No és un adéu, a reveure
novembre 21, 2009 | 
Enric Canela | 
Imprimir
Enric I. Canela
La setmana passada vaig comprar un llibre del Dr. Miquel Siguan que es titula El projecte català. Del passat al futur. És nou, es va presentar el passat 4 de novembre. El Prof. Dr. Miquel Siguan és catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Ja està jubilat atès que va nàixer al 1918. La seva edat, intel·ligència i inquietuds li donen una perspectiva poc comuna per analitzar el que han estat els darrers anys de Catalunya i li permeten reflexionar sobre el seu futur. Home prudent, ho deixa tot obert i apunta algunes possibilitats. Segurament molts de vosaltres haureu llegit algun dels seus articles a la premsa.
En un capítol, el 14è, parla de la Perspectiva espanyola sobre la situació a Catalunya. En el seu text fa referència a Los nacionalismos y el concepto de España en el Siglo XX del llibre De Hispania a España. El nombre y el concepto a través de los siglos (2007) editat per la Real Academia de la Historia i coordinat per V. Palacio Atard. Segons el presenten els autors: En aquest llibre es recullen les conferències impartides dins el cicle “El concepte d’Espanya a través dels segles”, organitzat pel Col·legi Lliure de Emèrits amb la col·laboració de la Real Academia de la Historia, amb motiu del V Centenari de la mort de Isabel la Catòlica, l’any 2004. Els autors són tots professors d’universitat i acadèmics de la Real Academia de la Historia. No es tracta en aquestes pàgines de donar un repàs a la Història d’Espanya, sinó de seguir l’evolució del que ha significat en cada moment el concepte d’Espanya per als espanyols.
Diu Siguan a la pàgina 96 del seu llibre: No crec exagerat dir que, des que es va formular el nacionalisme català al segle XIX, mai les manifestacions de rebuig per part de la intel·lectualitat espanyola i per part del públic en general havien estat tan fortes com les dels darrers anys. I és un fet amb el qual cal comptar. Igual com els defensors de la unitat espanyola a ultrança constaten i es neguen a entendre que els nacionalismes perifèrics no han desaparegut ni sembla que portin el camí de desaparèixer.
Miquel Roca al Pròleg, referint-se al treball del Dr. Siguan, diu: I com deia, aquesta síntesi no plaurà a tothom: però això és bo. Correspon als acadèmics no tenir por al risc que genera la pròpia opinió. És important obrir el debat o continuar-lo.
Jo, molt lluny del prestigi i qualitat intel·lectual del Dr. Siguan, formo part d’allò que se’n diu acadèmics. Haureu pogut constatar al llarg d’aquest mesos que m’agrada opinar lliurament malgrat que pugui en algun moment estar en minoria, convençut que la formulació d’opinió, raonada, pot ajudar a canviar les coses. En el món del comportament, polític o no, la formulació d’una hipòtesi arriscada pot fer que se n’obtingui una proposició certa a causa de l’efecte que la pròpia hipòtesi fa sobre el pensament del que l’escolta. Així, opino amb el convenciment que les meves idees poden convertir-se en realitat, encara que, el primer dia, puguin semblar irreals o utòpiques. Més encara. Sóc insistent en les meves formulacions.
Avui parteixo de les paraules del Prof. Siguan on reflecteix el que ell creu que pensen els espanyols sobre els catalans. I parteixo d’aquest punt perquè quan dic: ara o mai, referint-me a la independència de Catalunya, ho faig des del convenciment que som al final del trajecte. De forma més conscient uns i inconscient altres, els polítics espanyols estan disposats a acabar amb Catalunya com a fet políticament diferencial. Seran harmonitzacions o seran lleis de bases, seran ingerències o seran dictàmens del “prestigiós” Tribunal Constitucional, però els polítics espanyols creuen que Catalunya és una nosa que cal eliminar políticament. I això, que en el llenguatge civilitzat del segle XXI, vol dir absorbir-la culturalment i deixar el català com una llengua de segona que anirà reduint el seu ús pràctic per la força de la globalització general o imposada. La manera de fer-la és similar a la d’una espècia invasora en un determinat territori. Què està passant amb el molusc zebra a l’Ebre o amb l’alga Caulerpa racemosa a la Mar Mediterrània que estan desplaçant les espècies autòctones? La cultura i els mitjans de comunicació en espanyol aniran envaint-nos, desplaçant els nostres, i així, poc a poc, ens aniran arraconant.
La “intel·ligent” idea de fer un nou Estatut ha accelerat aquesta visió dels catalans i de Catalunya que tenen els espanyols, però també ha tingut la virtut, alguna n’hauria de tenir, de la reacció dels catalans davant l’evidència del rebuig, de l’espoli i de l’intent homogeneïtzador. Mai Catalunya no havia estat tan conscient de l’ofec a què ens volen sotmetre. Més encara, no només som conscients els que som independentistes, sinó que també ho són aquells que no haurien pensat mai en plantejar-se la independència de Catalunya com una opció personal. Ho són no per una qüestió familiar o cultural sinó com una conseqüència de la constatació que Espanya no els permetrà desenvolupar-se de la mateixa manera que ho farien a altres territoris. Lògicament ho entenen com una discriminació que afavoreix el nostre objectiu. Catalunya paga i subsidia a altres i així seguirà fins que ens hagin tret el poc que ens queda d’esperit emprenedor, d’iniciativa, de lideratge. Aquest és el destí si no ho aturem.
Per això, setmana a setmana, llenço un missatge amb la mateixa conclusió. Ens cal la unitat, la unitat de l’independentisme i l’hem d’aconseguir. Les diferències hi són, hi seran, però la prioritat és aconseguir una “taula de la independència” que doni suport a una coalició electoral unitària. On tothom hi càpiga, on tothom se senti còmode sabent que només defensarà el dret a la independència de Catalunya i només oferirà votar la independència de Catalunya.
Hem de ser un país normal. No hem d’esperar a què Andorra entri a la Unió Europea per tal que el català sigui oficial. No hem d’esperar a què altres ens treguin les castanyes del foc, hem de ser nosaltres.
Com sempre, doncs, demanar-vos que si voleu la independència de Catalunya doneu suport a la constitució d’una Gran Coalició, Solidaritat Independentista.
Si sumem, guanyem!
I amics, tot té un final, motius personals sobre els que no parlaré, fan que avui m’acomiadi del Bloc Gran del Sobiranisme. Va ser un projecte compartit que m’ha portat moltes alegries. El context canvia i cal mirar endavant sense renunciar a res.
Han estat gairebé setze mesos, setmana darrere setmana, escrivint un article cada dissabte i contestant els vostres comentaris. He procurat sempre fer-ho malgrat que quan passava el cap de setmana les possibilitats de respondre eren ja mínimes. Espero no haver molestat a ningú amb alguna inconveniència. Si ho hagués fet, disculpeu-me, a vegades l’emoció supera l’intel·lecte. No era en cap cas la meva intenció.
Amb tot, per als que vulgueu retrobar-me, no marxo lluny, seguiré escrivint els dissabtes i contestant els comentaris que em vulgueu fer. La situació política encara em motiva a dedicar temps a aquesta activitat. El meu nou espai el trobareu dins del web de deumil.cat. Si dissabte vinent hi accediu, allà trobareu l’enllaç. Allà també serà casa vostra.
Etiquetes Candidatura independentista, Eleccions al Parlament de Catalunya, La Gran Coalició, independència | 
103 comentaris »
novembre 21, 2009 a les 12:08 am
Gràcies a tots els qui heu estat dia rera dia escrivint al Bloc Gran
novembre 21, 2009 a les 12:14 am
Esther,
Moltes gràcies per la part que em toca.
novembre 21, 2009 a les 12:16 am
Enric, no paris allà on siguis. Ens trobarem a trobar en algun altre lloc, segur. Ha estat un plaer.
novembre 21, 2009 a les 12:18 am
Marc,
Moltes gràcies. Ens seguirem trobant, segur. El plaer és meu.
Una abraçada
novembre 21, 2009 a les 12:41 am
Enric,
Ha estat un veritable plaer llegir-te i conèixer-te, et seguiré a DeuMil.cat.
Gràcies de tot cor pel teu esforç, el teu patriotisme i la teva cavallerositat.
Joan P.
novembre 21, 2009 a les 12:44 am
Joan P.
Un plaer que tu hagis participat tan activament. Allà seguiré. Farem un bloc i funcionarà.
I gràcies per les teves paraules.
novembre 21, 2009 a les 12:54 am
Eduard a seques,
Segur que els meus companys seguiran fent magnífics articles.
Gràcies per les teves lecture si participació.
novembre 21, 2009 a les 1:05 am
…,”què collons n’has d’anar a fotre a Madrid”,…
novembre 21, 2009 a les 1:26 am
…”On hem d’anar és a Brussel·les,..”
novembre 21, 2009 a les 1:45 am
Enric, jo no m’acomiado, doncs et seguiré llegint els dissabtes allà on escriguis.
Fins la propera setmana.
novembre 21, 2009 a les 6:56 am
Enric, gràcies per donar-nos carburant per al pensament i per a l’acció en forma d’idees en textos interessants. Sense el Xavier Mir, el Marc Belzunces i tu aquest bloc perd pensament independent i perquè no dir-ho, perd qualitat en tots els sentits. Dic això de la mateixa manera que dic que no entenc que sigui necessària una gran coalició amb la pretensió d’una única opció electoral independentista ja que, ses del meu punt de vista, la coalició s’haurà de fer, quan es pugui sumar, des del Parlament i des de diferents opcions polítiques legitimades electoralment. Això d’una banda, i de l’altra, qüestionar aquesta gran coalició si es resumeix en sumar-te tu i Força Catalunya a Reagrupament. Tot i que és obvi que els independentistes hem de rentabilitzar els vots perquè es tradueixin en escons, també és obvi que molts catalans independentistes no tenim cap intenció de donar suport electoral el general Carretero i el seu estat major i especialment també alguns dels soldats i militars del seu exèrcit. Per assolir la llibertat necessitarem els escons que hagi pogut treure aquest “exèrcit” però sobretot seguirem necessitant ERC, les CUP, molts abstencionistes i molts votants de CIU, d’IC i també del PSC, que mai es “carretitzaran”.
novembre 21, 2009 a les 7:47 am
Enric, rebi el meu respecte, admiració i agraïment per la feina que realitza
novembre 21, 2009 a les 8:33 am
Com és que no heu actualitzat la capçalera a “EL BLOG D’EN DAVID MORGADES i uns convidats”?
novembre 21, 2009 a les 9:09 am
Adéu Enric. Tu, en Manel i Marc ereu els feieu els millors articles, amb diferència. I precisament sou els que marxeu (volunaria o involuntariament)
Subscric el que diu el comentari 14.
Aquest Blog se’n va a la deriva. Potser és que ja ha acabat el seu cicle.
novembre 21, 2009 a les 9:42 am
Enric, Manel, Marc… lo important no es el continent, si no el contingut…
El vostre missatge, les vostres opinions ens continuaran arribant per altres mitjans… Això es lo que importa.
JUNTS PODEM!!
novembre 21, 2009 a les 9:45 am
Gràcies per aquests fantàstics dissabtes, et seguiré llegint allà on hi vagis.
novembre 21, 2009 a les 10:19 am
Enric, ha estat un plaer llegir-te i sobretot poder debatre sobre el que escrivies, acceptant el que dèiem i intentant sempre arribar a l’acord.
Personalment seguiré els teus escrits del dissabte, ja que sempre m’han semblat molt encertats i assenyats. I personalment n’he aprés molt. Espero la nostra aportació als teus escrits hagi també estat satisfactòria per tu.
Tant de bo, si pot ser avui millor que demà, puguem parlar d’altres coses que no siguin la independència, amb el nostre nou estat !
Agrair-te l’esforç. Et desitjo el millor. Si sumem, guanyem !
Força i visca la Terra !
novembre 21, 2009 a les 11:07 am
Manel Picó,
Un record, efectivament. Brussel•les.
novembre 21, 2009 a les 11:07 am
Joan,
Moltes gràcies. Un nou escenari. A reveure.
novembre 21, 2009 a les 11:09 am
Enric,
Que carai ens passa, als catalans, que no som capaços de bastir projectes d’unitat?És molt lamentable que en aspectes aparentment tan senzills com escriuere articles en un bloc, les coses acabin malament.
Ha estat un plaer llegir-te (llegir-vos). Sé que continuaràs la feina siguis on siguis iespero que la resta facin el mateix i, sobretot amb el mateix esperit unitari.
Fins aviat,
Jaume
CAL d’Esplugues
novembre 21, 2009 a les 11:11 am
Jordi,
Gràcies. N’hi haurà d’altres, no ho dubtis. Potser tinguis raó en els plantejaments, però cal intentar la unió per evitar la pèrdua de vots. En un país normal et donaria tota la raó sense pal•liatius.
No és només la suma que tu dius, cal l’altra gent i potser ho aconseguirem. A mi em fa por perdre vots no afins als que ara donen la cara (als que felicito de tot cor).
I si, al final del camí calen ERC, CUP, CiU….
novembre 21, 2009 a les 11:11 am
Les convulsions són normals – i necessàries – en qualsevol naixement. Donar a llum una nova criatura no és gens fàcil. Es tracta d’un procés molt complex pel qual cal tenir molta paciència i perseverança, convenciment i esperança…
Però l’ambient bull i això és positiu perquè l’existència de “tants caps tants barrets” és la prova de la salut democràtica d’una societat. A més a més, aquest fet fa possible que desprès de cada cap tallat, torni a sortir ràpidament un altre cap nou, inclús amb més força…
Els Catalans som una mica com a bolets. Que no creixen perquè sí, sinó perquè els uneix una xarxa invisible però molt resistent, de les arrels soterrades.
Jaume I, Ramon Llull, Ausiàs March, Joan Cristòfol Colom, Sirvent, General Moragues, Narcís Monturiol, Mossèn Cinto Verdaguer, Gaudí, Guimerà, Francesc Macià, Dalí, Pau Casals, Lluís Maria Xirinacs… només uns quants noms, però quins cervells i quin llegat! I tots són nostres, fills d’aquesta terra, nats d’aquesta xarxa invisible però tan sòlida que va crear a la millor nació del món que aviat tornarà a brollar i brillar lliure, rica i plena gràcies al desig, esforç i empenta de tots nosaltres!
Salut i pàtria!
novembre 21, 2009 a les 11:12 am
Papa,
Moltes gràcies. Espero ens seguim trobant.
novembre 21, 2009 a les 11:13 am
Daniel,
Marxo sense cap polèmica. Cadascú té el seu punt de vista. Gràcies per escriure.
novembre 21, 2009 a les 11:17 am
Manel Bargallo,
Gràcies a tu.
Sempre hem mantingut la discussió intel•lectual sobre els camins a seguir. Com saps perfectament jo no faig cap batalla contra Reagrupament, al contrari, vull anar al costat amb molta més gent. Com que no faig batalla no faré cap mal. Si surt bé tots guanyarem i votarem el mateix, si no és així molt probablement el meu vot estarà amb el teu, però n’hi haurà menys.
El que no veig és que alimenti diferències. Cert que a la xarxa en surten, però al final tots ens hi haurem de sumar. Queda poc per veure el final de la pel•lícula.
novembre 21, 2009 a les 11:18 am
Jrp,
Moltes gràcies. Espero que altres persones facin que el BGS segueixi sent referent. Si és així, sumarem.
novembre 21, 2009 a les 11:20 am
Joan de Vilafranca,
Gràcies. Pots estar ben segur que podrem seguir col•laborant amb les nostres discussions a la xarxa amb l’independentisme.
novembre 21, 2009 a les 11:20 am
Ricard,
Gràcies a tu per l’afecte que manifestes.
novembre 21, 2009 a les 11:21 am
No passa res,queda molta feina per fer i es pot fer desde llocs diferents.Endavant les atxes !
novembre 21, 2009 a les 11:22 am
Gusi,
Gràcies a tu per col•laborar a enriquir el debat. De les teves opinions n’he tret moltes coses. I així seguirà, no ho dubtis. A deumil.cat ens trobarem per seguir parlant de la independència i de com arribar-hi.
novembre 21, 2009 a les 11:22 am
Sr Canela,
Un esperit lliure com els seu és millor que mil sectaris. Perquè un suma i els altres resten. El respecto absolutament tot i que no he lograt entendre què és la Gran Coalició (desig o concreció?).
Bona sort i gràcies per les seves aportacions que trobarem a faltar.
novembre 21, 2009 a les 11:25 am
Maia,
Efectivament, tens raó. La teva filosofia és encertada. A la nostra Mediterrània el foc cremava el bosc per tal que creixés nou i amb més força. Som com les alzines i els suros.
Uns marxen però altres vindran i ho faran millor.
Amb tot, seguirem fent bullir l’olla.
novembre 21, 2009 a les 11:28 am
Quico Ventalló,
I tant, la feina no ens l’acabarem. Sumarem des de diferents llocs.
novembre 21, 2009 a les 11:32 am
Joan Lafarga,
Gràcies per les vostres paraules.
Desig o concreció? La resposta em resulta molt fàcil. Un desig que poc a poc es va concretant. Avui converses, trobades i feina, demà, espero una realitat concreta. Quan falta, potser unes poques setmanes per ser més que un desig.
I ens podrem seguir trobant, si ho voleu, al nou espai que trobareu el proper dissabte a deumil.cat.
novembre 21, 2009 a les 11:37 am
CAL d’Esplugues,
A mi també em sap greu. No he volgut entrar en cap detall i tampoc ho faré ara.
Agraeixo les teves paraules. Seguiré des del nostre espai deumil.cat. Desdel proper dissabte una temporada més intentant la unitat.
novembre 21, 2009 a les 11:42 am
Enric,
Moltes gràcies per a aquests magnífics articles, i pels que vindran a la web de Deumil.cat, on et seguirem llegint.
Gràcies, també, per tota la inmensa feina feta fins ara en pro de la llibertat del nostre país.
Estic segur que les teves propostes i el teu exemple, aconseguiran l’ efecte cercat i faran realitat el que tots desitjem : la gran candidatura independentista, on s’hi trobaran tots aquells que posen com a prioritat absoluta la declaració d’independència que obri el camí cap a la llibertat nacional i la construcció d’un estat català basat en la dignitat i la qualitat democràtica de la vida política.
Quan arribi el moment de decidir la llista de la candidatura, t’asseguro que, reagrupat com sóc, a l’hora d’escollir-ne els noms que al meu parer hi hauran de ser, tindré en compte, per damunt de tot, la vàlua personal de cada candidat i la seva capacitat per a contribuir a l’assoliment dels objectius de tots, per damunt d’altres consideracions de procedències o carnets. I m’atreveixo a pensar que, dient això, coincideixo amb la inmensa majoria dels meus companys reagrupats.
Tots els que, des d’un lloc o des de l’altre, treballem amb el mateix objectiu, sumarem els nostres esforços i guanyarem.
Sumarem i guanyarem.
Salut, i fins dissabte vinent.
novembre 21, 2009 a les 12:22 pm
Eduard m.a.,
Gràcies a tu per les teves paraules i l’enriquidora i habitual col•laboració en el debat.
Jo crec que tens raó. La majoria dels reagrupats que conec pensen com tu i això no pot ser més que positiu.
Jo estic ben convençut que ens en sortirem. Que tindrem una bona candidatura, la millor possible. Espero que siguem capaços de mostrar la unitat i convèncer als electors.
Fins dissabte.
novembre 21, 2009 a les 12:22 pm
Vaig prometre que deixava d’emprar el meu temps en aquest bloc, però crec que puc fer una excepció per acomiadar-me millor aprofitant les circumstàncies. El sobiranisme polític ha deixat per sort de ser una eterna discussió, com un carrer sense sortida entre partidaris d’ERC i de CIU. Potser per això també sense voler ha canviat la naturalesa d’aquest mateix bloc, el BGS. Veig bones intencions des del punt de vista independentista en el fet d’intentar aplegar persones al voltant de Reagrupament que no siguin de Reagrupament. Això no només és bo, sinó necessari des del meu punt de vista. Només que cal anar en compte a com es fa això, perquè si hi ha risc d’afeblir una plataforma com Reagrupament, crec que això no ens convé gens des del punt de vista exclusivament independentista.
Dit això, vull deixar clar que em vaig sumar a Reagrupament per raons independentistes i regeneració democràtica. Si mai hi ha una opció que em sembla més potent i millor no dubtaré a donar-li suport. Així doncs, ara sí, m’acomiado d’aquest espai, espero coincidir en altres.
novembre 21, 2009 a les 12:29 pm
Jordi Casadevall,
Gràcies per escriure aquest comentari.
Conec prou les teves intencions com per saber que busques el mateix que jo i que inverteixes molt del teu temps en aquesta feina.
Deixant de banda conflictes personals, el BGS ha reflectit el que som els que escrivim articles i els que feu comentaris. Un espai divers en el que a vegades ens manca la capacitat de temperar els sentiments i ens sobra impuls, emoció. No és altra cosa que la nostra imatge que projectem allà on som.
Jo sóc optimista i crec que podrem ser forts.
novembre 21, 2009 a les 1:12 pm
Gràcies Sr. Canela, fins dissabte que ve.
novembre 21, 2009 a les 1:30 pm
Enric,
T’havia conegut a través del teu blog personal i després per aquesta finestra. Sempre un vertader plaer. Després augmentat per poder-la compartir amb tu.
Espero poder seguint fent coses amb tu, empenyent en una mateixa direcció, que és el que no tothom entén a la primera.
Repeteixo, un plaer i a reveure.
novembre 21, 2009 a les 1:44 pm
Hola Enric, un altre molt bon article per acomiadar aquest bloc, seguiré llegint els teus articles a Deumil i allà on sigui ja que jo com a membre de Reagrupament també estic totalment d’acorda que s’ha de mirar de fer aquesta gran coalició per aconseguir aquests resultats brillants que tots volem, i que nomes s’aconseguirà deixant els objectius personals a banda cosa que aquest bloc al final no ha demostrat amb un mal exemple.
Salutacions.
Albert Cortés.
novembre 21, 2009 a les 1:56 pm
Marc Belzunces i Enric Canela , i tant que us trobareu, en el meu projecte. Anim nois que la retrobada la teniu a les vostres mans.
un plaer si us hi sumeu.
Lectors, us informo de la proposició a l’enric i al marc de formar part d’un nou projecte semblant al BGS.
us sembla bé oi?
novembre 21, 2009 a les 2:08 pm
Moltes gràcies pels teus escrits sempre encertats.
Et seguirem llegint alla on vagis.
Fins a ben aviat.
Si sumem, guanyem.
novembre 21, 2009 a les 2:18 pm
#45 Josep Prat : endavant les atxes !
novembre 21, 2009 a les 2:27 pm
Joan de Bcn.,
El meu agraïment pel comentari. Seguim!
novembre 21, 2009 a les 2:27 pm
Dessmond,
Fa molt que virtualment vam entrar en contacte i sempre ens hem entès. Volem el mateix i seguirem junts.
Saps que també ha estat per a mi una satisfacció poder compartir espai amb tu.
novembre 21, 2009 a les 2:29 pm
Albert Cortés Monserrat,
Moltes gràcies. Compartim interessos i continuarem junts perseguint aquest objectiu que cada vegada tenim més a prop. Amb gent com tu sempre serà més fàcil.
Records
novembre 21, 2009 a les 2:31 pm
Josep Prat,
Gràcies. Jo crec que ara el que haig de fer, després de la feina feta al BGS, és seguir amb l’espai de deumil.cat. El projecte amb el que em sento identificat. No ho tenia previst, però les coses han anat per aquí. Quan estigui tot ben clar seràs dels primers a col•laborar-hi.
novembre 21, 2009 a les 2:34 pm
Boris,
Moltes gràcies. Si voleu, no em perdreu de vista.
Molts records
novembre 21, 2009 a les 3:31 pm
bé, una llàstima. Ja m’explicaràs el teu ”pla”
;)
novembre 21, 2009 a les 4:32 pm
Després de felicitar a l’Enric Canela pel seu excel•lent article, jo em permeto fer el meu darrer comentari al BGS, conscient del seu final poc feliç. A més, com que sé que és l’última vegada em permetré fer-lo ben llarg. Amb perdó!
Marc Belzunces, en la seva ponència al TERCER CONGRÉS CATALANISTA, ens parla de les enquestes que s’han dut a terme (des de l’any 1991) relacionades amb una pregunta directa sobre la independència de Catalunya. Les enquestes s’han fet a través del “Centro de Investigaciones Sociológicas” (CIS, Ministeri de Presidencia espanyol) i també de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS, UAB-Diputació de Barcelona).
Els resultats de les enquestes que exposa en Belzunces són prou extensos i fan referència al lloc de naixement, a la llengua i sexe, a la distribució territorial, a l’edat i classe social, al nivell d’estudis i qualificació professional, al vot a les eleccions catalanes, al sentiment d’identitat nacional i a la premsa escrita.
Jo em limitaré a reproduir un paràgraf d’aquesta ponència : “ Avui dia podem afirmar que al voltant del 35% dels ciutadans de Catalunya majors de 18 anys estan a favor de la independència, al voltant del 45% hi estan en contra, un 15% és indiferent i un 5% prefereix no contestar a una pregunta directa sobre la independència. Aquests percentatges traslladats a nombre de persones són uns 2.000.000 de ciutadans favorables a la independència, uns 2.750.000 en contra i uns 1.100.000 d’indecisos/no contesten. No podem afirmar que hi hagi cap tendència temporal clara quant a un creixement de cada opció al llarg dels anys considerats.”
Hem de considerar que aquests percentatges varien segons determinades apreciacions, entre elles les diferències de percentatges que hi ha segons es considerin o l’un o els altres elements percentuals del paràgraf anterior.
novembre 21, 2009 a les 4:33 pm
Però, si tenim en compte que entre Reagrupament i la, encara sense estructurar, Gran Coalició es produeix una duplicitat innecessària de funcions per agrupar independentistes o agrupacions independentistes, caldria distribuir les competències de cadascú de la següent manera:
1.- Agrupar el 35% que està a favor de la independència per tal que, a les properes eleccions, dirigeixi el seu vot cap a la candidatura que es comprometi a promoure, dins del Parlament, la declaració unilateral d’independència. Aquesta tasca la pot fer –sembla que com fins ara- Reagrupament.
2.- Convèncer el 45% (o a una majoria com més gran millor), representat pels contraris a la independència, pel 15% d’indiferents i pel 5% que prefereix no contestar, per tal que a les properes eleccions sumin el seus vots als del grup anterior. Aquesta tasca és, segurament, molt més difícil i requereix grans dosis d’intel•ligència, prudència i perseverança. Seria important que sortís algun grup que se n’encarregués.
3.- Sumar i coordinar aquests dos grups durant la campanya electoral, per tal que no es produeixin discrepàncies entre ells. Aquesta funció la podria dur a terme, potser, la Gran Coalició.
Amb tot això, i si és que els anomenats partits polítics sobiranistes fessin honor al seu qualificatiu, haurien de, en aquestes properes eleccions, dirigir el vot de llurs incondicionals cap a qualsevol les dues candidatures dels dos grups senyalats.
Després de la independència, cadascun dels partits polítics sobiranistes recuperaria la seva ideologia pròpia per aplicar-la a les noves campanyes electorals.
novembre 21, 2009 a les 5:24 pm
Enric,
Gràcies pels teus articles sempre brillants i per les hores de dedeicació que hi ha darrera.
El teu missatge, en un marc o altre, és clar: sumem, sumem, sumem. Només així assolirem la independència.
No et cansis mai de recordar-nos-ho, si us plau!
Ha estat un plaer llegirt-te tots aquests mesos.
Fins dissabte vinent!
novembre 21, 2009 a les 5:27 pm
Amic Canela, menys mal que desprès del sobresalt que hi tingut al llegir el teu acomiadament d’aquet bloc d’independentistes encara me hi consolat al assabentar-me de que estaràs al front del bloc Deu mil, o sigui que encara tindré la oportunitat de llegir-te cosa que m’alegro, i en quant les reflexions en referència al Dr Miquel Pijuan de que actualment el catalanisme esta mes odiat que mai es tot un encert, pro també es de destacà que el catalanisme independentista esta mes enraigat cada dia un tros mes, o sigui que els nostres crits d’independència ja son escoltats a Brussel•les i tu ets un dels que mes han fet perquè siguin oïts. Amic Canela endavant i segueix animant-nos ja que molts estem pendents de tu. Salutacions d’un vell cascarrabies.
novembre 21, 2009 a les 5:29 pm
errata : Dr Miquel Sijuan.
novembre 21, 2009 a les 5:58 pm
Bona tarda a tots.
Primer de tot, moltes gràcies Enric, passi el que passi en endavant el País te un deute de gratitud amb tu, sé prou que en poder fer avançar allò que un estima i valora, un ja està pagat.
Vull aprofitar per acomiadar-me de tots vosaltres, de aquí i d’arreu, a la xarxa al menys, bé, sempre intentaré respondre als comentaris dels agosarats que entrin a comentar els poquets i xiquets articles que vaig publicar a deumil.cat, això és tot.
Ja m’ho vaig demanar anteriorment, no sé si faig o he fet més nosa que servei, no m’ho tornaré a demanar, no en tindré ocasió.
Aquests anys a la xarxa m’han procurat un bon grapat de bons amics, i també es veu que no son pocs als que em fugen com si fos un empestat, no els culpo.
Ara només vull amics, tots sou dels meus, tots els Independentistes sou dels meus sense excepció, estic reagrupat i vull La Gran Coalició, perquè vull la Independència de Catalunya, que és la meva Pàtria
Espero de tot cor poder votar juntament amb tots vosaltres.
Salut i Llibertat.
novembre 21, 2009 a les 6:11 pm
Enric, quasi sempre he estat d’acord amb el que deies en els teus articles. Els teus arguments han enriquit els meus i encara he vist més clar el camí que hem de seguir tots plegats.
Els nostres enemics sempre s’uneixen en el que es diu “afers d’Estat”. Nosaltres tenim massa tendència a barallar-nos i aixó ens fa més febles.
No cal dir que et seguiré llegint en la teva nova casa, i de vegades, si es pot, comentant alguna cosa.
Felicitats per la teva tasca tan beneficiosa per la res publica.
Per altra part, m’agradaria preguntar-te si efectivament s’està treballant en una supercandidatura que faci molt dificil deixar de votar-la en les properes eleccions.
Gràcies per tot
Enric G
novembre 21, 2009 a les 6:27 pm
Bona tarda Enric,
Molt sobtat pels fets succeïts. Tan de bo, però, l’onada d’unitarisme independentista sigui imparable.
Pel que fa a la teva persona, només donar-te les gràcies pels teus articles i, sobretot, no defalleixis. Al meu parer, ets una de les peces del jeroglífic sobiranista, que si poden encaixar serem invencibles. Continuaré seguint els teus articles.
Salutacions.
novembre 21, 2009 a les 6:49 pm
Enric, gràcies per aquests articles de cada dissabte, que a partir de dissabte vinent només canviaran de lloc.
Coincidim en el desig d’aquest gran coalició o d’aquesta SI i segurament coincidirem en aquest camí que, malgrat “ells” només té una direcció i un final
Una reflexió arran de l’Assemblea Constituent de la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell ahir al centre cívic de Can Balsach:
*Mentre, esgotat, bat les ales, l’ocell pensa: “Que n’aniria de ràpid i descansat sense la resistència de l’aire!”
*Semblantment el peix: “Com em cansa! Quina nosa que em fa l’aigua!”
*L’independentista: “Que limitadora que és la ideologia! Sense dretes ni esquerres Catalunya ja fóra independent!”
novembre 21, 2009 a les 6:50 pm
Me n’havia oblidat, el títol de la reflexió es “Elogi de la raó impura”.
novembre 21, 2009 a les 6:52 pm
Enric,
El camí a seguir és feixuc, els inconvenients, els problemes surten a tot arreu com el cas que ens ocupa referent al bloc, però la llum que ens has donat per seguir el camí més recte cap aconseguir el nostre Estat és molt clar, no té els dubtes d’un adolescent, no t’oposes a cap partit o associació política, creus que les persones han de ser lliures i que des del seu lloc tenen molta força per ajudar a aconseguir l’objectiu que és la nostra llibertat.
Saps molt bé que molts et seguirem, vagis on vagis, diguis el que diguis, perquè els teus arguments els hem trobat vàlids i això s´ha de conservar peti el que peti.
Si a Brussel.les vàrem començar la gran festa per aconseguir un Estat, també ara l’hem d’acabar amb un triomf que arribarà quan nosaltres, els altres i tots posem en pràctica les teves ensenyances.
Catalunya té les eines necessàries per arribar on es proposi, solament les tenim que utilitzar adequadament. Ara, aquesta és la nostra feina.
Però passi el que passi, sempre endavant !
novembre 21, 2009 a les 7:16 pm
Josep Prat,
Molts senzill, obrim un bloc a deumil.cat.
novembre 21, 2009 a les 7:16 pm
Koll (JoanCS),
Moltes gràcies. Amable com sempre. Em sembla molt intel•ligent la teva proposat. Caldrà veure com evolucionem i com ens coordinem. De moment voldria ser prudent perquè de moment no és cert que el 35% d’independentistes estiguin per Rcat.
novembre 21, 2009 a les 7:17 pm
Montserrat Tudela,
Moltes gràcies a tu. Seguim dissabte, en un altre espai, però igual que sempre.
novembre 21, 2009 a les 7:20 pm
Jorfont,
Moltes gràcies per la teva amabilitat amb mi.
Si, el Dr. Siguan constata uns fets, però també que som vius. El tema cantral per a mi és que el temps se’ns acaba perquè tenim en contra l’onada imparable de la globalització i sense Estat propi ho tenim magre.
novembre 21, 2009 a les 7:22 pm
Dispenseu, trobo molt adient aquest article d’avui mateix, permeteu que l’hsgi copiat, tot seguit:
“Reagrupament i l’exemple de la mata de jonc”, de Gerard Furest, associat a Reagrupament.
“Si haguéssim de parlar d’un dels trets definitoris dels catalans, ja des de temps ben remots, aquest és la facilitat per la desunió. Desunió que s’ha fet famosa els darrers segles en episodis infausts en major o menor grau i que ens han dut on som ara: Compromís de Casp, Guerra de Successió, Guerra Civil, reforma de l’Estatut, plataformes sobiranistes, entre molts altres casos.
D’aquella pols, aquest llot, com bé diu la sentència castellana. Desunió que ha creat estirabots autoburlescos per tots coneguts, com aquell que diu que “un català, i dues escissions” o “tres catalans i quatre partits”. Estirabots humorístics, però que no per això deixen de ser dramàtics i lamentables.
Precisament per tal de posar fi a la desunió ideològica entre independentistes, o a la caiguda en el desànim de molts patriotes que lliscaven cap a un abstencionisme anorreador, va néixer l’associació de caire polític Reagrupament, que té com a pedra angular cercar la unitat necessària (encara que transitòria) entre gent d’ideologies i tarannàs diversos per tal d’assolir un Estat Català que ens converteixi en un poble normal, que visqui sense angoixes ni neurosis la seva identitat nacional.
Aquests darrers dies, reflexionant sobre l’essència del mot Reagrupament, que dóna nom a l’associació a la qual pertanyem amb orgull i moltes esperances dipositades, m’ha vingut al cap un conegut “exemple” de la literatura medieval. Els exemples, que ja utilitzava un llunyà Ramon Llull, eren textos que s’intercalaven en el discurs narratiu amb una finalitat moralitzant i que tenia connexió amb el discurs general. Així doncs, podien ser històries inserides dins d’una història de més calat, o simples incisos filosòfics, però tot sense perdre mai la seva finalitat didàctica.
I és així com arribem al record de l’arxifamós exemple de la mata de jonc, del cronista medieval Ramon Muntaner, que ja estava preocupat per l’endèmica desunió dels catalans, bé fos a nivell dels regnes que conformaven la Corona Catalanoaragonesa, bé fos a nivell estamental. Deia Ramon Muntaner, en el seu exemple metafòric escrit en bell catalanesc:
I si algú em demana: «En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?», jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i , si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota una minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.
Amb la qual cosa queda clar, i de manera molt gràfica, que, anant cada jonc (o català) per separat, és més fàcil desarrelar-lo. Però, estant tots ben junts i relligats, tots i cadascun al servei del col·lectiu, són forts i quasi invencibles. Saviesa antiga, sovint menystinguda, però ben actual, que ha de ser senya i guia de l’associació Reagrupament per tal de dur a bon port el seu ambiciós projecte col·lectiu d’alliberament nacional.
Que ens serveixi l’exemple muntanerià per tal de tirar endavant i enfondir les arrels al país. Ancorant-les en una unitat que no sigui despersonalitzadora, però en què un desinteressat esperit de servei col·lectiu faci que el moviment sigui indeturable i inarrencable de la terra que vol servir.”
Enric, el teu article i aquest altre es complementen.
novembre 21, 2009 a les 7:22 pm
Vallfosca,
Gràcies per les teves paraules i rics comentaris. No t’escaparàs de la xarxa amic meu. Paraula.
I si, em de sumar a tots, reagrupats o no.
novembre 21, 2009 a les 7:23 pm
Enric,
Primer, moltes gràcies a tu per les teves paraules. Segon, si, estem treballant i anem avançant. Més que en una candidatura en una taula unitària per fer la Gran Coalició.
Ens “veiem” a deumil.cat.
novembre 21, 2009 a les 7:25 pm
Gerard,
Gràcies. Serem invencibles si ho volem. No et càpiga dubte. Si som capaços d’unir-nos no ens guanyaran. Només cal que fem votar la mateixa opció a tots els independentistes i tindríem la majoria absoluta. Continuem a deumil.cat.
novembre 21, 2009 a les 7:27 pm
Joan Vives,
Gràcies a tu. Sense lectors i comentaris això no val per a res. Quanta veritat a l“Elogi de la raó impura”.
Si així féssim la independència estaria a tocar de la mà.
novembre 21, 2009 a les 7:30 pm
Sr. Canela, des del respecte i l’admiració que li professo, rebi el meu suport per continuar la tasca d’alliçonar-nos en una matèria tan complicada com l’independentisme.
Mantingui viu el mestratge, som molts els que el llegim i els que tenim en consideració les seves paraules, les seves propostes i les seves recomanacions.
Segueixo la política catalana, en major o menor mesura, des de molt petit (12 anys) quan vaig assistir a l’any 77 a un míting del Pacte Democràtic per Catalunya(CDC+EDC+PSC-Reagrupament+FNC)on parlava el Joaquim Arana Pelegrí.
Estic molt d’acord amb la idea de la Gran Coalició o la Solidaritat Independentista i tinc l’esperança que amb gent com vostè i el Joan Carretero això pot ésser possible.
Ens veurem al bloc de deumil.cat, un plaer.
novembre 21, 2009 a les 7:31 pm
Bernat,
La teva amabilitat mereix el meu agraïment. Tenim les eines per arribar a la independència. Només cal que ens adonem tots. Ho deia Koll, 2 milions de ciutadans a favor de la independència. Si els fem votar guanyem. I si guanyem al Parlament guanyem qualsevol referèndum. És la sinergia, la retroalimentació. A Brussel•les van seguir altres coses, ara les consultes, demà passat una altra cosa, fins que anem a votar. Ens seguim parlant a deumil.cat.
novembre 21, 2009 a les 7:54 pm
Benvolgut Enric,
Una nova lliçó de coherència i realisme. Gràcies per tota la feinada feta, en aquest BG, durant un any i mig. Des del reconeixement, i des de la coincidència en el viatge sobiranista, i amb l’agraïment per la teva coherència, de ben segur que ens seguirem retrobant en d’altres entorns orientats també a la finalitat comuna.
Cordialment,
Andreu
novembre 21, 2009 a les 8:14 pm
Enric:
Això no pot ser una despedida per que ens seguirem trobant al mateix camí. A partir d’ara no deixaré de seguir els teus escrits a la web de deumil.cat. No es el primer exemple que dones de coherència personal i això, en els temps que corren, es d’agraïr.
Salut!
novembre 21, 2009 a les 8:17 pm
Andreu,
Moltes gràcies. I tant si ens trobarem en aquesta festa que estem vivint. Jo segueixo mentre el cs i els ànims continuïn.
novembre 21, 2009 a les 8:18 pm
Eduard Vivó i Font,
Que va! No m’acomiado dels meus amics, seguiré a deumil.cat. T’agraeixo les paraules.
novembre 21, 2009 a les 8:20 pm
Marc Aloy Simó,
Molt agraït per les paraules. Seguir-me és una cosa, admirar-me una altra. Segur que és immerescut. Simplement escric pensament i reflexions.
A veure si entre tots aconseguim que la coalició reeixeixi. Estic molt esperançat i animat.
novembre 21, 2009 a les 8:25 pm
1640,
Moltes gràcies per portar aquí aquest article. La seva filosofia la comparteixo plenament. La desunió ha estat la nostra mort com a Estat. La desunió ens ha impedit alliberar-nos. Tenim l’oportunitat de trencar aquest karma històric. No l’hem de desaprofitar.
novembre 21, 2009 a les 8:37 pm
I és així com arribem al record de l’arxifamós exemple de la mata de jonc, del cronista medieval Ramon Muntaner, que ja estava preocupat per l’endèmica desunió dels catalans, bé fos a nivell dels regnes que conformaven la Corona Catalanoaragonesa, bé fos a nivell estamental. Deia Ramon Muntaner, en el seu exemple metafòric escrit en bell catalanesc:
I si algú em demana: «En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?», jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i , si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota una minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà…
Extret del article de Gerad Furest, publicat a la pàgina de Reagrupament un jonc no hi quedarà.
novembre 21, 2009 a les 8:41 pm
Perdo per la repeticiò… (69) 1640 i jo em pensat el mateix…no ho havia vist…
novembre 21, 2009 a les 9:00 pm
Joan de Vilafranca,
Frantàstica la coincidència.
novembre 21, 2009 a les 9:47 pm
Benvolgut Enric,
és emocionant veure l’estima que et té la gent. És el que té quan una persona treballa amb rigor, honestedat i humilitat, que sense voler es guanya una autoritat moral i després la feina que tens per treure-se-la de sobre.
Així que ara no pots queixar-te de tant afalac més que merescut. No cal que et digui que comparteixo al 100% la Gran Coalició i, com ja hem parlat, jo intentaré empènyer de de dins de Reagrupament. No hi ha altre camí que treballar amb generositat per… sumar independentistes… tu ja m’entens, Enric!
Ah, Mestre, i no cal que et digui que jo també et perseguiré de manera implacable a 10mil o allà on escriguis.
PD: Enric, a tu i a tots els independentistes, si m’ho permeteu, ahir vaig llegir a El Debat un comentari extraordinari de Savalls a un article de Miquel Giménez que vull compartir amb vosaltres perquè ens ve com anell al dit als patriotes catalans. És un petit fragment del discurs de la campanya d’Obama a New Hampshire:
“Hi ha un cor de cínics que ens han dit que això no és possible, i les seves veus es faran més fortes les properes setmanes. Ens han dit que parem i reflexionem sobre si el que diem es pot fer. Ens han acusat de donar falses esperances al poble. Però en la incerta història del que és américa mai no ha sigut fals parlar d’esèrança. Perque quan ens hem enfrontat a tasques immenses, quan ens han dit que no estavem preparats, o que no calia intentar-ho, o que no es podia, generacions de americans van respondre amb un credo que resumeix l’esperit de la gent: Yes we can”.
Collons! Això es democràcia i no aquests polítics de estar per casa que tenim que “saben el que de veritat interesa als ciutadans” i que tracten als ciutadans amb condescendencia diguent-nos que “la independència no és possible” i que “hi ha coses que no entenem”.
novembre 21, 2009 a les 9:59 pm
Benvolgut Sergi,
I tant que t’entenc i tan agraït com t’estic, pel que has fet de forma anònima. I també per aquest comentari tan amable. Quan arribi el moment s’haurà de saber. Serà quan tu vulguis.
Espero seguir comptant amb les teves lectures i comentaris.
Gràcies per la postdata.
Una abraçada
Enric
novembre 21, 2009 a les 11:45 pm
Benvolgut Enric,
Acabo de llegir el teu artícle i entenc, i suposu que molta gent també entent la raó de la teva marxa. Sense tu juntament amb en Manel i en Marc aquest bloc no serà el mateix.
Ha estat un veritable plaer llegir-te durant tot aquest temps i evidentment, seguiré llegint els teus articles cada disabte. Moltes gràcies per la feina que estas fent, amb gent com tu el camí cap a la independència és cada vegada més planer.
Una abraçada
novembre 21, 2009 a les 11:49 pm
Ruben,
Moltes gràcies. T’agraeixo la confiança i l’amabilitat. Entre tots aconseguirem mourem el país cap a la independència.
Una abraçada
novembre 22, 2009 a les 8:46 am
Gràcies per la feina i a reveure, Canela, i felicitats pel comiat i la seva elegància.
novembre 22, 2009 a les 9:53 am
Popota,
Moltes gràcies. Espero que ens seguim trobant al bloc de deumil.
novembre 22, 2009 a les 9:55 am
Enric és un plaer llegir-te i sempre coincideixo amb tu. La proclamació unilateral de l´independència del Principat de Catalunya a la pròximes eleccions ha de ser aquest objectiu que tot català ha de cercar.
Qui no faci això passara com aquest magnific blog, que deixara de tindre el valor que tenia.
Tots som necessaris i ningú és prou important per anar sol.
Tenim la primera i l´última oportunitat en 300 anys per ser plens i lliures.
Que cadascú faci la seva feina, ben feta, sense atacar a altres independentistes i el dia de les eleccions, sumem, encara que sigui sols al Parlament!.
Ens veiem al deumilcat!
novembre 22, 2009 a les 10:14 am
Enric, quan les coses es posen lletges, i les aigües s’enfurismen, un dels primers pensaments que em ve al cap és, què en pensarà d’això l’Enric? Perquè per mi, i sé que per molts altres, ets com un far, un punt de llum, per saber a on som en mig de la foscor Gràcies per tots els teus articles, i la dedicació que hi poses, no m’acomiado perquè penso continuar llegint-te allà a on pengis els teus articles…
novembre 22, 2009 a les 10:49 am
@Manel Bargalló, com que veig que aquí no et deixaran fer cap comiat, aprofito aquest espai de l’Enric Canela, espero que no li sàpiga greu, per dir-te que te’ns el meu suport, sempre he seguit el que escrius, i sempre ha estat un plaer el fer-ho. Puc dir que a l’igual que l’Enric, meu ensenyat un munt de coses, sou dos persones molt diferents, un més vehement, l’altre més calma, però per damunt de tot teniu un punt en comú en la honestedat, l’honradesa amb vosaltres mateixos, que fa que sigueu incapaços de trair-vos i de trair. Per això no necessito saber què és el que ha passat, i si no pareu de fer feina tant se val ell lloc, m’ho miro en positiu i veig un deixar anar llas, que potser ens ajudi a navegar millor. Gràcies també a tu Manel, i tampoc m’acomiado, perquè allà on sigui continuaré llegint-te.
novembre 22, 2009 a les 11:16 am
Sal,
Moltes gràcies! Efectivament hem d’anar tots a una per tal d’aconseguir la independència. Si sumem al Parlament tindrem la meitat de la feina feta. Fins dissabte.
novembre 22, 2009 a les 11:19 am
Pau Vallejo,
Molts gràcies! Massa per a mi, només escric algunes coses que intento ens ajudin a veure que sense l’objectiu per davant de qualsevol altra cosa no farem res i que això vol dir despullar-se d’altres coses i vestir-se d’independentista per anar junts. Fins dissabte.
novembre 22, 2009 a les 9:55 pm
Gracies Enric i a Reveure!
novembre 22, 2009 a les 11:23 pm
Bé doncs a reveure, jo no estic trist perque estic segur que si t’en vas es per fi de bé. No he estat prou temps a aquest blog per establir-n’hi una relació afectiva, aixi que si es desfà realment m’es igual.
Però si m’ha servit, he tret les meves conclusions. Una d’elles es que hi han patriotes i altres que ho fan veure. A aquests segons només els diría una cosa molt senzilla. Es que si s’enfonsa el vaixell, i comença a fer aigues, ens enfonsem tots. Però tots els que en aquest moment vivim, i els morts de cadascú que duem al fons de la barca, i també els que han de neixer.
També em despedeixo, perque seguir en E.Canela es el que em motivava per participar. Adeu a tots.
novembre 22, 2009 a les 11:48 pm
Raoliver,
Moltes gràcies. Estic segur que malgrat algunes diferències, quan arribi el moment tots estarem junts. No ens podem permetre divisions en un moment tan delicat per al nostre país.
Ens veiem aviat en aquest món virtual.
novembre 23, 2009 a les 2:30 pm
He estado unos días fuera de casa y leyendo el blog me entero de los problemas internos del mismo.
No es nada comparado con lo que se avecina en el campo de las tensiones que se crearán con el órdago lanzado al estado español. Y dentro de la sociedad catalana, las amistades, las familias y un largo etc.
Esto es previsible. Será un acontecimiento de un gran alcance Histórico y sentimientos personales si se lleva a término.
He leido los artículos que ha ido escribiendo el profesor Enric Canela y todos los he considerado correctos y de gran generosidad.
Le seguiré en la web deumil.cat
Joan Moreno.
novembre 23, 2009 a les 3:06 pm
Enric, molt bon article de comiat. Et seguiré llegint a deumil. Sap greu tot plegat, però cal renéixer un altre cop, com l’au fènix, encara amb més força. Si fem un pas enrera, que sigui per fer-ne dos endavant. Si sumem guanyem.
novembre 23, 2009 a les 5:57 pm
Esteve,
Moltes gràcies. Pots estar ben segur que seguirem treballant en la mateixa línia.
Molts records
novembre 23, 2009 a les 6:00 pm
Juan Moreno Romero…usuario del heterónimo “Abate Marchena”
Moltes gràcies. Esperem que sortim indemnes de totes les tibantors que es puguin generar. Jo tinc esperança en el nostre futur.
Crec que sumarem i guanyarem.
Molts records
novembre 23, 2009 a les 6:39 pm
Doncs ara si que ja no paga la pena entrar per a res en absolut al BGS.
Perquè al Dessmond ja el llegeixo al seu blog personal. I al Mir també.
novembre 23, 2009 a les 6:47 pm
Perquè serà que hagi sigut un convergent qui s’hagi carregat el BGS??
Fa pudor de socarrim, realment.
novembre 28, 2009 a les 12:02 am
[...] recordareu els que habitualment em seguiu, la setmana passada vaig escriure No és un adéu, a reveure acomiadant-me del lloc on cada dissabte escrivia, però no dels molts amics que aquests darrers [...]