Capacitat d’autocrítica constructiva
novembre 15, 2009 | 
Marc Belzunces | 
Imprimir
El dissabte de la setmana passada vaig assistir al plenari de l’àmbit de política del Tercer Congrés Catalanista. Dirigits per la Patrícia Gabancho, Pere Ibern (substituint a López Bofill), Roger Albinyana, Alfons López Tena (substituint-me a mi, ja que a la data pensada originalment era a Copenhaguen), Ruth Carandell i Alfred Bosch van fer un resum de les ponències dels diversos temes dins d’aquest àmbit, a més a més de lliurar-nos per escrit les conclusions generals.
Malauradament el Tercer Congrés ha passat més desapercebut mediàticament, políticament i socialment del que mereixia. Tanmateix, coses de les noves tecnologies, podeu consultar-ne totes les ponències al seu lloc web. Per l’àmbit que ens pertoca, el de política, podeu consultar-ne totes les ponències en la seva pàgina corresponent on, per cert, podeu trobar la meva contribució Sectors socials partidaris i contraris a la independència de Catalunya. A més, s’està mirant de publicar-ho en paper. Igualment, els resultats es lliuraran al Parlament de Catalunya el dia 23 de novembre.
Esquerda generacional
El Congrés no ha fet més que mostrar que avui dia el catalanisme està, de forma general, abocat de forma directa o indirecta a la independència de Catalunya. Tanmateix, mentre estava allà assegut entre el públic vaig observar un aspecte amb el qual m’he trobat sovint en el que podríem anomenar com a Catalanisme tradicional. La mitjana d’edat del públic assistent era superior als 50 anys. D’entre la cinquantena de persones només hi havíem 3 o 4 que estiguéssim dins dels 30. Hom podria dir que un dissabte al matí els joves s’estan recuperant de la nit del divendres. Tanmateix, recordo que quan vaig participar a una taula rodona sobre independentisme a la xarxa a Òmnium Cultural (19h entre setmana), novament la mitjana d’edat era superior als 50 anys. I això que si parlem de xarxa, és un tema de joves. Potser és que a Òmnium no hi ha gaire joves. Però també recordo assistir com a espectador a una conferència de l’Alfons López Tena al Centre Excursionista de Catalunya. I novament la mitjana d’edat era superior a 50 anys. I això que estem parlant de muntanya i esport, és a dir, d’activitat desenvolupada per gent jove.
Per la qual cosa, només puc que preguntar: on són els joves catalanistes d’avui dia?
El fracàs del catalanisme tradicional
Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.
Per exemple, la Viquipèdia no ha sorgit de cap entitat catalanista (tradicional). Sinó de persones individuals. De fet, molts viquipedistes tenen un veritable ressentiment cap a l’Enciclopèdia Catalana, una de les grans obres del catalanisme tradicional. I precisament per això, la Viquipèdia i molts viquipedistes tenen mancances gravíssimes des del punt de vista d’àmbit referencial nacional. No passaria res si no fos perquè el que el que serà, i ja és, l’obra referencial per a la majoria de la gent serà la Viquipèdia, i no pas l’Enciclopèdia Catalana. Un àmbit referencial que serà substituït per un de netament pitjor.
El mateix podem dir de la llengua. Hi ha també un veritable ressentiment entre força gent que treballa per la catalanització del programari cap a l’IEC i el TERMCAT. Com sempre dic, el catalanisme tradicional ens ha proporcionat una vintena d’universitats, l’IEC, el TERMCAT, més desenes d’administracions diverses. ¿Sabeu qui va fer el primer diccionari gratuït de català, avui implementat a correctors webs (més de 100.000 consultes mensuals només al de Softcatalà), a l’OpenOffice.org, al Firefox, Thunderbir, Opera, Abiword, Gnumeric, Avui.cat i un llarg etcètera? Cap d’aquestes institucions que ens costen una pasta. Ni tant sols un equip de persones. No, va ser obra d’una sola, única i simple persona, que a més era físic i no pas lingüista: l’Ignasi Labastida. Posteriorment la seva feina ha estat continuada per una altra persona, el mallorquí Joan Moratinos. Quan una cosa tant bàsica, tant necessària i tant elemental com és un corrector ortogràfic de la teva llengua, que tot i ser una feinada immensa, pot ser fet per una persona i no ho han pogut fer les institucions clàssiques, això només vol dir que el catalanisme tradicional està fracassant. No ha pogut adaptar-se a la modernitat. Si el català a les TIC hagués hagut de dependre de les institucions que li va dotar el catalanisme tradicional, la situació actualment seria un autèntic desastre, una tragèdia, un camí a l’extinció.
Podria posar-ne més exemples. Aneu a l’Ateneu Barcelonès. El TERMCAT esta dinamitant un model de llengua en l’àmbit TIC construït durant 10 anys, i ningú entén per què. Etcètera. Sovint et trobes que el catalanisme tradicional fa més nosa que servei.
Capacitat d’autocrítica
Potser això és el que vaig trobar a faltar al Tercer Congrés. Hauríem de tenir capacitat d’autocrítica per a detectar què no s’està fent bé. Això implica que prèviament s’han hagut de definir quins són els objectius, no grans objectius, no gran discursos i reflexions, sinó objectius concrets, limitats i sectorials. Determinant les necessitats econòmiques, de personal, de coneixements, d’esforços i el termini de temps per a dur-los a terme. I un cop fet i acabat, cal analitzar perquè han funcionat quan ho han fet, i sobretot, s’ha d’analitzar perquè no van funcionar quan es va fracassar. Això no ho estem fent. Tornant al tema de la llengua, com pot ser que després dels milions d’euros que hi dediquem, amb milers de funcionaris treballant-hi, a l’hora de la veritat tota aquesta immensa maquinària sigui incapaç de resoldre les necessitats diàries elementals com és escriure un correu electrònic sense faltes? Per a què ens serveixen? Per a què els paguem?
Fa anys, quan CiU estava al govern, Softcatalà va criticar i dir que les coses no s’estaven fent gens bé. Això va descol·locar a molta gent. La crítica oberta i clara al catalanisme des del catalanisme no entrava dins del cap de molta gent. Tot estava (i està) contaminat pel conflicte espanyolisme-catalanisme, per la qual cosa s’opta per no criticar el catalanisme no sigui que es doni munició a l’espanyolisme. La qual cosa no és positiva, com acabo de dir: el catalanisme tradicional per manca d’autocrítica ha abandonat la modernitat completament. I tot això va portar al caciquisme (tant Òmnium com l’IEC van tenir-hi problemes, passant per l’Orfeó) i a la corrupció la punta de l’iceberg de la qual comencem a veure actualment. Per cert, a Softcatalà com que no se la podia acusar d’anticatalanista o espanyolista, se la va acusar d’anticonvergent, i tothom més tranquil.
Trencament generacional
Tot plegat és una cosa que em preocupa profundament. Si el catalanisme no pot atreure a gent jove, això és mor per inanició. Com molt bé saben a la Catalunya del Nord i l’Alguer. No estic pensant en termes estrictament d’independentisme, sinó en termes lingüístics, culturals i socials. Perquè si la funció de l’independentisme és aconseguir l’estat català, la funció del catalanisme és construir-lo a partir de l’endemà.
Haurem de mirar al nou catalanisme que s’ha estat construït a Internet, que s’ha fet d’esquena al catalanisme tradicional. Però amb això no basta. Tots dos catalanismes han d’anar junts, i això vol dir que el tradicional s’ha de modernitzat de forma urgent. Ha d’evolucionar el discurs, l’ha de mutar i s’ha d’adaptar a la realitat d’una societat moderna extremadament complexa que té com a referent tot el planeta. Si no ho fa, el seu llegat serà oblidat i l’haurem de reinventar, com la sopa d’all (cosa que ja ha passat més d’un cop).
Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.
Etiquetes Cohesió social, Cultura, Estupidesa, Llengua, Reflexions, Societat, Societat del coneixement | 
9 comentaris »
novembre 15, 2009 a les 10:11 am
Xapó, Marc! Com sempre, toques un tema força important no només des del punt de vista sociològic. L’espai disponible, però, no és adient per a aprofundir gaire, així que faré esment d’uns factors que, segons la meva opinió, tenen la culpa bàsica d’aquesta fractura generacional en el sí del patriotisme català:
- la transició del franquisme a la “democràcia” s’ha fet de manera massa ambigua. Els “dolents” no han estat inculpats ni processats. Aquí no ha passat res, ningú ha demanat el perdó per res ni ha fet la promesa que no tornarà a cometre els mateixos crims. La desconfiança mútua perdura així que no existeix la base sòlida i necessària per a construir una societat sana i pròspera que engendrarà uns pares que, amb convenciment ferm i orgullós, sabran explicar als seus fills qui són i cap a on cal anar;
- l’ensenyament basat en aquest clima d’ambigüitat i sobre massa coses amagades sota la catifa, què pot ensenyar? Quina història i quins valors? Qui són els professors a l’escola pública? Analitzem-los! En quina llengua es donen les classes a les universitats de Catalunya? El perquè d’aquest preferir ser funcionari en comptes d’empresari?
L’ambient que impregna a les societats pertanyents a l’estat espanyol no està net i encara fa tuf del franquisme i la dictadura. Analitzem tota mena de dirigents promoguts pels mitjans de manipulació i veurem que quan no són fills dels falangistes, són del Opus (honor a les excepcions)…
Analitzem i comparem per altra banda com ho ha fet Alemanya desprès del 1945 i des de la caiguda del Mur – com s’ha refet i el perquè del motor d’Europa…
Defensar Catalunya en aquest clima tan poc transparent i contaminat implica conèixer bé el seu passat però el present també. I això per començar ja implica anar a contracorrent, requereix l’esforç i sacrifici. Implica ser dur i fort. Es manifesta denunciant les males pràctiques en comptes de tenir por i callar, implica aguantar els intents de comprar-te, exigeix la confrontació en comptes “d’anar fent”, això sí, dins de la pura submissió disfressada d’aquests multiculturalismes i progressismes tan tronats però sempre tan netament anticatalans…
En tot cas, gràcies per parlar clar i català.
Salut i pàtria!
novembre 15, 2009 a les 10:47 am
Bon dia Marc!!!!
Les teves preocupacions haurien de ser les de tots, perquè certamen estan malauradament del tot fonamentades i justificades.
Segons la meva experiència, en el camp de ”la cultura” al menys, les persones més qualificades rauen fora del establishment “corporatiu administratiu”, cos administratiu que com bé apuntes, sembla absolutament refractari a les crítiques, per més fonamentades i argumentades que siguin, cos administratiu configurat en part per gent que ocupa càrrec i “càtedra”.
Soc músic, encara que ja no exerceixo, si bé em dono alguns gustos digitalitzats.
Era ahir mateix que parlava amb el meu germà “mitjà”, que també és músic amés de “luthier”, i ell que està més al cas em comentava que de l’empenta “particular” que manava el camp fa 20 anys, posem per cas, no en queda res, tot rau en mans dels “cossos administratius”, els “festivals” no reporten cap benefici als músics catalans, etc.
Ja fa molts anys que “la música” a Catalunya ha estat segrestada per “la política”, si voleu podeu, o podem analitzar, amb quina intenció, el “tema” no és baladí, sinó que importa tot un seguit de significacions que fan al País, a la construcció del País.
Si mateix no puc passar per alt, arribat el cas, denunciar el nul cas que el establishment històric cultural del meu País a dispensat als estudis Ibèrics d’en Joan Ruiz Solanes, aquests estudis son els més reeixits que s’hagin fet mai en aquest camp, tan pel seu rigor científic de procediments, com pel seu abast, com per a la seva fondària.
Sembla ser, que en J.R.Solanes, de jove va tenir alguna topada amb en Maluquer, topada que en realitat va estar un mal entès, perquè ell, era “un manat” i no va decidir res.
Tanmateix sigui com sigui tot plegat ens parla d’un provincialisme extrem, d’uns orgues de gestió anquilosats i entregats a un corporativisme endogàmic propi de societats allunades dels fluxos culturals derivats de la globalització.
Tot plegat vergonyós, per acabar-ho d’adobar, els que ocupen aquests estaments, no solsament son un pal a les rodes de la difusió del “coneixement”, sinó que encara, no se n’estan de postular-se com a prínceps de aquest mateix coneixement.
És monstruós, i així a ningú hauria d’estranyar que la gent, i més si “som” joves, fugim de tot aquest entramat com gat escaldat fuig de l’aigua.
Tenim molta feina, i dolenta de fer, perquè la diagnosi, el mal, no es coneix prou abastament.
Disculpeu-me si les meves disgregacions son massa particulars.
Gràcies Marc per a la teva “causa”, que hauria ser de tots.
novembre 15, 2009 a les 1:48 pm
M’encanta una crítica tan constructiva, així fa goig i no hi estripada ni garranyics-garranyocs.
Es ben cert que sorprén el que costa trobar certs producte d’ús massiu en català, i no hi ha escusa possible.
novembre 15, 2009 a les 3:29 pm
Gran article, dels millors que he llegit. Tambe t’he de dir, que a les manifestacions independentistes, de jovent, se n’hi veu molt. Penso que el que passa es que les noves generacions no valoren tot el que s’ha fet abans, per que s’ho troben fet i no son conscients de l’esfors que va suposar bastir TV3 o l’ensenyament en catala. Coincideixo amb tu, que ens hem adormit, i que des dels mitjans s’hi ha contribuit, i tenim molta sort de gent com vosaltres i la que va fer la traduccio de la web del parlament europeu. Jo, humilment, soc voluntari, estic en els 28, intento fer tot el que puc, i no es gaire, pero hi ha gent que no fa absolutament res. Cal aquesta critica, moltissim.
novembre 15, 2009 a les 6:57 pm
Un article força interessant perquè toca un punt que moltes vegades se’n parla però que poc se n’escriu.
En el món de l’ensenyament, els professors en gran majoria, els anys 80 i 90, tenien el castellà com a llengua de tot ús, cosa que afavoria el castellanisme-espanyolisme, i molts pocs feiem una projeccció catalanista, gairebé diria de forma excepcional.
Tot aixó ha repercutit en la juventut i en la mitjana edat.
Aquesta pot ser una de les causes de la situació política actual, però no culpem sistemàticament els polítics, sinó també els mateixos nois i noies que fugen de qüestions socio-polítiques i llavors els que tenen el poder manen com els dóna la gana i algunes vegades de forma torçada.
novembre 15, 2009 a les 7:11 pm
El problema no és que el jovent no sigui independentista, que ho és més que cap altra franja d’edat, sinó que és, en general, molt passota, i a molta gent “li fa pal” anar a conferències on s’haurà d’estar asseguda sense dir res durant més d’una hora.
Però tranquils, que aquests mateixos joves es començaran a implicar d’aquí uns anys. És tot questions de prioritats, i aquestes varien amb l’edat.
novembre 15, 2009 a les 9:05 pm
Només cal anar, per exemple, a la universitat i comprovar el baix percentatge d’alumnes que s’impliquen en alguna cosa. És un tema, crec, molt preocupant i al que no trobo explicació, a no ser que un cert individualisme s’hagi apoderat de molts.
novembre 16, 2009 a les 2:57 am
Les generacions de la democràcia (nascuts a partir del 78) sóm productes d’un model social alliberat en informació, consum, valors…en resum, molt complicats com a grup poc homogeni, i en sectors d’aquest grup massa simples.
Es cert que costa de trobar gent jove en moltes activitats que abans n’eren plenes, com també és cert que n’hi ha molts a internet, però no tants. Es cert que l’escala de valors ha canviat i que el respecte per les ideologies i la politica han deixat d’interessar per raóns obvies del sistema i també generacionals. També és cert que es funciona en base allò que a tu personalment et desperta interès i per tant et satisfa. Amb això vull dir que segons la persona tant pot ser anar al Txad a fer de metge sense fronteres, com sortir de festa tot el fi de setmana en una espiral de mojitos i sexe, si cau.
Per tant si, suposo que en certa manera l’individualisme ha cal·lat més i més a cada generació posterior al 78.
Ara bé, la meva conclusió és que el que falla es la comunicació i llenguatge, perque no tinc cap dubte que una de les coses que les joves generacions entenem és la defensa del nostres interèsos, i com he escrit cadascú té el seu, pot ser perfectament solidari i modèlic. El segon problema és de falta de confiança en el comunicador.
Cal doncs, convertir el “subjecte” en font d’interès particular i cal que el missatger sigui de teva confiança, o que s’hi torni artificiosament com pasa amb els productes mediatics, clar que no funciona amb aquells que tenen poca estima als productes mediatics i molta al seu entorn.
gener 25, 2010 a les 9:07 pm
Excel·lent article, Marc. Estic impressionat.