Primera Filípica
novembre 24, 2009 | 
Cesc | 
Imprimir
Val a dir que quan el proppassat dijous vaig rebre un correu convidant-me a participar d’ aquesta festa de l’ argumentari sobiranista que és el BGS, vaig acceptar el repte sense ni contemplar la possibilitat que tot seguit vingués l’ enèsim pollastre entre independentistes.
Bé, com que estic una mica tip que sempre que hi ha una eina que apunta maneres, la nostra antropofàgia patològica, la malbarati per personalismes i enfrontaments personals, vaig decidir fer el cor fort i ajudar a apuntalar aquest espai de raonament patriòtic.
Ni sé, ni ho vull saber, què ha portat a aquesta disputa entre dos companys blocaires, el que sí que els demanaria és que llegissin la primera i la segona Filípica de Ciceró a Marc Antoni i que cadascun d’ ells en tregui les conclusions que s’ hi diguin al cas.
Roma podia permetre’s de tenir Ciceró desterrat, qui hem perdut som nosaltres que ens han escapçat el seu llegat, Catalunya no s’ ho pot permetre. Ara, no.
Ara, en aquest cas equiparo el BGS a la ingent obra política del Gran Orador. Gran defensor de la transversalitat, tot sigui dit de passada. Amb sentit d’ Estat, sigui això remarcat.
Si el BGS, com a col·lectiu de blocaires i comentaristes, pot aportar a la causa sobiranista la meitat de la meitat del que Ciceró va aportar a la República, ja em donaria per satisfet. De fet, ho faria amb una satisfacció elevada al cub.
De ben segur que la lectura que els recomano els serà d’ ajut i amb ben poc temps m’ ho agrairan.
Ni Catalunya es pot permetre perdre espais d’ agrupament i argumentació patriòtics consolidats com aquest, ni menys pot fer-ho en un moment on els esforços de tots plegats són cabdals per acostar-nos a la fita que compartim. N’ hem de tenir més, d’ espais com aquest, mai menys.
Bé, dit això, afegir que sóc associat a Reagrupament d’ ençà del 2007, per tant, provinent d’ ERC, i rodamón per vocació, actualment establert a l’ Orient Mitjà. Exiliat i de la Vegueria d’ exteriors, un perfil semblant al de l’ amic Manel.
Tinc una trajectòria cibernètica més amplia com a comentarista de blocs, que no pas com a blogger, si no m’ equivoco vaig inserir el primer comentari en el primer post del BGS ja fa una pila de mesos. Ja llavors volia llarga vida a una iniciativa transversal com ho és aquesta.
Sempre m’ he caracteritzat per buscar l’ entesa entre patriotes, mirar de llimar diferències estèrils i unir esforços vers l’ objectiu comú. Prou difícil ens ho posarà l’ enemic com per entrebancar-nos entre nosaltres. Aquest sempre ha estat el meu lema.
En els meus posts al BGS miraré de destacar i aplaudir allò que trobi patriòticament encoratjador, aquesta setmana vagi el meu homenatge per en Marc Guerrero de CDC, un patriota, que n’ exerceix, i que ha assolit una vicepresidència a l’ ELDR, organització que engloba i coordina els liberals a l’ àmbit europeu.
Bé, per acabar l’ escrit, dir-vos que, malauradament, aquest dimarts no podré respondre els vostres comentaris amb promptitud, seré participant en un certamen a Dubai on ja hi haig de ser a l’ hora d’ esmorzar i s’ allargarà, de ben segur, fins ben entrada la nit…i dimecres Sant Tornem-hi. M’ agradaria, això sí, que quan els pugui llegir em trobi comentaris constructius que em facin sentir orgullós d’ aquest País que tant enyoro i tant m’ estimo.
Salut i independència
Etiquetes Política catalana | 
20 comentaris »
novembre 24, 2009 a les 12:38 am
Benvingut, Cesc! Aviam si podem reconstruir, entre tots, el BGS!
novembre 24, 2009 a les 12:50 am
Home Cesc, quin plaer llegir-te!
Jo tampoc sé què ha passat per aquests paratges, però sembla que comença a haver-hi seny ;)
enhorabona
novembre 24, 2009 a les 12:51 am
Impecable
novembre 24, 2009 a les 5:48 am
Benvingut company.
novembre 24, 2009 a les 8:52 am
Guaita, l’amo fent-li la pilota al nou. No sigui que se’ns envagi.
novembre 24, 2009 a les 9:35 am
Jo no soc reagrupat. En el futur Déu dirá, però soc dels que creu que ara no toca, que, com crec que digué l’amic en Joliu (no n’estic massa segur perqué parlo de memòria, ja tindrem temps de fer-nos els valents una vegada liquidat el tripartit (és una opció personal amb la que admeto que s’hi pot estar en desacord, però és la meua opció i en demano respecte)..
Tinc la sort de considerar-me amic de’n Cesc, i malgrat no se reagrupat, com ja li he dit a ell en multitut de vegades, si Reagrupament el presenta de cap de llista per Girona, el voto.
novembre 24, 2009 a les 9:44 am
Una molt agradable sorpresa poder llegir-te per aquestes contrades amic Cesc. Per molts anys! o millor, per pocs mesos! (just el temps que aquets bloc deixi de tenir sentit, no se si m’entens ;-))
novembre 24, 2009 a les 11:53 am
R, deixat estar de romanços el país necessita espais de dabat com aquest. Tots fotem cagades, em de perdonar-les i seguir endavant.
Tots la gent que ha donat la cara i la segueix donant per nosaltres mereix un respecte i els hi hem de perdanr si alguna vegada s’equivoquen. sinó fota-t’hi tu a donar la cara, eh!
novembre 24, 2009 a les 12:58 pm
Sigues molt benvingut, admirat Cesc.
Però en quin mal moment has arribat, company!!
novembre 24, 2009 a les 1:57 pm
Jesús aquí ningú a matat a ningú, no fotem un drama. Que espavilin i no la tornin a cagar i ja està.
novembre 24, 2009 a les 3:36 pm
Segueixo pensant que el millor que es podia fer es deixar aquest bloc al seu propietari, i obrir-ne un de nou on ningú estigui per sobre dels altres, però la bona voluntat que veig que hi aneu posant, m’anima a seguir llegint el que aneu escrivint per aqui, cada dia, menys els divendres, els divendres, no el llegiré.
novembre 24, 2009 a les 6:52 pm
Vull compartir amb tots vosaltres el moment extraordinari que vaig viure ahir a la tarda al Parlament de Catalunya durant la cloenda i la presentació de les conclusions del Tercer Congrés Catalanista.
Al final d’aquest acte molt solemne – a on en veu alta i digna es va proclamar “Som una Nació, volem Estat propi” – encabida entre la multitud dels patriotes i en un ambient impregnat de les emocions sostingudes però tan denses que gairebé eren palpables, vaig experimentar la sensació com si d’un anunci oficial molt important es tractés: l’anunci d’un embaràs, l’embaràs molt desitjat de la criatura engendrada el 13 de setembre a Arenys de Munt! Així que, fent els càlculs segons la Llei Natural, dedueixo que la nostra preuada criatura les té totes per a ser donada a llum la setmana entre els dies 7 i el 13 de juny! Encara que, tan si fos prematura com sortida de comptes, serà igualment molt i molt benvinguda! Total, em sembla que tots els patriotes estem actualment embarassats de la Independència de Catalunya i que ara ens toca mimar la gestació i alimentar-nos bé tots els pares i les mares, els avis, les àvies, les tietes i els tiets, cal ens cuidem mútuament els uns als altres per tal d’assegurar el naixement feliç de la nostra criatura que tots desitgem des de fa tan de temps i tan profundament! El cor se m’està diluint de tanta tendresa i estima de manera que inclús la sal de les meves llàgrimes se m’està convertint en sucre…
Probablement sona patètic, però és com ho estic vivint…
novembre 24, 2009 a les 6:55 pm
Estem fent feina sense fer soroll.
Gràcies pel suport.
novembre 24, 2009 a les 6:59 pm
Caramb, Maia. M’he quedat glaçat. Però si, sembla que l’ambient arreu del país destil·la molt bones sensacions. Fins aquí arriba aquest aura!.
novembre 24, 2009 a les 8:26 pm
Maia,
Gràcies, preciós, tendre i curull del teu amor per la nostra pàtria. Jo també n’estic convençut del nostre “embaràs”, només caldrà mostrar fermesa tant en el nostre convenciment com en les nostres possibilitats d’assolir la fita, i si, cuidem-nos entre nosaltres.
Visca la Pàtria
novembre 25, 2009 a les 1:21 am
Bon post, culte i directe amb estil executiu. Qui és aquest Cesc? Si està a l’Orient Mitjà no serà estudiant ni professor si no més aviat professional. Celebro que estiguis Reagrupat, Reagrupament és la millor iniciativa política catalana des de la democràcia: un moviment associatiu independentista políticament transversal que pretén sufragar entre els associats els propis candidats al parlament. Una eina indestructible perquè ningú no se’n pot apropiar gràcies al miracle del sufragi assambleari amb què s’esculliran els candidats a diputats i no només la direcció. Tots hauríem d’aportar-hi el que poguem. És un concepte brillant.
novembre 25, 2009 a les 9:13 am
Pel que fa el post, excel-lent! tenia curiositat de saber qui n’era el substitut, ara falta saber qui és el substitut d’en David, d’Enric i d’en Marc.
I endavant amb el BGdS v2.0
novembre 25, 2009 a les 11:55 am
Soc un reagrupat, però tinc la ferma convicció, que o sumem tots els patriotes, vinguem d’on vinguem, o no i ha rés a fer, gràcies de tot cor, i a treballar per l’Independència i la regeneració democràtica, Catalunya s’ho mereix.
novembre 26, 2009 a les 9:44 am
Us he llegit amb alegria i m’ heu agradat força, molt bo el símil de la Maia. Interpreto que ens ve a dir que, al juny, tindrem eleccions i que “una altra cosa”, que diria l’ Arnera, nacionalment molt més ambiciosa que no pas aquest tripartit estèril que patim ara, entrarà amb molta força a saccejar el panorama i desvetllar-nos de l’ anastèssia que ens han administrat per via estatutària.
Tant si es pels volts de Sant Joan, única festa íntegrament nacional, com si és per Tots Sants, com marca el calendari, l’ important és més el Què, que no pas el Quan. Guanyarem perquè tenim la raó, i perquè en tindrem la força.
Salut i independència,
Cesc.
novembre 26, 2009 a les 11:56 am
Jordi, company, parles com si el blog fos teu!!
Jo, l’únic que li he dit és que en aquests moments el blog està en crisi, cosa que no és dolenta en sí, en plena renovació. Un moment convuls, en definitiva. Cosa que no és dolenta en sí, encara que em repeteixi ;)
M’hauria agradat que els relleus actuals haguessin sigut en circumstàncies més alegres, relleus naturals, no forçats.
Era el sentit de les meves paraules, no busquis res més.