El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga ja fan feina en aquesta direcció. Calen, però, més iniciatives com aquesta perquè viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Marc Arza / catalunya.ffw

Dies enrere, Xavier Trias afirmava que a Barcelona no es donava el clima adequat per a celebrar-hi una consulta sobre la independència. Probablement, la seva sigui una posició força general al si de CiU: no s’hi està en contra, moltes vegades s’hi adhereixen si ho plantegen els altres, però per iniciativa pròpia no consideren que sigui el moment oportú. I és possible que sigui també la posició d’alguns socialistes o de gent d’Iniciativa. En alguns casos es pot tractar simplement d’una excusa per no implicar-s’hi, perquè en realitat no es creu que Catalunya hagi de poder gaudir d’una llibertat plena com a país; en d’altres, pot ser una actitud poruga, excessivament conservadora, de no voler arriscar una carrera política i de prioritzar el manteniment de les actuals cotes de poder, encara que sigui limitades, pensant en termes espanyols allò de “más vale pájaro en mano que…”; i resta la possibilitat que sigui un raonament fonamentat en l’anàlisi més objectiva de la realitat.

Davant d’afirmacions com aquestes, des del sobiranisme podem caure fàcilment en la temptació d’abocar-hi les nostres ires, perquè és evident que el clima idoni per a la celebració d’una consulta d’aquesta mena és difícil de crear-lo si ja no hi creiem d’entrada. O, dit d’altra manera, el que no podem fer és esperar que algun dia es doni aquest clima ideal, com si sorgís per art d’encantament, sense haver-hi treballat abans. És molt possible que, donat el cas, com deia el director del diari El Punt, fins i tot molts socialistes s’apuntarien a l’independentisme, o com a mínim l’acceptarien, si veiessin que el país hi avança inexorablement. Però, mentrestant, algú ha d’empènyer perquè el camí encetat esdevingui un dia un procés irreversible. De fet, l’experiència de molts altres països europeus que han assolit la independència és que aquelles forces que inicialment s’hi oposaven, un cop assolida, quan han tingut l’oportunitat de governar, han defensat els termes d’aquella independència i en cap cas han optar per retornar a les tesis unionistes. Això de la Independència deu ser com l’”Activia” que no sap el bé que va fins que ho proves.

Simplificant-ho molt, podríem dir que l’estratègia no hauria de passar tant per pretendre que una força independentista assoleixi la majoria absoluta suficient per a fer-ne una declaració unilateral des del Parlament, que tant de bo, com aconseguir arrastrar el conjunt de les forces polítiques cap a les tesis sobiranistes. O en tot cas, les dues estratègies haurien de ser complementàries i no excloents. Ara bé, per avançar en qualsevol de les dues direccions pot ser que no tot sigui vàlid, per més ben intencionat que sigui, i que algunes accions arribin a ser contraproduents, com alertava Xavier Trias.

La consulta d’Arenys de Munt va encendre una metxa que havia d’haver encès un polvorí. I no és que el 13 de desembre fes figa, però sí que hem de reconèixer que tampoc va ser aquell èxit esclatant que esperàvem. Es pot valorar tan positivament com vulguem la participació obtinguda, donades les circumstàncies, i es poden trobar arguments prou versemblants per a justificar-ho, però el cert és que a tots ens va deixar un mal regust de boca. I en tot cas no va crear l’eufòria esperada que ens hauria permès encarar una nova tanda de consultes amb molts més possibilitats d’èxit. Ja he dit en alguna altra ocasió que el recurs d’una consulta sorgida de la iniciativa ciutadana i al marge de les institucions, i per tant sense validesa jurídica, pot tenir el seu valor simbòlic i ser un element propagandístic important, però que no es pot emprar reiteradament si no som capaços de generar-hi un esperit d’engrescament col·lectiu. Ben al contrari, correm el risc de precipitar-nos en un decaïment que seria utilitzat en contra nostra.

Podem gallejar de ser més independentistes que ningú i carregar contra els qui ens diuen que a Barcelona “No es dóna el clima per una consulta sobiranista”. Però anem en compte; perquè, si és cert, l’ensopegada dels qui actuen prescindint de la realitat pot fer molt més mal que un conservadorisme prudent que cerqués el clima oportú per a celebrar-la. Si aquest diumenge els resultats tampoc són els esperats, no cerquem més enllà de nosaltres responsabilitats ni culpables. Ens caldrà fer una seriosa reflexió basada en la pura i dura realitat, que no tenim el país que voldríem, i que no avançarem pas més per cridar més fort si no som capaços d’engrescar-hi la ciutadania.

A cap observador mínimament informat se li escapa que Reagrupament Independentista ha estat, i continua sent, la gran novetat del panorama polític català del 2009 i del 2010. Mai, repeteixo, mai abans, una associació amb una innegable vocació política, però assoaciació al capdavall, havia atret tanta atenció mediàtica per qualsevol gest que fes. Mai, repeteixo, mai abans, una associació, que no partit polític, havia aconseguit penetrar amb tanta força en el rígid panorama pentapartit i mrdiàtic català, fins al punt de sortir ja en els Baròmetres d’intenció de vot, fins i tot abans de formalitzar la seva oferta política.

Qui no s’adoni que Reagrupament Independentista és, políticament parlant, una proposta trencadora amb l’statu quo, perquè de fet el vol dinamitar, és que no hi veu tres en un burro.

Una proposta que en plena crisi de vocacions polítiques, ha aconseguit engrescar 3.500 patriotes, indica que per una banda el país encara no és mort, i de l’altra que hem tocat la fibra necessària. Durant el mesos passats, i sobretot arran de l’Assemblea Constituent, hem fet una estirada més que notable en termes quantitatius. Naturalment, encara som lluny d’on volem ser. Necessitem moltes més mans i molts més cervells. Però anem pel bon camí.

Ara encarem uns mesos decisius. Sense deixar de créixer quantitativament, hem de fer un esforç qualitatiu que permeti millorar la comunicació i donar arguments (donar benestar polític) als centenars de milers de catalans que avui en dia volen tirar endavant tant a nivell individual, com a nivell col.lectiu,

És el moment de prendre un segon impuls.

I aquest segon impuls es concreta en diverses iniciatives que s’aniran descabdellant al llarg de les setmanes properes i que ens permetran situar-nos en la posició exacta per aconseguir el nostres objectius patriòtics: la independència i la regeneració democràtica de Catalunya.

El proper 21 de març farem una nova assemblea on la nostra opció política serà explicitada, tenint sempre present que els reagrupats no considerem la nostra associació com un objectiu per ella mateixa. Reagrupament està al servei del país, i farem allò que considerem necessari per assolir els objectius que ens hem proposat.

Abans però de portar-la a terme, estem fent un esforç, i el continuarem fent al llarg de les setmanes que resten, per engrescar encara més gent, patriotes que saben del cert que el camí que hem traçat és ple de giragonses i de pendents que sovint costen de pujar, però que tanmateix no defalleixen.

En les darreres setmanes, he participat en diferents grups de treball encarregats d’elaborar la proposta programàtica de Reagrupament. Hi hem treballat més de 500 reagrupats. Jo he tingut l’honor de coordinar un d’aquests grups. I l’experiència ha estat d’allò més positiva. Al llarg de les darreres setmanes hem intercanviat idees, plantejaments, opinions…. però sobretot hem compartit la certesa que estem fent una cosa important. Que som en el lloc i en el moment adients i que estem responent a allò que se’ns exigeix. Ha estat un autèntic plaer compartir hores de treball amb en Jaume, la Núria, l’Albert, el Francesc, els Rogers, en Joan, en Josep, la Victòria, el Sergi, entre molts altres. Així com amb els companys de la Catalunya Exterior que gràcies a la xarxa són ben a prop nostre, com el Manel, el David, en Xavier…

A nivell extern, també estem consolidant la nostra presència al país. En aquest sentit, penso que és molt important la inauguració del nou local a Girona, el proper dissabte, a les 18.00 hores. O el sopar sobiranista del dia 3 a Sabadell, o la calçotada a Llorenç del Penedès del dia 6. Són tots ells exemples de les activitats que darrerament s’estan multiplicant arreu del territori.

I, per descomptat, la participació, demanant explícitament i sense cap eufemisme el vot pel Sí a les consultes per la Independència, del proper diumenge, 28. Una nova onada que consolidarà l’opció independentista, com la gran opció de les properes eleccions al Parlament del Parc.

En definitiva, un segon impuls, al qual us convido a participar, no des del seguidisme messell, sinó des de la implicació constructiva, generosa  i positiva.

El diumenge el reservo per a les digestions fàcils. Vull dir que vaig espicassant d’aquí, d’allà. Lectures d’allò més insubstancials és el que procuro reservar-me, per tal de no prendre gaire mal.

El Periòdico ens proporciona una d’aquestes perles que de ben segur ha de fer les delícies a la gent convençuda de ser bona, de fer donatius a una oenagé o altra, d’anar en bicicleta o de defensar l’altermundisme amb fe cega. Ah, i de ser esquerranosa per damunt de qualsevol altre humana aspiració en aquest món.

En l’edició –pèssima- que expel·len en català, hi he trobat una entrevista als germans Estopa. Canyella fina, vaja.  Sembla ser que són candidats a competir pel premi de miss tronada “català de l’any”. (Mareta meva!). Només amb el títol ja veus per quina banda serà que correrà l’esfèric: “És més fàcil ser català a Catalunya que a fora” . Has de quedar ben descansat un cop has pogut descavalcar una pensada com aquesta. No sé què ens podria dir un xinomandarino o un servocroata o un filipí referint-se al seu lloc de naixença.

Però si ets prou temerari com per intentar seguir llegint, encara que sigui tarda de diumenge, veus que sempre anem a petar al mateix: “el mestissatge és el millor antídot contra els integrismes”. És la prèvia que l’espanyolisme -això sí, tocat de progre- llueix per tal de justificar una catalanitat que només seria possible en la literatura de ciència ficció. I és clar, per aquests que havent nascut a Catalunya han “de traduir” per poder parlar en català, quan fan referència a l’integrisme que se suposa tenim al país, senzillament apunten als que no tradueixen.

Diuen els Estopa: “Un català és un ciutadà del món. Un català pot ser algú que ha nascut a Catalunya o que visqui a Catalunya i pagui aquí els seus impostos, encara que sigui de Moçambic.” I és aquí que l’article esdevé revelador: els germans Muñoz són independentistes. Això sí, d’aquest independentisme de darrera fornada que vol evitar a les totes caure en el sempre molest parany identitari. Entren perfectament en el pack dels que defensen Catalunya, entenent per Catalunya el que sigui, menys catalana.

I és clar, això que apunto és xenòfob dins d’aquests paràmetres mentals de la Senyoreta Pepis. Defensar una Catalunya catalana és integrisme al qual se li ha d’aplicar algun antídot. Ja sia perquè uns la volen independent i els altres que la volen lliure d’integristes, el cert és que Catalunya se’ns escola.

Per aquesta regla de tres hom podria concloure que Paul Auster, que va viure i escriure a Catalunya uns quants mesos, va ser indignament ignorat i mai prou reivindicat a la Fira de Frankfurt. Pel simple fet de publicar la seva obra íntegrament en anglès, això no és motiu suficient com per no tractar de catalana la seva interessant producció i és així que convertim en petit, provincià i miserable aquest país que no coneix frontera ni límit de cap mena.

És així, també, que la seva primera afirmació “És més fàcil ser català a Catalunya que a fora” es torna més que discutible. Sempre que no parlis, ni defensis o practiquis la catalanitat, és clar. Perquè aleshores a això políticament correcte que ho infecta tot –i que acostuma a ser espanyolisme militant- li falta temps per venir a receptar-te l’antídot, per integrista. I el més trist de tot, però, és veure com hi ha catalans que en aquest escenari es presten a fer d’escolanets i a riure aquesta mena de gràcies.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/

Fa pocs dies en un d’aquests programes de televisió escombraria que es presenten com a educatius un dels concursants va insultar un participant català referint-s’hi com a “puto catalán de mierda”. És una anecdota i potser no cal fer-ne un grà massa però és fàcil imaginar-se què hauria passat si l’insult hagués anat dirigit a un marroquí o un senegalès. Indignació massiva i expulsió fulminant del programa. I és que els “maldito moro” o “jodido negro” surten molt més cars que un “puto catalán de mierda”. 

La rancunia espanyola cap a tot allò que fa tuf de català és tan habitual, tan comuna, que s’ha banalitzat i arriba a passar desapercebuda. És el mateix mecanisme mental que permet que tots els catalans que es mouen per Espanya s’hagin sentit a dir alguna vegada allò de “que majo eres, no pareces catalán”. A cap espanyol se li acudiria anar dient alegrement “que honrado eres, no pareces rumano”, ni cap romanès acceptaria el comentari sense omplir-li la cara de mans al seu interlocutor. Però amb els catalans els espanyols ni se n’adonen. La pulsió anticatalana és tan profunda i arrelada en l’ADN espanyol que gairebé sembla que no hi ha mala fè. Deu ser per això que som capaços d’acceptar aquestes gràcies amb un somriure.

Els espanyols ens insulten sense adonar-se’n i nosaltres deixem passar el greuge com qui no vol la cosa però el menyspreu cap al que som i representem, cap a tots i cadascun de nosaltres, existeix i no sembla que hagi de canviar en el futur. No s’hi val a dir que l’odi és cosa de minories. La premsa de Madrid no es podria permetre l’acarnissament anticatalà si no comptés, activa o passivament, amb la complicitat de la societat. Els polítics espanyols no atacarien Catalunya sense els vots generosos que això els reporta. Allò ‘excepciónal i únic  a Espanya és la defensa i el suport a Catalunya.

Algunes de les nostres virtuts, els tòpics del treball, l’estalvi i l’habilitat industrial, han estat admirades i respectades arreu d’Espanya, és cert, però la rancunia i l’admiració no s’exclouen. L’odi i el respecte són compatibles i aquesta és la clau de la qüestió.  D’una o altra manera els catalans estem abocats a la relació amb Espanya, fins i tot l’endemà d’una hipotètica independència,  però la pedagogia és la pitjor de les postures en aquesta relació. Ser estimats és impossible i no cal que ens escarrassem a explicar-nos, Espanya ja sap qui som i senzillament no li agrada el que veu. Només podem aspirar a ser respectats i el camí per aconseguir-ho s’assembla poc al que hem seguit fins ara. És des de la fermesa i la seriositat que s’aconsegueix el respecte. Des de la duresa i la defensa estricta del propi criteri. Qualsevol altra cosa només aconsegueix sumar a la rancúnia el menyspreu que hem patit fins avui.  

Marc Arza / catalunya.ffw

El conflicte és inherent a la diversitat. I a partir d’aquest principi el que cal no és amagar el conflicte sinó saber-lo gestionar, saber-hi conviure. Quan algú pretén defensar la idoneïtat exclusiva d’un grup o d’una formació política, com si fos possible trobar el partit o les persones que s’adiguin exactament a la manera de pensar de cadascú, és evident que acabarà abocat o bé a l’encegament doctrinal i sectari o bé al conflicte desfermat que no podrà controlar i el portarà a estripar la baralla. I d’això en sabem un munt en l’àmbit del sobiranisme.

El Parlament, en tant que representació de la ciutadania, està dividit en grups polítics, que gràficament es poden dividir en colors ben diferenciats i traçar-ne la línia exacta de separació. Aparentment, es tracta de blocs monolítics que de forma sempre unànime està radicalment en contra o radicalment a favor de les posicions més diverses. És, sens dubte, una representació molt imperfecte de la societat real. Al Parlament, i en general en tota l’activitat política, s’hi tracten els temes més diversos, molts dels quals no tenen un lligam estricte amb les ideologies que teòricament defensen els partits; i, malgrat tot, aquests s’hi aferrissen com si formés part de la seva pròpia essència. Al carrer, la realitat és molt diferent. La societat no està dividida en aquests blocs tan hermètics que ens presenten en la política institucionalitzada; no trobaríem dues persones que pensessin igual en tots els temes; més que per una concepció ideològica, per les experiències i la situació de cadascú, que sempre és particular.

Aleshores, la recerca del partit on afiliar-se, des d’on poder treballar o simplement donar-hi suport, no pot consistir en pretendre trobar-hi unes coincidències absolutes, perquè això és impossible. Podem prendre una opció (sovint jo en prendria més d’una simultàniament) pensant que és la que millor s’ajusta a la meva manera de pensar, i sobretot que és aquella des de la qual crec que podré treballar millor; però no podem ser tan il·lusos com per a creure que hem descobert el grup ideal i perfecte, perquè a no ser que caiguem ràpidament en la visió esbiaixada i partidista de la realitat aviat toparem amb el conflicte, i allà on hi havíem vist un messies salvador de la pàtria de cop hi descobrim un petit dictador o un navegant sense rumb. I probablement no era ni una cosa ni l’altra. Hi ha molta gent que s’omple la boca de crítiques constants als partits polítics, acusant-los de la seva incapacitat per a dialogar i trobar punts de consens per a afrontar els problemes reals del país, però ell personalment no s’apunta enlloc perquè és incapaç de trobar-ne cap que s’ajusti exactament a la seva manera de pensar.

Si no coincidim plenament i som capaços de discrepar cordialment amb els amics, i de no deixar de ser amics per això, també hauríem de poder formar part d’un grup polític (la paraula militant, la veritat és que em repugna) sense necessitat de pretendre trobar-hi coincidències absolutes, ni excloent envers els altres, i sobretot sense necessitat que m’hagin d’anorrear a mi com a persona amb una manera particular de veure les coses. En puc formar part perquè coincideixo amb els seus objectius generals i perquè considero que és un marc des d’on puc treballar-hi, com també ho podria fer des d’un altre. Però, en tot cas, a priori haig de ser conscient que les coincidències no seran totals, que a voltes em semblarà més encertar el grup del costat, que el conflicte serà inevitable i que tant se val que en sigui conscient des del principi. A no ser que vulgui posar-me la bena als ulls i seguir, com a bon “militant”, fins on em porti el capità, o fins que en caure’m la bena descobreixi quina mena de capità em menava.

Mal als ulls. Molt.

“Yo també parli catalí”. No descarteu que un/a compatriota del futur pugui saludar-vos així el dia que decidiu seguir a la noia de Neutrex en el seu viatge de tornada en el temps. Possiblement aterrareu en una Catalunya independent, però al pas que anem també és probable que us la trobeu immersa en un procés irreversible de pèrdua del llegat cultural que precisament ens singularitza.

Ho dic perquè, si bé no he estat mai partidari de les interpretacions fatalistes dels informes sobre la salut del català, el que ha publicat recentment l’Observatori Català de Joventut és, com a mínim, preocupant. Segons l’estudi, només un 44% dels joves entre 15 i 29 anys admet parlar la nostra llengua habitualment i un 12% no és que no la parli… és que no l’entén (fet que em costa de creure però que vés per on, resulta que, com les meigas, habelas, hainas). Si a aquesta dada hi afegim que els catalanoparlants habituals de més de 29 anys suposem un 52% de la població, ens trobem amb la paradoxa que les generacions que més facilitats estan trobant per emprar la nostra llengua en (quasi) tots els àmbits són les que menys ganes tenen de fer-ho. I tot això en un context en el qual cada dia que passa es fa menys estrany, pensar en una Catalunya plenament lliure, per molta paciència que ens faci falta tenir, encara.

Podríem debatre moltes hores sobre quines són les causes d’aquest fet, sobre les diferències territorials que fan menys alarmants les conclusions d’aquest estudi (en aquest sentit, suposo que per al català l’àrea metropolitana de Barcelona vindria a ser Mordor) o de les mesures que es podrien adoptar per corregir-les, però, si em permeteu, jo vull utilitzar l’informe per parlar sobre els ‘ganxos’ que s’utilitzen per vendre la conveniència de tenir un estat propi. I és que estirant només de la butxaca ens podem acabar carregant els pantalons.

Perquè de moment queda clar que l’argument econòmic triomfa més que la coca-cola. I és que a cap català, tingui el sentiment de pertinença que tingui, li agrada haver de suportar cada dia les obligacions d’un aforisme cartesià tunejat, ‘pagues, doncs existeixes’, per culpa de la peazo tènia solitària que es mi querida España, esta España mía, esta España nuestra.  Amb tot, també cal dir que la publicitat enganyosa actualment no està permesa.  Em refereixo a què no sé fins a quin punt pot ser contraproduent donar la sensació que ser independents vindrà a ser simplement com obrir-se un megacompte bancari a ING Direct en el qual ‘retiras 400 euros para comprar un ordenador y tus ahorros siguen creciendo’. Vull creure que no volem ‘marxar’  ‘només’ per això.

En aquest sentit, fa temps que tinc la sensació que a l’hora de ‘vendre independència’ passem força per alt l’argument de la supervivència cultural. No es tracta ni molt menys d’anunciar en plan nazi la desaparició de tota petjada espanyola a la nostra terra, ans al contrari, penso que el castellà (com tants altres idiomes i cultures) va venir aquí per a quedar-se i que això no és un problema en si mateix. Això no treu, però, que no calgui posar èmfasi en la idea que la independència és l’únic camí possible que hi ha per a evitar la mort per asfíxia de la nostra cultura, després d’anys i panys patint la interpretació tan especial del concepte constitucional ‘especial respeto y protección’ que l’estat té envers ‘las distintas modalidades lingüísticas de España’.

Entenc que aquest és un argument molt més difícil de vendre-li a un nouvingut o a una persona que porta ‘mil’ anys vivint la seva espanyolitat a Catalunya. Amb tot, i encara corrent el risc d’enlletgir la ‘comercialitat’ de la independència o de fer més difícil l’entrada d’aquest concepte en sectors que mai se l’han plantejada, penso que és imprescindible combinar l’argument econòmic i el cultural per subratllar que hi ha una motivació més profunda que els calers, per reivindicar-la. Perquè si tot això és només una qüestió de muntar un xiringuito amb ‘avantatges fiscals’ al preu que sigui… per mi perd tot el sentit, lluitar perquè Catalunya esdevingui algun dia un estat.      

PS: Sembla que el ‘cagómetro’ també vol fer el salt del món del futbol al de la política, i tot apunta que fitxarà per CiU. De no ser així… a què vénen, tants consells ‘benintencionats’ perquè no s’acabi presentant el Bacó?

Aquest article no busca fer un repàs més o menys èpic sobre l’irrupció de l’anticatalanisme organitzat a València a principis dels anys 80 (l’altre exisitia des de bastant temps abans) i la seua violència política que encara ara les entitats i partits valencianistes pateixen d’una manera directa, sinó vol tractar l’actual batalla de València. Segurament és molt més subtil que l’altra, abroanada pel diari Las Províncias, que a hores d’ara encara es bastant de ser un dels principals instruments contra el catalanisme però per això mateix no menys perillosa.

Dia rere dia, i en aquest bloc ja hem fet referència a diverses manifestacions dels seus exemples. El Partit Popular desplega un ventall discursiu tant senzill com fins ara efectiu: els bons valencians són espanyols i anticatalans. Aquest missatge clar i res és també la principal arma contra el primer partit de l’oposició al País Valencià, tot el que no siga PP és antivalencià. I així majoria absoluta rere majoria absoluta, un passet més en l’espanyolització.

Segurament a hores d’ara, Espanya ja té més o menys assumit que la independència de Catalunya és un fet que només dependrà del temps. Llavors, clar està la batalla continua a València. No oblidem la última de les grans maniobres, esquarterar el país amb la nova “españa de las autonomias” i així un “problema” de 13 milions de persones, es converteixen en dos més petits. Divideix i venceràs i alguns dels nostres s’han cregut l’artifici. La nova batalla de València, a la ciutat com a pulmó del País, com a simbol de la constant batalla entre els nusos que ens han nugat sempre a la resta del país, i la voluntat mesetària que la vol fer seua com a una part més del seu projecte de parc temàtic per a Madrid, anhelat per al País Valencià.

La batalla que s’ha de lliurar des de dins de la ciutat i des de la resta d’un país que tot sovint ha pensat que millor començar per les comarques i després ja abastariem grans ciutats, quan potser la millor formula siga exactament la inversa. I la batalla que ha de lliurar el conjunt dels Països Catalans per retrobar-se amb ells mateixos amb la seua plenitud per a escriure (a sis mans, dos des del Principat, dos des de les illes i dos valencianes) les millors págines per al futur . Junts serem una potència a Europa a la qual hauran de tenir en compte (tant econòmica, com social, com culturalment, ). I sí, malgrat tot, només depén de nosaltres.

Ja he tractat el tema de la nova immigració en altres posts en aquest mateix bloc i en el meu personal. Però sento la necessitat de tornar-hi de nou. Senyal que alguna cosa passa.

Penso que ja he deixat ben clar el meu posicionament al respecte. La nova immigració, procedent d’arreu del món, si en controlem els fluxos i en tenim la gestió, no només no representa un problema, sinó que és una gran oportunitat. El problema és que, les comunitats autonòmes, ni controlen els fluxos, ni en tenen la gestió.

Ergo, la nova immigració només serà una gran oportunitat, si som un estat independent, i disposem d’instruments similars als que tenen els nostres estats veïns per controlar i gestionar, o si més no, per intentar-ho.

Controlar els fluxos pressuposa tenir cura de les entrades, establir contingents, i intentar que la immigració il.legal sigui el mínim possible (sent conscients, però, que mai s’assolirà la seva eradicació plena).

Gestionar la immigració és vetllar pel seu arrelament al país en tots els sentits, i també per evitar que produeixi distorsions en la societat catalana. També implica, naturalment, que aquesta societat ha de tenir una actitud oberta i receptiva cap a ella, prioritzants els aspectes positius que aporta (més diversitat cultural, noves maneres d’entendre el món). Naturalment, no se m’escapa que els immigrants de nou no poden esperar que la societat d’acollida accepti i toleri normes o valors que rebutja frontalment. Deixats aquests al marge, sí que pot conviure sense problemes amb els valors i les creences procedents d’arreu del món, sempre i quan no s’intentin imposar per la força

Quan parlo de distorsions, em refereixo a la creació de ghettos que provoquin desequilibris de tipus social, cultural, religiós, etc. De fet la creació de ghettos ha estat sempre conseqüència d’una deficient gestió de les polítiques immigratòries. Els immigrants, quan arriben a la seva destinació, si no són acollits degudament -i normalment no ho són- ben lògicament cerquen l’ajuda d’aquells compatriotes o coneguts que ja estan instal.lats i amb els quals poden tenir més confiança, en principi. D’aquesta manera cada comunitat d’immigrants s’acostuma sempre a concentrar en determinats barris o poblacions. I a mesura que s’estableix un efecte “crida”, aquestes comunitats van incrementant les seves dimensions.

La conseqüència de la ghettoització és que, a nivell català, en un breu termini de temps els serveis socials, sanitaris, educatius, etc., registren un increment estratosfèric del nombre d’usuaris, que desequilibra completament la situació que fins llavors es donava. I això genera tensions i problemes, sobretot en els barris o districtes on les comunitats immigrants tenen una forta presència. D’aquí al sorgiment de moviments xenòfobs, no va més que un pas, sovint.

A nivell intern, la ghettoització, provoca que les comunitats immigrants es tanquin en elles mateixes i s’aïllin de la resta de la societat. Això també pot donar lloc al sorgiment de comportaments d’estil mafiós, per part de membres d’aquestes comunitat que garanteixen a la resta que els resoldran els problemes i els defensaran si són atacats o assetjats, bé per altres comunitats, bé pels elements xenòfobs.

En una Catalunya independent, seria pretensiós dir que resoldríem el tema de la immigració tot d’una. Entre d’altres raons, perquè es tracta d’un fenomen d’abast global. Ara bé, penso que si disposéssim de tots els recursos que generem -i particularment, el 23.000 milions d’euros que cada any ens roba Espanya- estaríem en unes condicions molt millor per a fer-ho.

I això em porta a una altra consideració. Ara fa uns dies, aquesta desgràcia amb potes que es fa dir Ignacio Vidal-Folch, baladrejava contra les sancions als comerços que no retolen en català. El molt carallot posava com a exemple de víctimes, els comerços xinesos. Anem a veure: la meva experiència és que cada cop més comerços xinesos empren en la retolació dels seus locals el català. Naturalment amb totes les excepcions que corresponguin, Que  n’hi ha.

L’Ignacio de marres, es pensa que els xinesos necessiten ser defensats… Encara no s’ha assabentat que la Xina és la segona potència mundial. Probablement perquè encara té interioritzat el tractament paternalista i displicent envers els chinitos i els  negritos o els moritos, tan característic del nacionalisme banal espanyol.

De fet, l’anomenat per alguns sociòlegs comerç ètnic, és cada cop més receptiu a la retolació en català. I naturalment no es deu a que siguin de la ceba. Més aviat és una actitud pragmàtica, que seria idèntica si es trobessin a Lió, a Milà o a Frankfurt.

Aquest pragmatisme, però, contrasta amb les actituds numantines de determinats sectors -per sort cada cop més minoritaris- procedents de la immigració espanyola de fa ja unes quantes dècades. Aquestes actituds, arrelen clarament en la catalanofòbia, que des de sempre ha generat l’espanyolisme i que constitueix una autèntica ideologia de masses transversal.

Ni els xinesos, ni els pakistanesos, ni els romanesos, ni els marroquins, ni els nigerians, són catalanòfobs quan arriben a Catalunya. Ni tan sols les diferents comunitats llatines ho són, si bé aquestes poden estar més influenciades per aquesta ideologia a través de determinats mitjans de comunicació.

La nova immigració, en el seu conjunt, no és catalanòfoba, per principi, ans al contrari. I si som capaços de gestionar-la, podem fer que a través del seu arrelament al país, en unes condicions socials i laborals decents, es converteixi en un element positiu, que no només suposi un augment de la producció econòmica -naturalment un cop se superi la crisi actual-, sinó que ens pot enriquir culturalment i moralment. I last but not least, les comunitats immigrants poden tenir un paper rellevant en convèncer els governs dels seus estats d’origen, que Catalunya és una altra cosa, i que mereix el reconeixement com a estat, un cop el Parlament aprovi la corresponent Declaració d’Independència.

Vaig conèixer, personalment, Joan Carretero el dia 11 d’ octubre de 2007, en un sopar on vaig seure a la seva mà esquerra, a la seva dreta hi seia el patriota Josep Pinyol.

Va ser en un sopar de més de 50 persones que llavors, a RCat, era considerat un èxit de convocatòria amb pocs precedents. A la Rut no la vaig conèixer, personalment,  fins un temps després.

El 20 d’ octubre de 2007 hi havia la Conferència Nacional d’ ERC i jo des de Dubai i Dalian havia ajudat, o pretès ajudar, a la redacció de la seva Ponència Alternativa.

A mitjans de novembre vaig tornar a ser a Catalunya, i vaig tenir, per tant, l’ oportunitat d’ assistir a la Conferència d’ en Mas del 20 de novembre d’ aquell 2007. On va engegar la Casa Gran i l’ aposta pel dret a decidir de CDC, que es va veure concretada en el Congrés de CDC de Juliol de 2008, on hi vaig assistir com a ambaixador del bloc Cimera Extraordinària, acompanyat de companys blocaires com en Dessmó, en Manel, en David, l’ Andreu o en Karbeis, entre de molts d’ altres. Aquell dia vam sopar amb la Rut, a la Barceloneta, amb més blocaires del B*.

Bé, tot això ve a tomb, perquè malgrat ser un exiliat, he tingut l’ oportunitat de ser a efemèrides importants gestadores de l’ avui dia.

Ara mateix hi ha una crisi important al PSZzz, a can sociata, segurament en aquella secta encara hi queda gent com cal, o mig com cal, o mig aprofitables, ni que sigui per treure’ls i apartar-los de l’ ecspanyolisme més ranci i antidemoscòpic on són immersos.

Seria convenient que se’ ls convidés a entrar, sobretot a aquella Casa Gran que en un primer moment, va ser creada amb aital objectiu.

Gent com Maragall, Castells, Geli o Tura, i qui se’ls creu i escolta, clamen per tenir veu, fora d’ aquesta impostura del silenci montillesc que tot ho ecspanyolitza, i redueix a la dinàmica del qui dia passa any empeny. A ells no els cal.

Clamen per tenir veu a Madrid, que no sé perquè la volen si el PSZzz ja en té, diluïda en el P$oE que és qui els fa la feina, però CDC la hi té, i ben pròpia. Lliure de cap obediència, almenys estricta i estructural.

Clamen per no veure’s abocats a perpetrar de nou un tripartit de tripats…i CDC n’ és l’ alternativa menys arriscada i més contraposada a les totes, a tal desgràcia nacional.

Entrar a ERC seria un miratge de canvi de voluntat, ans al contrari, seria evidenciar un reforç de la marca debilitada de la matriu. ERC ja és psoe.

Entenc que no es reagrupin, són gent d’ estructura i que volen solvència potencial d’ èxit contrastada.

Entenc que no entrin a la Casa Gran si els cal picar a la porta, potser freda.

El que ja no entenc és perquè en Mas, in person, no els convida d’ entrar, i no els diu que hi tindran grup propi a Madrid, lluitaran contra l’ esterilitat que el tripi significa i podran influir molt més que  no pas ara en les polítiques autonòmiques. El seu federalisme passa, també, pel dret a decidir. Són gent que a CDC tenen alguna cosa a fer.

Ciutadans pel Canvi té cinc diputats de 37 dels sociates, més consellers adscrits com a psoe. Són colla, i amb gent al darrera.

Si la Casa Gran té un sentit i una dimensió potencial és justament ara. En Mas va obrir la porta a en Carretero al plegar d’ Esquerra, amb un agraïment sincer per part del Dr..

Obrir la porta a aquesta xusma integrants del sociatisme sectari pot significar un gest de resultats de rebuig, però amb el rebuig es reforçarà CDC com alternativa al tripi i a la veu propia. Se’ ls deixarà en evidència. Si accepten prou bé, si ho rebutgen s’ autoqualifiquen.

La Casa Gran la vaig veure néixer per fer justament això, només això ja la justificaria. Poc més. És el seu leit motiv. En tinc el discurs en PDF i ho diu ben clar.

Salut i independència,

Cesc.