Creieu amb la “Dietrologia”? amb aquesta pregunta i un somriure enigmàtic als llavis en Francesc havia tancat aquell relat. Un pròleg a la deriva més que seriós, espiritual. La meva ment es debatia entre un mar de pau i ombres, res era el que semblava. Què hi havia darrera la història inacabada?

Em vaig  passar la nit en vetlla,  desconcertat i mentalment caminant a les palpentes  entre un oceà de preguntes sense respostes.

Aquell empatx d’informació només tenia gust a xerrameca, una faramalla fina però en definitiva l’abstinència de claredat d’un llibre  veterotestamentari de recitar salms.

Vaig decidir que intentaria esbrinar algun detall més sobre aquella litúrgia històrica que podia tenir una certa importància però que se m’escapava indefugiblement de les mans.

La porta del Museu Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat del Vallès recordava un dolmen de quatre blocs d’aquests que aguanten una enorme taula rectangular. Per uns instants els meus ulls van recórrer la totalitat del que em va semblar la construcció d’un veritable sepulcre de ciment i vidre, una tomba megalítica d´aproximadament 12.000 m².

Al seu interior, una excepcional col·lecció de llibres antiquíssims,  receptacles oblidats i altres tresors  que permetien gratar els fets del passat i suaument  polir-ne la  percepció tintada per la ignorància.

A les acaballes d’aquella setmana havia recorregut els seus quasi 66  Km de prestatgeries amb la necessitat de fer immersió en un temple de noms, dates i fets inacabables.  Aquella recerca s’havia convertit en una veritable obsessió per descobrir el que creia seria una ignomínia corruptora de la veritat de les relacions secretes del govern català amb el nord-americà durant el S XX.

Havia llegit fins a dues vegades la cal·ligrafia de cada un dels documents, resseguint amb suavitat cada línea del text. Resultava relativament fàcil seguir amb la recerca perquè  la feina dels arxivistes del museu havia estat extraordinària.

Aquells textos reveladors que actuaven com una droga agredolça sobre la meva inquietud em portaven a seguir la pista d’en Josep Carner Ribalta. La seva estreta relació amb el Coronel Macià,  l’exili a Nova York juntament amb la creació de Free Catalonia i la  col·laboració subtil  amb els serveis d’intel·ligència militar dels EUA per derrocar el règim del General Franco, eren les pistes que creia desvetllarien el secret amagat.

En un moment de lucidesa vaig fer un bot de la cadira, m’havia adonat de que al sota,  a l’esquerra de la quinzena pàgina  de tots els llibres que consultava sobre aquell polític enigmàtic hi havia escrites amb llapis unes lletres molt petites que passaven desapercebudes, gairebé il·legibles:

“ Revisat, V.C.”

Vaig mig tancar els ulls, era una coincidència iàmbica i absurda o aquella informació acumulava empremtes que confirmaven que hi havia algú altre buscant la resposta que portava amagada tants anys? Aquella pregunta m’engolia del tot i em feia voltes pel cap insistentment una i una altra vegada. Qui collons era en V.C.?

@ Primera part

@ Segona part