vulguin mantenir la seva catalanitat o independència –econòmica-. La democràcia de perfil baix a la qual ens sotmet Espanya ens obsequiarà amb unes caixes farcides de polítics en els seus òrgans democràtics de gestió.

El clàssic consistent en negar-nos cap mena d’opció en la vida política es farà extensiu al món de l’economia. Era aquesta la darrera bombolla que permetia oxigenar Catalunya. Ni poder polític ni cap mena de poder econòmic. Vivim immersos en una crisi global i tenim el teixit industrial en vies de destrucció, deixat a la seva sort.

L’autogovern no serveix més que per ensorrar una mica més la moral col·lectiva. Hom va acceptar unes quotes de poder polític basades en el pur miratge. Els espanyols no són gent amb la qual s’hi puguin fer masses tractes amb garantia. Des d’un punt de vista polític s’ha demostrat empíricament que és un error voler atacar projectes conjuntament. Probablement la por heretada amb la dictadura podria fer-nos entendre avui aquest sostre justet del que sorneguerament en diuen autogovern, referit a Catalunya.

A més de l’espoli, l’engany, la retallada de les llibertats, aquest sistema polític de perfil baix ens perpetra una nova lliçó: l’Espanya refractària pot seure directament en els centres de direcció política del país. La força que avui ostenta la presidència de la Generalitat s’ha marcat com objectiu primer extirpar la crosta nacionalista –catalana!-, declaració esputada en seu parlamentària. Catalunya no té opció a ser si no ho fa en espanyol. Ara aquest discurs ja no ens ve de fora. Ens el fabriquem catalanament des d’aquí.

En mig d’aquest context, la desafecció és creixent. La classe política pateix un dels seus moments més baixos de credibilitat. Es mostra incapaç de liderar un projecte de país engrescador, de tenir un Pla B, de fer propostes unitàries i transversals en defensa de la nostra sobirania.

La societat a la qual diu representar no s’hi veu reflectida. Decideix, doncs, començar a fer camí. Sense embuts. Lliure de càrregues i servituds. I en sentit contrari al que portem fent d’ençà que les tropes borbòniques van entrar a Catalunya. Cap més arma que no sigui el vot. Mort a la democràcia de perfil baix.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/

“El somni televisiu a la Catalunya dels anys trenta
no hauria estat possible sense una societat que
llaura la terra amb  el xapo de la il·lusió“

“República TV”
Francesc Canosa

A “República TV, la Catalunya de la primera televisió” Francesc Canosa hi escriu la història del somni televisiu de la Catalunya dels anys trenta i de tot allò que s’hi intueix. Pàgines dedicades a explicar el projecte de televisió catalana però també una història paral·lela, la de la Catalunya impossible. Un llibre que barreja el projecte amb el país per acabar escrivint, gairebé sense voler, sobre aquell projecte de país.

“República TV” es pot llegir com un llibre d’història però també com allò que realment és, un manual de sobirania. Un manual que es podria condensar en una senzilla formula de física política: sobirania és projecte per entusiasme. La Catalunya del primer catalanisme polític, de Cambó a Macià, n’és la demostració matemàtica. Sobirania és el senzill llapis de carbó de la Mancomunitat dibuixant l’obra magna que havia de ser la Catalunya moderna. La que farà la tercera ràdio d’Europa. El país d’alguns dels periodistes més brillants del continent (el triangle Pla-Xammar-Gaziel) i de catalans com Homer Teixidó que aniran a treure el cap al món, allà on bullin els projectes més interessants del planeta, per engegar iniciatives semblants un cop arribats a casa. La televisió, el telèfon, la difusió de la premsa per via aèria, … El que calgui per fer de Catalunya un país capdavanter.

I és clar que els espanyols hi voldran posar les urpes. Grapejar-ho tot amb el seu estil perro del hortelano. Quedar-se els èxits o bé fer-los impossibles. Però no hi podran fer res perquè totes les lleis i reglaments del món són inútils contra una societat dinàmica amb un objectiu entre cella i cella. La Barcelona de la primera televisió és la ciutat de l’entusiasme. La Barcelona que fa de capital de l’imperialisme català. Un impuls imperial en positiu. Allò que ara en diríem dinamisme, innovació, creativitat o swoosh! Potser l’infern són els altres, Espanya, però la sobirania som nosaltres i només nosaltres.

Els pioners de la televisió catalana van desaparèixer enmig del Desastre Nacional l’any 1939. Una gota més de Catalunya que anava avall enmig de la torrentada però el final havia començat alguns anys abans. La Catalunya a mil revolucions, la del dinamisme catalanista, comença a apagar-se amb una revolta i s’acaba entre l’alzamiento i la revolució. Amb els errors del sis d’octubre, l’absurda revolta de 1934, la política acabarà fent impossible el camí a la sobirania. Sense Desastre Nacional, amb una Generalitat coixa però amb un país despert, la televisió i la Catalunya impossible només eren qüestió de temps. La sobirania eren ells. La sobirania som nosaltres i només ens cal no equivocar-nos massa.

Els qui amb una certa assiduïtat, i des d’una perspectiva independent, escrivim sobre l’actualitat política catalana podem passar fàcilment del derrotisme més decebedor a l’eufòria més injustificada. Sovint, tot depèn de la perspectiva des de la qual se’n faci l’anàlisi. Hi ha una sensació generalitzada que els nostres líders polítics s’aferren fàcilment al poder, i adeqüen totes les seves estratègies per a conservar-lo, o per assolir-lo quan no es té. En l’àmbit de l’independentisme, per exemple, la política erràtica d’Esquerra ha provocat no poques decepcions i moltes més desercions; encara que sembli incomprensible, quan tothom diu que el sentiment sobiranista està creixent arreu del país, resulta que les expectatives electorals d’Esquerra són, per dir-ho suau, més aviat a la baixa. Les raons que es donen per a blasmar la política seguida per l’actual direcció d’Esquerra no són fútils ni mancades de fonament.

Ara bé, vist a una certa distància, també s’ha de reconèixer que el país ha fet un canvi important en els darrers anys, i que un paper força decisiu hi ha tingut ERC. La impulsió del nou Estatut, tant se val quin hagi estat el resultat final, han tret el país d’una atonia que no ens portava enlloc. El debat durant la seva elaboració, amb la posterior negociació a Madrid per arribar a un resultat que a més de deixar-nos insatisfets és qüestionat des de totes les esferes del poder espanyol, han posat de manifest la inviabilitat i l’esgotament del model autonomista. Però el fet que els socialistes catalans, amb Maragall al capdavant, abanderessin la reforma de l’Estatut que ara ens és qüestionat els ha arrossegat cap a posicions absolutament impensables uns anys enrere. Amb totes les discrepàncies i els recels que ens provoquen, el cert és que les paraules i els posicionaments de gent com el President Montilla o fins i tot de José Zaragoza, o editorials compartits també per La Vanguardia o El Periódico, incloses les adhesions de la Patronal catalana i dels sindicats, indiquen que la societat catalana, de forma majoritària, ha avançat en consciència nacional, ja sigui per a reivindicar un major autogovern o ja sigui per a avançar cap a una sobirania plena. I que ERC ha tingut un paper rellevant en aquesta evolució de la societat catalana, que a molts ens continua resultant insuficient, em sembla indiscutible.

El que resulta curiós, però, és que tot el panorama actual amb aquesta evolució dels sectors fins fa poc molt reticents a les reivindicacions catalanistes i amb l’eclosió dels moviments desacomplexadament sobiranistes, que s’ha concretat en el procés de consultes populars sobre la independència de Catalunya, ha trastocat el plans d’Esquerra i convertit en paper mullat el seu full de ruta. En la Conferència Nacional d’ERC, d’ara fa dos anys, i en el Congrés que en va seguir, personalment vaig mostrar-me molt crític amb l’actual direcció, i en tots dos casos hi vaig presentar una bateria d’esmenes, perquè el full de ruta que s’hi aparovava anava per un altre cantó. Segons les seves tesis, aprovades tant en la Conferència Nacional com al Congrés, l’estratègia passava per convertir ERC en el partit hegemònic de l’esquerra i, amb Esquerra com a pal de paller, assolir una majoria parlamentària que permetés una proclamació unilateral d’independència o la convocatòria d’un Referèndum nacional per l’autodeterminació. Un Referèndum per al qual no s’hi posava data, però que en cap cas podia ser abans de les eleccions a celebrar el 2014, data que improvisadament es va treure de la màniga Carod Rovira per no deixar-ho en un horitzó encara més llunyà. Els meus arguments anaven en el sentit que l’estratègia no havia de ser aconseguir que Esquerra fos la força majoritària, perquè d’això n’hi podia haver per temps, sinó aconseguir que hi hagués al Parlament la majoria sobiranista necessària. Els partits només són una eina per assolir uns objectius, i mai una fita per ells mateixos. L’important no és qui hauria de liderar el procés, sinó fer que aquest procés sigui possible; en el benentès que, lògicament, ERC hi tindria un paper ben important i decisiu, i que com a partit s’aspiraria a tenir la màxima representació possible. Des del meu punt de vista, l’important era entendre que seria inviable, per més que creixés ERC, pretendre un procés d’emancipació nacional fet des d’una sola força política o des d’una sola posició ideològica; que el pas cap a l’exercici del dret a decidir havia de ser un projecte de país, una fita àmpliament compartida, cosa que implicava acostar les altres forces polítiques cap a posicionaments sobiranistes (que, per tant, ens disputarien el terreny electoral) en lloc d’erigir-nos en únics valedors del sobiranisme.  

El resultat ha estat que, gràcies en part al paper d’ERC, s’ha aconseguit fer passes positives en la direcció contrària a la que marcava l’actual direcció d’Esquerra. I a la vegada, descontents amb la seva política o simplement al marge del partit, han aparegut altres grups així com les plataformes sobiranistes que han tirat pel dret el procés de consultes populars, inesperat i imprevist pels republicans. Han fet diana sense saber-ho, i sobretot sense proposar-s’ho; amb el risc de rebre, això sí, la patacada electoral perquè el seu discurs anava per un altre cantó. Potser han fet diana, precisament perquè el tret els ha sortit per la culata.  

Creieu amb la “Dietrologia”? amb aquesta pregunta i un somriure enigmàtic als llavis en Francesc havia tancat aquell relat. Un pròleg a la deriva més que seriós, espiritual. La meva ment es debatia entre un mar de pau i ombres, res era el que semblava. Què hi havia darrera la història inacabada?

Em vaig  passar la nit en vetlla,  desconcertat i mentalment caminant a les palpentes  entre un oceà de preguntes sense respostes.

Aquell empatx d’informació només tenia gust a xerrameca, una faramalla fina però en definitiva l’abstinència de claredat d’un llibre  veterotestamentari de recitar salms.

Vaig decidir que intentaria esbrinar algun detall més sobre aquella litúrgia històrica que podia tenir una certa importància però que se m’escapava indefugiblement de les mans.

La porta del Museu Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat del Vallès recordava un dolmen de quatre blocs d’aquests que aguanten una enorme taula rectangular. Per uns instants els meus ulls van recórrer la totalitat del que em va semblar la construcció d’un veritable sepulcre de ciment i vidre, una tomba megalítica d´aproximadament 12.000 m².

Al seu interior, una excepcional col·lecció de llibres antiquíssims,  receptacles oblidats i altres tresors  que permetien gratar els fets del passat i suaument  polir-ne la  percepció tintada per la ignorància.

A les acaballes d’aquella setmana havia recorregut els seus quasi 66  Km de prestatgeries amb la necessitat de fer immersió en un temple de noms, dates i fets inacabables.  Aquella recerca s’havia convertit en una veritable obsessió per descobrir el que creia seria una ignomínia corruptora de la veritat de les relacions secretes del govern català amb el nord-americà durant el S XX.

Havia llegit fins a dues vegades la cal·ligrafia de cada un dels documents, resseguint amb suavitat cada línea del text. Resultava relativament fàcil seguir amb la recerca perquè  la feina dels arxivistes del museu havia estat extraordinària.

Aquells textos reveladors que actuaven com una droga agredolça sobre la meva inquietud em portaven a seguir la pista d’en Josep Carner Ribalta. La seva estreta relació amb el Coronel Macià,  l’exili a Nova York juntament amb la creació de Free Catalonia i la  col·laboració subtil  amb els serveis d’intel·ligència militar dels EUA per derrocar el règim del General Franco, eren les pistes que creia desvetllarien el secret amagat.

En un moment de lucidesa vaig fer un bot de la cadira, m’havia adonat de que al sota,  a l’esquerra de la quinzena pàgina  de tots els llibres que consultava sobre aquell polític enigmàtic hi havia escrites amb llapis unes lletres molt petites que passaven desapercebudes, gairebé il·legibles:

“ Revisat, V.C.”

Vaig mig tancar els ulls, era una coincidència iàmbica i absurda o aquella informació acumulava empremtes que confirmaven que hi havia algú altre buscant la resposta que portava amagada tants anys? Aquella pregunta m’engolia del tot i em feia voltes pel cap insistentment una i una altra vegada. Qui collons era en V.C.?

@ Primera part

@ Segona part

“Als qui malgrat tot continuen fent camí encara

que un tram siga amb pedres a les sabates”

.

Tot sovint el debat independentista es redueix a aquesta o l’altra organització, capella, o capelleta amb discussions enceses i apassionades. Ha sigut així en el  decurs de la història de l’independentisme i res no fa preveure que canvie en els propers anys. Una història de inflamades discussions i d’una profunda estima pel país. Ben mirat, ves a saber si haguerem aguantat 300 anys d’ocupació d’una altra manera. Tanmateix ja fa un grapat d’anys, l’independentisme va fer un passet més enllà: no només es tractava d’un sentiment, sinó d’un model de país i un projecte per a la seua gent.

Una altra de les grans discussions de l’independentisme és l’articulació de les diferents part de la nostra nació. Tot sovint ho hem anat resolent amb allò  de tenim diferents ritmes i sensibilitats i és ben cert. Deixem al costat per un moment “la nació” i les passions i parlem d’oportunitats econòmiques. Es pot permetre el Principat soltar el llast de la connexió d’alta velocitat del corredor mediterrani? Ens podem permetre com a nació que als valencians ens resulte gratuit en peatges anar a Madrid i pagar una morterada de camí a Barcelona? El Principat no es pot permetre perdre un públic potencial de 5 milions de persones amb què tradicionalment ha bastit una bona part de les seues relacions econòmiques que han portat a una entesa València-Barcelona més enllà de les trifulques polítiques durant tants i tant anys. De moment per anar d’Alacant a Girona en mitja-alta velocitat cal fer el recorregut lògic: Alacant-Alcazar de San Juan-Xativa-València-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona. Permetrà el Principat doncs l’espanyolització del País Valencià amb les “facilitats que dóna Madrid” i per tant quedar aïllat de l’entrada sud a Europa?

És ben cert que els Països Catalans tot sovint tenen el turisme com a principal argument econòmic, i també és cert que en el camp de l’alimentació som molt forts. Essent així, el model aeroportuari del nostre país, ha de tenir en compte de totes totes l’aeroport de Son Sant Joan a Mallorca, un dels principals aeroports en moviment de passatgers i que podria convertir-se en una magnifica entrada de noves propostes econòmiques a casa nostra. No en va és un dels pocs aeroports que li ixen rentables a Aena, com ocorre en el cas d’El Prat, d’ahi la resistència numantina a deixar anar la gestió cap a casa nostra.

I cap al nord? L’espai català transfronterer. Un ambiciós projecte entre la Catalunya Nord i la del Sud que avança amb força i amb molts suports a banda i banda del “xiringuito mixt gendarmes-guàrdia civil” per tal de convertir aquella zona en un pol de diàleg entre un costat i l’altre de l’Albera a més de convertir-se també en un pol de tecnologia i trobar vies de col·laboració entre les diferents administracions. Serà qüestió doncs de plantejar-se com articulem tot el territori per potenciar les nostres qualitats. Al cap i a la fi, hi hauran majories però també “la pela és la pela” i vist lo vist el Principat està rodejat.

.

En les eleccions presidencials franceses del 2002, molts votants d’esquerra van decantar-se en la segona volta pel candidat conservador, el neo-gaullista, Chirac, com a mal menor per impedir el triomf del neo-feixista Le Pen. Llavors es va posar de moda l’expressió “votar amb el nas tapat” o “amb una pinça al nas”, en al.lusió que es tractava de votar el mal menor, encara que fos un corrupte, un malparit, i certament un subjecte digne de poca confiança. Però pitjor era l’alternativa, és clar.

En les eleccions del 2010, Reagrupament ha d’aconseguir que cap sobiranista voti amb una pinça al nas. Vull dir amb això, que hem de fer per manera que tots els sobiranistes catalans ens votin i que cap ni un sol vot vagi a opcions “pudentes” per dir-ho d’alguna manera. El vot útil sobiranista és Reagrupament, I, només Reagrupament. La resta de formacions, ja vaig dir en el post de la setmana passada, que ja sabem què faran. No cal insistir-hi més.

Alguns companys de viatge darrerament es mostren inquiets per l’enquesta de La Vanguardia de fa unes setmanes i per l’aparent apagada informativa que Reagrupament està patint darrerament. Sobretot en comparació a l’exhuberància informativa de què vam gaudir els mesos de setembre i octubre.

Lluny de preocupar-me, això em confirma que anem per bon camí. A veure si m’explico. La política informativa dels nostres adversaris ha consistit sempre en presentar-nos com una escissió. Durantes moltes setmanes, doncs, érem utilitzats com una mena d’ariet per ensorrar Esquerra. Cap novetat, és públic i notori que, tothom s’atreveix amb Esquerra. Ningú no els té respecte. Són realment, allò que en la política dels Estats Units es diu uns Sittings Ducks, és a dir una presa fàcil, a tret.

Tanmateix, la nostra habilitat estratègica, i sobretot les declaracions contundents d’en Joan Carretero, sobre la nostra no equidistància entre Mas i Montilla, així com que no ens amaguem de dir que si cal anar a Washington, s’hi va i punt, ha demostrat clarament que no som uns passerells. Per altra banda, el nostre esforç divulgador arreu del territori, està arribant a moltes persones en actes de format mitjà i petit. Segons he llegit darrerament, ja són 12.000 els ciutadans que hi han assistit, i molts més hi assistiran en els propers.

Tot plegat ha donat com a resultat que no només molts exvotants i votants d’Esquerra vinguin cap a nosaltres, de vegades, seccions locals en bloc, sinó que també estem fent forat entre la gent de Convergència, d’Unió, d’Iniciativa i fins i tot dels Socialistes. I això, ja són paraules majors. D’aquí que s’ha decretat el silenci mediàtic envers Reagrupament, en un intent, debades, d’aturar l’hemorràgia. D’aquí que ara ens trobem amb boicots com quan volem fer un salt endavant i plantejar actes de gran format com el del 23 d’abril al Palau Sant Jordi.

Dit d’una altra manera. Quan jugàvem a la lliga petita, se’ns veia amb simpatia i bon rotllo… i amb una enorme condescendència. Ara que ja hem passat a la lliga gran, i no tinc cap dubte que ho hem fet, ja no ens riuen les gràcies. Perquè fem por, no als ciutadans, naturalment, sinó a l’establishment del pentapartit. I no tinc cap mena de dubte que encara en farem més.

Per això penso que anem en la bona direcció.

Val a dir que quan el proppassat dijous  vaig rebre un correu convidant-me a participar d’ aquesta festa de l’ argumentari sobiranista que és el BGS, vaig acceptar el repte sense ni contemplar la possibilitat que tot seguit vingués l’ enèsim pollastre entre independentistes.

Bé, com que estic una mica tip que sempre que hi ha una eina que apunta maneres, la nostra antropofàgia patològica, la malbarati per personalismes i enfrontaments personals, vaig decidir fer el cor fort i ajudar a apuntalar aquest espai de raonament patriòtic.

Ni sé, ni ho vull saber, què ha portat a aquesta disputa entre dos companys blocaires, el que sí que els demanaria és que llegissin la primera i la segona Filípica de Ciceró a Marc Antoni i que cadascun d’ ells en tregui les conclusions que s’ hi diguin al cas.

Roma podia permetre’s de tenir Ciceró desterrat, qui hem perdut som nosaltres que ens han escapçat el seu llegat, Catalunya no s’ ho pot permetre. Ara, no.

Ara, en aquest cas equiparo el BGS a la ingent obra política del Gran Orador. Gran defensor de la transversalitat, tot sigui dit de passada. Amb sentit d’ Estat, sigui això remarcat.

Si el BGS, com a col·lectiu de blocaires i comentaristes, pot aportar a la causa sobiranista la meitat de la meitat del que Ciceró va aportar a la República, ja em donaria per satisfet. De fet, ho faria amb una satisfacció elevada al cub.

De ben segur que la lectura que els recomano els serà d’ ajut i amb ben poc temps m’ ho agrairan.

Ni Catalunya es pot permetre perdre espais d’ agrupament i argumentació patriòtics consolidats com aquest, ni menys pot fer-ho en un moment on els esforços de tots plegats són cabdals per acostar-nos a la fita que compartim. N’ hem de tenir més, d’ espais com aquest, mai menys.

Bé, dit això, afegir que sóc associat a Reagrupament d’ ençà del 2007, per tant, provinent d’ ERC, i rodamón per vocació, actualment establert a l’ Orient Mitjà. Exiliat i de la Vegueria d’ exteriors, un perfil semblant al de l’ amic Manel.

Tinc una trajectòria cibernètica més amplia com a comentarista de blocs, que no pas com a blogger,  si no m’ equivoco vaig inserir el primer comentari en el primer post del BGS ja fa una pila de mesos. Ja llavors volia llarga vida a una iniciativa transversal com ho és aquesta.

Sempre m’ he caracteritzat per buscar l’ entesa entre patriotes, mirar de llimar diferències estèrils i unir esforços vers l’ objectiu comú. Prou difícil ens ho posarà l’ enemic com per entrebancar-nos entre nosaltres. Aquest sempre ha estat el meu lema.

En els meus posts al BGS miraré de destacar i aplaudir allò que trobi patriòticament encoratjador, aquesta setmana vagi el meu homenatge per en Marc Guerrero de CDC, un patriota, que n’ exerceix, i que ha assolit una vicepresidència a l’ ELDR, organització que  engloba i coordina els liberals a l’ àmbit europeu.

Bé, per acabar l’ escrit, dir-vos que, malauradament, aquest dimarts no podré respondre els vostres comentaris amb promptitud, seré participant en un certamen a Dubai on ja hi haig de ser a l’ hora d’ esmorzar i s’ allargarà, de ben segur, fins ben entrada la nit…i dimecres Sant Tornem-hi. M’ agradaria, això sí, que quan els pugui llegir em trobi comentaris constructius que em facin sentir orgullós d’ aquest País que tant enyoro i tant m’ estimo.

Salut i independència

Vaig entrar al Bloc Gran del Sobiranisme ben lliure de servituds. Només havia de complir escrupolosament amb el deure d’escriure puntualment cada setmana i pensant sempre en clau nacionalista/independentista/sobiranista. De tots els blogaires en “plantilla” jo només conec en Josep Sort personalment, des de fa una pila d’anys. Jo el considero un dels meus bons amics. És, doncs, amb l’únic d’ells que hi tinc un interès creuat: seguir conservant aquesta amistat. Amb la resta, com dic, només m’uneix “l’anar per feina”.

Un cop fet l’aterratge, vaig trobar-me amb la sorpresa de que l’ambient era prou caldejat. Pel que vaig captar la cosa tenia origen a Deumil.cat. Entenc, doncs, que és un tipus d’afer que s’ha de ventilar en un altre cau. No sé ni vull saber la raó de quin cantó està. Així és que de forma educada, però contundent, sempre he llençat a la resta de companys -a mode de perfecte disc ratllat- un únic missatge, amb tres potes: 1) No m’interessa el tema, passo olímpicament  2) arregleu-ho civilitzadament fora d’aquí, i 3) aquesta discussió no ha d’arrossegar els companys de blog. Això és el que sempre he defensat fracassadament, peti qui peti.

Tot aquest assumpte em porta al cap qüestions de física. Hi ha un moment del cicle educatiu que toca estudiar el comportament dels gasos. Per a mi fou una mena de rotllo que durà al voltant del mes i mig. Quan creus saber-ho tot sobre els gasos el mestre apunta que “tot el que hem estudiat ara només passa en condicions ideals. Que la realitat és més complexa i no succeeix precisament el que hem vist”.

Hem arribat a un punt de reduir-ho tot tant tant tant al blanc o negre, que hi ha moments en que no sé si parlem deliberadament de física o del Bloc Gran del Sobiranisme. A mi m’escorcollen, gairebé a punta de pistola: però en David ha fet bé o no ha fet bé?, per veure a quin bàndol m’han d’ubicar. Jo em demano si hem d’embrancar-nos ens disquisicions quasi físiques, perquè la pregunta està feta amb una asèpsia tal –deliberada o no- que oblida el context en el qual ens movem. En un estat pur i verge de la situació, en una situació idíl·lica, el que ha fet en David està molt mal fet. Fins i tot gosaria fotre-li la cavalleria pel damunt. Però com que jo he arribat en un punt on la brega ja feia temps que anava amb inèrcia pròpia, diria que amb velocitat constant i en moments punta hi he trobat certs visos d’acceleració, jo el que sempre he reclamat preveient possibles mals és que fessin el favor de resoldre les seves coses solets i que no embranquessin ningú més. Som quatre gats i jo només em sento del bàndol Josep Sort, que el pobre està més que trasbalsat. I avui ha estat aquesta i ahir va ser l’altra.

El meu clamar al desert des d’una tribuna privilegiada em fa veure, també, que aquesta situació no va de si en Manel ha sortit volant o no. La qüestió de fons és poder atacar reptes de gran calatge que comporta un projecte com és el BGS. A dia d’avui, per entendre’ns, sospito que la dinàmica en la qual pot haver entrat el blog és la de qui dia passa any empeny. Aprofitem realment la transversalitat? Quant de temps més podem anar esprement la fórmula actual? Què passa si un determinat èxit comença a davallar? Jo crec que coses d’aquesta mena són difícils d’abordar ara mateix. Des que hi he entrat, a banda de propostes amb un bon component de pim-pam-pum, no n’he vist d’altres plantejades col·legiadament. Em puc equivocar, però goso a fer l’hipòtesi que part del que jo percebo com anquilosament l’ha provocat la incomoditat. El no poder, en un determinat moment, fotre un cop de puny a la taula virtual. Per no ferir sensibilitats, per què el que es toqui aquí no encengui un foc per allà, per què compartim militància i, és clar, per quedar més que farts també de certa temàtica.

Crec que en David és una persona molt apta. Crec que en Manel ho és també. Crec que el BGS ha de ser un projecte d’èxit. Però ells dos han d’arribar no sé si a l’entesa, però si al pacte. Bàsicament ells dos. Al cap i a la fi aquest món de l’activisme no és tan gran. Goso dir gens gran. És tot un luxe per la causa que la cosa acabi simplement d’aquesta forma. Estic convençut que el destí pot unir altre cop en David i en Manel aquí i en altres bandes i no hauria de ser fatalment.

Aquests dies assistim a un creuament públic de relats sobre el tema BGS que jo gosaria qualificar d’òpera bufa. La pel·lícula que jo he vist assegut en una butaca de fila preferent, res té a veure per exemple amb un xoc titànic d’ideologies, consistent en veure si la concepció convergent triomfa damunt la reagrupada al blog. El tema és francament bastant més ridícul, malauradament. Cal tenir molt poc sentit de la responsabilitat per vessar informació esbiaixada com la que podem llegir en l’article que recull directe.cat . No es pot començar a jugar amb la intoxicació perquè podem acabar fent-nos molt de mal. No es poden treure les coses de context.

Hi ha certes teories que mai havien d’haver sortit a la “superfície” perquè són veritats molt agafades amb pinces. És una temeritat jugar amb la desinformació, perquè aquí sí que la podem vessar definitivament. I després, perquè cal saber l’escala de tot plegat. La nostra pròpia mesura: som quatre gats, coi! (Dient això espero no haver descobert res).

Davant de tot el que ha passat només sé veure-hi dues opcions: tancar barraca o continuar. Jo sóc partidari de continuar. Molt en ferm. Per la meva part faré tot els possibles perquè certs esdeveniments puntuals no afectin la viabilitat d’un projecte com el que vol representar el BGS. Em sembla terrible haver de tancar per mor d’una crisi. D’aquesta mena de testimonis Catalunya ja en va plena. Em nego a menjar-me en patates un nou fracàs. Si hem de passar per una crisi que sigui per sortir-ne reforçats. El tancament ens l’hem de plantejar sempre en un moment dolç, amb coets, focs d’encenalls i copa de cava.

Pregaria a tothom de no atiar el foc, que no fem bàndols. Que la pressió a exercir sigui en positiu. Que ens imposem no deixar comentaris enlloc que no siguin dins de la correcció. Ajudem a que els ànims s’asserenin. Tinguem més visió del conjunt. Reclamem seny en positiu. A banda i banda de la pantalla tothom és imprescindible, sobre tot si tenim clar quin és l’objectiu general. D’ara en endavant imposem-nos eradicar qualsevol versió de retret. Cerquem, doncs, fórmules per restablir la confiança novament.

El PSC va saber sintonitzar amb les fòbies dels catalans en aquell cartell electoral que unia les cares d’Aznar, Bush i Berlusconi. El President Bush no ha estat massa popular a Catalunya i no és estrany, es tracta probablement del pitjor President americà de la història. El cert és que l’antiamericanisme és hegemònic a Catalunya. Les multitudinàries manifestacions contra la guerra de l’Iraq, amb la participació entusiasta del govern actual, en són un bon exemple. Els informes del consolat de Barcelona ho deuen detallar pou bé i és segur que el nostre país apareix marcat en vermell en algun mapa del Departament d’Estat. Val la pena pensar-hi ara que patim un brot d’obamisme papanates i convidem el nou President americà a visitar la Generalitat.

Si com a país aspirem a tenir un paper més rellevant en l’escena global, si pretenem aprendre a gestionar les relacions internacionals d’un estat, hauríem de ser conscients que fins ara hem suspès amb molt mala nota. Haver estat una simple regió d’Espanya durant tres segles passa factura. Els Estats Units són el país més poderós del món i a qualsevol nació, amb estat o sense, li convé tenir-hi una bona relació. Una relació que va més enllà de qui hi governa i dels interessos d’uns i altres a curt termini. No és obligatori, també podem optar per fer de francesos i situar-nos en l’antiamericanisme de forma oficial però vista la rigidesa amb que Europa tracta els “regionalismes” no sembla massa intel·ligent. Ara, el que no té cap mena de sentit és ser el racó més antiamericà d’occident durant vuit anys i pretendre després que el President Obama ens faci una visita i reconegui el valor de la catalanitat. Amb aquestes filigranes fem el ridícul davant del món.

La cosa és seriosa perquè aquesta incapacitat per a manegar el nostre petit espai de política internacional (l’afer Noa n’és el darrer exemple) demostra que som a les beceroles de la gestió política amb majúscules. Si des del sobiranisme aspirem a rebre la confiança dels catalans per a gestionar espais més grans i rellevants de la vida del país haurem de ser capaços de fer-ho bé. Millor que els espanyols. Per treure tot el partit a la Generalitat i aconseguir que els catalans confiïn en el sobiranisme ens cal pensar com un estat i actuar com un estat. Una manera de fer que combina malament amb l’amateurisme de la classe política i l’infantilisme bonista de la progressía. I encara més enllà, si algun dia hem de buscar el suport del món en el conflicte amb Espanya se’ns exigirà seriositat i consistència. Pensar com un estat, actuar com un estat, implica moure’s per interessos i no per simpatia política. Enfortir la relació amb els Estats Units més enllà de qui hi governi. Empassar-se les pròpies preferències i convidar el President Bush a visitar Barcelona quan ningú no el volia en aquest racó d’Europa. No hauria vingut, no som ningú, però potser ens hauríem començat a guanyar el respecte del consolat americà de Barcelona i veurien la Generalitat com alguna cosa més que un circ de tres pistes amb un enorme pressupost. Ara mateix la nostra invitació al President Obama arriba a Washington amb un post-it on hi diu: don’t even think about it!

Marc Arza / catalunya.ffw

Enric I. Canela

La setmana passada vaig comprar un llibre del Dr. Miquel Siguan que es titula El projecte català. Del passat al futur. És nou, es va presentar el passat 4 de novembre. El Prof. Dr. Miquel Siguan és catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Ja està jubilat atès que va nàixer al 1918. La seva edat, intel·ligència i inquietuds li donen una perspectiva poc comuna per analitzar el que han estat els darrers anys de Catalunya i li permeten reflexionar sobre el seu futur. Home prudent, ho deixa tot obert i apunta algunes possibilitats. Segurament molts de vosaltres haureu llegit algun dels seus articles a la premsa.

En un capítol, el 14è, parla de la Perspectiva espanyola sobre la situació a Catalunya. En el seu text fa referència a Los nacionalismos y el concepto de España en el Siglo XX del llibre De Hispania a España. El nombre y el concepto a través de los siglos (2007) editat per la Real Academia de la Historia i coordinat per V. Palacio Atard. Segons el presenten els autors: En aquest llibre es recullen les conferències impartides dins el cicle “El concepte d’Espanya a través dels segles”, organitzat pel Col·legi Lliure de Emèrits amb la col·laboració de la Real Academia de la Historia, amb motiu del V Centenari de la mort de Isabel la Catòlica, l’any 2004. Els autors són tots professors d’universitat i acadèmics de la Real Academia de la Historia. No es tracta en aquestes pàgines de donar un repàs a la Història d’Espanya, sinó de seguir l’evolució del que ha significat en cada moment el concepte d’Espanya per als espanyols.

Diu Siguan a la pàgina 96 del seu llibre: No crec exagerat dir que, des que es va formular el nacionalisme català al segle XIX, mai les manifestacions de rebuig per part de la intel·lectualitat espanyola i per part del públic en general havien estat tan fortes com les dels darrers anys. I és un fet amb el qual cal comptar. Igual com els defensors de la unitat espanyola a ultrança constaten i es neguen a entendre que els nacionalismes perifèrics no han desaparegut ni sembla que portin el camí de desaparèixer.

Miquel Roca al Pròleg, referint-se al treball del Dr. Siguan, diu: I com deia, aquesta síntesi no plaurà a tothom: però això és bo. Correspon als acadèmics no tenir por al risc que genera la pròpia opinió. És important obrir el debat o continuar-lo.

Jo, molt lluny del prestigi i qualitat intel·lectual del Dr. Siguan, formo part d’allò que se’n diu acadèmics. Haureu pogut constatar al llarg d’aquest mesos que m’agrada opinar lliurament malgrat que pugui en algun moment estar en minoria, convençut que la formulació d’opinió, raonada, pot ajudar a canviar les coses. En el món del comportament, polític o no, la formulació d’una hipòtesi arriscada pot fer que se n’obtingui una proposició certa a causa de l’efecte que la pròpia hipòtesi fa sobre el pensament del que l’escolta. Així, opino amb el convenciment que les meves idees poden convertir-se en realitat, encara que, el primer dia, puguin semblar irreals o utòpiques. Més encara. Sóc insistent en les meves formulacions.

Avui parteixo de les paraules del Prof. Siguan on reflecteix el que ell creu que pensen els espanyols sobre els catalans. I parteixo d’aquest punt perquè quan dic: ara o mai, referint-me a la independència de Catalunya, ho faig des del convenciment que som al final del trajecte. De forma més conscient uns i inconscient altres, els polítics espanyols estan disposats a acabar amb Catalunya com a fet políticament diferencial. Seran harmonitzacions o seran lleis de bases, seran ingerències o seran dictàmens del “prestigiós” Tribunal Constitucional, però els polítics espanyols creuen que Catalunya és una nosa que cal eliminar políticament. I això, que en el llenguatge civilitzat del segle XXI, vol dir absorbir-la culturalment i deixar el català com una llengua de segona que anirà reduint el seu ús pràctic per la força de la globalització general o imposada. La manera de fer-la és similar a la d’una espècia invasora en un determinat territori. Què està passant amb el molusc zebra a l’Ebre o amb l’alga Caulerpa racemosa a la Mar Mediterrània que estan desplaçant les espècies autòctones? La cultura i els mitjans de comunicació en espanyol aniran envaint-nos, desplaçant els nostres, i així,  poc a poc, ens aniran arraconant.

La “intel·ligent” idea de fer un nou Estatut ha accelerat aquesta visió dels catalans i de Catalunya que tenen els espanyols, però també ha tingut la virtut, alguna n’hauria de tenir, de la reacció dels catalans davant l’evidència del rebuig, de l’espoli i de l’intent homogeneïtzador. Mai Catalunya no havia estat tan conscient de l’ofec a què ens volen sotmetre. Més encara, no només som conscients els que som independentistes, sinó que també ho són aquells que no haurien pensat mai en plantejar-se la independència de Catalunya com una opció personal. Ho són no per una qüestió familiar o cultural sinó com una conseqüència de la constatació que Espanya no els permetrà desenvolupar-se de la mateixa manera que ho farien a altres territoris. Lògicament ho entenen com una discriminació que afavoreix el nostre objectiu. Catalunya paga i subsidia a altres i així seguirà fins que ens hagin tret el poc que ens queda d’esperit emprenedor, d’iniciativa, de lideratge. Aquest és el destí si no ho aturem.

Per això, setmana a setmana, llenço un missatge amb la mateixa conclusió. Ens cal la unitat, la unitat de l’independentisme i l’hem d’aconseguir. Les diferències hi són, hi seran, però la prioritat és aconseguir una “taula de la independència” que doni suport a una coalició electoral unitària. On tothom hi càpiga, on tothom se senti còmode sabent que només defensarà el dret a la independència de Catalunya i només oferirà votar la independència de Catalunya.

Hem de ser un país normal. No hem d’esperar a què Andorra entri a la Unió Europea per tal que el català sigui oficial. No hem d’esperar a què altres ens treguin les castanyes del foc, hem de ser nosaltres.

Com sempre, doncs, demanar-vos que si voleu la independència de Catalunya doneu suport a la constitució d’una Gran Coalició, Solidaritat Independentista.

Si sumem, guanyem!

I amics, tot té un final, motius personals sobre els que no parlaré, fan que avui m’acomiadi del Bloc Gran del Sobiranisme. Va ser un projecte compartit que m’ha portat moltes alegries. El context canvia i cal mirar endavant sense renunciar a res.

Han estat gairebé setze mesos, setmana darrere setmana, escrivint un article cada dissabte i contestant els vostres comentaris. He procurat sempre fer-ho malgrat que quan passava el cap de setmana les possibilitats de respondre eren ja mínimes. Espero no haver molestat a ningú amb alguna inconveniència. Si ho hagués fet, disculpeu-me, a vegades l’emoció supera l’intel·lecte. No era en cap cas la meva intenció.

Amb tot, per als que vulgueu retrobar-me, no marxo lluny, seguiré escrivint els dissabtes i contestant els comentaris que em vulgueu fer. La situació política encara em motiva a dedicar temps a aquesta activitat. El meu nou espai el trobareu dins del web de deumil.cat. Si dissabte vinent hi accediu, allà trobareu l’enllaç. Allà també serà casa vostra.