Versió personal i intransferible
novembre 23, 2009 | 
Dessmond | 
Imprimir
Vaig entrar al Bloc Gran del Sobiranisme ben lliure de servituds. Només havia de complir escrupolosament amb el deure d’escriure puntualment cada setmana i pensant sempre en clau nacionalista/independentista/sobiranista. De tots els blogaires en “plantilla” jo només conec en Josep Sort personalment, des de fa una pila d’anys. Jo el considero un dels meus bons amics. És, doncs, amb l’únic d’ells que hi tinc un interès creuat: seguir conservant aquesta amistat. Amb la resta, com dic, només m’uneix “l’anar per feina”.
Un cop fet l’aterratge, vaig trobar-me amb la sorpresa de que l’ambient era prou caldejat. Pel que vaig captar la cosa tenia origen a Deumil.cat. Entenc, doncs, que és un tipus d’afer que s’ha de ventilar en un altre cau. No sé ni vull saber la raó de quin cantó està. Així és que de forma educada, però contundent, sempre he llençat a la resta de companys -a mode de perfecte disc ratllat- un únic missatge, amb tres potes: 1) No m’interessa el tema, passo olímpicament 2) arregleu-ho civilitzadament fora d’aquí, i 3) aquesta discussió no ha d’arrossegar els companys de blog. Això és el que sempre he defensat fracassadament, peti qui peti.
Tot aquest assumpte em porta al cap qüestions de física. Hi ha un moment del cicle educatiu que toca estudiar el comportament dels gasos. Per a mi fou una mena de rotllo que durà al voltant del mes i mig. Quan creus saber-ho tot sobre els gasos el mestre apunta que “tot el que hem estudiat ara només passa en condicions ideals. Que la realitat és més complexa i no succeeix precisament el que hem vist”.
Hem arribat a un punt de reduir-ho tot tant tant tant al blanc o negre, que hi ha moments en que no sé si parlem deliberadament de física o del Bloc Gran del Sobiranisme. A mi m’escorcollen, gairebé a punta de pistola: però en David ha fet bé o no ha fet bé?, per veure a quin bàndol m’han d’ubicar. Jo em demano si hem d’embrancar-nos ens disquisicions quasi físiques, perquè la pregunta està feta amb una asèpsia tal –deliberada o no- que oblida el context en el qual ens movem. En un estat pur i verge de la situació, en una situació idíl·lica, el que ha fet en David està molt mal fet. Fins i tot gosaria fotre-li la cavalleria pel damunt. Però com que jo he arribat en un punt on la brega ja feia temps que anava amb inèrcia pròpia, diria que amb velocitat constant i en moments punta hi he trobat certs visos d’acceleració, jo el que sempre he reclamat preveient possibles mals és que fessin el favor de resoldre les seves coses solets i que no embranquessin ningú més. Som quatre gats i jo només em sento del bàndol Josep Sort, que el pobre està més que trasbalsat. I avui ha estat aquesta i ahir va ser l’altra.
El meu clamar al desert des d’una tribuna privilegiada em fa veure, també, que aquesta situació no va de si en Manel ha sortit volant o no. La qüestió de fons és poder atacar reptes de gran calatge que comporta un projecte com és el BGS. A dia d’avui, per entendre’ns, sospito que la dinàmica en la qual pot haver entrat el blog és la de qui dia passa any empeny. Aprofitem realment la transversalitat? Quant de temps més podem anar esprement la fórmula actual? Què passa si un determinat èxit comença a davallar? Jo crec que coses d’aquesta mena són difícils d’abordar ara mateix. Des que hi he entrat, a banda de propostes amb un bon component de pim-pam-pum, no n’he vist d’altres plantejades col·legiadament. Em puc equivocar, però goso a fer l’hipòtesi que part del que jo percebo com anquilosament l’ha provocat la incomoditat. El no poder, en un determinat moment, fotre un cop de puny a la taula virtual. Per no ferir sensibilitats, per què el que es toqui aquí no encengui un foc per allà, per què compartim militància i, és clar, per quedar més que farts també de certa temàtica.
Crec que en David és una persona molt apta. Crec que en Manel ho és també. Crec que el BGS ha de ser un projecte d’èxit. Però ells dos han d’arribar no sé si a l’entesa, però si al pacte. Bàsicament ells dos. Al cap i a la fi aquest món de l’activisme no és tan gran. Goso dir gens gran. És tot un luxe per la causa que la cosa acabi simplement d’aquesta forma. Estic convençut que el destí pot unir altre cop en David i en Manel aquí i en altres bandes i no hauria de ser fatalment.
Aquests dies assistim a un creuament públic de relats sobre el tema BGS que jo gosaria qualificar d’òpera bufa. La pel·lícula que jo he vist assegut en una butaca de fila preferent, res té a veure per exemple amb un xoc titànic d’ideologies, consistent en veure si la concepció convergent triomfa damunt la reagrupada al blog. El tema és francament bastant més ridícul, malauradament. Cal tenir molt poc sentit de la responsabilitat per vessar informació esbiaixada com la que podem llegir en l’article que recull directe.cat . No es pot començar a jugar amb la intoxicació perquè podem acabar fent-nos molt de mal. No es poden treure les coses de context.
Hi ha certes teories que mai havien d’haver sortit a la “superfície” perquè són veritats molt agafades amb pinces. És una temeritat jugar amb la desinformació, perquè aquí sí que la podem vessar definitivament. I després, perquè cal saber l’escala de tot plegat. La nostra pròpia mesura: som quatre gats, coi! (Dient això espero no haver descobert res).
Davant de tot el que ha passat només sé veure-hi dues opcions: tancar barraca o continuar. Jo sóc partidari de continuar. Molt en ferm. Per la meva part faré tot els possibles perquè certs esdeveniments puntuals no afectin la viabilitat d’un projecte com el que vol representar el BGS. Em sembla terrible haver de tancar per mor d’una crisi. D’aquesta mena de testimonis Catalunya ja en va plena. Em nego a menjar-me en patates un nou fracàs. Si hem de passar per una crisi que sigui per sortir-ne reforçats. El tancament ens l’hem de plantejar sempre en un moment dolç, amb coets, focs d’encenalls i copa de cava.
Pregaria a tothom de no atiar el foc, que no fem bàndols. Que la pressió a exercir sigui en positiu. Que ens imposem no deixar comentaris enlloc que no siguin dins de la correcció. Ajudem a que els ànims s’asserenin. Tinguem més visió del conjunt. Reclamem seny en positiu. A banda i banda de la pantalla tothom és imprescindible, sobre tot si tenim clar quin és l’objectiu general. D’ara en endavant imposem-nos eradicar qualsevol versió de retret. Cerquem, doncs, fórmules per restablir la confiança novament.
Etiquetes Política catalana | 
26 comentaris »
novembre 23, 2009 a les 5:23 am
Dessmond,
Un bon article, sincer,valent i positiu. La teva actitud és clara i definida. Aquest bloc és un mitjà més per a l’independentisme que busca un Estat propi, però ara ha sofert una transfomació, no la seva mort i esperem que es rellanci cercant altres articulistes-promotors que millorin, si pot ser els èxits aconseguits, cosa no gens fàcil, però possible.
La vida és una adaptació a les circumstàncies i ens hem de col.locar en el lloc on millor puguem treballar, sigui una associació, un bloc, un partit…però mai desertar, això sí que seria de covards. Les coses no van com volem, però sí que ens hem d’ubicar en el lloc que ens correspon.
Salutacions i sempre endavant!
novembre 23, 2009 a les 7:26 am
El verí que els escorpins que els que diretgeixen ERC els ùltims 12 anys han inoculat a la societat catalana és una desgràcia de proporcions catedralicies.
Sembla que no tingui res a veure amb el tema…però jo penso que si.
Ho deixo aquí.
novembre 23, 2009 a les 9:48 am
Des de fa poc, he llegit diariament el BGS i sense entendre res i ni m’interesa, veig un lloc més que ens fotem els plats pel cap!
Soc quatre gats dividits i volem la INDEPENDENCIA … !
novembre 23, 2009 a les 9:58 am
Bernat,
Agraït pel comentari. Molt d’acord en pensar en clau positiva. Si hem de passar tràngols, passem-los. Que sigui per fer-nos més forts. L’experiència també s’agafa a base de cop. No per això hem de morir.
Josep-Empordà,
Siempre positifo!, Recordes aquella cèlebre frase? Doncs ara toca això, Josep!
novembre 23, 2009 a les 10:18 am
Per tal d’enfortir l’esperit constructiu i d’acord amb les pautes que funcionen, indico el procediment de la recuperació de la confiança perduda:
- Reconèixer l’error comès,
- Oferir les disculpes corresponents,
- Reparar els danys ocasionats,
- Prometre no es tornarà a repetir,
- Corregir i eliminar les activitats que han dut o han possibilitat la comesa de l’error per tal de garantir les actuacions futures correctes.
- Demanar perdó públicament.
Ni els castellans com tampoc tots els altres espanyols no ho han fet mai i és per això que els Catalans desconfiem d’ells totalment, no els estimem i ens volem independitzar per tal d’acabar d’una vegada per totes amb els greuges insuportables que estem patint.
Salut i pàtria!
novembre 23, 2009 a les 12:27 pm
Més que n’hi haguessin com vos, admirat Dessmond!
novembre 23, 2009 a les 1:16 pm
BGS
D.E.P
novembre 23, 2009 a les 1:50 pm
Penso que aquest article be a compte del que aquí estem discutint i jo no hi podria afegir res mes:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/l_independentisme_sectari_44590.php
perdoneu haver enllaçat un artícle exterior pero penso que és reflex dels mals del independentisme català.
Visca la Pàtria
novembre 23, 2009 a les 2:10 pm
Maia,
Gràcies per la llista. És llarga i oportuna. A veure si avui i en els propers dies hi ha més gent que també dona voltes al tema i ens ho fa saber. Ens cal rebre informació en aquest sentit. Veuen més quatre ulls que dos. I Internet ajuda molt a fer aquesta mena de pluja d’idees. Repeteixo, gràcies!
Amic Mestres,
Com jo i de millors n’hi ha. Però fan feina sense fer soroll. Ara mateix em consta que n’hi ha uns quants que arriscaran de valent per redreçar el tema i, si cal, sortir-ne amb el cuento aprés. Poc soroll i més feina encara. Reverències, mite vivent!
Joan,
Siempre positifo. A fer-nos el harakiri sempre hi som a temps. Ara no toca.
Joan P,
Ve a compte, si. Però la lectura que volem fer és la de no repetir la mateixa història. Com a mínim per aquí. Tots som necessaris.
Efectivament: visca la pàtria, lliure!
novembre 23, 2009 a les 2:57 pm
Dessmond,
En aquest sentit he penjat l’article de l’Astrid Bierge, la de adonar-nos-en que tots estem caient en una trampa constant de criticar i enemistar-nos entre nosaltres. Cert és que en el nostre mon n’hi ha molts amb cua de palla i qualsevol crítica ni que sigui feta amb la millor de les intencions es agafada com una cosa quasi be personal, penso que ens falta humilitat, no sé per quins set sous cada u de nosaltres ses creu dipositari de totes les essències pa`tries i digne del més alt reconeixement per part dels demés patriotes, no tant patriotes ni tant clarividents com nosaltres mateixos, es clar.
Penso que la humilitat ens hauria de fer-nos veure a cada un de nosaltres mateixos com una peça necessària d’un engranatge, si falta aquesta peça l’engranatge se’n ressent, però no som l’engranatge en la seva totalitat, si en aquest engranatge un dels pinyons és més gran o més petit que els altres aquest és el punt feble i per aquí falla, entre tots em d’intentar que tots els pinyons siguin iguals, reforçant als més petits, però rebaixant als massa grossos que també fan aturar la màquina. Humilitat i treball en comú, col.laboració i prendre l’èxit dels companys com èxit propi.
Salut i Independència
novembre 23, 2009 a les 3:57 pm
Joan P,
Totalment d’acord amb le que apuntes!
novembre 23, 2009 a les 4:56 pm
Sap molt de greu que no ens poguem posar d’acord ni per a tirar endavant un bloc. Cal que la unitat perduri!
novembre 23, 2009 a les 5:05 pm
No heu donat un bon exemple els que no heu pogut arreglar les vostres diferencies, malbaratant un espai que ens hem fet de tots d’aquesta manera. Crec que s’ha de fer el que diu la Maia. Els unionistes que controlen aquests i altres forums es deuen estar fent un tip de riure. Vergonya, cavallers…
novembre 23, 2009 a les 5:49 pm
Albert,
Intentem resoldre les diferències. Hi són, ara cal veure com les solucionem. Una mica de temps, si us plau.
Alwix,
Deixem estar els retrets. Som on som i ara hem de mirar de reconduïr-ho de forma que sortim tots tots enfortits de l’experiència. Ara sembla difícil, però no és gens impossible. Deixem-nos de retrets que hem d’anar per feina i n’hi ha molta encara per fer.
novembre 23, 2009 a les 6:50 pm
Està molt be tot el que dius, però si a qualsevol dels dos se li hagués fet insuportable la convivència virtual amb l’altre, el correcte, tenia de ser consultar amb la resta de blocaires un, “o ell o jo”, i pel que sé, no ha estat així, en David ha actuat pel seu compte, i el que ha fet, només te un nom, i això li pren tota la raó, que hipotèticament pugui tenir. Davant d’això, penso que si seguiu al bloc, sou còmplices del que ha fet.
novembre 23, 2009 a les 7:03 pm
Antoni,
Tothom és lliure d’opinar. Ara, en comptes de fer segons quina mena de retrets gratuits, el que pregaria és que ens dediquem a afrontar la situació.
El més còmode per a mi hagués estat tocar el dos. O proposar el tancament. S’està treballant per reconduir les coses. No per anar fer especulacions que, d’altra banda, no desencallen la situació.
novembre 23, 2009 a les 9:30 pm
Doncs jo penso que tots els esforços que es facin per reconduir la situació i “salvar” el prestigi guanyat a pols que tenia el BGS, per salvar el tall d’aquesta eina ,avui desesmolada, que era el BGS, es positiu. Estic absolutament d’acord amb Maia (un cop més) amb els seus punts del procediment per a la recuperació de la confiança perduda, en el ben entès que això no signifiqui menysteniment per a ningú, ben al contrari, tots hem de fer un exercici d’humilitat i acceptar que uns erren per acció i potser els altres ho fem per omissió. Si s’aconsegueix de veritat que no hi hagin ni vencedors ni vençuts i que en un dia no molt llunyà podem reprendre l’activitat normal amb el “dèiem ahir..” d’en Tierno Galvàn, penso que en sortiríem molt reforçats i amb una lliçó ben apresa… i això sempre es bo. Per tant Dessmond, tot el meu recolzament cap a la tasca de refer ponts de diàleg que entenc que alguns ja heu començat a plantejar i tan de bo tingueu èxit.
Cordialment
novembre 23, 2009 a les 10:47 pm
Jo crec que en David hauria de dir quelcom després d’aquestes fugides. No semblen normals sense una explicació a tants comentaristes com som. Jo em pregunto si David és l’amo d’aquest bloc i quines han estat les raons d’aquest daltabaix. Ha tingut pressions exteriors? d’algun partit?…
El comentaristes necessitem una explicació.
novembre 23, 2009 a les 10:51 pm
malgrat com dius som quatre gats,penso que els vens ens son favorables i els esdevenimens dels propers mesos ens ho acabaran de confirmar.aprofitem-ho.jo mirare de continuar llegin vos a tots.
novembre 23, 2009 a les 11:03 pm
Manel,
La veritat és que tot el que el que va motivar aquesta trifulca és lamentable. No hi vull insistir gaire, perquè però no arriba a nivell de P-3.
Ho amaneixes massa. Crec que vas massa lluny en intentar posar aquí dins la dinàmica Catalunya-Espanya, CiU, la crisi econòmica, el PP,etc, etc. Escolta, torno a dir que hem perdut la mesura de la nostra escala. Potser perquè veus massa on en realitat no hi ha tant, ha contribuit a escalfar l’ambient. I no dic que tu siguis més o menys que d’altres. Dic que a la vista d’aquests fets que jo he presenciat a primera línia, les lectures que fas són excessivament elevades.
Sento molt si d’aquest post infereixes que jo considero que tu en tens la culpa en exclusiva. En absolut. Jo només critico que certes misèries no havien d’haver sortit mai a un cert nivell. No comparteixo la forma ni el fons amb que ha anat tot plegat. Ho dic ara, però és que ho repeteixo des del primer dia que vaig assistir a un determinat tipus de discussió. Tu, en David, jo, qualsevol que accepta el repte de tirar endavant el projecte del BGS no tenim dret a oferir certa mena d’espectacle. No podem anar donant lliçons cara la galeria i després comportar-nos com vulgar peixateres portes en dins.
No pensis tant en tu, si us plau. No confonguis la llibertat de Catalunya amb el teu/nostre episodi. La comparació no aguanta ni una milèsima de segon. Aquesta història no va de màrtirs ni d’herois. Tots aquí som totalment prescindibles si això ha de fer viable el projecte. Quan dic tots, m’incloc jo mateix. Hem quedat que cercarem una solució. Així que els ànims s’asserenin i la continuitat del BGS estigui garantida posem fil a l’agulla. Mentres tant mirem de sortir el més aviat possible d’aquest lamentable espisodi, si us plau.
Aquí no hi ha ningú que comparteixi cap principi totalitari. No ens anem més per les branques de la literatura tan facilment. Potser si s’hagués atacat el problema en el seu moment ara estariem parlant del vertader problema. Que efectivament no és aquest.
novembre 23, 2009 a les 11:20 pm
Bernat,
He pregat que fem propostes en positius. No de fer retrets ni de cercar bàndols. Ara mateix mirem de posar baselina amb discreció.
El que et puc garantir és que aquí no hi ha hagut pressió de l’exterior. Hi ha un mal rotllo que es va covar a deumil.cat i es va traslladar aquí. No hi ha cap ma negra empenyent. Tant de bo això ho hagués provocat una raó de més volada. Mira si la cosa és patètica que dic tant de bo! Atiar el foc per aquesta banda és irresponsable a les totes. Jo mateix he fet propaganda de’n Carretero els cops que he volgut, he muntat un sopar amb ell i n’he fet difusió per aquí i a mi no m’ha vingut ningú a renyar-me. Després he relatat com va anar el sopar i he recomanat blogs de gent reagrupada per poder fer més extensa la informació. He parlat en més ocasions,sobre Reagrupament. L’altre setmana, per exemple. Ho faré sempre que em sembli oportú. No he rebut pressions. El tema no va per aquí, amic meu. Dit això, si us plau: encetem una etapa només en clau positiva. Necessitem opinions de quantes més bandes, millor.
Jaume (saneja),
T’agraeixo molt el teu comentari. Espero que molts pensin com tu, encara que decideixin no expressar-ho. Jo crec que si anem tots en un mateix sentit, amb la mateixa voluntat, en sortirem reforçats. Garantirem que allò que és relament necessari no es vegi eclipsat pel que és accessori.
Hem de pensar també que aquesta empresa és nova, ha de fer camí. Sempre hi ha algun contratemps quan hom es posa en marxa. Però no ens hem d’aturar a les primeres de canvi.
novembre 23, 2009 a les 11:26 pm
Manel,
Oblidava dir-te una cosa. Deixem de banda el moment. Dius que ets a l’Argentina. Aprofito per desitjar-te una gran èxit en la presentació que faràs de Reagrupament per terres americanes. T’ho dic sentidament i amb un punt d’embeja sana. Sort!
novembre 23, 2009 a les 11:39 pm
Endavant amb el BGS! Espero que ho pogueu arreglar ben aviat, tornar a tenir una capçalera que faci goig de veure i que podem gaudir de disquisicions i baralles dialèctiques exclusivament polítiques i no personals!
novembre 24, 2009 a les 7:26 am
Anims i aixequeu aquesta eina altre cop. Altre cosa seria una victoria d’Espanya. Entre tots tornarem a ser grans.
novembre 24, 2009 a les 7:00 pm
Patriota,
Espero que aviat podrem donar-te una bona sorpresa, en el sentit que apuntes.
Jordi,
Gràcies pel teu suport generós. És amb generosistat que ens en sortirem del que sigui. Salutacions!
novembre 24, 2009 a les 7:33 pm
Doncs si, company Desmond i tertuliàns.
La cua de palla, l’independentisme sectari, els mals d’ERC i Ciu, tot plegat han estat frases recurrents cada cop que la discussió s’esbiaixava. Així portem mesos al Blog, amb temes recurrents que abants enfrontaven ERC i Convergència, i ara ho fan entre Reagrupament i els altres, però constatar-ho mai ha servit per moderar posicions sinó per mantenir la canço de l’enfadós, perque l’intransigència dels oponents no ha permès altra cosa. Amb tot la disputa del BGS només podia acabar com ho ha fet posant de manifest tot allò que sempre ha fet dèbil l’independentisme tradicional.
Per sort aquest cop, les ganes d’independencia van més enllà de grupuscles partidistes. El clam s’ha vist reforçat d’interessos de sectors no tradicionalment independentistes que seguirán fent la feina que toca fer sense protestar, perque s’hi han compromès i perque ara volen el que abans els era indiferent, mentre els de sempre segueirán discutint sobre l’estètica.