No caure en la temptació
novembre 16, 2009 | 
Dessmond | 
Imprimir
Encara tinc bastant fresc l’espectacle que ens va oferir la cursa cap el darrer congrés d’Esquerra. Especialment via televisió. Allò fou un dels oferiments més enverinats que els socialistes van fer a la colla erky. Vam passar de veure aquelles corregudes, aquell ridícul espantós en directe al Congreso, amb en Puigcercós i els seus camàlics intentant inútilment entrar no sé pas què al registre i trobar el cartellet del “vuelva Vd. manyana”. Tot en rigorós directe, gràcies a dues càmeres: una que recollia el moment en el qual l’estadista donava llum verda per telèfon a fer córrer el paperam i una altra que captava l’instant en que a l’orella del camàlic hi aterrava el senyal -a l’altra banda de la connexió-, de començar la correguda. Ell i càmera de TV3 els veies esperitats lliscant pels passadissos, intentar assolir l’impossible. I allí, amb la porta tancada els nassos, el reporter filmava com aquest mindundi trucava als cims d’ERC per anunciar la pífia de gestió.
Allò no va ser res, comparat amb el show pre-congressual. Però ja anunciava a les totes en què consistia el control que Esquerra se suposa havia de tenir en la televisió pública catalana. El partit al complert es va prestar a fer una mena de Diario de Patricia. Puntualment i en català pulcre i fabrià. Vam veure les famílies erkys mostrant impunement i amb massa alegria les seves vergonyes. Bé, totes excepte una: els reagrupats. Oblidant que l’audiència és de dos tipus: la que milita a ERC i la que no ho fa. I que els segons són de llarg la part més nombrosa.
Amb tot el que va oferir-nos la televisió, vam tenir informació suficient per deixar ben retratat el partit. Per dins i per fora. Esquerra va quedar esmicolada en l’imaginari col·lectiu gràcies a brindar-se a fer el numeret mediàtic. (Els socialistes encara riuen hores d’ara i les enquestes certifiquen el daltabaix).
Aquesta forma de ventar les misèries en públic van tenir una interpretació oficial sonada: “és una mostra de la democràcia que hi ha al partit”. Ens van voler vendre la quadratura del cercle. Fer el ridícul dels grossos, quan és que ha estat una mostra democràtica? Des d’un punt de vista democràtic, el que sí vam veure va ser insalubritat. Primer, perquè tot aquell que no era aparell de partit, no tenia accés a les dades de la militància, per exemple. Ni comptava amb la plantilla administrativa que treballa suposadament a sou de tot el partit. Però després, el resultat va ser justet justet i va deixar la formació en equilibris més que fràgils. Seria una mica més tard que va venir una mostra d’aquest sentit cabral de la democràcia, amb l’amenaça d’expulsió a aquells que podien no riure les gràcies al discurs oficial.
Així fou que el corrent de gent aixoplugat sota les idees reagrupades va agafar els trastets i començà nova vida fora de la closca erky. Van anar preparant molt bé el terreny, fins arribar a un congrés magnífic. Res a veure amb aquesta pornografia exhibida per Esquerra, a la qual he fet referència al començament. Van saber projectar una magnífica imatge, on hi ha la combinació dels millors elements: tenacitat, il·lusió, regeneració, compromís, esforç… Tot això és va dirigir damunt de moltíssima gent, molt més enllà de qui va viure aquell dia en primera persona. Els ecos d’aquell congrés constituent foren una de les millors cartes de presentació que té Reagrupament al seu abast, a l’hora d’intentar adreçar-se al poble de Catalunya.
Aquest valor, aquest intangible, també compta amb una gran fragilitat. El moment en el qual Reagrupament veu formalment la llum no és pas idíl·lic. Catalunya és presa d’un desconcert majúscul i nacionalment parlant la disbauxa és absoluta. Som, a més, en plena campanya electoral no declarada. La desigualtat de condicions amb les quals treballen els reagrupats és total. Hi ha, per tant, un gran risc que les condicions externes puguin arrossegar el projecte. Brollaran forces de naturalesa molt diversa que poden confluir amb un únic objectiu que és el d’intentar trinxar la idea. Reagrupament ara mateix només té un arma per aturar-ho: la seva gent.
El camí que ha de traçar RCat és més a prop d’una marató que de cap altre model. Una cursa de recorregut llarg, on no hi compta l’esprint a la sortida. Demana tenir el cap molt fred. Les conviccions ben fonamentades. L’esperit sempre en disposició d’assumir reptes i càrregues noves. Potser el moment en el qual vivim la pressa ens pot més que cap altra cosa. Però no ens enganyem, perquè posar a to el projecte costarà exactament el mateix que li ha costat a qualsevol altre formació política que ha volgut volar cap els cims. No hi ha fórmules màgiques ni res que no sia gestionar treball, esforç i fidelitat. No hi ha opció per a les relliscades o a certa mena d’alegria.
Les enquestes potser no engresquen tot el que hom voldria. Però hi ha molta vida més enllà d’aquestes eleccions. Cal demostrar encara moltes coses i no confondre la part amb el tot. Molt important és, també, saber que no es repetirà aquest rampell erky d’anar mostrant el que mai s’hagués hagut de veure. Ni en viu ni en directe.
Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/ | http://elmeusuport.blogspot.com/
Etiquetes Política catalana | 
43 comentaris »
novembre 16, 2009 a les 7:46 am
Tens molta raó, vaser un espectacle lamentable, on jo també hi vaig participar, com molts d’altres, com en Carretero, la Rut, l’Uriel, en Jaume, la Elisenda,.. i en definitiva tots aquells que creiem que Esquerra es podia salvar.
Ara hi ha Rcat, que és una opció, que segurament no passarà dels 3 o 4 diputats, hi ho dic per qué ho penso així, per qué cre que els 15 o 16 diputats no els treuràn. Ni esquerra en perdrà tants, però en perdrà molts, ni CiU en recuperarà tants d’Esquerra. CiU tornarà a agafar molts dels votants que varen Votar Esquerra creien que votaven Catalunya, aquests votants no aniràn a votar Rcat, per qué ni els coneixen, i si els coneixen tenen la sensació que son la versió 2.0 d’Esquerra, per tantn tampoc els votaràn.
És des d’aquest escenari que estem impulsant amb molta força, il.lussió i càlcul de vot la Gran Coalició Independentista, on tots hi tenen cabuda, si TOTS!! CiU, Esquerra, Rcat, FC, FNC, PRC,.. tots amb les seves difrències però un al costat de l’altre. Molts hem direu que aixó és una utopia, i que no val la pena intentar-ho, llavors també la independència, l’alliberament ncacional, és una uipia doncs?
Només la unitat o el desenmascarament de la “classe política” pot aportar-nos aquella sensació de que les coses estàn canviat i que ralment sigui així.
Podem parlar de Regeneració plítica, de independència i de mil coses més, però si l’objectiu clar no és cap altre que treure 5 o 6 diputats i l’any que ve una quants més fisn arribar a la majoria, ho portem clar, per que aixó ja és alló tan consabut i vell de la “Pluja fina”
Despertem, ni mesies, ni ramats, els nostres vots son els que decideixen que volem i per anar a votar al menys dolent val més votar en blanc.
La Gran Coalició no és el més dolent, si no que realemnt és el millor per la nsotra pàtria.
Salut, força, independència i bona humor!!!
novembre 16, 2009 a les 8:23 am
Robert Bonet: les “coalicions” de sigles són un mètode caduc i ineficient. ¿En base a què prens les decisions i atorgues un lloc a les llistes? Vols fer un galliner com la PDD? Si jo avui creo una “plataforma sobiranista” (sol o amb quatre amics) entraré a “la gran coalició” amb el mateix pes que la resta de forces? Au va, que ja ens coneixem.
A Catalunya Acció hauríeu de ser més valents i entrar a Reagrupament com ha fet tothom (sí, per exemple el PRC que esmentes). Si en sou tants, no hauríeu de tenir cap problema a posar el vostre candidat a les llistes. O si teniu tanta capacitat de convicció com dieu, el mateix: no costarà convèncer la gent perquè us voti.
Jo de fet us votaria amb molt de gust, em caieu bé, però aquesta conspiració contínua a la xarxa (Facebook, Racó Català…) amb la cantarella de “la Gran Coalició” us deixa en molt mal lloc. De fet, aquesta conspiració fosca i sorda forma part de la política clàssica. A Reagrupament fan les coses de manera molt més transparent, i molta gent s’hi suma justament per això: perquè ja n’estem tips de la política clàssica, de les conspiracions, les quotes i les lluites pel poder. Llistes obertes i endavant. Independència i democràcia.
novembre 16, 2009 a les 10:35 am
Robert Bonet,
Tot és més lent del que voldríem. Ni tot serà blanc, ni tot serà negre. Per això cal que els reagrupats s’omplin de molta paciència
Aniol,
Això de les llistes obertes s’hauria de pensar dues vegades, abans d’esbombar-ho tant. No hi ha les condicions necessàries per a que tingui èxit. El paper dels mitjans és fonamental en tot aquest afer. Abans d’intentar sanejar la política caldria, potser, sanejar el periodisme.
novembre 16, 2009 a les 10:41 am
No t’entenc, Dessmond: quin carai d’unitat estem construint posat ben de relleu les misèries d’altres companys de camí amb els quals potser algun dia vam coincidir?
Aquí un reagrupat vol dir que li sembla que articles com aquests, totalment legítims, no permeten avançar cap a l’objectiu d’una candidatura unitària a les properes eleccions del 2010. Aquests articles només serveixen per dividir i enrocar.
Quanta humilitat , quanta generositat que ens falta…
novembre 16, 2009 a les 10:42 am
Dessmond: parlo de les llistes obertes per elaborar les llistes electorals de Reagrupament. És a dir, entre els associats.
novembre 16, 2009 a les 10:46 am
Jaume: jo no he criticat pas l’article d’en Dessmond. Ans al contrari, el trobo encertat i sempre va bé que algú de fora et faci un diagnòstic.
Jo només he criticat la cantarella d’en Robert Bonet i companyia. Aquests sí que s’entesten en llançar aigua al vi.
novembre 16, 2009 a les 10:49 am
Ningú es pot pensar que alliberar-se d’Espanya serà fàcil.
Reagrupament torbarà molts problemes, però igual que qualsevol que ho intenti.
Que serà una marató, jo no ho crec, però tampoc un esprint. Més aviat una carrera de 10.000 metres. Amb una bona sortida al principi per anar al davant, després fons per aguantar el ritme i sobretot al final esprint.
A mesura que Reagrupament vagi agafant força, junt amb les consultes populars, la cosa es tensionarà fent que tot es precipiti. Penso que no caldrà fer una marató per arribar a la meta. La independència arribarà més aviat del que ens pensem. Només hem de tensar la corda una mica més, fins que es trenqui.
Dessmond, el periodisme no hi ha res a fer, llegueix aquest magnific post del Partal
La premsa tradicional i la diada. L’exemple d’Eslovènia
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/144703
Tampoc hi ha res a fer en els partits classics, ni a CiU ni a ERC. Estant infectats per la corrupció i les maneres de fer a l’espanyola.
novembre 16, 2009 a les 11:02 am
Hola, bondia companys.!!!!
A veure, per posar un exemple il•lustratiu, una Candidatura Independentista que aglutinés persones com La porta, Heribert Barrera, Gabancho, Joel Juan, l’Home del Temps, etc, persones amb predicació pública, diversa entre si, etc, això possibilitaria que la senyora Pepita ens votés, per exemple.
Això pot semblar una nimietat, però ve al cas, perquè a les senyores Pepites d’aquest País no les convocaràs en cap procés de “primàries”, per molt “pures” que siguin pretesament les “primàries”.
Per tan, La Gran Coalició, no te tan a veure amb CA, que també, com amb un procés “Major”, ja no es tracta tan sigles com de ressò mediàtic.
Coi! Un procés major, un moviment d’alliberació Nacional, que és el que necessitem, no pot estar subjecte exclusivament a les primàries d’una assemblea de 1.000 militants. Dic exclusivament, necessitem mobilitzar el País tan com puguem.
novembre 16, 2009 a les 11:05 am
Aquest pas, el que aconseguiran aquests que volen una llista independentista transversal però que no volen sumar-se a Reagrupament i s’aixopluguen sota la marca “gran coalició”, el que aconseguiran és que si Reagrupament pot treure N diputats, n’acabi aconseguint N-1. Tant de bo no, però són conscients d’aquest risc? Només és l’enèssima repetició de la història de l’independentisme català. Ara que s’estava superant una mica el tema esquerres-dretes respecte l’independentisme català, ara surten altres temes encara més subjectius… Doncs paciència i seguir treballant, tothom amb qui cregui millor, en funció dels seus interessos (si pot ser que siguin col·lectius, concretament independentistes, gràcies). En el meu cas, els meu interés, tenir un estat Català, per ahir si pot ser, altrament el més aviat possible.
Recordar els origens de Reagrupament no és la millor manera d’ajudar a la causa, és el que jo estratègicament faria si fos unionista per exemple, per tant, em dol veure quan ho fa un patriota, encara que ho faci de bona fe. Però bé, ja hi estem acostumats, i això també ho superarem. Com diu un dels escriptors en aquest bloc: Endavant les atxes!
novembre 16, 2009 a les 11:05 am
Crec que no només es tracta de l’èxit d’RCat. Es tracta de tots els independentistes.
I crec que és tan senzill com mantenir-se fer en els dos objectius. I res més. No cal res més que això. No mirar ni de fer política ni de fer canviar als altres partits.
Mantenir-se ferms i només amb els dos objectius marcats. Fer aliances amb altres organitzacions si cal NOMÉS amb aquests objectius al cap. I permetre a altres organitzacions unir-se en una coalició (no em ve cap altre mot, que ningú s’atabali).
Res més que això. Si analitzem el daltabaix de erky, la decepció ve per aquí. No mantenir-se ferms i passar a fer política amb els espanyols. Ara mateix, molts els veuen com gairebé espanyols.
Tots plegats. Tots junts.
Força i visca la Terra !
novembre 16, 2009 a les 11:16 am
Molt bé, Vallfosca. Jo també puc fer la carta als reis. Qui ens portarà la Gabancho, en Laporta i en Joel Joan? Tu? La Gabancho és una dona intel·ligent i em penso que és molt més fàcil atraure-la des d’un projecte treballat i radicalment democràtic que no pas des d’un simple manifest, com el que pot fer qualsevol. Ara, que si tu l’arrossegues, perfecte. Per cert, l’Heribert Barrera i altres personalitats com Toni Strubell, Salvador Cardús, Víctor Alexandre, Moisès Broggi i l’alcalde d’Arenys de Munt ja són a Reagrupament o hi donen suport explícit.
novembre 16, 2009 a les 11:49 am
Jaume,
Crec que no has entés l’article. T’ho dic amb tota la humiltat que calgui. Però aquest és un text pensat en clau reagrupada.
Sento que no t’hagi agradat. Però crec que o no l’has entés o jo l’he vessat del tot. Però insisteixo a dir-te que l’he pensat en favor d’RCat, per tal que certes coses no vagin a més.
Aniol,
ok, potser he llegit massa ràpid.
No he interpretat cap crítica. I aprofito per dir una cosa, per més que sobti a algun parroquià: sino puc parlar a favor d’RCat, jo no parlo. Si avui dic el que dic és justament per anar en aquest sentit. Jo m’he imposat aquesta mena de pacte amb mi mateix, encara que, per exemple, a en Jaume li sembli tot el contrari.
Espartac,
Tant de bo tinguis tu la raó. Jo també tinc pressa per veure quant més aviat millor, això de la independència. Però si no és així, no desesperem.
Ara em miraré l’article que suggereixes. Merci.
Vallfosca,
Importantíssim el que apuntes. I per mobilitzar el país sencer cal molta abnegació per portar a bon port aquesta fita. Cal molta paciència.
Jordi Casadevall,
Em sap greu la lectura que en fas del post. L’entenc, però. Ara, crec que és molt injusta.
Molt resumidament el que dic és que a RCat no es pot repetir quelcom que va ser lamentable. Si això és predicar en favor de l’unionisme…
Gusi,
Mantenir-se ferms i ser molt discrets. És una bona combinació per afrontar la vida de partit.
Aniol,
Mica en mica s’omple la pica.
novembre 16, 2009 a les 12:00 pm
Dessmond, ja ho sé que vas de bona fe, i que no prediques a favor de l’unionisme. Només volia dir que recordar els orígens de RCAT, avui només pot servir per fer-li mal (encara que per sort ja poc mal), i he posat l’exemple de que seria una bona tàctica unionista sense pensar en cap cas que sigui la teva intenció. Espero haver aclarit la intenció de les meves paraules. Si aquest és un text pensat en clau reagrupada, com li comentes a en Jaume, no puc me? que agrair-t’ho, perquè avui és la millor eina que tenim. L’hem de millorar i donar-li suport, ja que ens apropa al nostre objectiu compartit, l’estat Català.
novembre 16, 2009 a les 12:04 pm
Aniol, company, constato que en el tinter hi resten peticions a fer, ni que sigui als reis mags.
La Gabantxo és una dona intel•ligent, i per això s’ha de reagrupar tant sí com no?, bé sinó ho fa li retirarem el títol de “intel•ligent”, no fos cas que algú que no estès reagrupat podés gaudir-ne, a on anirem a parar?.
Ah! Per cert, tot i que la meva persona no te cap rellevància pública, també estic reagrupat, encara que si no puc finalment votar una candidatura més amplia…no sé que faré.
novembre 16, 2009 a les 12:19 pm
Vallfosca: qui ha dit que si la Gabancho no es reagrupa no serà intel·ligent? Qui ha dit que s’ha de reagrupar “tant si com no”? Digues d’on ho treus, això, si us plau. Tergiversar les paraules és una cosa molt lletja i que deixa en evidència la debilitat dels teus arguments.
novembre 16, 2009 a les 12:36 pm
Jordi Casadevall,
Recordo els orígens d’RCat no per escarni sinó per fer veure que no podem repetir segons quina història per què a la vista estan els resultats. Va ser una catàstrofe.
T’asseguro que el post l’he fet pensant en Reagrupament. Si em veus atacant aquesta formació és per que no m’he sabut explicar. La crítica que tingui a fer no la penso ventar públicament. No penso fer el joc a segons qui, que sempre resulta ser nacionalista i espanyol.
novembre 16, 2009 a les 12:41 pm
“La Gabancho és una dona intel•ligent i em penso que és molt més fàcil atraure-la des d’un projecte treballat i radicalment democràtic que no pas des d’un simple manifest, com el que pot fer qualsevol”.
La Gabantxo és una dona intel•ligent…ERGO segur que abans es reagrupa que …un simple manifest.
Escolta Aniol, jo no soc lleig, encara que a tu t’ho sembli, i sé llegir, els meus afegitons que tu tens l’amabilitat de retreure’m com si fos boig, com si no tinguessin res a veure amb el que tu has dit, son afegitons per tal de extrapolar el teu discurs, però tanmateix hi son implícits.
I ara si us plau, tu fes el que et sembli millor, tanmateix deixa de blasmar als que v olem La Gran Coalició, o m’emprenyaré.
novembre 16, 2009 a les 12:45 pm
Aniol i Vallfosca,
Que justament he fet el post per intentar unir, més que crear la discòrdia. Feu el sant favor de no anar cercant les pessigolles. Se suposa que tots som a la mateixa trinxera!
novembre 16, 2009 a les 12:54 pm
Vallfosca: doncs si saps llegir veuràs que NOMÉS he dit que “em penso que és molt més fàcil atraure la Gabancho des d’un projecte treballat i radicalment democràtic que des d’un manifest”. No extrapolis coses que no dic perquè això és manipular. I és trist que la teva argumentació es basi en la manipulació del discurs de l’altre. Em penso que tens molt més nivell que no pas això.
novembre 16, 2009 a les 2:53 pm
Benvolgut Dessmond,
he deixat un comentari aquest matí que veig que no hi és, com que sóc lluny i amb més problemes cibernètics dels que voldria miraré de tornar-lo a deixar.
Com bé saps he estat a tot dos Congressos; el d’ E, i el d’ RCat, la percepció que en tens des de fora és la mateixa que jo tinc des de dins estant, d’ ambdós.
El que em va desencisar més del d’ E va ser aquella barroeria de voler fer passar sempre coses en nom d’ altres, com ajuntar E d’ Oc amb limitacions assembleàries i detalls per l’ estil que ja es veia que era manipulat per les hores extres d’ un becari de nicaragua.
Un perfil molt baix, molt esbiaixat.
En canvi el que em va sobtar, gratament, del d’RCat va ser el perfil curricular dels votats per formar part de la Junta directiva. Bé dels 18+1 que van sortir dels 30 que hem de tenir. Una Junta Directiva que ja voldrien tots. Va ser molt alliçonador de veure com les bases triaven, sense cap sectarisme, entre uns candidats amb uns currículums que ja voldria jo a la meva feina.
El fet que a més a més els càrrecs de la junta no només no siguin retribuïts, sinó que els costi calés i temps de família i esbarjo, ho considero vacuna suficient contra trepes, ganduls i freakies potencials que s’ hi puguin amalgamar.
RCat promet també per això, perquè no té professionals de la política, que en visquin, però compta amb professionals de diferents àmbits, que hi són per patriotisme, i que per tant, sense cobrar res se senten més ben pagats i més compromesos que cap altre de la competència. No hi ha millor retribució que la satisfacció del compromís. El patriotisme constructiu.
Dels onze membres que manquen per triar, que ho han de fer les territorials, desconec, naturalment, qui seran. Però vistos els precedents…dubto que siguin, globalment, objecte d’ amortització accelerada, ans el contrari, pronostico que seran actius de forta revalorització. Que així sia.
Salut i independència,
Cesc.
novembre 16, 2009 a les 3:29 pm
I vinga més, que falten grupets.
Si voleu fer forolla, cal anar tots sumant amb CIU, i així, després dunreferèndun impressionant a fer-la perdre pors.
novembre 16, 2009 a les 4:29 pm
Aniol,
CA no és la Gran Coalició, potser hi serà??
No ho se, de debó. Soc associat a CA, com també soc associat al club d’slot de Golmés o a la penya del barça de Golmés.
El que constato de les teves paraules és que si no estem dins a Reagrupament, estem contra Reagrupmanet. Ara diràs que estic tragiversant i no se que més.
On era Rcat quan a Arenys és gestava la consulta, quan es treballava el tema, qua se la jugaven?? En lloc, en Carles mora l’heu “fitxat” com en Cristiano Ronaldo, però no us podeu apuntar la jugada, per qué no hi ereu.
Aquesta classe de fitxatges mediàtics, son molt democràtics o es deuen a una estratègia que prima la popularitat per aconseguir arrastrar vots i envitar el N-1 que diu en Jordi Casadevall?
No neguem que és tant legitim fitxar, com no fer-ho, però compte al voler donar lliçons, que davant potser hi trobareu persones que pensen.
us faig una pregunta,
Qués passaria si tots aquest notables del catalanisme, independentisme i personatges populars surten darrere un manifest reclament la unitat dels partits en una Gran Coalició???
Ja no serien tan esplendits o negariem el que hem escrit en aquesta pàgina?
Hem penso que tots en trobarem moltes sorpreses i espero que totes seràn bones pel nostre poble.
Aniol, és el teu nom real??
Salut, força, independència i bon humor!!!
novembre 16, 2009 a les 5:02 pm
Molt “bé” Robert, segueixes en forma, en la teva línia tirant brutícia sobre Reagrupament. Ara li retreus no haver estat a la consulta d’Arenys de Munt. Sobre aquest tema 2 coses:
1.- Que jo sàpiga l’estratègia i la feina de Reagrupament és portar l’independentisme al parlament. Per tant, sobre les consultes, doncs convenen a tots perquè fan bullir l’olla, fan que l’independentisme estigui a l’ordre del dia, per tant això convé a tots els independentistes, per tant a Reagrupament també. Però no és la feina de Reagrupament utilitzar les seves energies en organitzar consultes als municipis, encara que molts associats a Reagrupament, a títol personal o en representació d’altres col·lectius, sí que hi treballen activament, com és lògic.
2.- Tot i així, des del principi es va intentar apartar a Reagrupament de les consultes, quan Reagrupament va intentar donar-hi suport, deixant clar que no hi té res en contra, al contrari. I més tard encara a sobre es va intoxicar dient que Reagrupament volia desmuntar les consultes?! Conclusió, que cadascú es dediqui a la seva estratègia, i així ens complementem, millor no?
Tot això però perquè vinguis ara tu Robert a dir: “On era Reagrupament pel tema de la consulta”. Si això no és cinisme…
En fi, una més de tantes teves. Però no entenc quina causa et porta a perjudicar Reagrupament, si el que dius és que vols fer una coalició on hi hagi Reagrupament. Només t’entendria si em diguessis que tu creus estratègicament que quan més fort sigui Reagrupament, pitjor per l’independència de Catalunya, és això el que penses?
novembre 16, 2009 a les 5:25 pm
Jordi,
merci per fi parleu clar. “Que jo sàpiga l’estratègia i la feina de Reagrupament és portar l’independentisme al parlament.”
Aquesta és la gran diferència amb la gran coalició, La gran coalició no vola ixó i perpetuar-s’hi, vol la unió del conjunt de partits per que l’independentisme surti del parlament, per qué al parlament ja no calgui que hi hagi aquest discurs i aixó solament passarà després de la independència.
La estratègia de la Gran Coalició o com diu en company Manel Picó, Solidaritat Independentista (SI) és agrupar per assolir la independència de forma inmediata i no tornant a caura amb la estratègia equivocada de la plua fina.
Jo no crec que Rcat volgueés fer res contra les consultes i les paraules d’en Tena no me les vaig creure mai.
Si vols de cinisme en podem parlar en privat, que aquí fariem massa mal, per qué la política és majoritàriament aixó, cinisme.
Jo no vull perjudicar Rcat, vull que no es prengui el pel a la gent, sigui Rcat, CA, Esquerra, Ciu, o qui vulguis. Tinc la ment molt oberta.
Salut, força, independència i bon humor!!!
novembre 16, 2009 a les 5:33 pm
#12 Dessmond : del comentari que fas : ” … És una bona combinació per afrontar la vida de partit” crec que s’ha de dir que RCat no es vol establir com a partit estable un cop s’aconsegueixi la independència. Entenc que el comentari parla d’RCat mentre no siguem estat.
La resta faran el que creguin, que jo recordi ningú ha dit que deixarà la política un cop ens en sortim, i és molt lícit. Res a dir sobre això. No vull insinuar ni una mica a de dubte o retret, ans tot el contrari.
A banda del comentari #12, insisteixo que com s’articuli m’és ben igual. Una gran coalició, etc … Tant m’és. El que tinc clar és que ens ho hem de manegar per a que tots anem plegats sense esquerdes. Ferms i amb els objectius clars. Sense perdre’ns en polítiques de gestoria (és això la Generalitat). Únicament amb el cap en la independència i refer el model polític.
Que anem en una gran coalició, fantàstic. Que anem donant suport explícit a Reagrupament, fota-li fort. Que surt algun altre sistema, doncs va. Però tots plegats. El que no puc entendre és que si tenim un ideari tan senzill, com és que sempre surten problemes i ens barallem ? No ho dic per ningú en particular, no vull acusar. Simplement mostrar un fet que sempre passa.
Els apanyols això no ho fan, s’uneixen en “cuestiones de estado”.
Força i visca la Terra !
novembre 16, 2009 a les 5:52 pm
Aquest Reagrupament amb sentit de la realitat és més atractiu que aquell que des de fora de tot raonament, volia menjar-se el mon d’una manera, al meu entendre, forasenyada i il-lusoria.
Malgrat que el meu pensament no ha variat, a aquest Reagrupament més seré i raonable, tot el meu suport.
novembre 16, 2009 a les 6:14 pm
Gusi,
lluidesa i pulcritut en el teu raonament.
M’agrada llegir aquesta simplicitat aclaridora.
Salut.
novembre 16, 2009 a les 6:15 pm
Robert 25. Des del principi Reagrupament ha dit que la seva intenció és portar l’independentisme al Reagrupament, no per perpetuar-s’hi, sinó per poder formar una majoria independentista i declarar la independència unilateralment. Aquesta és l’estratègia de Reagrupament, entenc que no és fàcil (ni impossible) d’aconseguir, però no és pas tan difícil d’entendre oi? A no ser, que algú li interessi liar la troca, és clar.
novembre 16, 2009 a les 6:32 pm
Cesc,
Segurament les coses seran com apuntes. Així ho espero jo també.
Pel que fa al comentari que no ha aparegut, he de dir-te que al matí, per exemple, no he pogut accedir al blog. Potser el servidor havia caigut i de pas s’ha menjat el teu escrit. No ho sé, però.
Cuida’t tan bé com sempre!
Durruti fai Companys cnt amb psuc.,
Això és la repera. Per pocs que siguem segur que ens trinxarem!
Josep-Empordà,
Llàstima que en Cesc sigui tant lluny. Crec que començo a necessitar una mariscada de les teves/seves. Aquest desgavell no l’arregla ni un miracle. Com a mínim a cop de vi, cava i teca…
novembre 16, 2009 a les 6:39 pm
Jordi,
a veure llavors els pactes es fariem a fets consumats, és a dir quan ja tinguem els parlamentaris, no?
Llavors jo pregunto,
no és millor buscar aquests pactes abans d’anar a les elecions i així poder visualitzar la nova escena política que seria l’eix unionista – independentista?? No ho afrontariem amb més garanties?? No veuria el poble català una nova forma de fer política per primera vegada???
No crec que l’estigui liant fent aquest tipus de preguntes.
Desssmond,
m’apunto a lo de la teca, segur que ens entendriem més amb sucre al cervell.
(company de la taula cuadrada, m’he prés la llicencia de fer anar la teva frase de l’últim apat).
novembre 16, 2009 a les 6:46 pm
Sobre els “famosos” i els resultats electorals.
Nomes voldria recordar casos concrets. Sense anar a buscar Acció Catalana, amb un autèntic ventall d’intel.lectuals d’ampli prestigi i obra feta, que va acabar amb una òstia imponent, recordem el cas de NE-Nacionalistes d’Esquerra el 1980.
Recordem: NE va neixer en una conversa conspirativa entre Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Max Cahner i Miquel Sellarès per intentar impulsar una proposta de candidatura al Parlament en l?àmbit del nacionalisme d?esquerres que pretenien que fos encapçalada pel senador Josep Benet. A aquestes persones s?hi uniren aviat uns quant regidors procedents del PSAN i del FNC i altres sectors independents que també havien estat maniobrant a la recerca de possibilitats de coalicions electorals. El primer secretariat de NE estava format per Albert Abril, Jordi Carbonell, Jaume Fuster, Josep Ferrer, Josep Maria López Llabí, Marc Palmés, Enric Padrosa, Miquel Peiró i Jordi Vilanova. I el suport explicit de “famosos” com Maria Mercè Marçal, Lluís Llach, Maria Àngels Anglada, Joan Oliver ?Pere Quart, Avel·lí Artís-Gener ?Tísner?, Josep Maria Espinàs, Armand de Fluvià, etc.
Bé, el resultat ja el sabeu: Zero patatero. 0 Escons.
Total vots a tot Catalunya: 45.000, encara no. (1,66%)- Batacada total.
La llista de Barcelona era:
1 Jordi Carbonell de Ballester
2 Magda Oranich Solagran
3 Josep M. Espinàs i Massip
4 Xavier García Pujadas
5 Josep Huguet i Biosca
6 Joan Oms Llohís
7 Josep Guillem i Vallribera
8 Lluís Llerinós i Gomés
9 Marc Palmés Giró
10 Armand de Fluvià i Escorsa
11 Lluís Solà Sala
12 M. Dolors Irún Ruiz
13 Ignasi Perramón Carrió
14 Vicenç Rodríguez i Amat
15 Josep V. Martinez Barceló
16 Pilar Font Fabregó
17 Josep de Calasans Piñol Balasch
18 Ramón Pros Vila
19 Albert Comas Codinach
20 Josep Molins i Casas
21 Joan Josep Armet i Coma
22 Roser Vila Roca
23 Carme Masó Soler
24 Maria Olivares i Usac
25 Josep Cumeras Costa
26 Consol Casals Genover
27 Jordi Sambola Serres
28 Lluís Pérez i Vidal
29 Martí Metge i Bellavista
30 Eva Labarta Ferrer
31 Antonio Morros Aparicio
32 Jordi Ballester i Claveguera
33 Salvador Carmona i León
34 Joan Carles Doval i García
35 Pere Carbonell Sebarroja
36 M. Magdalena Farrés Buisán
37 Jaime Parras Salvador
38 Francesc Codina Valls
39 Josep M. Llonc i Sabater
40 Alfred Paredes Poy
41 Pere Pugés Dorca
42 Bruno Raich Perales
43 Antonio Montserrat i Moliner
44 Macià Padrosa i Claret
45 Maria Febrer i Montarnau
46 Jordi Saurí i Conejero
47 Jordi Gutiérrez Suàrez
48 Montserrat Carbonell Sebarroja
49 Roser Veciana Olive
50 Lluís Alegre i Fainé
51 Albert Barreda Sáenz
52 Concepció Garriga i Sató
53 Jaume Planas i Alemany
54 Josep M. Miquel Mata
55 Enric Borràs i Calvo
56 Carme Jordan i Marchite
57 Pedro Veciana Olivé
58 Laura Davesa i Vernetta
59 Jordi Carbonell i Curell
60 Montserrat Campillo i Taradell
61 Ramon Ferrer i Valero
62 Elena Matheu Devos
63 Josep Albanell i Tortades
64 Vicenç Altaió i Morral
65 Miquel Alzueta i Montalà
66 Alex Broch i Huesa
67 Joaquim Carbó i Masllorens
68 Josep M. Casablancas Muntanyola
69 Jordi Coca Villalonga
70 Josep Desumbila i Enrich
71 Maria Favà i Compta
72 Jordi Fortuny i Batalla
73 Jaume Fuster i Guillemó
74 Pau Garsaball i Torrens
75 Josep M. López Llavi
76 Enric Padrosa i Campderrich
77 Josep Oriol Pi de Cabanyes
78 Josep Porter i Moix
79 José Soler Vidal
80 Andreu Solsona i Planas
81 Josep Cifuentes Uclés
82 Josep Vila i Closes
83 Enric Casassas i Simó
84 Avel·lí Artís-Gener
85 Joan Oliver i Sallarès
Sup. Eulàlia Abelló i Pla
Sup. Josep M. Joaquim Alcoverro i Pedrola
Sup. Mercè Berengué Isart
Sup. Elisenda Domènech i Pascual
Sup. Josefina Mases i Ballester
Sup. Pere Notó i Brullas
Sup. M. Lluïsa Ibáñez Blanquer
Sup. M. Neus Julià i Díaz
Sup. Victòria Rabassa i Gamecho
Vdegeu quans intel.lectuals (?) i “famosos”, mireu on estan ara. Escriptors a dojo,del mon editorial, del mon dels crítics, del món del teatre,…un estol….= zero patatero.
Per Girona, en LLuis LLach tancava la llista. I =zero patatero
Ordre Nom del candidat
1 Santiago Vilanova i Tané
2 Josep Pujol Codina
3 Joan Carreras Pera
4 Ramón Torramadé García
5 Enrique Marqués Ribalta
6 Josep Santana Torner
7 Miquel Farré Brugat
8 Juan José Torres Nalda
9 Ferran Ymbert Almodín
10 José M. Puigvert Roca
11 Jaime Turra Isach
12 Joan Antoni Parés Álvarez
13 Bernardino Coronado Martínez
14 Francesc X. Corominas i Maynegre
15 Pere Carbonell i Mitjans
16 M. Àngels Anglada de Abadal
17 Lluís Llach Grande
Sup. Núria Palleja Paloma
Sup. Núria Geli Anglada
Sup. Lluís Corominas Maynegre
Sup. Joan Vilanova Tané
Sup. Ángela Mollera Casellas
Per Lleida, històrics del Front = zero patatero.
Ordre Nom del candidat
1 Laureà Solsona Bosch
2 Pere Culleré Ruciero
3 Anton Bundo Nin
4 Montserrat Ibáñez Miquel
5 Sebastià Serrano Farrera
6 Àngel Ros Villarte
7 Josep Antoni Benet Sementé
8 Aleix Creus Esteve
9 Josep Lluís Balsells i Balsells
10 Josep Borrell Figuera
11 Jordi Bardia i Aldomá
12 José Cornudella Barberá
13 Dolors Sistac Sanvisen
14 Joan Culleré Ibars
15 M. Mercè Marsal i Serra
Sup. Josep Camí i Mónico
Sup. Joan Cornudella i Arrufat
Sup. Antoni Sans Safont
I per Tarragona, el Messies Carod, Benach, Pere Anguera , Rendé i altres “intel.lectuals” = Zero patatero
rdre Nom del candidat
1 Josep Lluís Carod-Rovira
2 Joan Rebull Llambrich
3 José M. Fortuny Nel·lo
4 Ernest Benach i Pascual
5 Joan M. Guinovart Llagostera
6 Joaquín Pedrola Garde
7 Jordi Fermí Caballé Mateu
8 M. Lourdes Latorre Capella
9 Josep M. Guitart Oliver
10 Miquel Miquel Mañé
11 Dolores Clavería León
12 Gabriel Guasch Secall
13 Pere Anguera Nolla
14 Núria Grau i Elias
15 Joan Coll Calaf
16 Ignacio Corbella March
17 Joan Rende Masdéu
18 Gabriel Xammar Sala
Sup. Xavier Inglès Bo
Sup. Àngel Riera Bail
Sup. Josep Amill Pagani
Sup. María Vives Ferrerons
Bé. Nomès un exemple, amb grans intel.lectuals, escriptors, gent de la faràndula, de la nova canço, mites vivents i = zero patatero.
Compte amb aquest autoengany. La gent no es tonta. En Llach canta i musica com els àngels….però políticament no mereix cap confiança de res. Això ho diuen els votants, no jo,….encara que ho comparteixo.
ANeu en compte, amigues i amcs, amb el “famoseo”: No serveix de res. N’estic 100% convençut.
Cordialment,
ANdreu
novembre 16, 2009 a les 6:47 pm
Sobre els “famosos” i els resultats electorals.
Nomes voldria recordar casos concrets. Sense anar a buscar Acció Catalana, amb un autèntic ventall d’intel.lectuals d’ampli prestigi i obra feta, que va acabar amb una òstia imponent, recordem el cas de NE-Nacionalistes d’Esquerra el 1980.
Recordem: NE va neixer en una conversa conspirativa entre Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs, Max Cahner i Miquel Sellarès per intentar impulsar una proposta de candidatura al Parlament en l?àmbit del nacionalisme d?esquerres que pretenien que fos encapçalada pel senador Josep Benet. A aquestes persones s?hi uniren aviat uns quant regidors procedents del PSAN i del FNC i altres sectors independents que també havien estat maniobrant a la recerca de possibilitats de coalicions electorals. El primer secretariat de NE estava format per Albert Abril, Jordi Carbonell, Jaume Fuster, Josep Ferrer, Josep Maria López Llabí, Marc Palmés, Enric Padrosa, Miquel Peiró i Jordi Vilanova. I el suport explicit de “famosos” com Maria Mercè Marçal, Lluís Llach, Maria Àngels Anglada, Joan Oliver ?Pere Quart, Avel·lí Artís-Gener ?Tísner?, Josep Maria Espinàs, Armand de Fluvià, etc.
Bé, el resultat ja el sabeu: Zero patatero. 0 Escons.
Total vots a tot Catalunya: 45.000, encara no. (1,66%)- Batacada total.
La llista de Barcelona era:
1 Jordi Carbonell de Ballester
2 Magda Oranich Solagran
3 Josep M. Espinàs i Massip
4 Xavier García Pujadas
5 Josep Huguet i Biosca
6 Joan Oms Llohís
7 Josep Guillem i Vallribera
8 Lluís Llerinós i Gomés
9 Marc Palmés Giró
10 Armand de Fluvià i Escorsa
11 Lluís Solà Sala
12 M. Dolors Irún Ruiz
13 Ignasi Perramón Carrió
14 Vicenç Rodríguez i Amat
15 Josep V. Martinez Barceló
16 Pilar Font Fabregó
17 Josep de Calasans Piñol Balasch
18 Ramón Pros Vila
19 Albert Comas Codinach
20 Josep Molins i Casas
21 Joan Josep Armet i Coma
22 Roser Vila Roca
23 Carme Masó Soler
24 Maria Olivares i Usac
25 Josep Cumeras Costa
26 Consol Casals Genover
27 Jordi Sambola Serres
28 Lluís Pérez i Vidal
29 Martí Metge i Bellavista
30 Eva Labarta Ferrer
31 Antonio Morros Aparicio
32 Jordi Ballester i Claveguera
33 Salvador Carmona i León
34 Joan Carles Doval i García
35 Pere Carbonell Sebarroja
36 M. Magdalena Farrés Buisán
37 Jaime Parras Salvador
38 Francesc Codina Valls
39 Josep M. Llonc i Sabater
40 Alfred Paredes Poy
41 Pere Pugés Dorca
42 Bruno Raich Perales
43 Antonio Montserrat i Moliner
44 Macià Padrosa i Claret
45 Maria Febrer i Montarnau
46 Jordi Saurí i Conejero
47 Jordi Gutiérrez Suàrez
48 Montserrat Carbonell Sebarroja
49 Roser Veciana Olive
50 Lluís Alegre i Fainé
51 Albert Barreda Sáenz
52 Concepció Garriga i Sató
53 Jaume Planas i Alemany
54 Josep M. Miquel Mata
55 Enric Borràs i Calvo
56 Carme Jordan i Marchite
57 Pedro Veciana Olivé
58 Laura Davesa i Vernetta
59 Jordi Carbonell i Curell
60 Montserrat Campillo i Taradell
61 Ramon Ferrer i Valero
62 Elena Matheu Devos
63 Josep Albanell i Tortades
64 Vicenç Altaió i Morral
65 Miquel Alzueta i Montalà
66 Alex Broch i Huesa
67 Joaquim Carbó i Masllorens
68 Josep M. Casablancas Muntanyola
69 Jordi Coca Villalonga
70 Josep Desumbila i Enrich
71 Maria Favà i Compta
72 Jordi Fortuny i Batalla
73 Jaume Fuster i Guillemó
74 Pau Garsaball i Torrens
75 Josep M. López Llavi
76 Enric Padrosa i Campderrich
77 Josep Oriol Pi de Cabanyes
78 Josep Porter i Moix
79 José Soler Vidal
80 Andreu Solsona i Planas
81 Josep Cifuentes Uclés
82 Josep Vila i Closes
83 Enric Casassas i Simó
84 Avel·lí Artís-Gener
85 Joan Oliver i Sallarès
Sup. Eulàlia Abelló i Pla
Sup. Josep M. Joaquim Alcoverro i Pedrola
Sup. Mercè Berengué Isart
Sup. Elisenda Domènech i Pascual
Sup. Josefina Mases i Ballester
Sup. Pere Notó i Brullas
Sup. M. Lluïsa Ibáñez Blanquer
Sup. M. Neus Julià i Díaz
Sup. Victòria Rabassa i Gamecho
Vdegeu quans intel.lectuals (?) i “famosos”, mireu on estan ara. Escriptors a dojo,del mon editorial, del mon dels crítics, del món del teatre,…un estol….= zero patatero.
Per Girona, en LLuis LLach tancava la llista. I =zero patatero
Ordre Nom del candidat
1 Santiago Vilanova i Tané
2 Josep Pujol Codina
3 Joan Carreras Pera
4 Ramón Torramadé García
5 Enrique Marqués Ribalta
6 Josep Santana Torner
7 Miquel Farré Brugat
8 Juan José Torres Nalda
9 Ferran Ymbert Almodín
10 José M. Puigvert Roca
11 Jaime Turra Isach
12 Joan Antoni Parés Álvarez
13 Bernardino Coronado Martínez
14 Francesc X. Corominas i Maynegre
15 Pere Carbonell i Mitjans
16 M. Àngels Anglada de Abadal
17 Lluís Llach Grande
Sup. Núria Palleja Paloma
Sup. Núria Geli Anglada
Sup. Lluís Corominas Maynegre
Sup. Joan Vilanova Tané
Sup. Ángela Mollera Casellas
Per Lleida, històrics del Front = zero patatero.
Ordre Nom del candidat
1 Laureà Solsona Bosch
2 Pere Culleré Ruciero
3 Anton Bundo Nin
4 Montserrat Ibáñez Miquel
5 Sebastià Serrano Farrera
6 Àngel Ros Villarte
7 Josep Antoni Benet Sementé
8 Aleix Creus Esteve
9 Josep Lluís Balsells i Balsells
10 Josep Borrell Figuera
11 Jordi Bardia i Aldomá
12 José Cornudella Barberá
13 Dolors Sistac Sanvisen
14 Joan Culleré Ibars
15 M. Mercè Marsal i Serra
Sup. Josep Camí i Mónico
Sup. Joan Cornudella i Arrufat
Sup. Antoni Sans Safont
I per Tarragona, el Messies Carod, Benach, Pere Anguera , Rendé i altres “intel.lectuals” = Zero patatero
rdre Nom del candidat
1 Josep Lluís Carod-Rovira
2 Joan Rebull Llambrich
3 José M. Fortuny Nel·lo
4 Ernest Benach i Pascual
5 Joan M. Guinovart Llagostera
6 Joaquín Pedrola Garde
7 Jordi Fermí Caballé Mateu
8 M. Lourdes Latorre Capella
9 Josep M. Guitart Oliver
10 Miquel Miquel Mañé
11 Dolores Clavería León
12 Gabriel Guasch Secall
13 Pere Anguera Nolla
14 Núria Grau i Elias
15 Joan Coll Calaf
16 Ignacio Corbella March
17 Joan Rende Masdéu
18 Gabriel Xammar Sala
Sup. Xavier Inglès Bo
Sup. Àngel Riera Bail
Sup. Josep Amill Pagani
Sup. María Vives Ferrerons
Bé. Nomès un exemple, amb grans intel.lectuals, escriptors, gent de la faràndula, de la nova canço, mites vivents i = zero patatero.
Compte amb aquest autoengany. La gent no es tonta. En Llach canta i musica com els àngels….però políticament no mereix cap confiança de res. Això ho diuen els votants, no jo,….encara que ho comparteixo.
ANeu en compte, amigues i amcs, amb el “famoseo”: No serveix de res. N’estic 100% convençut.
Cordialment,
ANdreu
novembre 16, 2009 a les 6:52 pm
La imatge de subordinació que es va donar en aquell moment ens va fer sentir a molts vergonya aliena. I ara, continuen el ridícul: que si tu vas assasinar l’Estatut, no que va ser l’altre… semblen nens petits! http://albert-bir.blogspot.com/2009/11/lestatut-assassinat-per-tots.html
novembre 16, 2009 a les 6:59 pm
Les coses són cada cop més clares. No fa pas gaire temps la dicotomia era “o Mas o Montilla”. Ara ja en tenim una altra, “O Reagrupament o Gran Coalició”.
Hi ha, no obstant això , una diferència que beneficia Reagrupament. Aquest grup ja fa algun temps que es mou i, a més, disposa també d’una estructura i persones qualificades que li donen suport. RCat està,doncs, en ple funcionament.
Caldria només que els deixessin treballar, i que des d’espais també independentistes no comencessin a buscar-li “punts dèbils”, amb la qual cosa estalvien molta feina als unionistes.
novembre 16, 2009 a les 7:12 pm
Doç ara més que mai, la dicotomia és Mas o Filesa.
http://www.youtube.com/watch?v=8aKd-Lx-zlU
Mai ha sigut tant clar que en Montilla i la seua “xarxa” farán el que calgui per continuar al govern, si cal, pactant amb el diable, i aixó només ho pot desbaratar una victoria espatarrant de CiU que faci impossible qualsevol tripijoc.
I si Reagrupament hi pot ajudar, benvinguda sia.
novembre 16, 2009 a les 7:30 pm
Koll,
aquest no és l’eix que ens interesa a ningú, l’escenari que ens interesa és UNIONISTES – INDEPENDENTISTES.
El que en Josep-Empordà pensa, ho pensen moltissims, que votaràn CiU i esperen que si fa falta algún escó l’aporti Rcat, encara que també el podria aportar Esquerra.
Si CiU treu majoria absoluta, no hi ha independència.
Si CiU treu minoria i pot sumar amb Esquerra o Rcat, ho farà amb Esquerra ja que tindrà més diputats i està millor vost i serà menys problemàtic governar amb ells, son més esdadistes.
On queda Rcat io la Gran Coalició dins aquest joc de cadires???
On queda el discurs independentista???
Hem canviat alguna cosa??
Pensem-hi.
Salut, força, independència i bon humor!!!
novembre 16, 2009 a les 7:45 pm
Ja sé que “avui no toca”, però no me’n puc estar de reproduir dos fragments del post d’ahir, d’en Marc Belzunces:
“Tot plegat representa un fracàs, rotund, del catalanisme tradicional. I per què? Perquè ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat. És incapaç de comprendre-la, la ignora i fins i tot la menysprea. Tant capficat en la relació Catalunya-Espanya -un provincianisme com qualsevol altre- i a repetir el que ha fet sempre, que li ha esclatat la globalització a sobre.”
“Es veu que en una entrevista a TV3 la Marta Ferrussola va explicar que un dia, no fa tants anys, estava malalta i el president Pujol es va oferir a escalfar-li la llet o fer-li el sopar, no ho recordo. La dona, patint, va dir que no calia, que ja ho feia ella. El president Pujol va insistir-hi i va anar a la cuina. Al cap d’una estona, es veu que el president Pujol va cridar “Marta, on és la llenya?”. Demolidor. Doncs així és el catalanisme tradicional, cerca llenya en un món que fa força temps que funciona a base de vitroceràmiques.”
Una mica tard, jo li preguntaria a en Marc si amb la victòria espaterrant de CiU, el “govern autonòmic de la Comunitat Autònoma de Catalunya” després de les properes eleccions entraria dins de la modernitat.
novembre 16, 2009 a les 7:46 pm
Aquest matí en Mas ha dit que no es tanquen a CAP possibilitat i que el recurs del PP al estafotut NO seria un obstacle insalvable per col·ligar-se amb el PP al Parlament del nostre maltractat País.
Sense comentaris…
Salut!
novembre 16, 2009 a les 7:54 pm
Penjo part del post del que he posat al bloc de l’enric Canela.
Qualsevol pot ser independentista que no voti Rcat, que no vulgui votar Rcat i torni a votar CiU o Esquerra.
Dins Esquerra hi ha independentistes???
Dins CiU hi ha independentistes???
Dins les CUP hi ha independentistes???
Fins hi tot dins Unió hi ha independentistes???
Hi ha independentistes que no estàn a cap partit???
Ara que t’he fet aquestes preguntes, que al mateix temps son la resposta que busques, et diré un altra cosa, més enllà de qualsevol partit hi ha vida, hi ha votants, i si aquests no voten, “tururut viola”
Junts o coaligats, no vol dir dins.
La gent enten que vol votar CiU, per exemple, i voten CiU. Si CiU va dins una coalició votaran la Coalició i no votaràn Rcat per qué hi ha un home que ve de CiU i que la majoria de votants d’questa federació ni el coneixen, ni el volen coneixer.
Entenc que la realitat del vot i la societat és questa.
Salut, força, independència i bon humor!!!
novembre 16, 2009 a les 10:46 pm
Dessmond,
gràcies pel teu post d’avui, fet des de fóra de RI, però mirant-la positivament. Amb ganes d’ajudar. Jo ho he percebut així.
Quín és el futur que ens espera ? Doncs, dependrà de nosaltres i de les circumstàncies. El nostre entussiasme i la nostra dedicació no hi faltaran. Molts, som inexperts. Uns altres, no ho són tant. Però tots tenim una mica més d’experiència que fa uns anys. Encara que només sigui perquè em viscut moltes coses aquests darrers temps. Les circumstàncies no són, no seran pas fàcils. Alguns temes ens aniran a favor; uns altres, en contra : la majoria de la premsa, la ” professionalitat ” dels estats majors del partits actuals …
Però sens dubte el nostre objectiu será més assolible, si sabem estar oberts a la participació d’altres patriotes que, de fora estant, esperem de tot cor que aconsegueixin aportar a la candidatura independentista altres trunfos que quedarien fóra del nostre abast.
Cadascú a la seva trinxera, si més no de moment, ens hem de veure com a col·laboradors necessaris els uns dels altres. Com a complementaris.
Dins de RI hi ha molt entussiasme combatiu, i també molta reflexió, humilitat i sentit de la responsabilitat i del que és prioritari.
Entre tots, ho aconseguirem !
Salut
novembre 17, 2009 a les 11:14 am
Dessmond,
Si és pensat en clau exclusivament interna de RCat, l’entenc, podria potser no compartir-lo. No vull que sembli que critico per criticar, el que vull transmetre és que pensem el que pensem cadascú de nosaltres, si volem treballar per sumar, hem de ser molt generosos, molt pacients i saber perdonar molt (tant els errors dels altres com els nostres propis).
Si hi ha una idea central del “sobiranisme” català durant el últims 100 anys ha estat el separatisme: veure què ens separa.
Una abraçada ben cordial Dessmond i seguim treballant!
novembre 17, 2009 a les 1:15 pm
Eduard m.a.,
Celebro molt que miris en positiu aquest escrit. T’asseguro que l’he fet amb aquest esperit. Sento molt que hi hagi qui ha pogut veure resquicis del contrari.
Comparteixo totalment aquesta versió del ser complementari. Totalment. Salut!
Jaume,
No passa res. Pots opinar i em sembla que gràcies a això al final és com es comprén millor l’esperit del post.
També d’acord en el que dius sobre el separatisme. Una vertadera tragèdia que ens deixa sempre al mateix punt.
Una abraçada!
febrer 8, 2010 a les 1:03 am
[...] mitjans del novembre passat vaig escriure en aquest blog un post titulat “No caure en la temptació”. Ho vaig fer pensant en el mal que es podia fer a RCat esbombant misèries internes. I posava [...]