La pela és la pela
novembre 26, 2009 | 
Anna Peña | 
Imprimir
“Als qui malgrat tot continuen fent camí encara
que un tram siga amb pedres a les sabates”
.
Tot sovint el debat indepe
ndentista es redueix a aquesta o l’altra organització, capella, o capelleta amb discussions enceses i apassionades. Ha sigut així en el decurs de la història de l’independentisme i res no fa preveure que canvie en els propers anys. Una història de inflamades discussions i d’una profunda estima pel país. Ben mirat, ves a saber si haguerem aguantat 300 anys d’ocupació d’una altra manera. Tanmateix ja fa un grapat d’anys, l’independentisme va fer un passet més enllà: no només es tractava d’un sentiment, sinó d’un model de país i un projecte per a la seua gent.
Una altra de les grans discussions de l’independentisme és l’articulació de les diferents part de la nostra nació. Tot sovint ho hem anat resolent amb allò de tenim diferents ritmes i sensibilitats i és ben cert. Deixem al costat per un moment “la nació” i les passions i parlem d’oportunitats econòmiques. Es pot permetre el Principat soltar el llast de la connexió d’alta velocitat del corredor mediterrani? Ens podem permetre com a nació que als valencians ens resulte gratuit en peatges anar a Madrid i pagar una morterada de camí a Barcelona? El Principat no es pot permetre perdre un públic potencial de 5 milions de persones amb què tradicionalment ha bastit una bona part de les seues relacions econòmiques que han portat a una entesa València-Barcelona més enllà de les trifulques polítiques durant tants i tant anys. De moment per anar d’Alacant a Girona en mitja-alta velocitat cal fer el recorregut lògic: Alacant-Alcazar de San Juan-Xativa-València-Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona. Permetrà el Principat doncs l’espanyolització del País Valencià amb les “facilitats que dóna Madrid” i per tant quedar aïllat de l’entrada sud a Europa?
És ben cert que els Països Catalans tot sovint tenen el turisme com a principal argument econòmic, i també és cert que en el camp de l’alimentació som molt forts. Essent així, el model aeroportuari del nostre país, ha de tenir en compte de totes totes l’aeroport de Son Sant Joan a Mallorca, un dels principals aeroports en moviment de passatgers i que podria convertir-se en una magnifica entrada de noves propostes econòmiques a casa nostra. No en va és un dels pocs aeroports que li ixen rentables a Aena, com ocorre en el cas d’El Prat, d’ahi la resistència numantina a deixar anar la gestió cap a casa nostra.
I cap al nord? L’espai català transfronterer. Un ambiciós projecte entre la Catalunya Nord i la del Sud que avança amb força i amb molts suports a banda i banda del “xiringuito mixt gendarmes-guàrdia civil” per tal de convertir aquella zona en un pol de diàleg entre un costat i l’altre de l’Albera a més de convertir-se també en un pol de tecnologia i trobar vies de col·laboració entre les diferents administracions. Serà qüestió doncs de plantejar-se com articulem tot el territori per potenciar les nostres qualitats. Al cap i a la fi, hi hauran majories però també “la pela és la pela” i vist lo vist el Principat està rodejat.
.
Etiquetes Economia | 
10 comentaris »
novembre 26, 2009 a les 2:18 pm
és clar que no ens ho podem permetre, Anna! com tu dius, els ritmes són diferents a l’hora d’assolir l’estat propi. però no creus que amb una Catalunya independent no lideraríem quines infraestructures volem? no creus que ràpidament milloraríem l’eix Barcelona-València? no és lògic que ens interesséssim de pujar ràpid cap a Perpinyà, per estar enllaçats amb Europa? què és abans, l’ou o la gallina? el que és el mateix: primer l’estat o les vies de comunicació?
bon article! ;)
novembre 26, 2009 a les 2:36 pm
UE: lliure comerç, trànsit mercaderies i persones, moneda única,… Àustria també és rodejada.
novembre 26, 2009 a les 3:50 pm
A mi em sembla que un cop independitzat el Principat de Catalunya, la resta dels territoris dels Països catalans ho faran també degut a l’efecte dominó. La llibertat eixirà sens aturador, serà com un allau o un tsunami de l’esperit alliberat del Geni Català, l’esperit assenyat i arrauxat a la vegada i d’una força tan contagiant que amb cada pas serà més gran i més fort…
Primera obra que farem serà el tren de càrrega des del port de Barcelona fins a la frontera actual francesa. Desprès farem l’eix mediterrani ferroviari i a l’hora construirem l’autovia gratuïta mediterrània. Desprès farem la pista d’aterratge sobre el mar al Prat. Desprès…. ja veureu. Junts farem tantíssimes coses, moltes de les quals ara no sabem ni somniar. De les pensions, les nòmines i les beques es podrà viure dignament. La tassa d’atur no existirà. En l’esport i la música, en la cultura en general, la nostra gent saltaran a la primera línea mundial. Les ciències, la medicina, informàtica…. en tots els camps farem miracles…. si els hem fet durant més de tres segles d’ocupació i sota la més dura opressió, si ens han robat i un Colom i el Sirvent i la Celestina i tants i tants d’altres cervells, espereu una mica i ho viurem plegats.
Les dotze portades idèntiques d’avui creieu que han sortit d’un cervell de la mentalitat castellana?!? No, més aviat és així com es comunica la gent catalana. Són els brots verds de la unitat d’acció i és per això que necessitem viure en la llibertat per a poder-nos expressar en tot l’esplendor i la plenitud creativa. Un cop lliures els Catalans, el món sencer canviarà, serà molt més ètic i democràtic, serà un lloc molt més còmode i humà per a viure-hi. No tinc cap mena de dubte, així que: Salut, pàtria i voluntat de ferro per a continuar lluitant!
novembre 26, 2009 a les 3:56 pm
Totalment d’acord amb el Víctor. Una Catalunya independent suposaria un estímul per a tot el País Valencià i podria servir per a canviar alguns prejudicis existents en la societat valenciana.
novembre 26, 2009 a les 5:05 pm
Bon article. Estic d’acord amb el Víctor. Una vegada assumit que la nació es construirà a diferents velocitats (si a la fí és possible), cal pensar que la independència de Catalunya seria tot un revulsiu per a la resta dels Països Catalans. Fer país no sols es discurs; fer país és invertir en infraestrustures i mitjans de comunicació que ens posen, encara més, en contacte. El País Valencià, Ses Illes, Catalunya (al complet) i la Franja sempre han tingut i mantingut àmplies i fructíferes relacions comercials i socials. Som territoris que sempre ens hem complementat, a més de compartir estructura social, cultural, econòmica i una llengua comuna (aquesta sí que ho és) i rica en variants dialectals. Espanya ho sap ben bé això, més i millor que no pas nosaltres, per això un alacantí per anar a Girona ha de passar per Madrid.
Per altra banda no us oblideu de l’Aragó en el projecte futur: el País Valencià és mig aragonés, i aquesta gent de l’interior valencià d’arrel aragones també son valencians, tant com el d’arrel catalana.
Salut.
novembre 26, 2009 a les 5:09 pm
Sols la certessa del benefici econòmic i de qualitat de vida que supossa l’aliança i l’acostament a Catalunya i Ses Illes, farà que al País Valencià caiguen tots eixos murs invisibles que ha alçat entre nosaltres l’estat espanyol amb els seus col·laboradors. Ara cal saber vendre eixa idea i propagar-la.
novembre 26, 2009 a les 8:17 pm
¡Hola a tots!Es fantàstic el vostre entusiasme,els vostres comentaris,la vostre il.lusió.Jo ja tinc una pila d’anys i no voldria ser pessimista pero no ho puc evitar.¿De veritat creieu que tindrem mai la independencia?M’ha semblat molt bonic el que ha escrit la Maia,encara que ho veig com un conte de fades.Bé,potser no tenia que haver escrit tot aixó.No em feu massa cas.
¡Endevant!Catalunya s’ho val.
novembre 26, 2009 a les 10:07 pm
Marisa Boix:
La independència serà una realitat en breu, ja ho veuràs. ;)
novembre 27, 2009 a les 5:02 pm
Estic d’acord amb la Maia, tots els que lluitem per a la llibertat, la veiem atansar-se.
Com diu l’article, els sentiments, són bons, l’estimació a la llengua a la terra….
Però tot cal assaonar-ho amb la raó que ens acompanya, una ideologia clara i de democràcia avançada, i un bon projecte social per afavorir el benestar de tot el poble, que som cada un de nosaltres.
novembre 28, 2009 a les 12:08 am
Anna, perdona’m que et pregunti, sense mala llet, si la frase “vist lo vist el Principat està rodejat” està ben dita en valencià, perquè per a un català descendent d’en Pompeu Fabra això fa repicar dolorosament el martellet de les orelles. Algú sap què hauria escric en J.F. Mira?