El PSC va saber sintonitzar amb les fòbies dels catalans en aquell cartell electoral que unia les cares d’Aznar, Bush i Berlusconi. El President Bush no ha estat massa popular a Catalunya i no és estrany, es tracta probablement del pitjor President americà de la història. El cert és que l’antiamericanisme és hegemònic a Catalunya. Les multitudinàries manifestacions contra la guerra de l’Iraq, amb la participació entusiasta del govern actual, en són un bon exemple. Els informes del consolat de Barcelona ho deuen detallar pou bé i és segur que el nostre país apareix marcat en vermell en algun mapa del Departament d’Estat. Val la pena pensar-hi ara que patim un brot d’obamisme papanates i convidem el nou President americà a visitar la Generalitat.

Si com a país aspirem a tenir un paper més rellevant en l’escena global, si pretenem aprendre a gestionar les relacions internacionals d’un estat, hauríem de ser conscients que fins ara hem suspès amb molt mala nota. Haver estat una simple regió d’Espanya durant tres segles passa factura. Els Estats Units són el país més poderós del món i a qualsevol nació, amb estat o sense, li convé tenir-hi una bona relació. Una relació que va més enllà de qui hi governa i dels interessos d’uns i altres a curt termini. No és obligatori, també podem optar per fer de francesos i situar-nos en l’antiamericanisme de forma oficial però vista la rigidesa amb que Europa tracta els “regionalismes” no sembla massa intel·ligent. Ara, el que no té cap mena de sentit és ser el racó més antiamericà d’occident durant vuit anys i pretendre després que el President Obama ens faci una visita i reconegui el valor de la catalanitat. Amb aquestes filigranes fem el ridícul davant del món.

La cosa és seriosa perquè aquesta incapacitat per a manegar el nostre petit espai de política internacional (l’afer Noa n’és el darrer exemple) demostra que som a les beceroles de la gestió política amb majúscules. Si des del sobiranisme aspirem a rebre la confiança dels catalans per a gestionar espais més grans i rellevants de la vida del país haurem de ser capaços de fer-ho bé. Millor que els espanyols. Per treure tot el partit a la Generalitat i aconseguir que els catalans confiïn en el sobiranisme ens cal pensar com un estat i actuar com un estat. Una manera de fer que combina malament amb l’amateurisme de la classe política i l’infantilisme bonista de la progressía. I encara més enllà, si algun dia hem de buscar el suport del món en el conflicte amb Espanya se’ns exigirà seriositat i consistència. Pensar com un estat, actuar com un estat, implica moure’s per interessos i no per simpatia política. Enfortir la relació amb els Estats Units més enllà de qui hi governi. Empassar-se les pròpies preferències i convidar el President Bush a visitar Barcelona quan ningú no el volia en aquest racó d’Europa. No hauria vingut, no som ningú, però potser ens hauríem començat a guanyar el respecte del consolat americà de Barcelona i veurien la Generalitat com alguna cosa més que un circ de tres pistes amb un enorme pressupost. Ara mateix la nostra invitació al President Obama arriba a Washington amb un post-it on hi diu: don’t even think about it!

Marc Arza / catalunya.ffw